El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com
Mostrando entradas con la etiqueta Four Men and A Dog. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Four Men and A Dog. Mostrar todas las entradas

jueves, 30 de marzo de 2017

Un Toc de Rock 11-52


Aquest matí en llevar-me m'he adonat que estic com el temps "Tocat per el Mestral" i per això a Un Toc de Rock tindrem avui un munt de balades i mitjos temps. Em sento romanticón... Què li vaig a fer? I en aquest recorregut que fem dues vegades per setmana per la Història Musical dels últims cent anys comptarem amb els irlandesos Four Men and A Dog, però també tindrem a Foreigner, Bonnie Tayler, Sad Cafe, Faith Band, Guns n’Roses i Bonnie Raitt, si bé acabarem amb country que ens portaran Alison Krauss, Little Big Town i Reba McEntire. Ara connecto el botó de posada en marxa i comença el programa des de les emissores per les que surto a l’aire o internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obro la barraqueta dient-vos alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995

Per començar el programa d’avui d’Un Toc de Rock us porto una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixer en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. En total porten publicats 6 àlbums, l’últim “Wallop the Spot” al 2007. La música de Four Men and A Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler, aquells dels seus inicis.

Guns n’Roses – November rain 1991

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volum un i volum dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats, com us deia dobles cadascun d’ells. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. En el segon disc es va incloure una bona versió del “Trucan a les portes del cel” de Bob Dylan, però “November rain” que escoltem ara es trobava en el primer d’ells que era de color groc i que es calcula que ell sol ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses, La portada de tots dos es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu), però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

Bonnie Raitt – Million miles 2012

L'extraordinària guitarrista i cantant nord-americana Bonnie Raitt va incloure aquest tema que escoltem ara “Un millió de milles” en el seu àlbum "Slipstream" que va publicar el 10 d'abril de 2012 i s'havia gravat als estudis Ocean Way Recording i The Garfield House. Aquest disc va ser declarat per la revista especialitzada American Songwriter Magazine com el millor àlbum de l'any i el millor dels últims 40 anys. La veritat és que encara que es tracta indiscutiblement d'un gran disc, això últim ho considero una mica exagerat, si trobo encertat que nomenessin a Bonnie Raitt "Millor intèrpret de blues de l'any 2012". A l'agost l'àlbum havia superat les 230.000 còpies venudes i va pujar al lloc 22 en la llista dels millors discos del 2012, en aquesta ocasió segons la revista Rolling Stone. Aquesta cançó és la versió d'un tema de Bob Dylan que Bonnie Raitt ens porta a Un Toc de Rock. En la gravació de l'àlbum i a més de la cantant i guitarrista, van participar un munt de músics, entre ells trobàvem a Mike Finnigan, George Marinelli, Johnny Lee Schell, James Hutchinson, Ricky Fataar, Luis Conte, Maia Sharp, Bill Frisell, Greg Leisz, Patrick Warren, Gang, Paul Brady, Jay Bellerose, Al Anderson, David Piltch, Jeff Young i crec que em deixo algun. Bonnie Raitt va néixer el 8 de novembre de 1949 a Burbank, Califòrnia i era filla del cantant i actor John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va debutar l'any 1971 amb el LP "Bonnie Raitt" i porta publicats 17 discos d'estudi, 4 recopilatoris i 28 singles. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor Michael O'Keefe el 27 d'abril de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre de 1999. L'any 2008 i al costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James "Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i donant suport al candidat John Edwards.

Foreigner – Girl on the Moon 1981

Aquest és un dels principals temes que es van recollir a l'àlbum "4", al costat de "Waiting for a Girl Like You", del grup nord-americà Foreigner, una de les grans bandes de AOR i que es un disc conegut popularment com "Foreigner 4". La cançó va ser escrita per Mick Jones i Lou Gramm, principals compositors de la banda. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny original va ser rebutjat per els nois de la banda, ja que van creure que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-ho per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, tret d’una imatge del cinema, de la numeració quan comença una pel·lícula. En a aquesta gravació els Foreiger són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Thomas Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, encara que aquest tema que escoltem ara no es va publicar en format senzill. Foreigner estava integrada per músics britànics i nord-americans i es va crear a Nova York l'any 1976. Un dels fundadors Ian McDonald venia del mític grup anglès King Crimson. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Faith Band – Dancin’ shoes 1978

Aquesta altra bona banda nord-americana d'AOR són uns desconeguts al nostre país, tot i que en el seu moment l'àlbum "Rock'n Romance" va estar a punt d'editar-se, l’any 1978, però finalment la discogràfica Ariola va decidir no fer-ho i va quedar inèdit a Espanya. Va ser un dels discos d’aquella famosa caixa de “deixalles” de la que us he parlat en diverses ocasions. Era el tercer àlbum d'aquest grup creat a Indianapolis, Indiana, l'any 1973 i el tema es va publicar en single arribant al lloc 20 del Billboard, mantenint-se diverses setmanes a les llistes. En aquest disc el grup està integrat per Carl Storie (cantant i harmònica), David Bennett (guitarres), John Cascella (teclats, saxo i cors), Mark Cawley (baix) i Dave Barnes (bateria). Aquest tema que us he seleccionat ara per compartir en Un Toc de Rock era una composició del cantant Carl Storie (a la foto), però en 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes britàniques pel bateria i cantant britànic Nigel Olsson que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John. Per cert Nigel ha tret set discos en solitari, encara que aquest tema va ser el seu gran èxit. Els Faith Band han publicar en total set àlbums, entre discos d'estudi i recopilatoris. Quan es van separar Carl Storie i el baixista Mark Cawley van crear el duet Blinding Tears, l'any 1985, i també van gravar en solitari, Dave Bennett va treure un disc pel seu compte i va treballar formant duet amb el seu germà Terry Bennett i el teclista i saxo Johnny Cascella es va unir a la banda de John Cougar Mellencamp, va morir l'any 1992. Els Faith Band es van reunir de nou i van gravar un altre disc l'any 2013, però jo els he perdut la pista.

Sad Cafe – She do for me 1981


Anem a escoltar de nou al grup britànic Sad Cafè a Un Toc de Rock ja que es tracta d'una banda de gran qualitat, englobada així mateix dins del AOR angles i amb molt bons músics. Aquest tema “Ella está feta per a mi” us el extrec des de l'àlbum amb el qual jo vaig descobrir tardanament a Sad Cafe, el seu sisé treball d’estudi, i que tenia un títol i una portada molt espanyols. Es va titular "Ole" i com comprovareu al blog, la portada mostrava un toro de lídia amb les seves banderilles i tot, però molt futurista ja que es tractava d'un toro-robot. L'àlbum va aconseguir la posició 72 en el Regne Units, però no es va classificar en els Estats Units. Sad Cafe que en total han publicat deu discos, l’últim, un recopilatori, l’any 2001, eren de Manchester, es van crear l'any 1976, van treure el seu primer àlbum Fanx Tara” l’any 1977 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya, con aquest d’avui, són pràcticament uns desconeguts al pais. Hi ha hagut molts canvis de components dins de Sad Cafe, un grup pel qual ha passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Dave Irving (bateria i cors), Ashley Mulford (guitarra), Lenni Zaksen' (saxos) i Vic Emerson (teclats i cors) que havie format part dels Emerson, Lake & Palmer. Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.

Bonnie Tyler – If I sing you a love song 1978

Us porto ara a Un Toc de Rock una interesant pregunta. Què passaria si et cantés una cançó d'amor? Això ens ho explicarà Bonnie Tyler, una cantant d'extraordinària i també cazallera i cardada veu, des d'aquest single que va tornar a ser recuperat en un "Greatest hits" de l’any 1986 i que a la seva vegada, es va reeditar en versió CD l’any 1991. Entre els grans hits de la bona cantant  britànica Bonnie Tyler destaquen "Total Eclipse of the Heart" que va arribar a la primera posició en els Estats Units, Canadà, Austràlia i Anglaterra i va guanyar el premi Variety Club en el Regne Unit, pel millor single de 1983, sense oblidar "It's a Heartache", juntament amb aquest tema que escoltem avui al programa "Si et cantes una cançó d'amor". El veritable nom de la cantant britànica Bonnie Tyler és Gaynor Hopkins i va néixer el 8 de juny de 1951, en Sweken, Gal·les. Aquest tema es va publicar en single l’any 1978 i es va extreure del LP "It's a Heartache" i precisamente el single amb aquest títol va impedir a aquesta cançó que escoltem ara pujar més alt en les llistes al desbancar-la com a tema estrella del disc. Per cert, em va sorprendre i molt descobrir a la veterana cantant anglesa Bonnie Tyler entre els participants en el festival d'Eurovisió del 2013, representant al seu país amb la cançó “Believe in me” i que tot i que no va guanyar, era molt bona i ja l’hem escoltat al programa fa tres o quatre temporades. La veritat, no se que pintava aquesta cantant d'extraordinària i personal veu en un festival desacreditat i cremat com aquest. Aquella cançó es va incloure en el seu àlbum "Rocks and Honey", publicat el 6 de maig del 2013.

Reba McEntire – Ring on her finger, time on her hands 1995 / 2008

Obrint el tercer CD recopilatori del pack “50 Greatest Hits” que la cantant de country i actriu Reba McEntire va publicar el 28 d'octubre de l'any 2008, un pack de tres CD, es trobava aquest tema que ara us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock. És clar que com es tractava d'un disc de grans èxits, la cançó "Anell en el seu dit, temps a les mans" s'havia recollit originalment a l'àlbum "Starting Over" que es va editar el 3 d’octubre del 1995 i va ser el segon single que es va extreure del disc que contenia 10 cançons, totes elles versions. El tema va ser composat per Don Goodman, Pam Rose i Mary Ann Kennedy, però el primer a gravar-la va ser el també cantant de country Lee Greenwood que la va publicar el febrer del 1982 i el single va aconseguir la cinquena posició del Billboard. Ara bé, Reba McEntire que també la va treure en format single, la va pujar fins al lloc 9 en la llistes de senzills country del Billboard i va aconseguir el 14 a Canadà. Entre els músics que participen en l'enregistrament original, trobem al guitarrista Larry Byrom, al costat de Chris Hicks (saxo), Steve Nathan (teclats), Michael Omartian (piano), Leland Sklar (baix), Carlos Vega (bateria) i a la secció de corda la Nashville String Machine, a més d'un bon munt de músics entre els quals trobem a la cantant Trisha Yearwood als cors. Va ser produït per la pròpia Reba McEntire. Per cert el disc recopilatori del que jo us l'he extret "50 Greatest Hits", va aconseguir el lloc 18 a Anglaterra i el 41 als Estats Units. En total Reba McEntire porta publicats 93 singles dels quals 25 han aconseguit la  primera posició en les llistes del Billboard, a més de 27 àlbums d'estudi, 3 discos en directe i 15 recopilatoris. Reba McEntire va néixer a Kiowa, Oklahoma, el 28 de març de 1955. En una gira que estava fent i a causa d'un accident d'aviació produït a prop de San Diego, van morir vuit dels músics de la seva banda, a més del pilot i el copilot, allò va marcar a la cantant ja que molts d'ells portaven anys amb ella. El seu següent disc, editat l'octubre de 1991, es va titular "For My Broken Heart" i totes les cançons tractaven sobre el tema i estava dedicat a la memòria dels seus amics morts en aquell accident d'avió que es va produir el 16 de març del 1991.

Little Big Town – Shut up train 2010
Dins el country més comercial, encara que sense detriment de la qualitat, trobem al grup vocal Little Big Town dels quals compartirem ara aquest tema "Calla tren" que us he extret de l'àlbum "The Reason Why", el seu quart disc d'estudi i que es va publicar el 24 d'agost del 2010, aconseguint la primera posició en les llistes de country del Billboard, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició i la cinquena en les de pop. De l'àlbum es van extreure tres singles, encara que aquest tema no va ser un d'ells. La cançó va ser escrita per Chris Lindsey i Luke Laird Tompkins, sent el cantant principal en el tema Karen Fairchild. Little Big Town està integrat per Karen Fairchild (cantant i pandereta), Kimberly Schlapman (cantant i pandereta), Phillip Sweet (cantant i piano) i Jimi Westbrook (cantant i guitarra acústica). En la gravació d'aquest àlbum van comptar amb un munt de músics, entre ells Dan Dugmore (pedal steel), Shannon Forrest (bateria), Jay Joyce (guitarra), Wayne Kirkpatrick (guitarra de 12 cordes, piano i altres instruments), Phil Madeira (orgue Hammond), Jimmie Lee Sloas (baix) i altres, en total van intervenir 16 músics. Little Big Town es van crear l'any 1998 a Homewood, Alabama i des de la seva fundació sempre han estat els mateixos cantants, alternant la veu solista depenent de les cançons ja que els quatre posseeixen bones harmonies vocals. Van debutar l'any 2002 amb l'àlbum "Little Big Town" i segueixen en actiu, recollint èxits. Porten publicats 8 àlbums d'estudi, l'últim "The Breaker" es va editar el passat 24 de febrer i ja ha estat número 1 de la llista d'àlbums de country del Billboard..

Alison Krauss – Make the world go away 2017

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant aquesta meravellosa cançó "Fer que el món s’en vagi", escrita per Hank Cochran que ens portarà la nord-americana Alison Krauss des del seu últim treball discogràfic "Windy City", cinquè àlbum d'estudi en solitari de la cantant de country i bluegrass, produït per Buddy Cannon i que es va posar a la venda el 17 de febrer passat i del qual també s'ha publicat una edició limitada en vinil. Va debutar en el número 1 en les llistes dels Estats Units i també al Regne Unit, aconseguint el lloc nou a les d'àlbums de pop del Billboard. Per cert, aquesta cançó només s'ha inclòs en la versió "de Luxe" com bonus track i ja l'havia gravat Ray Price al 1963, encara que existeixen moltes altres versions, entre elles les de Timi Yuro, Elvis Presley, els Osmond, Dean Martin, Charly McClain, Roger Whittaker, Mickey Gilley, Martina McBride, Engelbert Humperdinck, Jimmie Rogers i Tom Jones, entre moltes altres. Alison Kraus compta en aquest tema amb la col·laboració del cantant Jamey Johnson. Tornant a Alison Kraus, a la qual no escoltàvem a Un Toc de Rock des de fa un parell de temporades, la cantant i violinista va neíxer el 23 de juliol de 1971 a Decatur, Illinois i va ser la líder del grup Alison Kraus and The Union Station i també ha gravat amb els The Cox Family. Per cert que molts l'han descobert quan va gravar l'àlbum "Raising Sand", editat el 23 d'octubre de 2007, a duet amb Robert Plant, el que va ser cantant de Led Zeppellin i que els va valer un Grammy i aixó, tenint en compta la carrera de la noia i la seva amplia discografía, es penos.

Avui ens acomiadarem amb una frase que s'atribueix a Confuci (28 de setembre de 551 a. C. - 479 a. C.), clar que a Confuci se li atribueixen tantes dites que la veritat, no puc creure’m tingues temps de dir-les totes:


“Tria una feina que t'apassioni i no hauràs de treballar
en la teva vida”

Acaba Un Toc de Rock i us deixaré en companyía d’aquelles emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades cada setmana o be per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

jueves, 10 de marzo de 2016

Un Toc de Rock 10-46


Parlarem de surf music, un estil sorgit a la costa oest nord-americana, principalment a Califòrnia i estretament lligat a la platja i els esports de mar, bàsicament el surf del que va prendre el nom, però hem d'aclarir que hi ha surf music instrumental i aquella que compta amb veus. En aquest últim apartat els líders són The Beach Boys als quals escoltarem també a Un Toc de Rock d'avui, que estarà ple de surf music de totes dues vasants i diferents païssos. Tindrem a The Champs, Jan & Dean, The Ventures, Sandy Nelson, The Sound Laboratory, Dick Dale & His Del-Tones, The Beeds, Bert Weedom, The Spotnicks, Dale Allen & The Arrows i The Shadows, però acabarem amb altres estils que ens portaran Hot Tuna, Flying Burrito Borthers, Four Men and A Dog i els alemanys Foggy Mountain Rockers. Iniciarem el programa des de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada setmana o vía internet si t’el descarregues des de blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades, torno a conectar els motors i obriré la barraqueta dient, com ho faig sempre que tots i totes sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Champs – Tequila 1958

El grup nord-americà The Champs, amb els que avui obriré Un Toc de Rock, van ser una de les bandes líders de la surf music. Avui dia aquest tema forma part de la història universal de la música, però el grup la va gravar de forma gairebé accidental. El cantant i guitarra Dave Burgess es trobava en els estudis Gene Autry's Challenge Records gravant el que havia de ser el seu nou single, acompanyat del grup The Flores Trio que liderava el saxofonista Daniel Flores. Tenien la cançó que havia de ser cara A "Train to Nowhere", però les altres cançons no acaben de quadrar, no els agradava com havien quedat i finalment van deixar-ho fins al dia següent. A l'estudi es van quedar sol Daniel Flores i Dave Burgess. El saxofonista va començar a tocar la melodia de "Tequila" seguit per la guitarra de Dave i en escoltar-la el productor va al·lucinar, van cridar als altres músics i d'una sola presa es va gravar la cançó i van passar a ser The Champs. El single es va publicar al gener de l’any 1958 amb aquest tema a la cara B, però les emissores de ràdio van passar de la cara A i van començar a punxar "Tequila" que el 28 de març de 1958 va arribar al número 1 del Billboard i també va ser número 1 a Anglaterra. Daniel Flores que havia nascut l'11 de juliol de 1929 i va morir el 19 de setembre del 2006, va passar a dir-se Chuck Rio a causa d'un contracte previ amb una discogràfica i poder conservar els drets d'autor del tema que per cert, és una variació de "Dearest Darling" de Bo Diddley, l'home de la guitarra quadrada. Per The Champs van passar uns quants músics, entre ells Dale Norris, Gen Alden, Bobby Morris, el baixista Benjamin Van Norman que va morir al novembre de 1958, Paul C Saenz, el també baixista Dean McDaniel que va morir l'1 de novembre de 2006 i altres músics, alguns d'ells van tocar posteriorment amb Glen Campbell, Jerry Cole i Seals and Crofts. De fet l’any 1965 The Champs l'integraven Johnny Trombore, Maurice Marshall, Dash Crofts, Curtis Paul i el saxofonista Keith Mackendrick.

The Ventures – Pipeline 1963

Un dels grups més importants de la surf music instrumental són The Ventures que van triomfar també a Espanya, sobretot al interpretar la sintonia de la sèrie de televisió "Hawaii 5-0". Aquest tema que escoltarem ara, el van gravar al 1963, encara que un any abans ja havia estat portat a l'èxit pel grup The Chantays que per cert, van tornar a classificar-la en les llistes al novembre del 97 quan la van tornar a gravar en format acústic. De fet de la cançó s'han realitzat moltes versions, entre elles les de Johnny Thunder, Dick Dale al qual escoltarem després i que la va gravar acompanyat per Stevie Ray Vaughan i Jimmie Vaughan, The Eagles, la Incredible Bongo Band, Hanoi Rocks, Hank Marvin de The Shadows tocant amb Duane Eddy, The Challengers, Anthrax, The Astronauts, Assassin, Hot Butter, Bruce Johnston, Sandy Nelson i un munt més. The Ventures es van crear l'any 1958 a Tacoma, estat de Washington, encara que inicialment es feien dir The Versatones i els fundadors van ser els guitarristes Don Wilson i Bob Bogle (16 de gener de 1934 - 14 de juny de 2009), passant poc després a ser The Ventures, Quan se'ls van unir Mel Taylor (24 setembre 1933 - 11 d'agost de 1996) i Nokie Edwards va ser la millor formació de la banda, tot i que hi ha hagut canvis en el grup al llarg dels anys, de fet segueixen en actiu. Es calcula que The Ventures han superat els 100 milions de discos venuts. Pel grup han passat molts músics, entre ells Gerry McGee, Bob Spalding, Leon Taylor, Howie Johnson que també es mort, John Durrill, Joe Barile, Dave Carr que així mateix va morir, Biff Vincent, Leisha Soukary, Jonell Calendar i George T. Babbitt Jr. També van interpretar la sintonia d'una altra famosa sèrie de televisió "Swat" que aquí vam conèixer com "Els Homes de Harrison". Només entre els anys 1960 i 1972 The Ventures van publicar 36 àlbums i han seguit en actiu editant l'últim l'any 2010, en total uns altres 28 discos des de 1972, als quals sumarem 30 àlbums en directe i 139 discos de grans èxits. Què. Impressiona o no?

Jan and Dean – Surf City 1963

Aquesta cançó va ser escrita per Brian Wilson i Jan Berry, el primer component de The Beach Boys que també la van gravar i van portar a l'èxit, el segon formava part del duet Jan & Dean i la seva versió és la que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Jan & Dean la van publicar el 17 de maig del 1963 a format single amb "She's My Summer Girl" a l'altre cara i va pujar al primer lloc en la llista del Billboard el 20 de juliol mantenint-se dues setmanes en aquesta posició. En la gravació els van acompanyar Billy Strange, Ray Pohlman, Glen Campbell, Bill Pitman, Hal Blaine i Earl Palmer. La veritat és que del tema s'han fet unes quantes versions, entre elles la van gravar The Delltones, The Rip Chords, Ramones, The Meteors,  Sonic Surf City i The Go-Go's. Jan & Dean es van crear l'any 1958 i es van desfer al 2004. El duet estava integrat per Jan Berry, nascut el 30 d'abril de 1941 a Los Angeles i Dean Torrence que va néixer el 10 de març de 1940, també a Los Angeles. Es coneixien des de l'institut i tots dos jugaven a futbol americà. Allà van crear el seu primer grup anomenat The Barons, al costat d'altres companys d'estudis i feien doo wop. Van aconseguir el seu primer èxit al 1958 amb el tema "Jenny Lee", dedicat a una ballarina de striptease, encara que en aquell moment eren un tercet, el tercer era Arnie, un altre company de col·legi, però aquest els va deixar poc després i ells ja van seguir com a duet amb una brillant trajectòria. L'any 1966 i després de gravar el senzill "Batman", Jan Berry va patir un accident de trànsit quan circulava amb un Corvette que el va deixar en coma durant uns dies i amb les facultats sensorials totalment minvades, havent d'aprendre a parlar i caminar després de patir seriosos danys cerebrals. Jan va recuperar la seva mobilitat, però no va poder prosseguir la seva carrera musical en aquell moment. Dean va seguir, encara que va mantenir en nom de Jan & Dean. Jan Berry va morir el 26 de març de l'any 2004 a l'edat de 62 anys.

The Sound Laboratory – Sherry, sherry 1969

El grup The Sound Laboratory, als que es va englobar dins de la surf music tot i que ells tiraven cap el boublegum pop, ja havien publicat anteriorment un single amb els temes "Rainy Day Girls" i "That Was The Last Time", però "Sherry, Sherry", una cançó composada per Don Hill que després es convertiria en un famós empresari de la nit a la gran poma, avui ja mort, va ser el seu hit. Aquest single va ser produït pel texà Shelby Singleton Jr (a la foto de sota) un dels bons i afamats productors nord-americans, nascut a Waskom el 16 de desembre de 1931 i que va morir a causa d'un càncer el 7 d'octubre de 2009 a Nashville, Tennessee i que al 1969 va comprar el segell Sun Records a Sam Phillips. Tot i que el relatiu èxit al seu país dels dos singles va fer que es considerés al grup nord-americà The Sound Laboratory una de les fermes esperances del so boublegum pop no controlat pels productors Kasenetz i Katz, tots es van equivocar ja que The Sound Laboratory van tenir una vida efímera, ajudada per una mala distribució dels seus productes fora i dins dels Estats Units. Van treballar amb el segell SSS International que a Espanya va ser distribuït per Exit Records.

Dick Dale & His Del-Tones – Misirlou 1968

Un dels pioners en la surf music, al costat de The Ventures, va ser el guitarrista Dick Dale, de veritable nom Richard Anthony Monsour, nascut a Boston, Massachusetts, el 4 de maig del 1937 que va triomfar al capdavant del seu grup The Del-Tones. De fet està considerat com el Rei de la guitarra surf i es va donar a conèixer quan l'any 1962 va gravar aquest tema "Misirlou", posant de moda la reverberació per les guitarres d'aquest estil musical i que avui i per compartir a Un Toc de Rock, en aquest programa sobre la surf music, us he seleccionat. La cançó va ser recuperada anys més tard per Tarantino que la va incloure en la banda sonora de la pel·lícula "Pulp Ficcion", tornant-li una part de la seva popularitat. El tema es va incloure en el primer LP que van publicar Dick Dale & His Del-Tones titulat "Surfers 'Choice", també publicat al 1962. En total Dick Dale porta editats 15 àlbums i 9 recopilatoris de grans èxits. Una curiositat sobre la manera de tocar de Dick Dale és que es tracta d'un guitarrista esquerrà, però encara que toca una guitarra per esquerrans, porta les cordes col·locades com si fos dretà, de manera que estàs queden a l'inrevés, el bordó avall una forma de tocar que després van usar guitarristes com Jimi Hendrix, Eddie Van Halen i altres d'esquerrans, sobretot d'heavy metal. "Misirlou" és una cançó tradicional originària de la Mediterrània, de la zona de Grècia, Egipte i Turquia, amb arrels molt àrabs, de fet he de dir-vos que el pare de Dick Dale era de Beirut i ell la va convertir en popular dins de la surf music. Al llarg dels anys s'han realitzat moltes versions, entre elles les de The Ventures, The Beach Boys, Consider the Source, Martin Denny i Arthur Lyman, fins i tot el grup The Black Eyed Peas va realitzar un parell de temes incloent el mostreig guitarrer de la cançó. Dick Dale va tenir problemes de salut molt seriosos provocats per un càncer i encara que sembla que s'ha recuperat, va explicar que segueix realitzant actuacions a fi de pagar les factures mèdiques.

The Beeds – Run to her 1970

Aquest single dels The Beeds em va arribar des de Mèxic l'any 1970 amb "You Your say have to" a la cara B i m'el va enviar una novieta que tenia en el país dels mariachis anomenada Magnolia. Aquí al blog podeu veure la caràtula original del single mexicà que es troba en el meu poder, amb les fundes de plàstic típiques de Méxic. La veritat és que aquesta portada dels The Beeds hagués estat immediatament vetada aquí pels castos censors de l'època ja que aixó de veure un culet, encara que fos de dibuixos animats, no era el més correcte per a la salut moral de l'espanyolet del carrer, sobre tot si la noia va nua, muntada a cavall i la persegueix un faune amb aspecte molt sàtir, així tot és encara pitjor. No crec que el single, amb aquesta o diferent portada, arribés a publicar-se mai a Espanya, però és un bon tema el d'aquest grup nord-americà liderat pel cantant i guitarra Pete Carver (a la foto) que és un dels autors de la cançó i va ser membre del grup The Cats Meow. The Beeds van ser englobats dins de la surf music, però ells també es decantaven més per el so boublegum pop. La cançó "Run to her" va ser versionada en espanyol pel grup mexicà Los Rocking Devils i titulant-se "Corre tras ella". Per cert que el single original als Estats Units es va publicar al 1968, dos anys abans.

Sandy Nelson – Teen Beat 1959

El bateria Sandy Nelson va gravar aquest tema, un dels seus grans èxits, l'any 1959, incursionant en la música surf i el single va representar el seu debut en el món del disc. Va ser número 4 del Billboard, venent més d'un milió de còpies i sent Disc d'Or, en les llistes de R & B va pujar al lloc 17 i es va classificar en el 9 a Anglaterra. Curiosament va tornar a regravar aquest tema, amb algunes variants, al 1964 i el va titular "Teen Beat '65", tot i que no va obtenir el mateix èxit. De nom complet Sander L. Nelson, va néixer a Santa Monica, Califòrnia, l'1 de desembre de 1938 i porta publicats més de trenta àlbums en els quals predomina el so del seu instrument, però també toca els teclats, piano i sintetitzadors. També ha compost i gravat diverses bandes sonores. En total Sandy Nelson porta editats 36 singles, 30 àlbums i 6 recopilatoris. Us explicaré que a finals de 1963, Sandy Nelson va patir un accident de motocicleta del que va resultar amb greus ferides. Li van haver d'amputar el peu dret i part de la cama. Tot i això es va recuperar i va continuar gravant durant la dècada dels 70, dos o tres discos l'any, bàsicament versions d'èxits populars a més d'algunes composicions originals.

Davie Allan & The Arrows – The Rebel (without A cause)

Des del doble àlbum “Devil's Rumble - Anthology 1964-1968” del veterà guitarrista nord-americà Davie Allan, nascut a San Fernando Valley, a Califòrnia, us he seleccionat aquest tema ple de càrrega surfera, perquè soni en aquest programa de Un Toc de Rock dedicat a la surf music. Es diu que l'extraordinari guitarrista Davie Allan és el veritable inventor del llenguatge modern de les guitarres elèctriques, però es troba generacionalment entre l'innovador Link Wray i la tècnica de Jimi Hendrix i això ha fet que el seu treball moltes vegades sigui obviat. Els seus discos han passat per diverses etapes, des de la surf music al so garatge, el punk i la psicodèlia. Al llarg de la seva carrera Davie Allen & The Arrows van gravar i van compondre cançons per a moltes bandes sonores històriques, sobretot running movies, entre elles "The Wild Angels" que a Espanya es va titular "Els Àngels de l'Infern", "Devil's Angels", "Thunder Alley" i "The Born Losers", però ha fet música per a molts més films. Les seves cançons han estat gravades per Eddie Van Halen, Ramones, etc. Avui dia Davie Allen està retirat, encara que realitza esporàdicament algun que altre concert i també col·laboracions amb altres artistes, entre ells Phantom Surfers i Ramonetures. Per cert, va ser un dels pioners en fer servir el pedal fuz. Us explicaré una cuiositat, es deia que va plagiar el sol de guitarra de la cançó “Blues Theme” de la pel·lícula “The Wild Angels” dels The Monkees i que era de la cançó “Last train to Clarksville”, pero tot i la similitud, aixó no era cert ja que els Monkees la van gravar el 25 de juliol del 1966 i el film es va estrenar als cinemes el 20 de juliol del 1966, per tant estava gravada molt abans.

The Spotnicks – Telstar 1962

Des de Suècia i molt abans que sorgissin els ABBA ja ens va arribar un grup, en aquest cas instrumental que van saber demostrar que al nòrdic país també se sabia fer bona surf music, es tractava de The Spotnicks que es van crear l'any 1961 i destacaven per les seves aparicions en escena, gairebé sempre vestits d'astronautes. Van gravar 42 àlbums i es calcula que van arribar a vendre més de 18 milions de discos. The Spotnicks el van crear Bo Starander i Björn Thelin’s que havien estat treballant des de 1956 com duet i dient-se primer The Rebels i més tard Rock-Teddy and The Blue Caps, després de canvis es va sumar el guitarra de punteig Bo Winberg, Bo Starander a la guitarra rítmica i Björn Thelin al baix. L’any 1961 quan van signar contracte amb la seva discogràfica van passar a ser The Spotnicks. Eren una barreja entre The Shadows i The Ventures, però a la sueca i les seves cançons vessaven qualitat. Van col·locar un munt de temes en les llistes angleses i van aconseguir diversos número 1 a Alemanya i Japó. En la seva discografia hi trobem moltes versions passades a la música instrumental i al seu caire, entre elles destacar “Amapola”, “Hava Nagila”, “Orange Blossom Special" o “Ghost riders in the sky”. Aquest tema que escoltem ara, una de les seves cançons més populars, el van publicar en format single al 1962, encara que posteriorment va ser reeditat en moltes ocasions, tant en discos recopilatoris, directes i en singles o EP's. Per cert, The Spotnicks segueixen en actiu i actualment són Bo Winberg, Bob Lander, Stefan Möller, Kent Brännlund i Göran Sannfridsson.

Bert Weedon – Apache 1960

Un dels més importants guitarristes britànics de totes les èpoques és Bert Weedon, nascut el 10 de maig de 1920 a Essex i que va ser professor de Hank Marvin, el guitarra de The Shadows, als que escoltarem després. De fet ell va ser el primer que va gravar la cançó "Apache" que escoltarem ara a Un Toc de Rock, en un single publicat l’any 1960 i poc després Hank Marvin li va demanar autorització per enregistrar-la amb el seu grup The Shadows i es va convertir en el seu gran hit. Va ser el gran èxit de The Shadows. Bert Weedon va tenir el seu màxim esplendor durant les dècades dels cinquanta i seixanta, sobretot gràcies al tema “Guitar boogie shuffle” i que va ser número 1 l'any 1959, sent el seu primer single. Es diu que  Herbert Maurice William Weedon va ser la màxima influència per guitarristas de la talla d'Eric Clapton, Brian May,  Mike Oldfield, The Shadows, a més de George Harrison i John Lennon dels Beatles. L'any 2001 Bert Weedon va ser nomenat per la Reina d'Anglaterra Cavaller de l'Imperi Britànic per les seves moltes obres benèfiques. De fet Sir Bert Weedon ha rebut nombrosos homenatges, entre els quals destaquen un del programa "Thame TV" en què van estar presents Eric Clapton, Brian May, Hank Marvin, Phil Collins, Adam Faith, Val Doonican, Joe Brown, Lonnie Donegan, Marty Wilde, Frank Bruno, Henry Cooper, Paul Daniels, Glòria Hunniford, Basil Brush i altres artistes.

The Shadows – Geronimo 1963

A Europa el grup més important dins de la surf music van der els anglesos The Shadows que van crear escola, A l’Espanya dels anys seixanta la música surf, instrumental, es va dir "so Shadows" degut a que aquest grup i las seves cançons van arrivar al pais molt abans que els creadors nord americans del estil surgit a California. Inicialment els britànics The Shadows van començar dient-se The Drifters i van surgir a finals dels cinquanta com a grup d’acompanyament del cantant Cliff Richard, però un bon dia es van adonar que hi havia un grup vocal de color nord-americà que es deia així mateix, llavors van passar a ser Cliff Richard & The Shadows, però el grup va tenir una interessant carrera dins del rock instrumental paral·lela a la de Cliff. Es clar que The Shadows també van gravar algun tema cantat, encara que molt pocs, entre ells aquell amb que van representar al seu país a Eurovisió l'any 1975. The Shadows van funcionar de 1958 a 1990, però crec que van tornar fa uns anys i avui en dia segueixen en actiu, però no ho tinc masa clar. "Geronimo", la cançó que escoltem ara a carrec de The Shadows, era el tema estrella d'un EP que van publicar l’any 1963 i el disc va arribar al lloc 11 de les llistes britàniques. Van tindre molts camvis, si be la millor formació de The Shadows va ser l’integrada per Hank Marvin (veu i guitarra), Bruce Welch (guitarra), Brian Bennett (bateria) i Jet Harris (baix), però per The Shadows van passar un bon grapat de músics, com el bateria Tony Meehan i els baixistes Brian Locking i John Rostill, entre altres. La veritat es que The Shadows son, per merits propis, un grup de referencia quan es parla de pop britànic, si bé ells imitaven a Bert Weedon, el mestre de Hank Marvin i al que hem escoltant abans.

The Beach Boys – Daybreak Over the Ocean 2012

L’any 2012 es va publicae un treball discogràfic del grup líder de la surf music vocal nord-americana The Beach Boys, uns veterans que cinquanta anys després segueixen al peu del canó. L'àlbum es va titular "That's Why God Made The Ràdio" i d'ell us he extret aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock. L’àlbum va sortir a la venda el 5 de juny del 2012. Va estar produït per Brian Wilson i es va gravar per coincidir amb el 50è aniversari de la banda. Cal recalcar una cosa important, aquest era el primer àlbum de The Beach Boys que comptava amb material nou original des de que es va publicar "Summer in Paradise" l'any 1992. Des d'aquell disc  tots els que s'han anat publicant eren recopilacions.Aquest és també el primer disc en el què compten amb el cantant i guitarrista David Marks que substitueix en The Beach Boys  al guitarra i cantant Carl Wilson que va morir el 6 de febrer de 1998. El nou àlbum "That's Why God Made The Ràdio" va aconseguir el tercer lloc en les llistes del Billboard, el lloc més alt al que puixan The Beach Boys i el que arriba al grup des de l'any 1965. The Beach Boys estan integrats en aquest enregistrament per Al Jardine, Bruce Johnston, Mike Love, David Marks i Brian Wilson (tots a la foto del costat), però també han comptat amb un munt de col·laboracions interesants. Val a dir que The Beach Boys són un grup qie han sabut envellir i amb ells acabarem aquest recorregut per la surf music.

Hot Tuna – Angel of Darkness 2011

Ara cambiarem d’estil. Dos músics molt inquiets Jack Casady (baixista) i Jorma Kaukonen (guitarra) que a finals dels seixanta, concretament l'any 1969, militaven en els Jefferson Airplane, van decidir posar en marxa un projecte paral·lel que van anomenar Hot Tuna. Se'ls van unir Will Scarlet (harmònica) i ocasionalment Marty Balin i Spencer Dryden que també tocaven amb els Airplane i van gravar un disc en directe ple de blues. Des de llavors la seva carrera s'ha enfocat més cap al rock i encara que mai han estat un grup massa conegut a Espanya, porten publicats més de vint àlbums en els Estats Units. L'any 1974 Jorma Kaukonem (23 de desembre de 1940) i Jack Cassidy (30 d'abril de 1944) van abandonar definitivament a Jefferson Airplane per dedicar-se ja plenament a Hot Tuna, i pel grup han passat molts músics al llarg dels anys, entre ells Papa John Creach, Sammy Piazza, Bob Steeler, Michael Falzarano, etc. Encara que amb altibaixos i discos en solitari, Hot Tuna crec que encara segueixen en actiu. Aquest tema, escrit per Larry Campbell i Jorma Kaukonen, obria el seu disc "Steady As She Goes", publicat el 5 d'abril del 2011 i que és el seu últim treball fins al moment. En aquest disc Hot Tuna són Jorma Kaukonen (cantant i guitarres), Jack Casady (baix) tots dos a la foto, Barry Mitterhoff (mandolines) i Skoota Warner (bateria), comptant amb les col·laboracions de Larry Campbell (guitarres, steel, fiddle, violó, òrgan i cors) i Teresa Williams (cors).

The Flying Burrito Brothers – Colorado 1981

Possiblement la més important banda de country-rock de la història siguin The Flying Burrito Brothers, una veritable escola per la qual van passar músics rellevants del gènere, si bé la Flying Burrito Brothers van tenir molt poc ressò a Espanya, la seva música dins del country-rock, es decantava més cap al country que al rock i van ser eclipsats comercialment per els Eagles. Aquest tema que escoltem ara, la cançó "Colorado", és el setè tall del CD "Close encounters to West Coast" que va ser reeditat l'any 1991 pel segell Relix que va digitalitzar i va reeditar una part molt important de la discografia de The Flying Burrito Brothers. En aquest enregistrament el grup l'integraven Greg Harris, Skip Battin, Aneaky Pete Kleinow, Gib Guilbeau i Ed Ponder (a la foto). El seu primer disc "The Gilded Palace of Sense" de 1969 està considerat el millor àlbum del grup. The Flying Burrito Brothers estava integrada en els seus inicis per Chris Hillman i Gram Parsons de nom real Ingram Cecil Connor III (5 de novembre de 1946 - 19 de setembre de 1973) que venien de The Byrds. També hi eren Ian Dunlop i Mickey Gauvin, al costat de Chris Ethridge, el bateria  Michael Clarke també de The Bryds, junt amb el guitarrista Sneaky Pete Kleinow. Però per la Flying Burrito Brothers van passar molts altres grans músics al llarg dels anys. Gram Parsons els va deixar per a llançar-se en solitari, però la seva prematura mort a causa d'una sobredosi de droga, als 26 anys, en l’habitació d'hotel i posterior robatori del cadàver per a ser incinerat després de llançar-li cinc galons de benzina al taüt, en una cerimònia mundana al Joshua Tree Park, el va convertir en llegenda.

Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock us porto una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixer en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. En total porten publicats 6 àlbums, l’últim “Wallop the Spot” al 2007. La música de Four Men and A Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler, aquells dels seus inicis.


Foggy Mountain Rockers – Country Roads 1999

Avui anem a concloure Un Toc de Rock des d'Alemanya i ho farem escoltant una cançó que us he extret de l'àlbum "Hang Him High" que el grup germànic Foggy Mountain Rockers van publicar l'any 1999 i que va representar el seu tercer treball discogràfic. Es tracta d'una bona banda de rock & roll i rockabilly que es van crear l'any 1992, a Alemanya. El grup Foggy Mountain Rockers estava integrat per Heiko Piecha (cantant), Mario Oehlmann (guitarra), Jörg "Paul" Weber (guitarrra), Frank "Jummi" Jungbluth (baix), Sven Schürmann (bateria) i Domenico "Duck" Todaro (percussió). El grup Foggy Mountain Rockers porta deu àlbums gravats, encara que val a dir que són uns complets desconeguts aquí al nostre país i en l’actualitat integren la banda Marios Poulios (guitarra), Olaf Groß, Sven Schürmann, Heiko Piecha i Mario Oehlmann, aquests tres últims són els únics que queden dels originals, si be Duck Todaro que va deixar el grup a finals del 2012, seguéix col·laborant amb ells, tant en gires com en gravacions. Foggy Mountain Rockers porten publicats fins el moment deu àlbums i un EP que es va editar l’any 2012 i es el seu últim treball horas d’ara.

La dita per acabar el programa d'avui és del compositor, cantant i músic Paul Simon que diu en una de les seves cançons:


"Un home sol escolta el que vol escoltar”

Tanco per avui Un Toc de Rock i us deixo amb companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o bé vía internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta fins el proper programa. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades