Un Toc de Rock Programa 27-02-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Des de El Vendrell ens explicaran la història d'un líder revolucionari mexicà anomenat Emiliano Zapata, però després parlarem de Madrid i ens preguntarem què fa una noia com tu en un lloc com aquest, escoltant Un Toc de Rock i creuant el Túnel de l'adéu. Recordarem també a la gran Billie Holiday gràcies a la veu d'un bon amic i escoltarem cançons que ens arribaran des d'Amèrica del Sud. El nostre viatge musical d'avui tindrà molta música en castellà i també en català perquè jo sempre he opinat que la música és un bé universal sense fronteres, límits, colors ni religió. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa ara obro la barraqueta, soc Mario Prades ius dire alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Lax’n’Busto – Emiliano Zapata 1998

En aquest tema amb ell que vam obrir avui Un Toc de Rock, el grup del Vendrell Lax'n'Busto ens parlen del líder revolucionari mexicà Emiliano Zapata (Morelos, 8 d'agost de 1879 - Chinameca, 10 d'abril de 1919) que va ser assassinat. Es trobava en l'àlbum "Si" que van publicar a través del segell DiscMedi l'any 1998 i que va ser el seu sisè disc. Fou una de les cançons més carismàtiques del grup que en aquella època encara comptaven amb el cantant Pemy Fortuny Soler (a la foto). El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent Pemi Fortuny va anuncià, via el fòrum de LNB, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixa el 8 d'agost de 1976.

Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid 1982

Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la història del rock espanyol. Aquest tema era una composició de Joaquín Sabina que també la va gravar, però jo sempre he preferit la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio Flores, on el saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra. El trobem en el LP "Al caer el sol" publicat l’any 1982 i la producció de l’àlbum va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el seu disc més venedor en la carrera d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 94, però jo de totes, totes, em quedo amb aquest.

Burning – ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este? 1978

Sempre he dit i ara tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dos formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui en dia és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta banda madrilenya. Era cara A d'un single publicat per Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca" que en aquest single estaba cantada per Toño i la versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser inclosa al LP “El fin de la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes (a la foto). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios.

La Guardia – El Tunel del Adiós 1993

En l'àlbum "Contra relog" del grup granadí La Guardia, mesclat a Los Angeles, publicat per Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman, trobàvem aquest gran tema que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball de vibràfon, un instrument poc habitual a La Guàrdia, però que en aquest cas quadra perfectament donant-li un caire molt especial. Es van crear l'any 1982 anomenant-se La Guardia del Cardenal Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique Moreno Conejo (baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983 i amb només quinze anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es van editar 500 còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de col·leccionistes. L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria), passen a dir-se ja La Guardia i guanyen el certamen de Pop Rock de Fuengirola gravant un maxi single com a premi. A partir d'aquest moment i després de fitxar per Zafiro i ser representats per Tibu, un gran professional i a més a més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994 Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el si del grup ha hagut canvis constants i actualment només queda Manuel España (a la foto) dels membres originals. Des del 2007 són artistes del segell discogràfic barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la província de Tarragona va ser al Morell i la producció la vaig realitzar jo, va ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de la meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.

El Último de la Fila – Ya no danzo al son de los tambores 1988

 Resulta paradoxal que El Último de la Fila, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos controlant-ho tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a la sombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts. Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no es trobava a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el “primavera” que l'havia comprat, a preu molt alt això si que EUF mai van ser un grup barat per a contractar. Van arribar a controlar fins a les fotografies. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig munta “un pollo” i posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que El Último de la Fila va organitzar a Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el concert. Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a canvi volia un document signat per un representant "acreditat" de l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven, cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El pobre Martín JL fill que era el que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres condicions no hi hauria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que després i des de les pàgines del Diari entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa i ràdio es van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu treball sense traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors i que el propi Manolo García va tenir que signar un per un, estant jo davant. És clar que la producció d'aquell concert de El Último de la Fila el la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. Van debutar l'any 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció "Quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra", cosa que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i seria una bona frase per acomiadar quansevol programa d'Un Toc de Rock. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI l'any 1991 en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.

America – Hermana de cabellos dorados 1975

America, aquest tercet britànic integrat per dos nord-americans Gerry Beckley (nascut el 12 de setembre de 1952, a Fort Worth, Texas) i Dan Peck (nascut l’1 de noviembre de 1950 a Panama City, Florida), al costat del anglès Dewey Bunnell (nascut el 19 de gener de 1951 a Yorkshire) van sorgir l’any 1970 a Anglaterra i es caracteritzaven per les seves bones harmonies vocals i el seu so acústic. El seu tema més emblemàtic va ser "A house with no name", pero aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock “Sister Golden Hair”, va ser també un dels més relevants a la seva carrera musical i també el van interpretat en castellà i com a prova aquí el teniu sonan per a tot vosaltres a Un Toc de Rock. America van ser un bon grup que encara segueix en actiu, però sense Dan Peck que els va deixà, és a dir que actualment America són un duet. Dan va morir el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caimán, tenia 60 anys d’edad. Set dels àlbums de America van ser produïts per George Martin, el que també va ser productor dels Beatles. Aquesta cançó que escoltem ara va ser compossada per Gerry Beckley i es va incloure en la versió original en angles al LP “Hearts”, de 1975. Va ser versionada al 2007 per el grup The Dandy Warhols i també ha sigut interpretada per un parell de triunfitos.

Santi Arisa – A Billie Holiday 1997

El manresà Santi Arisa, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística va molt més enya. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock amb lletra de Ferran Anell i música de Santi Arisa, ens recordan a la gran cantant de color Billie Holiday (7 d’abril de 1915 – 17 de juny de 1959) a la que es coneixia com Lady Day i es trobava en el LP "Taverna de poetes" on Santi Arisa canta, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups mítics del rock català dels 70 com Fusioon, on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup de jazz Lakatans que també va recuperar en els 90. Per cert en aquest tema Santi Arisa també toca la  batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Kitflus (a la foto), a part d’altres músics. En aquest CD editat per Columna Música, Santi Arisa musica també poemas de  Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés Estellés, Josep Carner i altres. Santi Arisa va néixer a Manresa el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va ser component de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el meu "sogre" on feie de soldat a la conquesta d’América.

Cacho Castaña – Garganta con arena 1996

Ara marxarem cap el continent sud-americà i farem una paradeta a l'Argentina per escoltar una de les millors veus del pais dels meus pares, es tracte de Cacho Castanya, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca aquesta cançó que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco" i en la que també ens parla d’altres histórics del tango como Juarez i Troilo. Humberto Vicente Castagna, conegut com Cacho Castanya, va néixer l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat molt. Ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre hem sentit una certa debilitat per aquest gran cantant que ara feia molt temps que no escoltàvem. El tema us el he extrec del LP "Soy un tango" de 1996 i la tinc que dedicar a las nenas del Socisanitari Francolí de Tarragona que sé que els hi agrada Cacho Castaña, val a dir que moltes d’elles diuen que l’han descubert gracies al programa.

Soledad Bravo – Alfonsina y el mar 2000

Aquesta és una cançó amb història. Es tracta d'una zamba composada pels argentins Ariel Ramírez i Félix Luna. Que es va gravar i plasmar en un disc per primera vegada a l'àlbum de Mercedes Sosa "Mujeres argentinas", editat l'any 1969. La cançó és un homenatge a la poetessa argentina Alfonsina Storni, una dona que es va suïcidar l'any 1938 a Mar del Plata, saltant al mar des d'una escullera, tot i que, segons ens diuen a la cançó, s'internà "lentament" dins de la mar. Hi ha un rumor molt estès segons el qual la lletra de la cançó es va basar en la carta de suïcidi de la poetessa i que els autors van musicar, però aixó no és cert. La música la va escriure Ariel, el seu pare va conèixa a Alfonsina Storni que de fet era alumna d’ell i li va parlar al seu fill d'aquella història. La lletra la va escriure Félix Luna. La cançó ha estat molt versionada al llarg dels anys i és un clàssic del folklore sud-americà, no us enumeraré el llistat de gent que l'ha cantat perquè seria interminable, però us he portat a Un Toc de Rock l'extraordinària versió de la cantautora veneçolana Soledad Bravo, si bé va néixa a Logroño, Espanya, el 13 de novembre de 1943. És una de les principals representants de l'anomenada Nueva Canción Latinoamericana al costat de Mercedes Sosa. Després de la desaparició de la dictadura franquista Soledad Bravo va tornar a Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti. En la seva música barreja diversos estils des del folk al bolero pasant per la música safardí i està considerada una de les cantants més versàtils de l'Amèrica llatina. Ha gravat més de 30 discos. Aquesta cançó us la he extret de l'àlbum “Paloma Negra” que Soledad Bravo va publicar l’any 2000.

Soledad Bravo en directe

María Dolores Pradera – Procuro olvidarte 1980

Al programa d'avui escoltarem ara aquest tema a càrrec de María Dolores Pradera, la Dama de l'Amèrica Llatina. És una cançó composada pel compositor i també cantant espanyol Manuel Alejandro i signat per ell i Anna Magdalena que és el pseudònim amb el qual escriu lletres Purificació Casas, segona dona de Manuel Alejandro i aquest tema va ser el llançament internacional del cantautor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga. La veritat és que es tracta d'una lletra preciosa que Manuel Alejandro i la seva dona van escriure per Hernaldo Zúñiga arran d'una greu crisi amorosa per la qual passava el cantautor i que en estar involucrat, els va demanar que la escrivissin per ell i va publicar l'any 1980. La veritat és que la cançó ha tingut moltes versions, des de Isabel Pantoja a Mayte Martín, passant per María del Monte, José el Francés, Bambino, José Vélez, Juan Bau, El Puma, Raphael, Daniel Magal, Rocío Jurado, el mateix Manuel Alejandro i un munt de artistes més. Jo us he portat aquesta, a càrrec de la genial cantant i actriu María Dolores Pradera, nascuda a Madrid el 29 d'agost de 1924, una de les grans difusores a Espanya i l'Amèrica llatina de la cançó d'arrel sud-americana amb els seus inseparables guitarristes, els germans Santiago i Julián López Hernández, coneguts com Los Gemelos i que va estar casada amb Fernando Fernán Gómez. Amb tota la seva àmplia carrera d'èxits darrere, María Dolores Pradera és una dona senzilla i humil, jo dóno fe i us comptaré com la va conèixer. Va ser a Reus, ella havia d'actuar al Teatre Fortuny i a la tarda estava convocada una roda de premsa. Una amiga i jo estaven fumant una cigarreta al vestíbul del teatre quan María Dolores Pradera (a la foto amb Carlos Cano) que entrava des del carrer es va dirigir a nosaltres. Com si suposés que ningú l'anava a conèixer, es va identificar i va dir “Hola, encantado de conocerles, soy María Dolores Pradera. Podrían indicarme el lugar donde se realiza una rueda de prensa. Es que van ha entrevistarme ¿Saben ustedes?”. Entre nosaltres hi va haver un bon feeling des del principi, la vam acompanyar a la sala de l'acte i posteriorment vam estar parlant amb tranquil·litat prenent alguna cosa i l'artista va convidar-nos a la meva parella i a mi al camerí abans i després del concert. Va ser una agradable experiència conèixer-la i tractar a una dona de la seva talla.

Falcons – Estoy aquí porque te quiero 1979

Els Falcons eren mallorquins, concretament de Manacor, a l’illa de Mallorca, allà ons es troba la fàbrica de Perles Majorica i Falcons es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15, un conjunt dels importants a les Illes Balears i en el que durant un temps va militar l'amic Joan Bibiloni. Aquest tema us ho extrec del que va ser el seu àlbum més comercial "Terciopelo y Fuego" que van publicà l’any 1979 i va ser el primer dels tres que van editar. Per cert que el single amb la cançó que dóna títol al disc gran va ser tot un supervendes, si bé l'àlbum oferia peces molt progressives, encara que la comercialitat va ser el que va triar la discogràfica quan de seleccionar singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un parell de  discos més, en el segon destacava una cançó preciosa "Date por vencido" que escoltarem en una altra ocasió, val a dir que poc mes van fer i als 80, adeu. Curiosament mentres van ser Grupo 15 sols van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies.

Óscar Janot – Para siempre, como siempre 1976

Óscar Janot és un veterà barceloní, gran músic i bon cantant que va ser el componenet de Los Babys, H2O, Los Wikingos, Los Go-Go, Henry and the Seven i també va tocar amb Los Sírex, suplint al guitarra rítmica el temps que va durar el seu servei militar. Va participà en l'enregistrament de "Fuego" on ell toca la guitarra, el saxo i a més l'òrgan. El primer single en solitari de Óscar Janot va ser "Es bella la vida" ja en els anys 70 i el va publicar el segell Hispavox. "Para sempre, Como siempre" que escoltem avui a Un Toc de Rock, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa, es trobava al seu primer LP “Aún es tiempo para comenzar” i es una de les millors cançons de la seva carrera. És un tema preciós i es va publicar també en single. No fa massa Óscar Janot a tret un CD titolat “Íntimos” que podeu comprar a traves de la seva propia página web i us racomano que entreu, es força intesant i amb molt material gràfic. Óscar Janot es un dels Amics d’Un Toc de Rock que ens cooordina Montse Aliaga des d’el seu de facebook. Per cert, Óscar Janot també va participar en un dels Festivals de Benidorm, ara no recordo l'any.

Dúo Dinámico – Regálame una noche 1987

Tal i com us vaig prometre la passada temporada, aquí tenim una de les noves cançons que es van incloure en el que va ser el disc de retorn del Dúo Dinámico. Clar que la discogràfica no acabava de créure amb ells i els va forçà a incloure remixes i antics èxits d’ells, es tractava de asegurarse el “Tirón”. Aquesta és una gran cançó, la veritat es que es tracte d’un “Peaso canción” que escoltem avui a Un Toc de Rock. Els catalans Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo, son dos artistes que van canviar els conceptes musicals de la joventut dels seixanta i van crear escola musical. Per cert que el 21 de setembre de 2007 es va estrenà al Teatro Nuevo Apolo de Madrid el musical "Quisiera ser" amb una banda sonora basada en 24 èxits del Dúo Dinámico. La primera actuació davant del públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita" de Ràdio Barcelona. Però això no és realment cert ja que ells havien actuat en les festes que se celebraven a l'empresa on treballaven com a enginyers tècnics, la fàbrica de motors Aricasa, però crec que estic errat en el nom. Tornem a la ràdio, en aquest moment es deien The Dinamic Boys, però el presentador Enrique Fernández, va dir no saber anglès i els va presentar com Dúo Dinámico (a la foto amb Enrique Fernández i el seu representant). Aixó consta inclus a la pàgina web del Dúo Dinámico, si bé el net d’Enrique Fernández em deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i tot una mica de francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van acceptar el nom, des de aquell día el Dúo Dinámico van entrar a formar part de la història de la nostra música.

Miguel Ríos – El Río 1968

Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock amb la millor cançó de Miguel Ríos en els anys seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río", una peça que es trobava a un single publicat per el segell Hispavox l’any 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B i que mereixia ser així mateix, cara A, si bé en el seu moment va passar bastant desaperceguda, els anys s’han encarregat de reivindicarla. Les dues peças es va extreure del primer LP de Miguel Ríos que es va titular "Mira hacia tí". "El río" era una cançó que va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat mestre Waldo de los Ríos (7 de septiembre de 1934, Buenos Aires – 28 de març de 1977, Madrid), un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir i va ser també el productor del disc. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però per obra i gracia de la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de 1962. Miguel Ríos va anuncià la seva retirada fa un parell d’anys, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos crec que ancara li queda molt a dins seu. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.

La dita d’avui es d’un dels grans poetes espanyols, Ramón de Campoamor (1817-1901) que va dir parlan de la llibertat:

“La llibertat no consisteix en fer el que es vol, 

sinó en fer alló que s'ha de fer”

Tanquem Un Toc de Rock per avui, però abans us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Jo recollo els trastets i foto el camp, ara baixo la barraqueta, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)