El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 19 de septiembre de 2017

Un Toc de Rock 12-01


Avui poso de nou en marxa Un Toc de Rock i començarem una nova temporada, són ja dotze anys compartint amb vosaltres música, vivències, records... i ara, en el nostre viatge, farem un recorregut musical per la Península Ibèrica comptant amb Emilio Solo, Nacho Campillo, Las Migas, Nacha Pop, Aute, Serrat, La Frontera, RH+, Revolver, Marina Rossell i l'argentí Charly García amb un tema de la seva última producció discogràfica. Ells ens acompanyaran en aquest recorregut pels últims cent anys de la història del Rock que t'arriba des de totes les emissores per les que surto a les ones cada setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i toca obrir la barraqueta un altre vegada, per tant

Benvinguts a Un Toc de Rock

Nacha Pop – La chica de ayer 1980

Avui recordarem a Un Toc de Rock i per començar aquest primer programa de la dotzena temporada, al cantant, guitarra i compositor Antonio Vega al front de Nacha Pop i escoltarem la seva millor creació musical. Una cançó que forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composada per Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava fent la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80 i la més important. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixer a Madrid  i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el estupido velo”, inclus des de el govern del país. Tornem a la cançó, ara dues curiositats, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday” i l’altre es que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan d’un garito de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes, actual líder dels Burning, va ser puntxadiscos en aquell mític local de madrileny.

La Frontera – El límite 1989

L'any 1985 sorgeix aquesta bona banda de rock anomenada La Frontera, integrada en els seus inicis per Javier Andreu que venia del grup La Visión, Tony Marmota que militava a Los Porkys, José Bataglio que tocava amb Los Esqueletos, Quino Maqueda de Reprises i Rafa Hernández que havia militat en el grup Octubre. Tots ells estudiaven a la Facultat de Ciències de la Informació de Madrid i primer s'anomenarien Las Muñecas Repollo. Després de guanyar el primer premi al festival de rock de Madrid amb "Duelo al sol", Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el grup Desperados i entra Toti Arboles que venia de Magia Blanca. A partir d'aquest moment es van produint canvis en el grup, encara que sempre sota el lideratge de Javier Andreu. Aquesta cançó, possiblement la més rellevant de la seva carrera, es va incloure en el quart àlbum d'estudi de La Frontera, publicat l'any 1989 i titulat "Rosa de los Vientos", anteriorment s'havia editat també un recopilatori. Quan es trobaven gravant el disc els deixa Toti Arboles i es va incorporar Charlie Fierro al piano i teclats i que va estar amb La Frontera durant vuit anys. La Frontera segueixen en actiu i al febrer de 2011 van publicar el que és el seu últim disc d’estudi fins al moment, "Rivas Creek", tot i que l’any 2015 es va editar “30 años en el límite”, un recopilatori. Per cert, aquest tema no volien tocar-lo mai, el tenien aborrit.

RH+ - Junto al mar 1984

Seguirem en els anys vuitanta i tal com us vaig prometre la passada temporada, escoltarem en Un Toc de Rock als RH +, una bona banda de curta carrera professional. El segon i últim disc de RH+ es va titular "Multivisión", va ser editat per el segell Polygram i d’aquest àlbum us he extret el gran tema que escoltem ara al programa i que a mi em porta sempre bons records, entre altres coses per que era la sintonia d’entrada d'un programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixer al no poder el seu líder, el guitarrista Javier Vargas, atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela, Comando Rock i La Orquesta Mondragón. Així mateix trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campilloque es feia dir en aquella època Nacho Reyno i després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín, amb Paco Clavel. A RH+ també hi eren Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria i que abans havia tocat amb els Conexión, un dels millors grups de soul español de tots els temps, liderats per Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band, una banda histórica del R & B al pais.

Revolver – El mismo hombre 1996

Un dels músics més rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a Madrid. La lletra d'aquesta cançó tracta un tema molt candent tal com estan les coses en aquest moment al país, amb les xifres d'aturats. Ens parla d'un home que s'ha quedat sense feina, ha engreixat les llistes de l'INEM, però ell va perdent a poc a poc l'esperança. No troba un lloc per treballar i poder guanyar-se la vida amb el seu esforç, sense que ningú hagi de regalar-li res ni ell tingui perquè agrair-ho. Però la crua realitat el va enfonsant dia a dia en un pou profund, sense fons, del qual ell no es veu capaç de sortir. Quan té una entrevista de treball pensa que "Avui serà especial, avui seré un heroi en la meva llar", però tot acaba amb un "Ja li trucarem”. Es va enfonsant cada vegada més i pensa per a si que ell segueix sent “El mismo hombre”, aquell que era abans, clar que amb uns quants anys més. La veritat és que és tot un drama humà i quan sentim parlar de campanyes per fomentar l'ocupació, ens sembla molt bé que s'afavoreixi a la joventut, són el futur, però I la gent que ha superat els 30 anys Què? No tenen dret a menjar, a viure dignament? No són també éssers humans? És clar que una altra pregunta pot quedar a l'aire Per què les subvencions són per a homes fins a 30 anys i dones fins a 35? No és això un greuge comparatiu molt greu quan parlem tant d'igualtat de drets per a tots dos sexes? Aquesta cançó es va incloure a l'àlbum “Calle Mayor”, editat l'any 1996, del grup Revolver, un nom darrere del que trobem al cantant, músic i compositor Carlos Goñi que va néixer a Madrid el 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne, un grup amb els que va editar diversos discos molt interessants i als que em escoltat en diverses ocasions, fins que es va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a qualitat.

Charly García – La máquina de ser feliz 2017

El músic argentí Charly García té nou disc al carrer que ha publicat aquest any, titulat genèricament "Random" que s'obre precisament amb aquesta cançó que us he seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock i que també ha estat el primer single que s'ha extret de l'àlbum que es va editar el 24 de febrer. La sortida d'aquest disc va sorprendre a molts dels seguidors de Charly García ja que havia estat hospitalitzat en un parell d'ocasions i va sortir de l'hospital el desembre del 2016 i tot i que havia estat gravat a mitjan aquest any, no va signar el contracte amb la discogràfiques fins el 24 de gener de 2017. Ha comptat amb Rosario Ortega fent-li cors, una cantant que treballa amb ell des del 2011. El disc va ser dedicat a la seva exguitarrista i amiga, Maria Gabriela Epumer, que va morir l'any 2003 per una parada cardiorespiratòria i al seu també ex guitarrista i amic el Negro García López que havia mort a l'any 2014 en un accident de trànsit. Aquest ha estat el tretzè àlbum d'estudi en solitari d'aquest cantant, guitarrista i compositor nascut a Buenos Aires el 23 d'octubre del 1951 i que va fundar dues de les bandes més importants del denominat Rock Nacional argentí, el duo Sui Géneris amb Nito Mestre i Serú Girán. Encara que en la seva carrera no hem d'oblidar una altra banda pràcticament de culte que amb només dos àlbums forma part de la història musical d'Argentina, us parlo de La Máquina de Hacer Pájaros que va introduir el rock simfònic a l'Argentina, tot això abans de llançar-se en solitari. Una de les cançons mítiques de Charly García va ser gravada i llançada a Espanya per Miguel RíosNos siguen pegando abajo” en el seu àlbum “La encrucijada”. Charly García ha publicat en total al llarg de la seva carrera i amb les diferents formacions i en solitari 47 discos oficialment, al llarg dels seus 48 anys de trajectòria musical que va començar al 1969, a més de discos de recopilacions amb temes inèdits, discos semioficials, edicions limitades i alguns més participant com a músic convidat de diferents artistes. Ha rebut un munt de premis al llarg de la seva vida, entre ells el Grammy. L'any 2010 va ser nomenat Ciudadano Ilustre de Buenos Aires i al 2013 va rebre el títol de Doctor Honoris Causa de la Universidad Nacional de General San Martín. Per cert, quan es trobava realitzant el servei militar i després d'haver agredit a un oficial i trasllat a la presó, li va ser diagnosticat un trastorn bipolar amb personalitat esquizoide i va ser donat de baixa. He de confessar que jo sempre he sentit una mena de debilitat per la música argentina, potser és per nostàlgia ja que els meus orígens es troben en el con sud del continent americà i Charly es un dels grans del Rock Nacional.

Nacho Campillo – Loco de amor 1995

Nacho Campillo, el líder dels Tam Tam Go! i al que ara escoltarem a Un Toc de Rock, va intentar una dura prova que no li va sortir massa bé, però que parla de tot lo “Tirao pá lante” que és. Un dia del mes de maig de l’any 2007 Nacho Campillo va realitzar una actuació "espontània" al metro de Madrid, a l'estació Bilbao. Durant una hora Nacho Campillo amb la seva guitarra va estar cantant amb el barret prest... Sabeu quan va recollir? Només va recaptar 71 cèntims, "ni para un café" deia el cantant i no va ser reconegut per ningú, bé, una persona si el va reconèixer, però aixó es un altre historia. Nacho Campillo va néixer a Badajoz el 14 d'abril de 1959 i amb Tam Tam Go! van començar gravant en anglès. De fet, en el seu primer LP només el tema "Manuel Rachel" estava cantada en castellà. Curiosament es la cançó més reixida del disc i la lletra no era d’ells. La cançó "Loco de amor" que sona ara al programa i estem compartint, amb arranjaments gairebé jazzístics, estava inclosa en el seu primer disc en solitari amb el seu nom “Nacho Campillo” per títol genèric, editat l’any 1995. Abans de crear amb el seu germà el grup Tam Tam Go! Nacho Campillo habia tocat amb RH+ i anteriorment ho havie fet amb Clavel i Jazmín, el grup de Paco Clavel.

Las Migas – Ni contigo ni sin tí 2016

Ara i des de l'àlbum “Vente conmigo” que el grup femení Las Migas van publicar l'any 2016, el seu tercer disc, us porto aquesta cançó que escoltarem junts a Un Toc de Rock. Us vaig parlar de Las Migas en un dels últims programes de la temporada passada escoltant a Sílvia Pérez Cruz que va formar part del grup, com a cantant, des dels seus inicis al 2004 fins l'any 2011, sent substituïda per Alba Carmona. Inicialment també trobem a Marta Robles (guitarra flamenca i cors) i Isabelle Laudenbach (guitarra flamenca) que les va deixar l'any 2013, totes elles alumnes de la Escola Superior de Música de Catalunya i que van decidir crear un grup al unir-se'ls Lisa Bause (violí i cors), poc després de començar van guanyar el premi de l'Institut de Joventut (INJUVE) al millor grup de flamenc el que els va obrir moltes portes i els va servir per a realitzar actuacions fora de les nostres fronteres, actuant en festivals d'Itàlia, Holanda, Hongria, Bulgària, França i Tunísia. Però no és fins al 2010 que treuen el seu primer disc "Reinas del matute", a través del segell Nuevos Medios. La veritat és que la formació ha patit diversos canvis i també han passat per Las Migas Roser Loscos (violí i cors) i Alicia Grillo (guitarra flamenca i cors), quedant avui tan sols Marta Robles de la formació original.

Luis Eduardo Aute – Somnis de la plaça Rovira 2010

En diverses ocasions, no masses, la veritat, Luis Eduardo Aute ha gravat en català i és que quan la seva família va tornar de Filipines, van residir al barri de Gracia de Barcelona, tal com ens explica ell mateix en el text d'aquesta cançó, l'única en la llengua de Mossèn Cinto que es va incloure en el seu CD "Intemperie", publicat l'any 2010. De fet Aute xapurreja català, no gaire bé, és clar, però el parla i és tot un detall. Jo recordo el concert que va celebrar a la Monumental de Barcelona cobrint les dates que va deixar vacant Miguel Ríos quan va suspendre la gira "Rock en el Ruedo" i quan Aute va sortir a l'escenari va explicar que estava molt content de ser-hi i ho va dir en català, ficant-se en aquell mateix instant al públic assistent a la butxaca. En el back stage em vaig trobar a l'amic Carlos Tena, feia temps que no ens vèiem i sense donar-me temps a dir res em va ficar al camerino d'Eduardo per "presentármelo", clar que mentre Eduardo i jo ens feiem un fart de riure davant la sorpresa de Carlos, li vam tindre que explicar que ja feia temps que ens coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez, al que escoltem ara al programa d’avui d’Un Toc de Rock, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups espanyols més, fins que va començar a gravar les seves cançons com a cantautor, és diu que inpulsat per Massiel que ja havia gravat un parells de cançons seves. Per cert, l’amic Eduardo des de fa un any te problemes de salut i espero que quan aquest programa surti a les ones ell s’hagui recuperat del tot.

Marina Rossell – Pare 2006

Des de l’àlbum “Per al meu amic Serrat” que va ser un tribut de diversos artistes al Noi del Poble-sec, us he extret aquesta versió que Marina Rossell va realitzar d'aquest tema que es trobava originalment en el disc “Per el meu amic” que Serrat va publicar a mitjans dels setanta i que és, en la meva modesta opinió, un dels seus millors discos. "Pare" és un tema carregat de càrrega ecologista que ens parla de com estem destruint aquest món nostre a base de "progrés". En aquest àlbum tribut, trobem cançons de Serrat interpretades també per Maria del Mar Bonet, Pep Sala, Shuarma, Falsterbo, Miguel Poveda, Pere Tapies, Ginesa Ortega, Marc Parrtot, Dyango, Big Mama Montse, Pau Riba, Sergio Dalma, Cris Juanico, Moncho, Jaume Sisa, Peret, Los Manolos, Pascal Comelade, Sabor de Gracia, Ricard Miralles, Nina, Joan Isaac, Tete Montoliu i uns quans més, en total son 40 artistes versionant a Joan Manuel Serrat i que es va publicar l’any 2006. Posiblement la millor cançó en la carrera de Marina Rossell sigui “La Gavina”, una havanera que va incloure en el seu segon àlbum titulat "Penyora", editat l'any 1979 i que li va valer el premi Fotogramas de Plata. Marina Rossell va començar com a telonera en els concerts de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor, era 1976, però la seva carrera ha estat brillant i ha col·laborat amb grans de la música, entre ells el recordat George Moustaki que va morir l’any 2013 i amb el qual va gravar un disc en què també participaven Josep Tero i Maria del Mar Bonet. Marina Rossell va néixer a Castellet i Gornal, a la província de Barcelona, el 17 de gener de 1954, encara que jo recordo haver llegit en algunes fonts que era de l'Arbos, ja a Tarragona, segurament estaré errat. Per descomptat Marina ha centrat la seva discografia en la llengua catalana, però val a dir que també ha gravat en castellà.

Emilio Solo – El amor 2006

L'any 2006 es va publicar l'àlbum “Jamás te olvidaré” del cantant i guitarrista Emilio Solo que va veure la llum a través del segell Contraseña i del que ara escoltarem aquesta gran balada que crec va ser escrita per ell. En el disc hi trobem un munt de versions de temes de Lone Star, Peter Paul & Mary, Procol Harum, Antonio Machín, Les Surfs, Frank & Nancy Sinatra, Nicola DiBari i molts altres, es tracta de gèneres musicals molt diferents el que ens dóna una idea de la versatilitat d'aquest artista de veritable nom Emilio Palomares Quevedo i que va néixer a Benimàmet, València, un 3 de desembre, encara que no us puc precisar quin any, però suposo que seria a mitjans dels cinquanta ja que va començar a compondre cançons al 1971 i té en el seu haver una discografia molt interessant. Al 1987 va gravar el seu primer single que va incloure dos temes escrits per ell "El rock de la amistad" i "Mi gran pasión", encara que en un any abans ja havia participat al Tercer Festival de la cançó de Santander i en un concurs organitzat per la Cadena Ser. Des de llavors ha publicat 9 àlbums, aquest és l'últim. Per cert, es diu que el pseudònim "Solo" l'hi va posar, en al·lusió al cantant italià Bobby Solo, Alfonso Aguado, el que va ser líder i cantant de Los Inhumanos i que li va publicar els seus primers discos a través del seu propi segell discogràfic.

Joan Manuel Serrat – Por las paredes... 1000 años hace 1978

Avui i per concloure el programa tornarem a escoltar a un dels nostres més grans trobadors, Joan Manuel Serrat que torna a Un Toc de Rock en aquest primer programa de la nova temporada amb aquesta peça, una de les millors lletres de Serrat durant els anys setanta i la cançó va estar inclosa en el seu LP "1978", publicat l’any 1978, es clar, on el tema estrella va ser “Irene”. Si escolteu amb atenció la lletra sentireu com Joan Manuel Serrat ens exposa en els set minuts i mig que dura la cançó, un resum de la història de Catalunya narrada pel Noi del Poble Sec amb tot tipus de detall, des de ibers i romans, àrabs i cristians, a la immigració dels anys de la posguerra, també els cinquanta i seixanta. La construcció de l'exposició Universal de Barcelona i en la lletra d'aquesta cançó i al meu parer, cal destacar aquella frase genial que diu, parlant de la Mediterrània, “No había pez que se atreviera a transitarlo sin llevar las cuatro barras en el lomo…”. Per cert que una vegada i parlan amb Serrat, no vaig poguer aguantar-me i li vaig preguntar Per què un tema tan cru sobre la història de Catalunya, cantat en castellà? La seva resposta va ser immediata, clara i conscisa “Perquè tots m'entenguin bé”. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, on per cert, també va néixer la meva germana Anna, però la familia vivia al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Us diré que Joan Manuel Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos.

La frase d'avui és del periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano, considerat com un dels més destacats escriptors de la literatura llatinoamericana que va manifestar amb sabiesa


“Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit”

Acabaré Un Toc de Rock per avui i us deixaré en companyia de totes les emissores per les que surto a les ones cada setmana o via internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Ara baixaré la barraqueta, jo sóc Mario Prades i ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades