Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s'els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui començarem el nostre viatge per la història
de la música a l'Anglaterra dels anys seixanta, escoltant surf music i sobretot
molt beat, però saltarem als Estats Units, anirem a França i acabarem la nostra
singladura en ales d'Un Toc de Rock a Algèria amb un dels grans cantants de
raï, un estil que durant anys va estar censurat i prohibit a les emissores de
ràdio de mols països àrabs del nord d'Àfrica i que la veritat des que vaig
realitzar un programa especial sobre la música raï durant la primera temporada
del programa, no havíem tornat a escoltar a Un Toc de Rock. Per tant i des de
la xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten el programa, avui començaré dient com sempre alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Shadows – Geronimo 1963
A l’Espanya
dels anys seixanta la música surf es va dir "so Shadows" degut a que
aquest grup i las seves cançons van arrivar al pais molt abans que els creadors
nord americans del estil surgit a California. Inicialment
els britànics The Shadows van
començar dient-se The Drifters i
van surgir a finals dels cinquanta com a grup d’acompanyament del cantant Cliff
Richard, però un bon dia es van adonar que hi havia un grup vocal de color
nord-americà que es deia així mateix, llavors van passar a ser Cliff Richard & The Shadows, però
el grup va tenir una interessant carrera dins del rock instrumental paral·lela
a la de Cliff. Es clar que The Shadows també van gravar algun
tema cantat, encara que molt pocs, entre ells aquell amb que van 
representar al
seu país a Eurovisió l'any
1975. The Shadows van funcionar
de 1958 a
1990, però crec que van tornar fa uns anys i avui en dia segueixen en actiu,
però no ho tinc masa clar. "Geronimo", la cançó que escoltem ara a
carrec de The Shadows, era el tema estrella d'un EP que van publicar l’any 1963
i el disc va arribar al lloc 11 de
les llistes britàniques. Van tindre molts camvis, si be la millor formació de The Shadows va ser l’integrada per Hank Marvin (veu i guitarra), Bruce Welch (guitarra), Brian Bennett (bateria) i Jet Harris (baix), però per The Shadows van passar un bon grapat
de músics, com el bateria Tony Meehan
i els baixistes Brian Locking i John Rostill, entre altres. La veritat
es que The Shadows son, per
merits propis, un grup de referencia quan es parla de pop britànic, si bé ells
imitaven a Bert Weedom, el mestre de Hank Marvin.
Cliff Richard – Congratulations 1968
I ja que hem parlat d’ell, aquí teniu a Cliff
Richard que és Cavaller de l'Imperi Britànic des del 25 d'octubre de 1995, sent
la primera figura del món de la música que va rebre aquesta distinció que
comporta el títol de Sir. Aquest
tema que avui he seleccionat, és de 1968 i amb ell Cliff Richard va representar al seu país a Eurovisió. Encara avui molts seguidors de Cliff Richard i del Festival
d'Eurovisió no han assumit que el triomf fos per Massiel i es va dir que els vots d'Alemanya que van donar la
victòria a Espanya havien estat comprats pel govern de Franco i el llavors ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne. La hipòtesi
defensada pels seguidors britànics va ser investigada pel Comitè Europeu de Radiodifusió i
segons el seu informe definitiu no s'ha pogut demostrar que Espanya comprés el seu triomf l'any 1968. De fet jo sempre he estat convençut que va guanyar per
pura casualitat, 
després de l'enrenou de l'abandonament de Serrat per qüestions d'idioma, però
que els vots no van ser manipulats. Cliff Richard es va quedar a tan sols un
punt de Massiel. És clar que tots sabem com funciona Eurovisió, els vots sempre són polítics, mai es vota realment a la
qualitat o comercialitat d'una cançó. Cliff
Richard, de veritable nom Harry
Webb, va néixa a Lucknow, Índia, el 14 d'octubre de 1940. Des dels seus
inicis i fins gairebé al final de la dècada dels 60 s'acompanyava per The Shadows i junts van fer un munt de
pel·lícules i van aconseguir bastants números 1 en les llistes britàniques, però i això és curiós, Cliff Richard és pràcticament un 
desconegut als Estats Units, cosa que els anglesos tampoc paiexen bé. Com
tampoc assimilen que Cliff Richard,
al qual s'atribueixen un munt de romanços amb dones famoses, entre elles la
ballarina Jacquie Irving, Olivia Newton-John, l'estrella del
tennis Sue Barker i unes quantes
més, sembla que en realitat és gai i viu amb la seva parella, un ex sacerdot
catòlic, però no ha sortit del armari i sempre ha negat els rumors fent èmfasi
en que és una cosa que no ha de preocupa als seus seguidors. Cliff
Richard (a la foto amb Massiel el dia del Festival d'Eurovisió 68) ha venut més
singles al Regne Unit que qualsevol altre músic, per davant de The Beatles i d'Elvis Presley. Després d'haver actuat amb The
Shadows per última vegada l’any 1990, va reaparèixa amb The Shadows el 14 de juny de 2004, al London Palladium. Els Shadows havien decidit ajuntar-se
per una última gira al Regne Unit i aquesta actuació va ser anunciada com
l'últim concert de The Shadows.
"Congratulations" que es va publicar en single al març de 1968, va
ser número 1 en Anglaterra, però
només va arribar al 99 als
Estats Units. 
The Kinks – Sunny
afternoon 1966
La veritat és
que The Kinks, una de les
millors bandes angleses de tots els temps no han sonat massa assíduament a Un Toc de Rock, però avui us porto una
de les seves cançons més comercials sense que això sigui obstacle perquè també
aixi estat un dels seus millors temes. A Espanya es va publicar en format EP.
"En una tarda de sol", com es va traduir aquí al pais, era una
composició de Ray Davies,
cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una
interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida i que
integraven el grup, al costat de Pete
Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010 i Mick Avory, encara que en The Kinks que es van crear l’any 1956
i es van desfer en el 96 van haver molts canvis. Ara vull aclarir una llegenda urbana
que fins i tot consta com a veritable en algunes biografies de Micky y Los Tonys, s'ha dit que van ser
teloners de The Kinks a Madrid
en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és
veritat ja que aquella gira no va arribar a produir-se mai, The Kinks no van passar de Portugal,
van ser vetats pel règim. La primera vegada que van venir 
a la península va ser
ja a mitjans dels 70 i els va portar el meu amic Mikel Barsa que anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks. Aixó si, crec que havien actuat
a Palma de Mallorca. Per cert que tot i fer més de 10 anys sense veure'ns,
l'altre dia em van dir que Mikel va aparèixa fa un temps a la televisió, en un
d'aquests culebrons mediàtics del cor parlant sobre Al Bano. Jo sabia que residia a Buenos Aires des de fa anys i
organitzaba allà les Fires del Disc i
Cinema. De fet he rebut un correo electrónic seu i hem retrobat l'amistat. Tornem als The Kinks,
aquesta cançó que escoltem a Un Tock de
Rock, a Espanya es va publicar en format EP, com us he dit, però a
Anglaterra va ser single i es va editar el 3 de juny de 1966, arribant a la primera posició a Anglaterra i la 14 en els Estats Units.
The Kinks en concert
Herman’s Hermits – Something’s Happenig 1968
Peter Noone era tot
just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar als Herman's Hermits, una bona banda de
Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera
professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby (guitarra
i veu) i Barry Bean Whitwam
(bateria), el cert és que el seu aspecte sempre em va semblar molt anglès. Herman's Hermits van
triomfar gràcies a cançons com "No milk today",
"Silhouettes", "There's a Kind Of Hush", "My
sentimental friend" i tantes altres que van copar les llistes britàniques
des de 1964, fins que Peter Noone
va deixar el grup l'any 1971. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock “Alguna cosa està
passant”, es va publicar el desembre de 1968 i va arribar al lloc 6. El single tenia "The Most Beautiful Thing
In My Life" a la cara B europea, com podreu verure per la portada del
single, però als Estats Units va ser "Little Miss Sorrow, Child Of Tomorrow". La veritat es que
sempre van ser un grup de singles més que de LP’s. A
partir de l’any 1969 Herman’s Hermits
van treure 6 
recopilatoris, l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva
discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però
per partida doble. M'explico, Peter
Noone va creà uns Herman's
Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que
tenien el mateix dret a dir-se Herman's
Hermits i van fer una altra formació, de manera que hi ha dos grups
tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons,
però amb músics diferents. Ara tot està en mans dels tribunals que decidiran
qui és el veritable Herman’s Hermits,
una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles.
The Hollies – Bus Stop 1966
També The Hollies, un dels millors grups vocals
anglesos dels anys seixanta, era de la ciutat de Manchester i es van crear a
principis dels anys seixanta, encara que la
majoria dels integrants eren de Lancashire. Van començar l’any 1962. Curiosament
i tot l’èxit que The Hollies van obtener a Anglaterra, mai van ser un grup que funciones
masa bé a les llistes nord americanes fins 1966. s’els va comparar i molt amb
els Everly Brothers. Tenem gravades més de 300 cançons i van estar 33 anys en
actiu i al llarg de la seva carrera van gravar també moltes versions. Van
debutar al Oasis Club, a Manchester, al decembre de 1962 i ho van fer amb gran
éxit. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es va editar en single
el 17 de juny de 1966, es va gravar el 18 de maig en els Abbey Road Studios,
sent produït per Ron Richards i el single va arrivar al lloc cinque tant a Anglaterra
com als Estats Units i al primer lloc a Canadà. La cançó va ser escrita per Graham
Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va
escriure "For Your Love" per The Yarbirds i “No milk today” que la
van portar a l’èxit els 
Herman’s Hermits. La primera formació va estar
integrada per Allan Clarke
(cantant), Graham Nash (guitarra
i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de
la història Crosby, Still, Nash &
Young, tots dos venien de The
Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres),
Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser
reemplaçat per Tony Hicks,
mentre que Rathbone deixa el seu
rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us
explicaré una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu
lloc com a grup resident al The Cavern
Club de Liverpool. 
Cupid’s Inspiration – Yesterday has gone 1968
Amb aquesta cançó s'obria el primer llarga durada del grup britànic Cupid’s Inspiration que porta el
nom del grup com a títol i es va editar l'any 1968. La veritat és que
la cançó es va classificar també als Estats Units. Cupid’s Inspiration es van crear
a Stamford, Lincolnshire i inicialment es deien The Ends, jugaven bé amb les veus, com podreu comprobar
escoltan la cançó. El tema es va publicar en single i va aconseguir el segon lloc a Anglaterra i el 4 als Estats
Units. La cançó no era seva, es tracta d'una versió d'un tema composat per Teddy Randazzo i Victoria Pike que ja havien gravat anys abans Little 
Anthony and The Imperials que
eren de Nova York. Cupid’s Inspiration van funcionar de l’any 1968 fins a
1971 i es van desfer, però per la banda van
passar un munt de músics, tot i que inicialment eren Laughton James (baix), Wyndham George (guitarra), Bernie Lee (guitarra) i Steve Hammond, però van passar gent de la talla de Martin Cure, Gordon Haskell que posteriorment
s'aniria a King Crimson, Roger Gray, Garfield Tonkin i uns quants més. Cupid’s Inspiration van tindre una bona e interesant discografia.
The Dave Clark Five – Red Balloom 1968
A Espanya
aquesta cançó va ser versionada per Los
Mustang, els nostres eterns versioneros, però aquesta és l'original, a
càrrec del grup britànic The Dave Clark
Five, una banda liderada pel bateria Dave Clark i que es va formar a principis de la dècada dels
seixanta a Tottenham. Van formar part al costat de The Beatles, del que es va dir a Amèrica "La invasió
britànica". El grup estava format per Dave Clark en la bateria i veu, Mike Smith com a cantant i teclista, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley al baix i Dennis
Payton al saxo. Van obtenir el seu primer èxit al gener de 1964, quan el
single "Glad All Over" va arribar al número 1 en les llistes britàniques, superant als Beatles. De fet la premsa es va fer ressò d'un enfrontament
professional entre els dos grups, res més allunyat de la realitat, però els
crítics volien omplir paper. Per cert que The 
Dave Clark Five que com us deia van ser un dels grups més important de
“l’invasió beat”, van aparèixa en 18 ocasions en l'Ed Sullivan Show, als Estats Units i van col·locar 18 singles en
les llistes del Billboard. Aquest tema va ser publicat en single a l'octubre de
1968 i va arribar a la setena posició en les llistes angleses, però crec que no
es va classificar en Estats Units. En aquesta cançó el cantant és Dave Clark. The Dave Clark Five que realment havien començat l’any
1957 anomenant-se The Dave Clark
Quintet, es van desfer a principis dels 70.
Dave Dee, Dozy,Beaky, Mick and Tich - The Legend
of Xanadu 1968
Aquest va ser un dels grups importants a l’Anglaterra
dels anys seixanta. Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir el
divendres 9 de gener de 2009
a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat i va crear el
grup Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick &
Tich que primer es van fer dir Dave
and The Bostons, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, Dave Dee abans de dedicar-se a la
música era policia i va ser un dels que van realitzar l'atestat quan es va
produir l'accident de trànsit que va costar la vida a Eddie Cochran i va deixà semi paralític a Gene Vincent. Dave Dee,
Dozy, Beaky, Mick & Tich van aconseguir molts èxits amb els seus
singles, però "The legend of Xanadu" que es va publicar el 9 de
febrer de 1968 i havia estat gravada el 17 de gener, essent composta per Ken 
Howard i Alan Blaikley, va ser el major hit en la carrera de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich,
sent número 1 a Anglaterra,
tercer a Austràlia, cinquè a Alemanya i onze en Japó, però només va arribar al
lloc 123 als Estats Units. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich
es van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. A
Espanya aquesta cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mustang. Li menjaré el tarro a Quimet i us la punxarem a El Temps Passa, el programa que tots
dos fem sobre la música espanyola dels seixanta que s'emet per aquesta mateixa
emissora, amb la versió de Los Mustang, es clar.
Rod Stewart – Sailing 1975
En diverses
ocasions us he dit que en la meva opinió, modesta això si, el millor àlbum en
la carrera de Rod Stewart és
"Atlantic crossing" que gravat a Miami i es va publicar el 15 d'agost
de 1975, d'aquest gran LP us he extret una de les millors cançons en la carrera
del britànic, es tracte de "Sailing" que va ser número 1 a Anglaterra. Rod Stewart va néixa el 10 de gener de
1945 a
Highgate, Londres i el seu naixement va ser sonat ja que en el moment en què va
arribar al món una bomba volant alemanya va caure just a la comissaria situada
a la cantonada del carrer on vivien. Té una carrera que lucina i dels seus 61
singles, 31 han estat en el top 10 i sis han sigut número 1. Rod Stewart va començar en solitari per la Costa Blava francesa,
però va ser expulsat del país per gamberro. Va formar part de diversos grups, entre ells The 
Brian Augen Trinity, Jimmy Powell & The Five Dimensions,
The Soul Agents, Steampacket, la
Jeff Beck Band,
Shotgun Express i Faces que es va crear de les restes
del Jeff Beck Group i Small Faces. Faces
va ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod Stewart com a solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny Jones a la bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari,
encara que sense deixar als Faces fins
que una carrera va absorbir a l'altra i la seva trajectòria com a cantant
solista es va consagrar amb "Atlantic crossing", el seu sisè àlbum
d'estudi. Aquest tema estava composat pel baixista i cantant Gavin Sutherland, component amb el seu
germà Ian del duo The Sutherland Brothers que ja la van
gravar l’any 1972.
Eric Clapton – Tears in Heaven 1992
Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor
cançó de rock de l'any. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals.
Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps
segons la revista Rolling Stone.
Començar la dècada dels 90 va ser tràgic per Eric Clapton ja que el 27 d'agost de 1990, el seu company Stevie Ray Vaughan, amb el que estava
de gira i dos dels seus tècnics de la matieixa gira van morir en un accident
d'helicòpter i allò va afectar a Eric
Clapton (Ripley, Surrey, 30 de març de 1945), després
arribaria la mort del seu fill. La veritat és que jo crec que un pare no ha de
sobreviure a un fill, tot i que la vida sempre segueix, però la veritat és que resulta
molt dur.
Donald Fagen – Wheater in my head 2012
El cantant, pianista i compositor nord-americà
Donald Fagen que va ser membre de Steely Dan, amb una interessant carrera en
solitari, té disc nou al mercat, l'àlbum es titula "Sunken Condos" i
es va publicar el passat 16 d'octubre amb producció de Michael Leonhart i el
propi Donald Fagen. D'ell us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de
Rock. L'àlbum es va classificar en el lloc 12 del Billboard i en el 23 a Anglaterra. En aquest
disc s'ha inclòs també una versió d'Isaac Hayes, la cançó "Out of the
Ghetto", les altres són composicions de Donald Fagen. Entre els músics que
han intervingut en l'enregistrament trobem a Jon Herington (baix i guitarres),
Michael Leonhart que toca un munt 
d'instruments, Walt Weiskopf (saxos), Carolyn
Leonhart (cors), Larry Campbell (guitarra), Freddie Washington (baix ), Kurt
Rosenwinkel (guitarra), Antoine Silverman (violí), William Galison (harmònica),
Cindy Mizelle (cors) i un munt de músics més. Sense arribar a la qualitat de
"Nightfly" que va publicar l'any 1983, el nou disc és bo i val la
pena de ser escoltat, per això el compartim ara. Steely Dan van ser un dels
millors grups de jazz-rock de la història musical nord-americana i quan Steely Dan es
van desfer, ambdós músics van prendre camins separats i van continuar les seves
carreres en solitari. La de Walter
Becker possiblement hagi estat la menys rellevant, però Donald Fagen (10 de gener de 1948,
Passaic, Nova Jersey) ha tret pocs discos, encara que són molt importants
musicalment parlant. Amb el nou segle Donald
Fagen i Walter Becker
(tot dos a la foto) s'han unit de nou i han tornat a posar en marxa Steely Dann traient dos discos nous, un l’any 2000 i un altre el 2003, a més d'un grans
èxits l'any passat.
Glenn Frey – (I love yoy) For sentimental reasons
2012
També Glenn Frey, component de Eagles, té un nou
disc en solitari, apartant-se del seu estil habitual country-rock, en aquest
cas es tracta d'un treball ple de swing i reminiscències jazzístiques, amb un
munt de versions de clàssics del jazz. L'àlbum es titula genèricament
"After hours" i s'ha editat el 8 de maig del 2012 als Estats
Units, encara que al nostre país no ha vist la llum fins fa pocs mesos. Va
arribar al lloc 116 en Estats Units i al 92 a Anglaterra. Aquest tema que escoltem ara
és tot un clàssic escrit per William "Pat" Best que va ser un dels
fundadors del grup The Four Tunes al costat de Deek Watson i els primers que la
van gravar van ser Watson's Quartet amb Joe King com a solista, l'any 1945 i al
llarg de la història de la música ha estat molt versionada, destacant la que va
realitzar Nat King Cole l'any 1946 i que va arribar a la primera posició als
Estats Units, però hi ha altres versions destacables com les de Linda Ronstadt,
Raul Malo, Rod Stewart, Natalie Cole, Sam Cooke, Marvin Gaye, Ella Fitzgerald,
Dean Martin i uns quants més. El cantant, pianista, guitarra, compositor i
actor Glenn Lewis Frey va néixa el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. Va
formar la seva primera banda anomenada The Disciples que més tard passarien a
ser The Subterraneans, a l'escola secundària, més tard s'incorporaria a The
Mushrooms amb els que gravaria un single. Quan es va traslladar a Los Angeles
formaria un duet amb J. Souther i va acompanyar tocant la guitarra i fent cors
a Bob Seager fins que li van oferir entrar a Eagles, amb els que va obtenir els
seus millors èxits, encara que la seva carrera en solitari té bones
produccions. Durant molt de temps Glenn Frey va tenir seriosos problemes amb
les drogues i ha confessat que prenia de tot, en excés i sense cap control fins
que va decidir fer un gir complet i va deixar el món de les drogues,
estabilitzant la seva carrera. 
Frank Sinatra – Born free 1967
Aquesta gran
cançó a càrrec de La Veu que escoltem ara, us la he extreta
d'un EP editat a Espanya el 1967 i que conté una cançó diferent del EP original
americà, es tracta del "You are There" a la edició espanyola i que
substituïa al "Something stupid" cantat a duo amb la seva filla Nancy Sinatra que a Espanya es va
editar en un altre EP com a cançó estrella. En aquest disc i més de "El
món que coneixíem" i "Estàs allà" que és la que us he dit havien
canviat, trobaven "Amor és la meva cançó" i va ser el tema principal
de la pel·lícula "La
Comtessa de Hong Kong", un film que van protagonitzar Marlon Brando i Sofia Loren i que va dirigir Charles Chaplin que va ser també el
compositor del tema i de la banda sonora, però en l'EP espanyol ancara hi trovem
un altra peça "Nascuda lliure" la 
peça que estem escoltan ara i que
així mateix era d'un altre pel·lícula que és va titular així, l’historia d’una
lleona. Frank Sinatra, guanyador
del Oscar pel seu paper a
"D'aquí a l'eternitat", va néixa a Hoboken, el 12 de desembre de 1915
i va morir a Los Angeles, un 14 de maig de 1998. El seu autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una
de les millors veus de la música de tots els temps i a ell es deu la fussió del
swing i el jazz a nivell popular. Per cert l’hi deien Blue Eyes i la meva cosina Gloria
P. Gsell que tenía un hospital veterinari a Beverly Hills i el coneixia,
sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren lentilles. Aquí
al blog teniu la caràtula del EP
espanyol i també la portada del americà (a sota).
Gilbert Becaud – La mer 1989
Aquesta cançó va ser un dels grans èxits del
cantant i actor nord-americà Bobby Darin que la va titular "Beyound the
sea", però es tractava d'una composició del pianista, cantant i compositor
francès Gilbert Beacud, encara que no és precisament una de les seves cançons
més recordades avui en dia, tot i l'extrema qualitat del tema, la versió de
Bobby Darin el va eclipsar. Jo us l'he extret d'un recopilatori publicat l'any
1989 i que es va reeditar en versió CD el 2 desembre 2011. El francés Gilbert Becaud
fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon
compositor, cançons seves les van gravar des d'Elvis Presley a James
Brown, passant per Petula Clark,
Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat,
és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument
inclinat i Gilbert Becaud podia,
des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer
servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis
de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar
intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era 
impossible
contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu
establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la
seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va
arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va
fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar
al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una
mare! Després d'aquell dìa, Gilbert
Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà
cançons immortals com "Et maintenant”. Gilbert Becaud va
néixa a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de
pulmó. Li deien "El Senyor dels
100.000 volts".
Cheb Khaled – Aïcha 1996
Khaled Hadj Ibrahim és un cantant de Raï
nascut a Sidi-El-Houri, Orà, el 29 de febrer de 1960 i que a més de cantar i
compondre, també toca l'acordió, baix i l'harmònica. Curiosament les seves
cançons tenen una gran popularitat tot i que mai han sonat a les emissores de
ràdio dels països àrabs ja que van ser prohibides perquè les lletres de Cheb
Khaled pràcticament en la seva totalitat tracten sobre dones, alcohol i
igualtat de drets entre homes i dones. De fet alguns artistes de raï van ser
assassinats per fonamentalistes islàmics. És un dels màxims exponents de
l'estil raï que és molt popular al nord d'Àfrica, tot i la censura. L'any 1985,
el raï surt de la clandestinitat gràcies a una liberalització del règim algerià
que intenta recuperar el raï i organitza el primer Festival de Raï d'Orà.
Aquell va ser el 
primer concert públic de Cheb Khaled que fins aquell moment
s'havia limitat a actuacions privades en festes. Cheb Khaled s'instal·la a
França a partir de 1986 i grava "Kutche", el seu primer àlbum en el
qual evoluciona cap al jazz i el pop. Actualment en el seu nom ha deixat d'usar
el Cheb que significa "jove". "Aïcha" va ser un single de
Khaled, publicat l'any 1996 i es trobava en el seu setè àlbum d'estudi titulat
"Sahra". La cançó va ser composta per a ell pel cantautor francès
Jean-Jacques Goldman, d'origen jueu, va ser número 1 a França i ha estat un dels
temes més escoltats d'aquest cantant establert al veí país. "Aïcha"
és un nom àrab de dona molt conegut, perquè, de les dones de Mahoma, la
preferida es deia així Aisha Bint Abi Bakr. La cançó té un contingut molt
feminista en la seva lletra, realitzant apologia de la igualtat entre homes i
dones. A la lletra i quan un home festeja l'Aïcha prometent-li tot tipus de
regals ella li respon:
Guarda els
teus tresors
mereixo alguna
cosa millor
que una gàbia,
encara que sigui d'or
Vull tenir els
mateixos drets que tu
i que sempre
em respectis
L'amor és
l'única cosa que vull
La frase per concloure el programa d’avui la va
dir el polític angles Benjamin Disraeli (21 de
decembre de 1804 – 19 d’abril de 1881) que va manifestar parlan de la clase política
“El problema és que ara tenim molts polítics
i pocs estadistes. Els primers pensen en
properes eleccions. Els segons pensen en
properes generacions”
i pocs estadistes. Els primers pensen en
properes eleccions. Els segons pensen en
properes generacions”
No se que pensaria dels politics d’avui en dia,
ell que va ser Primer Ministre, la veritat.
Per avui arriva la fi d’Un Toc de Rock foto el
camp i baixo la barraqueta, però us deixaré amb companyia de la xarxa de
emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació
Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa.
Xiquets, xiquetes, adeu.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario