Un Toc de Rock programa 28-06-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui os possaré una foto del "jardinet" de Montse Aliaga que ella cuida amb

tot l'amor del mon i que es trova a la seva terrassa (Foto Jordi Aliaga)

El nostre recorregut per la història de la música començarà avui amb un parell de novetats que obriran la nostra singladura musical, el viatge per la banda sonora de la nostra vida que acabarem a Nova York. Heu de tenir en compte que només els records són el bagatge real, el nostre únic patrimoni, el que ningú pot llevar-nos. Els records són l'únic realment nostre i com deia el poeta en la seva cançó "Recordar és tornar a viure". Per tant obrim la barraqueta, però amb dues cançons acabades de publicar, per fer nous records.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Ben Harper - Your say give up on me now 2011

Amb aquesta cançó s'obre el nou CD "Give Till It's Gone", desè disc d'estudi, acabat de publicar, del guitarrista i cantant Ben Harper i "No m'abandonis ara" és també un bon tema per començar Un Toc de Rock. Aquest àlbum es va començar a gravar el 2006, a Los Angeles, en l'estudi de Jackson Browne que col.labora en algun tema, també inclou cançons de Ringo Starr que així mateix participa tocant la bateria. La veritat és que Ben Harper ha interpretat estils molt diversos en les seves gravacions i en aquest disc ens mostra una guitarra més bruta i agressiva de l'habitual, molt més rockera, en una línia purament Neil Young al que de fet dedica un dels temes que s'ha inspirat en "Living in the free world", una de les millors cançós del guitarrista canadenc. Ben Harper va néixa a Pomona, Califòrnia, el 28 d'octubre de 1969. Va debutar amb Virgin Records el 1992 amb "Pleasure and pain" que només va vendre 1.500 còpies en vinil. Entre els grups amb què ha gravat i l'han acompanyat en les seves gires es troben Blinds Boys of Alabama, Tibetan Freedom Concerts, The Innocent Criminals i Relentless 7. Va aconseguir dos Grammy pel seu àlbum "There will be a light", el 2005.

Ben Harper

Paul Simon - Getting ready for Christmas Day 2011

Paul Simon també té disc nou al mercat, titulat "So Beautiful or So What" i ell que és home previsor ens explica en aquesta cançó que "S'està preparant per al dia de Nadal", tot i que encara falten uns quants mesos per aquesta data . Aquest nou treball discogràfic es va publicar el 12 d'abril passat i és el dotzè àlbum d'estudi en solitari del cantant i compositor que va formar part del mític duet Simon & Garfunkel. Amb aquest àlbum s'ha produït un fet curiós, Paul Simon, autor de les cançons, sempre compon a partir del ritme i acaba amb la melodia o la lletra, amb aquest disc ha invertit l'ordre i l'últim que ha composat són les seccions de ritme i percussió que de fet es el que es sol fer cuasi sempre. El nou CD ha estat produït per Phil Ramone i el propi Paul Simon i l'àlbum compta amb 10 noves composicions. Com single s'han seleccionat "The Afterlife", però jo us porto "Getting ready for Christmas Day" que obre el nou CD de Paul Frederic Simon que va néixa a Newark, Nova Jersey, el 13 d'octubre de 1941 i que malgrat el títol, no es tracta d'una nadala.

Paul Simon

Steve Harley & Cockney Rebel - Make me smile (come up and see me) 1975

I com poder dir "Em fan somriure (vénen a veurem)" sempre és agradable, sobretot quan es tracta de persones estimades o bons amics, us porto al grup liderat per Steve Harley, cantant, guitarra i compositor britànic, de veritable nom Stephen Malcolm Ronald Nice, nascut a Deptford el 27 de febrer de 1951 i que encara segueixen en actiu. De nen va patir poliomielitis i va estar quatre anys en un hospital fins que va complir setze. Durant la seva estada va escoltar per primera vegada a Bob Dylan i allòdiu que va ser una insporación per a ell. Amb deu anys, va rebre com a regal dels seus pares, una guitarra, i tocava el violí amb l'orquestra de l'escola. Després de treballar de periodista en un parell de diaris, va començar a dedicar-se a la música i es va unir al grup Odin.La banda es va dissoldre però Steve i el bateria Stuart Elliott van crear Cockney Rebel, al costat de Crocker (fiddle, mandolina i guitarra) Paul Jeffreys (baix) i Milton Ream-James (teclista) que a partir de 1975 van passar a ser Steve Harley & Cockney Rebel. Aquest tema junt amb "Sebastian" són els més populars en la llarga carrera d'aquest grup anglès. A mitjans de la dècada dels 80 Steve Harley es va traslladar als Estats Units i va gravar diversos discos signant sol amb el seu nom. La cançó es va publicar el 1975 i va ser número U, es trobava en el seu LP "The Best Years of Our Lives" que va ser produït per Alan Parsons i es va gravar en els estudis Abbey Road entre novembre i desembre de 1974, encara que es va publicar al març del 75, sent el primer disc com Steve Harley & Cockney Rebel. Aquest tema va ser versionat en els 80 per Duran Duran i Erasure i ha estat inclòs en un munt de bandes sonores, entre elles "Full Monty", "Velvet Goldmine" i "Saving Grace".

Caràtula del disc on es trova aquesta cançó i un recopilatori

Electric Light Orchestra – Showdown 1973

Son la Electric Light Orchestra, un grup que es va crear a Birmigham el 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne, si bé Ron Wood, ara amb els Stones, els va deixar poc despres per crear Wizard. Amb la ELO, aquest bon grup angles va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots es van col.locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947). Aquest tema, “Confrontació”, os el trec del seu CD "Light Years The Very Best of Electric Light Orchestra", un recopilatori doble que la ELO va publicar al 1997, però originalment es va incloure en el LP "On the Third Day" que va ser el tercer àlbum d'estudi de la Electric Light Orchestra, publicat el 1973, així com el primer disc sense Ron Wood. Aquí la banda eren Jeff Lynne (guitarra i veu), Bev Bevan (batería i percusió), Richard Tandy (guitarra, baix i teclats), Mike Edwards (chelo), Mike de Albuquerque (baix i cors), Wilfred Gibson (violí) i Colin Walker (chelo). Per cert, un altre dia ja os explicaré que es realment aquesta mena de nau espaial que es veu als seus discos, tot i que crec recordar que ja us ho havia explicat

La ELO

The Fabulous Thunderbirds – Mathilda

Aquesta cançó es trobava en el doble CD recopilatori "Collection", publicat per el grup The Fabulous Thunderbirds, aquesta bona banda de blues que es va crear el 1974 a la ciutat d'Austin, Texas. La peçá es va incloure en un principi al LP “Butt Rockin'” ´gravat a Texas i que es va editar el 1981, comtan amb la col.laboraciço de Johnny Guitar Watson. Inicialment el grup The Fabulous Thunderbirds eren Kim Wilson harmònica i veu (a la foto), Jimmie Vaughan a la guitarra, Keith Ferguson amb el baix i Mike Buck a la bateria. Van tenir una infinitat de canvis i per The Fabulous Thunderbirds van passar més de 15 bons músics, entre ells l'extraordinari guitarrista Stevie Ray Vaughan (03-10-1954 – 27-08-1990) que era germà de Jimmie. L'última formació estable van ser Kim Wilson, Johnny Moeller, Mike Keller, Randy Bermudes i Jay Moeller. Aquest doble CD també incluïa el tema "Diddy Wah Diddy" que va ser un dels èxits de Bo Diddley, l’home de la guitarra quadrada i estava composta per Willie Dixon i Elles McDaniel, el 1956.

The Fabulous Thunderbirds

Crosby, Still & Nash – Marrakesh Espress 1969

Vaig descobrir a la primera superbanda nord-americana de la història del rock amb aquest tema que va ser el seu primer single., la caràtula es de l'edició espanyola A partir del segon discs e'ls va incorporar Neil Young, però en aquest álbum només eren ells tres. El disc de debut es va titolar simplement "Crosby, Stills and Nash" i va sortir a la venda el maig de 1969, arribant al lloc 6 als Estats Units i al 24 a Anglaterra. Tots tres músics tenien àmplia experiència i havien tocat en grups com The Hollies, The Byrds, Buffalo Springfield, The Continentals i altres. Crosby, Still & Nash eren tres super genis de la música: David Crosby (Los Angeles, 14 d'agost de 1941), Graham Nash (Blackpool, Lancashire, Anglaterra, 2 de febrer de 1942) i Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945). Despres s’els uniria el guitarrista i cantant canadenc Neil Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945), passan a ser Crosby, Still, Nash & Young i gravan el que posiblement sigui el seu millor LP “Deja Vu”.

Portada del primer LP de Crosby, Still & Nash on es trovaba

aquesta cançó, a sota foto al Festival de Woodstock 

The Desert Rose Band – He’s back and I’m blue

Si m'hagués marxat us podria dir que "He tornat i estic blau", però com que no m'he mogut de l'estudi des que vam començar, ens ho dirà el grup de country-rock The Desert Rose Band que liderava Chris Hillman (Los Angeles 4 de desembre de 1944) un dels fundadors de The Byrds i que va crear després de desfer la Flying Burrito Brothers. Aquest tema es trobava en el seu primer disc amb el nom del grup per títol i que es va publicar el 2 de juny de 1987 i va ser compost per Robert Anderson i 
Michael Woody, es el quart dels singles que es van extreure de l'àlbum i que va arribar al número U als Estats Units i Canadà, en les llistes de country. El LP va aconseguir la posició 24 del Billboard, també en les llistes de country. En aquest enregistrament The Desert Rose Band eren, a més de Chris Hillman, el cantant Herb Pedersen, Steve Duncan a la bateria i el baixista Bill Bryson. The Desert Rose Band van funcionar amb canvis constants en la seva formació fins a principis dels 90, però crec que Chris Hillman va tornar a posar en marxa The Desert Rose Band fa uns anys. Després de deixar The Byrds, Chris va militar a Manassas que va ser una superbanda sense continuïtat, al blog us poso la portada del seu primer disc on veureu els noms dels seus components, paraules majors, només us avançaré que entre els “col.laboradors” es trobaven Bill Wyman dels Stones al baix i Jerry Aiello als teclats, sense oblidar el músic de bluegrass Byron Berlin al fiddle.

The Desert Rose Band

Gary Moore - Midnight blue 1994/2011

És curiós el cas de Gary Moore, un famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt de compondre i interpretar l'àlbum "Blues for Greeny" el 1995, dedicat íntegrament a Peter Green. En la carrera de Gary Moore i a un abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" de 1990, en què torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar pur i tradicional blues. Aquest tema us l’he extrec del CD "Ballads And Blues 1982-1994", un recopilatori que originalment es va publicar el 1994 ja en CD i que ara ha estat reeditat com si es tractés d'un disc nou, oblidant la discogràfica que la gent té una cosa anomenada memòria. No per això deixa de ser un disc molt interessant i recomanable per a repassar d'una sola audició els millors temes suaus d'aquest gran gruitarrista irlandès que ja no està entre nosaltres. Gary Moore va néixa a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer d'enguany, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va creà en 2002.

Gary Moore

Black - Wonderful life 1985/1987

Black va ser un grup britànic d'un sol hit, almenys aquí al país i aquest va ser "Wonderful life" que us he portat ara a Un Toc de Rock per compartir amb vosaltres. La banda es centra al voltant del cantant i compositor Colin Vearncombe (Liverpool, 26 de maig de 1962) que també va compondre la cançó que es va publicar a través d'un segell independent amb mala distribució, però va aconseguir el lloc 72 de les llistes britàniques i va significar que fitxessin per a una multinacional que va publicar en el 87 un LP, el primer ja que només havien gravat senzills, amb aquest títol "Wonderful life" i que va pujar al tercer lloc en les llistes, mentre que el single reeditat amb el tema, fins el vuitè. De 1981 a 1988 juntament amb Colin es trobava Dave Dix. Tot i seguir en actiu, Black no ha aconseguit cap altre èxit i Colin Vearncombe viu de les rentes de la seva "Meravellosa vida".

El ahir i el avui de Colin Vearncombe  

Mandrill - House of wood 1974

Què us semblaria viure en una casa de fusta? D'això ens parlaran Mandrill, una bona banda de la que us he parlat en diverses ocasions però que no havia sonat mai a Un Toc de Rock, anem a esmenar el gran error i ara aquí teniu "House of wood". És un gran tema d'aquest grup amb un estil musical que es troba dins de la línia Santana, amb moltes percussions llatines, encara que aquest tema és més negre. El grup es va crear a Brooklyn, Nova York, el 1968 i es va desfer el 1982, però van tornar anys més tard i es troven a actiu. Els fundadors van ser els germans Carlos Wilson (trombó i veu), Lou Wilson (trompeta i veu) i Ric Wilson (saxo i veu) que eren panamenys. Pel grup han passat mols músics, entre ells Bundy Cenas (baix), Neftalí Santiago (bateria, percussió i veu), Juaquin Jessup (guitarra, percussió i cors), Charles Padro (bateria), Claude Coffee Cave (teclats, percussió i cors), Fudgie Kae Solomon (baix) i Omar Mesa (guitarra). Aquest tema us ho extrec d'un recopilatori de Mandrill titulat "The best of Mandrill", però inicialment es va incloure en el seu àlbum "Mandrilland" editat el 1974.

Part de la doble caràtula d'aquest recopilatori, 

a sota foto del grup Mandrill

Bette Midler - Chapel of love 1972

Encara que a Espanya coneixem la carrera de Bette Midler en la seva faceta d'actriu, als Estats Units és tan reconeguda com actriu que com a cantant. Aquest tema és un clàssic del R & B que van gravar fins a The Platters, encara que la versió més coneguda a Espanya és la que va realitzar Elvis Presley convertint-la en un baladón. Bette Midler li confereix un altre ritme i resulta molt interessant i per això us la porto a Un Toc de Rock. Aquest tema va ser escrit per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector pel grup The Dixie Cups el 1964 i va pujar fins al número U. Bette Mitler (1 de desembre de 1945, Honolulu, Hawaii) va gravar aquesta "Capella de l'amor" per al seu àlbum de debut "The Divine Miss M" que es va publicar l'any 1972 i el single va arribar al lloc 40. Entre els seus molts papers en el cinema, cal destacar el film "The Rose" basat en la vida de la gran Janis Joplin i en la pel lícula Bette Midler canta realment les cançons de Janis, no es tracta de cap doblatge de veu, és realment l'actriu i cantant que demostra la seva gran qualitat vocal en aquest difícil rol. Per cert, tres o quatre anys més tard "Chapel of love" va ser versionat de nou i va tornar a classificar en llistes gràcies a la versió que van realitzar The Beach Boys.

l'actriu i cantant Bette Mitler

 

The Lovin’ Spoonful – Lonely (Amy’s Theme) 1966

The Lovin' Spoonful es van crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New York el 17 de març de 1944. El tema més popular en la seva carrera va ser “Summer in the City”, però aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60, te moltes mes cançons dignes de escoltar-se. Entre ells destaca "You're a big boy now" que es va incloure a la banda sonora del film del mateix títol estrenat al 1966 i on tota la música va ser composta per John B. Sebastian i tocada per The Lovin' Spoonful, precisament d’aquesta banda sonora os he tret la seva cançó d’amor, aquesta que sona ara a Un Toc de Rock i que a la pel.lícula s’escolta mentres el protagonista es passeja pels carrers de la ciutat que ara tinc les meves dubtes, no se si es San Francisco o Nova York, una de les dos, però diría que la primera. El grup es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixa en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cash, un apartament que era propietat de Harry Nilson i allà després de muntar-se una jam-session, va sorgir The Lovin' Spoonful.

Ten Years After – The bluest blues

Els Ten Years After van ser un grup liderat per el guitarra i cantan Alvin Lee. Jo conec l’Alvin Lee d'una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir que és una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El gran cantant i guitarrista britànic va ser el líder de Ten Years After, una de les grans bandes mítiques del blues anglès en els seixanta i a mitjans dels 70 Alvin Lee es va llançar en solitari. Integràvem el grup Ten Years After l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944, a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 novembre 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chick Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee, pero no tots estaven emparentats. La seva consolidació els va arribar quan van actuar al festival de Woodstock i la revalida en el de l’Illa de Wight el 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es una gran balada blues a carrec d’aquesta gran banda britànica i en servirà per acomiadar Un Toc de Rock per avui, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Mario Prades amb Alvin Lee i un amic, a sota els Ten Years After

Però no acabarem sense una bona frase que en aquest cas va dir el dramaturg, escriptor, director, productor i guionista de cinema Jacinto Benavente (Madrid, 12 d'agost de 1866 - Madrid, 14 de juliol de 1954) que va dir parlant de l'amor:

"L'amor és com el foc. Solen veure abans el fum els

que estan fora que les flames els que estan dins"

Ens tornarem a trobar en el pròxim programa, fins llavors, a reveure.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program