Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
Dr. Hook & The Medidine Show – Sharing the
night together 1986
Dr. Hook & The Medicine Show,
aquesta bona banda de country rock amb la que avui obrim Un Toc de Rock, es van
formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El tema
que sona ara és, al costat de "Sylvia's Mother", els més importants
de la seva carrera, àmplia, això si. Es trobava dins del LP "Pleasure and
Pain" publicat per Dr. Hook l’any
1986 i la cançó va arribar al lloc 6 en
els llistes dels Estats Units. Dr. Hook
van treballar fins a l’any 1985 conseguin molts èxits. Inicialment eren el
cantant i guitarra Ray Sawyer
(Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis 
Locorriere (cantant, guitarra, baix i harmònica) (New Jersey
13-06-1949), el teclista William
Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta personalitat del
cantant Ray Sawyer, el seu pegat
sobre l'ull i el barret vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el
van convertir en líder de la banda. La veritat es que jo sempre he tingut les
meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del grupo
britànic Johnny Kid & The Pirates, es tracte d’una pose.
Locorriere (cantant, guitarra, baix i harmònica) (New Jersey
13-06-1949), el teclista William
Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta personalitat del
cantant Ray Sawyer, el seu pegat
sobre l'ull i el barret vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el
van convertir en líder de la banda. La veritat es que jo sempre he tingut les
meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del grupo
britànic Johnny Kid & The Pirates, es tracte d’una pose.
John Mayer – Whiskey, whiskey, whiskey 2012
“Born
And Raised” és l'últim treball discogràfic del cantant, guitarra, compositor,
productor i periodista nord-americà John Mayers fins ara. Va néixer
el 16 d'octubre de 1977 a
Bridgeport, Connecticut. Amb els seus dos primers discos va aconseguir ser cap
de llistes i les vendes van ser molt importants, tots dos van ser multiplatí.
L'any 2003 John Mayers va obtenir un Grammy com a Millor Cantant de Pop per la
seva cançó "Your Body Is a Wonderland", però de fet aquest va ser el
primer ja que ha aconseguit set Grammy, en diversos apartats, a més d'altres
premis. El nou disc, d'aquest home que va començar formant part del John Mayers
Trio per emprendre l'any 
2001 el vol en solitari, el cinquè que publica aquest
músic, és molt recomanable i està ple de bones cançons. Actualment la seva
banda d'acompanyament la integren David Ryan Harris (guitarra i cors), Sean
Hurley (baix), Chuck Leavell (teclats) i Aaron Sterling (bateria), encara que
sempre reforça el grup en les gravacions amb bones col·laboracions. en aquest
nou àlbum compta amb David Crosby (veus), Chris Botti (saxo) , Jim Keltner
(bateria), Graham Nash (cors), Greg Leisz (pedal steel) i Sarah Watkins (cors i
violí). ser produït per Don Was.
Charlie Daniels Band –
Blowing along with the wind 1982
Des de l’àlbum “Windows” que la Charlie Daniels Band va
publicar l'any 1982 us he extret aquest "peaso cansión" que escoltem
ara a Un Toc de Rock. La veritat és que aquest grup, un dels millors dins del
rock sureny nord-americà, és pràcticament un desconegut a Espanya, tot i que la
cançó "The Devil Went Down to Geòrgia" de 1979 que és el major èxit
en la carrera d'aquest grup , es va publicar al pais. La Charlie Daniels Band está liderada por Charles Edward Daniels, nacido el 28 de octubre de 1936, a Leland, Carolina del Nord, Es tracte d’un home amb un carisma
indiscutible i una imatge 
fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant,
avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o
gorra de beisbol. La cançó que ara us he portat es trobava, com us deia, en el
LP "Windows" que The Charlie
Daniels Band van publicar el 5 de març de l’any 1982, va arribar al lloc
7 en les llistes de country
americanes i al 26 a les de
pop, aconseguin ser Disc d’Or. La Charlie Daniels Band tenen gravats més de 40
àlbums d’estudi, 8 directes
i 4 recopilatoris oficials,
l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, a
Espanya els coneixem quatre melómans i escacs, tot i que son genials i
plens de qualitat.
The Rolling Stones – Lady Jane 1966
“Lady Jane” és
una preciosa cançó dels Rolling Stones
que forma part de l'àlbum "Aftermath" publicat l’any 1966. La lletra d’aquesta
cançó ens parla de Joana Seymour,
tercera esposa del rei Enric VIII
d'Anglaterra, una de les poques dones del Rei que no van ser executades,
encara que aquella reina va morir durant el part del seu únic fill. La peça va
ser escrita pel tàndem Jagger / Richards
i en aquest enregistrament destaca la tasca de Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de
juliol de 1969), guitarra del grup en aquells moments i que va ser el veritable fundador dels Stones que toca el dulcimer, un instrument de cordes de la família del
salteri. El tema es va
publicar en els Estats Units com a cara B del single "Mother's Little
Helper" i es va incloure en l'àlbum en directe "Got Live If You Want
It!" de l’any 1966. El single amb aquesta cançó es
va publicar a Anglaterra el 15 d'abril de 1966.
Els Rolling Stones quan es va publicar aquest disc
Bob Dylan – Like a Rolling Stone 1965
La lletra d'aquest tema de Bob Dylan ve derivada d'un poema que
el jueu errant va escriure el
juny de 1965, quan va tornar d'una gira esgotadora per Anglaterra. "Like a
Rolling Stone" es va gravar per al seu àlbum d'estudi "Highway 61
Revisited", amb una preproducció que va durar dos dies i és que a Bob Dylan li costava trobar el punt de
ritme adequat a la cançó. Primer es va gravar una demo, però no els va agradar
i van tornar a canviar el ritme. És va gravar a Nova York, entre el 15 i el 16
de juny de 1965, amb format de rock i un músic de sessió novell, amb només 21
anys, anomenat Al Kooper que si
bé era guitarrista, va improvisar un riff d'òrgan pel qual la cançó és avui
identificada. No obstant això, la discogràfica Columbia Records no estava
satisfeta degut en gran part als sis minuts de durada i el seu so elèctric i
pesat, de manera que no estaven decidits al seu llançament. Només quan un mes
després es va filtrar una còpia del tema i va començà a escoltar-se a algunes
emissores de ràdio es va posar a la venda com a senzill. Encara que les
emissores
més comercials i de major audiència es neguessin a emetre una cançó
tan llarga. "Like a Rolling Stone" però, va aconseguir el segon lloc
en les llistes dels Estats Units, romanent dues setmanes en aquesta posició. Ha
estat el major èxit internacional de Bob
Dylan i és una de les seves cançons més populars. En la gravació, amb
producció de Tom Wilson, van
intervenir, a més del guitarrista Al
Kooper (orgue), Mike Bloomfield
(guitarres), Paul Griffin
(piano), Joe Mascle Jr (baix), Bobby Gregg (bateria), Bruce Langhorbe (pandereta) i el propi
Bob Dylan a la veu i piano. Per
cert, no existia partitura i tots els músics van tocar d'oïda, és clar que es
van tindre que realitzar 11 preses d'aquest tema fins a trobar l'adequada. La
lletra i el títol no tenen res a veure amb els Stones, es tracta d'una frase feta nord-americà i ser un rolling
stone, als Estats Units, és parlar de que ets un "bala perduda", un taranbana, l'ovella negra.
Simon & Garfunkel – Mrs Robinson 1967
“Mrs Robinson” és una de les més conegudes cançó
del duo nord-americà Simon & Garfunkel. Es va incloure en la banda sonora
de la pel·lícula "El graduat" que va protagonitzar un joveníssim
Dustin Hofman, un film en el qual es tracta el descobriment del sexe per part
d'un adolescent, en mans d'una dona madura, amb el consegüent drama quan el
jove s'enamora de la filla de "Mrs Robinson" i la xicota d'ell. La
cançó va ser escrita per Paul Simon i es va publicar en format single a l'abril
de 1968, aconseguint la primera posició en les llistes del Billboard i va
aconseguir un Grammy per Simon & Garfunkel ja l'any 1969. El single es va
extreure del disc "Bookends" de 1968, però inicialment es va incloure
també en l'àlbum "The Sound of 
Silence" del qual diverses cançons van
ser usades en la banda sonora de "El Graduat" que es va realitzar
l'any 1967. El cantant i compositor Paul Frederic Simon va néixer el 13
d'octubre de 1941 a
Newark, Nova Jersey, mentre que el seu company, el cantant i actor Art
Garfunkel, de nom complet Arthur Ira Garfunkel, va néixer a Forest Hills, Nova
York, el 5 de novembre de 1941. Van començar l'any 1957 i inicialment es van fer
dir Tom & Jerry, per passar després a ser Simon & Garfunkel. Les coses
van acabar entre ells com el Rosari de l'Aurora i es van desfer quan estaven en
el cim de la popularitat, l'any 1970. S'han realitzat diversos intents per
tornar a reunir-los de nou, però les coses sempre acaben malament i és que
sembla ser que l'antagonisme entre ells és tan profund que no té aparentment
solució.
El duet Simon & Garfunkel
Cher, Chrissie Hynde, Neneh Cherry & Eric
Clapton – Love can build a brindge 1999
Cher té un nou disc
al mercat publicat el passat 2012, però el tema que us porto ara a Un Toc de
Rock “L’amor pot construir
un pont” no és nou. Es tracta d'una cançó que ja va ser èxit en la interpretació que van realitzar The Judds, mare i filla. És una composició de John Barlow Jarvis, Naomi Judd i Paul Overstreet. Aquest tema que ens porta Cher es trobava en l'àlbum recopilatori "The Greatest Hits", publicat el 30 de novembre de 1999 i en aquesta cançó compta amb les col·laboracions de Neneh Cherry, Chryssie Hynde de The Pretenders i el guitarra Eric
Clapton. El single va
arribar a la primera posició al Regne Unit, però curiosament no es va classificar als Estats Units. La cantant, actriu, compositora i productora Cherilyn Sarkisian Lapierre, coneguda com Cher, va néixer a El Centro, Califòrnia, el 20 de maig de 1946. En els seus inicis i durant els anys 60, va formar parella 
professional amb el que era llavors el seu marit Sonny Bono, dien-se Sonny & Cher. El matrimoni de Sonny i Cher va durar fins l'any 1975, es van divorciar el 23 de juny i també va
ser la seva fi com parella artística. En el seu apartat com a actriu, Cher
ha
guanyat un
Oscar pel seu paper a "Encanteri de Lluna", de 1987. Cher ha venut més de cent milions de discos a tot el món, sent una de les cantants amb més vendes en la història. La veritat és que Cher ha de tenir accions del seu cirugià plàstic ja que si mireu imatges de la seva època amb Sonny & Cher us adonareu que està completament "restaurada". Sonny Bono va deixar la música per dedicar-se a la política, sent congressista, va morir el 5 de gener de 1998 als 62 anys d'edat.
Barbra Streisand – What kind of fool 1980
Ara i des de Un Toc de Rock us faré una pregunta
Quina mena de ximple ets? De fet us ho pregunten Barbra Streisand i Barry
Gibb des del LP "Guilty" que Barbra Streisand va publicar l’any 1980, un dels que millor s’han
venut dins de la seva discografia. D'origen jueu, Barbra Streisand es diu en realitat Barbara, però un error d'impremta en el seu primer disc, va
canviar el seu nom artístic. Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de
1942. Barbra Streisand és
actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema. Es tota una
“devora hombres” i en el seu currículum te de tot, des de actors a cantants i
músics, passant per polítics. De Barbra 
Streidand cal destacar la seva
extraordinària veu i el fet de que és la cantant femenina que més discos ha
venut a Estats Units. Guanyadora de dos Oscar,
quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i un Tony.
Va obtenir el premi American Film
Institute a tota una carrera, la medalla
Nacional d'Amèrica de les Arts i la Legió d'Honor francesa. El desembre de 2008
va ser la primera dona directora de cinema a rebre el Kennedy Center Honors. Aquesta cançó que escoltem ara és una
composició de Barry Gibb que
també va col·laborar en aquest disc junt als seus germans que fan els cors.
Diana Krall – Just like a butterfly that’s caught
in the rain 2012
Una de les veus femenines més importants del jazz
actualment a Amèrica del Nord és la cantant i pianista canadenca Diana Krull,
nascuda el 16 de novembre de 1964
a Nanaimo, Columbia Britànica. L'11 de desembre de 2009,
la revista Billboard la va nomenar l'artista de jazz més important de la
primera dècada del segle XXI. És l'única artista que ha aconseguit col·locar
vuit àlbums que han debutat a la primera posició de les llistes de jazz del
Billboard. Ha aconseguit tres Grammy i vuit Premis Juno que són el seu
equivalent en el Canadà. És una de les intèrprets de jazz que més discos ha
venut, es calcula que porta superats els 6 milions de discos venuts als Estats
Units i més de 15 a
tot el món. Aquesta dona de gran bellesa, va gravar el seu primer àlbum
"Stepping Out" l'any 
1993, comptant amb John Clayton i Jeff Hamilton. Aquest tema
que escoltem ara, una versió de l'èxit de Willie Dixon, es troba inclòs en el
seu últim treball discogràfic, publicat el 2 d'octubre de l'any passat i
titulat genèricament "Glad Rag Doll" que va ser produït per T Bone
Burnett, un àlbum ple de clàssics de totes les èpoques. Acompanyant-la en
aquest disc trobem a Marc Ribot (guitarres, baix de sis cordes i banjo), T Bone
Burnett (guitarres), Howard Coward (ukelele, mandolina, guitarra, veu i
harmònica), Jay Bellerose (bateria), Dennis Crouch (sota ), Bryan Sutton
(guitarres), Colin Linden (guitarres, dobro), Keefus Green (teclats i
melotrón), a més de la pròpia Diana Krall al piano i cantant. La cantant està
casada amb el cantant i músic anglès Elvis Costello. 
Dexys – Me 2012
Amb aquest grup em va passar una cosa curiosa, no
els havia sentit mai i va ser Jordi, el meu fill petit que interrompent-me un dia em
va portar un àlbum seu i em va urgir a escoltar-lo. En aquell moment, jo estava
seleccionat música per a un programa de Troba - Dors, però després d'escoltar
les primeres cançons li vaig demanar que me'l deixés, aturan el que estava fent
vaig incloure aquest tema en el següent Un Toc de Rock, aquest d'avui. Per moments
em van recordar als belgues Vaya con Dios, però crec que la qualitat d'aquest
grup a cavall del swing, jazz, rock, les noves tecnologies i un aire retro, és
irrefutable. Aquesta cançó us la extrec del seu primer àlbum "One Day I'ma
Going to Soar" que s'ha publicat el 4 de juny de l'any passat. Aquest és
el primer disc d'aquesta banda britànica que va començar en els anys vuitanta
anomenant-se Dexys Midnight Runners i a aquest si que els coneixia, clar que
segueixen liderats per Kevin Rowland que compta amb Big Jim Paterson, Pete
Williams i Mick Talbot que formaven part 
del primitiu grup i noves
incorporacions com Neil Hubbard, Tim Cansfield i l'extraordinària cantant
Madeleine Hyland que comparteix protagonisme amb Kevin Rowland en diverses de
les cançons. És clar que en les gravacions van comptar amb un munt de
col·laboradors, a més d'una secció de corda i una altra de metalls que
converteixen el grup en tota una Big Band. Els principals èxits de la Dexys Midnight
Runners, el seu nom fins a aquest disc i la reestructuració, van ser els temes
"Come On Eileen" i "Geno" que van arribar a ser número 1
als Estats Units.
A dalt els Dexys, a sota cobertes de Dexys Midnight
Runners
Paris Match – (They long to be) Close to you 2007
El tercet japonès Paris Match van publicar el 24
de gener de 2007 un àlbum ple de qualitat que es va titular "Our Favourite
Pop", en què versionen temes populars dels 70 i altres dècades. Aquesta
cançó va ser el gran èxit l'any 1970 del duet nord-americà The Carpenters, avui
en dia tot un estàndard de la música pop. Va ser composada pel pianista,
compositor i productor Burt Bacharach, un dels més prolífics autors
nord-americans de totes les èpoques i la lletra era de Hal David. Els japonesos
Paris Match es van crear l'any 1998 i són Yosuke Sugiyama, Tai Furusawa i la
cantant Mari Mizuno i van adoptar el seu nom no per la revista francesa, el van
prendre d'una cançó del grup The Style 
Council. La veritat és que tot i que a
Espanya el trio Paris Match són uns perfectes desconeguts, el grup porta
publicats 15 àlbums, si bé he de reconèixa que aquest és el que millor ha
funcionat comercialment i en ell es van incloure versions de grans cançons que
van ser èxit en les veus de gent tan dispar com Little Beaver, The Blow
Monkeys, Al Green, Lisa Stansfield, Christopher Cross, Cheap Trick, Roberta
Flack, Elvis Costello, Sly & The Family Stone o Ray Parker Jr entre
d'altres. Per cert Karen Anne Carpenter, component amb el seu germà Richard
Carpenter del duet Carpenters, nascuda el 2 de març de 1950, va morir a causa
d'una anorèxia nerviosa, el 4 de febrer de 1983. Tenia 33 anys d'edat.
Etta James – At last 1961
Aquesta
cançó va sortir dels estudis Chess Records que es trobaven al
número 2120 de l'avinguda South Michigan, a Chicago. Leonard Chess va ser tot un il·luminat, un avançat al seu temps
amb una gran capacitat per captar la novetat i treure-ho en disc convertint-lo
en èxit. Ell va descobrir a Muddy
Waters i la seva agressiva, bruta i nova forma de tocar la guitarra i a Little Walter que era un virtuós de
l'harmònica, treien-li al petit instrument un protagonisme que mai va tenir, convertinlo
en solista, cosa que avui ens sembla normal en músics com Charlie Musselwhite, però impensable
en els cinquanta. Dons Leonard va incorporar instruments de vent en les gravacions d'Etta James, cosa que tampoc s'havia
fet mai en el blues i el R & B, enriquint els enregistraments i
portant la seva música a nivells insospitats quan va començar. Aquesta que
escoltem és la cançó més important de Etta James dins de la seva época a Chess
Records. Leonard va entendre a Etta
James com una cantant de balades amb un potencial per al blues i va
innovar el concepte de R & B, en la gravació original d'aquest tema, feta
l’any 1961, va fer que la acompanyés una orquestració de violins, tan al
enregistrament d'aquesta cançó, com a "Trust in me", cosa que con us deia, era tota
una novetat en el mon del blues. De la etapa d'Etta James amb el segell Chess es parla al film "Cadillac Records". El seu nom real és Jamesetta Hawkins i va néixer a Los 
Angeles, el 25 de gener de
1938. Etta James va tenir molts problemas amb les drogues i l’alcohol, de fet fins i tot
va set empresonada, però finalment es va recuperar. Etta James va morir el 20
de gener de l’any passat. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres Grammy, va
gravar 27 discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilacions. Tormen a Cadillac
Records, com s’el coneixia. En la dècada dels 60, l'èxit
del segell Chess Records arribà amb artistes de soul com Sugar Pie DeSanto, The Dells, Radiants, Jackie Ross,
Billy Stewart, Fontella Bass i Minnie Riperton. Little Milton va ser l'intèrpret de blues més destacat de la companyia aquella
década, sense oblidar a Etta James.
L’any 1969, els germans Chess
van vendre la discogràfica a General
Recorded Tape (GRT) per
7,5 milions de dòlars. Leonard Chess
va morir a l'octubre de 1969 just quan acababa de deixar Chess Records i abans d'arribar a la
cantonada, d'un atac de cor. L'any 1972 només quedava operatiu a Chicago l'estudi
de gravació de la companyia. GRT
va traslladar el segell discogràfic a la ciutat de Nova York, transformant la
major part en una divisió del segell Janus
Records i va vendre la resta de Chess
Records a la discogràfica All
Platinum Records a l'agost de 1975. Anys més tard, All Platinum Records va travessar dificultats econòmiques venent els
masters de la Chess a MCA Records.
Uns quans càntan junts – Let it be (Ferry Aid) 1987
.jpg)
Acabarem Un
Toc de Rock amb aquest disc publicat a benefici de les víctimes del ferry Townsend Thoresen que es va enfonsar
el 6 de març de 1987 en menys de deu minuts, en sortir del port de Zeebrugge,
davant de la costa belga, provocant la pèrdua de 193 vides humanes. Tot aixó del disc va ser
una idea de Paul McCartney que
es va posar les piles amb molta rapidesa i es va gravar en sessions durant tres
dies, els 14, 15 i 16 de març tot just una setmana després de la tragedia, en
els PWL Studios, a Londres. Es
va editar el maig en format maxi-single i LP, rebent els mitjans de comunicació
un single promocional amb una cara en blanc, com solia fer CBS. Però sabeu perquè es van trigar tres
dies a gravar una cançó, la llista dels que van intervenir a petició de Paul és enorme: The Alarm, Boy George, Mark Knopfler,
John Altman, Rick Astley, Kate Bush, Gary Moore,
The New Seekers, Debee Ashby, Bananarama, Simon Bates,
Andy Bell, 
Frankie Goes To Hollywood, Michel Brown, The Christians, The
Drifters, Imagination, Mark King de Level 42, Nick Kershaw,
Mel & Kim, Suzi Quatro, Tim Polley, Mandy Smith,
Terraplane, Bonnie Tyler, Kim Wilde, Su Pollard,
Pamela Power, Alvin Stardust i molts més, que s’he
me han cansen els dits de tan escriure nomns, sense oblidar a l'ex-beatle Paul McCartney. Crec que avui en dia no
cal dir res sobre la cançó que opino tots hauran reconegut com un dels grans
temes de The Beatles i quan es
va publicar va pujar enseguida a la primera posició de les llistes. La
producció d’aquest disc va ser encarregada a Stock, Aitken i Waterman. 
La
dita d’avui es del disenyador de moda Giorgio Armani que va
manifestar en certa ocasió:
“No hi ha una
segona oportunitat, per una primera impresió”
Conclou Un Toc de Rock per avui i jo foto el camp.
Us deixo amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, Ara
baixo la paradeta i toco el dos, ens veurem en el proper programa. Xiquets,
xiquetes, porteu-se be, sigueu bons i bones.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario