Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s'els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui recordarem una mica de la moguda madrilenya i
un parell de noms mítics. També escoltarem alguna que altre novetat, sense que
per això deixem de recórre la història musical de l'últim segle, com diu el
nostre eslògan promocional. Marxarem a Mèxic, sonaran a Un Toc de Rock boleros
i viatjarem en un "Tren de mitjanit", tot això sense que ens moguem
d'on estem, sempre en ales de la música i donant suport als nostres records.
Per tant i des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el
programa, oprimeixo el botó de posta en marxa i sortim a les ones dien.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Clavel i Jazmín – El Twist del Autobús 1981
Abans d'aquest
disc amb el que obrim el programa d’avui d’Un Toc de Rock, Paco Clavel va editar un EP com Bob Destiny. Es pot dir va ser el
primer disc realment independent de tota la movida madrilenya i va estar
produït per Yayo Aparicio de la Via
Lactea. Despres Clavel i Jazmín van fitxar per CBS i van treure un LP del qual es
va extreure aquest primer single, el més popular de la seva carrera fent el que
ell diu que es "cutre-pop". Paco
Clavel es diu en realitat Francisco
Miñarro López i va néixa a Iznatoraf, Jaén, l’any 1945. "El twist
de l'autobús" té una lletra plena de dobles sentits i elevat contingut
homosexual. Existeix una altra versió de la cançó amb Paco Clavel a duet amb Pedro
Almodóvar. Paco Clavel
condueix el programa "Extravaganzza" a Ràdio Nacional d'Espanya i a Ràdio 5 i "El guirigay" a Ràdio 3, en què col·labora Luz
Divina, una bona amiga a la 
qual vaig conèixa quan la noia era cap de
promoció del segell Manzana a Madrid i que crec estava casada amb Diego Manrique. En Clavel i Jazmín també militava Nacho Campillo que després marxaria a RH + i més tard crearia Tam Tam Go!. Paco Clavel va ser un friki,
però d'aquells frikis dels 70 i 80 que feien coses interessants, revestit tot
amb tocs de glamour o ridiculeses, segons el cristall amb què es miri. Al
contrari que els frikis d'avui
en dia que només destaquen per haver estat en un Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb aquest o aquella
famós o famosa. Per cert, no confongueu aquest tema amb "El blues de
l'autobús" que va compondre Víctor
Manuel i va popularitzar Miguel
Ríos.
Fundación Tony Manero – Supersexy girl 2001
Prenent com a referència la "Febre del dissabte
nit" i el personatge que va llançar a la fama mundial a John Travolta, va
sorgir l'any 1996 a
Barcelona aquesta banda que ja es van identificar amb la línia musical que
volien seguir en adoptar el nom de Fundació Tony Manero. Es van dedicar al
funky disc en la línia musical dels setanta i van demostrar que tot i ser
d'aquí, sabien oferir tota una lliçó de bona música com els “d’allà”. La
macrobanda va tenir el seu moment de màxima esplendor gràcies precisament a la
cançó que avui us he portat a Un Toc de Rock i que es va incloure en el seu
primer àlbum "Looking for la festa" publicat l'any 2001 i que va ser
Disc d'Or "Supersexi girl" va comptar amb un suport promocional
important quan es va incloure en un espot de televisió. És clar que realment no
era el seu primer àlbum ja que anteriorment havien editat, l'any 1999,
"Bikini 17 y 18 marzo 99" que 
es va gravar en directe a la sala
Bikini de Barcelona. La veritat és que des de "Pandilleros" de 2009
els he perdut la pista. El grup l'integraven Miguelito Superstar (cantant),
Deliciosa Smith (baix i cantant), Ernesto Wilson Santamaría (percussió), Ginés
Brown (saxo, flauta i baix), Lalo López (guitarra i cors), Dany Amatulo
(trompeta, fiscorn i cors), Paco Santako (teclats), Paquito Sex Machine (cantant
i pandereta), Solomon Rabinad (bateria) i Tom Johnson (trombó). Crec que ancara treballen, però no us ho
poc assegurar, ni tampoc els canvis de components.
La Fundación Tony Manero, una macrobanda plena de ritme
Café Tacvba – Como te extraño mi amor 1996
El grup mexicà
Café Tacvba han realitzat al llarg de la seva història musical una llarga sèrie
de covers, com aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock que ens interpreten
Rubén, Joselo, Emmanuel i Enrique i que és una versió del gran èxit del cantant
i compositor argentí Leo Dan que als seixanta va ser una autèntica fàbrica
d'èxits. Aquest tema es va posar en “Avalancha de Éxitos”, el tercer àlbum de
Café Tacvba, publicat el 5 de novembre de 1996 i en el qual es van incloure
diverses versions, va ser produït per Gustavo Santaolalla. Café Tacvba van
debutar el 28 de juliol de 1992 amb un àlbum homònim. Es van crear l'any 1989 a Ciudad Satélite, en
Naucalpan, Estat de Mèxic i inicialment es van anomenar Alícia ya no vive aquí,
passant més tard a ser Café Tacvba. El grup l'integren Rubén Albarrán, (cantant
i guitarra), Emmanuel del 
Real Díaz (teclats, caixa de ritmes, guitarra, segona
veu i cors), José Alfredo Rangel Arroyo (guitarra solista i cors) i Enrique
Rangel Arroyo (baix, contrabaix i cors). Café Tacvba està considerat un dels
millors grups del rock alternatiu llatí. Inicialment es deien Café Tacuba, nom
pres d'un tradicional cafè de ciutat de Mèxic, però problemes legals per l'ús
del nom van fer que canviessin la u per una v i així tots contents, bé, els
propietaris del cafè no tant perquè ja es veien cobrant drets i aquests es van
esfumar com el fum. Curiosament i malgrat que algun dels seus discos s'han
editat a Espanya, al país Café Tacvba són uns grans desconeguts. 
Fernando Márquez “El Zurdo” – A por todas 1995
És un dels noms històrics de la moguda madrilenya,
referència quan parlem d'aquella època gloriosa per al rock espanyol. Fernando
Márquez Chinchilla va néixa a Madrid el 18 de desembre de 1957, cantant,
compositor, escriptor, dibuixant, editor i considerat un pensador, va ser
anomenat "El Zurdo". Es va donar a conèixa precisament en la seva
faceta de dibuixant de fanzines i al fet de dibuixar amb la mà esquerra va ser
el que li va valer el sobrenom. Va ser el fundador de Kaka de Luxe que va
començar com fanzine i es va convertir en un grup punk, on trobàvem també a
Carlos Berlanga, Alaska, Nacho Canut, Manolo Campoamor, Pablo Martínez i
Enrique Serra. De Kaka de Luxe van sorgir noms claus de la moguda com Alaska y
Pegamoides i Ràdio Futura. Quan Fernando Márquez deixa Kaka de Luxe va crear
Paraíso, un altre nom mític de la moguda i la cançó "Para tí",
composada per Fernando, és avui en dia tot un himne. Més tard va seguir fent
història i va sorgir La
Mode. Problemes respiratoris el van allunyar dels escenaris,
però retornà amb Pop Decó al costat de Teo Cardalda i posteriorment sorgeix
Proyecto Bronwyn. Tot això sense
deixar d'escriure llibres. La seva etapa en
solitari és possiblement la més anodina i en ella destaca el CD "Para
tí..." que va publicar Barsa Promocions l'any 1995, el segell propietat
del meu amic Mikel Barsa, encara que en algunes fonts equivocades per
descomptat, afirmen que va ser editat pel segell Lollipop i com mostra al blog
us poso el CD en el què va reversionà temes de totes les seves etapes musicals
i aquesta cançó que escoltem ara que em sembla recordar era l'única nova de
l'àlbum, encara que no estic segur del tot. En la gravació van col·laborar Eddy
McLean i la seva Orquestra, Joe Borsani, Divina Comedia, La Honorable Sociedad,
Cafè Teatro i Antonio Zancajo i les seves 5 guitarres. La producció va ser del
recordat Joe Borsani, un argentí establert a Madrid i que va ser assassinat el
juny de 2003. Per cert, en aquest CD hi ha un error en la cançó en la qual
intervé Eddy McLean, s'han equivocat de cançó, anuncien en els títuls de crèdit que col·labora en
"A por todas" que escoltem ara, però ho fa en “Credo”.
Fernando Márquez “El Zurdo" un nom mític de la moguda
Verona 9 – Promesas por cumplir 2010
Vaig descobrir aquesta grup gairebé per casualitat
i aquest tema em va agradar des del principi i vaig decidir que anàvem a
compartir a Un Toc de Rock i aquí està sonant des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que també emeten Un Toc de
Rock a Catalunya i Balears. La lletra tracta sobre el maltractament a la dona,
la violència de gènere, cosa que últimament s'està utilitzant en excés en
moltes cançons i tinc por que això només faci que es perdi el sentit d'alarma
social que el cas mereix, acabi frivolizándose en excés i per gastat deixi de
donar-se al trist fet la importància que té. Els madrilenys Verona 9 són un
grup mixt, noies i nois. Aquest tema es troba en el seu primer àlbum
"Promesas", un disc autofinançat que si no m'equivoco es va publicar
el gener del 2010 a
través de A New Label Records. El grup Verona 9 que porta quatre o cinc anys
treballant, l'integraven inicialment Noemí Fernández (cantant), Iván Sanz
(teclats i piano), Carlos Rodríguez (baix), María Vela (bateria) i Luis Pinedo
(guitarra). Hi ha hagut canvis a Verona 9 que actualment crec que són quatre,
però durant un temps van passar a ser sols tres.
SAU – Tren de mitjanit 1991/1992
Des de el seu
disc doble "Concert de mitjanit", gravat en directe al juliol de
1992, us porto aquesta bona cançó de Sau,
els que van ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència
i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La
revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el
resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al
disc gravat en directe per Sau a
la plaça de toros La Monumental de Barcelona, també ple fins la
bandera i sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a més de la
col·laboració de Luz Casal,
trobem el guitarra canadenc Robbie
Robertson que va ser membre de The
Band, Phil Manzanera que
havie tocat amb Explorers i Roxy Music, junt a Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va
acompanyar la integraven Ramon Altimir,
Pep 
Sánchez, Quim "Benítez" Vilaplana,
Jordi Mena i Gerry Duffy. Aquesta es una de les
primeres cançons de Sau on la
veu solista es compartida per Carles
Sabater i Pep Sala que es
convirteix en primera veu. La cançó es trobava originalment en el primer Disc d'Or que van aconseguir els nois
de Sau, el doble álbum gravat en
estudi "El més gran dels pecadors", de l’any 1991. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater
Hernández que va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir
el 13 de febrer del 1999 a
Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un
concert. Sempre resulta dolorós enterearte que una persona a qui admires per la
seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més
dur. Tant ell com Pep eren bons
amics meus i avui recordem a Sau i
a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des
de la xarxa d’emisores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i unes quantes emisores més. La veritat és que no se que
podries dir-vos de Sau i que no
us ho hagi dit ja, per tant...
Manolo Tena – Siempre y nunca 1994
L'any 1994 el segell Avispa Records propietat de
Luis Mendo i Bernardo Fuster, van editar un doble CD benèfic titulat
"Amnistia Internacional" els beneficis anaven destinats a la campanya
“Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y las desapariciones
forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles inèdites, artistes de la
talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel Erentxun, Los Secretos,
Diego Vasallo, Pablo Guerrero, Loquillo y Trogloditas, Acadèmia Palanca,
Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan Perro, Burning, Los Rodríguez,
Miguel Ríos, Los Ronaldos, Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas Cortos, Tahúres Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach,
Pedro Guerra, Còmplices i em sembla que em deixo algun, per cert, la producció
no va comptar amb cap mena de subvenció oficial. En aquest doble CD també es va
incloure aquest tema que escoltem ara a càrrec de Manolo Tena, un històric del
rock espanyol que havia format part de Spoonful, Cucharada i Alarma!! abans de
llançar-se en solitari i triomfar gràcies sobretot a "Sangre
española" i un mont de cançons més entre les que es troba aquesta que 
escoltem
ara i que no està presentada com inèdita quan es va publicar en aquest CD
benèfic, encara que jo no recordo que es gravés en un disc de Manolo Tena fins
que va publicar "Insólito" l'any 2000 i que es va distribuir només
per internet el que va representar el boicot per part de les grans cadenes de
Ràdio Fórmula. De fet aquesta cançó també la va incloure en l'homenatge a
Antonio Vega i es deia que la lletra estava dedicada precisament el genial
músic de Nacha Pop que va morir el 12 de maig de 2009. José Manuel de Tena
Tena, nom complet de Manolo Tena. va néixa l'any 1951 a Benquerencia de la Serena, a Badajoz, però va
créixa i es va fer en el madrileny i castís barri de Lavapiés. Va tenir
problemes molt seriosos amb les drogues, però per sort, Manolo Tena va saber
sortir-s'en del sinistre forat. 
Loquillo – La
nave de los locos (Sin novedad en el paraíso) 2012
Ja us vaig parlar fa uns programes que Loquillo
tenia nou treball publicat i d'aquest nou disc us porto el tema que d’alguna
manera li dóna títol. L'àlbum "La
Nave de los Locos" publicat el 23 d'octubre passat i que
s'obre precisament amb aquest tema que escoltem ara, torna a reunir José María
Sanz i a Sabino Méndez que ha composat pràcticament la música i lletra de tots
els temes, després de dècades d'aparent trencament definitiu entre ells. La
producció i arranjaments han anat a càrrec de Jaime Stinus i es va gravar en
els estudis CATA de Madrid i els estudis Harreguy de Usúrbil, Guipúscoa, amb
Haritz Harreguy com a enginyer de so. En el tema "Canción de
despedida" compten amb la col·laboració de Mikel Erentxun. La banda que
acompanya a Loquillo en aquesta nova producció està integrada per Jaime Stinus
(guitarres), Igor Paskual (guitarres), Laurent Castagnet (bateria), Santi Comet
(teclats), Josu García (guitarres) i Alfonso Alcalá (baix). Jo vull suposar i
esperar que la col·laboració entre Loquillo i Sabino sigui duradora i per
afinitat d'idees, no només per diners i interesos comercials. Heu de recordar
que Sabino Méndez va ser el compositor principal de Trogloditas fins que va
abandonar 
el grup l'any 1989 per desavinences amb Loquillo. José María Sanz Beltrán,
nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot, anava per
jugador de basket, però va esdevenir un cantant de rock, la música va guanyar. El
primer grup que va formar es va dir Teddy
Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any
1980, va sorgir Loquillo y Los
Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles.
Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans,
però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant
amb un grup preparat i van sorgir Loquillo
y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a
Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983.
Maná – En el Muelle de San Blas 1998
Aquesta és amb tota seguretat, la cançó més
popular en la carrera del grup mexicà Maná. Va ser el quart single que es va
extreure de l'àlbum "Sueños líquidos" que es va publicar l'any 1997 i
el senzill es va editar el 23 maig 1998 pujant fins al lloc 18 en les llistes
llatines del Billboard, mantenint-se durant sis setmanes. Precisament el passat
16 de setembre va morir Rebeca Méndez Jiménez (a la foto), que va ser la musa que va
inspirar la lletra d'aquest tema. La història explica que l'any 1971 la noia va
acomiadar al moll de San Blas al seu promès, un pescador anomenat Manuel, amb
qui s'havia de casar quatre dies després, però mai va tornar a veure'l. Ella es
va trastornar i vestida amb la roba de núvia, venia flors per San Blas mentre
esperava a un amor que mai va tornar de la mar. Es va dir que ell havia 
mort en
un accident sofert durant un huracà, però el motiu de l'absència no està clar.
Altres fonts diuen que es tractava d'un venedor d'artesania de nom Ladislao que
va ser atropellat a Guadalajara i més tard va morir a Tepic. La noia es va
trobar un dia amb Fher a Puerto Vallarta i li va explicar la seva història,
cosa que va inspirar a aquest per escriure la cançó. Les cendres de Rebeca
Méndez Jiménez van ser escampades per la mar, com era el seu desig. L’historia es semblan a la de “Penélope” de Serrat o “Marinero”
de Nubes Grises. Maná es va
crear arran del grup Sombrero Verde,
l’any 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i
"A tiempo de rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb
Polygram i es van convertir en Maná,
integrant el grup en aquell moment Fher
Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego
Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria
cubà-colombià Alex González. El
1992 es produeixen camvis s’en va Ulises
Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra 
César "Vampiro"
López, però a meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i
s'incorporaria Sergio Vallin que
per cert, va treure també un disc en solitari paralel·lament a Maná. Ulises va
passar a ser el seu mánager. Posiblement el disc més vendedor de Maná sigui
l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar l’any 1992 i
era el seu tercer disc. Es va gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el
milió de còpies només a Mèxic i es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb
268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa,
on van participar al Festival de
Montreaux.
José Manuel Figueroa – Sueño de amor 1995
“Sueño de amor” que també era una composición
propia. L’álbum del que us he extret aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de
Rock va ser publicat aquí al pais mitjançan Discos Home, un subsegell de Bat
Discos que va treure un grapat de álbum dins del Tex-Mex, però no van tindre
massa trascendencia a Espanya degut a la manca de promoció i el seu baix
pressupost.Us explicaré una cosa luctuosa, el seu germà de 32 anys d'edat, va
ser assassinat al Gran Hotel, de
Cuernavaca Morelos. Sebastián va
rebre dos trets d'arma de foc i va morir a conseqüència de l'hemorràgia
interna. Els fets van succeir el passat 12 de juny i es va deure a una baralla
que va tenir amb elements de seguretat del bar. Un dels guàrdies, va treure una
pistola, i li va disparar. José Manuel
Figueroa i el seu germà Sebastián eren fills del cantant Juan Sebastian que també va morir
tràgicament. 
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán – Como una noria
1995
La primera gran
superbanda del pop espanyol van ser Cánovas,
Adolfo, Rodrigo y Guzmán, coneguts simplement com CRAG, el grup l’integraven Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán, CRAG han publicat
només tres LP's i dos recopilatoris i val a dir que Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán no van tenir l'èxit que es mereixien per la seva qualitat. Amb el
temps CRAG han estat reivindicats per la seva música, les seves lletres i les
seves harmonies vocals i comparats amb Crosby,
Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el seu
primer disc, és considerat un dels millors de la 
història del pop espanyol,
però jo he re reconeixa que tot i que ja la he puntxat a Un Toc de Rock, a mi
no m’acaba de fer el pes. Aquest tema us l'ho extrec del seu tercer llarga
durada "CRAG 1985" de l’any 1985. Quan van crear CRAG, tots ells ja
eren veterans amb experiència, Cánovas havia
estat bateria de Los Modulos i
de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i Guzmán,
juntament amb Rodrigo i els
germans José i Manuel Martín, pertanyien abans al
grup Solera. Per cert, quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán crearia Cadillac, un altre de les bones bandas
de pop espanyoles.
Sole Giménez – La Bohemia
En el seu nou treball discogràfic en solitari, el
cinquè que publica, Sole Giménez que va ser l'eterna veu de Presuntos
Implicados durant 23 anys i als que va deixar l'any 2006, realitza un
recorregut per la chanson francesa amb temes avui clàssics als que la
valenciana rendeix homenatge. Avui us he seleccionat per escoltar a Un Toc de
Rock, el tema que obre el nou CD titulat genèricament "El cielo de
París" i que es va publicar el passat 23 d'octubre, es tracta d'una cançó
de Charles Aznavour, una de les millors del cantant i compositor d'origen
armeni que la va portar a l'èxit a finals dels seixanta i que Aznavour també va
versionar en castellà en el seu moment. A "La Bohemia" ens parla de
la fi de la innocència, de com els temps han anat canviant i buscar els somnis
de joventut quan 
aquesta ha quedat enrere pot resultar, com a mínim, una
realitat decebedora. Curiosament amb aquest tema Sole Giménez torna a les seves
primitives arrels ja que la cantant espanyola va néixa realment a París, al
febrer de 1963. Actualmenmte Sole Giménez compagina la seva feina com a cantant
amb el de professora de veu de la Berklee School de València. En aquest nou àlbum
Sole ha versionat a Jacques Brel, Editt Piaf i altres grans de la "Chanson
francesa". En propers programes escoltarem més cançons d'aquest àlbum.
Paraula de Mario Prades. En total Presuntos Implicados superen els tres milions
de discos venuts, un milió i mig, s'han venut tan sols a Espanya, on han
obtingut 14 discs de platí. Actualment en el grup trobem a Lidia Rodríguez que
va substituir a Sole, amb Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que eren germà i marit
de Sole, respectivament.
Café Quijano y Armando Manzanero – Quiero que mi
boca se desnude 2012
(contrabaix) i Richard Bravo (percussió). Han
comptat amb el productor Kenny O'Brien que ja havia produït el disc "Santa
Monica Boulevard" de Manolo Quijano en solitari, editat l'any 2008 i
dient-se simplement Quijano. El trio es va crear a Lleó, l'any 1997 i es van
desfer l'any 2007. Són els germans Manuel, Óscar i Raúl Quijano i us explicaré una
curiositat, amb el seu pare tenen un pub a la seva ciutat que es diu La Lola, títol d'una de les
seves cançons més conegudes i va ser allà on ells es van donar a conèixa com a
grup musical.
Núria Feliu – El Temps podrà passar 1987
Acabarem el
programa d’avui escoltam a una bona amiga meva i a la que m’estimo molt, la Dama de la Cançó, La Noia de Sants, Núria Feliu i una cançó que forma part de la història del cinema,
es trobava en una pel·lícula sense temps de caducitat, tot i titular-se
"El temps podrà passar" i que formava part originalment de la banda
sonora del film "Casablanca". Es tracta d'aquella cançó de la que
sempre és diu abans de punxar-la alló de "torna-la a tocar, Sam" i
l'actor la interpretava cantant-la mentre toca el piano. Avui ens la porta una bona veu catalana amb
qui he treballat en un grapat d’ocasions i a més a més, de joves erem veïns de
barri, de Sants, on va nèixa un 21 de setembre, és l’amiga Núria Feliu. La música de la pel·lícula
va ser escrita per Max Steiner
que havia saltat a la fama per haver estat compositor de la banda sonora de
"Allò que el vent s'endugué". La cançó "As time goes by"
era de Herman Hupfeld. Va estar 21 setmanes en els primers llocs de les llistes d'èxits
als Estats Units. Dooley Wilson
va ser Sam, el 
pianista i
cantant de color. Wilson, era un actor nord-americà
de color, però en realitat era bateria i no sabia masa de tocar el piano. Hal Wallis prèviament va considerar la
possibilitat de canviar la figura masculina del pianista per una femenina, un
paper per al qual va pensar en Hazel
Scott o Ella Fitzgerald.
De fet, fins i tot després d'haver acabat el rodatge, el productor Hal B. Wallis va seguir considerant
doblar la veu de Wilson en les
cançons que aquest interpretava. Aquesta cançó amb la que tanquem el programa
d’avui es trobava al disc “Els Óscars de la Feliu” que estaba ple de temas del cinema americà
i que va editar l’any 1987 el segell PDI. Per cert, Núria Feliu també va editar un Disco Sorpresa de Fundador, un EP amb les cançons “Ja Estic be
axi”, “Es Nadal”, “Est Esplendit” i “Tu que est l’únic amor” era 1970. A la foto
del costat amb veureu a la Núria i a sota una que li vaig fer el dia
que va presentar el disco "Us ho devia" al Hotel Ars de Barcelona, es
troven Josep Cunit, Josep Guardiola, Víctoria de los Angeles, Núria Feliu i el conseller Guitart.
Núria Feliu, La Noia de Sants
La frase que us deixaré abans de fotre el camp la
va dir Steve
Biko, un dels homes que més van lluitar contra l’apartheid a Sudàfrica i que
veritablement es deia Stephen Bantu Biko (18 de decembre de 1946 – 12 de septembre de 1977).
“L'arma més
potent a les mans de l'opressor
és la ment de l'oprimit”
Conclou Un Toc de Rock per avui, toco el dos i
baixo la barraqueta, però us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten el programa. Porteu-se bé i no feu res que jo no fes.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario