La música ha anat evolucionant i al llarg de les dècades hem
vist néixer o desaparèixer estils de molt diferents tendències. Avui a Un Toc de Rock recordarem el
doo wop, boogie, swing, jazz, rock and roll i d'altres a través d'artistes que
van triomfar en els anys 40, 50 i 60 del passat segle com Little Eva, The
Chordetes, les Shirelles, Andrew Sisters, Betty Everett, The Tokens, Skeeter
Davis o Peggy Lee, sense oblidar a Sinatra, Dean Martim i Tammy Wynette. Per
tant i des de les emissores per les que sortim a les ones ara obriré la
barraqueta i anem a tornar al passat escoltant a un xiquet de color que va
morir amb tant sols 25 anys d’edat, es tracte de Frankie Lymon que al cap
davant dels The Teenagers fan una pregunta "Per què els ximplets s'enamoren?".
Jo soc Mario Prades i començaré dient alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Frankie
Lymon & The Teenagers – Why do fools
fall in love? 1956
Teenagers. Frankie va començar la seva carrera en solitari
l’any 1957, després d'haver realitzat el grup una gira per Europa. És clar que
després, tant ell com el grup que van seguir com The Teenagers, van passar amb
escàs èxit. Frankie Lymon va ser addicte a l'heroïna des dels 15 anys, va
quedar atrapat per les drogues i l'alcohol i la causa de tot va ser el canvi
que es va produir en la seva veu, de nen a adult. És clar que una part del seu
fracàs va estar ocasionat per una aparició en televisió. El 19 de Juliol de
1957, al programa en directe The Big Beat d'Alan Freed al ABC Chanel, Lymon,
durant l'actuació va començar a ballar amb una noia blanca del públic
agafant-la bé, amb el seu consentiment, és clar. Allò d’un negre i una blanca
va suposar un veritable escàndol, sobretot entre els propietaris de la cadena
que eran surenys. El programa
The Big Beat d'Alan Freed ser cancel·lat. Havia començat la caça de bruixes
contra els pioners del rock and roll. Frankie Lymon es va casar un munt de vegades i va tenir
moltes relacions sentimentals, algunes famoses com Zola Taylor de The Platters.
Després de la seva mort van començar els pleits i demandes entre les seves tres
esposes pels drets d'autoria de les seves cançons.
Els Frankie
Lymon & The Teenagers al complert
The Andrew
Sisters – Boogie Woogie Bugle Boy 1941
Acompanyades per Vic Schoen and His Orchestra, les Andrew
Sisters van gravar aquest tema que es va convertir en un dels seus molts èxits.
Van ser les pioneres en això del doo wop que sorgia incipient, tot i que elles
estaven molt més properes al swing i al boogie i van ser precursores del rock and
roll que va sorgir posteriorment. Les Andrew Sisters van ser unes de les grans
figures musicals de la II
Guerra Mundal, al costat de Glenn Miller i van actuar en un
munt d'ocasions en el front de batalla per a esbargiment dels soldats i amb
intenció de pujar-los la moral... i altres coses. Aquest tema està classificat
en la sisena posició dins de la llista de les millors 
cançons del Segle XX. Va ser escrit per Don Raye i Hughie
Prince i The Andrew Sisters la van cantar també amb els còmics Bud Abbott i Lou
Costello. Les Andrew Sisters eren LaVerne Sophia (6 de juliol de 1911 -
8 de maig de 1967), Maxine Angelyn (3 de gener de 1916 - 21 d’octubre de 1995)
i Patricia Marie (16 de febrer de 1918 - 30 de gener del 2013), totes van
néixer a Mound, Minnesota. Van estar en actiu des de 1925 dins l’any 1951, van
tornar al 56 per seguir treballant fins al 1967. Es calcula que oficialment van
arribar a vendre més de 70 milions de discos al llarg de la seva carrera, si bé
aquesta xifra, si hi incloem els enregistraments no oficials, podria superar
els 100 milions. Per cert,
d'aquest tema ha fet una interessant versió Kate Perry.
The
Crystals – Da do run run 1963
Un altre dels grups importants del doo wop, estil que aquí
anomenàvem du dua, són The Crystals, un grup vocal femení creat a Nova York
l’any 1960 i que es van mantenir en actiu fins 1966, encara que van tornar al
71. Va ser el primer grup que va produir Phil Spector, l'inventor del "Mur
de So", gravant amb el segell Philles Records que era propietat de Phil
que per cert, és a la presó complint condemna per assassinat. The Crystals van
aconseguir el seu primer hit amb la cançó "There 's No Other (Like My
Baby)", que l’any 1962 seria el primer single que va aconseguir el milió
de còpies venudes. Van tenir altres èxits, entre ells aquest tema 
que us porto
ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en format single l'any 1963,
aconseguint la tercera posició del Billboard, el cinquè a Anglaterra i el 22 a Alemanya. The Crystals
eren Barbara Alston, Delores "Dee Dee" Kennibrew, Mary Thomas, Merna
Girard, Patricia "Patsy" Wright i Dolores "LaLa" Brooks,
encara que pel grup van passar unes quantes noies més, entre elles Darlene
Love. Èxits seus van ser
gravats posteriorment per The Beach Boys, Shaun Cassidy, Kiss, fins i tot el
grup espanyol Los Pekenikes. 
Little Eva – Loco-Motion 1962
cançó
que va ser número 1 als Estats Units. Entre els èxits que va obtindre es trobaven “Keep Your Hands Off My
Baby”, “Some Kinda Wonderful”, “Let's Turkey Trot” o “He is the boy”. A
partir del 63 va anar de capa caiguda. Little Eva va morir a Nova York un 10 de
abril de 2003 a
causa d'un càncer al coll uterí. Aquesta cançó va ser el seu gran hit i com us deia, estava
composta per Gerry Goffin i la seva dona Carole King que en aquella època sols
es dedicava a la composició. Carole va començar a gravar com a solista a principis
dels anys 70 debutant amb el llarga durada "Tapestry".
Betty
Everett – Shoop shoop song 1964
Una altra de les veus rellevants del doo wop entroncat ja
amb el rock and roll i el soul, és la cantant Betty Everett que va gravar
aquesta cançó en el 1964, escrita per Rudy Clark. Aquesta cançó va ser el gran
èxit de Betty Everett i va aconseguir el sisè lloc en les llistes de pop del
Billboard, però el primer en les de Rhythm & Blues, romanent en aquesta
posició durant tres setmanes. Del tema es va fer una bona versió a càrrec de
Cher que la va incloure en el seu àlbum "Love Hurts", publicat l'any
1990 i va ser el primer single que es va extreure i també la va cantar en la
pel·lícula "Sirenes" que li va valer un Oscar. Arran de l'èxit
obtingut per Cher, 
Betty que es trobava semiretirada i vivia des de feia molts
anys amb la seva germana, va tornar i va gravar un nou disc "Do not Cry
Now" que es va classificar en les llistes i semblava que havia de ser
també el seu retorn als escenaris, va actuar en el Festival de Blues de Chicago
de 1991 i havia de fer un parell més de concerts que tenia contractats, però
els va suspendre per problemes de salut. La cantant i pianista de color Betty Everett
que va començar tocant el piano i cantant música gospel a l'església, a l'edat
de nou anys, va néixer el 23 de novembre de 1939 a Greenwood,
Mississipí, moriria el 19 d'agost de 2001 a Beloit, Wisconsin. 
The Coasters – Yakety Yak 1958
Us porto ara a Un Toc de Rock aquest tema, tot una peça
histórica del doo wop. Ens la portan els nord americans The Coasters, un grup
vocal masculí afroamericà surgit a Los Angeles l’any 1955 que estava integrat
inicialmente per Carl Gardner, Billy Guy, Will “Dub” Jones i Cornell Gunter.
Encara están en actiu, però per el grup han passat músic per un tub, calculo
que més de 15. Aquesta cançó va ocupar el primer lloc de les llistes de R &
B i les de pop simultàniament als Estats Units i va ser número 12 a Anglaterra. Es tracta
d’un tema que anys més tard, es farie molt popular quan es va fer 
servir com a
sintonia del programa "El Show de Benny Hill". Val a dir que The Coasters van treballar i molt
amb un gran tàndem de productors i compositors Jerry Leiber i Mike Stoller. Molts
dels èxits dels The Coasters van ser recuperats anys més tard per gent com Leon
Rusell, Beach Boys, Rolling Stones i Beatles.
Entre les seves cançons més recordadas i a part d’aquesta, trobavem
“Charlie Brown", “Searchin”, "Poison Ivy", "Young blood"
i "Alone came Jones". 
The
Chordettes – Mr. Sadman 1954
Aquest
clàssic del doo wop, composat per Pat Ballard l’any 1954, va sonar en una
pel·lícula, bé ha sonat en moltes, fins i tot a un episodi dels Simpson, però
ara recordo que la vam escoltar a "Back to the future",
"Philadelphia" i "Halloween", encara que van haver-hi més. El
grup volcal femení The Chordettes, un grup que cantava i molt a acapella, es a
dir “a pel”, van aconseguir classificar-la en el primer lloc de les llistes el
novembre de l’any 1954. Eren un grup vocal format a Sheboygan, Wisconsin, l’any
1946 i integrat per quatre noies blanques: Janet Ertel (nascuda el 21 setembre
1913 i morta el 4 de Novembre de 1988), la seva cunyada Carol Buschmann,
Dorothy Schwartz i Jinny Osborn 
(nascuda el 25 d'abril de 1928 i que va morir
el 19 de maig de 2003). L'any 1952 Lynn Evans substituirà Schwartz i el 1953,
Margie Needham ho fa amb Osborn, quan anaven a ser mares, encara que aquesta
última va tornar més tard al grup. Nancy Overton (6 febrer 1926 - 5 d'abril de
2009) també va pertànyer al grup posteriorment. The Chordeettes van estar en
actiu fins l’any 1961, amb l’arrivada dels nous ritmes van anar en decliu i es
van desfer. Pat Ballard va reescriure la lletra de la cançó i la va convertir
en una nadala, sota el títul “Mr Santa”, si bé aquesta versió es molt poc
coneguda fora dels Estats Units. 
The
Shirelles – Will you love me tomorrow 1961
A l'àlbum "Tonight 's the Night", publicat l'any
1961, les Shirelles, aquestes quatre noies de color van incloure aquest tema
que escoltarem ara, encara que inicialment es va publicar com a single al 1960.
Es tracta d'una altra cançó que es trobava a cavall del doo wop i el rock and
roll i que va ser un dels seus grans èxits. El tema va ser escrit pel tàndem
Gerry Goffin i Carole King que eren matrimoni en aquella època. Es diu que va
ser la resposta de Carole King a la cançó "Oh Carol" que va compondre
i va gravar Neil Sedaka, encara que la veritable resposta va ser "Oh
Neil" que va gravar la pròpia Carole King. Curiosament quan van presentar
el tema a The Shirelles, la cantant principal Shirley Owens que posteriorment
va passar a anomenar-se Shirley Allston-Reeves, no va voler gravar-la perquè
pensava que era "massa country". Al final 
va acceptar quan el
productor va incloure arranjaments de corda. L'any 1961, el tema va arribar al
número 1 del Billboard, va ser la primera vegada que van aconseguir aquesta
privilegiada posició. Algunes emissores de ràdio es van negar a programar la
cançó al·legant que la lletra tenia un fort contingut sexual. Dècades més tard
es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula "Dirty Dancing".
La cançó ha estat molt versionada al llarg de la història, destacant les que
van realitzar Cher, The Foor Seasons, Dusty Springfield, Linda Ronstadt,
Françoise Hardy, Norah Jones, Elton John, Dionne Warwick, The Bee Gees, Neil
Diamond, Bryan Ferry, Amy Winehouse, Laura Branigan i un munt més, fins i tot
la pròpia Carole King la va incloure en el seu primer àlbum
"Tapestry". The Shirelles es van crear l'any 1958 i es van separar el
1982, van ser al costat de Martha & The Vandellas els millors grups vocals
femenins de color de la seva època. The
Shirelles eren Doris Coley, Addie Harris, Beverley Lee i Shirley Owens.
Tammy
Wynette – Stand by your man 1968
Virginia Wynette Pugh, a la qual es coneixia artísticament
com Tammy Wynette, va néixer el 5 de maig de 1942 a Itawamba County,
Mississippi i va morir a Nashville, Tennessee, un 6 de abril de 1998. Era una
cantant i compositora de country que va ser reconeguda com una de les millors
cantants femenines del gènere. Al costat de Loretta Lynn, Lynn Anderson i Dolly
Parton, estan considerades el pòquer de veus femenines del country. Aquest
tema, possiblement la millor cançó en la carrera de Tammy Wynette, es va
publicar al setembre de 1968, però no el van editar a Europa fins l'any 1975.
El single amb aquesta cançó va ser número 1 als EstatsUnits 
l'any 1969,
mantenint-se en aquesta posició en les llistes durant tres setmanes, va arribar
al 43 en les llistes de pop i es va classificar en el lloc 13 a Anglaterra. Tammy Wynette
va ser coneguda com La
Primera Dama del Country i va romandre en actiu des de 1966
fins la seva mort. En les seves cançons parlava de temes clàssics com la
solitud, el divorci i les dificultats en les relacions home-dona, Tammy Wynette
parlava d'amor i desamor. De fet aquesta cançó la podriem traduïr com “Ja que
estar per l’home”. Des de finals dels 60 Tammy Wynette va col·locar a les
llistes 17 números 1.
The Tokens
– Lion sleeps tonight 1961
Aquest tema forma part de la història de la música i de fet
és l'única cançó per la qual avui en dia es recorda a The Tokens. A mi el disc
em va arribar de Mèxic i m'ho va enviar la meva novieta mexicana, Magnolia. Per
això la caràtula que trobareu al blog us pot sonar rara, és l'EP en l'edició
mexicana i li diuen a la cançó "El león duerme de noche". Va ser
recuperada anys més tard per a la banda sonora de "El rei Lleó", però
es tracta d'un tema tradicional africà, adaptat al doo-wop per The Tokens l’any
1961, aquesta banda de Nova York creada el 1955 sota el nom de Linc-Tones.
Integraven el grup originalment Neil Sedaka que despres va tindre una bona
carrera en soliatri gracies a la cançó “Oh Carol!”, Medress Hank, Rabkin Eddie
i Zolotin Cynthia. Rabkin va ser 
reemplaçat per Jay Siegel l'any 1956, i la banda
va gravar el seu primer single "While I dream" el 1956. Hi ha canvis
i Neil Sedaka va començar la seva carrera en solitari . A partir de 1960 van passar a ser The Tokens
després d'haver-se incorporat Mitch Margo de només 13 anys i el seu germà Phil
Margo, a més del guitarrista Joe Venneri. El tema "El lleó dorm aquesta
nit", titulada originalment "Mbube" és una cançó que van gravar
en llengua zulu Solomon Linda i el grup The Evening Birds a Sud-àfrica. Es
calcula que The Tokens han obtingut per drets del tema més de 15 milions de
dòlars, aixó va provocar una demanda per part dels descendents de Solomon Linda
que vivien en la pobresa, però incomprensiblement no la van guanyar. Una versió
discotequera gravada l’any 1982 pel trio Tight Fit va ser número 1 a Anglaterra, però existeixen
innombrables versions de la cançó, una destacable a Espanya a carrec de Los
Continuados.
reemplaçat per Jay Siegel l'any 1956, i la banda
va gravar el seu primer single "While I dream" el 1956. Hi ha canvis
i Neil Sedaka va començar la seva carrera en solitari . A partir de 1960 van passar a ser The Tokens
després d'haver-se incorporat Mitch Margo de només 13 anys i el seu germà Phil
Margo, a més del guitarrista Joe Venneri. El tema "El lleó dorm aquesta
nit", titulada originalment "Mbube" és una cançó que van gravar
en llengua zulu Solomon Linda i el grup The Evening Birds a Sud-àfrica. Es
calcula que The Tokens han obtingut per drets del tema més de 15 milions de
dòlars, aixó va provocar una demanda per part dels descendents de Solomon Linda
que vivien en la pobresa, però incomprensiblement no la van guanyar. Una versió
discotequera gravada l’any 1982 pel trio Tight Fit va ser número 1 a Anglaterra, però existeixen
innombrables versions de la cançó, una destacable a Espanya a carrec de Los
Continuados.
Patti Page
– I went to your wedding 1952
Aquesta cançó va ser escrita per Jessie Mae Robinson i la
publicaria Patti Page el 6 d'agost de 1952, aconseguint la primera posició del
Billboard el 22 del mateix mes, romanent 21 setmanes en aquesta posició
arribant a ser també número 1 a
Austràlia. Patti Page va ser una cantant, blanca, englobada dins de la música
country amb tocs de doo wop i molt propera al pop, nascuda a Oklahoma el 8
novembre 1927 que va començar professionalment en l'any 1947 i un altre dels
seus grans èxits va ser "Tennessee Waltz ", una cançó super
versionada al llarg de la història de la música. La cantant va tenir una
brillant carrera. Patti Page va morir l'1 de gener de l'any 2013, al Village
Retirement Community Seacrest on residia, a Encinitas, Califòrnia, tenia 85
anys. Durant els últims anys
havia estat afectada de diverses malalties cardíaques i respiratòries
The
Shangri-Las – Remember (Walkin' in The Sand) 1964
Les Shangri-Las van ser un grup femení, integrat per quatre
noies blanques, encara que van acabar sent tres, eren dos parells de germanes,
Betty i Mary Weiss que era la veu solista i les bessones Marge i Mary Anne Ganser.
Aquest va ser un dels seus temes més populars, publicat l'any 1964 i la lletra
ens explica la història d'una noia a qui el seu nuvi a deixat per anar-se'n amb
una altra, temàtica que avui pot semblar una cosa habitual en moltes cançons,
però que en aquells temps va cridar i molt l'atenció. Elles van agradar entre
la joventut precisament perquè els textes de les seves cançons tractaven de
coses molt properes que no es tocaven en les cançons de moda. Els seus temes
eren a cavall del rock and roll que es trobava en declivi i el pop amb
connotacions beat 
que sorgia imparable. The
Shangri-Las eren de Nova York i van començar l'any
1963, mantenint-se en actiu fins al 1968. Dues cançons marquen la seva carrera
discogràfica, aquesta que escoltem ara i que el títol va ser abreujat a
"Remember" i "Leader of the Pack". Mary Ann Ganser, nascuda
el 4 de febrer de 1948, moriria el 14 de març de 1970 a causa d'una
encefalitis produïda per l'abús de barbitúrics, mentre que la seva germana
Marge va morir el 28 de juliol de 1996. La imatge de les noies va ser també
quelcom d’innovador, per la seva forma de vestir, utilitzant pantalons de cuir
i moltes fonts les citen com a inspiració per a grups que van surgir més tard,
entre ells The New York Dolls i Blondie. Per cert, entre les versions que s'han
fet d'aquesta cançó vull destacar la d'Aerosmith.
Peggy Lee – Fever 1958
La cantant i ocasionalment també actriu Peggy Lee, està
considerada una de les veus més influents en la música del segle XX, tot i ser
molt poc coneguda a Espanya. Venia del món de jazz i el seu veritable nom era
Norma Deloris Egstrom, nascuda a Jamestown, Dakota del Nord, el 26 de maig de
1920. D'ella va dir Duke Ellington que era la Reina del Jazz. Es diu que va ser una de les
grans influències per a gent com Bobby Darin, Paul McCartney, Bette Midler,
Madonna, KD Lang, Elvis Costello, Dusty Springfield, Dr John i molts altres, de
fet ha estat citada com la seva cantant preferida per Frank Sinatra, Ella
Fitzgerald, Judy Garland, Dean Martin, Bing Crosby i Louis Armstrong. Com a compositora va col·laborar amb
el seu marit Dave Barbour, Sonny 
Burke, Victor Young, Francis Lai, Dave Grusin,
John Chiodini i Duke Ellington. Aquesta és l'adaptació que ella mateixa
va realitzar l’any 1958 del tema escrit per Little Willie John, convertint-se
en referència per a posteriors versions de la cançó, un clàssic del jazz i el
blues, aconseguint col·locar el single en el lloc 8 en les llistes del
Billboard. Peggy Lee va aconseguir el seu primer número 1 l'any 1942 amb el tema
"Somebody Else Is Taking My Place" al qual van seguir un munt. Va
treballar també al cinema i al 1955 va ser una abatuda i alcoholitzada cantant
de blues a "Pete Kelly's Blues", un paper pel qual va ser nominada a
un Oscar. Va seguir en actiu i la dècada dels 90 Peggy Lee realitzava
actuacions, moltes vegades en cadira de rodes a causa del seu precari estat de
salut. Va morir a Los Angeles el 21 de gener de 2002, a causa de
complicacions amb la diabetis que patia agreujades per un infart agut de
miocardi, als 81 anys d'edat. 
Brenda Lee – I’m sorry 1960
Des dels Estats Units ens van arribar un seguit de veus molt
agudes que fregaven per moments l'estridència, encara que reconeguem que
melodioses. A Espanya es va posar també de moda i aquí les dèiem "veus
karineras". Brenda Lee, amb tan sols 15 anys va aconseguir un èxit total
gràcies a aquesta cançó, avui la més important de la seva carrera, ocupant el
primer lloc en les llistes del Billboard al juliol de 1960 i aconseguint el
lloc 12 a
Anglaterra. Curiosament es va publicar com a cara B del single amb "That
's All You Gotta Do" com a peça estrella i que només va arribar al lloc
19, demostrant la poca agudesa musical dels AR del 
segell DECCA. La cançó va
ser escrita per Dub Allbritten i Ronnie Self. També d'aquest tema s'han
realitzat unes quantes versions, destacant la de Joey Heatherton l'any 1972. De
veritable nom Brenda Mae Tarpley, la cantant va néixer l'11 de desembre de 1944 a Atlanta, Geòrgia. Era
una noia de poca alçada, no arribava al metre i mig, però en l'escenari sabia
deixar-se anar i era un veritable terratrèmol, alguna cosa similar al que va
succeir poc després amb la italiana Rita Pavone. Va començar l'any 1955 i va
debutar amb el single "Jambalaya (On the Bayou)" que no es va
classificar en llistes. Encara està en actiu malgrat la seva edat, tot i que la
seva millor època va ser fins a mitjans dels seixanta. 
Skeeter
Davis – The end of the world 1963
Avui en dia aquells pocs melòmans que a Espanya recorden la
cantant nord-americana Skeeter Davis, ho fan gràcies a l'èxit obtingut amb
aquesta cançó que ara us porto a Un Toc de Rock. És clar que el tema en el seu
moment no recordo que es publiqués a Espanya, però ha estat la cançó més famosa
en la seva llarga trajectòria discogràfica i això la converteix en mite.
Skeeter Davis, una de les cantants més famoses, dins l'apartat country, a
Estats Units allà pels acaballes dels anys cinquanta i part dels seixanta, es
deia en realitat Mary Frances Penick, va néixer el 30 de desembre de 1931 a Dry Ridge, Kentucky i
va començar formant part del grup vocal The Davis Sisters. Va començar a gravar
en solitari l’any 1959. Aquest tema que escoltem 
ara es va publicar en 1963. Al 1970 Skeeter Davis va obtenir un
altre hit amb "I'am Lover (Not a Fighter)" i un altre en un duet amb
Bobby Bare "I'm a Lover (Not a Fighter)". Encara aconseguiria
col·locar un altre tema en les llistes americanes al 71, "Bus Fare To
Kentucky" i tot i que va seguir gravant, ja no va posar les seves cançons
en les llistes de vendes i es va anar diluint en l'oblit. Però abans hi va
haver un seriós problema, en una actuació al Grand Ole Opry l'any 1973, Skeeter
Davis va criticar durament a la policia de Nashville per detenir un grup d'evangelistes
en un centre comercial local. A causa de les seves declaracions en públic es
van prohibir els seus concerts a la ciutat durant més d'un any. Ella es va
dedicar a donar suport a diverses congregacions religioses. Skeeter Davis va
residir a Brentwood, Tennessee, a partir de la dècada dels seixanta i fins a la
seva mort, produïda el 19 de setembre del 2004 al causa d'un càncer de mama.
Bobby Vinton – Blue Velvet 1963
Bobby Vinton va ser un cantant molt popular al seu pais i
que va començar a gravar a principis dels anys 60, però tot i ser molt
reconegut als Estats Units i s'en "Blue Velvet" el seu gran hit, sols
va triomfar a Europa gràcies a la seva versió del "Segellat amb un
petó" que es va publicar ja a l’any 1972. De fet ell portava un grapat
d’anys treballant, va debutar l’any 1959 amb el single “You’ll never forget”.
Bobby Vinton va néixer el 16 d'abril de 1935 a Canonsburg, Pennsylvania, de veritable
nom Stanley Robert Vinton Jr, fill d'un director d’orquestra, però no sols era cantant, Bobby Vinton també
era un gran multi instrumentista i a més de cantar tocava piano, clarinet,
saxo, trompeta, bateria i l’oboè. El tema “Blue Velvet” que escoltem ara a Un
Toc de Rock d’avui, va ser 
número 1
a les llistes del Biilboard als Estats Units l'any 1963
i fou utilitzat posteriorment en una pel·lícula de cinema negre que es va
titular així mateix "Blue Velvet" i que era un trhiller molt
interessant. A la pel·lícula la cançó la cantava l'actriu Isabella Rossellini
(a la foto). Aquest tema va ser escrit per Lee Morris i Bernie Wayne, i abans
de que la graves Bobby Vinton ja ho havien fet The Moonglows. Actualment Bobby
Vinton a qui es coneixia com “El Princep Polac” degut a la seva ascendencia
polaca, viu retirat a Englewood, Florida
Dean Martin – Everybody loves somebody
Escoltarem ara al programa d’avui de Un Toc de Rock a un
gran crooner nord americà surgit del swing. És curiós que la cançó que avui més
identifiquem amb la carrera del cantant i actor nord-americà Dean Martin que va
començar com boxejador i va formar parella còmica amb Jerry Lewis, sigui aquest
tema que sempre vinculem a un anunci de preservatius, però les coses són així,
va caldre parlar de preservatius per que les noves generacions sapiguesin que
hi havie un gran cantant anomenat Dean Martin que per cert, va néixer a
Steubenville, Ohio, el 7 de juny de 1917 i va morir a la seva casa de Beverly Hills
el dia de Nadal de 1995. Va tenir molts problemes amb la beguda, de fet
pertanyia al grup d'amics de Frank
Sinatra que l'actriu Lauren Bacall, esposa de Bogart que també era del grup, va
batejar, en anglès, com "El club dels borrachuzos". Quan Dean Martin,
de veritable nom Dino Paul Crocetti, semblava haver superat tots els problemes
amb l'alcohol, la mort del 
seu fill Dino, també cantant, en un accident aeri el
21 de març de 1987, l'abocà
de nou en braços de l'alcohol com a eina ineficaç per disminuir el seu dolor.
És clar que també convé aclarir que segons el llibre "Frank Sinatra i
l'oblidat art de viure" de Bill Zehme, escriptor que sempre s'ha
documentat molt bé, Dean Martin gairebé no bevia, encara que sempre tenia un
got de licor a la mà per simular això de que li agradave el mam. Abans d’acabar
us diré que hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec del mateix Dean
Martin cantan-la en directe amb el seu amic, l’actor John Wayne i ja l’ha hem
escoltat aquí al programa fa tres o quatre temporades, a la foto Dean Martin i Nancy Sinatra.
Frank
Sinatra – Strangers in the night 1966
Es clar que si parlem de swing i per acabar el programa
d’avui, toca escoltar a La
Veu. Tots els crítics deien que estava acabat, que havia de
retirar-se dignament abans que l’obliguessin a fer-ho i de sobte es va
despenjar, l’any 1966, amb un EP on es trobava aquest tema que el va catapultar
al més alt de les llistes de tot el mon, demostrant que Frank Sinatra no sols
era viu i molt viu, a més seguia sent tota una estrella mundial i aquesta peça
amb la que avui conclou Un Toc de Rock, li va valdre guanyar un Grammy. Si és
que els crítics de vegades són uns "lumbreras" que perden
meravelloses oportunitats per quedar-se calladets i que quan no fiquen la pota
és perquè l'estan canviant de lloc. L'àlbum amb el mateix títol 
que la cançó es
va gravar entre el 11 d'abril i el 16 de maig de 1966. Frank Sinatra, guanyador
del Oscar pel seu paper a "D'aquí a l'eternitat", va néixer a Hoboken, el 12 de desembre de 1915 i va morir a Los Angeles, un 14 de maig de
1998. El seu autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una de les
millors veus de la música de tots els temps i a ell es deu la fussió del swing
i el jazz a nivell popular. Per cert l’hi deien Blue Eyes i la meva cosina
Gloria P. Gsell que tenía un hospital veterinari a Beverly Hills i el coneixia,
sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, portava lentilles. Us
explicaré una anècdota, el gran guitarrista de color BB King formava part de la
seva orquestra i tenien un contracte per actuar a un casino de Las Vegas, però
estava prohibit que a l'escenari sortís gent de color, per tant van vetar al
genial guitarrista, ara bé, Sinatra ho va deixar molt clar, si no actuava BB
King, ell tampoc. La norma establerta va ser derogada i la Veu es va sortir amb la seva,
per això BB King sempre afirma que Sinatra va ser un dels homes que van saber
lluitar pels drets de la gent de color
La frase per acabar el programa és de l'escriptor de la Grècia clàssica Plutarc
(50-125) al qual confesso no haver llegit mai, tot i que reconec la saviesa de
la dita:
"Per saber parlar cal saber escoltar”
Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de tancar la barraqueta, us deixo
amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire,
per les que compartim records d’un passat més o menys llunyà, sempre envoltats
de música. Soc Mario Prades i ua diré adeu fins el proper programa
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario