Setmana Santa 2013

Un any més arriba la Setmana Santa i a Un Toc de Rock jo vaig a prendrem un petit descans.

Aquesta setmana no sortiran a l'aire ni trobareu al blog els dos programes habituals de Un Toc de Rock. La veritat és que no marxaré de vacances, vaig a dedicar-me a oxigenar-me, passejar amb Montse per Tarragona i les seves rodalies, la ciutat on vivim des de fa ja vuit anys, prendré l'aire. M'asseuré en un banc a contemplar la gent que passa i em donaré compte que tinc sort, segueixo viu. Lleguiré un llibre i també vaig a intentar conèixer una mica millor el meu voltant.

És clar que m'agradaria poder fer memòria als que ho vau viure o posar-vos en antecedents a aquells que per la vostra edat no vau arribar a conèixer-lo, però a les dècades anteriors als setanta, quan la Setmana Santa arribava tot canviava radicalment. Res a veure amb el concepte d’oci que tenim actualment.

S’alteraven radicalment les programacions de ràdio i televisió i passava a emetres només música sacra i clàssica. Els cinemes projectaven sols pel·lícules bíbliques o amb missatge moralitzant, els romans es feien amos de les sales de cinema i podíem veure una i altra vegada com Crist era crucificat a la creu, Barrabás era alliverat, Espartac es rebelaba contra l’esclavitut, Marcelino prenia pa i vi per el Senyor, Judes venia al seu mestre i Jesus carregava amb la creu camí del Calvari. Les sales de ball, clubs, bars, cafeteries, fins i tot les festes particulars, els populars, recordats i històrics guateques quedaven abolits rigorosament per ordre de l'autoritat dictatorial. Que no s’et ocorregués posar el tocadiscs a un volum que s'escoltés des de l'exterior per que en aquest cas havies begut oli. Els grisos s'encarregaven de que les coses es mantinguessin dins d'un ordre. Per això arribaven les excursions, les sortides al camp, el Cumbayá al costat del foc de campament i el poder oxigenar els pulmons amb l'aire net del camp, allunyats de la pol·lució i contaminació de les ciutats, encara que avui en dia ni el camp ni les nostres ciutats són tampoc com les d'abans.

El dimarts, després de la Mona, tornaré a estar amb tots vosaltres amb un nou programa d'Un Toc de Rock i compartirem bona música. Per descomptat el dimecres també tindreu nou programa i Un Toc de Rock estarà acompanyant-vos en el format habitual de dos programes setmanals.

És clar que si penseu agafar el cotxe i sortir fora aneu amb compte amb les imprudències que la carretera passa factura i no perdona, la setmana que ve passaré llista i vull que tots i totes sigueu aquí. No falteu.

Una abraçada als nois i un petó a les noies, sigueu bons i bones i no feu res que jo no faria.

Mario Prades

Un Toc de Rock Programa 20-03-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Aquest programa el gravo a principis de febrer, quan el tema de moda en tertúlies i debats és la corrupció política al país. No vull entrar en el joc de dir que "tots" als polítics són corruptes perquè si d'una cosa m'enorgulleixo és de procurar ser equànime en els meus comentaris, però si és una gran veritat que pràcticament tots els partits polítics tenen membres amb acusacions, fundades o no, no entro tant en matèria. Sempre us he dit que no entenc de política i per això no m'atreveixo a parlar del tema ni a jutjar a ningú, però la veritat és que la gent i jo em vaig a incloure, estem fins als nassos. Antigament i no fa tants anys, els polítics es dedicaven a aixó de la política per sentiments i conviccions, avui no s'està fent política de país, sembla que el que menys importa és precisament el país. Avui es fa política de partit i s'ha convertit en una professió de la qual pretenen viure tota la vida. Greu error que ens està costant car a tots. Ara no recordo qui va ser, però algú va dir "El poder corromp" i hem de reconèixer que és una gran veritat. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten Un Toc de Rock jo passo de política i anem a escoltar música, però estic fins la boina que consti.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Els Catarres – Tintín 2012

Els Catarres amb els que obrim Un Toc de Rock d'avui, són un tercet integrat per Èric Vergés i Jan Riera Prats que són d'Aiguafreda i Roser Cruells que és de Centelles, tenen nou treball discogràfic des de el mes d'abril i igual que l'anterior, es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web. La veritat és que amb tota possibilitat, el sistema d'Els Catarres que ja utilitzen també altres grups com els tarragonins Bongo Botrako, és una de les possibilitats del futur musical ja que ells confien i fins ara els ha donat esplèndids resultats, en els seus concerts, en els directes que de fet és del que veritablement ha de viure un grup. Aquesta cançó d'amor de Els Catarres que us porto ens parla del gran Amor sense el qual no es pot viure i el nostre protagonista manifesta que sense ell és "Un Tintín sense Milú", és la cara A d'un single amb "La contorsionista" al altra costat. A mi em fa gràcia la comparació aquella de “Soc com una peli porno que no ensenya ni una teta”. Els Catarres son un grup d’Aiguafreda, a la comarca del Vallès i com us deie és gestionen ells mateixos la producció, edició i promoció de la seva música i utilitzant les noves tecnologies, la difonen a través de la seva web i les diferents xarxes socials. Una cosa que cada vegada està més en ús i que preocupa i molt a les discogràfiques i emissores de ràdio-fórmula, ja que no veuen ni un duro de tot això i a més a més, els ingressos que el grup pugui obtenir són els reals, no les xifres que faciliten les cases de discos en les seves liquidacions, gairebé sempre manipulades al seu gust. És una cosa que dia a dia, està representant el veritable futur de la música ja que els grups d'aquesta manera guanyen els diners actuant i convocant públic, no entrant en llistes d'èxits que es nodreixen del pagament realitzat perquè les cançons sonin i després els discos no es venguin o no vagi ni Déu als concerts. Us recomano entreu a la web d’Els Catarres perquè pugueu descarregar-vos el disc i el gaudiu i difoneu perquè són un tercet amb futur dins i fora del panorama català. També comprovareu a la seva web el llistat de concerts que van donar per tancats el passat mes de novembre i alucinareu ja que això demostra el que us deia abans sobre l'acceptació que tenen per part del públic. Val a dir que el àlbum de Els Catarres suposso que també es pot comprar a les botigues ja que el va editar la discográfica barcelonina DiscMedi.

Golpes Bajos – Fiesta de los maniquíes 1984

Des de Galícia es van incorporar a la moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos. La banda la van fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices i German Copinni que era cantant de Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós grups i que quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant carrera en solitari. Al costat d'ells es trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després crearia el grup La Marabunta i Luis García al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobavaen el seu primer i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", va ser un dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més conegudes de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la lírica". La veritat és que l'any 1983 ja havien publicat un EP i el 1985 encara traurien un mini-LP titulat "Devocionario" i es van separar. A mitjans dels 90, concretament l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i van gravar un disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar als seus anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Copinni es va dedicar a col·laboracions.

Golpes Bajos un grup historic del pop espanyol surgit a Galicia

La Unión – El mundo en tus manos 2010

Sorgits també al Madrid de "La movida", La Unión va publicar un disc amb noves cançons i nova discogràfica que es l’últim que La Unión ha editat fins el moment. Després de vendre més de 2 milions de discos, ara treballen amb la barcelonina Vale Music i l’àlbum del que us extrac aquesta cançó es va titular "Big Bang", la peça que sona té qualitat i canya, per aixó us la he puntxat a Un Toc de Rock. La Unión van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa, Mario i Luis, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. Us explicaré una anécdota. A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar un curt play-back, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa, els nois de La Unión, va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo Cubells i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, quan una ampolla de vidre de Coca-cola, de les antigues, d'aquelles de cul gruxut, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixens millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia.

Burning – Una noche sin tí 2008

Des del àlbum "Desnudo en el Joy" editat per Burning l'any 2008, us he extret aquest tema, tot un clàssic en la discografia de Burning ara en format acústic. El que resulta si més no interesant en aquesta gravació, és el fet de que el pes de la cançó podem dir que recau sobre les veus del públic que poc a poc prenen el protagonisme. Com us he dit anteriorment, al costat de Asfalto i en la meva modesta opinió, ambdues són les millors bandes de rock espanyoles dels setanta i part dels vuitanta. "Desnudo en el Joy" recull un dels concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert que Burning van donar a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. El doble compacte, presentat en edició de luxe, recollia 21 temes la versió en DVD i el documental "Burning bajo cero" amb el making of del concert i el nou videoclip de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?”. En el concert va intervenir el saxofonista Maykol Slingluf que ja va col.laborar amb Burning en els seus principis, a més de Quique González, els nois de Pereza i Rafa Aguilar. Avui dels originals Burning només queda Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre.

Dirigidos – Nada me hará cambiar 1987

A través de La General, un subsegell de Fonomusic van veure la llum en els 80 tot un seguit de grups de pop i rock espanyols molt interessants. És clar que la gran majoria no van tenir continuïtat. Dirigidos van publicar aquest single l'any 1987 i van arribar des de Madrid. Dirigidos eren un grup que es va crear després de la dissolució de Inkilinos del 5º i estava integrat per Paco Dacoy a la guitarra, Marta Malone com a cantant, José Marin al baix i Rubén Fernández enfront de la bateria que anteriorment havia tocat en Pistones, Episodio i Rubi y Los Casinos, el grup de Joe Borsani i la seva dona, per cert, el músic i productor Joe Borsani va morir a madrid fa pocs anys, crec que assesinat. Aquest tema, una composició dels quatre components de Dirigidos i que donava títol al seu primer disc gran, era la cara B del single amb "Auto-stop" a l'altra banda. "Nada me hará cambiar" va ser el seu primer LP encara que anteriorment havien publicat un Mini-LP titulat “Dirigidos”.

El Primer Tercio – Meses de olvido 1987

Ara saltarem a Mallorca i des de l'illa Balear ens arriben El Primer Tercio, una bona banda, de fet un duet, amb noia inclosa. Inicialment es van anomenar Veruschka, eren Joan Carles Palou i Clara Ortega. El segell Dro, als que van presentar la maqueta del que seria el seu primer disc va dir que si, que el treuría, però va trigar dos anys a publicar aquest primer Mini-LP que es va titular "El Primer Tercio" i va significar el seu canvi de nom que el van treure d'una obra de Neil Cassidy, un els mites de la cultura beat. D'ell us he extret aquest tema en el qual la veu solista és la noia i amb el que jo els vaig descobrir. En aquesta gravació van comptar amb Ñete de Nacha Pop que va tocar la bateria i va realitzar la producció. Encara van publicar un altre àlbum titulat "Hay un espacio para ti" que va veure la llum l'any 1989 i va comptar amb Ollie Halsall com a productor, un bon músic amb problemes de drogues que moriria a Madrid a causa d'un accident quan era guitarra de Ràdio Futura, es va gravar en els estudis Swing de Palma. El Primer Tercio encara traurien un single amb dues versions i del que només es van editar 1000 còpies, abans de desaparèixer. He de confessar que jo els he perdut la pista.

Joan Carles Palou i Clara Ortega eren El Primer Tercio

Las Niñas – Oju 2003

“Tiempo extraño, tiempo raro pá la peña en este planeta” ens diuen Las Niñas en aquesta cançó, amb tota seguretat la més recordada de la seva curta carrera i que és un crit en contra de la guerra. La lletra es molt bona i a mi em recorda al moment polític pel qual estem passant ara mateix amb tants casos de corrupció i amb tants dels nostres representants en càrrecs públics que només volen "Seguir chupando de la teta", encara que Las Niñas a la seva cançó ens parlen de la situació política d'Argentina en l'època del Corralito i de la del món en general amb la gent al carrer protestant. Han passat pràcticament deu anys des que el van gravar i ves per on, segueix igual de vigent. Las Niñas estava integrat per les sevillanes Alba Molina (filla de Lole y Manuel), Vicky Luna i Aurora Power. Pràcticament totes les seves cançons van ser composades per Andreas Lutz que és o era, marit d'Aurora Power i cantant del grup O'Funk'illo amb col·laboradors com Charly Cepeda que va ser marit d'Alba Molina i guitarra de Kiko Veneno i altres músics. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol al primer dels seus dos àlbums i es va publicar l'any 2003, però amb aquest tema va saltar la polèmica ja que elles van ser vetades a la televisió pública pel contingut de la cançó, ens trobàvem immersos en la guerra de l'Iraq. És clar que el veto de TVE els va afavorir més del que els va perjudicar, perquè van passar a ser convidades per totes les altres cadenes no públiques per denunciar la manca de llibertat d'expressió a la qual s'havien vist sotmeses per TVE, així van recórrer platós com el de "Crónicas Marcianas" i molts altres, entre ells "Lo + plus". Després de publicar el seu segon disc "Savia negra" cadascuna d'elles va emprendre els seus propis projectes.

Ana Belén, Serrat, Miguel Ríos i Víctor Manuel – Hoy puede ser un gran día 1996

Junts i durant els mesos d'agost i setembre de 1996, Ana Belén (a la foto), Joan Manuel Serrat, Miguel Ríos i Víctor Manuel van realitzar una gira memorable de 28 concerts, una de les primeres reunions de monstres de la música, ells van crear un supergrup i el públic els va donar la raó. Serrat em deia un dia que aquest tipus de gires / reunions són molt enriquidores. El resultat es va plasmar en un CD que es va publicar al novembre amb 21 temes gravats durant la gira. Del CD us he extret aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va ser un dels grans èxits de Serrat, encara que aquí ens la canten els quatre juntets. Jo vaig tenir el privilegi de cobrir el que van realitzar a la plaça de toros de Tarragona que va ser produït per Plastic, l'empresa que  coordinava el meu amic Iñaqui Martín i vam estar conversant una bona estona abans del concert, però no vaig poder veure-ho sencer, vaig haver de marxar després una mitja hora de bona música, a la redacció del Diari de Tarragona per escriure l'article abans del tancament i que la crònica pogués sortir l'endemà, era un dels greus inconvenients d'aquest treball, però ... que hi farem. A la macrobanda que portaban trobàvem al trompetista Matthew Simon, Andreas Prittwitz (saxo, clarinet i flauta), Tito Duarte (percussió, Antonio Calero (bateria), Jaume Asúa (guitarres) i un munt més de bons professionals. Per cert, els arranjaments del tema que escoltem ara van ser d'Antonio García de Diego.

Antonio Vega – El sitio de mi recreo 1992/2012

Aquest tema, inclòs en l'àlbum recopilatori "Antes de haber nacido", editat l'any 2012, també va donar títol a un altre recopilatori de 1992, és una de les millors composicions d'Antonio Vega, el que va ser alma mater del grup Nacha Pop que primer es van fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que està considerada Millor Cançó del Pop Espanyol dels 80, us parlem de "La Chica de ayer" que fins i tot ha arribat a ser versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup Gigolo Aunts i ja els hem escoltat al programa. Ara a Un Toc de Rock us porto a aquest cantautor urbà sorgit de la movida madrilenya que sempre va saber utilitzar magistralment les paraules. Guitarra, cantant i compositor, Antonio Vega va néixer a Madrid el 16 de desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en solitari, encara que després va tenir greus problemes de salut. Vam poder comprovar el seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una part patètic, per altra era molt trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock. Antonio Vega que está considerat com un dels millors lletristes del pop espanyol, va morir a Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps un càncer de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat considerat un dels compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada de la democràcia.

Mana – Vivir sin aire 1992/2012

Amb tota seguretat, aquesta és una de les cançons més popular en la carrera del grup mexicà Maná. Us la he extret del seu últim disc titulat "Exiliados En La Bahía. Lo Mejor De Maná", publicat l'any passat i que com el seu títol indica, no deixa de ser res més que un recopilatori amb els èxits del grup mexicà remesclats de nou. En total es calcula que Maná han venut més de 25 milions de discos a tot el món. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, l’any 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i "A tiempo de rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. L'any 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra  César "Vampiro" López, però a meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, va treure també un disc en solitari paralel·lament a Maná. Ulises va passar a ser el seu mánager. Posiblement el disc més vendedor de Maná sigui l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar l’any 1992 i era el seu tercer disc, en ell es trobava originalment aquesta cançó que estem escoltan ara. Es va gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el milió de còpies només a Mèxic i es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on van participar al Festival de Montreaux.

Pablo Alborán – El beso 2012

Des del nou treball discogràfic del cantautor Pablo Alborán "Tanto" que va publicar el 7 de novembre del passat any i que ja ha sigut 5 vegades Disc de Platí a Espanya i ha aconseguit un Disc de Platí a Portugal, us he seleccionat aquesta bella cançó sobre un home que està "boig per amor". De veritable nom Pablo Moreno de Alborán Ferrándiz, va néixer a Màlaga el 31 de maig de 1989, fill de pare malagueny i mare francesa. Ha aconseguit ser nominat en tres ocasions als Grammy, el 2011 i fins ara ha publicat dos àlbums d'estudi, un en directe i ha col·laborat en diversos enregistraments d'altres artistes, entre ells la portuguesa Carminho, Miguel Bosé o María Dolores Pradera. Pablo Alborán va ser descobert pel cantautor i productor Manuel Illán i va ser apadrinat per la cantant Diana Navarro. Per cert, aquesta cançó es el nou single extret de l'àlbum "Tanto", es clar que quan jo gravaba aquest programa encara no havien editat el single.

Pablo Alborán

Mercedes Sosa i David Lebón – El tiempo es veloz 1995

Us portem ara a Un Toc de Rock a la Negra Sosa en aquest cas amb una cançó gravada en directe i en la que compta amb la col·laboració de l'autor del tema, el gran músic argentí David Lebón, un cantant i multiinstrumentista històric del Rock Nacional que va militar en grups importants del rock argentí, entre ells Pappo's Blues, la Pesada del Rock and Roll, Pescado Rabioso, Color Humano, Polifemo i Serú Girán i que va compondre aquest tema en els 70 i la va gravar en el seu primer disc en solitari editat l'any 1982. Us l'he extret de l'àlbum "Mercedes Sosa - Oro" que va publicar el segell Polygram l'any 1995 i que es basa principalment en duets gravats en directe. En aquest tema reconeixen ser uns "bojos" per pretendre canviar el món amb la seva cançó. Mercedes Sosa és coneguda com La Negra Sosa i també com La Veu d'Amèrica, una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món. Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i va ser una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia que l'anomenessin cantant, ella es definia a si mateixa com cantora i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja.

El genial músic argentí David Lebón, autor d'aquesta cançó

Alarma!!! – Marilyn 1985

Tancarem Un Toc de Rock per avui escoltan a Alarma!!!. Després de la dissolució de Cucharada, Manolo Tena va crear aquesta bona banda de rock que només van editar un parell de discos. A "En el lado oscuro" i al costat de "Frío" trobàvem aquesta gran balada que s'ha convertit en part del repertori habitual de Manolo Tena i que fins i tot a versionat amb l’Ana Belén i altres. Manolo és un dels grans músics del rock espanyol que ha guanyat amb els anys i després de superar els seus problemes amb les drogues. L'únic LP que va gravar amb Cucharada te un títol que sempre em va cridar l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra). Van debutar l'any 1984 i se'ls va considerar, en un principi, els Police espanyols. Suposo que pel format de trio ja que els seus estils eren molt diferents. Cantant, músic i compositor madrileny, Manolo Tena va començar ja a l’any 1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es posiblement el millor treball de la seva carrera. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951.

La dita per concloure Un Toc de Rock d’avui es del poeta británic Lord Byron que va manifestar amb molt de pesimisme vers la gent:

“Com més conec als homes més 

 estimo el meu gos”

Conclou Un Toc de Rock, però us deixaré amb la companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Xiquetes, xiquets, sigue bons, porteu-se bé i no feu rés que jo no farie.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link to dowloadthe radio program)