El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 30 de marzo de 2017

Un Toc de Rock 11-52


Aquest matí en llevar-me m'he adonat que estic com el temps "Tocat per el Mestral" i per això a Un Toc de Rock tindrem avui un munt de balades i mitjos temps. Em sento romanticón... Què li vaig a fer? I en aquest recorregut que fem dues vegades per setmana per la Història Musical dels últims cent anys comptarem amb els irlandesos Four Men and A Dog, però també tindrem a Foreigner, Bonnie Tayler, Sad Cafe, Faith Band, Guns n’Roses i Bonnie Raitt, si bé acabarem amb country que ens portaran Alison Krauss, Little Big Town i Reba McEntire. Ara connecto el botó de posada en marxa i comença el programa des de les emissores per les que surto a l’aire o internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obro la barraqueta dient-vos alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995

Per començar el programa d’avui d’Un Toc de Rock us porto una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixer en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. En total porten publicats 6 àlbums, l’últim “Wallop the Spot” al 2007. La música de Four Men and A Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler, aquells dels seus inicis.

Guns n’Roses – November rain 1991

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volum un i volum dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats, com us deia dobles cadascun d’ells. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. En el segon disc es va incloure una bona versió del “Trucan a les portes del cel” de Bob Dylan, però “November rain” que escoltem ara es trobava en el primer d’ells que era de color groc i que es calcula que ell sol ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses, La portada de tots dos es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu), però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

Bonnie Raitt – Million miles 2012

L'extraordinària guitarrista i cantant nord-americana Bonnie Raitt va incloure aquest tema que escoltem ara “Un millió de milles” en el seu àlbum "Slipstream" que va publicar el 10 d'abril de 2012 i s'havia gravat als estudis Ocean Way Recording i The Garfield House. Aquest disc va ser declarat per la revista especialitzada American Songwriter Magazine com el millor àlbum de l'any i el millor dels últims 40 anys. La veritat és que encara que es tracta indiscutiblement d'un gran disc, això últim ho considero una mica exagerat, si trobo encertat que nomenessin a Bonnie Raitt "Millor intèrpret de blues de l'any 2012". A l'agost l'àlbum havia superat les 230.000 còpies venudes i va pujar al lloc 22 en la llista dels millors discos del 2012, en aquesta ocasió segons la revista Rolling Stone. Aquesta cançó és la versió d'un tema de Bob Dylan que Bonnie Raitt ens porta a Un Toc de Rock. En la gravació de l'àlbum i a més de la cantant i guitarrista, van participar un munt de músics, entre ells trobàvem a Mike Finnigan, George Marinelli, Johnny Lee Schell, James Hutchinson, Ricky Fataar, Luis Conte, Maia Sharp, Bill Frisell, Greg Leisz, Patrick Warren, Gang, Paul Brady, Jay Bellerose, Al Anderson, David Piltch, Jeff Young i crec que em deixo algun. Bonnie Raitt va néixer el 8 de novembre de 1949 a Burbank, Califòrnia i era filla del cantant i actor John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va debutar l'any 1971 amb el LP "Bonnie Raitt" i porta publicats 17 discos d'estudi, 4 recopilatoris i 28 singles. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor Michael O'Keefe el 27 d'abril de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre de 1999. L'any 2008 i al costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James "Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i donant suport al candidat John Edwards.

Foreigner – Girl on the Moon 1981

Aquest és un dels principals temes que es van recollir a l'àlbum "4", al costat de "Waiting for a Girl Like You", del grup nord-americà Foreigner, una de les grans bandes de AOR i que es un disc conegut popularment com "Foreigner 4". La cançó va ser escrita per Mick Jones i Lou Gramm, principals compositors de la banda. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny original va ser rebutjat per els nois de la banda, ja que van creure que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-ho per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, tret d’una imatge del cinema, de la numeració quan comença una pel·lícula. En a aquesta gravació els Foreiger són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Thomas Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, encara que aquest tema que escoltem ara no es va publicar en format senzill. Foreigner estava integrada per músics britànics i nord-americans i es va crear a Nova York l'any 1976. Un dels fundadors Ian McDonald venia del mític grup anglès King Crimson. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Faith Band – Dancin’ shoes 1978

Aquesta altra bona banda nord-americana d'AOR són uns desconeguts al nostre país, tot i que en el seu moment l'àlbum "Rock'n Romance" va estar a punt d'editar-se, l’any 1978, però finalment la discogràfica Ariola va decidir no fer-ho i va quedar inèdit a Espanya. Va ser un dels discos d’aquella famosa caixa de “deixalles” de la que us he parlat en diverses ocasions. Era el tercer àlbum d'aquest grup creat a Indianapolis, Indiana, l'any 1973 i el tema es va publicar en single arribant al lloc 20 del Billboard, mantenint-se diverses setmanes a les llistes. En aquest disc el grup està integrat per Carl Storie (cantant i harmònica), David Bennett (guitarres), John Cascella (teclats, saxo i cors), Mark Cawley (baix) i Dave Barnes (bateria). Aquest tema que us he seleccionat ara per compartir en Un Toc de Rock era una composició del cantant Carl Storie (a la foto), però en 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes britàniques pel bateria i cantant britànic Nigel Olsson que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John. Per cert Nigel ha tret set discos en solitari, encara que aquest tema va ser el seu gran èxit. Els Faith Band han publicar en total set àlbums, entre discos d'estudi i recopilatoris. Quan es van separar Carl Storie i el baixista Mark Cawley van crear el duet Blinding Tears, l'any 1985, i també van gravar en solitari, Dave Bennett va treure un disc pel seu compte i va treballar formant duet amb el seu germà Terry Bennett i el teclista i saxo Johnny Cascella es va unir a la banda de John Cougar Mellencamp, va morir l'any 1992. Els Faith Band es van reunir de nou i van gravar un altre disc l'any 2013, però jo els he perdut la pista.

Sad Cafe – She do for me 1981


Anem a escoltar de nou al grup britànic Sad Cafè a Un Toc de Rock ja que es tracta d'una banda de gran qualitat, englobada així mateix dins del AOR angles i amb molt bons músics. Aquest tema “Ella está feta per a mi” us el extrec des de l'àlbum amb el qual jo vaig descobrir tardanament a Sad Cafe, el seu sisé treball d’estudi, i que tenia un títol i una portada molt espanyols. Es va titular "Ole" i com comprovareu al blog, la portada mostrava un toro de lídia amb les seves banderilles i tot, però molt futurista ja que es tractava d'un toro-robot. L'àlbum va aconseguir la posició 72 en el Regne Units, però no es va classificar en els Estats Units. Sad Cafe que en total han publicat deu discos, l’últim, un recopilatori, l’any 2001, eren de Manchester, es van crear l'any 1976, van treure el seu primer àlbum Fanx Tara” l’any 1977 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya, con aquest d’avui, són pràcticament uns desconeguts al pais. Hi ha hagut molts canvis de components dins de Sad Cafe, un grup pel qual ha passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Dave Irving (bateria i cors), Ashley Mulford (guitarra), Lenni Zaksen' (saxos) i Vic Emerson (teclats i cors) que havie format part dels Emerson, Lake & Palmer. Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.

Bonnie Tyler – If I sing you a love song 1978

Us porto ara a Un Toc de Rock una interesant pregunta. Què passaria si et cantés una cançó d'amor? Això ens ho explicarà Bonnie Tyler, una cantant d'extraordinària i també cazallera i cardada veu, des d'aquest single que va tornar a ser recuperat en un "Greatest hits" de l’any 1986 i que a la seva vegada, es va reeditar en versió CD l’any 1991. Entre els grans hits de la bona cantant  britànica Bonnie Tyler destaquen "Total Eclipse of the Heart" que va arribar a la primera posició en els Estats Units, Canadà, Austràlia i Anglaterra i va guanyar el premi Variety Club en el Regne Unit, pel millor single de 1983, sense oblidar "It's a Heartache", juntament amb aquest tema que escoltem avui al programa "Si et cantes una cançó d'amor". El veritable nom de la cantant britànica Bonnie Tyler és Gaynor Hopkins i va néixer el 8 de juny de 1951, en Sweken, Gal·les. Aquest tema es va publicar en single l’any 1978 i es va extreure del LP "It's a Heartache" i precisamente el single amb aquest títol va impedir a aquesta cançó que escoltem ara pujar més alt en les llistes al desbancar-la com a tema estrella del disc. Per cert, em va sorprendre i molt descobrir a la veterana cantant anglesa Bonnie Tyler entre els participants en el festival d'Eurovisió del 2013, representant al seu país amb la cançó “Believe in me” i que tot i que no va guanyar, era molt bona i ja l’hem escoltat al programa fa tres o quatre temporades. La veritat, no se que pintava aquesta cantant d'extraordinària i personal veu en un festival desacreditat i cremat com aquest. Aquella cançó es va incloure en el seu àlbum "Rocks and Honey", publicat el 6 de maig del 2013.

Reba McEntire – Ring on her finger, time on her hands 1995 / 2008

Obrint el tercer CD recopilatori del pack “50 Greatest Hits” que la cantant de country i actriu Reba McEntire va publicar el 28 d'octubre de l'any 2008, un pack de tres CD, es trobava aquest tema que ara us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock. És clar que com es tractava d'un disc de grans èxits, la cançó "Anell en el seu dit, temps a les mans" s'havia recollit originalment a l'àlbum "Starting Over" que es va editar el 3 d’octubre del 1995 i va ser el segon single que es va extreure del disc que contenia 10 cançons, totes elles versions. El tema va ser composat per Don Goodman, Pam Rose i Mary Ann Kennedy, però el primer a gravar-la va ser el també cantant de country Lee Greenwood que la va publicar el febrer del 1982 i el single va aconseguir la cinquena posició del Billboard. Ara bé, Reba McEntire que també la va treure en format single, la va pujar fins al lloc 9 en la llistes de senzills country del Billboard i va aconseguir el 14 a Canadà. Entre els músics que participen en l'enregistrament original, trobem al guitarrista Larry Byrom, al costat de Chris Hicks (saxo), Steve Nathan (teclats), Michael Omartian (piano), Leland Sklar (baix), Carlos Vega (bateria) i a la secció de corda la Nashville String Machine, a més d'un bon munt de músics entre els quals trobem a la cantant Trisha Yearwood als cors. Va ser produït per la pròpia Reba McEntire. Per cert el disc recopilatori del que jo us l'he extret "50 Greatest Hits", va aconseguir el lloc 18 a Anglaterra i el 41 als Estats Units. En total Reba McEntire porta publicats 93 singles dels quals 25 han aconseguit la  primera posició en les llistes del Billboard, a més de 27 àlbums d'estudi, 3 discos en directe i 15 recopilatoris. Reba McEntire va néixer a Kiowa, Oklahoma, el 28 de març de 1955. En una gira que estava fent i a causa d'un accident d'aviació produït a prop de San Diego, van morir vuit dels músics de la seva banda, a més del pilot i el copilot, allò va marcar a la cantant ja que molts d'ells portaven anys amb ella. El seu següent disc, editat l'octubre de 1991, es va titular "For My Broken Heart" i totes les cançons tractaven sobre el tema i estava dedicat a la memòria dels seus amics morts en aquell accident d'avió que es va produir el 16 de març del 1991.

Little Big Town – Shut up train 2010
Dins el country més comercial, encara que sense detriment de la qualitat, trobem al grup vocal Little Big Town dels quals compartirem ara aquest tema "Calla tren" que us he extret de l'àlbum "The Reason Why", el seu quart disc d'estudi i que es va publicar el 24 d'agost del 2010, aconseguint la primera posició en les llistes de country del Billboard, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició i la cinquena en les de pop. De l'àlbum es van extreure tres singles, encara que aquest tema no va ser un d'ells. La cançó va ser escrita per Chris Lindsey i Luke Laird Tompkins, sent el cantant principal en el tema Karen Fairchild. Little Big Town està integrat per Karen Fairchild (cantant i pandereta), Kimberly Schlapman (cantant i pandereta), Phillip Sweet (cantant i piano) i Jimi Westbrook (cantant i guitarra acústica). En la gravació d'aquest àlbum van comptar amb un munt de músics, entre ells Dan Dugmore (pedal steel), Shannon Forrest (bateria), Jay Joyce (guitarra), Wayne Kirkpatrick (guitarra de 12 cordes, piano i altres instruments), Phil Madeira (orgue Hammond), Jimmie Lee Sloas (baix) i altres, en total van intervenir 16 músics. Little Big Town es van crear l'any 1998 a Homewood, Alabama i des de la seva fundació sempre han estat els mateixos cantants, alternant la veu solista depenent de les cançons ja que els quatre posseeixen bones harmonies vocals. Van debutar l'any 2002 amb l'àlbum "Little Big Town" i segueixen en actiu, recollint èxits. Porten publicats 8 àlbums d'estudi, l'últim "The Breaker" es va editar el passat 24 de febrer i ja ha estat número 1 de la llista d'àlbums de country del Billboard..

Alison Krauss – Make the world go away 2017

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant aquesta meravellosa cançó "Fer que el món s’en vagi", escrita per Hank Cochran que ens portarà la nord-americana Alison Krauss des del seu últim treball discogràfic "Windy City", cinquè àlbum d'estudi en solitari de la cantant de country i bluegrass, produït per Buddy Cannon i que es va posar a la venda el 17 de febrer passat i del qual també s'ha publicat una edició limitada en vinil. Va debutar en el número 1 en les llistes dels Estats Units i també al Regne Unit, aconseguint el lloc nou a les d'àlbums de pop del Billboard. Per cert, aquesta cançó només s'ha inclòs en la versió "de Luxe" com bonus track i ja l'havia gravat Ray Price al 1963, encara que existeixen moltes altres versions, entre elles les de Timi Yuro, Elvis Presley, els Osmond, Dean Martin, Charly McClain, Roger Whittaker, Mickey Gilley, Martina McBride, Engelbert Humperdinck, Jimmie Rogers i Tom Jones, entre moltes altres. Alison Kraus compta en aquest tema amb la col·laboració del cantant Jamey Johnson. Tornant a Alison Kraus, a la qual no escoltàvem a Un Toc de Rock des de fa un parell de temporades, la cantant i violinista va neíxer el 23 de juliol de 1971 a Decatur, Illinois i va ser la líder del grup Alison Kraus and The Union Station i també ha gravat amb els The Cox Family. Per cert que molts l'han descobert quan va gravar l'àlbum "Raising Sand", editat el 23 d'octubre de 2007, a duet amb Robert Plant, el que va ser cantant de Led Zeppellin i que els va valer un Grammy i aixó, tenint en compta la carrera de la noia i la seva amplia discografía, es penos.

Avui ens acomiadarem amb una frase que s'atribueix a Confuci (28 de setembre de 551 a. C. - 479 a. C.), clar que a Confuci se li atribueixen tantes dites que la veritat, no puc creure’m tingues temps de dir-les totes:


“Tria una feina que t'apassioni i no hauràs de treballar
en la teva vida”

Acaba Un Toc de Rock i us deixaré en companyía d’aquelles emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades cada setmana o be per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

lunes, 27 de marzo de 2017

Un Toc de Rock 11-51


Avui us he seleccionat, per escoltar a la banda sonora d'Un Toc de Rock, alguns temes extrets dels nous treballs de La Guardia, Lori Meyers i Nacha Pop, al costat de cançons que formen part de la Història Musical dels últims cent anys i tindrem a Armando y el Expreso de Bohemia, Asfalto, Zapatón, Ilegales, Umpah-Pah, Tony Ronald, Whiskyn’s, Hamartigenia, Tomeu Penya i Triana. Amb ells farem el nostre viatge als records que us arriba dues vegades per setmana des de totes les emissores per les que ens escolteu o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta un altre vegada, no sense dir-vos abans que sou.

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Guardia – El último en llorar  2017

El passat 10 de febrer d'aquest any, La Guàrdia han tret un nou treball discogràfic, un àlbum titulat genèricament "Por la cara" i del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock per començar el programa d'avui. És el quinzè disc de la Guàrdia, ha estat produït per Fran Gude i s'ha gravat als madrilenys Keppler Studios. Actualment de la banda granadina ja només queda Manuel Espanya dels seus components originals i estan realitzant una sèrie de concerts de presentació de l'àlbum que van començar el 14 de gener al Poliesportiu de Cantalejo, a Segòvia i finalitzaran, en principi, el 18 d'agost a Calatayud. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més tard, al 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separar a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era el seu manager, veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber llançar. La Guardia va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 amb el disc "Tumbado al borde de la Luna". Per cert, la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Ràdio El Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis Disparos que eren un dels grups que jo portava.

Zapatón – Crema de rock and roll 1977

Un dels històrics del rock espanyol dels seixanta és Tony Luz, un músic que va militar a Los Pekenikes pràcticament des dels seus inicis fins a principis dels setanta, els va deixar en el 71. Aviat va destacar com a compositor i bàsicament a principis de la dècada, es va dedicar a tasques de producció, però l'any 1976 va tornar pels seus furs i va crear una banda anomenada Zapatón amb la què es va dedicar a fer rock and roll. Van fitxar amb la el segell Hispavox i van publicar un sol àlbum titulat "Zapatón" al 1977, tot i que un any abans havian editat un single amb una mena de nadala "Feliz Navidad". Zapatón l'integraven Rafa Fortes (guitarra), Enrique Guerrero (baix i contrabaix), Antonio Martín-Caruana "Ñete" (bateria) i Tony Luz (veu i guitarra),  però val a dir que aquest tema que us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock i que era una composició del propi Tony Luz, és instrumental. A l'àlbum també s'inclouen versions de rock clàssics, a més d'alguns temes de Los Pekenikes i un parell o tres de cançons escrites per Tony Luz, de nom complet Antonio Luz Payero, nascut l'any 1943. Sempre vinculat a Hispavox, va treballar com a dissenyador gràfic per al segell després de desfer-se Zapatón i va realitzar produccions fins que i prenent el nom del tema de The Beatles "Hey Bulldog" va fundar una bona banda de rock and roll, anomenada Bulldog que va estar en actiu de 1979 fins 1986, posteriormente crearía altres grups, entre ells El Purgatorio, La Brigada Senil, Perro Viejo i Los Silvertones. Tony també va produir un parell de discos de Los Rebeldes, un altre de Loquillo y Trogloditas, Los Hurones i més gent. Ñete per la seva part es va incorporar a Nacha Pop al que escoltarem ara.

Nacha Pop – Cerrado por dentro 2017

Un grup històric sorgit al Madrid de la movida van ser Nacha Pop que després de trenta anys sense gravar res de nou en estudi, el passat 17 de febrer han publicat un nou àlbum titulat genèricament “Efecto inmediato” del qual us he seleccionat aquest tema que obre el CD. Les dotze cançons que trobem han estat composadas per Nacho García Vega i s'ha inclòs la guitarra del recordat Antonio Vega a “Haz el favor", pel que sembla es tracta d'un tema que va deixar inacabat amb la seva mort, ell va ser l'autor de “La chica de ayer”, la cançó més important del pop espanyol dels vuitanta i que va compondre quan es trobava realitzant la mili a València, l'any 1977, encara que al disc també ha col·laborat en un altre dels temes Carlos Brooking, el baixista original de Nacha Pop. La producció ha estat a càrrec de Tony Carmona. Nacha Pop es van crear l'any 1978 quan es va desfer el grup Uhu Helicopter. Inicialment la banda la integraven Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se per una gira que va començar l’any 2007 i que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixer a Madrid  i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. Nacha Pop es van separar l'any 1988, després de dos concerts a la sala Jácara de Madrid en el curs dels quals es va gravar el disc en directe "80-88" que es va convertir en l'àlbum més venedor de la seva carrera. Després Nacho García Vega (a la foto), Carlos Brooking i el baixista i productor Fernando Illán, van crear el grup Rico, que va gravar tres discos abans de la seva dissolució. Posteriorment Nacho va gravar en solitari, igual que el seu cosí Antonio Vega, considerat un dels millors lletristes del pop espanyol després de la transició.

Ilegales – El fantasma de la autopista 1988

Un dels millors discos de Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988 i del que us trec aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla d’aquella llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma que desapareix del vehicle en marxa. Parlan de Ilegales, el 5 d'agost de1 1989 jo vaig organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar, com era habitual. Va caure, com va dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i hem va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les molesties. La veritat es que he organitzat diversos concerts amb Ilegales, recordo un de molt gratificant a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.

Umpah-Pah – Migranya 1992

Sota producció del recordat Marc Grau, a l'any 1992 els Umpah-Pah, la banda gironina liderada per Adrià Punti (Salt, 13 de juny de 1963), va publicar el seu segon LP, titulat genèricament "Bamboo Avenue", títol en clara referència al carrer principal de Kingston, la capital de Jamaica.y que va ser una de les seves millors produccions discogràfiques, encara que no va arribar a les xifres de venda obtingudes amb el seu primer disc "Raons de pes" que s'havia publicat un any abans. D'ell us he extret aquest tema que escoltem ara i que va ser un dels singles que es van editar. Umpah-Pah es van crear l'any 1989 i es van separar al 96 Al costat de Adrià Puntí (veu, lletra i harmònica) que ara es fa dir Josep Puntí que de fet és el seu veritable nom, trobàvem a Jordi Gimbernat (guitarra), Pau Marquès (guitarra), Joan Solà Morales (baix), Francesc Terrades (teclats) i Marc Marquès (bateria). En total els Umpah-Pah van treure cinc discos, els tres primers cantats en català i dos en castellà, La banda va prendre el seu nom del còmic "Uumpah-pah li Peau-Rouge" (Umpah-pah el pell vermella), una obra d'Albert Uderzo i René Goscinny. L'any 1994 deixen el segell Salseta Discos i signen contracte amb la multinacional Ariola, publicant simultàniament un doble disc cantat un en català i l'altre en castellà i que es van titular respectivament "Bordell" i "Triquiñuelas al óleo". Encara que no van respondre com s'esperava, pel que fa a vendes, Umpah-Pah van rebre el premi Ondas al grup revelació, per el seu llançament a Espanya. Encara publicarien un altre àlbum, també en castellà i el grup que patia tensions internes, es desfà a l'octubre de 1996. Adrià Puntí es va llançar en solitari amb una carrera molt irregular, encara que interessant i em sembla recordar que va tenir problemes mentals que el van portar a ser ingressat en un centre del que el deixaven sortir per fer concerts, encara que no sempre anava a complir els seus compromisos, segons bufava el vent anava o no i contractar-lo representava una mena de tómbola. No sé actualment quina és la seva situació, crec que s'ha centrat en la seva carrera musical, però recordo que a finals dels noranta de tant en tant apareixia pel Vela Vela, un pub musical de Reus, crec que tenia una novieta a la ciutat.

Lori Meyers – Evolución 2017

Un altre grup que ha publicat nou disc fa poc ha estat Lori Meyers que han tret “En la espiral” també el passat 17 de febrer, però el 15 de desembre del 2016 i com a avançament de l'àlbum, van treure aquest tema que avui compartirem a Un Toc de Rock. “En la espiral” ha estat el sisè disc editat per Lori Meyers i s'ha gravat a la Casamurada, a Tarragona, comptant amb el productor Ricky Falkner, encara que les mescles s'han realitzat entre Londres i Mèxic. Han comptat en dos dels talls amb la col·laboració d'Antonio Arias, encara que no en aquest. El 16 de març Lori Meyers van iniciar a la Industrial Copera de Granada la gira de presentació del nou àlbum que en principi es tancarà també a Granada, el 23 de setembre, en el marc del Granada Sound Festival. En total i de moment, seran 16 concerts per terres espanyoles. La banda d'indie pop Lori Meyers es van crear a Loja, a Granada, el 1998 i van adoptar aquest nom per la cançó "Lori Meyers" del grup de punk nord-americà NOFX. Inicialment eren Antonio López "Noni", Alejandro Méndez, Julián Méndez i Alfredo Núñez, però en el grup han hagut noves incorporacions i actualment integren Lori Meyers Antonio López (cantant i guitarra), Alejandro Méndez (cantant i guitarra), Alfredo Núñez (bateria ), Miguel López (baix i cors), JJ Machuca (teclats) i Miguel Martín (guitarra i teclats). Van debutar discogràficament amb “Viaje de estudios” que es va publicar l'any 2004 i va ser reeditat al 2010.

Tony Ronald – Cherokee people (Indian reservation) 1996

Tony Ronald va fer aquesta bona versió de la cançó escrita en els anys 50 i de la qual es diu va gravar un indi cherokee del qual no tinc constància, però el triomf li va arribar a la cançó quan la va gravar l'any 1968 el britànic Don Fardon i al 1971 va triomfar a nivell mundial en la interpretació del grup nord-americà Paul Revere & The Raiders. Tony Ronald la va incloure en un CD editat l’any 1996 i titulat "Síntesis vol. 2" que s'obria amb el "Indian reservation". L'holandès Tony Ronald va començar a principis dels seixanta, va gravar en solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no puc deixar d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i tota la l'etapa posterior. Jo em quedo amb la primera perquè crec de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les horterades han estat contínues. Al blog os poso una foto de Tony Ronald fen el soldat. Per cert, Tony va gravar un single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada dia". També va gravar nadales. El seu veritable nom és Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70. Per cert que Tony Ronald i Georgie Dann, van ser els primers que van portar Go-Go's ballant al escenari.

Whiskyn’s – El meu amic 2004

Des del àlbum "On" que Whiskyn's van publicar l'any 2004 ara us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquest tema en el qual els reusencs Whiskyn’s ens parlen de l'amistat i en el que reconeixen que tenen un bon amic, però que el cuiden poc i això no està bé. És clar que al final Joan Masdeu ens aclareix que aquell "bon amic" és ell mateix. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan jo els vaig coneixer ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que tinc a la meva discoteca, tot un incunable. Joan Masdeu era veí meu en el barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol•lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien també del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, però per la banda han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Joan Masdeu ja porta publicats un parrel d’àlbums en solitari des de que els Whiskyn’s es van desfer. Per cert, la presentació de l'àlbum "Lila" es va fer a Reus, a la sala Philadelphia i jo vaig fer la producció del concert.

Armando y el Expreso de Bohemia – El tren de la bruja 1998

Escoltarem avui a Un Toc de Rock aquesta cançó que ens parla de la fi de la innocència adherent a l'infància i la joventut, com creixem i ens fem adults relegant al racó més recòndit del rebost dels nostres records, aquella innocència que ens envoltava, prenent com a emblema aquell "Tren de la bruixa" que trobàvem pràcticament en totes les fires ambulants de la nostra adolescència, quan vam descobrir l'escuma d'afaitar, la música de "Greese" pretenent ser John Travolta i elles Olivia Newton-John, aquells primers cigars prohibits... Avui hem deixat de jugar i darrere de la realitat hem perdut "El tren de la bruja". Ens hem tirat a la plaça i hem deixat de muntar en aquell tren i per descomptat ara ja no guanyarem cap volta de franc. La cançó us l'he extret d'un CD d'Armando y El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998. La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona des de fa més de trenta anys. Van començar l'any 1995 anomenant-se només Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón" que es va incloure en el "Fórmula magistral", una cançó que precisament va ser regravada i recuperada en aquest CD. En aquest enregistrament Armando y el Expreso de Bohemia són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Ramirez (cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac Ruíz (percusions) i penso que em deixo algun. Els cors en aquest tema els fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.

Asfalto – Rocinante 1987

Tornaran els Asfalto a Un Toc de Rock. Al llarg de la història de la música s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta es un altre d’elles. La passada setmana us vaig parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonaran de nou amb aquesta altre peça. Al costat dels Burning, crec que són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us he seleccionat és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan un dels grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar dien-se Tickets  fins l’any 1972, acompanyàn a Vainica Doble, i al igual que Burning, inicialment van gravar en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón (a la foto) que es l'unic que roman actualment al grup, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema es va regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns per a la época, dins del LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època, delegat de promoció i vendes per a Catalunya, però inicialmente s’havia inclos en el seu primer álbum “Asfalto”, de l’any 1978. Per cert, fa poques setmanes han tret un disc nou que es titula “Cronicas De Un Tiempo Raro” que van presentarar a Tarragona en un concert junt a Burning, El Drogas i el grupo tarragoní Maneras de Vivir, en un homenatge a Tony Urbano, va ser el 25 d’quest mes de març, en propers programes escoltarem alguna peça del nou àlbum.

Tomeu Penya – Plou 1987

El mallorquín Tomeu Penya i jo ens vam conèixer quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Tomeu Penya actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari de Tarragona. Quan vam parlar de les seves cançons li vaig comentar que la que a mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va dedicar quan la va tocar en el curs del concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. En aquesta cançó que compartim ara a Un Toc de Rock, ens diu una cosa interesant i es que quan plou, ve molt de gust fer l’amor. De veritable nom Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany, a l’illa de Mallorca, l’any 1949. Aquí a Catalunya vem començar a conèixer-lo quan va treure "Mallorquins i catalans" al 1986, però ja tenía un grapat de discos al carrer. Havia format part del grup Els Mallorquins i després Harlem, per finalmente llantar-se en solitari i cantant “En la seva llengua autóctona", com diu ell mateix. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP "Tomeu", el seu sisé álbum, publicat a principis de 1987, però més tard la trobàvem en el recopilatori "Balades" de 1996. En aquesta cançó el van acompanyar Deborah Carter (teclats i cors), Toni Cuenca (baix), Miguel Figuerola (batería), Jesús Palazón (harmònica) i l'amic Joan Bibiloni (guitarres), un dels millors guitarrites del estat.

Hamartigenia – Blues for parking 1996

Se'ls va comparar a Triana, però Hamartigenia, als que avui escoltarem al programa, eren un grup amb etiqueta pròpia i a més amb àmplia experiència en això de pujar als escenaris ja que diversos dels seus components tocaven paral·lelament en orquestres de ball i això enriqueix i molt el bagatge musical. Jo recordo nois de grups que començaven, venint al meu despatx buscant mànager. Alguns, titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien que havien tocat o tocaven en orquestres i grups de ball, jo sempre els deia el mateix, és el millor començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns perquè demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien. Hamartigenia estaven liderats pel compositor Raúl Bule que va escriure totes les cançons d’aquest disc i era el cantant i guitarra, però a la gravación de l'àlbum van intervindre també Pau Alemany (piano i violí), Toni Cubedo (baix), Juan Pablo Ruíz (baix), Gabriel Gómez (batería), Vins Martínez (guitarra), Pep Pascual (saxo), Matthew Simons (trompeta) i Chandra Naraine (percusions). Aquest tema us el he extret del seu primer CD, titulat "La consagración de lo inutil" que es va publicar l’any 1996 i al qual va seguir "El consejo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc "El hombre que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos més i els he perdut la pista, però Hamartigenia sonaven així de bé.

Triana – Tu frialdad 1980

I ja que us he parlat d’ells, ara escoltarem per concloure Un Toc de Rock a Triana i una de les seves millors cançons, inclosa al disc "Un encuentro", publicat l'any 1980. Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo un bon amic meu, em va explicar en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de ràdio-fórmula, on van portar a Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena de radio un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa, Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa de nou Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios, amb el nom de Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock i aquest son Triana, però els Triana de veritat.

La frase per dir-vos adeu es del líder sudafricà Nelson Mandela que va dir en certa ocasió


“Sempre sembla impossible fins que està fet”

Acaba per avui Un Toc de Rock, però us deixaré en companyía d’aquelles emissores per les que m’escoltes dues vegades per setmana o bé per internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara tanco la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades