Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui anem a començar Un Toc de Rock als Estats
Units i també ho acabarem a les terres de l'Oncle Sam escoltant un clàssic del
jazz a càrrec de Dave Brubeck, un home que va morir el desembre passat, la
veritat és que l'any 2012 ens ha resultat molt car per al món de la música i
molts han estat els artistes que ens han deixat al llarg del passat any i no
vaig a enumerar-los ara. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles per les que escoltes el
programa, engego els motors de la nostra màquina del temps i començem el nostre
viatge musical per la banda sonora de la nostre vida dient
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Desert Rose Band – Summer Wind 1988/1991
Obrirem Un Toc de Rock amb una cançó extreta d'un
CD de grans èxits de Chris Hillmand i The Desert Rose Band titulat "A
Dozen Roses - Greatest Hits" que es va publicar el 4 de gener de 1991. L'àlbum va aconseguir
el lloc 44 en les llistes de country del Billboard. El tema va ser escrit per
Chris Hillman i Steve Hill i va ser el primer single que es va extreure del
àlbum "Running" de la
Desert Rose Band, posiblement el millor disc en la carrera
d'aquesta bona banda nord-americana i que inicialment s'havia publicat l'any
1988. En el seu moment el single va pujar a la segona posició de les llistes
americanes i al 12 en les canadenques. L'origen de la Desert Rose Band hem
de buscar-lo en bandes mítiques del country rock americà, autèntiques escoles
de músics. El grup va ser creat l'any 1985 per Chris Hillman que havia militat
a The Byrds, Manassas, The Souther-Hillman-Furay Band i la Flying Burrito
Brothers, entre d'altres i al seu costat es trobaven Herb Pedersen i John
Jorgenson que havia tocat amb The Hellecasters. Pel grup han passat molts
músics al llarg de la seva trajectòria professional, entre ells Bill Bryson,
Jay Dee Maness, Steve Duncan, Tom Brumley, Sam Bush, Tony Rice, Larry Park i Al
Perkins, entre d'altres. La veritat és que la Desert Rose Band mai
ha 
estat una banda de rellevància dins del panorama musical espanyol, però això
és atribuïble a les emissores de ràdio-fórmula ja que el country rock és un
gènere que, excepte rares excepcions, no compta amb grans pressupostos a l'hora
de promocionar-se segons el sistema espanyol, és a dir comprant llocs en les
llistes que es fabriquen a força de "pasta gansa". La Desert Rose Band es va
desfer l'any 1994, però van tornar de nou el 2008 per dissoldres ja
definitivament dos anys més tard. En total dins de la seva discografia trobem
cinc àlbums d'estudi, 2 o 3 recopilatoris i 17 singles. Chris Hillman forma
part del que als Estats Units es diu The Burrito Family que són músics que van
formar part dels Flying Burrito Brothers i que es van reunint de tant en tant
per gravar junts, encara que mai solen ser els mateixos i de vegades les
gravacions són en format duet o tercet. 
Roy Orbison – California Blue 1989
De l'àlbum "Mistery girl", disc de retorn editat per Roy Orbison l’any 1989 i que va ser Disc de Platí als Estats Units i tres vegades Platí a Canadà, aconseguint la cinquena posició en el Billboard,
us he extret aquesta bona cançó. Roy
Orbison va ser un dels pioners del rock and roll i en la seva vida
personal va tenir molts i seriosos problemes. La seva primera dona Claudette, a la qual els Everly Brothers van dedicar el tema
amb el seu nom per títol, va morir en accident de trànsit, el 6 de juny de
1966. Al setembre de 1968 la seva casa a Hendersonville, Tennessee, es va
incendiar mentre Orbison estava
de gira per Anglaterra. Dos dels seus tres fills, Roy Dewayne i Anthony King
van morir com a conseqüència del foc. En contra del que es deia, Roy Orbison no era ni cec ni gairebé
cec, malgrat les seves eternes ulleres de sol. Tenia problemes a la vista, això
era cert, en la seva infància va patir una combinació d'hipermetropia,
astigmatisme sever, presbicia, anisometropia i estrabisme, el que el va obligar
a portar ulleres graduades molt especials. Però l'ús de les ulleres de sol va
ser fruit d'una casualitat. Ell portava ulleres per veure i ulleres de sol
també graduades per conduir. En una actuació com a teloner de The Beatles es va adonar que havia
perdut les ulleres graduades i va sortir a l'escenari amb les de sol. El
concert va 
ser perfecte i va creure que les ulleres li havia portat sort i des
d'aquell moment sempre va usar en públic ulleres de sol, graduades, això si. Roy Orbison va saber mantenir el seu
èxit en produir-se la invasió britànica als Estats Units l’any 1964. El seu
senzill "Oh, Pretty Woman" va trencar l'hegemonia de The Beatles aconseguint el número 1 en les llistes del Billboard, tot i que a mi mai hem va agradar.
Va vendre més còpies en els seus primers deu dies de venda que qualsevol altre
single fins al moment i en total va superar les set milions de còpies venudes. Anys després, la cançó va donar
títol a la pel·lícula "Pretty Woman" que va llançar a la fama a Julia Roberts. Quan semblava que Roy Orbison estava acabat, va treure
l'àlbum "Mistery girls", un disc que el va tornar a la popularitat.
Va tornar als escenaris malgrat el seu precari estat de salut. El 6 de desembre
de 1988, va passar el dia amb els seus fills. Després de sopar a casa de la
seva mare a Tennessee, Roy Orbison
va morir d'un sobtat atac de cor, comptava 52 anys.
Rod Stewart – Do you thing I’m sexy 1978
començar va agafà la seva guitarra i s’en va anar al sud de França,
pero va ser expulsat del pais per gamberro. Molts van descobrir a Rod Stewart com a solista amb aquest
tema, composat por Rod Stewart i
Carmine Appice que havia estat
component del grup Vanilla Fudge,
va ser produït per Tom Dowd i
estaba inclòs en el seu LP "Blondes have more fun". Aquest disc va
ser molt criticat per els seguidors de Rod
Stewart ja que deien que era massa comercial i allunyat de les seves
arrels blusseras, peró va funcionar i bé. Així i tot jo reconec que el seu
millor disc és "Atlantic crossing" del 1975, però aquesta cançó va
ser la que el va donar a coneixa massivament i el va col·locar a les llistes de
tot el mon. L’any 2001 Rod Stewart
va rebre el "Disc de Diamant de la
música del món" per les seves vendes.
Bonnie Raitt – Right down the line 2012
L'any passat, concretament el 10 d'abril, la guitarrista,
cantant i compositora nord-americana de blues Bonnie Raitt va publicar l'àlbum
"Slipstream" del qual us he extret aquest tema que escoltem ara. A
l'agost l'àlbum havia superat les 230.000 còpies venudes i va pujar al lloc 22
en la llista dels millors discos del 2012, segons la revista Rolling Stone.
Aquest tema no era seu, es tracta d'una composició del cantant Gerry Rafferty
que l'havia gravat l'any 1978 en el seu LP "City to city". Entre els
músics que van participar en l'enregistrament de l'àlbum destaquen Mike
Finnigan, George Marinelli, James Hutchinson, Patrick Warren, Johnny 
Lee
Schell, Luis Conte, Bill Frisell, Jay Bellerose, Al Anderson, Paul Brady i
Ricky Fataar, entre molts altres. L'àlbum es va gravar entre els estudis Ocean
Way Recording i The Garfield House. Bonnie Raitt va néixer el 8 de novembre de 1949 a Burbank, Califòrnia i
era filla del cantant i actor John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va
debutar l'any 1971 amb el LP "Bonnie Raitt" i porta publicats 16
discos d'estudi, 4 recopilatoris i 28 singles, aquest tema que escoltem ara va
ser l'últim que ha publicat fins ara. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor
Michael O'Keefe el 27 d'abril de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre
de 1999. L'any
2008 i al costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James
"Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i
donant suport al candidat John Edwards.
Paul Davis – Cool night 1981
Aquest tema que
escoltem ara a carrec de Paul Davis
no va arribar a publicar-se aquí al país, va ser un dels singles que hem vaig
trobar dins d’una caixa de LP`s y singles que em va regalar un amic, cap de
promoció del segell Ariola a Barcelona i que havien estat rebutjats ja que la
discogràfica va jutjar que no anaven a funcionar al mercat espanyol, és clar
que als Estats Units aquest single de Paul
Davis va arribar al lloc 52 en
les llistes del Billboard de
l'any 1982. Potser tenien raó i el tema no tenia prou qualitat per al mercat
espanyol o possiblement van tornar a ficar la gamba fins al fons, jutgeu
vosaltres mateixos. De fet després s'ha inclòs en algunes compilacions d'èxits
variats que si s'han publicat a Espanya. Paul Lavon Davis va ser un cantant de country que va col·locar
gairebé tots els seus singles també en les llistes de pop del Billboard i va néixer el 21 d'abril de 1948 a Meridian, Mississippi
i va morir a l'hospital de la seva ciutat natal el 22 d'abril de 2008 a causa d'un atac de
cor. Aquest tema es va publicar en single l’any 1981 i va aconseguir el segon lloc en les llistes del Billboard ja el gener de 1982. Al costat de "I Go Crazy"
i "'65 Love Affair", són els millors singles de Paul Davis.
The Beach Boys – That’s why god made the radio
2012
L’any passat es va publicar un nou treball del grup líder de la surf music nord-americana The Beach Boys, uns veterans que cinquanta anys després
segueixen al
peu del canó. L'àlbum s'ha titulat "That's Why God Made The Ràdio" i d'ell us he extret aquest tema en el que la veu
solista es Brian Wilson i que és el que li dona títol. Ara el compartim a Un Toc de Rock. El àlbum va sortir a la venda el 5 de juny del any passat. Ha estat produït per Brian Wilson i es va gravar per coincidir amb el 50è aniversari de la banda. Cal recalcar una cosa important, aquest
és el primer àlbum de The Beach Boys que compta amb material nou original des de que es va publicar "Summer in Paradise" l'any 1992. Des d'aquell disc tots els que s'han anat publicant fins ara eren recopilacions.Aquest és també el primer disc en el què també compten amb el cantant i guitarrista David Marks que substitueix 
en The Beach Boys a Carl Wilson que va morir el 6 de febrer de 1998. Aquest àlbum "That's Why God Made The Ràdio" va aconseguir el tercer
lloc
en les llistes del Billboard, el lloc més alt al que puixan The Beach Boys des de l'any 1965. The Beach Boys estan integrats en aquest enregistrament per Al Jardine, Bruce Johnston, Mike Love, David Marks i Brian Wilson (tots a la foto del costat), però també han comptat amb un munt de col·laboracions forta interesants.
Val a dir que The Beach Boys son
una gent que han sabut envellir.
Magna Carta – Wing on the water 1995
Magna
Carta estan liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol
1972) i van començar a Londres l’any 1969. En algun dels seus discos va col·laborar
el teclista Rick Wakeman. Van
patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41
àlbums, l'últim “Prisoners on the Line” l’any 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem al guitarrista
australià Lyell Tranter i el
cantant Glenn Stuart. Magna Carta son una gran banda de
folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere. Aquesta cançó es va
incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del viento" i que
incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i
"Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, junt a altres peces noves. Per cert i això és
important, era un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en
compta que Barsa Promocions era
una companyia petita, no feia els tiratges d’una multinacional i així i tot podie
permetres vendre a 
aquest preu, vol dir que les gran empresas del disco no ho
fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens
queixar-se de la pirateria i més abaratir els preus, llavors vendran més i l’artista sortira
beneficiat. El problema es que sabent que guanyen menys, volen seguir tenint
els mateixos beneficis anuals i això no és una cosa que jo em inventi o
dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. “Las
tierras del viento”, doble CD de Magna
Carta, no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el
fet de no haver-se publicat a Anglaterra, peró te una cançó inédita composada
durant una gira per Espanya y que no van gravar en el seu moment, os parlo de
“Highway to Spain” que ja hem escoltat a Un Toc de Rock.
Four Man and A Dog – Mother of Mercy 1995
Al programa
d’avui d’Un Toc de Rock us porto
una cançó de la banda irlandesa Four
Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixa en el Belfast Folk Festival celebrat l’any
1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny.
Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer
àlbum de Four Men & A Dog
que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors
treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va
publicar un any abans, el 1994. La música de Four Men and A Dog és
un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa,
polka i tocs de rap. El grup Four Men
& A Dog 
l'integraven Cathal
Hayden (fiddle), Gerry O'Connor
(banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran,
bone i cantant), Kevin Doherty
(guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió).
En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar
Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que
a mi més m'agraden d’aquest CD de Four
Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec
que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler dels seus inicis. 
Wham! – Careless whisper 1984
El duet
britànic Wham!, creat l’any 1981,
estava integrat per George Michael
i Andrew Ridgeley, es van
separar l'any 1986, quan George Michael va
començar definitivament la seva carrera en solitari. Per cert, als Estats Units
van treballar com Wham UK ja que
existia un grup amb el mateix nom i ells no van voler canviar-s’el. Aquest tema
publicat en single l'any 1984 és el seu major èxit, al costat de "Last
Christmas", una nadala també de 1984. Precisament la gran acollida massiva
d'aquestes dues cançons van motivar que George
Michael es llancés pel seu compte. El single va ser número 1 en 25 països i va vendre més de sis milions de còpies. Va estar
composada per els dos músics i en una entrevista George va explicar que la idea va sorgir quan treballava
d'acomodador en un cinema de Londres i el riff de saxo que toca Steve Gregory, se li va ocórra en un
viatge amb autobús. Curiosament es va gravar primer en els Muscle Shoals Studios, a Alabama i va
ser produït per Jerry Wexler, un
bon productor, però com a George
Michael no li va agradar el resultat final, va decidir tornar a
gravar-lo produint-lo ell mateix i aquesta és la versió que es va publicar i va
arribar a l'èxit mantenint-se cincs
setmanes seguides en el número 1
del Billboard. A Espanya
es va traduir com "Xiuxiuejos sense 
importacia". George Michael es diu en realitat Georgios Kyriacos Panayiotou i va
néixer a Londres, el 25 de juny de 1963, mentre que Andrew Ridgeley va néixer a Surrey, el 26 de gener de 1963. Les
fans i la premsa tenien els seus dubtes sobre l'orientació sexual de George Michael, fins el 7 d'abril de
1998, quan va ser arrestat per “actes lascius” en un urinari públic, a un parc
de Beverly Hills, per un policia encobert anomenat Marcelo Rodríguez i va ser acusat i condemnat. Multat amb 810 dòlars i sentenciat a complir 80 hores de serveis a la comunitat.
Poc temps després, Michael va
fer un vídeo musical per el single "Outside" que estava basat en
l'incident en el bany públic i en el qual es podia veure, entre altres coses, a
un grapat d’homes vestits de policia besant-se. A partir d'aquest moment va fer
pública la seva condició homosexual i que sostenia una relació amb Kenny Goss, la seva parella. El 23 de
juliol de 2006 George va ser
novament acusat de mantenir relacions sexuals en públic. I és que hi ha gent que no
escarmenta.
Original USA Gospel Choir ft. Joan Orleans – Oh
happy day 1993
Aquesta cançó, tot un clàssic de la música gospel,
va pujar al quart lloc de les llistes americanes quan la van gravar Edwin
Hawkins Singers l'any 1967, però havia estat composada pel capellà anglès
Philip Doddridge el 1704, si bé la melodia actual s'atribueix a Edward F.
Rimbault que la va escriure al segle XIX. Aquesta gran versió que es va
publicar el novembre de 1993, us l'he extret del CD "Original USA Gospel
Choir ft. Joan Orleans" i la veu solista és la gran cantant de gospel Joan
Orleans, al costat d'aquesta bona formació anomenada Original USA Gospel Choir.
La veritat és que tot i que té una discografia bastant àmplia, poc us puc dir
de la cantant de color Joan Orleans, ara fins i tot tinc els meus dubtes sobre
si és americana o alemanya, de fet és un nom habitual en les cartelleres dels
festivals de gospel que es realitzen a Europa i sobretot Alemanya i en algunes
ocasions també l'ha acompanyat la formació Moulin à café. 
Joan Orleans
The Dave Brubeck Quartet – Take Five 1959
Tancarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock
rendint un homenatge a un dels grans del jazz i que ens va deixar el passat 5
de desembre, es tracta del pianista i compositor de jazz Dave Brubeck que ens
portarà el tema més important en la seva carrera professional, la cançó
"Take Five" amb la que avui el recordarem. Va néixer el 6 de desembre
de 1920 a
Concord, Califòrnia i va morir a Norwalk, Connecticut, a causa d'un problema
cardíac. Curiosament el tema "Take Five", una mena de cannon a ritme
de 5 x 4, una cosa bastant inusual en el món del jazz i que avui és el més
recordat a l'àmplia carrera del Dave Brubeck Quartet, no era una composició de Dave Brubeck, va ser escrita l'any 1959 per Paul Desmond (25 de novembre de
1924 - 30 de maig de 1977), saxofonista del grup i es va incloure aquell mateix
any en l'àlbum "Time Out", 
gravat als Columbia's 30th Street Studios
de Nova York els dies 25 de juny, 1 de juliol i 18 d'agost de 1959, tan sols en
tres dies i que va arribar al lloc 25 de les llistes del Billboard l'any 1961.
La cançó va ser interpretada en públic per primera vegada per The Dave Brubeck
Quartet al night club Village Gate de Nova York. Després de la mort de Paul
Desmond a causa d'un càncer produït per l'abús d'alcohol, es va saber que la
cançó havia generat una mitjana de 100.000 dòlars anuals als Estats Units en
concepte de drets d'autor.
La
frase amb què acabarem el programa d'avui és de l'economista aragonès Leopoldo
Abadia que amb la seva habitual sornegueria, bon humor i ironia va dir
recentment referint-se al excessiu nombre de funcionaris públics, entre ells
masses lligats als partits polítics:
“Prefereixo pagar l’atur dos anys als funcionaris que
sobren que no pas pagar-los un sou fals tota la vida”
sobren que no pas pagar-los un sou fals tota la vida”
Per avui arriva a la fi Un Toc de Rock, però abans
us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Jo toco el dos i foto el camp, taqnco la barraqueta i us
dire alló de a reveure.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario