Un Toc de Rock programa 08-01-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats 'en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui començarem Un Toc de Rock amb tota una novetat, escoltarem al programa una mica de bon blues, també sonarà un tema clàssic del gospel versionat en aquest cas per Van Morrison, Bob Dylan ens comptarà la història del boxejador Huracà Carter, mentre que els Chicago, una de les millors bandas de fussió entre rock i jazz, ens explicaran quan tristos es senten si "Els deixes ara" i és que saber que esteu aquí, a l'altre costat del receptor, escoltant i compartin música, dóna ànims a qualsevol i a mi també, és clar. La veritat és que avui tindrem molta més música al llarg de gairebé una hora que estarem junts, units per la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa o a través d'internet aquells que us hagueu descarregat el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga, jo sóc Mario Prades i obro la barraqueta dient com sempre...

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Rolling Stones – Doom and Gloom 2012

Els Rolling Stones tenen disc nou al carrer i com a bestreta van publicar el passat 11 d'octubre aquest tema amb el qual obrim Un Toc de Rock d'avui i que va ser el single de presentació. És el primer tema nou que The Rolling Stones publiquen en set anys, però no us feu massa il·lusions, no he escoltat encara el nou àlbum, un triple CD, però em sembla que excepte aquest tema i un altre, tots els demes són vells èxits. La veritat és que les "Arrugues del Rock" són experts en treure-li suc a la mamella. Els Rolling Stones realitzen una macrogira espaiada cada varis anys, però com sempre es ven la moto que "podria ser l'última" i aixó pot ser veritat, d'aquesta manera es garanteixen l'èxit de públic en tots els seus concerts. Actualment els Stones són Mick Jagger, Keith Richard, Charlie Watts i Ron Wood, enrere van quedar Brian Jones que ja va morir, Ian Stewart que crec també es mort, Mick Taylor, Bill Wyman i altres que en el seu moment van formar part del grup liderat per morritos Jagger i que funcionen des de l’any 1962.

Els Rolling Stones d'aquesta última época

Van Morrison – See Me Through, Pt. 2 (Just a closer walk with thee) 1991

Des del àlbum "Hymns To The Silence", un doble CD que Van Morrison va publicar l'any 1991, us he seleccionat aquesta cançó per compartir-la amb tots vosaltres a Un Toc de Rock. El doble àlbum va arribar al cinquè lloc en les llistes britàniques. Es tracta de la versió que el cantant, saxofonista i compositor irlandès realitza d'aquest clàssic de la música gospel i que és una de les cançons més habituals en els vistosos funerals de Nova Orleans. Originalment es va titular "A Closer Walk" i el seu autor és desconegut. El primer enregistrament del qual hi ha constància es va fer el 8 d'octubre de 1941 i la van realitzar el grup Selah Jubilee Singers amb Thurman Ruth i John Ford com a solistes. Al desembre del mateix any la va gravar Rosetta Tharp. La veritat és que al llarg de l'últim segle s'han realitzat versions per un tub, des Little Richard a Elvis Presley, passant per Charlie Daniels, Bob Dylan, Wynton Marsalis, Ronnie Milsap, Joan Baez, Eric Clapton, Chet Atkins i un llarguíssim etcètera. George Ivan Morrison va néixa el 31 d'agost de 1945 a Irlanda del Nord, a Belfast, una ciutat a la qual els anglesos anomenen Londonderry, cosa que cabreja bastant als irlandesos. Va ser el líder del grup Them del 1964 al 1966 i amb ells va gravar una de les cançons mítiques del rock, "Glòria", composada per ell. Tot i ser un bon saxofonista i haver tocat l'instrument en molts dels seus discos, fa anys que no el fa servir i porta un saxofonista professional en les seves gires i enregistraments. En aquest àlbum i acompanyant a Van Morrison trobem a la saxofonista Candy Dulfer, al costat de Steve Gregory, Derek Bell (sintetitzadors), el grup The Chieftains, Dave Early (bateria i percussió), Steve Pearce (baix), Terry Disley (piano) , Georgie Fame (piano) i un munt de músics més i per cert, en aquest disc Van Morrison també toca el saxo a més de cantar, tocar l'harmònica i la guitarra.

Son Seals – Sitting here thinking 1996

Frank Seals, conegut com a Son Seals, va ser un gran guitarra i cantant de blues, de color, nord-americà, nascut a Osceola, Arkansas el 13 d'agost de 1942. Son Seals va començar a actuar professionalment quan tan sols tenia 13 anys d’edat, primer com a bateria amb Robert Nighthawk i després es va passar a la guitarra. Als 16 anys, va començar a tocar en el T-99, un club de la seva ciutat d'alta categoria, acompanyant a Little Walter que es deia que era el seu cunyat i al que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, si bé va ser la temporada passada i un dia d’aquest us el tornaré a portar. Aquest tema el he extret del seu álbum “Live Spontaneous Combustion” que va ser editat l’any 1996. Va debutar amb l'àlbum "The Son Seals Blues Band" que es va publicar l’any 1973 i que Son Seals va reeditar en versió CD l’any 1993. Son Seals va ser englobat dins del "blues de Chicago" encara que el seu espectre musical era realment molt més ampli. Son Seals va morir el 20 de desembre de 2004 a causa de complicacions amb la diabetis que patia des de feia anys i va deixar publicats 10 álbums dins de la seva discografia oficial.

Charlie Musselwhite – Please Don’t Think I’m Nosy

El gran mestre de l'harmònica blues és actualment el músic nord-americà Charlie Musselwhite. L'any 1994 va publicar l'àlbum "In my time" a través del segell Alligator Records que a Espanya va distribuir DiscMedi. Als cors i acompanyant-lo en molts dels temes trobem als The Blind Boys of Alabama i al costat de Charlie Musselwhite que va cantar i va tocar harmònica i guitarra, estaven Clarence Fountain, Jimmy Carter, Curtis Foster i Bobby Butler als cors, Larry Taylor (baix ), Andrew Jones (guitarra), Gene Taylor (piano), Steve Hodges (bateria), Felton Crews (baix) i Tommy Hill (bateria), la producció va estar a càrrec de Kevin Morrow i es va gravar a San Francisco. D'aquest bon disc de blues us he extret aquest tema que ara sona a Un Toc de Rock i que és una de les poques versions recollides en aquest disc, l'autor i el primer que la va gravar va ser el cantant i guitarrista de color Eddie Kirkland, l’any 1953. El tema va ser reditado en un recopilatoriode blues el 2001. Charles Douglas Musselwhite va néixa a Kosciusko, Mississipí, el 31 de gener de 1944 i és un gran professional que ha compartit escenari amb els grans del blues i el R & B, va ser un dels músics que integraven la macro banda fictícia The Louissianna Gator Boys en el film "The Blue Brothers 2000" i que en la pel·lícula liderava BB King.

Bob Dylan – Hurricane 1976

El jueu errant va gravar aquest tema per al seu LP "Desire" que es va editar el 16 gener 1976 arribant a ser dues vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d'Or a Anglaterra. La cançó està inspirada en la vida del boxejador de color Rubin Hurricane Carter (6 de maig de 1937) que va ser empresonat l’any 1966 acusat de triple homicidi, i era innocent. Sobre la seva vida es va fer una pel·lícula protagonitzada per Denzel Washington Jr. Quan finalment va ser excarcerat, Huracà Carter (a la foto d'abaix) es va convertir en el director del Defense of the Wrongly Convictes (Associació de Condemnats per Error). Bob Dylan es deia Robert Zimmerman, encara que va canviar oficialment el seu nom a Bob Dylan quan es va convertir al catolicisme. Va començar sent un cantant folk, però quan The Byrds van gravar la versió del "Mr Tambourine man" i Bob Dylan va veure les xifres de vendes, va decidir que si algú havia de beneficiar-se del seu treball era ell i també es va electrificar. Això li va representar crítiques i perdre a molts dels seus seguidors, però va aconseguir un èxit massiu que per ell, ho compensava tot. De fet fins i tot quan es van publicar unes cintes pirates dels famosos "Enregistraments del soterrani" que va realitzar amb The Band al sopterrani de la seva casa i com assaigs, després del greu accident que el va mantenir allunyat dels escenaris durant un temps, Bob Dylan va ordenar a la discogràfica que edités en disc les copies que ell tenia, malgrat la seva nula qualitat i la negativa de la casa de discos i és que quan hi ha diners pel mig, ell ha de treure el major profit. La veritat, és un garrepa de molta cura. Mario recorda un concert que van organitzar a Bilbao l’any 1995, quan era soci de Lacre Produccions i en el qual Bob Dylan els va exigir en el contracte tindre telèfon al camerin. El telèfon de l'habitació de l'hotel el pagava Bob Dylan, el del camerin l'empresari que l'havia contractat, crec recordar es deie Roland. Les factures van resultar curioses: Telèfon Hotel: Zero pessetes, Telèfon camerino: 125.000 pessetes. Finalment i per salvar el client vam haver d'assumir el 50% de la factura telefònica. De fet ell i el seu fill Jakob Dylan, també cantant, no es parlen des de fa anys. Es va comentar que una de les principals raons va ser el fet que Bob Dylan li va piratejar una cançó al seu fill i la va gravar ell constant com a autor, la veritat dubtem que se sàpiga mai, però...

Keith Marshall – Only crying 1982

Aquesta cançó obria el LP "Keith Marshall" que va publicar Movieplay el 1982, produït per David Blaylock, del cantant i guitarra Keith Marshal, nascut el 5 de juny de 1956. De fet aquest tema ha estat l'únic hit del britànic en solitari i també crec que aquest va ser el seu únic àlbum, encara que no estic segur, per tant i com us dic sempre en aquests casos, no em feu gaire cas. L'any 1979 va publicar un single amb el tema "It's Over" a la cara A. Curiosament l'àlbum "Keith Marshall" es va editar al Regne Unit el 1981, però a Espanya va arribar un any després. Els discos de Keith Marshall es van publicar a Anglaterra a través del segell Polydor que no va voler editar-los en el seu moment en la “Piel de Toro”. De fet d'aquest disc es van treure 5 singles al seu país. L'any 1982 i sempre parlant de la seva terra d'origen, es van publicar uns altres tres singles i aquests amb cançons del LP van ser recuperats el 1992 en un disc recopilatori d'aquest artista que anteriorment va formar part del grup Hello (a la foto), al costat de Bob Bradbury (cantant i guitarra), Vic Faulkner (baix) i Jeff Allen (bateria), tots ells joveníssims. En aquest grup londinenc que es va crear l'any 1971, Keith Marshall només tocava la guitarra. Anteriorment es van dir The Flashback Berries, el 1968 i The Age, si bé en una època en la que van tenir una cantant femenina van passar a ser Caroline Hall and The Age. Crec que Keith va tornar al grup després de la seva experiència en solitari. Hello segueixen en actiu, però actualment només està Bob Bradbury de la formació original.

Imatges de Keith Marshall

Mink DeVille – The moolight let me down 1993

Possiblement en la carrera del cantant, guitarrista i compositor nord-americà Willy de Ville que va començar anomenant-se Milk DeVille Band i es va canviar el nom al llançar-se en solitari, “Demasiado corazón, un tema que ja hem escoltat a Un Toc de Rock sigui el més recordat. Es va editar en single l'any 1983 i es va extreure del seu àlbum "Where Angels Fear to Tread", el seu segon disc i en el qual va incloure tocs llatins a les cançons com en “Demasiado corazón”, pero hi avien altres bones cançons com aquesta que us porto avui per compartirla amb tots vosaltres. L’àlbum va ser produït per Howard Albert i Ron Albert. En la gravació del disc intervenen  RickyBorja (guitarra i cors), The C Lord C (cors), Beverly Champion (cors), Louis Cortelezzi (saxos), Joe Galdo (bateria i percussió), Kenny Margolis (piano, òrgan, acordió i sintetitzadors), Richie Pont (percussió), Margaret Reynolds (cors), Joey Vasta (guitarra) i Fred Wickstrom (percussió i timpani). Willy De Ville, de veritable nom William Paul Borsey Jr, va néixa a Stamford, Connecticut, el 25 d'agost de 1950, el febrer de 2009, li va ser diagnosticada una hepatitis C, i al maig d'aquest any, en el curs del seu tractament , els metges li van detectar un càncer de pàncrees. Willy De Ville va morir a Nova York el 6 agost 2009.

Ronnie Milsap – Any day now 1982

Aquesta cançó va ser composada per Burt Bacharach i Bob Hilliard l'any 1962 i el primer que la va gravar va ser Chuck Jackson el mateix any. Al 1965 ho va fer Alan Price, després seria gravada per Elvis Presley l'any 1969, però la millor versió la va realitzar Ronnie Milsap l'any 1982 que la va portar al lloc 14 en les llistes del Billboard de pop i al primer lloc en les de country als Estats Units i al número 1 a Canadà. El cantant i pianista de nom complet Ronnie Lee Milsap, va néixa el 16 de gener de 1943 a Robbinsville, Carolina del Nord i és un dels artistes que més han influït en les generacions musicals dels 70 i 80. Ronnie Milsap va néixa amb un trastorn congènit que el va deixar pràcticament cec. Va ser abandonat per la seva mare quan era un nadó i criat pels seus avis fins que als cinc anys, va ser enviat a l'Escola Governor Morehead per a Cecs a Raleigh, Carolina del Nord. Durant la seva infància va perdre la visió restant i posteriorment ia causa d'un coàgul de sang li van ser extrets quirúrgicament els seus ulls. Durant la seva infantesa es va interessar per la música, sobretot les emissions de ràdio nocturnes, bàsicament escoltava country, gospel i rhythm and blues. En els seus concert, Ronnie Milsap ha rendit en moltes ocasions, homenatge als artistes que el van inspirar entre ells pianistes i cantants com Ray Charles, Little Richard, Jerry Lee Lewis i també Elvis Presley. Posseeix sis Grammy i ha col·locat 40 temes al número 1 de les llistes de country del Billboard, només ha estat superat per George Strait i Conway Twitty.

Chicago – If you leave me now 1976

Us he portat a Un Toc de Rock de nou als Chicago, junt als Blood, Sweat and Tears i Weather Report, les millors bandas de jazz-rock de l’historia.. Aquest fantàstic tema es trobava en el seu LP "Chicago X", un dels seus millors discs, de l’any 1976 i va ser composada per Peter Cetera, baixista i cantant del grup i es va publicar en single al juliol de 1976. El single va ser número 1 a les llistes del Billboard el 23 d’octubre de 1976 i el LP també incloïa el seu hit "Another rainy day in New York City" que ja hem escoltat no fa gaire temps. Chicago Transit Authority, com es van dir primer, va estar integrada inicialment per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos, flauta), Robert Lamm (veu, piano, òrgan), Terry Kath (guitarra, veu), Peter Cetera (baix, veu) i Danny Seraphine (bateria, percussió). Al contrari que Blood, Sweet & Tears, Chicago va mantenir aquesta formació bastant estable, al llarg de la seva història. El grup es va formar a l'hivern de 1967 i es deien The Missing Links. Durant una jam session a la Universitat DePaul a la qual van unir-se alguns nous músics es creà Chicago Transit Authority. És clar que van tindre que canviar-se el nom ja que aquest era el de la companyia de tramvies de Chicago i els hi van donar un toc. Els Chicago que sempre han numerat els seus discos i sols tenen títol els recopilatoris i per cert, encara es troben en actiu.

Charlie Daniels Band – Mississippi 1979

Aquesta cançó es va incloure a l’àlbum “Million Mile Reflections” que la Charlie Daniels Band va publicar el 20 d’abrils de l’any 1979 i la banda l’integraven en aquesta grabación Charlie Daniels (cantant, guitarra i fiddle), junt a Tom Crain (guitarra i veus), "Taz" DiGregorio (teclats i veus), Fred Edwards (bateria i percusions), James W. Marshall (bateria i percusions) i Charles Hayward (baix), van comptar amb les col·laboracions de Bergen White que va fer els arrengaments de corda, els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la trompeta. El disc va arrivar al primer lloc en les llistes de country del Billboard i el single amb aquesta cançó al lloc 19 als Estats Units i el tercer al Canadà. La cançó “Reflections” es un tribut als desapareguts Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant. The Charlie Daniels Band són una de les millors bandes de rock sureny de la història, encara que molt poc coneguts o millor seria dir pràcticament desconeguts a Espanya. The Charlie Daniels Band van estar liderats per el cantant, guitarra, fiddler i compositor Charles Edward Daniels que va néixa el 28 d'octubre de 1936, a Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma indiscutible i una imatge fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant, avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o gorra de beisbol, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts, la veritat es que a mi sempre hem recoda al home dels pollastres aquells de Kentucky. Charlie Daniels, alma mater del grup, va néixa el 28 d'octubre de 1936 a Wilmington, Leland, Carolina del Nord. És un personatge carismàtic en la música americana i ha influït en músics de diverses generacions. Un dels seus principals èxits va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que també es trovaba en aquest álbum i que escoltarem un altre dia. La Charlie Daniels Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4 recopilatoris oficials, l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, si no estic errat.

Cybill Shepherd – Blue Moon

Ara anem a escoltar a Un Toc de Rock una canço d’una gran banda sonora, però no es tracta d'una pel·lícula, en aquest cas és una bona sèrie de televisió que va llançar a la fama a l'actor Bruce Willis i la seva companya de repartiment, la bella actriu Cybill Shepard. Us parlo de "Moonlighting" que aquí es va titular “Llum de Lluna”. La banda sonora es va publicar l’any 1985 i en aquest l'àlbum els protagonistas de la serie ens demostren que són bons cantants ja que tots dos canten diverses cançons. De fet Bruce Willis, a qui ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock i que quan va fer la serie tenia pel al cap, té una interessant carrera paral·lela com a cantant. Cybill Lynne Shepherd va néixa el 18 de febrer de 1950 i la vem descobrim gràcies al seu paper de Betsy en "Taxi driver". En diverses ocasions ha reconegut la seva orientació bisexual i ha confessat haver mantingut una relació amb la també actriu Salma Hayek, si bé ha estat casada i té que jo recordi ara, una filla nascuda l'any 1979. Per la sèrie "Llum de Lluna" Cybill Shepherd va ser nominada als EMMY i va rebre dos Golden Globe Awards. Aquesta cançó que ens porta l’actriu va estar una composición de 1934 feta per Richard Rodgers i Lorenz Hart. La veritat es que al llarg dels anys ha sigut molt verionada i en aquest momento jo recordo les que van fer Billie Holiday, Mel Torme, Elvis Presley, Bob Dylan i Cliff Richard, entre altres, fins i tot es va incloure una versió a la pel·lícula “Grease”.

Julie Covington – Don’t cry for me Argentina 1976

Tancarem el programa escoltan tot un clàsic. La veritat és que el personatge històric d'Eva Perón (Los Toldos, Buenos Aires, 7 maig 1919 - Buenos Aires, 26 de juliol de 1952) és un dels més importants i carismàtics del segle XX, sobre tot al continent sud-americà, es clar que jo no puc ser equànime ja que el meu pare era un gran admirador d'Eva Duarte de Perón i encara que mai va ser peronista, ell sempre deia que si cas, era un dels descamisats d'Evita, jo vaig creixa sentin parlar sempre bé d’Eva Perón. Com a primera dama de la República Argentina, Evita va promoure el reconeixement dels drets dels treballadors i de la dona, entre ells el sufragi femení i va realitzar una àmplia obra social des de la Fundació Eva Perón. La seva prematura mort va truncar una carrera brillant i va sumir a l'Argentina de nou en la dictadura. Composada i produïda per Andrew Lloyd Webber i Tim Rice, la primera gravació de "Evita" es va realitzar per mitjà d'un disc editat l'any 1976 i del que ara jo us he tret aquesta cançó, posiblemente la més indentificativa d’aquesta ópera-rock. Els intèrprets eren Julie Covington (Evita), Colm Wilkinson (Che), Paul Jones (Juan Perón), Barbara Dickson (l'amant) i Tony Christie (Agustín Magaldi). El debut teatral de “Evita” es va produir el 12 de juny de 1978, en un teatre del West End de Londres i el paper d'Evita va ser interpretat per Elaine Paige, no per la cantant i actriu Julie Covington que per cert, va néixa a Londres el 11 de setembre de 1946 i jo penso que la seva versió es molt més bona que la de Madonna que va protagonitzar la pel·lícula.

La frase per tancar Un Toc de Rock per avui és del periodista i escriptor Antoni Coll que tot i estar jubilat, per mi sempre serà el director del Diario de Tarragona.

"Les papallones són com la poesia, no serveixen

per res, però t'alegren el dia"

Tanco per avui Un Toc de Rock i baixo la barraqueta, us deixo amb la companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Xiquiets, xiquetes, ens veurem en el proper programa

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar el programa (Link to dowload the radio program)