El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 25 de noviembre de 2014

Un Toc de Rock 09-22

El programa estarà ple de música, alguna molt nova, embolicada amb cançons d'ahir, records, nostàlgies, passat embolicat amb un mantell d'actualitat. Avui començarem Un Toc de Rock amb la música de Pegasus, el millor grup de jazz fusió de la història, catalans, però també tindrem a Paracelso amb el Gran Wyoming, RH+, Celtas Cortos amb Rozalén, Sole Giménez, Noel Soto, Aute, la actriu María Conchita Alonso, Pere Gener que ha tornat sense Lone Star i molt més, en aquest viatge musical pel nostre interior. Obriré la barraqueta des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o pot ser via internet i ara ens posarem en camí. Soc Mario Prades i us dire per començar alló de cada dia 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pegasus – Trasmediterrani Express 1983/1984

Pegasus són la millor banda de jazz fusió de la música espanyola. Nou discos publicats entre 1982 i 1997 i una caixa amb tots els seus treballs editada l’any 2001 marquen una brillant carrera discogràfica plena de bons treballs i fites professionals com els d'haver actuat al festival de Jazz de Montreux i al Carnegie Hall de Nova York, van fer de Pegasus tot un referent del jazz-fusió aquí al país i són, sense cap dubte, un dels grups catalans amb més projecció arreu del món. Pegasus és un projecte que va unir a quatre dels millors instrumentistes espanyols dels 70: Josep Mas "Kitflus" als teclats que amb el seu company, el gran guitarrista de la Pobla de Masaluca Max Sunyer, formaven part d'Iceberg, un grup mític delrock progressiu dels 70, sense oblidar el percussionista manresà Santi Arisa que va formar part de La Tribu i Fusioon, també grups històrics. El quart membre de Pegasus és el baixista Rafael Escoté, un gran músic d'estudi. L’any 1997 es van dedicar cada un d'ells als seus projectes en solitari, però el 2007, deu anys més tard, van tornar a posar a Pegasus a la carretera amb la incorporació de Dani Arisa. Aquest tema que us he seleccionat el extrec del seu àlbum "Montreux Jazz Festival" gravat en directe en un concert que van realitzar en el marc del  Festival de Jazz de Montreaux i que es va publicar l’any 1984, però la cançó es trobava inicialment en el seu segon disc, del 1983 i titulat "Comunicació - Comunicación - Comunication". Precisament jo vaig descobrir a Pegasus amb aquest LP, treballava en aquells moments en Antena 3 de Ràdio, a Reus i aquesta cançó, en la versió d’estudi, és va clasificar en les llistes de l’emissora i no van pagar per aixó. Em uneix una bona amistat amb els quatre músics i Santi Arisa ha estat en diverses ocasions a casa meva, fins i tot una vegada ens vem menjar uns fideus rossos en la meva terrassa i de cara al mar. Va ser una data per recordar. Em van trucar de la casa de discos un parell de dies abans per dir-me que Santi Arisa vindria a portar-me el seu disc "El setè cercle" i vem quedar citats al migdia, Santi se havia autoconvidar i menjaríem junts a casa meva. Sense problemes. Es va presentar poc abans de les dotze i em va agafar per pura casualitat treballant al despatx ja que no l’esperava tan aviat, tenint en compte que abans havia de passar per diverses emissores comercials de la zona per ser entrevistat arran de la presentació del disc. Venia emprenyadíssim i quan m'ho va explicar no vaig poder evitar donar-li tota la raó. Resulta que havia passat pels estudis d'una emissora de ràdio-fórmula de Reus pertanyent a una cadena nacional, era la primera entrevista programada del matí. El van tenir esperant més d'una hora ja que la "persona especialitzada en música espanyola" no havia arribat. Finalment va aparèixa una noia jove, per cert, res a veure l'edat amb tota la resta que quedi constància. Van entrar a l'estudi per gravar l'entrevista i després de lliurar-li Santi Arisa el disc, ella el va posar, va obrir micros i li va preguntar per començar “De què va la lletra de les vostres cançons?Santi no sabia si s'estava rient d'ell o es tractava d'una ignorància supina de la locutora versus l'obra de Pegasus que mai han gravat una cançó cantada, sempre realitzen instrumentals. Era una pregunta seriosa. I a l'adonar-se que la pregunta anava de debò es va sentir indignat pel comportament d'aquella "especialista" i aixecant-se li va demanar el nom i l'adreça dient-li que anava a enviar-li tots els discos de Pegasus publicats fins aquell moment i que eren set, quan ella se'ls hagués escoltat que el truqués i vindria per ser entrevistat i va marxar sense tallar-se ni un pèl. Això si, amb un cabreig immens. Va anul.lar totes les entrevistes concertades i es va vindre cap a casa meva, a Cambrils. Després de prendre un aperitiu contemplant el mar des de la terrassa i haver-m'ho explicat, es va anar calmant i al final del menjar ens rèiem dels "especialistes musicals". Per cert, jo crec que el concert de Pegasus a Nova York va ser un error, mai van haver d'acceptar. El cartell espanyol ho integraven a més de Pegasus, Tete Montoliu i Paco de Lucía, dos noms consolidats als Estats Units. Pegasus són molt bons a Espanya, però a la terra de l'Oncle Sam i malgrat la seva indiscutible qualitat i saber fer, són un grup més dels molts que realitzen jazz fusió. És clar que ells van tocar al Carnegie Hall de Nova York i això no els hi treu ni Déu. També va ser la primera banda que es va atrevir a agafar una pel·lícula muda, de 1927 "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" del director alemany Walter Ruttmann i després de  compondre i publicar l’any 1986 la banda sonora, la interpretaven en directe mentre en una gran pantalla es projectava el film. Més d'una hora seguida tocant sense interrupcions. La presentació oficial es va realitzar en el curs del Festival de Cinema de Miami. Us explicaré una altra anècdota. El baixista Rafael Escoté tenia un somni que finalment i amb les noves tecnologies va poder complir. En un concert, ara no recordo on va ser, però, jo hi era, en un moment en què Rafael realitzava un sol, els seus companys es van retirar de l'escenari i quan em vaig fixar, Rafael tampoc hi era, però jo i el públic estàvem escoltant sonar el seu instrument. Max Suñer em va dir que Rafa estava complint el seu somni, mitjançant una connexió sense fils estava tocant passejant-se entre el públic, mai va ser Rafael Escoté un músic més proper als seus seguidors.

Paracelso – El Trapichero

Paracelso són avui en dia un grup históric de la movida madrilenya, encara que van tenir una carrera més aviat curta, només van gravar un single i aquesta cançó que es va incloure en un disc recopilatori. És clar que avui en dia Paracelso són recordats bàsicament per ser la banda on van militar el Maestro Reverendo i el Gran Wyoming. Paracelso la va crear l’any 1975 Reverendo que tocava en Desmadre 75 amb Moncho Alpuente i un germà de Wyoming. Eren aquells que es van fer famosos gràcies al “Saca el güisqui cheli”. Paracelso es va desfer l’any 1980 i Wyoming i Reverendo durant vuit anys van actuar cada setmana a La Aurora, un bar de Malasaña on passaven de tocar cuplets al blues, cançons dels Beatles, es marcaven uns passatges bíblics o improvisaven diàlegs irreverents, realitzant actuacions molt gamberres. Després van prendre camins aparentment separats, però no tant ja que el mestre Reverendo ha estat gairebé sempre en els grups que participaven en els programes que ha presentat Wyoming. El Maestro Reverendo ha estat arranjador de gent com Miguel Ríos, Siniestro Total, Los Ronaldos, etc. i ha compost bandes sonores per cinema i televisió, entre elles “Se infiel y no mires con quien”, “La mujer de tu vida” i altres. José Miguel Monzón, a qui amigablement diuen Chechu, però que artísticament s’el coneix com El Gran Wyoming és metge, encara que no exerceix. Cantant, presentador, actor, escriptor i humorista, va néixer a Madrid el 15 de maig de 1955, entre els programes que ha realitzat cal destacar "Caiga quien caiga" i "El Intermedio" que condueix actualment. Per la seva part el pianista i compositor Ángel Muñoz-Alonso López, conegut com Maestro Reverendo, va néixer a Madrid també l’any 1955, es va retirar el 2003. Va formar part de Grupo Círculo i Rudy Armstrong Quartet. Reverendo va morir a la capital d'Espanya, a causa d'un càncer, el 7 de setembre del 2012. En aquesta cançó, carregada de bon humor i mala llet, ens expliquen les ventures i desventures d'un camellet de barri.

Pistones – El Pistolero 1983

Actualment als Pistones se'ls recorda pràcticament sols per aquesta cançó que va publicar Ariola l’any 1983 dins de l'àlbum "Persecución" que va ser el seu primer disc gran. El tema es va treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques també van treure la versió mexi-single que és la que escoltem ara i veritablement va funcionar i be, omplint les pistes de ball quan sonava. Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques. Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos, que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en públic per primera vegada l’any 1980 a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80, fundador anys després de Produccions Twins, llavors a Fonogram i que va apadrinar al grup però cap discogràfica els va fitxar. Decideix crear un segell propi i independent, juntament amb el seu soci Julio R. Rodríguez i la nomenen amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies, però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part de Pistones, es va incorporar l’any 1985 a Dirigidos.

RH+ - Junto al mar 1984

El segon i últim disc de RH+ es va titular "Multivisión" i d’aquest àlbum us he extret aquest gran tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records, entre altres coses per que era la sintonia d'un programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixer al no poderel seu líder, el guitarrista Javier Vargas, atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela, Comando Rock i La Orquesta Mondragón. Així mateix trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno i després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín, amb Paco Clavel. A RH+ també hi eren Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria i que abans havoa tocat amb els Conexión, un dels millors grups de soul español de tots els temps, liderats per Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band.

Pere Gener – Androide 2014

Pere Gener és un dels noms mítics i reconeguts del rock espanyol, va ser el líder del grup Lone Star, una banda a la qual en el món musical se l'anomena "La Llegenda" i que van ser uns innovadors per al seu temps, sent el primer grup de pop-rock que es va atrevir a passar-se al jazz sense deixar el rock i a més un dels pocs grups dels anys seixanta "moderns" que els quatre components posseïen el Carnet Blanc que permetia fer ball i cobrar. Per tenir-lo havies d'haver passat per el Conservatori. Normalment els músics treballàvem amb el Carnet Roig que facilitava el Sindicat Vertical, tot i dir-se "Rojo", després d'una prova força senzilla, però que tan sols servia per realitzar el que es deia "Atraccions". Pere Gener va aconseguir sent molt jove una beca per estudiar piano clàssic a Anglaterra i per allà va marxar-se aquest "nen prodigi", però va descobrir el rock i va tornar per posar en marxa el seu gran projecte Lone Star. En els anys 90 i després que Lone Star publicaran un CD titulat paradoxalment "Hacia el futuro" el mític grup es desfà. Pere Gener posseïa un estudi de gravació, El 7º de Caballería, però musicalment semblava haver-se diluït en l'oblit, és clar que l'any passat va decidir tornar i va preparar un àlbum per el finançament del qual va utilitzar un mètode molt actual, el micromecenatge, en anglès crowdfunding i finalment a la primavera d'aquest any, a finals de març, i amb la col·laboració econòmica de molts amics, el disc ha vist la llum. Es tracta d'un àlbum al que ha titulat "Boomerang 2014" ja que com ell mateix afirma "La vida és semblant a un bumerang, tot torna" i del qual us he extret el tema que escoltem ara. Ha comptat amb Josep Más Kitflus als teclats, David Palau a la guitarra i Virgínia Martínez de La Puerta de los Sueños que ha col·laborat en el tema "Serem un nou país", al costat de Toni Mateos a la bateria, Enric Alegre al saxo, l'amic Rafael Escoté de Pegasus al baix i Josep Buch, també al baix. L'àlbum es va presentar en directe, a la Sala Luz de Gas que porten l'amic Fede Sardà i el seu fill, el primer de maig passat, amb la col·laboració de diversos artistes, entre ells Santiago Auseron que va intervenir en un clàssic de Lone Star "Mi calle". Per cert, no hem d'oblidar, parlant de Lone Star que al Nadal de 1970 es van convertir en el primer i únic grup espanyol que va actuar en un portaavions nord-americà, el JFK.
A dalt Pere Gener a la sala Luz de Gas, al costat amb Virgínia Martínez,
 a sota al seu estudsi i al costat en directe amb Kitflus i David Palau

Noel Soto – Deborah 1981/1999

“Deborah” va ser un dels millors temes en la carrera de Noel Soto, publicat com a single per el segell Polydor l'any 1981 amb "Quien me presta un verso" a l'altra cara, encara que jo us l'he extret del doble CD "Todas sus grabaciones en Discos Polydor (1974-1984)" que va ser publicat pel segell Ramalama i va veure la llum l’any 1999, clar que originalment la cançó s'havia extret de l'àlbum “A ti que me quieres bien” del 1981. Noel Soto es un cantautor molt rocker amb tocs country que va començar en els seixanta sent el cantant del grup orquestal Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época i que també van ser el grup d'acompanyament de Henry Stephens. Manuel Eduardo Soto Palomino és el seu veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, quan era protectorat espanyol, però Noel Soto ha viscut gairebé sempre a Madrid. Va treure el seu primer LP "3, 3, 5, 7" que va publicar Polydor, l'any 1974. Un any més tard Noel Soto treurie el segon treball "Alfa i omega", una mena d'òpera rock amb tocs de rock progressiu que començava a estar de moda en aquella dècada, però que no fou del gust dels seus fans, molt més propers al pop comercial del seu primer disc. En total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums d'estudi, dos recopilatoris i un grapat de singles al llarg de la seva carrera, però cap va arribar a les xifres de vendes del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.

Revolver – Lo que Ana ve 2003

Quan parlem de cançons que tenen lletres contra la discriminació de la dona, els maltractaments i la violència de gènere, ens trobem de tant en tant amb textos molt durs, però jo crec que aquest tema de Revolver, el grup de Carlos Goñi que escoltem ara a Un Toc de Rock, s'emporta la palma. La lletra és molt forta i mostra cruament tots els problemes més besties derivats de la violència en la parella. Aquesta cançó es va publicar en single l'any 2003, però es va extreure de l'àlbum "08:30 A.M." que es va posar a la venda l'any 2002. Curiosament aquest disc que conté fins el bolero "Eso de saber", té sons més suaus i acollidors que els seus set discos anteriors, però les lletres de totes les cançons són més dures del que era habitual en Revolver. Carlos Javier Crespo Goñi va néixer a Madrid el 8 d'octubre de 1961, però es valencià des de fa molts anys. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i van trucar-me de Wea, la seva discogràfica, per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vem quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vem veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Carlos Goñi va dir-me textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”, es llastimos que les cases de discos es fixen més en l’imatge que en la veu d’un cantant, però es tal i com estan les coses.

Celtas Cortos & Rozalén – Hora de Aventuras 2014

Els val.lisoletans Celtas Cortos tenen nou treball discogràfic, publicat el passat 16 de setembre i titulat genèricament "Contratiempos" i del qual us he seleccionat aquest tema en el qual col·labora la cantautora Rozalén que va debutar l'any passat amb un àlbum titulat "Con derecho a..." i també en quatre de les cançons Celtas Cortos tenen a la Banda Sinfónica del Conservatorio de Valladolid. És van crear l'any 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Celtas Cortos porten més de dos milions de discos venuts al llarg de la seva carrera. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació i el 2 de setembre del 2008 van treure “40 de abril”, el primer disc completament inédit del grup després de la tornada de Jesús Cifuentes. Des de l’any 2010 Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús Hernández Cifuentes (guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila (gaites, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarras).

Patxi Andión – El Maestro 1973

La passada temporada vam escoltar a Patxi Andión i ha arribat l'hora d'escoltar-ho de nou, amb una de les seves millors lletres. Si en "Rogelio" que vam sentir la passada temporada, ens parlava sobre el deteriorament de l'amistat, a "El Maestro" ens planteja una cosa més quotidiana en els anys de postguerra, però no per això menys actual. La descriminación i la por que sentim davant el que es desconeix. Possiblement l'estrofa que defineix la por irracional de la gent del poble a què es refereix Patxi Andión i que provoca la ira de aquella "bona gent" davant el Maestro és la que diu així: “El cura dice que es ateo, el alcalde que comunista y el cabo, jefe de puesto, cree que es un anarquista”. Al final aquella bona gent que desconfien d'un mestre tan lliberal que no imposa durs càstigs als nens i nenes i es conforma amb el seu sou sense  reclamar el "cacareado aumento", mentres ensenya als alumnes l’obra d’Antonio Machado, es surten amb la seva i el temut mestre abandona el poble i l'escola sent substituït. Tots respiren ja amb tranquil·litat, el perill ha desaparegut. Aquesta cançó es va incloure en el seu àlbum "A donde el agua", publicat l'any 1973. Patxi Andión va interpretar el paper del Che Guevara a l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero també va fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco (tots dos a la foto). Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Amb tota seguretat la cançó més popular de la seva carrera va ser “Uno, Dos y Tres” aquella peça que ens parlava del Rastro de Madrid. Actualment es profesor a l'Escola Universitaria Politécnica de Conca i també sembla ser que es director de l'Escola Española de Caça, aixó últim es, si mes no, curios.

Sole Giménez – Cómo hemos cambiado 2014

El passat 30 de setembre es va publicar "Cómo hemos cambiado", el nou treball discogràfic de Sole Giménez i al qual aquest tema que us he seleccionat ara dóna títol. Es tracta d'un recorregut pels seus 30 anys en el món de la música, primer amb Presuntos Implicados i després en solitari. Aquest tema que també ha estat el single promocional del nou CD és precisament de la seva època amb el grup. La veritat és que el disc arriba amb bons arranjaments a ritme de jazz i swing, molt intimista i acollidor, desbordant suavitat, però ha estat molt criticat en alguns fòrums d'Internet que acusen a la cantant de viure de rendes, de mirar només cap el passat i que des del seu llançament en solitari no fa res més que versions. Reconec que en això hi ha quelcom de veritat, però jo, potser pel fet que sóc un transgressor nat, addicionat a portar la contrària, confesso que el disc m'agrada, potser precisament per els seus arranjaments jazzístics i la seva suavitat, encara que si he de corregir un error. Es diu que en tots els temes inclosos en l'àlbum ella ha participat en la seva autoria, en música o lletra i si bé és reconeguda la seva tasca com a compositora, aquí algú ha ficat la pota. S'inclou "Alma de blues", possiblement la millor cançó gravada per Presuntos Implicados al llarg de tota la seva carrera, però es va tractar d'una versió, no era d'ells, va ser escrita per Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant ) i components del grup The Privados que també la van gravar. Soledad Giménez Muñoz va néixer a París un 27 de febrer de 1963. Als cinc anys la seva família torna a Yecla, a Múrcia. El 1979 va formar part del grup Arabí que feien folk i en el qual també està el seu germà Juan Luis. L'any 1983 s'incorpora a Presuntos Implicados que estan gravat les seves primeres cançons a València. Allí va començar una brillant carrera.

María Conchita Alonso – La loca 1984

Coneguda principalment pel seu rol com a actriu, María Conchita Alonso també ha incursionado i molt, en el món musical. Va néixer el 29 de juny de 1957 a Cienfuegos, Cuba, encara que des de nena va residir a Veneçuela on també va participar en uns quants concursos de bellesa. El seu nom complet és María Concepció Alonso Bustillos i està nacionalitzada nord-americana des de el 20 d'agost del 2007. Aquesta cançó es trobava en el seu primer disc "María Conchita Alonso" que es va publicar l'any 1984 i va ser produït per Juan Carlos Calderón que també va compondre tots els temes, exceptuant aquest que era de les germanes Diego i una altra cançó. La veritat és que fins al moment María Conchita Alonso ha publicat 13 discos, incloent alguns recopilatoris, l'últim "Boleros" l'any 1995. Políticament María Conchita Alonso és molt coneguda per les seves idees com a opositora al règim de Fidel Castro i també al d'Hugo Chávez. En una ocasió va manifestar que somia amb un món lliure dels Castro i els Chávez o Maduros de torn. Possiblement una de les pel·lícules on va sorprendre a molts, ja que ella es va donar a conèixer com a actriu de culebrons, va ser "Depredador 2", compartint protagonisme amb Rubén Blades, Gary Busey, Danny Glover i Kevin Peter Hall en el paper del caçador extraterrestre. Per cert, el setembre passat va actuar a la Feria Nacional de Zacatecas, a Mèxic, al costat de les cantants Karina, Dulce i Rocío Banquells, on va protagonitzar un bon escàndol a l'aparèixer a l'escenari en un aparent estat d'embriaguesa. En el curs de l'actuació María Conchita Alonso es va llançar per terra fent moviments que van ser considerats com a molt sensuals i que a poc a poc permetien veure el seu cos, fins que pel que sembla intencionalment, va ensenyar la seva roba interior, situació que va generar crits de les dones i xiulets dels homes, per després escoltar a l'uníson la frase "molta roba", que va causar rialles i burles entre els assistents, segons narra en el seu article el diari La Opinión del 24 de setembre passat (dues fotos del concert abaix). Cal dir que no és el primer sidral que munta, l'any 2012 María Conchita Alonso va protagonitzar un altre escàndol a l'escenari de l'Auditori Nacional cantava al costat de Manoella Torres i les dues cantants es van fer un petóde tornillo” a la boca

Luis Eduardo Aure – Somnis de la Plaça Rovira 2010

En diverses ocasions, no masses, Luis Eduardo Aute ha gravat en català i és que quan la seva família va tornar de Filipines, van residir al barri de Gracia de Barcelona, tal com ens explica ell mateix en el text d'aquesta cançó, l'única en la llengua de Mossèn Cinto que es va incloure en el seu CD "Intemperie", publicat l'any 2010. De fet Aute xapurreja català, no gaire bé, és clar, però el parla i és tot un detall, en diverses ocasions ha gravat en català. Jo recordo el concert que va celebrar a la Monumental de Barcelona cobrint les dates que va deixar vacant Miguel Ríos quan va suspendre la gira "Rock en el Ruedo" i quan Aute va sortir a l'escenari va explicar que estava molt content de ser-hi i ho va dir en català, ficant-se en aquell mateix instant al públic assistent a la butxaca. En el back stage em vaig trobar a l'amic Carlos Tena, feia temps que no ens vèiem i sense donar-me temps a dir res em va ficar al camerino d'Eduardo per "presentármelo", clar que mentre Eduardo i jo ens feiem un fart de riure davant la sorpresa de Carlos, li vam tindre que explicar que ja feia temps que ens coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez, amb el que acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups espanyols més, fins que va començar a gravar les seves cançons com a cantautor, és diu que inpulsat per Massiel que ja havia gravat un parells de cançons seves.

La frase d'avui és l'escriptor català Manuel de Pedrolo (Arañó, Plans d'El Sió, Lleida; 1918 - Barcelona, 1990) que va manifestar


"Hi ha una cosa pitjor que ser explotat
i és ser l'explotador”

Acabaré Un Toc de Rock per avui i tancaré a barraqueta, pero no us deixo sols, soles, us quedareu amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa, aquest breu recorregut per la historia musical del darrer segle. Jo soc Mario Prades i ara tocaré el dos i fotre el camp.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades