Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui si el programa tingues títol tindria que
dir-se:
El Rock en Catala (del naixement a l’Ona
Leietana)
La veritat és que va arribar un
moment en què Els Setze Jutges havien complert la seva tasca conscienciant al
públic que hi havia una música feta, pensada i concebuda en català que
reflectava el moment de represió actual en aquells anys. José Maria Espinas i
els seus companys van realitzar una gran tasca a favor de la cultura musical
catalana i van fer que la joventut de l'època fos conscient que existia una
música feta aquí. Els Setze Jutges van mirar bàsicament en les seves cançons
cap a la obra dels cantautors francesos de l'anomenada "Cançó
Protesta", però el Grup de Folk que van sorgir després i com una
alternativa, va posar el punt de mira als Estats Units i van prendre com a
referència el folk nord-americà de gent com Peter Seeger, Kingston Trio, Peter,
Paul & Mary, Bob Dylan, Bobby Bare o Joan Baez. La veritat és que podem dir
avui dia que el Grup de Folk va prendre el relleu i llevat comptats casos com
Serrat, Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet 
que curiosament eren les noves
generacions dels Jutges, avui pocs sobreviuen en el món musical i no ens
referim sols per l'edat. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federacióm de Mitjans
de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten Un Toc de Rock avui parlarem
del que ara es el Rock en Català. L’any 1958 i de la mà del Mestre Casas Augé,
las Hermanas Serrano gravan el primer disc de pop, el que es dieie llavors música
ligera, en català. La primera foto es la preparació del concert de Josep Carreras al Arc del Triunf i la segona el del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella, tots dos a Barcelona.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Hermanas Serrano – Mandolino de Texas 1958
cantan en catalán los éxitos internacionales”. Les cançons
d'aquest EP son "Mandolino de Texas" que escoltem ara, "Cançó
amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", per
cert a la gravació las acompanyaven el Latin
Combo. Las Hermanas Serrano
es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa
de televisió a Veneçuela (la foto de sota). La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo (la rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella
important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més
tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per
separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt
preocupada per saber de les seves filles en tot 
moment, la que les va convènca
per cantar juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació.
Quan es van casar, les Germanes Serrano,
a les que es coneixia com Las Voces de
Cristal, van deixà el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a El Terreno, a Palma de
Mallorca. Las Hermanas Serrano
van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. Si bé
elles van centrar la seva carrera en la llengua castellana. 
Els Dracs – Comprensió 1965
A Catalunya va
sorgir imparable la Nova
Cançó amb dos grups significatius, d'una banda Els Setze
Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també
showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat
que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals
arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella de Barcelona
que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig
de 1968. Van surgir en el segell Edigsa, Belter, Vergara i després també Concentric i uns quans més de petits segells, tot una serie de gups que feien una mena de pop-rock en català, entre ells Els Xerracs, Els Xocs on tocava Toti Soler, Els Picapedrers,
Els Drums i tinc que destacar sobre tot a Els Dracs. El conjunt català Els Dracs van gravar i molt en
castellà, mitjansan el segell 
Discos Alma, abans de fitxar per Concentric i gravar
en llengua vernacla diversos EP's, entre ells el més venut del segell
Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol
naixent". Un altre dels bons discos dels Dracs es aquest del que us hem
tret aquesta cançó que és una versió d’un tema dels Animals. Els Dracs van ser al costat de Els
Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època. El sextet,
liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un
grapat d’EP 's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los
Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós,
Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer
conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat. Per
cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat
"La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres
discos amb Concentric.
.jpg)
Dos + Un – Pescadors 1968
Aquest bon
grup de folk estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel
Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col·laboració de
Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest
tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és
possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot
un himne del folk català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser
composada pels germans Clúa i M.J. Bergua. Més tard el barceloní Ia Clúa, de
veritable nom José Maria Clua i que va morir el passat 13 de setembre a causa
d'un càncer als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el
duet Ia i Batiste, un dels seus discos "Chinchonera s Cat" està
considerat una obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va
formar el grup Moto Clua i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar
a gravar quatre o cinc discos petits, aquest crec que era el segon.
Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua 1966
Aquest tema és
el millor al costat de "Cançó del
noi dels cabells llargs " en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del
pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la nostra historia
musical. "Romanço del fill de
vidua" estava composada per Bob
Dylan i el text va ser adaptat al català per el poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran
versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa “Cançó del noi dels cabells llargs”. De
fet Els 3 Tambors sols van
gravar dos o tres EP's. Els 3
Tambors per cert no eren tres,
eren quatre, els germans Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel
Jaraba i Josep Maria Farran.
Aquest primer disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966
incluïa la “Cançó del noi dels cabells llargs” i que va ser
composada per Jordi Batiste quan
solsament tenia disset anys. Jordi
Batiste més tard va formar part de Màquina, la millor banda de rock proesiu catalana i de Ia i Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP
també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
Jaume Sisa – L’home dibuixat 1968
Aquest és Jaume Sisa, nascut a Barcelona el 24
de setembre de 1948. És el nostre cantautor més galàctic i aquest és el seu
primer single, tot un document sonor, publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any
1968 i possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol",
els seus millors discos. Jaume Sisa
pertanyia al grup del folk, però
també va cantar, poc temps, aixó si, en la Orquesta
Plateria fent-se dir Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar
a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant
que no coneixia a Jaume Sisa de
res i marxant-se cap a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a
recuperar el Sisa i ara ja no
sabem qui 
és, si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest
single s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La
veritat és que Sisa, tot i ser
una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un referent per a les
noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el
sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els
seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els
gratuïts. Recordo un d’aquests recitals-concert que Jaume Sisa va fer a la
Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i
ser gratuït i estar inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça
del Rei i amb un fons urbà idílic, érem poc més de quatre gats.
Jordi Soler – Petita festa 1968
Jordi Soler i
Galí va ser component de Los Pic Nic i a més havia gravat també en solitari un
parell de singles, aquest és el primer d'ells i el va publicar Hispavox dins de
la seva sèrie Estel, signat com Jordi Soler, encara que aquest gran guitarrista
que després que es desfessin Pic Nic va formar part del grup OM, va acompanyar
a Pau Riba, un altre surgit a l'ombra del grup de folk i posteriorment i durant 25 anys a Ovidi Montllor, component i produïnt
molts dels seus discos, seria conegut ja com Toti Soler i la seva posterior
carrera en solitari s'ha anat decantant cap al flamenc. La lletra d'aquest tema
va ser escrita pel poeta xinès Li Po, al qual actualment s'ha donat per dir-li
Li Bai i musicat pel propi Toti Soler. Aquest tema va ser interpretat per Toti
Soler i Sílvia Pérez en un concert realitzat al Festival de Música de Cardedeu
l'any 2011, encara que forma part del seu repertori dels darrers 
anys, clar que
el que molts no recorden és que, com us demostro avui a Un Toc de Rock, el va
gravar ja a finals dels seixanta. Toti Soler va néixer a Vilassar de Dalt, Barcelona,
el 7 de juny de 1949. Al llarg de la seva carrera va acompanyar a Léo Ferré,
Taj Mahal, Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester Formosa que ens sembla recordar
era la seva companya, Francesc Pi de la Serra, Pascal Comelade, Maria del Mar Bonet i
altres. L'any 2005, va rebre el Premi Nacional de Música de Catalunya, atorgat
per la Generalitat
de Catalunya, pels seus discos "L'arxiver de Tortosa",
"Racconto" i "Guitarra i cançons" i el 2006 li va ser
atorgada la Creu
de Sant Jordi. La seva última producció discogràfica fins ara es va editar
l'any 2011 i es va titular “Raó de viure”.
Ia i Batiste – Chinchonera’s Cat 1975
Al Grup de
Folk hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar
Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En
aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que sembla ser que es va
suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que
integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste,
Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep
Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que
el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser el veritable embrió del que fa surgir
la Ona Leietana
i l’actual rock en catalán. A finals dels 60 i principis de la següent dècada,
els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a
barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir la
"Ona
Laietana". Ia Clua
provenia del grup Dos + Un,
mentre que Jordi Batiste havia
estat 
component dels 3 Tambors i
Màquina!. El seu segon disc,
orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en català
va ser el LP "Chinchonera's Cat" del qual us he extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que
donava títol. Va ser publicat pel segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera
va ser el seu mentor ja que Dos + Un
eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir mitjançantEdigsa. En
la gravació tenen a Josep Más Kitflus als
teclats i Max Sunyer a la
guitarra que per aquella época militaven en 
Iceberg, un altre banda mítica, el bateria Francis
Rabassa que tocava amb Barcelona
Traction i abans crec que amb Los
Gatos Negros, el baixista Jordi
Clua, germà de Ia i ex
component de Dos + Un i que
tocava en aquella època amb Fusioon,
però crec que encara em deixo algun. Van gravar 2 LP 's si bé en els 90 van
tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en directe i un altre CD,
"Esfera Malheur" ja l'any 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa
meva, a Cambrils, per portar-me aquest CD. Ia
Clua va morir el dimarts 13 de setembre de 2011, d'un càncer i amb ell
s'en va una part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les
seves cançons per poguer recordar-lo. 
Iceberg – Sacerdotes de Amón 1975
Una de les
millors bandes de rock progressiu sorgides a Catalunya a principis de la dècada
dels 70 va ser Iceberg. Max Sunyer (guitarra), Josep Más Kitflus, (piano elèctric i
sintetitzadors), Àngel Riba
(veu, saxo i guitarra) i Primitivo
Sancho (baix) militaven l’any 1973 a la banda de Tony Ronald, però van decidir fer la seva pròpia música i va
sorgir Iceberg. L'únic que ja
havia interpretat rock simfònic era el guitarra de la Pobla de Massaluca
(Tarragona) Max Sunyer que
havia tocat amb Vértice i Tapiman. Iceberg van ser hereus de Màquina
i Pan i Regaliz. En el 74
se'ls uneix el bateria Jordi Colomer
que tocava amb Luis Aguilé i
graven unes maquetes que comencen a passejar per diverses cases de discos. El
27 març 1975 Iceberg debuta en
directe a l'Hospitalet de Llobregat. Entren en contacte amb Marià Albero i Carles Serrat que estan muntant una productora. Els porten als estudis Kirios de Madrid, i entre el
5 i el 11 de maig graven el seu primer LP "Tutankhamon" que
publicaria el segell CFE l’any 1975 i del que us extrec aquest tema que
sona ara a Un Toc de Rock.
Aquest àlbum seria reeditat per Picap el 1997 ja en versió CD. Es tracta d'un
àlbum tipus òpera rock amb
cançons en castellà i anglès de temàtica entrellaçada, no un compilat de
cançons soltes unides en un LP. Va ser 
produït per Alain Milhaud. Van participar tancant la primera edició del Festival Canet Rock, organitzat pels
membres de la Trinca
i davant més de vint mil assistents. En aquella primera edició celebrada el 26
de juliol de 1975, també van participar Maria
del Mar Bonet, Orquestra
Plateria, Pau Riba, Companyia Elèctrica Dharma, Lole y Manuel, Barcelona Traction i altres. Havia d'actuar també Jaume Sisa, però finalment va ser
prohibit per les autoritats ja que dies abans s’havia declarat públicament
anarquista. El 9 de febrer de 1976 Iceberg
es van presentar a Madrid en un memorable concert al Alcalá Palace amb el teatre de gom a gom i les entrades esgotades.
Al setembre de 1976 graven "Coses Nostres" que va tornar a editar
CFE. Iceberg evoluciona a una
música instrumental amb temes més llargs. Com el cantant semblava
sobrar Àngel Riba grava les
parts de saxo d'aquest segon LP i abandona el grup que es converteix en
quartet. Ángel seguirà com
manager d'Iceberg 1978. Per
cert, Iceberg van ser convidats
a actuar en el concurs "1, 2, 3
Responda otra vez" i van exigir i van aconseguir tocar en directe.
Gravarien dos discos d'estudi, un l’any 1977 titulat "Sentiments" i
un altre el 1979 "Arc-en-ciel" i entre els dos un directe amb temes
que mai van ser 
gravats en un estudi "Iceberg en directe" que es va
publicar l’any 1978. Cal destacar que van participar en la gira nacional "La Noche Roja", amb Miguel Ríos, Triana, Salvador i Guadalquivir. Iceberg oferirà un últim concert que tindrà lloc a Salamanca, el
18 d'agost de 1979. Jordi Colomer
ja havia publicat l'any anterior un LP en solitari, Max sembla ser que tenia problemes familiars i Kitflus va entrar a la banda de Joan Manuel Serrat, en realitat la
causa de la dissolució va ser bàsicament el cansament després de cinc anys de
treball incessant. L’any 1982 Max
Sunyer, Kitflus, Santi Arisa i Rafael Escoté crearien el millor grup de jazz fussion de l'estat,
us parlo de Pegasus, però això
és una altra història. Les fotos son també del Canet Rock 75.
La Companyia Elèctrica Dharma – Ball Llunàtic 1976
El 10 de maig
de 1973, Pepe Aponte i Víctor Jou van inaugurar la sala Zeleste. Aquest local,
va llançar i aixoplugar el moviment anomenat Rock Laietà o Ona Laietana, una de
les iniciatives musicals més fèrtils de les que hi ha hagut a Catalunya. La Ona Laietana va sorgir al voltant de aquella
antiga sala Zeleste, a Barcelona
que inclus van fer un segell discogràfic. Es trobava situada en el carrer
Platería, al costat de la
Via Laietana, avui avinguda Pau Claris. Va ser igual que el Rock en Català sorgit a mitjans dels
80, un intent de donar validesa a la música feta aquí, prescindint d'estils que
poguessin crear diferències i aglutinar tota la música feta a Catalunya, de
l'estil que fos. Per això al costat de Música
Dispersa, podíem trobar a Gato
Pérez, l'Orquestra Mirasol
que després seria Mirasol Colores,
La Salseta del Poble Sec, Jaume Sisa
i Melodrama, Agua de Regaliz, Carles Benavent, Bueyes Madereros, La Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sónica, La Vos del Trópico, Coses, Barcelona Traction, Esqueixada Sniff, Lucky Guri & Peter Road, fins i tot l'Orquestra Plateria, entre molts
altres. Possiblement el grup amb un so més original dins del conjunt d'artistes
que sorgien a la Ona
Laietana sigui La Companyia Elèctrica
Dharma. Resulta difícil encara avui en dia encasillarles i precisament per això
quan van actuar a Nova York van impactar al públic americà amb estupendes
crítiques, cosa que no van aconseguir en el mateix escenari ni Pegasus, malgrat
la seva extrema qualitat i és que la
Dharma, precisament a causa del so del saxo, sonaven a
catalans, a diferents, i no pretenien emular cap estil o so d'origen anglosaxó.
La Dharma va
sorgir a Sants i de fet encara tenen el seu local 
d'assaig al carrer Tenor
Masini, per sota de l'estació del metro "Mercado Nuevo". Van sorgir
d'una comuna hippy i van ser un dels grups triomfadors d'aquells recordats
festivals Canet Rock que organitzava Josep Maria Mainat i els seus companys. L’embrió
de la Dharma
surgeix amb els tres germans Fortuny i el grup Els Llums que van debutar al
Casino de Horta l’any 1967. Posteriorment i amb l’auge de la música folk Josep,
l'Esteve i Joan Fortuny es van reconvertir en La Roda, amb els seus amics Jordi Marigó al banjo i
Francesc Granell a la guitarra. Van passar per diverses etapes i es van fer
dir Fang i Disbauxa. L’any 1971 surgeix La Dharma, nom tret d’un llibre de Jack Kerouac. El
primer gran festival en el qual va participar va tenir lloc al Les Palmeres, al
seu i també al meu barri, a Sants, el 30 de juny del 1972, amb un cartell en
què trobavem a Maria del Mar Bonet, Om, Baf, Fennech, Bueyes Madereros, Slo Blo,
Jaume Sisa i Pau Riba. Ells van organitzarse llavors una comuna, pero en lloc
de ser rural, es tractave d’una comuna urbana i va estar a Horta. L’any 1973 va
ser rellevant per la
Dharma. Carles Vidal es va incorporar al grup com a baixista
i en Joan Fortuny va passar al saxo, el so del qual va esdevenir a 
partir
d'aquest moment l'element identificador de la banda. Arrel de l’inauguració del
Zeleste i l’Ona Laietana tot va anar prenen forma. La Companyia Elèctrica
Dharma i l'Orquesta Mirasol van ser els dos màxims exponents d'aquesta corrent,
al qual també van estar vinculats formacions i músics com Santi Arisa, Gato
Pérez, Arrels, Jordi Sabatés, Sisa o Max Sunyer. La Companyia Elèctrica
Dharma va enregistrar el seu primer àlbum “Diumenge”, era l’abril de 1975. La cançó que escoltem es trobava
a l’àlbum “L’Oucomballa” editat l’any 1976, el seu segon disc. A mitjans del
vuitanta i mentre actuavan a Cardedeu, Esteve Fortuny va sofrir una hemorràgia cerebral. Va morir a
l'Hospital Clínic de Barcelona el 19 d'agost del 1986, als 32 anys. Si be i no
se ancara la raó, a mi sempre en semblava recordar que havie mort després d’un
concert a la Selva
del Camp, a Tarragona. Quan semblaba que tot havie acabat i amb la inclusió de
la petita del clan Fortuny, la
Maria, van tornar als escenaris i a gravar. La Companyia Elèctrica
Dharma està integrada per els germans Maria, Joan, Lluis i Josep Fortuny, junt
a Carles Vidal i Pep Ríus. Ah! les fotos del Canet Rock 75, per varià.
Fusioon – Negra sombra 1973
El grup Màquina! va obrir el camí al rock
progressiu a Catalunya, però continus canvis entre els seus components va fer
que finalment desapareguessin. El problema bàsic era mantenir el grup en actiu,
per a això calia actuar i les sales demanaven una música més comercial i
assequible. Jo els vaig veure un matí al Tobogán de la plaça Reial. Un altre dels grans grups de rock progressiu catalans va ser Fusioon, una banda sorgida l’any 1970 a Manresa i en la que
trobàvem noms tan importants dins el panorama musical català com l'amic Santi Arisa (bateria i percussió), Manel Camp (piano i orgue), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix). Aquest tema que
també es va publicar com a single, us ho extrec del seu primer LP editat l’any
1973 i és l'adaptació musical d'un text de la poetessa gallega Rosalía de Castro que anys més tard
recuperaria Carlos Núñez que la
va gravar comptant amb la veu de Luz
Casal, però anys abans que 
la gravessin Fusioon, ja ho havien fet Los
Tamara. Fusioon van
gravar tres àlbums, l'últim "Minorisa" el 1975. L’any 1976 Fusioon es va desfer. El 3 de gener
actuarien per última vegada a Manresa, la ciutat que els va veure néixer i el 24
de febrer van tancar definitivament la barraca amb un concert celebrat al club Helena, de Barcelona. Avui Manel Camp (a la foto feta per Mario Prades a la plaça del Rei, a
Tarragona) és un gran pianista de jazz, Santi
Arisa va crear Pegasus i
actualment també milita a Lakatans i
La Tribu. Per la seva banda Martí Brunet es va especialitzar en
música electrònica i de Jordi Camp,
germà de Manel, no us puc dir
res ja que li vaig perdre la pista. Per cert, en els seus inicis van comptar
amb el guitarrista Alfred Pla i
el baixista Paco Chacón i per
Fusioon també va passar el baixista Jordi Clua. A finals dels 90 els seus tres
discos van ser reeditats en CD per Divucsa.
Manel Camp a un concert amb Kitflus fet a la plaça del Rei
de Tarragona (Fotos: Mario Prades)
Mirasol Colores – La Rumba Criminal 1977
L'any 1974 es
va crear l'Orquesta Mirasol, en
la qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es
reconvertiria en Mirasol Colores,
enfocant la seva música més cap a la salsa que al jazz original dels seus
inicis. El cantant en aquest tema un dels primer del que és podria dir la Rumba Catalana moderna, és Manel Joseph (veu, congues i marimba),
que va formar més tard l'Orquestra
Plateria i que havia estat component de Dos + Un, al costat de Tete Matutano (flauta i percussió), Gustavo Quinteros (bateria, congues,
bongos i marimba), Santa Salas (congues,
bongos i percussió), Dave Pybus
(teclats, saxo, clarinet, vibràfon i kalimba) i Xavier Batllés (baix, contrabaix, requinto, conga, guitarra de 12
cordes i percussió). Els Mirasol només
van gravar dos discos "La
Boqueria" l'any 1977 i "Salsa Catalana" del
qual extraiem aquest tema que també es va incloure en un CD recopilatori de
grups de l'Ona Leietana, però
avui dia tant l'Orquesta Mirasol
com Mirasol Colores, són una
referència quan es parla de la
Ona Laietana.
Ambdós discos van ser reeditats per PDI conjuntament en un sol CD, l'any 1992. La Orquesta Mirasol la van crear l’any 1973 el
pianista Víctor Ammann i el
baixista Xavier 
Batllés,
comptant amb Ricard Roda, Pedrito Díaz, Cèsar Vieira, Miquel
Lizandra, Dave Pybus, Gustavo Quinteros i Santa Salas. Van ser el primer grup
del nou segell Zeleste. La seva presentació en la primitiva sala Zeleste del carrer Platería de
Barcelona va ser molt curiósa. Un periodista honrat, ho va descriure dient que tots els
que van assistir a la seva presentació es van sentir sorpresos per l'edat dels
músics, gairebé tots majors dels 40, alguns amb molts anys més i van pensar
"Quina
colla de vells", però quan van començar a tocar les boques es van
obrir de bat a bat amb sorpresa i tothom va al.lucinar per un tub i és que els
"vells"
els van donar una lliçó de bona música i saber tocar. Es van acabar les
crítiques i rialles. També van actuar al Canet Rock 75 amb María del Mar Bonet col·laborant amb ells, la foto... ja sabeu
Gato Pérez – Todo sexo femenino 1982
A la lletra d'aquesta cançó Gato Pérez ens explica la història d'un jove que es fa home en una casa plena de
dones amb els problemes que això
comporta ja que "les veus
agudes" s'uneixen en "clara unanimitat" per tal d'imposar el criteri
de "les lleones". És clar
que quan es casa té una filla i
així afegeix "dues veus noves al cor familiar".
La cançó es va incloure al disc “Prohibido maltratar a los gatos” que es va
editar a l’abril de 1982, després de que hagues tingut el seu primer atac de
cor i va estar versionada anys
més tard per Luis Eduardo Aute en un disc tribut
a Gato Pérez. Cas curios el d’aquest home. Argentí, afincat a Barcelona i fen
rumbes moltes vegades en catalá. Jo sentia
quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran
admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com
artista. Vaix arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim
una gran amistat. L'última vegada que van estar parlant va ser en un concert
que va realitzar a l'antiga sala Bikini
de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va
publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona
l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier
Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va
morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 
1990. Ell va ser el que va
inventar i va encunyar el terme "Ona
Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que
va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona
Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va
patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus
problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves
actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves
cançons i mentre aquestes sonin, Gato
Pérez seguirà viu en els nostres records. Al costat retall de premsa
escrit per Mario Prades quan Gato Pérez va morir.
Orquesta Platería – La banda del coche rojo 1988
L'Orquestra Plateria es va formar l’any
1974. El tema "Pedro Navaja", publicat l'any 1979 i que donava títol al
seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no
recorden que la cançó és una composició de Rubén Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit
i asseguren que és de la
Plateria. Està
liderada per Manel Joseph que
anteriorment havia militat en el grup Dos
+ Un i es van crear per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el
31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Han gravat 14 àlbums,
l'últim, editat l’any 2002, un homenatge a Gato 
Pérez. Per cert, de la formació original només queda Manel Joseph. Són una gran formació
de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada
que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de
ballar, jo em quedo amb La Salseta del Poble Sec. "La Banda del Coche Rojo"
es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar el 1988. Per cert que
la lletra d'aquesta cançó és gore
total i la podriem incloure dins del génere anomenat "narcocorridos" i es una versió de
"La banda del carro rojo" de Los
Tigres del Norte. I la foto... del Canet Rock 75.
Barcelona Traction – Has vist passar els ocells
1975
Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock
escoltant a Lucky Guri i Barcelona Traction. En formació de trio i a cavall del
jazz i el rock progressiu, Barcelona Traction van ser un dels pilars sobre els
quals es va afermar el rock que surgia a Catalunya i les noves tendències
musicals. Van actuar al Palau de la Música Catalana l'any 1974 i també al Festival de
Jazz de Sant Sebastià, però es deien New Jazz Trio. A partir de 1975 van passar
a ser Barcelona Traction i cal destacar la seva participació en el Canet Rock
de 1975 (les fotos son d'aquell dia). A
part de Lucky Guri als teclats es trobaven Jordi Clua al contrabaix i Francis
Rabassa a la bateria que havia tocat amb 
Los Gatos Negros i Els Kroner's de
Tony Ronald. Aquest tema que us he seleccionat es del seu primer LP
"Barcelona Traction", publicat pel segell Oliba, distribuït per
Edigsa i va ser produït per Joan Manuel Serrat que els va cedir per a la
gravació al seu pianista Josep Maria Duran, però també va col·laborar María
Albero del grup La Rondalla
de la Costa, el
percussionista Pedrito Díaz de l'Orquestra Mirasol i Manel Josep de Dos + Un i
que posteriorment crearia l'Orquestra Plateria. L'any 1976 Lucky Guri abandona
Barcelona Traction per unir-se a Música Urbana. El seu lloc és ocupat pel
teclista, Josep Maria Durán. Els tres
membres 
originals van tornar a reunir-se als vuitanta i van gravar un segon i
ja últim disc "Nano", l'any 1982. Lucky Guri nascut a Calella i
format al Conservatori de Música de Barcelona, s'ha especialitzat en jazz i és
un dels cotitzats pianistes del gènere, havent estat músic habitual acompanyant
a Guillermina Motta, Laura Simó i sobretot a Núria Feliu, La veritat és que
Barcelona Traction van ser avançats per a la seva època i la seva música no va
arribar a ser reconeguda com es mereixia, els anys s'han encarregat de
reivindicar-la. Els seus companys han format part de la banda de Serrat durant
décadas.Lucky Guri va gravar un magnífic LP amb Peter Road versionant en clau
de jazz a The Beatles en què va comptar amb Max Sunyer a la guitarra, Carles
Benavent al baix i Salvador a la bateria i no recordo haver-vos posat mai res
d'aquest disc i això que és genial, ho arreglarem en propers programes.
Barcelona Traction al Festival Canet Rock de l'any 1975
La
frase per tancar el programa d’avui està treta d’un texte del grup Manel, de la seva cançó
“Bomerang”:
“Tan bo
es insistir com saber-se retirar”
Per ara arriva a la fi Un Toc de Rock, jo us
deixaré amb la bona companyia de la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Un Toc de Rock,
baixaré la barraqueta i fotré el camp, ens veurem en el proper programa. Xiquets,
xiquetes, porteu-se be, sigue bons i bones.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario