Un Toc de Rock 09-15

El pop amb connotacions disco, al costat dels new romantics, la new wawe i el techno pop, van funcionar molt bé comercialment en els anys vuitanta, encara que van sorgir durant la dècada anterior. Avui recordarem a artistes que ens van fer ballar a les pistes de discoteques, sense entrar amb la música dance i escoltarem a Thompson Twins, A-Ha, Sandra, Billy Ocean, Dhuo, Modern Talking, Tears for Fears,  Spandau Ballet i uns quants més que seran la banda sonora per a aquest viatge pel passat, pels records, des de aquelles emissores per las que escoltes Un Toc de Rock. Toca obrir la barraqueta i ho faré escoltan una cançó de 1973 que ha tornat a estar de moda al aver-se inclòs en una pel·lícula d'aquestes sobre herois molt galàctics. Soc Mario Prades i us diré alló de sempre per començar que queda molt bé.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Blue Swede – Hooked on a feeling 1973 / 2014

Hem tornat a retrobar-nos amb aquest tema en els títols de crèdit del film "Guardians de la Galàxia" que es va estrenar el setembre passat i gràcies a la pel·lícula molts han descobert a Blue Swede, aquesta banda sueca que es va crear als anys 70 Aquest tema va ser el seu primer single i el seu gran èxit internacional i es va publicar originalment l'any 1973, en format single, encara que després de l'èxit de la cançó gravarien el seu primer LP amb el mateix títol del tema. És clar que ells al seu torn havien fet una versió, l'original era de 1968 i la va gravar el cantant nord-americà BJ Thomas, clar que Blue Swede van canviar radicalment el ritme i la balada va esdevenir un trepidant tema englobat en la música discotequera a mitjans dels anys 70, però popularment la cançó va ser coneguda com “Ooga-Ooga Shaka Ooga” per la tornada. Va ser número 1 del Billboard nord-americà al 74, mantenint-se en les llistes durant 18 setmanes. Blue Swede va ser creat pel cantant Björn Skifs i inicialment es van dir Blåblus, per passar poc després al seu nom definitiu. Entre els músics que han passat per Blue Swede trobem a Bosse Liljedah, Anders Berglund, Hinke Ekestubbe, Jan Guldback, Michael Areklew i Tommy Berglund. Resulta curiós que Blue Swede només aconseguissin dos èxits similars i tots dos van ser així mateix versions, la primera va ser "Never My Love" de The Association i l'altra "Hush" de Deep Purple. Es van desfer l'any 1975.

Thompson Twins – Hold me now 1983

Si un dels temes importants en aquella música que es ballava a les discoteques en els anys setanta, va ser el que hem escoltat per obrir el programa, ara us portaré al tercet britànic Thompson Twins que es van crear l'any 1977, però que van tenir el seu gran triomf comercial quan van publicar aquesta cançó que us porto ara i que es va editar en format single i maxi-single l'11 de novembre de 1983, havia estat composada per Tom Bailey, Alannah Currie i Joe Leeway, els tres components del grup que per descomptat no eren germans ni molt menys bessons, de fet un dels nois, Joe Leeway, era de color i els altres que eren blancs, parella sentimental. El single es va publicar als Estats Units a principis de 1984 i va aconseguir la tercera posició del Billboard al maig, mantenint-se 21 setmanes en les llistes, al Regne Unit va arribar al quart lloc. Els Thompson Twins es trobaven dins del moviment anomenat la new wawe i van adoptar el nom artístic inspirant-se en els detectius bessons de les historietes de Tintín i que si bé a Espanya vam conèixer com Hernández i Fernández, a Anglaterra es van dir Thomson i Thompson. Joe Leeway deixa el grup l'any 1986 i Tom Bailey i Alannah Currey van continuar com a duo 7 anys més. L'any 1987 van llançar "Close to the Bone" amb el senzill "Get That Love" que va arribar al lloc 31 en els Estats Units. El 1989 traurien l'àlbum "Big Trash" i la cançó "Sugar Daddy" en single, va arribar al lloc 28 i aquesta va ser l'última vegada que col·locarien un tema en les llistes, es van desfer al 1993. La parella s'havia casat l'any 1991 a Las Vegas, clar que el seu fill havia nascut en el 1988, és que ells vivien "en pecat", com es deia abans. Quan es va desfer Thompson Twins, la parella s'uneix a Keith Fernley i posen en marxa un grup al que van anomenar Babble que va estar en actiu fins l'any 1998. Alannah va decidir abandonar la música i va muntar un taller fonedor de vidre a Auckland, mentre que Tom ha tocat els teclats en diverses gravacions per a altres i també ha destacat com a productor. La parella es va divorciar l'any 2003 i ambdós resideixen a Anglaterra, encara que en domicilis diferents, és clar.

A-Ha – Take on me 1984

El pop amb connotacions disco, al costat dels new romantics i la new wawe, també va funcionar comercialment des dels països escandinaus, i sorgeix A-Ha, considerada la més important banda noruega de la història. Aquest tema que escoltarem ara i que es va publicar en single l'any 1984, està considerat com la seva millor cançó. De fet d'aquest tema es van realitzar tres versions una mica diferenciades, l'última es va publicar al setembre de 1985 i es va acompanyar d'un vídeo, encara que a nivell vendes la que millor va funcionar va ser la segona, editada l'abril del 85, la tercera es va classificar en el primer lloc en les llistes d'Estats Units, Noruega i dotze països i en el número dos al Regne Unit, Irlanda i Japó. Els orígens d'A-Ha hem de buscar-los l'any 1976, quan Paul Pål Waaktaar-Savoy i Magne Furuholmen, van formar la seva pròpia banda, anomenada Bridges, amb la qual van gravar un LP sense transcendència. Ja en aquella època li van proposar a Morten Harket, cantant del grup Soldier Blue, unir-se a ells, però aquest va rebutjar l'oferta i van continuar ells sols. L'any 1982 contacten de nou amb Morten i aquesta vegada, accepta unir-se a ells, en aquell moment neix el grup A-Ha, era el 14 de setembre de 1982. Com els va passar a The Beatles, A-Ha van ser rebutjats per DECCA i van signar amb Lionheart, encara que per poc temps. A-ha va realitzar el seu últim concert el 19 de juny de 1994 al White Nights Festival, de Sant Petersburg, a Rússia i després d'especulacions sobre un nou àlbum, cada membre va començar la seva carrera en solitari. A l'estiu de 1998 es reuneixen de nou, després de ser convidats a actuar en el Concert del Premi Nobel de la Pau. El grup llavors s'uneixen de nou i graven al novembre "Summer Moved On". Van seguir treballant i l'any 2010 anuncien la seva definitiva retirada, amb una gira mundial que va començar al març a Buenos Aires. Van publicar per a això un doble disco recopilatori que va incloure el tema "Butterfly, Butterfly (The Last Hurrah)" que era nova i va ser la seva cançó de comiat. Van tancar la gira mundial el 4 de desembre, aquell últim concert d'A-Ha es va celebrar al Oslo Spektrum, a la seva ciutat natal.

Sandra – Maria Magdalena 1986

De nom complet Sandra Ann Lauer, la cantant alemanya Sandra va aconseguir arribar a dalt de tot de les llistes d'èxits europees l'any 1986 amb aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, amb la versió maxi-single del "Maria Magdalena" que veritablement es titulava "(I'll Never Be) Maria Magdalena" i es va editar l'any 1986. Sandra va néixer el 18 de maig de 1962 a Saarbrücken, una població pròxima a la frontera francesa, a Alemanya. Quan va començar  Sandra formava part del tercet femení Arabesque  amb una música molt discotequera i que van funcionar molt bé comercialment al Japó i Rússia. Paral·lelament a la seva carrera en solitari, entre 1990 i l'any 2001 va posar la veu en diversos discos del grup Enigma. Es va casar amb el cantant i compositor Michael Cretu, el 7 de gener de 1988 i crec que tenen un parell de fills. En diversos discos ha gravat cançons del seu marit. "Maria Magdalena" es va incloure inicialment en el seu primer àlbum, titulat "The Long Play", editat el 9 de desembre de 1985 i posteriorment el va recuperar en el seu tercer disc, un àlbum recopilatori de grans èxits que es va titular "Ten on One (The singles) ", que va sortir a la venda l'any 1987.

Billy Ocean – Caribbean Queen (No more love on the road) 1984

D'aquest tema es van realitzar dues versions a càrrec del mateix Billy Ocean, una d'elles amb el títol "Caribbean Queen" es va treure directament al mercat americà i va ser número 1 als Estats Units, es la que escoltarem ara a Un Toc de Rock. L'altra, és la que es va utilitzar per a Europa i clar, es va titular "European Queen (No more love on the run)" (portada al costat), ambdues són idèntiques excepte lleus retocs a la lletra parlan de la diferent ubicació. Billy Ocean es diu en realitat Leslie Sebastian Charles i va néixer el 21 de gener de 1950 a l'illa de Trinidad-Tobago, però va emigrar a Anglaterra on va començar la seva carrera professional com a cantant. També a la mateixa illa va néixer el cantant de color establert a Espanya, Phil Trim que es va incorporar a Los Pop-Tops. La veritat és que en els 80 Billy Ocean va obtenir un munt de hits gràcies a temes com "Suddely", "Loverboy" i sobretot "When the going gets Tough, the Tough gets going" que es trobava a la banda sonora del film "La joia del Nil". Aquest single que escoltem ara i que es va publicar l’any 1984, va estar produït per Keith Diamond, va ser el primer disc que em va regalar una discogràfica quan vaig tornar a la ràdio, va ser el segell Ariola i jo estava llavors en Antena3 de Ràdio, a Reus, que s'acabava d'inaugurar.

Dhuo – Walkin’ 1984

Un dels casos curiosos dins del spaghetti-dance va ser Tullio de Piscopo que amb la seva cançó "Primavera" va pujar fins a dalt de les llistes i es tractava d'un bon músic de jazz. La seva cançó  va arribar als "especialistes" del segell BMG-Ariola i la van rebutjar per no ser "comercial", clar que després la hi van oferir a Félix del segell Blanco y Negro i ha estat el maxi-single que més s'havia venut en aquest segell barceloní a finals dels 90. Una altra dada anecdòtica al respecte del spaghetti dance li va succeir a Ricardo i Miguel del segell Max Music quan els van oferir el LP del grup Scoth, ells ja havien tret un altre maxi amb un tema que en dèiem "el disc de la tos" i s'estava venent bé. Ells, especialitzats en maxis, no tenien clar el edita a Espanya aquell àlbum que això si, contenia tres o quatre temes adequats per ser maxi-single, finalment el segell italià els va oferir una rebaixa en els costos del màster i els van regalar un altre maxi sense cost, es tractava del "Around my dream" de Silver Pozzoli i que va ser un dels discos que millor es van vendre del segell Max Music, en aquell temps a la Granvia de les Corts Catalanes de Barcelona, a prop de Sant Adrià del Besòs i que més tard es traslladarien a la Via Augusta i que al final van acabar com el Rosari de l'Aurora ja que es van separar i Ricardo Campoy va crear Vale Music mentres Miguel es va quedar amb Max, però un soci va intentar matar al que s'havia emancipat mitjançant sicaris contractats en Méxic. El pato el va pagar José María Castells el dia 3 de setembre de 1998 ja que els sicaris es van equivocar de subjecte i quan es van adonar del seu error i que havien segrestat a la persona equivocada, dons Castells es va lliurar de ser assassinat, però la pallissa que li van donar va ser sonada, a part de robarlo. Miguel Degà va ser condemnat, però va fugir de la presó de Quatre Camins mentre gaudia d'un permís carcerari. Actualment Ricardo es propietari d'un nou segell discográfic Roster Music. Però anem al grup Dhuo. Van ser dos joves italians dels que poc us puc dir, però que han editat aquest tema que es va vendre molt bé i que va ser publicat per Ariola, arribant a assolir xifres importants a Alemanya, França i també a Espanya, encara que no va funcionar a Anglaterra. La producció va estar a càrrec de Matteo Bonsanto al que veureu a la foto i aquest single va ser extret del seu LP "Overflow", publicat a finals del 84.

Tears for Fears – Everybody wants to rule the world 1985

El duet britànic Tears for Fears es va crear l’any 1981 i es van englobar dins de la new wave. Eren Curt Smith (cantant i baix) i Roland Orzabal (cantant i guitarra). La cançó que millor va funcionar a Espanya va ser "Shout", però jo sempre he sentit certa debilitat per aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, per compartir-la amb tots vosaltres. Totes dues cançons es trobaven en el seu tercer disc "Songs from the Big Chair", editat el 27 de febrer de 1985. Dels seus tres primers discos es van vendre més de 20 milions de còpies de les quals la meitat corresponia a aquest disc, però avui i tot i seguir en actiu, ja gairebé ningú se'n recorda d'ells a Espanya. El duo es recolzava en dos bons músics: Ian Stanley (teclats) i Jamie Wollam (bateria). Aquesta cançó "Tots volen córrer per ajudar el món" va ser reeditada en versió single i maxi quan es va incloure en el projecte benèfic "Sport Aid", l’any 1986.

Modern Talking – You’are my heart, you’re my soul 1984

Aquest duet va arribar des d'Alemanya i van saber copar les llistes d'èxit europees en els anys vuitanta, es calcula que van superar els 120 milions de discos venuts a tot el món, amb cançons molt rítmiques, encara que jo us he seleccionat un mif temps, tot un "peaso cansión" que fa un parell de temporades vam escoltar en la versió, molt més recent, que va realitzar Thomas Anders, un dels dos components de Modern Talking, el moreno, un grup que està considerat el més venedor d'Alemanya després de Scorpions. La cançó va donar títol al primer àlbum que es va títular "The 1st Album" i es va editar l'any 1984, el tema va ser un dels singles més reeixits de Modern Talking i es va mantenir en el primer lloc de les llistes alemanyes durant 6 setmanes, però va romandre en les llistes des del 21 de gener del 1985 fins al 14 de juliol, sent disco d'or a Alemanya, Bèlgica, França, Portugal, Suècia i Suïssa; disc de plata a Dinamarca; i doble disc de platí a Sud-àfrica, va ser número 1 en 35 països venent 8 milions de còpies. L'àlbum també va ser Disc de Platí a Alemanya. De fet la cançó havia estat escrita perquè la gravés Thomas Anders en solitari (Münstermaifeld, 1 de març de 1963), però en sorgir Modern Talking va passar a ser gravada pel duet, tot i que el pes de la veu el porta Thomas, al costat de seu company Dieter Bohlen (el ros) que és l'autor dels temes i productor. Val a dir que la funció de Dieter Bohlen en el duo sempre ha estat més tècnica que vocal, encara que quedava molt bé en les fotos i quan es van separar va gravar diversos discos pel seu compte, està considerat un dels millors productors alemanys, a ell es deu el descobriment de CC Catch i Blue System. Es considera que de les seves produccions s'han venut més de 160 milions de discos. Modern Talking van funcionar i molt bé de 1984 a 1987, quan es van separar, encara que van tornar a unir-se l'any 1998 mantenint junts fins al 2003. Thomas Anders te una interesant carrera en solitari.

The Cure – Friday I’m in love 1982

Aquesta cançó va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum "Wish" que The Cure van publicar l'any 1992, convertint-se en una de les cançons més conegudes de la banda britànica liderada per Dr. Robert. El single va sortir a la venda el 25 de maig de 1992, va arribar a la sisena posició a Anglaterra i al 18 del Billboard als Estats Units, va ser l'últim senzill dels anglesos que es va classificar en les llistes americanes. Va ser nominat als Grammy i va obtenir el premi al millor vídeo musical de la MTV. Curiosament quan es va realitzar la masterització del single es va cometre un error ja que el productor i sense adonar-se'n, va accelerar el ritme de la cinta que era molt més lent i el resultat també va ser mig semitò més alt que la versió gravada en el màster original, però el resultat de l'error va resultar ser tot un èxit. És clar que Robert Smith, líder de The Cure, va declarar en una entrevista l'any 2000: "La gent a qui li agrada aquesta cançó no són realment fans de The Cure. No són ells els que compren els nostres discos". Realment el tema està molt allunyat de la música fosca de The Cure, però es va vendre i molt. The Cure sorgeixen en 1976 a Crawley, Anglaterra i primer es deien Easy Cure, liderats per Robert Smith (a la foto), però com a guitarra solista, no era el cantant, passa a cantar quan es van convertir en The Cure, a partir de 1978. The Cure va ser una de les bandes més importants del rock alternatiu britànic en els 80 aconseguint molts èxits, de fet encara segueixen en actiu i per The Cure han passat al llarg dels anys un munt de músics, entre ells Simon Gallup, Andy Anderson, Jason Cooper, Boris Williams, Michael Dempsey, Roger O'Donnell, Reeves Gabrels, Perry Bamonte, Matthieu Hartley i altres. L'any 1989 The Cure treure el que està considerat com el seu millor disc més alt en les llistes britàniques, gràcies al single "Lullaby" que es va mantenir en llistes durant sis setmanes."Disintegration" i ha estat l'àlbum amb el qual van pujar al lloc

Duran, Duran – Ordinady World 1992 / 2005

Un dels temes més populars en la carrera del grup anglès Duran, Duran al costat de "Notorious", és aquest que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock, encara que aquesta és una versió gravada en directe en el disc "Live from London" que es va publicar el 25 d'octubre del 2005. Originalment es va incloure en el seu setè disc "The Wedding Album", publicat el 23 de febrer de 1993 i considerat pels seguidors del grup com el seu treball més seriós i elaborat, encara que realment el disc es titulava "Duran, Duran", però se li va canviar el títol per diferenciar-ho del seu primer treball. Va ser disc d'or al Regne Unit i platí en els Estats Units. Aquest tema es va publicar en single l'1 de desembre de 1992, com a avançament de l'àlbum i va aconseguir la tercera posició en el seu país i la sisena als Estats Units. La veritat és que va ser una alenada d'aire fresc en la carrera de Duran, Duran que havien vist com les vendes i l'acceptació dels seus últims treballs havia caigut en picat. Originalment el sol de guitarra que caracteritza aquesta cançó va ser interpretat per Warren Cuccurullo que formava part del grup, però també era un dels músics de Frank Zappa. Simon Le Bon, cantant del grup i autor de la lletra, va interpretar la cançó al costat de 'Pavarotti en un concert benèfic per a l'organització Warchild, titulat "Pavarotti & Friends: Together for the Children of Bòsnia". Duran, Duran van ser al costat de The Cure i Spandau Ballet, les bandes més rellevants entre els new romantics britànics. Al llarg de la seva carrera han venut més de 80 milions de discos i han col·locat 20 singles a les llistes americanes. En aquest enregistrament el grup l'integraven Nick Rhodes (teclats), Simon Le Bon (cantant), John Taylor (baix) i Warren Cuccurullo (guitarres), però van col·laborar Milton Nascimento, Steve Ferrone, Vinnie Colaiuta, John Jones i uns quants més. Pel grup han passat altres músics, entre ells Roger Taylor, Andy Taylor, Stephen Duffy, Sterling Campbell, Andy Wickett, Simon Colley, Jeff Thomas i Alan Curtis.

Spandau Ballet – True 1983

A  cavall entre el pop, el funky, la new wave i els new romantics, Spandau Ballet va ser un dels grans grups anglesos dels 80 amb tot un seguit de hits que els van elevar al més alt de les llistes, tot i que destaquen dues cançons "Gold" i aquesta que us porto ara a Un Toc de Rock. Spandau Ballet van estar en actiu de 1979 fins que es van separar després del fracàs de l’àlbum "Heart Like a Sky", l'any 1989, encara que el 23 de març de 2009 Spandau Ballet va anunciar la seva tornada realitzant una gira aquell any i editant disc amb noves versions de seus grans èxits sota el títol de "Once more". Eren el guitarra i compositor Gary Kemp, el seu germà Martin Kemp al baix, el bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i Steve Norman  que tocava la guitarra i després va passar a tocar el saxo. Inicialment es van fer dir The Makers, adoptant el Spandau Ballet després de visitar Berlín. "True" donava títol a un LP editat l’any 1983 i on també hi havia el tema "Gold", totes dues eren composicions de Gary Kemp i van comptar amb la col·laboració de Jess Bailey als teclats. L'àlbum va ser número 1 en Estats Units, Anglaterra i mig món. Va ser remasteritzat i reeditat en versió CD el 2003. Després de la dissolució de Spandau Ballet, els germans Kemp es van dedicar al cinema i John Keeble va formar part d'una superbanda d'efímera vida que es deia Pacific, on també van tocar, entre altres, Clive Farrington i el guitarra John McGeoch.

Simple Red – If you don’t know me by now 1996

Aquesta extraordinària balada, un altre "peaso cansión" amb la que acabaré Un Toc de Rock per avui, és una versió del gran èxit del grup de color Harold Melvin & The Blue Notes o que va realitzar el grup britànic Simple Red l’any 1996, incloent-la en el seu CD "Greatest Hits". Simple Red es van crear l’any 1984 i va ser una idea del cantant Mick Hucknall, de veritable nom Michael James Hucknall, nascut el 8 de juny de 1960 a Manchester, que va comptar amb tres ex membres de The Durutti Column: Tony Bowers al baix, Chris Joyce a la bateria i Tim Kellett al teclat, a més de Sylvan Richardson a la guitarra i Fritz McIntyre als sintetitzadors. Simple Red van estar en actiu fins a l’any 2010, de fet es van acomiadar el 19 de desembre de 2010 amb un concert al O2 Arena a Londres. Els Simple Red han arribat a vendre més de 50 milions de discos a tot el món. En aquest tema que escoltem ara van col·laborar un munt de músics i als cors trobàvem a Dee Johnson, Sarah Brown, Stephanie Spruell i Janette Sewell, va ser produït per Stewart Levine.

La dita d’avui es de Federico García Lorca (1898-1936) gran poeta i escriptor que va dir.

"A la bandera de la llibertat vaig brodar l'amor

més gran de la meva vida”

Conclou per ara Un Toc de Rock i jo tocaré el dos,  però no us deixaré sols, soles, uns quedeu amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones. Tanco la barraqueta i ens retrobarem un altre vegada quan surti al aire el proper prograna, porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)