Un Toc de Rock programa 19-02-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Molts "profetes" van predir la Fi del Món, però tot i que el nostre món està que crema i que la convivència, inclus entre gent de la mateixa cultura, cada dia es fa més difícil, el món no s'ha acabat quan van predir els Mayas ni tots els malastrucs de torn, seguim al peu del canó esperant que algun dia, no gaire llunyà, tots els problemes econòmics, laborals i aquells sorgits per causa de la religió o la corrupció, es vagin solucionant. I és que en el fons l'ésser humà és en general optimista i hem de mirar el futur recordant el que diuen els valencians: “Deu aprete, però no ofegue... es clar que de vegades et posa moraet”. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Un Toc de Rock jo em posaré les piles i avui escoltarem per començar el programa un parell de novetats.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bruno Mars – Young girls 2012

Aquest tema amb el que obro avui Un Toc de Rock també obre el nou treball discogràfic de Bruno Mars titulat genèricament "Unorthodox Jukebox", el seu segon àlbum i que va publicar el passat 11 de desembre de 2012. El cantant, guitarra, compositor i productor musical nord-americà, de veritable nom Peter Gene Hernández Jr va néixa a Honolulu, Hawaii, el 8 d'octubre de 1985, però és d'ascendència filipina per part de mare i porto-riquenya per la del seu pare, una curiosa barreja cultural. Pel seu primer disc publicat el 4 d'octubre de 2010 i titulat "Doo-Wops & Hooligans" que va ser Disc de Platí als Estats Units, va ser nominat set vegades als Grammy, aconseguint el de Millor Interpretació Masculína de Pop, per el tema "Just the Way You Are". Del nou àlbum s'ha extret com a senzill promocional "Locked Out of Heaven" que ja és Disc d'Or a Canadà, tot i que crec que no ha estat el single publicat a Espanya. El 19 de setembre de 2010, Bruno Mars va ser arrestat a Las Vegas per possessió de cocaïna. Va ser condemnat a una multa de 2000 dòlars i 200 hores de servei a la comunitat. També l'obligava la sentència a realitzar un curset sobre drogues. El cantant Bruno Mars va assumir la seva culpa i va demanar perdó assegurant que era la primera vegada que prenia drogues. En la seva faceta com a compositor Bruno Mars ha escrit i produït temes per Brandy, K'naan, Sean Kingston, Mike Posner, Shontelle i les Sugababes, entre d'altres.

Joe Cocker – Fire it up 2012

També Joe Cocker, l'incombustible rocker al que li deien "El blanc amb la veu negre", té nou disc al carrer, publicat el 6 de novembre passat, si bé a Espanya es va editar el 27 de novembre, es tracta de "Fire it up" al qual aquesta cançó que us he seleccionat dóna títol. És clar que com sol ser habitual en la discografia de Joe Cocker, és tracta d'una versió. La cançó va ser escrita per Ian Frew, Marty Dodson i Johnny Reid i aquest últim, cantant i compositor canadenc, ja l'havia gravat i portat a l'èxit, a principis del 2012. Entre el munt impressionant de músics que han participat en l'enregistrament d'aquest àlbum, el 33 disc gravat en estudi per Joe Cocker, trobem a Ray Parker Jr, Chris Chaney, Dorian Crozier, Tom Bukovac, Julie Gegant, Roger Wilkie, Melinda Porto, Nicholas Tubbs, Melanie Fernandez, Richie Ferris, el RDVZ A Capella Group, Julie Waters i un llarg etc. encara que la banda oficial de Joe Cocker al disc i les gires està formada per Nick Milo, Steve Grove, Jack Bruno, Gene Black, Oneida James-Rebeccu, Nikki Tillman i Kara Britz. L'anglès John Robert Cocker va néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Espero que amb els anys Joe Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe Cocker".

David Bowie – Cat people (putting out fire) 1982

Paul Schrader va dirigir el remake de "El petó de la pantera" que en anglès es va titular "Cat People", film de "terror" entre cometes ja que s'intentava dotar-lo d'un contingut filosòfic sobre la soledat i la marginació embolicat en poesia, i tocs sexuals. Estava protagonitzada per Nastassja Kinski i Malcolm McDowell i la banda sonora era de Giorgio Moroder, però incloïa aquest tema de David Bowie, el que va ser Príncep Gay a Gran Bretanya, que més tard va dir que no era gai que era bisexual i al final va confessar que era hetero i que tot va ser un muntatge per ficar-se el públic gai a la butxaca. No se quina és realment la seva tendència sexual, ni m'importa, però el que si és veritat és que, igual que els Village People, els va saber entabanar-los molt bé. Diuen que té un ull de cada color, però no és cert. De nen i a l’escola, un amic seu, George Underwood, li va ferir a David Bowie l'ull esquerre d'un cop de puny, la qual cosa li va produir la paràlisi dels músculs de la pupila que des de llavors, està permanentment dilatada. Això es pot confondre amb una heterocromía Iridium, ja que com la pupila ocupa la major part de l'iris, sembla que té un ull d'un altre color, però no és així. Però aixó dels ulls de colors diferents, s'ha convertit en una de les seves senyals d'identitat. David Bowie va néixer a Londres el 8 de gener de 1947, concretament a Brixton.

The Spectrum – Samantha’s mine 1967

Ara a Un Toc de Rock us porto aquesta bona cançó. Va ser el primer single publicat pel grup britànic The Spectrum i pràcticament l'únic tema seu que es pot dir mig va funcionar a Espanya. La cançó "Samantha’s mine", composada per David Gates per a ells, es va incloure en un single editat l'any 1967 amb "La noia de dissabte" a la cara B. El grup The Spectrum van publicar diversos singles, fins i tot van versionar el "Obladí, Oblada" de The Beatles i ja l'any 1970 va aparèixa el seu únic LP, a través del segell RCA, es va titular "The Light Is Dark Enough" i em sembla recordar que a Anglaterra s'ha reeditat en format CD. Els cinc xicots del grup The Spectrum es van separar poc després de treure l’àlbum. L'any 1969 a Melbourne, Austràlia, es va formar un grup de rock progressiu que es van dir Spectrum, però res a veure amb ells. Tampoc tenen res a veure amb els nostres una altra banda que es van crear l'any 1991, liderats per Sonic Boom quan Spacemen 3 es van separar.

Els britànics The Spectrum

Soulful Dynamics – Mademoiselle Ninette 1970

Tots els components d’aquest grup eren de color i procedents de Libèria, a Àfrica, però estaven establerts a Hamburg, Alemanya. Els Soulful Dynamics es van convertir gràcies a aquesta cançó en reis de les pistes de discoteques a tot Europa, l’any 1970. Aquesta cançó, "Mademoiselle Ninette" va ser el seu primer single i ha estat regrabada en moltes ocasions amb canvis de ritme i lletra, aquesta és la versió original i malgrat la nena rossa de la foto, no tenien cap noia en el grup. Per cert, quan encara no existien videoclips comercials, ells ja en van gravar un. Es va tractar d'un curtmetratge de la cançó “Mademoiselle Ninette”, el que els converteix en precursors del seu temps, encara que el clip és bastant cutre, la veritat. El grup Soulful Dynamics l'integraven Emanuel Obedekah, Frederik Andy Anderson, Ernest JG Clinton, Manfred Maxi Free, Benjamin Mason, Olu Igenuma i Molley Morgan. Soulful Dynamics van estar en actiu fins a finals dels anys 70.

 Soulful Dynamics amb el seu "Mademoiselle Ninette" van ser tot un crac

The Bee Gees – Spicks and specks 1966

Aquesta cançó donava títol al segon àlbum dels Bee Gees que va ser publicat a Austràlia, l’any 1966. Després de l'edició del disc que va ser un supervendes al continent australià, van realitzar un gira que els va portar a la fama i els va permetre actuar al Kyamba Smith Hall en Wagga Wagga, Nova Gal·les del Sud i llançar-se a per el mercat anglès i després al nord-americà . Aquest LP no es va publicar a Anglaterra fins l’any 1967 i encara que tant el àlbum com la cançó havien aconseguit el número 1 a Austràlia, no es van classificar en les llistes britàniques, però els va donar a conèixer. En aquest enregistrament el grup l'integraven Barry Gibb (veu i guitarra), Robin Gibb (veu, harmònica i guitarra) que va morir el 20 de maig del any passat, Maurice Gibb (veu, guitarra, baix i piano) que va morir el 12 de gener de 2003, John Robinson (baix) i Colin Peterson (bateria). Van comptar amb la col·laboració de Steve Kipner als cors, Russell Bamsley a la bateria i Geoff Grant a la trompeta. Hi ha una gran versió del tema a càrrec dels Status Quo, però en el mercat espanyol cal destacar la que va realitzar Tony Ronald. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock és un enregistrament en directe que us he extret del CD "The Ultimate Bee Gees" que els Bee Gees van publicar el 3 de novembre del any 2009.

The Casuals – Jesamine 1968

Creats l'any 1962, els britànics The Casuals van sorgir a Lincoln, Lincolshire, però tot i tenir una carrera interesant. no van aconseguir el reconeixement popular fins l'any 1968 arran de publicar un single amb la cançó que ara escoltem a Un Toc de Rock. "Jesamine", el seu tercer single, va aconseguir la segona posició en les llistes del Regne Unit, cosa que ja no tornarien a aconseguir amb els seus posteriors discos. El seu últim single amb el tema "Good times" es va editar l'any 1974, però ni tan sols es va clasificar en llistes i finalment The Casuals es van desfer l'any 1976. Integraven The Casuals en els seus inicis John Tebb (piano i cantant), Howard Newcombe (guitarra), Don Fortune (bateria) i Zenon Kawolski (baix), però els camvis de components van estar constants, de fet quan l'any 1969 van treure el seu únic LP "Hour World", en el qual es va incloure aquesta cançó com a tema estrella, a la portada espanyola no apareixia foto del grup. Fins aquell moment sols havien publicat singles. Van gravar el primer quan l'any 1965 van guanyar un concurs de TV tipus "Salt a la fama" que es titulava "Opportunity Knocks". La formació més estable de The Casuals va ser la configurada per Howard Newcombe, Alan Taylor, Johnny Tebb i Bob O'Brien que crec que va ser els que van gravar "Jesamine", però no estic segur. És clar que "Jesamine" no era dels The Casuals, ells van fer una versió, els primers que la van gravar van ser The Bystanders que la van titular "When Jesamine goes" i va ser escrita per Marty Wilde i Ronnie Scott. Per cert, de l'any 1955 fins 1960 hi va haver un grup a Cleveland que es van dir The Casuals, feien rock and roll, però no tenien rés a veure amb els anglesos.

The Marmalade – Rainbow 1970

The Marmalade van ser una gran banda creada a Glasgow, Escòcia, el 1961 i que inicialment es van anomenar The Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que l’any 1965 es van convertir en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van commoure el mercat britànic i es que la versió dels Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es va vendre molt millor. Amb "Reflections of my life" van revalidar el seu triomf. La cançó "Rainbow" que us porto acui a Un Toc de Rock, es va editar en single l’any 1970 i era una composició de William Campbell i Thomas McAleese, dos grans músics, components del grup. El tema va aconseguir el tercer lloc en les llistes britàniques de venda i el 51 als Estats Units. La veritat és que Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de rock de tots els temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com ells és mereixien i es que l’èxit del “Obladi, Oblada” els va marcar i molt, posan el llistó massa alt.

Tommy James & The Shondells – Crystal Blue Persuasion 1969

Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. L'any 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió de la cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó l'any 1966 i va començar a punxar-la, en veure que no podian trobar-la en el les botigues de Pennsylvania, com que la picaresca no es sols espanyola, algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en format disc pirata i es van vendre molt bé. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va descobrir que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup. Se'n va anar a una sala i després de escoltar al grup que tocava allà, els va proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant carrera amb singles com "Crimson and Clover", “Mony, mony” o "Cristal blue persuasion" que escoltem avui a Un Toc de Rock i va està composada per Eddie Gray, Tommy James i Mike Vale. Va ser publicada en single al juny de 1969 i va arrivar al segon lloc al Estats Units i el primer al Canadà. La cançó es va incloure al LP “Cellophane Symphony”, si bé la versión de l’àlbum i la del single son una llugerament diferents. L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser molt més discreta. De veritable nom Thomas Gregory Jackson, Tommy James va néixer el 29 d’abril de 1947 a Dayton, Ohio.

Tony Joe White – Down by the border 1983

Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt millor compositor, les cançons de Tony Joe White han estat èxit sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet curios. Han gravat temes de Tony Joe White fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha aconseguit un numero 1 interpretan-los ell mateix i això que té discos per un tub, penseu que va començar a gravar l’any 1968 i segueix publicant. Aquest tema és un exemple del que us dic, es trobava en el LP "Dangerous" que us recomano encaridament degut a la seva extrema qualitat i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" i "Steamy Windows". Tony Joe White va néixer el 23 juliol 1943... és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya sols el recordan quatre nostàlgics com nosaltres.

Billy Idol – Sweet sixteen 1986

Aquest tema va ser una composició del cantant, compositor i guitarrista Chuck Berry, un dels pioners del rock and roll i encara que en la seva versió original ens a va arribar a ritme de rock'n'roll, el cantant i també guitarra nord americà, nascut a Anglaterra, Billy Idol li ha camviat el ritmillo i l'ha convertit en una maravellosa balada, digna de sonar ara a Un Toc de Rock, des de la Federació de Mirjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa. Billy Idol la va incloure en l'album "Whisplash smile" que va publicar al setembre de 1986 i va ser Disc de Platí al Estats Units. En aquest dis i a més de Billy idol (cantant, guitarra i baix) trobàvem a Steve Stevens (guitarra, baix, teclats i programacions), Marcus Miller (baix), John Regan (baix), Phillip Ashley (teclats) i Thommy Price (bateria i percussió), sense oblidar a Jocelyn Brown, Connie Harvet i Janet Wright que es van encarregar de fer les veus.El cantant Billy Idol es diu en realitat William Michael Albert Broad i va néixer el 30 de novembre 1955 a Middlesex, Anglaterra, encara que la seva família es va mudar a Nova York quan era un nen, per tornar més tard a Anglaterra. Després de passar per diversos grups va crear l'any 1976 Generation X que van gravar tres àlbums. Finalment Billy Idol va deixar el grup, es va traslladar de nou a Nova York i va començar en solitari, després de treure un parell de discos va publicar l’any 1984 "Rebel Yell" que possiblement i al costat de "Whiplash Smile" siguin els millors discos de Billy Idol.

Billy Vera & The Beaters – At this moment 1987

Aquesta cançó es va incloure dins de la banda sonora de la pel·lícula "Cita a ciegas", una comedia romàntica i divertida plena d'embolics i titulada en angles "Blind date" que protagonitzaven Kim Bassinger, Bruce Willis, i John Larroquette, sota la direcció de Blake Edwards. Billy Vera, autor i interpret de la peça i de la banda sonora, és un gran compositor, cantant, actor i guitarrista, peró gairebé un perfecte desconegut aquí al país i aixó que té cançons "acollonants", però és fàcilment explicable... les seves cançons no sonen a les emissores de Ràdio-Fórmula i aixi... Es clar que tot sabem con funciona aixó, per diners: Pagues ets bo i et classifiques. No pagues, no sones i per tant no ets bo. Billy Vera va néixer a Riverside, Califòrnia, una ciutat on va residir la meva cosina Gloria P. Gsell durant uns cuants anys, un 28 de maig de l’any 1944 i el seu veritable nom és William McCord. El seu grup d'acompanyament eren els The Beaters. Ara Billy Vera & The Beaters (a la foto amb Billy Vera al mig), pràcticament uns desconeguts aquí a Espanya, sonan a Un Toc de Rock per a tots vosaltres i per cert, la primera vegada que van gravar aquesta peça, una de les més populars de la seva carrera, va ser a un disc en directe registrat al The Roxy Theater de Holywood, el 15 de gener de 1981, editat al meteix any i en aquella primera gravació va col·laborar l'actor Michael J. Fox.

Alison Krauss – Tonight I’ll be lonely too 1990/1995

L'any 1995, concretament el 7 de febrer, la cantant i violinista nord-americana Alison Krauss, nascuda el 23 de juliol de 1971 a Decatur, Illinois, va editar el CD "Alison Krauss Now that I'veu found you, A Collection", un àlbum recopilatori que a Espanya va sortir a la venda al juny i on es van incloure també cançons de la seva etapa amb The Union Station (a la foto el grup sensé). Alison Krauss és una de les bones veus femenines del country, tot i que la seva música es decanta més cap al bluegrass. Per cert quer molts l'han descobert quan va gravar l'àlbum "Raising Sand", editat el 23 d'octubre de 2007, a duet amb Robert Plant, el que va ser cantant de Led Zeppellin i que els va valer un Grammy. Aquesta cançó d'Alison Krauss es va incloure originalment en l'àlbum "I'veu got that old feeling" de 1990 i va ser escrita per Sidney Cox, component del grup The Cox Family. Al costat de Alison Krauss que canta i toca el violí, es troben Jeff White (guitarra i cors), Jerry Douglas (doblo), Sam Bush (mandolina), Alison Brown (banjo i cors), Glen Worf (baix), Peter Wasner (piano), Martin Parker (bateria) i Suzanne Cox als cors, també component de The Cox Family. Es va gravar en els Sound Shop A and Denny 's Den Studios de Nashville, Tennessee, amb producció de Bill VornDick i Jerry Douglas. L'àlbum va aconseguir un Grammy l'any 1991 com a Millor Àlbum de Bluegrass i va arribar a la posició 61 en les llistes del Billboard.

Alison Krauss

John Miles – Music 1976

Aquesta cançó amb la que tancaré el programa d'avui d'Un Toc de Rock, va ser el gran hit en la carrera del cantant, guitarra, teclista i compositor britànic John Miles, nascut a Jarrow, el 23 d'abril de 1949. Es va publicar l’any 1976 i es va incloure en el LP "Rebel". La cançó va aconseguir alçarse fins el tercer lloc  a Anglaterra i la mateixa posició va asolir en els Estats Units. John Miles va ser membre del grup The Influence, on també estaven Paul Thompson, que va ser bateria amb Roxy Music i Vic Malcolm, després guitarra de Geordie. També va formar la seva pròpia banda anomenada The John Milers Set, tot aixó abans de començar la seva carrera com a solista l’any 1971. John Miles ha posat la veu en diversos temes d'Alan Parsons Project i en moltes gires va acompanyar a Tina Turner com a cantant per als duets. La veritat és que John Miles té 18 discos gravats entre àlbums d'estudi, recopilacions i directes, però cap va funcionar com el primer, "Rebel" i de fet aquí al país sols s’el recorda per “Music”.

El cantant i multiinstrumentista John Miles

La frase d’avui per tancar el programa es del escriptor Edgar Allan Poe, tot un mestre de la pluma que va morir en un atac de "delirium tremens" provocat per el seu alcoholisme. 

“En la música és potser on l'ànima s'apropa
 més  al  gran fi  pel qual  lluita quan  se  sent
 inspirada pel sentiment poètic: la creació de
 la bellesa sobrenatural”

Conclou Un Toc de Rock i toca fotre el camp, però jo us deixo amb companyia de la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Per avui tancaré la barraqueta i sols hem queda dir-vos adeu. Porteu-se bé i no feu res que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)