Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
En el programa d'avui escoltarem tot un seguit de
temes que majoritàriament van ser caps de llistes d'èxits a pràcticament tot el
món i que meu anat demanant per correu electrònic, l'Emilio i també el facebook
de l'estimada Montse Aliaga que sempre es preocupa per el programa. Alguns d'aquests artistes ens arribaran des d'Anglaterra, altres dels
Estats Units, França, fins i tot escoltarem un grup de Grècia. El nostre viatge musical pels
records, per la nostra banda sonora, començarà amb el grup nord americà Blondie i la seva bella
cantant Deborah Harry, una dona de molt bon veure, al menys a la seva primera etapa musical ja que va ser cunilleta del Playboy. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa començo dient alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Blondie – Heart of glass 1979
Aquest
"Cor de vidre" publicat en single al gener de 1979, va ser el primer
gran èxit de la banda nord-americana Blondie,
liderats per Debbie Harry, un
dels grups més influents durant els anys 70 i que van ser una autèntica fàbrica
de fer diners, aconseguint un hit darrere l'altre. Aquest single va ser número 1
simultàniament als Estats Units i Gran Bretanya i el vídeo-clip es va gravar a
la discoteca novaiorquesa Studio 54.
En total és calcula que Blondie han
venut més de 50 milions de discos a tot el mon. La formació original era, a més
de la cantant Deborah Harry, 
una
dona de gran bellesa que fins i tot havia sigut cunilleta del Playboy, Clem Burke
a la bateria, Gary Valentine com
a baixista, James Destri als teclats
i Chris Stein a la guitarra.
Aquest tema es trobava en el seu tercer LP titulat "Parallel lines"
que es va editar al setembre de l’any 1978. Que consti que "Heart of
glass" no és res més que la reversió de la cançó gravada l’any 1975 per
ells mateixos i titulada originalment "Once I hand Love" que tenie un ritme molt més lent,
apropant-se més al blues i al reggae, sent una de les principals cançons que
tocava el grup en els seus concerts, però el productor Mike Chapman li va donar un altre gir a la cançó, un altre títol i
va pujar al cim de les llistes.
Ohio Express – Yummy, yummy, yummy 1969
El grup nord americà
Ohio Express són una de les bandes més conegudes dins del bubblegum pop americà, al
costat dels 1910 Fruitgum Company. The Ohio
Express van surgir d'una escissió del grup Sir Timothy & The Royals i estaven liderats per el cantant Joey Levine.
Van estar en actiu del 1967 al 1970, si bé van tornar, amb canvis, en diverses
ocasions. El tema, possiblement el seu gran hit, es va publicar el maig de l’any
1968 i va arribar al quart lloc en les llistes americanes. Ohio Express estaven
englobats en un so anomenat "Bublegum pop", pesat i repetitiu, però
dur, una mica a l'estil del mur de so de Phil Spector, però amb molts menys
costos de producció, en hores d'estudi es clar. L’estil va ser creat pels productors Jerry
Kasenetz i Jeffrey Katz per al segell Budah Records i ells van produïr
prácticament a tot els grups que es va dedicar a aquest estil, tret de poques excepcions com The Archies.
Els Ohio Express
1910 Fruitgum Company – The train 1969
Els 1910 Fruitgum Company van ser els reis del bubblegum pop, també sota la batuta dels
productors Kasenetz i Katz. Els
grups Ohio Expres, Crazy Elephant, The Archies i 1910 Fruitgum Company, són els més representatius del so anomenat
bublegum pop, un so creat pels productors nord-americans Kasenetz & Kazz. 1910
Fruitgum Company són una banda liderada pel cantant Frank Jeckell i que van aconseguir a
finals dels anys seixanta uns quants hits rellevants, sobretot la cançó
"Simon say" que va ser el seu gran èxit, al costat de "1-2-3 Red
Light", "Indian Giver", "Gimme, gimme good loving", "Goody, Goody Gumdrops” i "May I
Take a Giant Step", però "The train" que us porto ara i es va
publicar en single l’any 1969 amb 
"Eternal Light" a la cara B, és
també un bon tema i mereixia sonar a Un
Toc de Rock. 1910 Fruitgum
Company va començar amb el nom de Jeckell and The Hides l’any1965. Els membres originals van ser Frank Jeckell, Floyd Marcus, Pat Karwan,
Steve Mortkowitz i Mark Gutkowski, tots originaris de la
ciutat de Linden, a Nova Jersey. Els components del grup amb la resta de músics
de l'escuderia dels seus productors, van formar una immensa superbanda que va
gravar un parell de singles sota el nom de The Kasenetz-Katz Singing Orchestral Circus. En total 1910 Fruitgum Co. van treure sis
àlbums i 10 singles, així com 2 recopilatoris. Es van separar l'any 1970.
Middle of The Road – Sacramento
(A Wonderful Town) 1972
Al
grup escocès Middle of the Road avui en dia se'ls identifica bàsicament pel tema "Chirpy chirpy cheep cheep" de l'any 1971 i encara que realment va ser la cançó més popular de la banda liderada per la cantant Sally Carr, ells en van treure unes quantes més, entre elles aquesta que us he portat a Un Toc de Rock d'avui, sense oblidar "Soley Soley" o "Samson and Dalilah". El grup l'integraven, al costat de la cantant Sally Carr, el bateria Ken Andrew, el guitarrista Ian McCredie i el seu germà, el baixista Eric McCredie que va morir el 6 d'octubre de 2007 als 62 anys d'edat. Ells van fundar la banda l'1 d'abril 1970. Posteriorment es va incorporar un cinquè membre, el guitarra Neil Henderson que em sembla recordar que va militar també al grup BayCity Rollers, però va estar poc temps. "Sacramento (A Wonderful Town)" es trobava en 
el segon àlbum de Middle of the Road titulat "Acceleration", publicat l'any 1972. El single va arribar al lloc 23 a
Anglaterra i al primer a Alemanya, però no es va classificar en els Estats Units. L'any 1976 i després de publicar un single amb "Everybody Loves A Winner", es van desfer. Middle of The Road van treure en total 4 àlbums. Sally Carr es va casar l'any 1978 amb el periodista Chick Young. Als 80 Middle of the Road van tornar a la carretera, encara que ja no van estar al centre, ni de bon tros. Una cosa, els mini shorts i les llargues cames de la Sally
Carr van fer historia. Que quedi constanti d’aixó.
Dire Strait – Walk of life 1986
Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del món, però
quan va començar amb Dire Straits
imitavan i molt a Mick Dyche,
guitarrista de Sniff'’n'the Tears.
En els seus inicis Dire Strais eren Mark Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Van funcionar del 1977 al 1995. "Communiqué" va ser
l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va fer
descobrir a aquesta gran banda britànica. Dire Straits van posar aquest LP a la venda el 27 novembre 1978,
si bé va ser el següent disc "Making Movies" de 1981, el que els va
consolidar. Aquest tema que escoltem ara és va publicar en single i es trobava
al LP "Brothers in Arms", cinquè àlbum de Dire Straits que es va editar l'1 de maig de 1985 i va superar les
29 milions de còpies venudes, es troba entre els 15 discos més venuts de la
història, sent el primer que va superar el milió de còpies en el recentment
creat format CD. El LP va ser número U del
Billboard, mantenint-se 97
setmanes en llistes i va aconseguir 9 Discos
de Platí als Estats Units i 13
a Anglaterra. Dire
Straits ja havia patit canvis i en aquest enregistrament, a més de Mark Knopfler també estaven John Illsley (baix i cors), Alan
Clark (teclats), Guy Fletcher (teclats i cors), Terry Williams (bateria) i Jack Sonni (guitarra), van comptar amb
un munt de bones col·laboracions, entre elles Sting, Michael Brecker
al saxo i Dave Plews a la secció
de vents. Es va parlar de que també havia col·laborat Eric Clapton a la guitarra, però això no és cert, si bé la
confusió es va deure a que Clapton va
tocar amb ells en la posterior gira. El single on es trobava aquest tema va ser
número 2 a les llistes, ja l'any 1986 i la cançó és
un homenatge de Mark Knopfler al
cantant nord-americà Johnny Mathis.
Aquest tema inicialment va ser la cara B del single que Tony Palau, al que per cert coneixia de jove ja que tots dos
havíem estudiat a els HH Maristes de
Sants i que era el cap de promoció de Polygram a Barcelona, em va
lliurar. Jo li vaig comentar que incloure aquesta cançó com cara B amb
"Money For Nothing" a la cara A era un error. Un parell de setmanes
després els "experts" del segell sembla que em van donar la raó ja
que va ser reeditat i les cançons estaven en l'ordre invertit, tal com jo i
suposo que uns quants més, vem suggerí.
Dionne Warwick – Heartbreaker 1982
El seu nom
real és Marie Dionne Warrick,
nascuda a East Orange, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1940, però un error
d'impremta en el seu primer disc la va convertir en Dionne Warwick. És cosina de la mare de la cantant i actriu Whitney Houston, encara que en algunes
biografies diuen que és cosina de la mateixa cantant que per cert va morir
l’any passat, aixó no es cert. De fet Cissy
Houston, la seva mare, també era cantant i bona, això pot haver induït a
l'error ja que va tindre un grup de gospel on també militava Dionne Warwick. Dionne va treballar molt amb el
compositor Burt Bacharach,
durant més de dues décades, encara que aquest tema que us porto ara
"Heartbreaker", 
publicat en single l’any 1982, estava composat per
els Bee Gees i ells fan els
cors. Donava títol a un àlbum que va ser produït també a l’any 1982 per Barry Gibb, Karl Richardson i Albhy
Galut i que va ser Disc d'Or
als Estats Units arribant a superar els 3
milions de còpies venudes a la resta del món. El 16 d'octubre de l’any
2002, Dionne Warwick va ser
nomenada Ambaixadora de Bona Voluntat
de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació. Per cert, no
confongueu aquest tema que estem escoltan ara amb el del mateix títol que Led Zeppelin van incloure en el seu
segon LP. Res a veure.
Ben Harper – By my side 1995/2012
El guitarrista i cantant californià Ben Harper va
publicar el 16 d'octubre del passat any un nou treball al què aquesta cançó que
us he seleccionat, "By my side", donava títol. De fet és una mena de
disc recopilatori i s'ha anunciat un nou àlbum d'estudi per aquest any 2013 que
es titularà "Get Up!", a duet amb Charlie Musselwhite, suposo que a hores d'ara estarà al carrer ja
que es va dir que seria editat a mitjans de gener. He d'aclarir que jo aquest
programa el estic gravant el 31 de desembre, serà l'últim programa del 2012,
clar que a vosaltres us arribarà a finals de febrer o al març. He de
replantejarme el gravar amb tanta anticipació, però sóc bastant convulsiu pel
que fa als programes d'Un Toc de Rock i sempre vull avançar feina "Per si
de cas que mai se sap". Ben Harper va néixer a Pomona, Califòrnia, el 28
d'octubre de 1969 i la veritat és que al llarg de la seva carrera ha anat
evolucionant i experimentant amb el seu so oferint discos gairebé heavys i
altres pràcticament poppies, passant per versions de 
temes de Led Zeppelin o
Marvin Gaye. Aquest tema es va incloure inicialment en el seu àlbum "Fight
For Your Mind" que Ben Harper havia publicat l'any 1995. Ha treballat en
diverses ocasions amb els grups Blind Boys of Alabama amb els que va gravar un
disc d'estudi i un altre en directe, amb The Innocent Criminals va gravar un
disc en directe el 2007 i darrerament amb Relentless 7 amb els que va gravar
els seus dos últims discos de estudi. Té en el seu poder dos Grammys
aconseguits l'any 2005. Curiosament el seu primer disc, publicat el 1992 i
titulat "Pleasure and pain" només va vendre 1500 còpies que es van
publicar en vinil, clar que va ser tota l'edició que es va realitzar i és que
Virgin no semblava creure en Ben Harper. Avui en dia qualsevol disc d'aquella
primera edició és peça buscada per col·leccionistes. És clar que el seu següent
àlbum "Welcome to the cruel world" que va dedicar a la seva besàvia
que era d'origen rus-jueu i va néixer a Lituània, també va ser un fracàs en
vendes.
Antoine – Cosa hai messo nel caffè 1969
A
França va
sorgir un
enfrontament entre dos cantants de pop amb tocs de cantautor, Eduard que portava unes chollas fins a la cintura i que molts estàvem convençuts que eren falses i Antoine amb els cabells llargs, però no tant. És clar que més tard l'enfrontament va ser entre aquest últim, molt més pop i modern i el rockanrolero Johnny Halliday que va arribar a compondre i gravar, referint-se a Antoine, la cançó "Pèls llargs idees curtes". Us porto un tema, publicat per Discos Vogue l'any 1969, un dels millors d'Antoine, interpretat en italià i amb el qual va participar al Festival de
San Remo 69, amb arranjaments depurats i connotacions
jazzístiques, al meu parer un dels millors que va escriure i va gravar, encara que la seva cançó més popular va ser "Les Élucubrations d'Antoine". De fet Antoine va gravar uns
quants temes en italià i ja havia intervingut en el Festival
de San Remo de 1968 amb "La Tramontana" que va defensar conjuntament amb el grup espanyol Los Catinos, encara que em sembla que no van guanyar. Antoine era el nom artístic de Pierre Antoine Muraccioli, afincat a França,
però nascut
a Tamatave, Madagascar, el 4 juny 1944 i que despres s'en va anar a Italia definitivament
i allà va tindre fins i tot el seu propi show de televisió.
Michel Polnareff – Love me please love me 1966
Els francesos, tan xovinistes ells, van posar el
crit al cel i es van dedicar a criticar al compositor, cantant, pianista i guitarra
gal Michel Polnareff, posant-lo a parir quan va gravar aquest tema amb
fragments de la lletre en anglès, així com el títol. Cal recordar que en les
llistes d'èxits del veí país bàsicament els temes eren cantats en la llengua de
Molière. És clar que quan van veure les impressionants xifres de vendes
obtingudes amb aquest disc més enllà de les fronteres franceses van decidir que
"pelillos a la mar, però canta en francès Xiquet...!". L'any 1966
Michel Polnareff va gravar el seu primer èxit "La poupée qui Fait
Non", en aquesta ocasió cantat en francès i a continuació el seu popular
"Love me please love me" que escoltem ara a Un 
Toc de Rock. És clar
que el seu següent disc també va estar envoltat de polèmica ja que el single
amb el tema "L'amour avec toi" no podia ser emès en les emissores de
ràdio en horari infantil que a França és fins les 10 de la nit, degut a que va
ser catalogada com pornogràfica pels censors francesos de l'època. La veritat
és que Michel Polnareff va ser un transgressor per la chanson de la seva època,
començant ja amb el seu aspecte bastant cridaner, amb robes vistoses, ulleres
fosques, la seva rossa cabellera gairebé albina i una ambigüitat que ell va
saber fomentà. La veritat és que musicalment parlant podem aplicar allò de que "de
casta le viene al galgo" ja que el seu pare era músic professional i va
treballar amb Edith Piaf usant el pseudònim de Leo Poll. Michel Polnareff néix
a Nérac el 3 de juliol de 1944 i segueix en actiu. en la seva obra cal destacar
la banda sonora del film "Lipstick" de 1976, una peça instrumental i
molt electrònica. 
Aphrodite’s Child – Marie Jolie
El tercet
francés-grec Aphrodite’s Child van
ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta banda
grega feta a França, hi havia tres dels noms més rellevants per a la música
internacional, A Aphrodite¡s Child hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 de març
de 1943), el cantant i baix Demis
Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el batería Lukas Sideras. Aphrodite’s Child van funcionar molt bé de l’any 1968 fins 1972,
deixant en les pàgines de l’historia del rock temes mítics com "End of the
world", "It's five o'clock", "Rains & Tears" i
moltes més com aquest que us porto avui a Un 
Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat
a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona
una selecció de baladons com els que us he esmentat o el que escoltem ara i que és un "Peaso cansión", de fet també va ser cara B d'un single, però jo crec que es van equivocar de costat al posar la cançó. Aphrodite's Child va vendre al voltant
de 20 milions d'àlbums en tan
sols cinc anys que va durar la
seva carrera professional. Despres cadascun d’ells va seguir per la seva compta
si bé al bateria Lukas Sideras
l’he perdut la pista va anys, després de que fes de productor entre altres, per Richard Cocciante i Sigma Fay. Crec recordar que en els vuitanta fa formar un grupo anomenat Diesel.
Engelbert Humperdinck – Please release me 1967
En els anys seixanta van sorgir tres extraordinàries veus dins del univers
del pop britànic: Tom Jones, John Rowles i Engelbert Humperdinck. Aquest últim va néixa a Madras, la Índia, el 2 de maig de 1936,
però als 10 anys es va traslladar a Anglaterra. El seu manager era Gordon Mills, el mateix de Tom Jones i el va llançar amb força
quan va sentir tot el seu potencial. Aquest va ser el tema que el va donar a
conèixa a tot el mon i el seu major hit, es va publicar en single l’any 1967. Es
tracta d’una de les cançons més agraidetes als popular guateques dels seixanta.
Engelbert 
Humperdinck es deia en realitat Arnold George
Dorsey i un bon dia, quan ja començava a ser un cantant famós, es va donar
compte de que havie adoptat un nom molt enrevesat i de dificl pronunciació, llavors va voler canviar-se el nom
artístic per la aquesta difícil pronunciació, les fans del cantant es van indignar i molt... Ara que
havien après a dir "Engelbert
Humperdinck" correctament Pretenia canviarlo? Això si que NO. I va tenir que seguir anomenantse
així. Avui en dia Engelbert Humperdinck es mou bàsicament pel
circuit de casinos dels Estats Units, però no us penseu que aixó es senyal de haber perdut popularitat, el circuits de casinos es paga molt bé.
Tom Jones – I’m coming home 1967
Ja que parlem
de les grans veus anglesas, ara us porto aquest clàssic en la trajectòria
professional del Tigre de Gal·les
que sona a Un Toc de Rock. Tom Jones es diu en realitat Thomas John Woodward, és Cavaller de la Corona Britànica
i va néixer a Treforest, prop de Cardiff, País de Gal.les, el 7 de juny de 1940.
Al llarg de la seva fructífera carrera Tom
Jones ha venut més de 100
milions de discos a tot el món. El single amb aquest tema es va publicar
l'any 1967 i va aconseguir la segona posició
en les llistes de vendes angleses i la 57
als Estats Units. En el seu moment només es va publicar en single,
encara que anys més tard s'inclouria en alguns recopilatoris. Fa cosa de més d’un
any, crec que va ser a l'agost de 2011, Tom
Jones va haver de ser hospitalitzat a Mònaco, després de patir un
col·lapse en finalitzar l'últim concert de la seva 
gira europea. Per sort només
va ser un avís i sembla ser que s'ha recuperat. Abans de rés us diré que
malgrat tot el que es diu, Tom Jones
mai va treballar de miner, clar que es podria dir allò de que "La seva veu
és una mina". Sempre ha estat en actiu, si bé els seus discos fa temps que
no es mouen en el circuit de la ràdio-fórmula i pot semblà que Tom Jones està una mica oblidat, cosa
que no és certa. De fet us diré que a finals dels 90 el meu soci Mikel Barsa em va oferir una gira seva
per Espanya que vaig haver de rebutjar i és que cada concert sortia per cinc milions de les antigues pessetes
més despesses i estava segur que a aquet preu, no en vendria ni un. Tom Jones va sortir a un episodi de Los Simpsons (a la foto). Abans de que
digueu res que us conec, a John Rowles
l'escoltarem un altre dia, ara saltaremun altre vegada cap a França.
Alain Barriere – Ma vie 1964
Una de les millors cançons del
pop francès que van arribar a
l'Espanya de principis dels seixanta va
ser aquest tema del cantant
francès Alain Barrièrre que la
va gravar també en castellà, encara
que avui escoltarem la versió
original en l'idioma de Molière en lloc de la castellana.
Alain Barrièrre va néixer a La Trinité-sur-Mer, Bretanya
francesa, el 18 de novembre de
1935. L’any 1963 va representar
al seu país en la Vuitena Edició del Festival d'Eurovisió a Londres el 23 de març d'aquell any, el mateix en el què José Guardiola ho va fer en nom d'Espanya. La cançó més important
de la seva carrera va ser aquesta
que escoltem ara a
Un Toc de Rock i de fet Alain Barrièrre ha viscut sempre de rendes d'aquest
tema, tot i tindre una interesant carrera discogràfica, fins
que al setembre de 2003 es va
retirar dels escenaris amb 71
anys d'edat. Aquesta
cançó va ser molt versionada aquí al país
i la van interpretar i van gravar des
Micky y Los Tonys a Los Catinos, passant per Luis Gardey i José Guardiola que també la va gravar en català, però sobre tot destaca la versió que van realitzar Los Mustang.
Barbra Streisand – Memory 1980
La cançó amb
la que tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock formava part del musical
"Cats" i ens la porta
Barbra Streisand. Es un dels musicals més longeus en les cartelleres
novaiorquesas i arreu del món i aquesta es la gran versió que va fer i portar a
l’èxit Barbra Streisand. De la
cantant, directora de cinema, productora i moltes coses més, Barbra Streisand que us podria dir? Té
un nas que aparentment la fa lletja, molt lletja, però crec que tot i ser una
paradoxa, aquí rau precisament el seu gran atractiu físic. És una “Devora
hombres” i les seves histories amorosas amb actors, cantants i polítics són
aixó, història. Ella es diu en realitat 
Barbara,
però quan es va publicar el seu primer disc i al igual que va passar amb Dionne
Warwick, va haver una errada d'impremta, es van mengar una lletra i no es van
donar compte fins que el disc ja estava a les botigues i se li va quedar el
"Barbra". Actriu,
cantant, compositora, productora i directora de cinema, va néixer el 24 d'abril
de 1942 amb el nom de Barbara Joan
Streisand, en el si d'una família jueva a Williamsburg, Nova York. El
tema que us porta ara a Un Toc de Rock,
un dels més famosos de la seca carrera, obria el seu LP "Memories"
que es va publicar l’any 1980 i va vendre més de 12 milions de còpies.
La frase per tancar Un Toc de Rock d'avui la va dir el
recordat John Lennon:
“Vivim en un món
on ens amaguem per fer l'amor, mentre
la violència es practica a plena llum del
dia”
Conclou per avui Un Toc de Rock i us deixo amb la
bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Foto el camp i baixo las persiana, ens trobarem de nou
al proper programa.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario