El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 29 de enero de 2013

Un Toc de Rock programa 30-01-2013

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes ´exposats en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Avui, jo que apart de ser aficionat a la música, també ho soc al cinema i sobre tot al cinema de ficción, com si el programa fos part de la banda sonora d’una vella pel·lícula de terror, començaré Un Toc de Rock amb un Home Llop, però aquest no és com el que sortie a “La Maldición de la Bestia”, primer film de Paul Naschy i que va dirigir el meu “sogre” el director de cinema, català, Miquel Iglesias Bonns, a la foto amb Mario Prades a una entrega de premis a Tortosa. Aquest Home Llop que us porto ara, la veritat es que no fa molta po, ens arrivarà ballugan el “body” i ens el portaran un duet de Cartagena que van ser els reis del techno-pop a Espanya, no us estic parlant dels catalans OBK, com molts i moltes podeu pensar, res a veure, es tracta de Azul y Negro, la millor i més completa banda de techno espanyol de tots els temps al estat espanyol. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa ara us dire sense ulular 
Benvinguts a Un Toc de Rock

Azul y Negro – El Hombre Lobo 1984

El duet Azul y Negro van ser uns innovadors per al seu temps, precursor de la música electrònica espanyola, el techno-pop i pioners en la implantació de novetats tecnològiques i musicals. La seva música es basa en la barreja de sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders, seqüenciadors i instruments acústics, sobre una base preferentment ballable. La veu era tractada com un instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant el vocoder. Inicialment van ser Carlos Garcia Vaso i Joaquín Montoya i eren de Cartagena. Azul y Negro va ser el primer grup espanyol que va editar un àlbum en format CD, era el titulat "Suspense", del 1984 amb producció de Julián Ruiz i en el què es trobava aquest tema que escoltem ara i que es va publicar en single. És clar que d’aquell CD només es van editar 200 còpies, la resta van ser vinils i és que a Espanya gairebé ningú comptava amb un reproductor de CD, ni tan sols els components del duet disposaven d'un. Una altra innovació de Azul y Negro és que són els primers artistas espanyols que han gravat un CD amb el sistema surround DTS 5.1. Es va titular "ISS" i es va editar l’any 2003. Aquest mateix sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per altres artistes, entre ells Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació d'aquest treball es va editar l'1 de març de 2007 el primer segell de correu de curs legal fabricat per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un artista espanyol. Van començar a funcionar l’any 1981 i van aconseguir, bàsicament en la dècada dels 80, dos Discos d'Or (a la foto). Van gravar tres sintonies de la Volta Ciclista a Espanya. Destacant la de 1982 amb el tema "Me estoy volviendo loco". L’any 1993 Joaquín Montoya va deixà el grup i Carlos Vaso va seguir amb altres companys i en l'actualitat ell sol.
El duet Azul y Negro
Comité Cisne – Balas de tranquilidad 1986

Inicialment el grup valencià Comité Cisne van ser el teclista José Luis Macías, el cantant i guitarra era Carlos Goñi que venia del grup Garage, Remy Carreras al baix i Lino Oviaño a les programacions, aquest últim els deixaria abans de que traguessin el seu primer disc. L’any 1985 van publicar un maxi-single amb "Dulces horas". Es va incorporar a Comité Cisne un quart component del qual no recordo el nom, però l’any 1988 i després del seu tercer LP "Beber el viento", Carlos Goñi amb un esperit molt més rocker, abandona Comité Cisne i emprèn la seva pròpia carrera fent-se dir Revolver, però tot i que Comité Cisne va treure encara un altre disc l’any 1990 amb Jesús Astorga com a cantant i Goyo Esteban al front de la guitarrista, Comité Cisne finalment es van desfer. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el primer treball de Comité Cisne que van editar amb el seu nom per títol i va sortir en single, l’any 1986. En total Comité Cisne va treure quatre LP's i dos maxi-singles, a més d'uns quants discs senzills com aquest. Recordo un d’aquest maxis o Mini-Lp, on Comité Cisne van versionà tres o quatre cançóns de Lou Reed.

Betty Troupe – El vinilo 1983

També des de València ara ens retrovem amb Betty Troupe que va ser un dels grups que semblaven haver de menjar-se el mercat musical espanyol. Com Vídeo i Glamour, van ser englobats dins dels new romantics espanyols i el tecno-pop, formant part de la "movida valenciana", Betty Troupe van aconseguir l'aplaudiment del públic. Inicialment es feien dir Betty Boop i es van crear l'any 1980. El grup l’integraven Flora Illueca (cantant), Lully Azulay (guitarra) i Sandro Mompó (baix), l’any 1982 i amb la incorporació d'Héctor Domingo (bateria), Marina Arnal (cors i percussió) i la francesa Fabienne Cidoncha (teclats) es van convertir en Betty Troupe. Tenien una bona posada en escena i els seus concerts amb les tres noies plenes de glamour i els vestuaris d'allò més fashion, van saber cridar l'atenció de la gent i les cases de discos. Als Betty Troupe se'ls va dir els B-52's espanyols. Van fitxar per Ariola i l'any 1983 es va publicar el seu primer maxi single amb el tema "El vinilo" que escoltem ara a Un Toc de Rock. Van ser produïts per Nacho Cano. Però Betty Troupe eren molta tropa i va sorgir la gelosia professionals entre Marina i Flora que va acabar amb l'expulsió de la primera i la seva substitució per Maruchi Oliete amb la qual van gravar el seu primer LP "Nuevos Héroes" editat l’any 1984 i que va ser un fracàs a nivell vendes. Això va provocar que el grup, tan ràpid com havia pujat es dissolgués i caigués en l'oblit. Per cert, al LP es va incloure el tema "Reflejos" que es va editar com el seu segon i últim single, era una versió del grup britànic The Passions.

Bars – Foc al cor

Extreta des del seu tercer àlbum titulat “T'ho diré mil vegades” que el grup català Bars van publicar l’any 1994, os porto avui a Un Toc de Rock una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock y el blues, amb bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver
Els Bars, una gran banda catalana de rock i blues

Frank Mercader – Aun queda lo mejor 1995

Ara tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Frank Mercader amb una cançó composada per Tino del Pozo i que el cantant i guitarrista Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun queda lo mejor ", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. Aquest tema ens parla de com tenim que tindre esperaçes i il·lusions i per molt pesimistes que ens sentim, hi ha que tirar cap endavant. Clar que ja ho diu ell en la seva cançó “Al final sols queden els amics quan hi ha que brindar”. Frank Mercader és tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics com Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser component de la banda d'El Terrat, el programa d'Andreu Buenafuente, per cert que jo col·laborava un dia a la setmana a "El Terrat" quan el programa es  feia des de Reus, estava encarregat de parlar sobre les actuacions que es realitzaven en la zona i presentava un tema setmanal, dela meva propia discoteca, sempre allunyat de les llistes dels 40, és clar. Aquest CD del qual he extret la cançó que vam escoltar ara a Un Toc de Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó i es va remasteriizar en els estudis Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó, Paul Kazan i van comptar amb el suport de l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre ells la versió del "Everybody's talking" de Nilson, encara que crec recordar que hi havia un parell més també en directe.
Santi Picó i Frank Mercader
Els Pets – Sebastià 1997

Un dia em van trucar de Disc Medi per concertar una entrevista amb Els Pets que acabaven de publicar disc nou "Bon Dia", era 1997. Em van enviar el disc tarda i Joan Reig va venir a casa meva l'endemà, tot just vaig tenir temps d'escoltar-ho una miqueta i havia de parlar del nou treball dels de Constantí al Diari de Tarragona. Recordo que quan va arribar Joan Reig que per cert, feia molts anys que ens coneixíem, li vaig comentar que la cançó del disc que més m'havia agradat, si bé havie tingut poc temps per estudiar-lo, era "Sebastià", tot i ser la menys "Pets" de l'àlbum. Ell va semblar sorprendre i va exclamar "L'he escrit jo". La cançó, tota una càrrega de sentiments, està dedicada a un amic o parent de Joan Reig, del Forn Can Sebastià de Constantí que va morir en accident, ara no recordo el grau de parentiu. En aquella època jo vivia a Cambrils, però després vaig estar gairebé deu anys residint a Constantí i treballan a l'emissora municipal i vaig arribar a conèixa a la bona gent de Can Sebastià. El Pets són Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, encara que en els seus primers discos eren quatre, també hi havia el guitarra Ramon Vidal. Per cert en els dos primers discos d'Els Pets va col·laborar a la guitarra el meu company Quimet Curull, amb el qual realitzo El Temps Passa, un programa que també pots escoltar en aquesta emissora. Consta en els títols de crèdit i podeu comprovar-ho. Quimet també va col·laborar en el concert que van realitzar per celebrar els seus 25 anys en el món de la música (la foto, amb Quimet a l'esquerra, es d'aquella nit) i que es va realitzar precisament a Constantí. La veritat és que inicialment Els Pets van comptar també en els seus discos i gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. Hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor i després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un canvi musical molt important en la carrera d'Els Pets.

La Puerta de los Sueños – Capvespre 2006

El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos en català i altres en castellà, aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he extret de l'àlbum "Entre nosaltres" que van publicar l'any 2006, un bon treball d'aquest grup que he de reconèixa, han sonat poc al programa i la veritat és que no se el perquè ja que aquest trio a cavall del pop i rock, són fracamente bons. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede Sardà. La Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”.

Olga Román – María vale más 2001

La cantant i compositora Olga Román havia estat component del grup de pop-folk Nuestro Pequeño Mundo amb els que va gravar l'últim disc que van treure, però té una interessant carrera com a cantant de jazz i de sessió. Ha acompanyat en discos i gires a gent de la talla de Pedro Guerra, Joaquín Sabina, Jorge Drexler o Luis Eduardo Aute. Olga va estudiar música als Estats Units i l'any 1988 va formar el Olga Roman Quartet, realitzant concerts en molts festivals de jazz de la Costa Est nord-americana, entre d'altres els de Mont-real, Quebec, Boston Globe, Newport, etc. L'any 1992 va ser nominada als Boston Music Awards com amillor cantant de jazz. Olga Román ha inclòs cançons en diverses bandes sonores, entre elles "El cielo abierto". L'any 2003 es va incloure una cançó interpretada per ella en el disc "... Entre todas las mujeres", l'homenatge de cantants femenines a Joaquín Sabina i que va ser produït per Víctor Manuel, Olga va cantar "Esta boca es mía". La cançó "Maria vale más" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és un crit contra la violència de gènere i els maltractaments a la dona, es va incloure en el seu primer disc "Vueltas y vueltas", publicat l'any 2001. La veritat és que Olga Román ha editat ja quatre àlbums plens de qualitat.

Cómplices – Los Tejados

L’any 1990 Cómplices, convertit ja en duet, treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó més populat va estar "Es por ti", però jo ara us porto a Un Toc de Rock aquesta que al meu parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo. Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja en solitari, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 13 àlbums, l'últim l'any 2010, "Cómplices 20 años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo.
Teo Cardalda i maría Monsonís. Complices en directe 

Lejos de Allí – Un día más 1989

Aquesta peça es trovaba al primer disc del grup sevillà Lejos de Allí, als que hem escoltat altres vegades, però aquesta cançó sempre va agradar-me i no us la havie puntxat mai, per tant aquí está. Aquell primer LP portava el nom del grup per títol i es va editar l’any 1989. Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons molt properes, alegres i amb lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al públic immediatament. És clar que els van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla, si durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito 14.
A dalt Mané Larregla treballan al seu estudi

Alejandro Sanz – Amiga mía 1997

Possiblement el disc més comercial i el que millor s'ha venut en la carrera d'Alejandro Sanz sigui "Más" en què el que trobàvem el seu gran hit "Corazón partio". La veritat és que l'àlbum va marcar un canvi en la línia musical d'aquest cantant que va començar gravant música molt discotequera i anomenant-se inicialment Alejandro Magno, va treure un LP en què va destacar el tema "Los Chulos son pa' cuidarlos". Quan va començar ja com Alejandro Sanz les seves cançons estaven plenes de pop juvenil, enfocat a les emissores de ràdio fórmula, amb cançons bastant anodines però que van fer que fos un ídol entre les adolescents, amb el temps ell va anar canviant i a partir d'aquest àlbum la seva obra esdevé adulta i també li surt la seva vena andalusa en moltes de les cançons. Arran de "Más" començan les seves gires per terres americanes. Alejandro Sánchez Pizarro va néixer el 18 de desembre de 1968 a Madrid, ha venut més de 25 milions de discos a tot elámón i ha guanyat en total 18 Grammys. Aquest tema que escoltem ara us el he tret de l'àlbum "Mas", cinquè disc d'Alejandro Sanz, publicat l'any 1997 i que es va gravar entre Itàlia i Espanya. El single amb la cançó va aconseguir la segona posició en les llistes llatines del Billboard i la primera a les de pop i va ser número 1 a Espanya, Argentina i Mèxic, en aquest últim país no tinc ni idea de com van les llistes d'èxits, però a Argentina funciona exactament igual que a Espanya, és a dir les posicions es venen.

Tamara y Moncho – Encadenados 2012

Ara aUn Toc de Rock escoltarem un boleret, com diria l'amic Quimet. Us el he extret de l'últim treball discogràfic de Tamara, a duet amb Moncho “El Gitano del Bolero” como s'el va anomenà en un principi i avui en dia es l'indiscutible Rei del Bolero. Tamara i Moncho van presentar aquest disc en un concert celebrat en el Teatre Galileo de Madrid. Aquesta cançó que escoltem ara “Encadenados” donava títol a aquest àlbum que es un homenatge al bolero, es va publicar el passat 30 d'octubre amb producció de Yadam González i d'ell es va extreure en single el tema “Como yo te amé”. La sevillana  Tamara Macarena Valcárcel Serrano va néixer en el barri de la Alameda, el 27 de juny de 1984. La carrera musical d'aquesta bona cantant sevillana que va comenár l'any 1995, està marcada per els temas "Si nos dejan", "Cada día" i la versió que va fer del tema de Roberto Carlos "El Gato que está triste y azul". Ha venut més 2 millons de discos sols a España i és calcula que ha superat el milló i mig a l'América Llatina. Tamara es va casar al maig 2005 amb Daniel Roque, el casament es va celebrar a Sevilla i la parella portava dos anys de ralacions. Ramón Calabuch Batista, veritable nom de Moncho, va néixa al barri de Gràcia, a Barcelona, el 26 de juliol de 1940. Va començar crec que tocan la trompeta amb l'Orquestra de Ramón Evaristo i La Orquestra Antillana i va cantar per pura casualitat. Moncho ha gravat 34 discos de boleros en castellà i en català i té més de tres-centes cançons gravades. D'ell va dir Lucho Gatica que era el veritable Rei del Bolero. Vui dir una cosa, a les barres americanes de Barcelona, durant els anys setenta, totes les máquines de discos de monedes, tenian cançons de Moncho que s'escoltaven sense parar, jo no he estat mai en locals d'aquest tipus... i no tornaré a anar-hi tampoc, és clar, però m’ho va explicar un altre, deixó constancia.
Sopa benéfic al Fortí de la Reina, a Tarragona. D'esquerra
a dreta: El Cónsul de Cuba,   el  Gobernador  Civil,  Ángel 
Juarez,  Mario Prades  i  Moncho.

Mireille Mathieu – Enbrujo (capricho árabe) 1989

Avui us porto per tancar Un Toc de Rock aquesta cançó a càrrec de la cantant francesa Mireille Mathieu que es va incloure i donava títol, cantada en castellà, al seu àlbum "Embrujo", editat l'any 1989. Mireille Mathieu és una de les grans veus de la chanson francesa i a la qual es va denominar "la successora d'Edith Piaff" i aquest tema vull dedicar-lo a una amiga de Vilassar, Rosa Maria, mestra de música i compositora, fervent seguidora i admiradora de la cantant francesa de la qual té un blog i també vull saludar a totes i tots els oidors que ens escolten des de Ràdio Vilasssar. Mireille Mathieu va néixa a Avinyó el 22 de juliol de 1946. Coneguda al seu propi país com "La Dama d'Avinyó", Mireille Mathieu ha gravat en diferents llengues: francès, alemany, anglès, espanyol, italià, rus, finlandès, japonès, xinès, català i provençal. El novembre de l’any 2005 Mireille Mathieu va celebrar els seus quaranta anys de carrera professional. Quan va començar l'any 1965 va ser apadrinada per Maurice Chevalier a qui ella va dedicar la cançó homenatge, l’any 1980, "Le canotier de Maurice Chevalier". Mireille Mathieu va ser nomenada Cavaller de la Legió d'Honor el 9 de desembre de 1999 per Jacques Chirac, president de la República Francesa. Es una de las grans dames de la cançó francesa i devant seu hi ha que treures el barret.


La frase per tancar el programa es del escriptor nord americà Arthur Miller que va estar casat amb Marilyn Monroe i que va dir referin-se als polítics:


“Els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre
que per governar han d’aprendre a fer d’actor”

Per avui tancaré la barraqueta d’Un Toc de Rock, us deixo amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Fotre el camp fins el proper programa, adeu.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades