Un Toc de Rock Programa 13-02-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui tornarem a obrir Un Toc de Rock escoltant bon R & B nacional. El viatge musical el començarem a Madrid per baixar fins a Granada i viatjar després a les illes Balears, però també passarem per Barcelona, Reus, el Vendrell, València i Múrcia. Serà un recorregut pel món musical dels nostres records, per la nostra banda sonora que avui acabarà on comença, a Madrid, escoltant un tema instrumental que ens portarà la Vargas Blues Band. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa arranco la màquina dient alló que ja es habitual

Benvinguts a Un Toc de Rock

Hot Fusion Blues – Rail Road Boogie Blues 1995

Avui obro Un Toc de Rock amb Hot Fusion Blues, un grup que va ser creat a Madrid, l'any 1994, pel seu guitarrista i líder Carlos Noè Lefle. En els seus primers tres anys realitzen concerts per tot el país comptant amb la cantant de color nord-americana Velma Powell, desenvolupant un blues al més pur estil Chicago. En aquesta època actuen, gràcies al amic Mikel Barsa, al costat de figures com Mick Taylor (Rolling Stones), Snowie White (Pink Floyd), Carey Bell (John Lee Hooker) i graven el CD "Rail Road Boogie Blues" editat per Barsa Promocions l'any 1996 i que seria el seu debut discogràfic. En aquest disc el grup l'integren Velma Powell a la veu, Carlos Noé com a guitarra i líder de la banda, Íñigo Azurmendi (contrabaix i cantant) i Nirankar Khalsa (bateria i cantant). En la gravació del CD col·labora Alejandro Pérez al saxo en alguns dels temes i es va gravar en els Estudis Eldorado que crec recordar eren propietat de Tony Reinoso, si be no estic segur, en sessions en directe que només van durar tres dies, de l'1 al 3 desembre 1995. Per cert, en algunes de les cançons incloses en l'àlbum, els músics van ser gravats "a traïció", és a dir, ni ells mateixos sabien que els estaven gravant. Quan Velma va deixar Hot Fusion Blues es van convertir en trio. En el 98 graven "Impressions" entremesclant tocs de jazz-fussion. Amb l'arribada del nou segle, l'any 2000, s'uneixen amb el saxofonista Malik Yaquby formant un quartet més consolidat.

A dalt Carlos Noe, a sota la cantant de color Velma Powell

La Blues Band de Granada – Rocker man 2000

Des del CD "Cuatro", publicat per La Blues Band de Granada l'any 2000 a través del segell Ambar, obrint el nou segle, us he seleccionat aquest "Rocker man" que escoltem ara a Un Toc de Rock. En aquest enregistrament eren J. L. Pizarro, Javier Avilés, Estanislao Peinado, Pepe Castro, Antonio Valero, Celia Mur i havia tornat Pecos Beck. Aquest ha estat el disc amb millor nivell de vendes del grup i el que més premis va rebre, entre ells el de Millor disc de Jazz i Blues, en els Premis de la Música d'Andalusia de l'any 2000. Possiblement sigui el disc de la Blues Band de Granada més allunyat del blues tradicional de Chicago dels seus principis i s'acosten al so de bandes de fusió com Blood, Sweat & Tears, amb els que se'ls va comparar. En la majoria dels temes utilitzen dos cantants i es reforcen amb una bona secció de metall, comptant amb Nardy Castellini (saxos), Eric Sánchez (trompeta), Gregorio Buendía (trompeta) i Rafa Martínez Guillén (trombó). El seu primer disc "Negro en tierra de blancos", al meu entendre el millor de la Blues Band de Granada, es va publicar l'any 1996. Van realitzar una gira l’any 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar van fer al.lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant R & B, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 la Blues Band de Granada celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar com a guitarra convidat el britànic Otis Grant (foto al costat), de fet han actuat junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009 i es l’últim àlbum que  la Blues Band de Granada ha tret fins el moment que jo recordi.

La Blues Band de Granada

Harmónica Coixa Blues Band – Messin’ with the kid 1991

El LP "Walking Blues" del que us he extret aquesta peça i que Harmònica Coixa Blues Band va editar l'any 1991, está considerat per molt com el millor disc d'aquest tercet mallorquí. Harmònica Coixa Blues Band van ser una gran banda de blues que ens va arribar des de les Illes Balears i estaven liderats per Víctor Uris a l'harmònica, un gran músic mallorquí lligat a una cadira de rodes, encara que demostrant la seva ironia ja veieu amb quin nom va batejar al grup. Es van crear l'any 1982 i al costat de Víctor Uris que durant un temps crec que va ser component dels Z-66, es trobava Toni Reynés que havia estat membre dels grups Ikuri, Prana i Tapones Voladores, sense oblidar al tercer que era Pep Banyo. Harmónica Coixa Blues Band van gravar el seu primer disc amb el nom del grup per títol l'any 1988 i van comptar en aquella ocasió mb les col·laboracions de Erroll Woiski, Joan Bibiloni i Deborah Carter i va ser produït per l'amic Joan Bibiloni que els va apadrinar. Víctor Uris neix a Palma de Mallorca l’any 1958 i es un músic de formació autodidacta. L’any 1994 el grup es separa i Víctor crea un tercet amb Big Mama Montse i el guitarra Amadeu Casas gravan un parell de discos i alguna de les seves cançons ja les hem escoltat a Un Toc de Rock. L’any 1999 actuen a l’Auditorium de Palma de Mallorca obrint els dos concerts de Van Morrison. Víctor Uris ha col·laborat amb Antonio Vega, Jarabe de Palo, Johnny Copeland, Kevin Ayers, Phil May Band, Joan Bibiloni, Max Sunyer, Salvador Font, Andreu Galmes, Tomeu Penya, Lorenzo Santamaria, Toni Pastor, Pepe Milan, Daniel Higienico, Conxa Buika, Toni Xuclà, Cap Pela, Big Mama i altres.

Skatalà – Tio Manel

Una de les millors bandes de ska sorgides a Catalunya han estat Skatalà, un dels pioners en interpretar ritmes jamaicans. És clar que els primers que van realitzar ska a Espanya també eren catalans, es tracta dels barcelonins Los 4 de la Torre que a mitjans dels seixanta van publicar "Operación Sol". El segon que va oferir un tema a ritme de ska, poc després, va ser Raphael, si el Raphael aquest que tots i totes esteu pensant, era la "Canción del trabajo". És clar que anteriorment Los Antifaces havien versionat el "My Boy Lollipop" de la jamaicana Minie Small. Tornant a Skatalà, es van crear a Barcelona l'any 1985 i tot i que es van separar el 1998 i van tornar el 2005 per desfer-se ja definitvamente l'any 2010, deixant darrere seu una bona carrera. Aquesta cançó que us he portat avui es trobava en el seu CD "Borinot, Borinot" que es va publicar l'any 1992 a través del segell barceloní Al•leluia Records. L'any 1998 i dins dels actes de la Fira del Disc i Cinema de Col•leccionisme que jo organitzava a Catalunya i Andorra, a Tàrrega i dins de l'apartat musical, se'ls va retre un homenatge per la seva trajectòria i jo vaig lliurar-lis personalment una placa commemorativa a dos dels seus components que van acudir a recollir-la, al blog us poso la foto del moment. Les seves lletres són molt interesants i contenen una forta càrrega d'ironia i mala llet, a cavall entre l'ska i tocs de punk. La veritat és que Skatalà treballaven molt i van participar en un munt de festivals, entre ells el Festival Reggus (Reus), U-Zona Reggae (Torelló), BAM (Barcelona), el Mercat de la Música Viva (Vic), Espárrago Rock (Granada), el Festival Pop-Rock Non-Stop (Barcelona), Acampada Jove (Montblanc) o el Doctor Music Festival dels Pirineus.

Revolver – Lo que Ana ve 2003

Quan parlem de cançons que tenen lletres contra la discriminació de la dona, els maltractaments i la violència de gènere, ens trobem de tant en tant amb textos molt durs, però jo crec que aquest tema de Revolver, el grup de Carlos Goñi, s'emporta la palma. La lletra és molt forta i mostra cruament tots els problemes més besties derivats de la violència en la parella. Aquesta cançó es va publicar en single l'any 2003, però es va extreure de l'àlbum "08:30 A.M." que es va posar a la venda l'any 2002. Curiosament aquest disc que conté fins el bolero "Eso de saber", té sons més suaus i acollidors que els seus set discos anteriors, però les lletres de totes les cançons són més dures del que era habitual en Revolver. Carlos Javier Crespo Goñi va néixer a Madrid el 8 d'octubre de 1961, però es valencia des de fa molts anys. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vem veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”.

Burning – Una noche sin tí 1984

Els Burning han estat una de les millors bandes del rock espanyol de tots els temps i pioners fent que es venguessin discs en castellà, quan el que imperava era l'anglès. Jo sempre he dit que Burning i Asfalto son les millors bandes espanyoles dels anys setanta i part dels vuitanta. Avui en dia a Burning només queda Johnny Cifuentes de la formació original. Enrere han quedat gent mítica del rock nacional espanyol com Toño Martín cantant que va deixar el grup l’any 1983 i va morir el 1991; Pepe Risi, guitarra, mort l’any 1997, Quique Pérez al baix, els va abandonar el 1979 i Tito a la bateria que s'hen va anar a l’any 1976. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Aquesta cançó que ara escoltem a Un Toc de Rock es va utilitzar com a títol per al disc homenatge a Pepe Risi i en el qual participava l'elit del rock espanyol, pero la peça estava continguda originalment en el LP "Noches de rock and roll" del l’any 1984 que es va reeditar en CD ja el 1992 i es va tornar a incloure en el seu disc en directe “Desnudo en el Joy”, recull d’un dels concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert que Burning van donar a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006.  

Asfalto – Halley 1987

I ja que hem parlat d'Asfalto anem a escoltar-los ara. L'any 1987 Julio Castejón i Enrique Cajide eren propietaris del segell discogràfic Snif Records, en aquella època jo era el delegat de vendes i promoció a Catalunya del segell i en el catàleg hi havien discos d'artistes com Asfalto, Topo, Piñón Fijo, Jerusalem i uns quants més. Julio va tenir la idea de seleccionar els temes més carismàtics en la carrera d'Asfalto i regrabarlos de nou utilitzant la, en aquelles èpoques, moderna tecnologia, però comptant en cadascuna d'elles amb els mateixos músics que les havien gravat en el seu moment, a excepció de Miguel Oñate que no va intervenir. Allà, en l'àlbum "1972-1987 ... 15 anys de música", ens vam tornar a retrobar amb temes mítics del rock espanyol com "Capitán Trueno", "Rocinante", "Días de escuela" i un d'inèdit "El teatro de la vida ". Entre les cançons que es trobaven en aquest excel·lent àlbum d'Asfalto es trobava "Halley" que va ser la cançó estrella de l'àlbum "Corredor de fondo" que havien publicat a través de Snif l'any 1986. En aquesta cançó el cantant és Ricardo Benítez, conegut com Richie i que era mallorquí. Per cert que vaig escoltar a la companyia comentaris sobre que Richie va deixar el grup perquè vivint a Madrid, quan treia el cap a la finestra de casa seva "No podia veure el mar". Asfalto es va crear al barri de Vallecas, el 1972 i inicialment es van dir Los Tikets. Segueixen en actiu, encara que de la formació original ja només queda Julio Castejón. L'any 1978 Asfalto es van convertir en el primer grup de rock espanyol que va actuar al Marquee Club de Londres. La millor formació d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide (a la foto), però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Miguel Oñate, Richie i tants d'altres.

Els Asfalto en directe

M-Clan – Inmigrante 2008

Ja fa un temps que vaig rebre un correu on m’ha demanaven aquesta cançó que si no em falla la memòria ja vam escoltar a principis d’aquesta temporada, però sense cap problema aquí la teniu de nou.  L’any 2008 els murcians M-Clan van treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus últims discs Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia. Una cosa, els M-Clan ja tenen un nou disc al carrer des fa uns mesos, ja escoltarem alguna cosa, però es que no he tingut encara temps de escoltar-lo.

Lax’n’Busto – Carme Flavià 1989

Lax'n'Busto es va formar el 1986 al Vendrell. El grup estava format per Jimmy Piñol Mercader (bateria i cors), Jesús Rovira Costes (baix i cors), Pemi Rovirosa Morgades (guitarra i cors), Cristian Gómez Montenegro (guitarra), Eduard Font Pi (teclat) i Pemi Fortuny Soler (cantant i guitarra) (a la foto) que els va deixà el 20 d'octubre de 2006, sent substituït per Salva Racero Alberch. L’any 1989 i de la ma de la seva empresa de management que era de Vilafranca del Penedes, van treure el seu primer disc "Vas de punt... o què!!!" en el que ja es vislumbraba la qualitat d’aquesta bona banda de rock en català als que jo coneixia des de els seus començaments, el disc anys més tard seria reeditat per DiscMedi. Aquest disc contenia el tema "Carme Flavia" que escoltem ara i que va estar dedicat a una professora que van tenir i a la que posen a parir. Sembla ser que els suspenía una i altre vegada i als nois aixó no els hi feia cap gracia. Es clar que com no es van amagar de res, tothom va seber qui era aquella “Carme Flavià”. Per tant la professora els va demandar i va guanyar el pleit, en el disc reeditat per DiscMedi  la cançó havia estat ja retirada i a part no poden tocar-la en directe. No se si també van tenir que pagar alguna cosa com indemnització a la profe. Anys més tarde al grup els representava l'empresa Tinglados de Torredembarra, propietat dels amics Elizabeth i Miqui. Ells es van abocar en Lax'n'Busto i la relació era més d'amistat que professional, fins que va arribar Michel des de la barcelonina empresa BM Management i els va fer una oferta prometent “El Oro y el Moro”. Entre Tinglados i ells no existien contractes escrits, només la paraula i l'amistat i ells van decidir marxar-se amb BM i oblidar tot el que Miqui i Elizabeth havien fet per ells quan pocs els coneixian. És clar que les coses amb BM van acabar com el Rosari de l'Aurora o si no que li ho expliquin a Els Pets, Lax’n’Busto, Sau i altres grups que portava BM i que es van trobar en el mateix carro.

La Puerta de los Sueños i Jofre Bardagí – Llàgrimes al cel 2008

L’any 2008 els catalans La Puerta de los Sueños van publicar un àlbum que es va titular “Tres” en el que trobavem una bona versió del gran èxit d’Eric Clapton, escrita en memoria del seu fill Conor.  El 20 de març de 1991, el seu fill amb quatre anys d'edat, va morir en caure d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en el tema "Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor cançó de rock de l'any. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos tant en català com en castellà, aquest trio a cavall del pop i rock, són fracamente bons. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta el meu amic Fede Sardà. Van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. En aquesta versió del tema d’Eric Clapton comptan amb la col·laboració del cantant Jofre Bardagí (a la foto) que encara que ara va en solitari, va formar part del grup Glaucs. Crec que aquesta peça es va incloure en un dels discos de la Marató de TV3, peró no estic segur. Per tant, no hem feu gaire cas.

Whiskyn’s – No tornaran 2004

Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor i provocador, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan jo els vaig coneixa ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que encara tinc a la meva discoteca. El cantant i líder de Whiskyn’s, Joan Masdeu, era veí meu en el barri del Carrilet, a Reus, on un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup de Tarragona Duca-2, peró per la banda han passat uns quans músics al llarg dels anys, entre ells  Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Aquest tema que us he selecionat per escoltar al programa d'avui d’Un Toc de Rock, es trovaba en el seu CD “On” que va ser editat l'any 2004. Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, si bé ara jo no estic gens segurs de que aquest fosi un d'ells. L'últim disc dels Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan Masdeu també ha publicat en solitari i ha treballat com actor a diverses series de TV3.

Josep Thió – Ballant entre centaures 2006

Ara a Un Toc de Rock anem a escoltar a l'ex-guitarra de Sopa de Cabra Josep Thió que va treure un àlbum genial l’any 2006, es va titular "5000 nits" i d'ell us extraiem aquest gran tema. Una gran cançó que al meu parer és una de les millors del seu millor disc. Josep Thió no té una carrera discogràfica molt abundant, només tres discos dels quals aquest era el segon, després de la dissolució del grup gironí, al costat de Sau els millors del rock català, tot i que cap dels dos està en actiu, ara bé jo tinc duptes sobre si els Sopa funcionen o no. Va néixer a Barcelona el 1965. Sopa de Cabra va funcionar de 1989 a 2001. Vull aclarir ara una questió.Vaig rebre un correu d'una oient que em preguntava per l'origen de les fotografies exposades al blog. És simple. Veureu. Durant més de 13 anys vaig ser redactor i crític musical al Diari de Tarragona i també vaig treballar com a "Freelance" per a algunes revistes musicals especialitzades i altres que no ho són com "La Voz de la Costa Dorada". Sempre em va semblar una "putada" fer venir un fotògraf a un concert, amb els horaris d'aquests i tenint en compte l'hora en què finalitzen perquè al final, després de tirar un munt de fotografies, li publiquessin una i és clar, li paguessin UNA. Em vaig comprar una Pentax de segona mà i em vaig dedicar a fer les fotos jo. Una altra font molt important són les discogràfiques que et remeten moltíssimes fotografies de promoció per tal que siguin utilitzades. En altres ocasions i quan no trobo material adequat el trec de les caràtules o l'hi demano als propis artistes que en gairebé tots els casos t’autoritzen el seu ús i també d'altres que em fan arribar amigues i amics, sobretot perquè, amb l'excusa de la foto, puntxi cançons d'aquells que a elles els agraden.

Vargas Blues Band – Del Sur 1992

Tancarem amb la Vargas Blues Band, liderat pel guitarrista madrileny Javier Vargas i aquest "peaso cansión" que es trobava en el seu àlbum "Madrid - Memphis" que van publicar l'any 1992 i que va ser el segon treball discogràfic de la Vargas Blues Band i en el que va comptar amb Carey Bell, Louisiana Red, Rafael Riqueni i els cantants Philip Guttman i Jeff Espinoza amb el qual gravaria també el "Blues Latino" un parell d'anys després. Javier Vargas, nascut a Madrid el 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes. Ha creat diversos grups, entre ells jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat 16 àlbums d'estudi i tres en directe. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. De fet Carlos Santana ha gravat la cançó “Blues Latino” en el seu disc “Santana Brothers”, escrita per Javier Vargas que va tornar a actuar amb Santana l’any 1998 a París i a Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

La dita d’avui es del escriptor escocés Robert Louis Stevenson (1850-1894) autor de “L’Illa del tresor” o “Dr. Jeckyl i Mister Hyde” que va manifestar parlan dels diners:

“El preu que tenim que pagar per els diners,

 s’abona en llibertat”

Per avui tancaré Un Toc de Rock i jo tocaré el dos. Per suposat i com sempre, us deixo amb la bona companyia de la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Ara baixaré las barraqueta i us diré adeu fins el proper programa. Sigueu bons i bones i no feu res que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)