El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 27 de mayo de 2014

Un Toc de Rock 08-66

La música i el seu món ens ha estat envoltant al llarg de la nostra vida i és ple de noms mítics que configuren i omplen pàgines senceres de la història del rock amb lletres daurades, altres s'han anat diluint coberts per la sorra del temps i amb prou feines els recordem. Avui a Un Toc de Rock recordarem, tornarem a viure moments especials de la nostra vida i altres que encara que no ho van ser tant, també formen part d’aquesta banda sonora. Escoltarem a Barbra Streisand, The Band, Al Stewart, Jackson Browne, la Charlie Daniels Band, Bruce Springsteen, Beach Boys i molts altres, però començarem el programa amb als Asia, un dels millors supergrups de l'AOR britànic. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obriré la barraqueta, soc Mario Prades i os dic com ja es costum.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Asia – Heat of the moment 1982

Obriré el programa d'avui amb aquest tema, la cançó més representativa i comercial d'Asia, el gran supergrup de l'AOR britànic. Es trobava recollida en el seu àlbum de debut titulat simplement "Àsia" que es va publicar el 18 de març de 1982. El disc es va gravar entre els mesos de juliol i desembre de 1981 en els estudis Townstone de Londres. El single amb aquest tema que s'havia publicat a l'abril, com a avançament del LP, va aconseguir el primer lloc en les llistes de rock i el quart en les llistes de pop del Billboard. Curiosament al Regne Unit només va pujar el 48. La cançó va ser composada per John Wetton i Geoff Downes. A Anglaterra el single va incloure “Time Again” como cara B, però en la resta del món la cançó va ser “Ride Easy”. Asia és un dels grups britànics mítics de l'anomenat AOR, va ser fundat per John Wetton, Geoff Downes, Carl Palmer i Steve Howe (els que tocan en aquesta gravació) al gener de 1981 i inicialment sorgeixen com un supergrup ja que els seus membres havien estat components de bandes històriques com Yes; King Crimson, Emerson, Lake and Palmer i The Buggles. La veritat és que al llarg dels anys per Asia han passat músics de la talla de Greg Lake (baix i cantant), Guthrie Govan (guitarra), Mandy Meyer (guitarra), Pat Thrall (guitarra), Al Pitrelli (guitarra), Michael Sturgis (bateria), John Payne (cantant i baixista), Aziz Ibrahim (guitarra), Tomoyasu Hotei (guitarra), Elliot Randall (guitarra), Simon Phillips (bateria), Luis Jardim (percussió), Chris Slade (bateria), Jay Schellen (bateria) i un grapat més, tot i que la majoria d'ells sempre han constat com "músics convidats". Asia que van editar un nou disc fa pocs mesos titulat "Gravitas" i a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cancó d’ell, està integrat actualment per Geoff Downes (teclats), Carl Palmer (bateria), John Wetton (baixista i cantant) i Sam Coulson (guitarra) que va substituir a Steve Howe el gener del 2013 (tots quatre a la foto) La carrera discogràfica d'Asia és una cosa digne d'atenció, han publicat tan sols 13 àlbums d'estudi, però s'han editat 24 recopilatoris i han tret 28 discos en directe, 3 EP's i 31 singles.

10 CC – Rubber bullets 1973


Graham Gouldman va crear a Manchester un grup de rock que va anomenar 10 CC. Ell havia format part de diverses bandes i era reconeguda la seva tasca com a compositor dins del pop anglès, seves són cançons com “No milk today”, "Marcel's" i "Listen People" dels Herman’s Hermits, "Schoolgirl" per els Mindbenders i també va ser un èxit de The Hollies que així mateix van gravar altres composicions seves com “Bus Stop”, "Stop, Stop, Stop" i "Look through Any Window",  però també va composar per Wayne Fontana, Yardbirds, els Chords Five, Garden Odissey Enterprise i molts altres. L'any 1968 havia publicat un àlbum en solitari. Se li van unir el guitarrista Eric Stewart (20 de gener de 1945) que havia tocat amb The Mindbenders, el bateria Kevin Godley i el guitarra i teclista Lol Creme, els dos últims crearien en els 80 el duet Godley & Creme i l'últim també va formar part del grup d'acompanyament de Trevor Horn i es va unir a Art of Noise. Sorgeix 10 CC, una  gran banda marcada per l'èxit del tema "I'm not in love" de 1975, i que van gravar un munt de discos plens de qualitat, encara que mai van superar el seu èxit en les llistes. La cançó que escoltem ara es trobava en el seu primer disc "10 CC", que es va publicar el 1973, però ells portaven ja quatre anys treballant junts amb diversos noms. Jo us la he extret d'un recopilatori de grans èxits. Els 10 CC van estar en actiu fins a 1983, però van tornar a reunir-se, amb canvis en la formaciól'any 1992, estant 3 anys en actiu per desfer-se definitivament. Pel grup van passar també Paul Burgess, Rick Fenn, Stuart Tosh, Duncan Mackay, Tony O'Malley i crec que em deixo algun. Per cert, us explicaré una curiositat, van publicar primer un single anomenant-se The Hotlegs, crec que va ser l'any 1970, a la cara A es trobava el tema "Neanderthal Man" i en l'altre costat una cançó que no era res més que la cara A passada al revés, però que ells van titular “"You Didn't Like it Because You Didn't Think of It". Serà per títol?

Jackson Browne – Running of Empty 1978

Aquesta cançó donava títol a un dels millors àlbums del guitarrista, cantant i compositor nord-americà Jackson Browne i va ser composada per ell, el single va debutar en la posició 72 del Billboard l'11 de febrer de 1978, mantenint-se en llistes durant 17 setmanes i pujant fins el lloc 11. al disc gran també es va incloure el tema "Stay", un dels més populars de Jackson Browne al nostre país. El LP "Running of Empty" es va publicar el 6 de desembre de 1977 i va ser número 3 a les llistes del Billboard. En total, el cantant, guitarrista i compositor Jackson Browne te gravats 12 o 13 àlbums d’estudi, sis més entre directes i recopilatoris i més de 40 singles al carrer, però a Espanya es i sempre serà, el noi del “Stay”, coses que passan en el món de la música. El nord americà Jackson Browne, curiosamente, val a dir que no va néixer als Estats Units, ho va fer a Alemanya, concretament a Heidelberg, el 9 d'octubre de 1948, fill de militar americà, suposso, com l'actor Bruce Willis.

The Band – The Weight 1968

Aquesta és una cançó del guitarra, cantant, productor i compositor canadenc Robbie Robertson (a la foto) publicada en el primer àlbum d'estudi de The Band, titulat "Music from Big Pink" i que va representar el seu debut després d'abandonar a Bob Dylan al qual acompanyaven. Es va publicar l'any 1968 i va ser el primer single de The Band. Curiosament i malgrat que és el tema més conegut i popular de The Band, el single només va arribar al lloc 63 en les llistes del Billboard. Al Regne Unit va pujar al 21, mentre que al Canadà va arribar al 35. És digne d'estudi el fet que les versions del tema que han realitzat gent de la talla d'Aretha Franklin, Jackie DeShannon, Diana Ross & The Supremes i de The Temptations, es van classificar molt millor que l'original. En la gravació que es va realitzar el gener de 1968, The Band eren Rick Danko (baix, cors i veu), Levon Helm (bateriai veu), Garth Hudson (piano), Richard Manuel (cors) i Robbie Robertson (guitarra acústica). Al cinema aquest tema ha estat usat en diverses ocasions, però jo vull fer referència a la banda sonora del film "Easy rider" en la què es va incloure i és el primer "road movie" de la història del cinema. Inicialment The Band es van fer dir The Hawks i van ser la banda de suport del cantant Ronnie Hawkins entre 1959 i l'any 1963. Posteriorment, Bob Dylan els reclutaria per a la seva històrica gira de 1965-1966, així com per a l'enregistrament de l'àlbum "Planet Waves", quan van decidir separar-se de Bob Dylan, la discogràfica els va batejar com The Band, referint-se a "La banda de Dylan". El grup va tancar portes i es va desfer després de realitzar un memorable concert anomenat "The Last Waltz" que va ser rodat com pel·lícula per Martin Scorsese amb un munt de col·laboradors, i es va publicar en format triple vinil. El cantant i baix Rick Danko moriria a Nova York el 10 de desembre de 1999 i Richard Manuel havia mort el 4 de març de 1986.

The Charlie Daniels Band – Devil went down to Georgia 1979

De ben segur, aquest és el tema més conegut en la carrera de la Charlie Daniels Band, una bona banda de rock sureny que el van incloure en el seu àlbum "Million Mile Reflections" que es va publicar el 20 d'abril de 1979. Al disc també es trobava "Reflections" que era una cançó tribut als recordats Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant, de fet Charlie Daniels va dedicar l'àlbum a la memòria de Van Zant que havia mort a l'octubre de 1977, un parell d'anys abans. En aquest enregistrament la Charlie Daniels Band està integrada pel seu líder, el cantant, violinista, guitarra i compositor Charlie Daniels, un home fàcil de reconèixer amb la seva barba, avui blanca pel pas dels anys, el seu barret de cowboy o gorra de beisbol i la seva panxeta de bon vivant, al costat de Tom Crain (guitarra i veu), Taz DiGregorio (teclats i cors), Fred Edwards (bateria i percussió), James W. Marshall (bateria i percussió) i Charles Hayward (baix), van col·laborar els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la trompeta, encarregant-se Bergen White dels arranjaments de corda. Aquesta cançó ens parla que el Diable ha baixat a l'Estat de Geòrgia i realitza una aposta amb un jove violinista, Tot un virtuós del seu instrument, Van a tocar un contra l'altre en un concurs sense igual. Qui millor toqui serà el guanyador. El jove obtindrà un violí d'or, però si guanya el Diable es durà l'ànima del seu oponent a l’Infern. La cançó es va publicar en single el 21 de maig de 1979 i va aconseguir la tercera posició en les llistes de l'any del Billboard i la primera a les de country, aconseguint el lloc 30 en les de pop i va ser Disc de Platí. A Anglaterra va aconseguir el lloc 14.

Amy McDonald – This pretty face 2010

Amy MacDonald interpreta la cançó “Aquesta cara bonica” que es va publicar en single el 19 de juliol de l’any 2010 i va ser el tercer senzill que es va extreure del segon disc de la cantant escocesa Amy MacDonald titulat "A Curious Thing" que es va publicar el 8 de març de l’any 2010 i s'havia gravat en els Black Barn Studios a Ripley, Anglaterra que i que per cert, ja te nou disc al carrer. En aquest àlbum Amy Macdonald va comptar amb la col·laboració de Paul Weller. Amb el seu primer disc"This Is The Life" que es va publicar el 30 de juliol del 2007, Amy McDonald va aconseguir ser número 1 en cinc països i va vendre gairebé quatre milions de còpies a tot el món. La cançó "This Is the Life" que donava títol, va ser nº 1 dues setmanes consecutives i va aconseguir el Doble Platí Digital. A Espanya va ser Disc d'Or. La cantant i compositora Amy MacDonald va néixer el 25 d’agost de 1987 a Bishopbriggs, Escòcia.

Bruce Springsteen – The River 1980

La cançó "The River" donava títol a un doble LP, un dels millors discos en la carrera de Bruce Springsteen i el cinquè que va publicar, sortir a la venda el 17 d'octubre de 1980, s'havia gravat als estudis Power Station de Nova York entre març de 1979 i agost de 1980. De fet "The river" va ser el primer gran èxit comercial del cantant, aconseguint la primera posició de les llistes tant als Estats Units com a Canadà i va obtenir cinc Discs de Platí, sent el disc més venut en la carrera del Boss després de "Born in the USA" i Born to Run ". Bruce Springsteen va tocar baix, guitarra, guitarra de dotze cordes, harmònica i piano, a més de cantar i va comptar amb la E Street Band, integrada en aquest enregistrament per Roy Bittan (teclats, òrgan, piano i cors), el recordat Clarence Clemons (saxo , percussió i cors) que va morir fa un parell d'anys, Danny Federici (òrgan i cors) que també va morir, Garry Tallent (baix), Steve Van Zandt a qui es coneix com Little Stevens (guitarra) i Max Weinberg (bateria), però també van col·laborar Howard Kaylan i Mark Volman, tots dos als cors en un dels temes del doble àlbum. Per cert, totes les cançons van ser escrites per Bruce Springsteen que es diu de nom complet Bruce Frederick Joseph Springsteen i va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949. Ha aconseguit 20 Grammy, dos Globus d'Or i un Oscar. El Boss ha venut 65 milions d'àlbums sols als Estats Units i 120 a tot el món. Una de les característiques dels seus concerts és que acostumen a durar més de tres hores. A la foto Bruce i Little Stevens.

Art Garfunkel – Breakaway 1975

Després de la dissolució del duet Simon & Garfunkel que va acabar com el Rosari de l’Aurora, la carrera musical més brillant ha estat la del cantant i compositor Paul Simon. La del seu company Art Garfunkel (Queens, Nova York, 5 de novembre de 1941) es va centrar inicialment més en el seu rol d'actor que en el de cantant, però no per això va deixar de gravar. Aquest és un dels seus millors temes i donava títol al seu segon LP editat l’any 1975. Al llarg dels anys s'han realitzat un grapat d’intents per unir de nou al duet Simon & Garfunkel, però mai han fructificat, l'animositat entre ells dos és massa intensa, tot i que han realitzat alguna actuació conjunta. El 23 de maig de 2007 es va celebrar la cerimònia de lliurament del Grammy a Paul Simon per la seva gran contribució a la música. En aquest acte, va participar Art Garfunkel interpretant junts "Bridge Over Troubled Water" i "Cecilia ", dos clàssics del duet. Per cert, quan van començar es deien Tom & Jerry, després passarien a ser Simon & Garfunkel. Jo recordo que a un company a Telefónica que també es deia Mario i era pèl-roig, el seu professor d'anglès li va recomanar escoltar als Simon & Garfunkel per perfeccionar la seva pronunciació de la llengua de Shakespeare, cosa curiosa si tenim en compte que són nord-americans i aquests acostumen a menjar-se la meitat de les lletres i mosseguen les restants.

Al Stewart – Time Passages 1978

De la gira que vaix organitzar amb Al Stewart ja us he parlat en diverses ocasions. Aquest és el tema que al costat del "Any del gat" sonava en tots els concerts i el públic demanava que es repetís. Donava títol al disc que va publicar al 1978, dos anys després del "Year of the cat", també amb producció d'Alan Parsons. El LP va arribar a número 10 als Estats Units, però a Anglaterra, la seva pàtria, només va pujar a la posició 39. Això si, va aconseguir ser Disc de Platí. Alastair Ian Stewart va néixer a Escòcia, el 5 de setembre de 1945 i des de fa dècades resideix a Califòrnia. L'última vegada que vem escoltar a Al Stewart us vaig posar al blog fotografies de Bilbao, aquest cop us posaré un parell de Puigreig, a Barcelonai, on per cert, van rebre el cantant amb una pancarta col·locada de banda a banda de la carretera a l'entrada al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i que va fer lucinar a l'escocès afincat a California. De fet són les dues úniques dates de la gira en què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la seva parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran guitarrista Peter White que era el director de la banda i acabava la gira va treure el seu primer disc en solitari. També us ho he dit en diverses ocasions, però us ho recordaré ara que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook & The Cookies.
A dalt sopar a Puigreig, a sota tencament de la gira a Bilbao amb tota la tropa

The Beach Boys – Good vibrations 1966

Tot i l'àmplia trajectòria professional del grup californià The Beach Boys, aquest tema, una  extraordinària balada, va ser la que els va introduir realment en el mercat espanyol, tot i que la cançó va patir la censura que durant un temps no va deixar que s’emetes per la ràdio al jutjar que era una cançó amb una càrrega massa sensual. The Beach Boys es trobaven dins de la surf music i el grup estava integrat pels tres germans Wilson: Brian (compositor, cantant, baix i piano), Carl (guitarra i veu) i Dennis (bateria, veu i de vegades piano), juntament amb un cosí de la família Mike Love (veu, teclats, saxofon i electroteremín), un company d'estudi de Brian, Al Jardine (guitarra i veu) i Bruce Johnston (veu, baix i piano). Les seves àmplies harmonies vocals destaquen en aquesta cançó que va ser adoptada pel moviment hippy i es trobava en el LP "Pet Sounds" que The Beach Boys van editar l’any 1966. Gairebé totes les cançons van ser compostes per Brian Wilson en col·laboració amb Tony Asher. Aquest disc va canviar l'estil del grup que en un principi no volien gravar-l'es i les seves lletres també eren molt diferents, més compromeses i menys desenfadades. El grup no confiava que l'àlbum tingués èxit, però Brian Wilson va covèncer-los per gravar-lo, encara que Mike Love es va oposar a Brian i va seguir opinant que l'àlbum fracassaria. La veritat és que no va obtenir l'èxit a què el grup estava acostumat, de fet va ser el seu primer gran fracàs comercial, però és una obra esplèndida i segons va manifestar Paul McCartney: "És el millor disc vocal mai gravat" i va confessar que va servir d'inspiració per al "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". El tema "Good Vibrations" es va gravar la nit del 17 de febrer de 1966 a Los Angeles i a l’Espanya dels anys seixanta hi va haver una bona versió en castellà a carrec dels Javaloyas.

Barbra Streisand – Woman in love 1980

D'origen jueu, la cantant Barbra Streisand es diu en realitat Barbara, però un error d'impremta en el seu primer disc, va canviar el seu nom artístic. Aquest tema que sona avui a Un Toc de Rock, va ser una composició de Barry Gibb que també va col·laborar en algunes de les cançons del LP "Guilty" de l’any 1980, on s’incluia, aquesta crec que aquesta no va ser una d’elles. Barbra Streisand va néixer a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942. És actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema. Destacamt per la seva extraordinària veu, Barbra Streisand és la cantant femenina que més discos ha venut als Estats Units. Guanyadora de dos Oscar, quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i un Tony, Barbra Streisand va obtenir el premi American Film Institute a tota una carrera al cinema, la Medalla Nacional d'Amèrica de les Arts i la Legió d'Honor francesa. El desembre de l’any 2008 va ser la primera dona directora a rebre el Kennedy Center Honors. Per cert que Barbra Streisand té fama de “devoradora d’homes”.

Amy Winehouse – Me & Mr. Jones 2006

Va ser anomenada la Reina del Soul Blanc britànic, una dona que és el clar exemple que la fama consumeix fins a límits extrems i que el triomf, lligat a la joventut, costa molt d'assimilar. Per això i recordant que la mesura és la clau sempre per poder sobreviure a l'efímer triomf en el món de la música i altres similars i també que el reconeixement del públic és volàtil, poc de fiar i tal com te impulsen, et fan caure del pedestal o et consumeixes, com va ser aquest cas, escoltem ara a Amy Winehouse per acabar Un Toc de Rock d’avui. Al meu modest parer, l'àlbum "Back to back", editat l’any 2006, va ser el millor disc en la carrera d'Amy Winehouse i d'ell us extrec aquest gran tema. Tot i que els informes que va facilitar la família de lacantant britànica sembla que confirmen les declaracions del seu pare i que Amy Winehouse (Londres, 14 setembre 1983 - 23 de juliol de 2011) estava "neta" quan va morir al seu apartament de Londres, és una cosa de la que jo dubto, la veritat. Les drogues i l'alcohol van consumir a aquesta estrella del soul blanc anglès, per mostra contenplau les fotografies que us he penjat del blog i us donareu immediatament compte del que dic. Jo sempre m'he negat a acceptar allò que després de la mort, el que s’en va sempre és bo, les coses negatives ho són, hagi mort el protagonista o estigui viu. Per descomptat és fàcil lloar el que s'ha anat, sobretot tenint en compte que des d'aquell moment ha deixat de fer la competència i ombra als que queden vius. És clar que cadascú és lliure de fer, referint-me a seu cos i la seva salut, el que vol i com em va dir en una ocasió Serrat  "Fer del seu cul un garatge", allà ells. Amy Winehouse va debutar l’any 2003 amb el disc "Frank". Amb la seva mort Amy Winehouse se suma a l'anomenat Club dels 27, en el què es troben artistes com Jim Morrison, Janis Joplin, Pete Ham de Badfinger, així com Robert Johnson, Brian Jones, Alexandre Levy, Jesse Belvin del grup The Shields, Louis Chauvin, Alan Wilson de Canned Heat, Jimi Hendrix, Pete de Freitas de Echo and the Bunnymen, Valentin Elizalde, Kristin Pfaff del grup Hole on militava l'esposa de Kurt Cobain de Nirvana, cantant i compositor que també va morir com tots ells, traumàticament als 27 anys, però la llista és molt més llarga, no s'acaba aquí. L'imatge del costat es una il·lustració vectorial que ens ha fet per Un Toc de Rock el nostre assessor tècnic Jordi Aliaga.

La frase per acabar el programa d'avui és del General Joan Prim i Prats (Reus, 6 de decembre de 1814 – Madrid, 30 de decembre de 1870) que va dir:


“No hi ha res més difícil que fer un rei.
És més fàcil destronar-ho”

Conclou Un Toc de Rock per avui, ara us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Soc Mario Prades i tancaré la barraqueta acaban el nostre recorregut perls records, per el passat. A reveure.
.
Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades