Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
Paco Enlaluna – Si Jesús volviera 2012
d’una lletra molt interesant i a mi em crida l’atenció alló de
que "A Barcelona no pots trobar cap verge si et dediques a la fusteria", per tan
Sant Josep en lloc de dedicar-se a la fusta treballa com encarregat a IKEA i la
seva conclusió final “Siempre habrá un tal Judas, sacando tajada de la Historia Sagrada”.
Tots els temes inclosos en el nou CD estan composats i arreglats pel mateix
cantautor. La veritat és que es tracta d'un treball molt interessant ple de
bones cançons que us recomano des de Un Toc de Rock. Quan va començar es feia
dir Paco Hilaluna, després i
fins ara és Paco Enlaluna, si bé ell es diu en realitat Paco Ortega. El
nom no fa la cosa, ell es el mateix. I més en el cas d’aquest trobador que ho
dona tot en cada actuació. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És
filòleg d’estudis, cosa que se li nota en les paraules i a més és de barri, de
Bonavista, se li nota en el sentiment. També és guionista de programes d’humor,
entre d’altres a traballat per a José Luis Moreno i aixó se li nota en el
“cachondeíllo” i la ironia sempre constants de les seves cançons. Paco Enlaluna
es tot un showman. Repeteixo, no
us perdeu els seus directes, valen la pena
Paco Enlaluna en concert
Whiskyn’s – Tots saben 2007
que us he
selecionat per escoltar al programa d'avui d’Un Toc de Rock, es trobava en el seu CD “Reus, París Londres” l’últim
que han publicat abans de la seva disol·lució i que va ser editat l'any 2007.
Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, si bé ara no estic pas segurs de que aquest fosi un
d'ells, la veritat es que crec que no. Joan Masdeu també ha publicat en solitari. La veritat es que jo us he extret la
cançó d’un CD promocional dels singles dels grups del segell Música Global que
es va editar ja al 2008.
Els Pets – Candidat 1996
grup d'allà. Els de Constantí en
aquesta gravació van comptar amb el recordat Marc Grau que com haureu comprovat
també va incloure una cançó tocada per ell, en aquest cas va ser instrumental.
La veritat és que Marc va ser l'artífex de l'evolució musical d'Els Pets i
l'autor del canvi de so ingenu i brut dels seus principis a l'actual, arran del
disc "Fruits sex", l'any 1992. Primer com a productor i després com a
guitarra del grup fins a la seva mort. Per cert, en els dos primers discos de
Els Pets un dels guitarres que van intervindre va ser el meu company i amic Quimet Curull (a la foto tocant amb Els Pets), amb el
que faig El Temps Passa.
Sau – Envia’m un angel 1990
Sau
ha estat la millor banda de pop en català de la nostra història musical, però
la mort de Carles Sabater (21 de setembre de 1962, Barcelona - 13 de febrer de
1999, Vilafranca del Penedès) va truncar la carrera d'aquest duet i avui en dia
Pep Sala segueix la seva trajectòria en solitari. Tots dos eren bons amics meus
i Pep, compositor de la música de les seves cançons i part de les lletres, va ser
honrat amb si mateix i després de la mort de Carles no va voler seguir tot sol
un projecte que era de dos. Aquesta és una de les grans balades en la carrera
de Sau i me la va suggerir a través d'un correu una amiga de Barcelona i la
veritat és que en set anys que porto realitzant Un Toc de Rock i malgrat les
moltes vegades que Sau ha sonat al programa, aquest tema no recordo haver-ho
punxat mai. Si no em falla la memòria aquest tema, composat per l'amic Pep
Sala, es va incloure en el seu tercer LP titulat "Quina nit" que van
editar l'any 1990, tot i que s'havia gravat el gener de 1989 en els estudis
Aurha de Barcelona, produït per John Marter i Pep 
Sala. Van intervenir en
aquesta gravació Carles Sabater (cantant), Pep Sala (guitarra), Josep Sánchez
(baix), Ramón Altimir (piano i teclats) i Quim "Benitez" Vilaplana a
la bateria. Aquest disc va ser el reconeixement per part del públic a la
qualitat de Sau, però el tema que sona ara a Un Toc de Rock va quedar eclipsat
per l'èxit de "Boig per tu". Sau van realitzar una memorable gira en
què van superar els cent concerts. És clar que el cim quant a vendes va arribar
amb "El més gran dels pecadors" que van publicar ja amb la
multinacional EMI i tot i que va ser doble, va aconseguir ser Disc d'Or, però
en xifres nacionals, és a dir més de 50.000 còpies. Cal recordar que a
Catalunya s'aconsegueix el disc d'or per moltíssim menys. Parlan de Sau no hem
d'oblidar ni el concert del Palau Sant Jordi, amb Sopa de Cabra, Sangtraït i
Els Pets, rècord d'assistència europeu a un concert en recinte cobert ni tampoc el que
Sau va realitzar a la
Monumental de Barcelona i del qual va sortir el doble àlbum “Concert de mitjanit”.
Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls
glaucs
És
possiblement la millor cançó en la carrera d'aquest grup català convertit avui
en banda de culte. Estaven liderats per Jofre
Bardagí, fill del gran mestre
Bardagí i en aquesta cançó col·labora amb ells Joan Manuel Serrat, padrí de Jofre. Glaucs es va
formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van fer
dir Penes's in fronteres i a més
de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel
Valentí i Eduard Font que
els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra, sent substituït
per Alex Rexach. Es van dissoldre l'any 2003. Glaucs van publicar quatre discos,
un d'ells en directe. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina.
Jofre ha gravat també en
solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim
que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a
estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop
a Eurovisió i el tema “Porto el
Barça dins el meu cor”. La veritat es que el noi sempre ha tingut que lluitar
en contra del seu cognom i es que Bardagí pesa molt dins delo mon musical, sols
faltava el padrí, Jofre sempre ho a tingut cru perque tots l’hi exigeixen
massa.
Glaucs
Benito & Por Narices – Caricias con la boca
Al principi del programa i escoltant Paco Enlaluna
he parlat de Pare Camps, un mànager i promotor musical barceloní. Ell va ser el
descobridor d'Albert Pla i quan jo el vaig conèixa era manager de Luis Eduardo
Aute. Pere Camps també va llançar l'any 1998 al grup Benito & Por Narices
que van publicar aquest mateix any un CD amb aquesta cançó que escoltem ara per
títol "Caricias con la boca" i que és una història que ens parla de
les relacions lesbianes i de l'amor frustrat de un jove per la dependenta de la
gelateria, a la qual resulta finalment que li agraden molt més les senyores
madures. Es tracta d'un text divertit i ple d'ironia que per moments ens
recorda a Joaquín Sabina. De fet Benito Morales en un nou projacte que té en
marxa fa covers de Sabina. Aquest nou projecte signat com Benito Inglada
s'anomena Hotel Cochambre. La lletra d'aquesta cançó que sona ara a Un Toc de
Rock és d'Isidro Morales i la música de Javier Giménez, encara que Pere 
Camps
va participar en els textos d'alguna de les cançons del CD que va publicar el
segell Clan Records i que va comptar amb Benito Morales (cantant), Rafa Batlle
(baix i cors), Toni Roland (bateria i seqüenciadors) i José Vila (guitarra i
cors), però també van col·laborar Kike Serrano que va ser el productor musical,
Xiclet, Ana, el Tiet Ula, Juan Sánchez, Pep Vidal, Ramón Olivares, Josep
Encuentra de la Salseta
i Xavi Ibáñez. El productor executiu va ser Pere Camps i es va gravar en els
Estudis Sonoestil de Barcelona. Per cert Benito en el seu nou projecte ha
comptat amb el guitarrista José Vila que ara es diu Juan Vila.
Ricardo Arjona – Animal nocturno
El cantant
guatemalenc Ricardo Arjona
(Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades,
va començar l’any 1984 i ha compost molt bones lletres. Un dels millors
treballs de Ricardo Arjona és
"Historias" de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A mi una de les
cançons de Ricardo Arjona que
més m'agraden és "Animal nocturno" que escoltem ara a Un Toc de Rock
i que va estar molt bé versionada per Bertín
Osborne, és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La
podadora”, la raó es troba a la lletra que ens parla de manipulació i camvis en
el sentit musical dels artistes fets per l’industria del disc i els mànagers, fins que deixe
de estar a dalt de tot i aquells “amics” i les nuvies s’en van i sols 
queda un
gos, però l’home no es rendeix i és dedica a fer el que a ell li agrada, conscient de que
mai tornarà a ser cap de llistes de radio-fórmula, actúa a petits garitos per
poca “pela”, però treballa en alló que a ell li agrada. Com confesa que es un
optimista, si be no te encara jardí, ell ja s’ha comprat una podadora.
Per cert l’ultim disc de Ricardo Arjona que he escoltat es "Independiente", de l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que
és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica
pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als
quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé crec que l’any passat Ricardo Arjona va treure un nou disc,
però ara no ho tinc clar.
Lorenzo Santamaría – Como un huracán 1995
L'amic Lorenzo Santamaría va gravar un dels seus millors discos
"Corazón de Rock & Roll",
editat per Divuca
l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va incloure
aquest tema que escoltem ara a Un Toc de
Rock, una extraordinaria balada i que crec que es una de les poques cançons
d’aquest disc que no havien sonat a Un Toc de Rock. Mira que he “cremat” aquest
àlbum! En el disc i en mig de bones cançóns hi havie una que vam
escoltar no fa gaire temps i en el que ens parla de la seva joventut per la
zona de El Terreno, a Palma, la recordada plaça Gomila. Palma de Mallorca per a
mi sempre ha sigut parte dels meus bons records. Vaig
passar els estius de la meva infantesa i part
de l'adolescència a casa de la padrineta Amelia 
Jordi, al carrer Rei Sancho, just
darrera de la
plaça Espanya, la Terminal d'Iberia i el trenet de
Soller. Amb una cafeteria que ja no existeix i que es deia Can
Meca on els pares hem portaven a pendre els suaus. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixer a Santa Maria del Camí,
a Mallorca, per això
quan va deixar els Z-66 per llançar-se en solitari va
adoptar com a cognom artístic
el del seu poble. Fa molts anys que ens coneixem
i sento un gran
respecte per ell i el seu treball,
encara que em quedo amb la seva faceta més
rockera, abans que
les balades romàntiquetes que li va imposar la seva discogràfica, però que
el van portar al cim de la
popularitat i de las que avui ja no es pot lliurar.
Núria Feliu i Alberto Closas – Paraules, paraules
1989
Aquesta cançó va ser un dels més grans èxits en la
carrera de la cantant italiana Mina que també la va gravar comptant amb una veu
masculina que en algunes ocasions va ser Adriano Celentano i en altres Alberto
Lupo, però crec que també la va gravar amb un actor francès, però no estic
segur ja que possiblement estigui confós ja que la cançó va ser també gravada
en francès per Dalida i Alain Delon que al seu torn, l'actor també la va gravar
amb Celine Dion. "Paraules, paraules" va ser escrita per Gianni
Ferrio, Leo Chiosso i Giancarlo Del Re i la primera que la va gravar va ser Mina
amb Alberto Lupo l'any 1972. Aquesta gran versió, amb la lletra adaptada al català per Josep Maria Andreu que ens porta l'amiga Núria
Feliu compta amb la veu d'un gran actor català que ja no està entre nosaltres,
es tracta d'Alberto 
Closas (Barcelona, 3 d'octubre de 1921 - Madrid, 19 de
setembre de 1994) del qual vull recordar la seva pel·lícula "La Gran Família",
dirigida per Fernando Palacios i que si bé es va rodar a Madrid, hi ha moltes
escenes filmades a Tarragona i podem veure la Ciutat Residencial
i el Balcó del Mediterrani, en aquesta escena se sent una frase genial de un
dels nens que crida en veure per primera vegada a la seva vida el mar "Mama,
cuanta agua en la calle", crec que era Pedro
Mari Sánchez. La Dama de la Cançó, la Noia de Sants, Núria Feliu, es una bona amiga meva, fa mols anys que ens coneixem i de
fet jo havia estat el seu representant durant un temps. Aquesta cançó es va
publicar dins de l’àlbum “Amb cor i ànima”, editat per el segell Picap l’any
1989. Per cert, Núria Feliu
també va editar un Disco Sorpresa de
Fundador, un EP amb les cançons “Ja Estic be axi”, “Es Nadal”, “Est
Esplendit” i “Tu que est l’únic amor” era de 1970.
Rosa León i Massiel – Volver a los 17 1986
Des del disc en
directe "Amigas
mías" que Rosa León va
gravar al Teatre Alcala Palace de Madrid,
el 6 de maig de 1986 i que es va publicar el
mateix any en format doble vinil publicat per el segell
Fonomusic, us he seleccionat
aquesta versió de la cançó de la cantautora Violeta Parra i que
també había versionat Mercedes Sosa. El títol de l'àlbum “Amigas mías” és clar i concís ja que al costat de Rosa León trobem
a Massiel,
María Dolores Pradera, Mari Carmen i Doña Rogelia (a la qual veureu amb
Mario a la foto del blog),
Núria Espert, Marina Rosell, Cristina Almeida, Ana Diosadado, Pilar Trenas, Maruja Torres, María Asquerino,
Rosa María Mateo, Ángeles Caso, Merche González, Ana García Rivas i Lolo Rico, totes
dones, clar que darrera
estaven uns quants
músics masculins, a més de Los Gemelos. Els arranjaments els va realitzar el gran teclista Jesús Gluck, un gran músic a qui vam conèixer
popularment quan es
va incorporar a Los Bravos substituint Manolo després del
seu 
suïcidi. Per cert, la curiositat del doble disc és que el tema "Volver a los 17" que estem escoltan ara
no correspon a la gravació realitzada
en directe. Massiel va posar la seva veu
un parell de dies després a l'estudi i tot es un montatge.
Les causes semble
ser que no estan massa clares. Rosa León va néixer a
Madrid el 4 de setembre de 1951 i
també s'ha dedicat
a la política,
crec que va militar al Partit Socialista. Parlan de l’autora de la cançó, la gran cantant i poeta xilena Violeta del Carmen Parra
Sandoval, va néixer a San Fabián de Alico, si be
algunes fonts diuen que va ser a San Carlos el 4 d’octubre de 1917, de fet a
aquesta ciutat hi ha una casa al carrer El Roble nº 531 i 535 que avui es un
momument a la memoria d’aquesta gran cantautora que es va dir Violeta Parra. Es
va suicidar a Santiago de Chile un 5 de febrer de 1967.
José Feliciano – La balada del pianista
L'any 1982 José Feliciano va publicar un
àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple
de grans baladones, però entre ells em
vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión"
en què el cantant, guitarra i compositor invident
José Feliciano se luce en el texto. Per a la lletra d'aquesta extraordinària balada José Feliciano
s'inspira d'alguna manera en el "Piano man" de Billy Joel que a
Espanya va popularitzar Ana Belén. Ens parla de fracàs, solitud i oblit. Ens
explica el moment present d'un gran pianista a qui l'amor que sentia per una
dona dolenta el va destruir fent-lo un fracassat. Possiblement avui en dia dir
una cosa així pot ser considerat políticament incorrecte, però a mi sempre m'ha
resultat curiós que la paraula Feminisme sigui sinònim de coses nobles i
Masclisme ho sigui d'alguna cosa censurable. Caldrà consultar amb algun filòleg
ja que Les dues paraules no haurien de significar el mateix amb 
diferència de
sexe? La veritat és que no heu de fer-me gaire cas perquè jo sempre he estat
molt transgressor amb allò establert per imposició i que diguien el que
diguien, descrimina. José Feliciano
es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico,
el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i
anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre,
traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda
impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la
ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José
Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà",
"El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala
"Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una
trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu. 
Dioni Velázquez – Otoño sin final 1979
La veritat és que tant Quimet Curull amb el que
faig El Temps Passa, com Montse, em diuen que quan escoltem a Los 3
Sudamericanos jo sempre insisteixo que el guitarrista argentí d'Entre Ríos,
Dioni Velázquez, va formar part del grup en la seva última etapa i parlo d'un
dels seus discos en solitari en el qual ens demostra amb plenitud quan gran
guitarrista és. Però em diuen que molt parlar de Dioni Velázquez i en Un Toc de
Rock no l'he posat mai i això he de reconèixer, encara que dolgui que és una
veritat com un temple. Avui m'he proposat solucionar-ho i per això escoltem el
"Otoño sin final" que va interpretar i va compondre Dione Velázquez.
El LP es va titular "Para los dos...", va ser publicat pel segell RCA
l'any 1979 i aquesta cançó es va extreure en single promocional. El tema va ser
la sintonia d'un culebró brasiler que em sembla recordar va protagonitzar Rubens
de Falco i que es va titular "La Sucesora". Em sento orgullós de 
dir que
aquest LP segueix estant al'discoteca de casa i es troba en perfecte estat.
Després de tenir una interessant, encara que poc abundant, carrera
discogràfica, Dioni Velázquez es va incorporar a Los 3 Sudamericanos que havien
funcionat molt bé de 1959-1984 sent Alma
María, Casto Darío i Johnny. De fet va estar la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixà i en el seu lloc va
entrar l’any 1988 Daniel, encara
que l'any 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i
compositor Dioni Velázquez que
avui hem escoltat i Los 3 Sudamericanos encara es mantenen en actiu (a la foto Dioni es el del mig, sentat).
Swing affair – Plores, i ara què 1996
En diverses ocasions us he parlat a Un Toc de Rock
del grup lleidatà de pop Adhesivo als que jo vaig representar durant una època.
Quan Adhesivo es van separar, el baixista Ignasi González que també és
professor de música i al qual aprecio molt, de fet ha col·laborat en diverses
ocasions en projectes meus, va crear una bona banda de jazz en què va comptar
amb el gran músic tarragoní Xavi Pie (saxos), junt a Xavier Monge (teclat) i Joan
Rión (bateria), sota el nom de Swing Affair. Van publicar un parell de discos o
potser seria tres, i jo per tancar Un Toc de Rock per avui us he seleccionat
aquest gran tema compost pel pianista Xavier Monge que us extrec del CD
"Swaff on Cheek!", publicat l'any 1996 a través del segell
DiscMedi. Al àlbum va col·laborar el saxofonista Bob Sands. Podem dir que
Xavier Monge és pràcticament l'autor de totes les cançons de l'àlbum, excepte
dues versions, una de Miles Davis i una altra de Horace Silver i una peça
escrita per l'amic Ignasi González.
La
frase per acabar el programa d’avui el programa es del cantant Óscar Janot
que va dir:
“Una derrota no és perdre”
Tanco Un Toc de Rock per avui i toco el dos, es
clar que no us deixo sols, us quedeu amb la bona companyia de la xarxa de
emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació
Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Per ara tancaré la barraqueta i a reveure.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario