Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
En el nostre recorregut per la banda sonora de
les nostres vides, avui farem una breu parada a
l'Argentina, la terra dels meus pares i
escoltarem a dos
noms mítics del Rock Nacional: Luis Alberto
Espinetta i Moris,
al costat de la gran veu de Cacho Castanya.
Però de la música que es feia a Catalunya
en els setanta recuperarem a Tapiman, escoltarem
també a Mediterráneo, Manolo Tena, el canadenc Bryan
Adams, Eros Ramazzotti,
Sangtraït i alguns
més, encara que el viatge els començarem
a Nicaragua escoltant a Hernaldo Zúñiga. Des de la
xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
aquelles que emeten el programa, obro la barraqueta dient alló de sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984
Avui obrim Un
Toc de Rock escoltan a un home nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de
1955, és el cantant, cantautor i compositor Hernaldo Zúñiga, una de les figures
musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar
la seva família després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any
1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional
va venir a viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us el
he extret del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es
tracta d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del
tema "American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha
retitulat "Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum
publicat l'any 1984. La cançó és el gran hit en la carrera de Don McLean, es va mantenir dues
setmanes en el primer lloc del Billboard
i on ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big
Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. En el LP
"American pie", publicat l’any 1971 i amb aquesta cançó com a peça
estrella, també trobàvem una gran balada "Vincent" i que
va passar la
censura franquista a Espanya a
l'opinar els censors que era una simple cançó d'amor i de fet ho era, però un
amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per cuasi tothom, però
impensable a l’época franquista. Un dia d'aquests la escoltarem i us parlarem
d'ella. El que pocs van saber és que el tema "American pie" si va ser
censurat. En la versió original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir
un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the
Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i
"My
hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)"
en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit
nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien
de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Una cosa,
els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi
havie una asignatura obligatòria que es deia "Formación
del Espíritu Nacional", deixa-ho corre.
Tapiman – Rock del furgón 1979
.jpg)
Ara parlarem
del segell Chapa Discos que era una subdivisió de Zafiro creada per Mariscal
Romero per donar sortida als grups de rock espanyols dels setanta i ho farem
escoltan a Tapiman, una banda liderada per un dels millors bateries catalans de
la història del rock Josep Maria
Vilaseca, conegut com Tapi
perquè el xicot vivia al carrer Tapioles de Barcelona. Tapi havia tocat amb un
dels grups mítics del rock progresiu català Màquina i despres va militar amb Lone Star i va crear Tapiman
amb Miguel Ángel Núñez i al baix
Pepe Fernández a la guitarra,
tots dos músics venien de un altre grup 
históric a Catalunya, Vértice, on també va tocar Tapi. Josep Maria Vilaseca va tenir
molts problemes amb la beguda i va morir d'una cirrosi a Platja d'Aro, Girona, l’any
1994. "Rock del furgón" és un tema ple de bon humor i que estava en
el seu disc "En Ruta" de 1979 i també en el recopilatori historic del
segell Chapa. El primer va ser editat per Edigsa l’any 1972. Entre tots dos
discs hi va haver un àlbum de versions que alguns no inclouen en la seva
discografia oficial. La veritat es que aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc
de Rock està carregada de bon humor.
Los Solitarios – Jugando con mi corazón 1994
L'any 1994 el segell Barsa Promocions va publicar
aquest CD de Los Solitarios titulat "De Nuevo Rock'n'Roll - vol.3",
encara que la veritat és que no tinc constància que existissin els volums 1 i
2. Aquest tema que escoltem ara per obrir Un Toc de Rock i amb un bon toc de
rock’b’roll, us el he extret d’aquest àlbum. El productor va ser Toni Reynoso,
líder del grup, guitarra i també el compositor de moltes de les cançons del
disc, entre elles aquesta, es va gravar en els Estudios y Producciones El
Dorado que crec recordar era propietat del mateix Toni Reynoso. Los Solitarios
en aquest enregistrament eren Kike Jambalaya (piano, teclats i veu), Álvaro
Marialay (baix i veu) i que va ser el compositor d'aquesta cançó, Alfonso
Morales (bateria i veu), Diego Araoz (guitarres) i Toni Reynoso (guitarres ).
Entre les dedicatòries trobàvem a Medes, una bona amiga. Mario Tenia i Toni Reynoso van
ser l'ànima de Los Solitarios,
una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a
finals dels 80, Toni va voler
posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Toni Reynoso va
tornar a posar en marxa a Los 
Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins,
un disc curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo aquí al costat, al blog, els tupès són postissos i els “patillometros”
dels nois pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa van
col·laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas de la Vargas Blues Band, a la guitarra. Toni
Reynoso molt abans de Mario Tenia y Los Solitarios va ser component de Los Flaps, Los Continentales, Los Sonor i Pekenikes,
entre d'altres grups dels 60. Durant un temps jo vaig ser el seu representant
per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de
confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Toni Reynoso són els autèntics. Quan
van començar a finals dels 70 sent Mario
Tenia y Los Solitario els xicots
van ser descoberts i llançats per Carlos
Tena que actualment viu a Cuba.
Manolo Tena – Fuego en la piel 1992
Aquesta cançó
es trobava inclosa dins del l’àlbum "Sangre española", segon i
possiblement el millor disc del cantant, compositor i músic madrileny Manolo Tena, aquest veterà que va
aconseguir superar els seus problemes amb les drogues i també l'alcohol,
estabilitzant la seva carrera. La cançó te tocs de metall molt llatins que
quadren perfectament. Manolo Tena
va formar part del grup Cucharada
amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser
torero" l’any 1979, un títul que a mi sempre m’ha fet molta gracia. Quan Cucharada es van desfer, Manolo Tena va crear una altra bona
banda de 
rock, el tercet Alarma!!!,
als que es va comparar amb Police, dos de les millors cançons d’Alarma!!! van ser “Frío” i “Marylin”,
per a començar ja Manolo Tena a l’any 1988 en solitari i amb una interessant
trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es
va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera",
aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Sangre española" o
"Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt èxit i va vendre
més de mig milió de còpies. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21
de desembre de 1951 i aquest any farà 62 anys d’edad
Almendra – Muchacha ojos de papel 1970
El 8 de febrer
de l’any passat moria a Buenos Aires, a causa d'un càncer de pulmó, Luis Alberto Espinetta, un dels grans
poetes i músics de l'anomenat Rock
Nacional Argentí. El músic va ser líder de grups històrics del Rock Nacional com Almendra, Pescado Rabioso, Spinetta
y los Socios del Desierto, Invisible
i Spinetta Jade. Comptava
62 anys d'edat. Luis Alberto Espinetta va
néixer a Buenos Aires el 23 de gener de 1950. Escoltarem ara a Almendra i la cançó “Muchacha (ojos de
papel”, un tema composat per Luis
Alberto Spinetta al que també li deien "El Flaco" i gravat quan aquest es trobava al capdavant del
grup. És una de les cançons més destacades i influents del Rock Nacional argentí. Va ser
estrenada en viu el diumenge 22 de juny de 1969 a un recital que
Almendra va realitzar al Teatro Coliseo
de Buenos Aires i editada el 5 de gener de 1970 com a primer single de l'àlbum
"Almendra I" considerat com un dels 
millors discos del rock argentí.
L'any 2002 va ser clasificat per la revista Rolling Stone i la cadena
MTV com la segona millor cançó de tots els temps del Rock Nacional argentí. Es tracta d'un
gran poema d'amor eròtic que descriu els sentiments profunds d'un jove
adolescent, demanant-li a la seva "muchacha" que es quedi amb ell al
llit fins a la matinada. La cançó està inspirada pel primer amor correspost de Spinetta, Cristina Bustamante, una veïna de Emilio del Guercio i es diu que va ser la seva primera relació
sexual. Almendra va ser una
banda de rock formada l’any 1967 al barri porteño de Belgrano per Luis Alberto Spinetta (guitarra i
veu), Edelmiro Molinari
(guitarra i cors), Emilio del Guercio
(baix i cors) i Rodolfo García
(bateria). Van funcionar de 1967
a 1970, encara que van tornar l’any 1979, però només van
estar un parell o tres d'anys en actiu.
Moris – El oso 1970
Seguirem a l’Argentina escoltan una gran
cançó, editada també l’any 1970, es tracte de Mauricio Birabent, conegut com
Moris, un cantant, compositor i guitarrista que va
néixer a Buenos Aires, Argentina, el 19 de novembre de 1942. Va formar part del
grup Los Beatniks, una banda considerat
per molts com el primer grup del rock argentí de la història. Resident al
nostre país des de mitjans dels setanta, las sevas cançons més emblemàtica aquí
van ser "Sábado a la noche" i la seva versió en castellà del “Zapatos
de gamuza azul”, però jo us porto a Un Toc de Rock "El Oso", un tema
amb una lletra molt recomanable que amaga un crit contra la dictadura,
l’opresió i la manca de llibertat, tot envoltat per l’aureola d'una mena de un compte
infantil. Per cert es una peça de la qual jo sempre he tingut dubtes sobre si Moris
és o no el compositor. “El oso” obria el seu primer disc en solitari "30
minutos de vida" que es va publicar l’any 1970 en la seva Argentina natal,
si bé després la va tornar a gravar en un disc en directe. Crec que ja fa molt
de temps que va tornà a la seva patria.
Moris, un dels histórics del Rock Nacional
Sangtraït – Somins entre boires 1991
senyors de les pedres" als estudis Aurha
d'Esplugues de Llobregat i el rol de cantant va passar al també baixista Quim
Mandado. En aquell moment i a més de Quim, al grup trobàvem ja a la formació
definitiva Josep M. Corominas (guitarra), Lupe Villar (guitarra), Papa Juls
(harmònica i saxo) i Martín Rodríguez (bateria). Aquest tema que escoltem ara a
Un Toc de Rock es trobava en el seu segon àlbum "L'Últim Segell"
publicat l’any 1991, si bé es va tornar a incloure en un disc recopilatori de
balades de Sangtraït editat l'any 2005 i titulat "Crits de silenci".
Després de la seva dissolució la guitarrista Lupe Villar que era andalusa, ha
gravat en solitari, encara que sense transcendència. Al seu disc "KCor D
Rock" va comptar amb Papa Juls i Martín Rodríguez que eren companys seus
en Sangtraït, a més d'altres professionals. La presentació de aquest àlbum es
va realitzar a la sala Luz de Gas. 
Danza Invisible – Un amor en cada bar 2010
El grup
malagueny Danza Invisible es van
crear a Torremolinos i va ser fundat per el batería i cantant Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup punk Adrenalina. l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest
es va dedicar ja solsament a la bateria. Jo pensaba que Antoñito havie mort, la veritat es que no se perque i sembla ser
que no, que segueix viu i per molt anys. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la
Frontera, el que els va permetre gravar el seu primer
senzill amb la cançó "Mis ojos hacia ti". Jo 
els vaig tenir actuant a
la discoteca Torn de l'Hospitalet de
l'Infant i es va omplir a rebentar (La foto feta per Mario Prades es d'aquella nit). El bateria Ricardo Texidó els va deixar l’any 1993 per llançar-se com cantant
i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". Aquesta
canço, una composició de Gato Pérez que
ell va interpretar e incloure a la banda sonora de la pel·lícula “La Rossa del bar” de Ventura Pons es trova en el que es el
darrer treball de Danza Invisible
“Tía Lucía” que van editar el 12 de març de 2010 i on tot son versions, desde
aquesta del Gran Gato a peçes de
Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat 19 discos i
coseguit 7 Disc d’Or i 2 de Platí.
Cacho Castaña – Para vivir un gran amor 1978/2000
Marxem un altre vegada cap a l'Argentina i en el nostre
viatge musical d’avui farem una paradeta per escoltar una de les grans veus
argentines, Cacho Castanya, un
home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual
destaca la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i
compositor argentí Roberto Goyeneche
"El Polaco". Aquesta extraordinària cançó que escoltem ara,
us l'he extret
de l'àlbum "Más allá de la
leyenda", un recopilatori d'aquest
gran cantant argentí que va publicar l'any 2000, però originalment va
donar títol a un disc publicat el 1978 i
va ser el tema musical de la telenovel·la "Un mundo en 20 asientos".
És tot un "peaso
cansión". Cacho Castanya, aficionat al futbol
i seguidor del Club
Atlètic Sant Lorenzo
d'Almagro, ha participat
en diverses ocasions en actes del club que es
va fundar l'any 1908. Es diu
veritablement Humberto Vicente Castagna,
però es conegut com Cacho Castanya.
Va néixa l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires
Querido, ciutat a la qual ha cantat i molt. D’origen italià, Cacho
Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze
de platí, compost més de 2.500
cançons i ha enregistrat unes 500.
També ha treballat en un munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor
i ha composat 4 bandes sonores.
A Un Toc de Rock sempre he
sentit una certa debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant que ara feia temps que no escoltàvem. Per
cert, aquesta cançó la va interpretar al Silkey Fashion Baires, certamen de
moda celebrat a Buenos Aires l’any passat, dins de les presentacions de la
col·lecció “El Ave Fénix” de Roberto Piazza. Cacho Castaña li va cantar a la
model Mariana Antoniale que lluía un vestit de nuvia.
Eros Ramazzotti – Amigo mío 2012
Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina, conegut
artísticament com Eros Ramazzotti, nascut
a Roma el 28 d'octubre de 1963, va publicar el
13 de novembre del passat any
l'àlbum "Somos" en castellà i que era
la versió per al mercat llatí del seu
disc "Noi". D'ell us he
extret aquest tema
que escoltem ara a
Un Toc de Rock i en el qual el cantant
italià establert a Suïssa, ens parla
de l'amistat, una paraula de la qual s'abusa, desvirtuant
per gastat el
veritable significat del terme.
Per cert que
el febrer de l'any passat Eros Ramazzotti
també va editar un disc recopilatori titulat “Eros romántico”. Jo conec a Eros
Ramazzotti. La primera vegada que Eros i jo ens vam trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox m'havia
concertat una entrevista amb ell, venia a presentar el seu primer disc. Las fotografies que apareixen al
blog són precisament d'aquest
día. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació
que fregava l'amistat. Recordo un matí que vem esmorzar junt amb les meves
nebodes, la meva germana i unes amigues, a la seva habitació de l'hotel de la Rambla on el van allotjar,
després que Eros Ramazzotti
oferís una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que
celebrar-se el dissabte i no el diumenge, abans del seu concert a la plaça de
toros La 
Monumental, a
Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic
Producciones, va decidir celebrar l'acte en els toriles i allà, entre la
manca de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir i va ser el
mateix Eros Ramazzotti el que va
suspendre la roda de premsa i ens va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre
em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que en el meu cas, jo no
parlava italià, però de seguida parlàvem fluidament i sempre ens vam entendre
perfectament. Jo li argumentava que "L'italià i el català són molt semblants i
sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben fent-ho”.
Eros Ramazzotti ha gravat en
castella en moltes ocasions.
Eros Ramazzotti al Hotel Diplomatic, el dia en que ens vem coneixa
Bryan Adams – Todo lo que hago lo hago por ti 1991
Aquesta cançó que us
porto ara va ser
el tema que va consolidar la
carrera professional del cantant,
compositor i guitarra
canadenc Bryan Adams,
nascut a Ontario el
5 de novembre de 1959. Aquest
baladón es va incloure en la banda sonora del
film "Robin Hood,
El Príncep dels Lladres"
de 1991 que va protagonitzar Kevin Costner, en la
seva versió original "(Everything I Do)
I Do It For
You" i va
ocupar el primer lloc en les llistes de 30
països, incloent el Regne Unit, on es va mantenir setze setmanes en les llistes i els Estats Units,
on es va mantenir set setmanes, en anglès, és clar, però jo us l'he portat en castellà,
extreta d'un CD
titulat "Baladas en inglés cantadas en español"
que sols es va publicar
al mercat llatí
d'Amèrica. La veritat és que Bryan Adams no
s'ho fa gens malament en
l'idioma de Cervantes, sobretot gràcies al fet
que la seva dona, Francisca Ruiz és d'origen
hispà, suposo. El seu primer àlbum es va gravar l'any 1980, sent produït per Jim Vallance i
el propi Bryan Adams,
tot i que el llançament de Bryan Adams va
arribar amb el disc "Reckless" de 1994 que contenia el
tema "Heaven" que
li va obrir les portes
del mercat europeu. Per cert, Bryan Adams també té una
interessant carrera com a fotògraf.
Mediterráneo – Tabarca 1979
Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a
finals dels 70. Van començar
l'any 1977 encara que els seus
components havien coincidit anteriorment tocant en
diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo l'integraven
Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix), Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb
el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de grups de curta vida
anomenats Huevo Frito i Mandrágora.
L'any 1978 el petit segell independent Aphrodita
els va publica el seu primer
LP, gravat als estudis Musigrama de Madrid i que
es va titular "Estrechas Calles de Santa Cruz", un bon disc plede millors cançons que escoltarem en una altra ocasió. Un any després Pepe Rey deixa el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que els fitxa
per a la
seva discogràfica Chapa. La cançó "Tabarca" donaba títol al segon LP d'aquest
bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo,
als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" i “No, no, no” s'els
va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com aquesta que
acomiada avui Un Toc de Rock,
ens demostren la seva gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock
progresiu, es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, subsegell de la discogràfica
Zafiro, es publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es
trobaven gravat “Número Uno en USA” els va deixà el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per
Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i
es van desfer l’any 1986, ancara que per el grup van passar altres músics com 
Napi Carratalá i Gaspar
Montalbano. Despres de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al
jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys norata van
reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002, en el que
van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a Mediterráneo, però no va tindre
continuitat. “Tabarca” és un cant ecologista a una illa paradisíaca que
existeix veritablement, es troba a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i
de la que us recomano busqueu informació i fotos a internet ja que encara avui
segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon consell i aixó que jo
no acostumo a donar-los.
L'Illa de Tabarca
La frase d’avui la va dir el periodista i
escriptor mexicà Carlos Fuentes, nascut a Panamà l’any 1928 i que va morir
l’any passat.
“No existeix la llibertat. Hi ha la recerca de la llibertat
i aquesta recerca
és la que ens fa
lliures”
Conclou Un Toc de Roc per avui, pero no us deixo
sols ni soles, us quedeu amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Nenes, nens, no feu rés que jo no farie, a reveure.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario