Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui obrim Un Toc de Rock amb un toc de soul, de música negra, però d'aquell soul de molta qualitat, nord-americà, poc conegut al país. Per descomptat i a més a més, en el programa d'avui, en aquest breu recorregut de cuasi 60 minuts per la banda sonora de la nostra vida, tindrem una mica de tot. Avui hi trobareu també uns quants noms mítics, es tracte de noms d’aquells que no necessiten cap tipus de presentació, per tant obrim la barraqueta i des d' Altafulla Ràdio i Ona La Torre, començem ara Un Toc de Rock.Benvinguts a Un Toc de Rock
The Jerms – Nobody 1969
The Jerms van ser una banda de soul, nord-americà que es va crear a Topeka el 1963 i es van desfer el 1971, era un grup de soul mixt en tots els sentits, incorporant músics negres i blancs, al costat d'una cantant femenina. Per The Jerms van passar Galen Senogles (guitarra), Larry Burton (guitarra), Mike Doyle (bateria), Jake "Tom" Jacoby (baix i orgue), Bill Leacox (bateria i orgue), Angel Hay (cantant), John Murray (òrgan), John Neal (cantant), Larry Faucet (percussió), Mike Lingle (bateria), Larry Lingle (guitarra), etc. Aquest single es va editar a través del segell Honor Brigade que a Espanya distribuïa Exit Records. Un altre dels seus èxits va ser la versió del "The Green Door", a sota os he possat la caràtula. Per cert, no hem de confondre aquesta bona banda de soul dels 60 amb The Germs, amb G que eren un grup de seudo punk nord-americà on militava Lorna Doom.
The Ghost - When you're dead 1971
El grup britànic The Ghost se centrava al voltant de Paul Eastment que havia estat guitarrista de Velvet Fogg que es van reconvertir i van passar a ser The Ghost, en incorporar-se al grup la multiinstrumentista i cantant Shirley Kent que venia del camp del folk-rock i també havia estat cantant de jazz. Van debutar el 1970 amb el LP "When You're Dead-One second" en el qual es trobava aquest tema que es va publicar en single i va ser l'únic que va sonar, encara que no molt, a Espanya, aquí el single de The Ghost es va editar en 1971 a través del segell barceloní Ekipo que tenien les seves oficines just al costat de la sortida de l'estació Provença del metro, en la línia V. 
La veritat és que el contingut del LP era molt desigual i passaven de temes gairebé folk-rock en una línia molt Fairport Convention, a peces com aquesta que escoltem ara on la psicodèlia prima i que va fer que s'els arribés a comparar amb Jefferson Airplane. No van tenir continuïtat i Shirley Kent gravaria després el LP ''Fresh Out'' sota el pseudònim de Virgínia Tree, mentre que el bateria que ere Charlie Grima, s'incorporaria als Wizzard de Ron Wood. Per cert que l'òrgan que sona en aquest enregistrament encara que ens recorda el so de un Hammond mal tocat, sembla ser que era un Farfisa molt ben tocat. La banda era de Birmingham, es van crear el 1969 i la integraven Paul Eastment veu i guitarra, Terry Guy teclats i cors, Charlie Grima a la bateria, Shirley Kent com a veu solista i guitarra i Daniel MacGuire que tocava el baix i feia cors i que moriria el 1998.
Derek & The Dominos - Layla 1970
Eric Clapton va ser en els seus inicis un músic de grup. Amagava la seva genialitat embolicant-se amb altres músics d'igual o semblant qualitat. Després de The Yardbirds van ser els Bluesbreakers de John Mayall (Macclesfield, Anglaterra, 29 de novembre de 1933), més tard Cream i Blind Faih, per marxar a Estats Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de 1970 i després d'haver gravat un àlbum en solitari, Clapton (a la foto) va crear Derek & The Dominos amb el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim Gordon que havien militat també en Delaney, Bonnie & Friends.
La banda va llançar tan sols un àlbum d'estudi "Layla and Other Assorted Love Songs", que va comptar amb el guitarrista Duane Allman (20 de novembre de 1946, Tennessee - 29 d'octubre de 1971) de la Allman Brothers Band. També van gravar un parell de directes. "Layla" va ser la cançó estrella d'aquest LP, havia estat composta per Jim Gordon i Eric Clapton que es va inspirar en Pattie Boyd (a la foto), esposa del seu gran amic George Harrison, però el tema no va aconseguir arrivar a les llistes d'èxits fins a 1972 i es va editar com single en dues versions diferents, una el 1971 i una altra més llarga, a l'any següent que és la que estem escoltant ara a Un Toc de Rock.
De fet el temps ha reconegut la qualitat d'aquest tema sent avui dia considerada com una de les cançons d'amor més destacades del rock. El 2004 la revista Rolling Stone la va incloure en el lloc número 27 de la seva llista de les 500 millors cançons de tots els temps. L'àlbum "Layla and Other Assorted Love Songs" es va gravar entre agost i setembre de 1970. Quan Eric Clapton va començar a tenir problemes molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a desenganxar-se i ell, "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li el seu agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona que va abandonar l'ex-beatle i va marxar a viure amb ell. Eric Clapton és conegut en el món musical pel sobrenom de "Slowhand" que ve a significar Mà Lenta. Per cert, la mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia només 16 anys quan aquest va néixa i el nen va créixa amb la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia o un drama de pel.lícula o culebrón, pot passar molt més a prop del que ens imaginem. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys.Derek & The Dominos
Sniff'n 'The Tears – Driver’s seat 1978
Són una banda britànica que va tenir el seu major moment de glòria a principis dels 80, Mark Knopfler sempre va dir que quan acomençaven els Dire Straits imitaven als Sniff'n'The Tears, banda liderada pel cantant, compositor, pintor i també dissenyador gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Driver's Seat" del 1978 i que escoltem ara. La primera demo la van gravar a França al 1973. Aquest single va aconseguir la posició 15 en les llistes del Billboard en 1979 i es va incloure en el seu primer LP titulat “Fickle Heart”. Sniff'n 'The Tears el formaven en aquest disc Paul Roberts cantant i guitarra junt a Loz Netto i Mick Dyche a les guitarra y cors, Mike Taylor als teclats, Nick South s’encarrega del baix i Noel McCalla als cors. Van contar a les gravacions amb tres bateries Paul Robinson, Richard Bailey i Richard Marcangelo. La producció va estar a carrec de Steve Lipson. Sempre van tenir problemes amb els bateries per la qual cosa Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi. El grup es va desfer a principis dels 90 si bé es van refer en aquest nou segle. Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les realitza el mateix Paul Roberts que ba néixa a Tiverton, Devon, el 1948. Al blog os he possat algunes per que les disfruteu.
The Rolling Stones - Brown sugar 1971
La banda de Morritos Jagger arriba a Un Toc de Rock amb aquest tema compost per Mick Jagger i Keith Richards, inclòs en l'àlbum "Sticky Fingers" (Dits enganxosos) que els Rolling Stones van publicar el 23 d'abril de 1971 i la cançó va ser editada com single. Va ser el disc dels Stones on va aparèixa per primer cop el logotip de la llengua i llavis creat per Mick Jagger i el dissenyador John Pasha. L'àlbum va tenir problemes a Espanya i va ser censurat per la seva caràtula que va dissenyar Andy Warhol. Era un primer pla d'uns pantalons texans i la cremallera de la bragueta pujava i baixava, per a la foto va posar un dels models habituals de Warhol, Joe Dallesandro. Aquella imatge, primer pla d'un "paquet", sulfurar de tal manera als honestos censors que van vetar aquella caràtula dels Stones i el disc es va publicar finalment al país mostrant la imatge d'una llauna de conserva de melassa acabada d'obrir i de la que en lloc de salsitxes, sortien uns dits humans tots llafiscosos i amb una cançó cambiada.
Aquesta peça, una legoria a favor de l'heroïna, d'aquí el de "sucre marró", va ser començada per Mick Jagger mentre estava filmant la pel lícula "Ned Kelly" el 1969 i es va gravar en els Muscle Shoals Sound a Alabama, al desembre de 1969, però no es va publicar fins a 1971 a causa d'una disputa legal amb el seu anterior segell discogràfic. La veritat és que al censor se li va passar per alt, lucinan davant la portada, el contingut del tema que no hagués colat, la veritat, ja que tracta sobre sexe interracial, esclavitud, ús de drogues i sadomasoquisme, entre d'altres coses. La primera vegada que els Rolling Stones van tocar "Brown Sugar" va ser en el Altamont Free Concert de 1969 en què van haver problemes i molts, fins i tot crec recordar que un mort a mans dels empleats de seguretat que van ser Els Àngels de l'Infern, però això és una altra història. En aquest LP el guitarra era ja Mick Taylor a qui vaig tenir l'oportunitat de conèixa i quan li vaig preguntar si eren certs els rumors que corrien sobre el fet de que va abandonar als Stones ja que era massa guapo per tocar en un grup de gent tan lletja i arrugada, el genial guitarrista encara s'està descollonant ara.La caràtula original del LP angles i la versió espanyola. Abaix veureu al
gran guitarrista Mick Taylor "Massa maco per tocar amb els Stones".
gran guitarrista Mick Taylor "Massa maco per tocar amb els Stones".
Albert King - High Coast of Loving 1972
El 1972 el guitarra i cantant de blues Albert King va publicar un dels seus millors treballs, el LP "I'll Play The Blues For You" que va arribar al lloc 11 de les llistes de R & B del Billboard. D'ell us he extret aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock. L'àlbum va ser publicat pel segell Stax i en l'enregistrament Albert King es fa acompanyar de dues bases rítmiques molt diferents, The Bar-Kays & The Movement i els Memphis Horns. Aquest és un dels millors treballs d'aquest extraordinari guitarrista al qual es coneixia com The Velvet Bulldozer. Albert King va néixa el 25 d'abril de 1923 a Indianola Mississippi i va morir un 21 de desembre de 1992, va ser un dels tres Reis de la guitarra blues: BB King, Freddie King i Albert King. En total la discografia oficial d'Albert King consta de 16 àlbums d'estudi, 14 en directe, 18 recopilacions i 47 singles. Deu ni do.Albert King, un dels tres reis de la guitarra blues
Seals and Crofts - Wisdom 1973
El duo texà Seals & Crofts van ser cridats els nous Simon & Garfunkel, però el cert és que ni de lluny van arribar a la seva alçada tot i les expectatives. Aquest tema és la cara B d'un single que van publicar el 1973 i us ho he seleccionat per la curiositat que es tracta d'un tema instrumental, ple de cualitat on les veus no es troven a faltar. A la cara A trobàvem "Diamond Girl" que al costat de "Summer Breeze" van ser els seus grans hits. El duet eren Jim Seals que havia nascut el 17 d'octubre de 1941 a Sydney, Texas i Dash Darrell Crofts que va néixer un 14 de agost de 1940 a Cisco, també Texas. Seals and Crofts van començar a treballar el 1969, però es van desfer el 1980, per tornar a estar en actiu des de 1991 a 1992. Crec que van tornar de nou en 2004. Tot i trobar-se en una línia més propera al folk que al rock, Seals and Crofts van compartir escenari en grans festivals, entre ells el Califòrnia Jam de 1974 amb artistes tan dispars com Black Sabbath, Eagles, Emerson, Lake & Palmer, Deep Purple, Earth, Wind & Fire, Black Oak Arkansas i Rare Earth.El duet Seals and Crofts
Blue Rodeo – Bulletproof 2004
Aquesta és una banda de country-rock creada a Ontario, Canadà, el 1984 i anomenats Blue Rodeo. Son uns pràcticament desconeguts al nostre país, però no són nous en el seu on van debutà amb l’album “Outskirts” el març de 1987. Els únics components de la banda original que es mantenen actualment són Jim Cuddy (guitarra i veu), Greg Keelor (guitarra i veu) i Bazil Donovan (baix), van haver noves incorporacions, entre ells Glenn Milchem (bateria) i el multi-instrumentista Bob Egan que venia del grup Wilco. Aquest tema que escoltem avui l'he extret del recopilatori "Greatest Hits" publicat el 2001 i que va arribar a Doble Platí als Estats Units, el 2004, si bé estaba inclosa originalment al “Palace of Gold” que van publicar el 8 d’octubre de 2002 i va ser el primer single extret del disc.
Poco – Rose of Cimarron 1976
Poco van ser una de les millors bandes de country-rock de la història, al costat de Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes bandes i altres no menys importants. Poco va ser creat el 1968 per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo Springfield. "Rose de Cimarron" ha estat el seu millor LP i aquí us porto el tema que li dóna títol, va ser l'onzè disc de Poco i es va publicar el 29 de maig de 1976.
Els autors del tema van ser Rusty Young que també va ser la veu solista i el baixista Timothy B. Schmit, que passaria a formar part de Eagles poc després. D'aquest tema va fer Emmylou Harris una versió que va aparèixa en el seu disc "Cimarron" de 1981. Poco va patir canvis continus en la seva formació i en aquesta gravació a més de Rusty i Timothy també estaven Paul Cotton a la guitarra i cors i George Grantham a la bateria i cors. També van col.laborar Ed Garth (fiddle, flauta, violí, saxo i cors), Mark Henry Harman (teclats i violoncel), Milt Holland (percussió, marimba i washboard), Johnny Logan (banjo), Paul Weller (guitarra i cors), Tom Sellers (piano) i Steve Ferguson (piano). El productor va ser Mark Henry Harman. Aquest disc va ser reeditat al 1989 per el segell MCA Records en versió CD.
Els autors del tema van ser Rusty Young que també va ser la veu solista i el baixista Timothy B. Schmit, que passaria a formar part de Eagles poc després. D'aquest tema va fer Emmylou Harris una versió que va aparèixa en el seu disc "Cimarron" de 1981. Poco va patir canvis continus en la seva formació i en aquesta gravació a més de Rusty i Timothy també estaven Paul Cotton a la guitarra i cors i George Grantham a la bateria i cors. També van col.laborar Ed Garth (fiddle, flauta, violí, saxo i cors), Mark Henry Harman (teclats i violoncel), Milt Holland (percussió, marimba i washboard), Johnny Logan (banjo), Paul Weller (guitarra i cors), Tom Sellers (piano) i Steve Ferguson (piano). El productor va ser Mark Henry Harman. Aquest disc va ser reeditat al 1989 per el segell MCA Records en versió CD.
Poco
Jackson Browne - Stay 1978
El nort-americà Jackson Browne va néixa a Alemanya, concretament a Heidelberg, el 9 d'octubre de 1948. Cantant, guitarrista i compositor, curiosament en el nostre país ho identifiquem amb el tema "Stay" que escoltem ara, però que es tractava inicialment d'una versió de farciment i gravada en directe que es va publicar al LP d'estudi "Running on Emty" i com cara B d'un single i que a més no era seva, es tractava d'un tema compost per a Maurice Williams al 1953, quan tenia 15 anys d'edat i que va ser gravada pel el seu propi grup Maurice Williams & The Zodiacs 
el 1960 i va aconseguir el primer lloc en les llistes el 21 de novembre de 1960. El 1990, la versió original de Maurice Williams & The Zodiacs havia venut més de 8 milions de còpies. A Espanya i tornant a Jackson Browne, van ser més espavilats i Hispavox el va treure a single, però ja com a cara A. Al blog us he posat la caràtula del single espanyol que va comprar la meva germana i jo li "vaig demanar prestat". També va ser versionada pels britànics The Hollies, The Four Seasons, The Virginia Wolves, Andrew Gold, Cyndi Lauper, fins i tot la va gravar Jorge Drexler en el seu disc "Cara B", entre molts altres que la van gravar i molts més que sense gravar-la l'han interpretat en directe. La veritat és que Jackson Browne va realitzar dues versions diferents, va canviar part de la lletra i la va incloure també en el seu LP "Nowhere".
el 1960 i va aconseguir el primer lloc en les llistes el 21 de novembre de 1960. El 1990, la versió original de Maurice Williams & The Zodiacs havia venut més de 8 milions de còpies. A Espanya i tornant a Jackson Browne, van ser més espavilats i Hispavox el va treure a single, però ja com a cara A. Al blog us he posat la caràtula del single espanyol que va comprar la meva germana i jo li "vaig demanar prestat". També va ser versionada pels britànics The Hollies, The Four Seasons, The Virginia Wolves, Andrew Gold, Cyndi Lauper, fins i tot la va gravar Jorge Drexler en el seu disc "Cara B", entre molts altres que la van gravar i molts més que sense gravar-la l'han interpretat en directe. La veritat és que Jackson Browne va realitzar dues versions diferents, va canviar part de la lletra i la va incloure també en el seu LP "Nowhere".Jackson Browne
Faith Hill - Piece of my heart 1994
En el recopilatori de grans èxits de la cantant de country nord-americana Faith Hill titulat "The best of Faith Hill" i que va publicar el 2007, trobàvem aquest "peaso cansión" que ara sona a Un Toc de Rock. Dona de gran bellesa i esplèndid físic, el seu nom real és Audrey Faith Perry McGraw i va néixar el 21 de setembre de 1967, a Jackson, Mississippi. En realitat, el tema va ser el seu segon single, editat el 1994 i que es trobava en l'àlbum "Take Me as I Am" del 93. El senzill va arribar a la primera posició en les llistes del Billboard, però era una cançó escrita a principis dels seixanta per Jerry Ragovoy i Bert Berns que primer va gravar la cantant de color Erma Franklin que era la germana gran d'Aretha Franklin, el 1967 i que un any més tard va ser versionada per Janis Joplin com a cantant de la Big Brother and the Holding Company en el seu àlbum "Cheap Thrills" que la van col.locar en la posició 12 de les llistes. 
Hi ha que jo sàpiga, una versió molt més propera, la qual va realitzar Berverly Knight el 2006. Faith Hill és una de les grans veus actuals del country, ha venut més de 12 milions d'àlbums en tot el món i ha guanyat diverses vegades el premi Grammy i està casada amb el també cantant de country i actor Tim McGraw, al que vem escoltar no fa massa a Un Toc de Rock. Com sempre m'han agradat les curiositats us explicaré una de Faith Hill. L’any 2009 i en un concert que va celebrar al Hollywood Bowl portava un vestidet groc molt curt i els fotògrafs van fer el seu agost, però la curiositat és la fotografia que va publicar en portada la revista musical especialitzada Country and Wester en què es veia clarament que Faith Hill havia sortit a l'escenari a cantar sense portar roba interior i mostrava el seu sexe completament depilat, això si. Que la nena es molt neta. La veritat és que jo no sabia si publicar o no aquesta foto al blog, per fi he decidit no fer-ho, tot i que va estar exposada als quioscos americans i soposso que a internet la trovareu.
Jennifer Rush - The power of love 1985
El tema més important en la carrera de la cantant Jennifer Rush és indiscutiblement "The power of love" de la qual ella era co-autora i que va arribar a interpretar-la en castellà, però jo us he portat la versió original en anglès i que es va publicar en single el 1985 arribant al número U en gairebé tot el món, excepte als Estats Units on només va aconseguir el lloc 57, arribant-se a vendre milions de còpies. Es trobava en el LP "Movin" de Jennifer Rush. En la gravació i fent cors es trobaven Celine Dion i Laura Branigan. Va aconseguir entrar al Llibre Guinness dels Rècords com "El senzill d'una solista femenina més venut en la història de la indústria musical britànica". Va mantenir el rècord fins a 1992, any en què Whitney Houston amb el single "I Will Always Love You" el va superar. Jennifer Rush va néixa a Queens, Nova York, el 28 de setembre de 1960. De casta li ve al llebrer, es diu, amb ella és així ja que el seu pare Maurice Stern, era un cantant d'òpera, la seva mare era pianista i els seus germans, Bobby i Stephen Stern, també són músics. Tot i que no és el seu disc més venut, aquest és l'únic que realment va arribar a funcionar al nostre país.Jennifer Rush
Barbra Streisand & Barry Gibb – What kind of fool 1980
Acabarem Un Toc de Rock amb una pregunta Quina mena de ximple ets? Us ho pregunten Barbra Streisand i Barry Gibb des del LP "Guilty" que Barbra Streisand va publicar el 1980. D'origen jueu, Barbra Streisand es diu en realitat Barbara, però un error d'impremta en el seu primer disc, va canviar el seu nom artístic. Va néixa a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942. Barbra Streisand és actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema. Destaca la seva extraordinària veu i és la cantant femenina que més discos ha venut a Estats Units. Guanyadora de dos Oscar, quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i un Tony. Va obtenir el premi American Film Institute a tota una carrera, la medalla Nacional d'Amèrica de les Arts i la Legió d'Honor francesa. El desembre de 2008 va ser la primera dona directora a rebre el Kennedy Center Honors. Aquesta cançó es una composició de Barry Gibb que també va col.laborar en aquest disc.Barbra Streisand
I per avui s’acaba Un toc de Rock, des de les sintonies de Altafulla Ràdio i Ona La Torre i ho farem amb una frase que va dir l’actriu i política grega Irene Pappas que en certa ocasió va comentar:
“L’art no pot ser pobre”
A reveure.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario