Un Toc de Rock programa 29-06-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Es posa el sol en un dia ennubulat (Foto: Mario Prades)

Avui començarem el nostre viatge musical per la història del rock, a principis dels anys seixanta. us porto uns quants clàssics que van ser, molts d’ells, número U i ara que em fixo en la selecció musical, no hi ha cap novetat, mira que bé, o mira que malament, segons es miri. Per tant obrim la barraqueta d'Un Toc de Rock amb un grup femení de doo wop, encara que molts les etiqueten com soul i una cançó que ha estat multiversionada, fins i tot la van gravar The Beatles i que ens parla d'un empleat del servei de correus que no porta la carta esperada per una núvia enamorada que té al seu promès lluitant al front. Que consti que la meva cosina Glòria P Gsell, la nord-americana, sempre em deia: "No hi ha notícies... bones notícies"

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Marvelettes - Please Mr Postman 1961

Aquesta cançó va ser el single de debut del grup vocal nord-americà The Marvelettes format el 1960 per Katherine Anderson, Anne Bogan, Juanita Cowart, Gladys Horton, Georgeanne Tillman i Wanda Young en Michigan i que es va desfer el 1970. Van gravar per al segell Tamla Motown, encara que elles sempre es van inclinar més cap al pop que el soul habitual en el segell. The Marvelettes van col.locar altres singles en les llistes d’èxits, entre ells "Playboy", "Too Many Fish in the Sea", "Twistin 'Postman" i "Beechwood 4-5789", però van tenir canvis constants en el grup en què es comptabilitzen 5 formacions diferents. El single amb "Please Mr Postman" va ser número U al Billboard a finals del 61 i va ser composada per Dobbins - Garett - Brianbert, si bé en la versió de The Beatles el 1963, on la veu solista va ser John Lennon, consta Brian Holland com a compositor. A partir de 2006 en el saló de la Fama dels Compositors consten com a autors de la cançó "Please Mr Postman" el tàndem Holland, Bateman i Gorman. El grup d'acompanyament de The Marvelettes en aquest tema va ser The Funk Brothers, on trobàvem a un jove Marvin Gaye a la bateria, James Jamerson al baix i com a veu solista a Gladys Horton (a la foto) que va morir el passat 26 de gener de 2011, als 65 anys de edat. Altres destacables versions de la cançó les van realitzar The Carpenters, Helen Shapiro i els britànics The Saturdays.

The Shrirelles - Dedicated to the One I love 1961

The Shrirelles van ser un grup vocal creat el 1958 i que es va mantenir en actiu fins 1982 i al costat de Martha and The Vandellas, foren les bandes vocals femenines més populars de la seva època. Integraven The Shirelles les cantants Doris Coley, Addie Harris, Beverley Lee i Shirley Owens. Aquest tema va ser cara A d'un single que van publicar el 1961 amb "Look a Here Baby" a la B. El senzill va arribar al lloc 81 en les llistes del Billboard i va estar composada per Lowman Pauling i Ralph Bass. El tema va ser recuperat per The Mamas & The Papas que la van pujar a la segona posició el 1967 i la seva versió es va incloure a la pel.lícula "La Bella i la Bèstia". Bernadette Peters va tornar a posar-la a les llistes el 1981 i el 1994 va ser el britànic Bitty McLean, mentre que en el 96 ho va fer Linda Ronstadt, però s'han fet moltes més versions.

Paul & Paula - Hey Paula 1963

Aquest tema va ser el gran número U del duet texà Paul & Paula que en realitat es deien Ray Hildebrand, nascut el 21 de desembre de 1940 i Jill Jackson que va néixa el 20 de maig de 1942 i van ser un dels duos noi / noia que millor van funcionar comercialment. "Hey Paula" va ser el seu gran èxit i el seu single de debut, publicat el 1963 i va pujar al número U de les llistes americanes. Un altre dels seus hits destacables és "Young Lovers" també de 1963, però "només" va arribar a la sisena posició. En total van gravar tres LP's, l'últim el 1964 i el segon a l'any anterior, encara que és un disc de nadales, però hi ha dos recopilatoris dins de la  discografia oficial de Paul & Paula, un del 65 i el segon editat l'any 2000.

Paul & Paula

Jane Morgan – The day that rains came down

La cantant i actriu Jane Morgan es diu en realitat Florence Catherine Currie i va néixa el 3 de maig de 1924 a la ciutat de Newton, Massachusetts. Jane Morgan va començar sent una cantant de festes per pagar-se els estudis a l'acadèmia musical novaiorquesa Juilliard i va ser contractada per actuar periòdicament al Roseland Ballroom de Manhattan, fins que la va descobrir el director d'orquestra Art Mooney que va ser qui la va batejar com Jane Morgan. El 1948 i amb l'Orquestra de Arty Mooney van ser contractats per el gran violinista i director Bernard Hilda per actuar a París i allí va començar l'enlairament de Jane Morgan acompanyada per Bernard Hilda i el seu violí gitano. Aconseguint gràcies al seu domini del francès i l’italià el seu propi show de televisió i el seu primer disc. Jane Morgan va ser considerada, per la seva elegància, una de les cantants més ben vestides del món. A partir de 1952 es va dedicar a ser profeta a la seva terra i va funcionar comercialment a Canadà i Estats Units. El seu estil no és una cosa extraordinària, practicava una línia melòdica molt llarga amb frasejos molt elegants, que barregen passatges lírics amb melodies allargades, amb un elegant so, una cosa típica en els estudiants de la Juilliard. Més o menys com els músics que surten del Taller de Músics que per molt que sàpiguen tocar, tots sonen igual. Aquest tema va ser recuperat en un disc de "Cançons preferides" i va ser èxit en la veu de Petula Clark.

Jane Morgan uns quans anys despres d'aquesta gravació

Louise Tucker - Midnight blue 1982

"Midnight Blue" va ser un projecte de Charlie Skarbek i la mezzosoprano anglesa Louise Tucker de 1982. L'àlbum va vendre set milions de còpies, i reeditat en versió CD el 1990 i el tema que la donava títol és el que escoltem ara a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Curiosament i malgrat que el disc va sonar i molt en les emissores comercials, els resultats de venda no van ser igual de satisfactoris a Espanya, on el disc va ser publicat per Ariola. Louise Tucker va néixa el 1956. "Midnight blue" és la variació d'una composició de Beethoven arreglada pel compositor i productor Charlie Skarbek que també és l'autor de l'himne de la Copa del Món de Rugbi, crec que de 1991. Va ser produït per Tim Smith i el propi Charlie Skarbek.

Louise Tucker 

Giorgia - Tell me why 1986

La cantant italiana Giorgia va néixa a Roma, el 26 d'abril de 1971. Aquest tema que es va publicar en versió maxi-single, va ser el seu disc de debut, tant a Espanya com al seu país i es trobava en el seu primer LP "Giorgia" que no es va publicar fins 1994. És una cançó pop molt rítmica i concebuda per a les discoteques, lluny del seu estil habitual i va ser produït per Peter E. Luedemann i Mauro Paoluzzi. En la seva carrera destaca el duet realitzat amb Andrea Boccelli del tema "Viu per ella" que al nostre país va interpretar el tenor al costat de Marta Sánchez. Giorgia va començà a funcionar comercialment quan va guanyar el Festival de Sanremo el 1993 amb "I poi". De fet en la seva carrera destaquen els seus duets, havent gravat amb cantants importants, entre ells i a part d'Andrea Boccelli, es troben Ricky Fanta, Ronan Keating, Ray Charles, Gianna Nannini, Herbie Hancock, Elton John i Luciano Pavarotti.

Giorgia i Andrea Boccelli

Twiggy - Feel emotions 1985

Twiggy va ser la model anglesa més famosa de la història moderna. El seu rostre angelical li va brindar portades de revistes i va fer que fos imitada per la joventut dels seixanta, i es va convertir en una icona de la segona meitat dels seixanta, malgrat la seva primesa extrema que avui diríem que fregava l'anorèxia, encara que en aquelles èpoques ni sabíem que era això, nosaltres ens limitàvem a dir que estava més prima que un fideu i que com et abracés fort podies clavar-te un os. Però Twiggy va ser la musa de la dissenyadora britànica Mary Quant per a la minifaldilla, un dels millors invents dels 60. En els 80 va gravar uns quants discos que la veritat van passar amb més pena que glòria, encara que aquest que us porto avui a Un Toc de Rock es pot escoltar. Va ser publicat pel segell anglès Arista, tot i que Ariola, el seu distribuïdor a Espanya, no va voler publicar-lo en dubtar de les seves possibilitats comercials. Aquesta és la còpia que van enviar a Ariola i que aquests van rebutjar i que per pura casualitat va arribar a les meves mans al costat de força material rebutjat. El single va ser produït per Tim Smith i Charlie Skarbek, els mateixos que van produir a Louise Tucker i el seu "Midnight blues" i es va publicar el 1985. Twiggy es diu en realitat Lesley Lawson i va néixa a Londres el 19 de setembre de 1949. Es recordarà a aquesta petita model per la seva imatge característica, pèl curt, ros i engominat, la seva curta estatura ja que no arriba al metre setanta i els seus vestits curts, minifaldilles de Mary Quant, ulleres grans, pestanyes postisses, ulls molt maquillats i mitjes a l'alçada dels genolls, a ratlles i de colors cridaners. I si mireu les fotos veuren que era de Castelló de la "Plana".

Twiggy, una model seca com un fideu

Linda Kendrick - Sympathy for the Devil 1974

Poc us podré dir d'aquesta cantant,  Linda Kendrick que jo juraria és britànica ja que va gravar per al segell Pye que era anglès, entre altres artistes de Pye estaven Status Quo. Es tracta d'una bona versió del "Sympathy for the Devil" del tàndem Mick Jagger i Keith Richard i va ser un gran èxit en la interpretació que van realitzar els Rolling Stones, si bé la versió de Linda Kendrick, encara que en una línia més comercial, no desmereix en res. La veritat és que la cançó la va compondre només Mick Jagger que es va inspirar en la novel.la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarita", que va arribar a les seves mans a través de la seva girl-friend per aquella època, l'actriu i cantant Marianne Faithfull. Aquest tema es va publicar en single el 1974 i va ser produït per Lynton Guest i Jimmie Edwards que també van produir al grup Rose i a Paul King, entre molts altres. Al piano col.labora el propi Lynton Guest i Steve Holley a la bateria i que havia tocat amb Elton John i Els Wings de Paul McCartney i que després s'uniria a la banda d'Ian Hunter, a més de comptar amb els cors de The London Bach Choir. Linda Kendrick de 1966 a 1978 va publicar vuit singles.

The Pretenders – My Baby 1987

The Pretenders, la banda liderada per la cantant britànica Chrissie Hynde (a la foto) va publicar el single "My baby" el 1987, amb "Room full of mirrors" a la cara B i que era una composició de Jimi Hendrix. The Pretenders va ser creat per la compositora, guitarrista i cantant Chrissie Hynde, el guitarrista James Honeyman-Scott, el baixista Pete Farndon i el bateria Martin Chambers. Honeyman-Scott va morir el 16 de juny de 1982, tan sols dos dies després que Farndon fos expulsat de la banda. El guitarrista va ser trobat mort per aturada cardíaca a casa d'un amic, a causa d'una sobredosi de cocaïna. Mesos més tard va morir també Pete Farndon que es va ofegar a la banyera després injectar-se heroïna i perdre el coneixement, el 14 d'abril de 1983. El single es va extreure del LP "Get close" publicat el 1986 i Pretenders eren en aquest enregistrament, a més de Chrissie, Robbie McIntosh (guitarra) i Blair Cunningham (bateria) que havien tocat amb els Wings de Paul McCartney, al costat de T. M. Stevens (baix) i Bernie Worrell (teclats), junt a un munt de músics que van col.laborar en els diferents temes, gairebé tots ells compostos per la cantant, de nom complet Christine Ellen Hynde, nascuda el 7 de setembre de 1951 a Akron, Ohio , Estats Units. Va ser un dels testimonis de la  Massacre de la Kent State, succés ocorregut a la Universitat de Kent, Ohio, en un enfrontament entre estudiants que es manifestaven contra la intervenció militar a Camboia i membres de la Guàrdia Nacional que van disparar indiscriminadament contre els manifestans el dilluns 4 de maig de 1970 i van morir quatre estudiants i nou van quedar malferits, un d'ells va patir paràlisi permanent. Centenars d'universitats, escoles i instituts van promoure una vaga estudiantil, tancant els centres educatius, en protesta per aquesta matança. El 1973 Chrissie es va traslladar a Londres i sembla que va tenir una relació sentimental amb Sid Vicius dels Sex Pistols. La cantant i guitarra va tocar amb The Clash en la seva primera gira. Activista feminista, convençuda vegetariana i clarament en contra de les drogues, una vegada va manifestar: "Jo estic a favor de legalitzar la marihuana i no em faria res que els jonkies poguessin consumir de manera controlada si amb això es disminueix la criminalitat. Però les drogues és un tema que no em va i en el qual no entro. És com la carn: és legal, però a mi menjar-ne em sembla negatiu".

Chrissie Hynde al front dels Pretenders

David Cassidy - The last kiss 1985

Des de l'àlbum "Romance" editat per David Cassidy el 1985 i que va ser produït per Alan Tarney, us porto aquest tema, publicat en single el mateix any i que va arribar al lloc 6 a les llistes i en la gravació hi va col.laborar també George Michael. El cantant, actor, compositor i guitarra David Cassidy va néixa a Nova York el 12 d'abril de 1950 i es va convertir en famós en ser un dels protagonistes de la sèrie de televisió "The Partridge Family", una família de ficció on tots cantaven en cada episodi i amb l'actriu Shirley Jones en el paper de mare, David en el rol de fill gran i que estava inspirada en un grup familiar real, The Cowsills. I si bé David Cassidy es va fer famos en aquest paper, ell ja havia intervingut en alguns musicals de Broadway.

Uns quans anus de diferencia entre les dues fotos

Prince & The Revolutions - Purple rain 1984

Per The Revolutions van passar grans cantants femenines fent cors que després van tenir bones carreres en solitari, entre elles destaquen Sheila E, Carmen Elektra, Lisa Coleman i Vanity 6. Prince funcionar amb aquest grup de 1984 a 1987, després començaria en solitari i més tard va arrivar tot el rotllo dels canvis de nom passant a ser un símbol ja que no volia que el seu nom es pronunciés, tot aixó un cúmul de ximpleries egocèntriques d'aquesta cantant i guitarra de Minneapolis, Minnesota, nascut el 7 de juny de 1958 i que des del principi va voler emular i imitar, fins i tot físicament, a Jimi Hendrix. El LP, el sisè disc de Prince & The Revolutions, al que aquest tema donava títol, es va publicar el 1984 i va vendre més de 13 milions de discos només als Estats Units, sent nombre U indiscutible i aconseguint 2 Grammy. Era la banda sonora del film "Purple rain" que va recaptar més de 80 milions de dòlars en taquilla i l'àlbum ha estat 13 vegades Disc de Platí i també Disc de Diamant. De fet la cançó "Purple rain" és el millor tema en la carrera de Prince.

Trevor Herion - Kiss on no return 1983

El cantant irlandès Trevor Herion, va néixa el 1959. Va començar el 1979 com a cantant del grup The Civilians, en una línia gairebé punk i que van publicar dos singles i després a The Fallout Club, grup on va coincidir amb el teclista Thomas Dolby, de qui es va fer molt amic i va col.laborar amb ell en diverses ocasions. The Fallout Club va ser un grup més new romantic i techno-pop que va arribar a publicar tres singles. "Kiss Of No Return", aquesta preciosa cançó que compta amb una bona melodia, va ser el single de debut de Trevor Herion i a Anglaterra es va publicar el 1982, però a Espanya, Ariola no el va editar fins a un any més tard. Va estar produït per Mike Howlett, un home conegut pels seus treballs amb OMD i A Flock Of Seagulls entre altres, que va incloure uns bons arranjaments d'acordió i percussió que en la gravació va tocar Thomas Dolby. El 1983 apareix "Beauty Life", el seu únic LP, però va resultar un fracàs, la qual cosa li va provocar una forta depressió. Trevon Herion es va suïcidar l'1 d'octubre de 1988, comptava 29 anys d'edat.

A dalt The Civilians, abaixTrevor Herion

i a sota veurea a Thomas Dolby

Lionel Richie - Say you, say me 1985

Una altra bona banda sonora va ser la de la pel.lícula "White nights" que a Espanya es va traduir com "Nits de sol", un drama moralista sobre la vida darrera del teló d'acer protagonitzada pel ballarí rus Mikhail Baryshnikov i l'actor de color Gregory Hines que curiosament es troben en bàndols diferents dels lògics, el rus ha fugit a Amèrica i el nord-americà ho ha fet a Rússia, on resideix quan a causa d'una avaria, un avió comercial aterra a Rússia... bé, és una gran pel lícula i us recomano veure-la. D'aquesta banda sonora us extraiem el tema de Lionel Richie que havia estat cantant de The Comodors abans de llançar-se en solitari i que es va publicar en single el 1986. Aquest tema ha estat, al costat de "Hello", un dels més importants en la carrera d'aquest cantant de color amb el que avui tanquem Un Toc de Rock, el nostre viatge musical per la nostra banda sonora. El cantant i també actor Lionel Richie va néixa el 20 de juny de 1949 a Tuskegee, Alabama. Amb aquesta cançó que escoltem ara va guanyar l'Oscar de l'Acadèmia en la categoria Millor Cançó i va estar cuatre setmanes al primer lloc de les llistes del Billboard. Lionel Richie va ser un dels promotors de la campanya benèfica "USA for Africa" i és co-autor amb Michael Jackson de la famosa cançó "We are the world" que es va publicar el 1985.

Arriba l’hora dels adeus. La frase d'avui la va dir Charles Louis de Secondat, Baró de Montesquieu i Senyor de la Brède (18 gener 1689 - 10 de febrer de 1755), cronista, pensador i polític francès que va expressar:

"Feliç el poble que la seva història és 

llegeix amb avorriment"

Fins al proper programa, passe-ho be.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 28-06-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui os possaré una foto del "jardinet" de Montse Aliaga que ella cuida amb

tot l'amor del mon i que es trova a la seva terrassa (Foto Jordi Aliaga)

El nostre recorregut per la història de la música començarà avui amb un parell de novetats que obriran la nostra singladura musical, el viatge per la banda sonora de la nostra vida que acabarem a Nova York. Heu de tenir en compte que només els records són el bagatge real, el nostre únic patrimoni, el que ningú pot llevar-nos. Els records són l'únic realment nostre i com deia el poeta en la seva cançó "Recordar és tornar a viure". Per tant obrim la barraqueta, però amb dues cançons acabades de publicar, per fer nous records.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Ben Harper - Your say give up on me now 2011

Amb aquesta cançó s'obre el nou CD "Give Till It's Gone", desè disc d'estudi, acabat de publicar, del guitarrista i cantant Ben Harper i "No m'abandonis ara" és també un bon tema per començar Un Toc de Rock. Aquest àlbum es va començar a gravar el 2006, a Los Angeles, en l'estudi de Jackson Browne que col.labora en algun tema, també inclou cançons de Ringo Starr que així mateix participa tocant la bateria. La veritat és que Ben Harper ha interpretat estils molt diversos en les seves gravacions i en aquest disc ens mostra una guitarra més bruta i agressiva de l'habitual, molt més rockera, en una línia purament Neil Young al que de fet dedica un dels temes que s'ha inspirat en "Living in the free world", una de les millors cançós del guitarrista canadenc. Ben Harper va néixa a Pomona, Califòrnia, el 28 d'octubre de 1969. Va debutar amb Virgin Records el 1992 amb "Pleasure and pain" que només va vendre 1.500 còpies en vinil. Entre els grups amb què ha gravat i l'han acompanyat en les seves gires es troben Blinds Boys of Alabama, Tibetan Freedom Concerts, The Innocent Criminals i Relentless 7. Va aconseguir dos Grammy pel seu àlbum "There will be a light", el 2005.

Ben Harper

Paul Simon - Getting ready for Christmas Day 2011

Paul Simon també té disc nou al mercat, titulat "So Beautiful or So What" i ell que és home previsor ens explica en aquesta cançó que "S'està preparant per al dia de Nadal", tot i que encara falten uns quants mesos per aquesta data . Aquest nou treball discogràfic es va publicar el 12 d'abril passat i és el dotzè àlbum d'estudi en solitari del cantant i compositor que va formar part del mític duet Simon & Garfunkel. Amb aquest àlbum s'ha produït un fet curiós, Paul Simon, autor de les cançons, sempre compon a partir del ritme i acaba amb la melodia o la lletra, amb aquest disc ha invertit l'ordre i l'últim que ha composat són les seccions de ritme i percussió que de fet es el que es sol fer cuasi sempre. El nou CD ha estat produït per Phil Ramone i el propi Paul Simon i l'àlbum compta amb 10 noves composicions. Com single s'han seleccionat "The Afterlife", però jo us porto "Getting ready for Christmas Day" que obre el nou CD de Paul Frederic Simon que va néixa a Newark, Nova Jersey, el 13 d'octubre de 1941 i que malgrat el títol, no es tracta d'una nadala.

Paul Simon

Steve Harley & Cockney Rebel - Make me smile (come up and see me) 1975

I com poder dir "Em fan somriure (vénen a veurem)" sempre és agradable, sobretot quan es tracta de persones estimades o bons amics, us porto al grup liderat per Steve Harley, cantant, guitarra i compositor britànic, de veritable nom Stephen Malcolm Ronald Nice, nascut a Deptford el 27 de febrer de 1951 i que encara segueixen en actiu. De nen va patir poliomielitis i va estar quatre anys en un hospital fins que va complir setze. Durant la seva estada va escoltar per primera vegada a Bob Dylan i allòdiu que va ser una insporación per a ell. Amb deu anys, va rebre com a regal dels seus pares, una guitarra, i tocava el violí amb l'orquestra de l'escola. Després de treballar de periodista en un parell de diaris, va començar a dedicar-se a la música i es va unir al grup Odin.La banda es va dissoldre però Steve i el bateria Stuart Elliott van crear Cockney Rebel, al costat de Crocker (fiddle, mandolina i guitarra) Paul Jeffreys (baix) i Milton Ream-James (teclista) que a partir de 1975 van passar a ser Steve Harley & Cockney Rebel. Aquest tema junt amb "Sebastian" són els més populars en la llarga carrera d'aquest grup anglès. A mitjans de la dècada dels 80 Steve Harley es va traslladar als Estats Units i va gravar diversos discos signant sol amb el seu nom. La cançó es va publicar el 1975 i va ser número U, es trobava en el seu LP "The Best Years of Our Lives" que va ser produït per Alan Parsons i es va gravar en els estudis Abbey Road entre novembre i desembre de 1974, encara que es va publicar al març del 75, sent el primer disc com Steve Harley & Cockney Rebel. Aquest tema va ser versionat en els 80 per Duran Duran i Erasure i ha estat inclòs en un munt de bandes sonores, entre elles "Full Monty", "Velvet Goldmine" i "Saving Grace".

Caràtula del disc on es trova aquesta cançó i un recopilatori

Electric Light Orchestra – Showdown 1973

Son la Electric Light Orchestra, un grup que es va crear a Birmigham el 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne, si bé Ron Wood, ara amb els Stones, els va deixar poc despres per crear Wizard. Amb la ELO, aquest bon grup angles va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots es van col.locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947). Aquest tema, “Confrontació”, os el trec del seu CD "Light Years The Very Best of Electric Light Orchestra", un recopilatori doble que la ELO va publicar al 1997, però originalment es va incloure en el LP "On the Third Day" que va ser el tercer àlbum d'estudi de la Electric Light Orchestra, publicat el 1973, així com el primer disc sense Ron Wood. Aquí la banda eren Jeff Lynne (guitarra i veu), Bev Bevan (batería i percusió), Richard Tandy (guitarra, baix i teclats), Mike Edwards (chelo), Mike de Albuquerque (baix i cors), Wilfred Gibson (violí) i Colin Walker (chelo). Per cert, un altre dia ja os explicaré que es realment aquesta mena de nau espaial que es veu als seus discos, tot i que crec recordar que ja us ho havia explicat

La ELO

The Fabulous Thunderbirds – Mathilda

Aquesta cançó es trobava en el doble CD recopilatori "Collection", publicat per el grup The Fabulous Thunderbirds, aquesta bona banda de blues que es va crear el 1974 a la ciutat d'Austin, Texas. La peçá es va incloure en un principi al LP “Butt Rockin'” ´gravat a Texas i que es va editar el 1981, comtan amb la col.laboraciço de Johnny Guitar Watson. Inicialment el grup The Fabulous Thunderbirds eren Kim Wilson harmònica i veu (a la foto), Jimmie Vaughan a la guitarra, Keith Ferguson amb el baix i Mike Buck a la bateria. Van tenir una infinitat de canvis i per The Fabulous Thunderbirds van passar més de 15 bons músics, entre ells l'extraordinari guitarrista Stevie Ray Vaughan (03-10-1954 – 27-08-1990) que era germà de Jimmie. L'última formació estable van ser Kim Wilson, Johnny Moeller, Mike Keller, Randy Bermudes i Jay Moeller. Aquest doble CD també incluïa el tema "Diddy Wah Diddy" que va ser un dels èxits de Bo Diddley, l’home de la guitarra quadrada i estava composta per Willie Dixon i Elles McDaniel, el 1956.

The Fabulous Thunderbirds

Crosby, Still & Nash – Marrakesh Espress 1969

Vaig descobrir a la primera superbanda nord-americana de la història del rock amb aquest tema que va ser el seu primer single., la caràtula es de l'edició espanyola A partir del segon discs e'ls va incorporar Neil Young, però en aquest álbum només eren ells tres. El disc de debut es va titolar simplement "Crosby, Stills and Nash" i va sortir a la venda el maig de 1969, arribant al lloc 6 als Estats Units i al 24 a Anglaterra. Tots tres músics tenien àmplia experiència i havien tocat en grups com The Hollies, The Byrds, Buffalo Springfield, The Continentals i altres. Crosby, Still & Nash eren tres super genis de la música: David Crosby (Los Angeles, 14 d'agost de 1941), Graham Nash (Blackpool, Lancashire, Anglaterra, 2 de febrer de 1942) i Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945). Despres s’els uniria el guitarrista i cantant canadenc Neil Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945), passan a ser Crosby, Still, Nash & Young i gravan el que posiblement sigui el seu millor LP “Deja Vu”.

Portada del primer LP de Crosby, Still & Nash on es trovaba

aquesta cançó, a sota foto al Festival de Woodstock 

The Desert Rose Band – He’s back and I’m blue

Si m'hagués marxat us podria dir que "He tornat i estic blau", però com que no m'he mogut de l'estudi des que vam començar, ens ho dirà el grup de country-rock The Desert Rose Band que liderava Chris Hillman (Los Angeles 4 de desembre de 1944) un dels fundadors de The Byrds i que va crear després de desfer la Flying Burrito Brothers. Aquest tema es trobava en el seu primer disc amb el nom del grup per títol i que es va publicar el 2 de juny de 1987 i va ser compost per Robert Anderson i 
Michael Woody, es el quart dels singles que es van extreure de l'àlbum i que va arribar al número U als Estats Units i Canadà, en les llistes de country. El LP va aconseguir la posició 24 del Billboard, també en les llistes de country. En aquest enregistrament The Desert Rose Band eren, a més de Chris Hillman, el cantant Herb Pedersen, Steve Duncan a la bateria i el baixista Bill Bryson. The Desert Rose Band van funcionar amb canvis constants en la seva formació fins a principis dels 90, però crec que Chris Hillman va tornar a posar en marxa The Desert Rose Band fa uns anys. Després de deixar The Byrds, Chris va militar a Manassas que va ser una superbanda sense continuïtat, al blog us poso la portada del seu primer disc on veureu els noms dels seus components, paraules majors, només us avançaré que entre els “col.laboradors” es trobaven Bill Wyman dels Stones al baix i Jerry Aiello als teclats, sense oblidar el músic de bluegrass Byron Berlin al fiddle.

The Desert Rose Band

Gary Moore - Midnight blue 1994/2011

És curiós el cas de Gary Moore, un famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt de compondre i interpretar l'àlbum "Blues for Greeny" el 1995, dedicat íntegrament a Peter Green. En la carrera de Gary Moore i a un abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" de 1990, en què torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar pur i tradicional blues. Aquest tema us l’he extrec del CD "Ballads And Blues 1982-1994", un recopilatori que originalment es va publicar el 1994 ja en CD i que ara ha estat reeditat com si es tractés d'un disc nou, oblidant la discogràfica que la gent té una cosa anomenada memòria. No per això deixa de ser un disc molt interessant i recomanable per a repassar d'una sola audició els millors temes suaus d'aquest gran gruitarrista irlandès que ja no està entre nosaltres. Gary Moore va néixa a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer d'enguany, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va creà en 2002.

Gary Moore

Black - Wonderful life 1985/1987

Black va ser un grup britànic d'un sol hit, almenys aquí al país i aquest va ser "Wonderful life" que us he portat ara a Un Toc de Rock per compartir amb vosaltres. La banda es centra al voltant del cantant i compositor Colin Vearncombe (Liverpool, 26 de maig de 1962) que també va compondre la cançó que es va publicar a través d'un segell independent amb mala distribució, però va aconseguir el lloc 72 de les llistes britàniques i va significar que fitxessin per a una multinacional que va publicar en el 87 un LP, el primer ja que només havien gravat senzills, amb aquest títol "Wonderful life" i que va pujar al tercer lloc en les llistes, mentre que el single reeditat amb el tema, fins el vuitè. De 1981 a 1988 juntament amb Colin es trobava Dave Dix. Tot i seguir en actiu, Black no ha aconseguit cap altre èxit i Colin Vearncombe viu de les rentes de la seva "Meravellosa vida".

El ahir i el avui de Colin Vearncombe  

Mandrill - House of wood 1974

Què us semblaria viure en una casa de fusta? D'això ens parlaran Mandrill, una bona banda de la que us he parlat en diverses ocasions però que no havia sonat mai a Un Toc de Rock, anem a esmenar el gran error i ara aquí teniu "House of wood". És un gran tema d'aquest grup amb un estil musical que es troba dins de la línia Santana, amb moltes percussions llatines, encara que aquest tema és més negre. El grup es va crear a Brooklyn, Nova York, el 1968 i es va desfer el 1982, però van tornar anys més tard i es troven a actiu. Els fundadors van ser els germans Carlos Wilson (trombó i veu), Lou Wilson (trompeta i veu) i Ric Wilson (saxo i veu) que eren panamenys. Pel grup han passat mols músics, entre ells Bundy Cenas (baix), Neftalí Santiago (bateria, percussió i veu), Juaquin Jessup (guitarra, percussió i cors), Charles Padro (bateria), Claude Coffee Cave (teclats, percussió i cors), Fudgie Kae Solomon (baix) i Omar Mesa (guitarra). Aquest tema us ho extrec d'un recopilatori de Mandrill titulat "The best of Mandrill", però inicialment es va incloure en el seu àlbum "Mandrilland" editat el 1974.

Part de la doble caràtula d'aquest recopilatori, 

a sota foto del grup Mandrill

Bette Midler - Chapel of love 1972

Encara que a Espanya coneixem la carrera de Bette Midler en la seva faceta d'actriu, als Estats Units és tan reconeguda com actriu que com a cantant. Aquest tema és un clàssic del R & B que van gravar fins a The Platters, encara que la versió més coneguda a Espanya és la que va realitzar Elvis Presley convertint-la en un baladón. Bette Midler li confereix un altre ritme i resulta molt interessant i per això us la porto a Un Toc de Rock. Aquest tema va ser escrit per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector pel grup The Dixie Cups el 1964 i va pujar fins al número U. Bette Mitler (1 de desembre de 1945, Honolulu, Hawaii) va gravar aquesta "Capella de l'amor" per al seu àlbum de debut "The Divine Miss M" que es va publicar l'any 1972 i el single va arribar al lloc 40. Entre els seus molts papers en el cinema, cal destacar el film "The Rose" basat en la vida de la gran Janis Joplin i en la pel lícula Bette Midler canta realment les cançons de Janis, no es tracta de cap doblatge de veu, és realment l'actriu i cantant que demostra la seva gran qualitat vocal en aquest difícil rol. Per cert, tres o quatre anys més tard "Chapel of love" va ser versionat de nou i va tornar a classificar en llistes gràcies a la versió que van realitzar The Beach Boys.

l'actriu i cantant Bette Mitler

 

The Lovin’ Spoonful – Lonely (Amy’s Theme) 1966

The Lovin' Spoonful es van crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New York el 17 de març de 1944. El tema més popular en la seva carrera va ser “Summer in the City”, però aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60, te moltes mes cançons dignes de escoltar-se. Entre ells destaca "You're a big boy now" que es va incloure a la banda sonora del film del mateix títol estrenat al 1966 i on tota la música va ser composta per John B. Sebastian i tocada per The Lovin' Spoonful, precisament d’aquesta banda sonora os he tret la seva cançó d’amor, aquesta que sona ara a Un Toc de Rock i que a la pel.lícula s’escolta mentres el protagonista es passeja pels carrers de la ciutat que ara tinc les meves dubtes, no se si es San Francisco o Nova York, una de les dos, però diría que la primera. El grup es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixa en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cash, un apartament que era propietat de Harry Nilson i allà després de muntar-se una jam-session, va sorgir The Lovin' Spoonful.

Ten Years After – The bluest blues

Els Ten Years After van ser un grup liderat per el guitarra i cantan Alvin Lee. Jo conec l’Alvin Lee d'una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir que és una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El gran cantant i guitarrista britànic va ser el líder de Ten Years After, una de les grans bandes mítiques del blues anglès en els seixanta i a mitjans dels 70 Alvin Lee es va llançar en solitari. Integràvem el grup Ten Years After l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944, a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 novembre 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chick Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee, pero no tots estaven emparentats. La seva consolidació els va arribar quan van actuar al festival de Woodstock i la revalida en el de l’Illa de Wight el 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es una gran balada blues a carrec d’aquesta gran banda britànica i en servirà per acomiadar Un Toc de Rock per avui, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Mario Prades amb Alvin Lee i un amic, a sota els Ten Years After

Però no acabarem sense una bona frase que en aquest cas va dir el dramaturg, escriptor, director, productor i guionista de cinema Jacinto Benavente (Madrid, 12 d'agost de 1866 - Madrid, 14 de juliol de 1954) que va dir parlant de l'amor:

"L'amor és com el foc. Solen veure abans el fum els

que estan fora que les flames els que estan dins"

Ens tornarem a trobar en el pròxim programa, fins llavors, a reveure.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program