El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com
Mostrando entradas con la etiqueta Gun n'Roses. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Gun n'Roses. Mostrar todas las entradas

jueves, 30 de marzo de 2017

Un Toc de Rock 11-52


Aquest matí en llevar-me m'he adonat que estic com el temps "Tocat per el Mestral" i per això a Un Toc de Rock tindrem avui un munt de balades i mitjos temps. Em sento romanticón... Què li vaig a fer? I en aquest recorregut que fem dues vegades per setmana per la Història Musical dels últims cent anys comptarem amb els irlandesos Four Men and A Dog, però també tindrem a Foreigner, Bonnie Tayler, Sad Cafe, Faith Band, Guns n’Roses i Bonnie Raitt, si bé acabarem amb country que ens portaran Alison Krauss, Little Big Town i Reba McEntire. Ara connecto el botó de posada en marxa i comença el programa des de les emissores per les que surto a l’aire o internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obro la barraqueta dient-vos alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995

Per començar el programa d’avui d’Un Toc de Rock us porto una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixer en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. En total porten publicats 6 àlbums, l’últim “Wallop the Spot” al 2007. La música de Four Men and A Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler, aquells dels seus inicis.

Guns n’Roses – November rain 1991

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volum un i volum dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats, com us deia dobles cadascun d’ells. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. En el segon disc es va incloure una bona versió del “Trucan a les portes del cel” de Bob Dylan, però “November rain” que escoltem ara es trobava en el primer d’ells que era de color groc i que es calcula que ell sol ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses, La portada de tots dos es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu), però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

Bonnie Raitt – Million miles 2012

L'extraordinària guitarrista i cantant nord-americana Bonnie Raitt va incloure aquest tema que escoltem ara “Un millió de milles” en el seu àlbum "Slipstream" que va publicar el 10 d'abril de 2012 i s'havia gravat als estudis Ocean Way Recording i The Garfield House. Aquest disc va ser declarat per la revista especialitzada American Songwriter Magazine com el millor àlbum de l'any i el millor dels últims 40 anys. La veritat és que encara que es tracta indiscutiblement d'un gran disc, això últim ho considero una mica exagerat, si trobo encertat que nomenessin a Bonnie Raitt "Millor intèrpret de blues de l'any 2012". A l'agost l'àlbum havia superat les 230.000 còpies venudes i va pujar al lloc 22 en la llista dels millors discos del 2012, en aquesta ocasió segons la revista Rolling Stone. Aquesta cançó és la versió d'un tema de Bob Dylan que Bonnie Raitt ens porta a Un Toc de Rock. En la gravació de l'àlbum i a més de la cantant i guitarrista, van participar un munt de músics, entre ells trobàvem a Mike Finnigan, George Marinelli, Johnny Lee Schell, James Hutchinson, Ricky Fataar, Luis Conte, Maia Sharp, Bill Frisell, Greg Leisz, Patrick Warren, Gang, Paul Brady, Jay Bellerose, Al Anderson, David Piltch, Jeff Young i crec que em deixo algun. Bonnie Raitt va néixer el 8 de novembre de 1949 a Burbank, Califòrnia i era filla del cantant i actor John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va debutar l'any 1971 amb el LP "Bonnie Raitt" i porta publicats 17 discos d'estudi, 4 recopilatoris i 28 singles. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor Michael O'Keefe el 27 d'abril de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre de 1999. L'any 2008 i al costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James "Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i donant suport al candidat John Edwards.

Foreigner – Girl on the Moon 1981

Aquest és un dels principals temes que es van recollir a l'àlbum "4", al costat de "Waiting for a Girl Like You", del grup nord-americà Foreigner, una de les grans bandes de AOR i que es un disc conegut popularment com "Foreigner 4". La cançó va ser escrita per Mick Jones i Lou Gramm, principals compositors de la banda. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny original va ser rebutjat per els nois de la banda, ja que van creure que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-ho per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, tret d’una imatge del cinema, de la numeració quan comença una pel·lícula. En a aquesta gravació els Foreiger són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Thomas Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, encara que aquest tema que escoltem ara no es va publicar en format senzill. Foreigner estava integrada per músics britànics i nord-americans i es va crear a Nova York l'any 1976. Un dels fundadors Ian McDonald venia del mític grup anglès King Crimson. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Faith Band – Dancin’ shoes 1978

Aquesta altra bona banda nord-americana d'AOR són uns desconeguts al nostre país, tot i que en el seu moment l'àlbum "Rock'n Romance" va estar a punt d'editar-se, l’any 1978, però finalment la discogràfica Ariola va decidir no fer-ho i va quedar inèdit a Espanya. Va ser un dels discos d’aquella famosa caixa de “deixalles” de la que us he parlat en diverses ocasions. Era el tercer àlbum d'aquest grup creat a Indianapolis, Indiana, l'any 1973 i el tema es va publicar en single arribant al lloc 20 del Billboard, mantenint-se diverses setmanes a les llistes. En aquest disc el grup està integrat per Carl Storie (cantant i harmònica), David Bennett (guitarres), John Cascella (teclats, saxo i cors), Mark Cawley (baix) i Dave Barnes (bateria). Aquest tema que us he seleccionat ara per compartir en Un Toc de Rock era una composició del cantant Carl Storie (a la foto), però en 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes britàniques pel bateria i cantant britànic Nigel Olsson que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John. Per cert Nigel ha tret set discos en solitari, encara que aquest tema va ser el seu gran èxit. Els Faith Band han publicar en total set àlbums, entre discos d'estudi i recopilatoris. Quan es van separar Carl Storie i el baixista Mark Cawley van crear el duet Blinding Tears, l'any 1985, i també van gravar en solitari, Dave Bennett va treure un disc pel seu compte i va treballar formant duet amb el seu germà Terry Bennett i el teclista i saxo Johnny Cascella es va unir a la banda de John Cougar Mellencamp, va morir l'any 1992. Els Faith Band es van reunir de nou i van gravar un altre disc l'any 2013, però jo els he perdut la pista.

Sad Cafe – She do for me 1981


Anem a escoltar de nou al grup britànic Sad Cafè a Un Toc de Rock ja que es tracta d'una banda de gran qualitat, englobada així mateix dins del AOR angles i amb molt bons músics. Aquest tema “Ella está feta per a mi” us el extrec des de l'àlbum amb el qual jo vaig descobrir tardanament a Sad Cafe, el seu sisé treball d’estudi, i que tenia un títol i una portada molt espanyols. Es va titular "Ole" i com comprovareu al blog, la portada mostrava un toro de lídia amb les seves banderilles i tot, però molt futurista ja que es tractava d'un toro-robot. L'àlbum va aconseguir la posició 72 en el Regne Units, però no es va classificar en els Estats Units. Sad Cafe que en total han publicat deu discos, l’últim, un recopilatori, l’any 2001, eren de Manchester, es van crear l'any 1976, van treure el seu primer àlbum Fanx Tara” l’any 1977 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya, con aquest d’avui, són pràcticament uns desconeguts al pais. Hi ha hagut molts canvis de components dins de Sad Cafe, un grup pel qual ha passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Dave Irving (bateria i cors), Ashley Mulford (guitarra), Lenni Zaksen' (saxos) i Vic Emerson (teclats i cors) que havie format part dels Emerson, Lake & Palmer. Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.

Bonnie Tyler – If I sing you a love song 1978

Us porto ara a Un Toc de Rock una interesant pregunta. Què passaria si et cantés una cançó d'amor? Això ens ho explicarà Bonnie Tyler, una cantant d'extraordinària i també cazallera i cardada veu, des d'aquest single que va tornar a ser recuperat en un "Greatest hits" de l’any 1986 i que a la seva vegada, es va reeditar en versió CD l’any 1991. Entre els grans hits de la bona cantant  britànica Bonnie Tyler destaquen "Total Eclipse of the Heart" que va arribar a la primera posició en els Estats Units, Canadà, Austràlia i Anglaterra i va guanyar el premi Variety Club en el Regne Unit, pel millor single de 1983, sense oblidar "It's a Heartache", juntament amb aquest tema que escoltem avui al programa "Si et cantes una cançó d'amor". El veritable nom de la cantant britànica Bonnie Tyler és Gaynor Hopkins i va néixer el 8 de juny de 1951, en Sweken, Gal·les. Aquest tema es va publicar en single l’any 1978 i es va extreure del LP "It's a Heartache" i precisamente el single amb aquest títol va impedir a aquesta cançó que escoltem ara pujar més alt en les llistes al desbancar-la com a tema estrella del disc. Per cert, em va sorprendre i molt descobrir a la veterana cantant anglesa Bonnie Tyler entre els participants en el festival d'Eurovisió del 2013, representant al seu país amb la cançó “Believe in me” i que tot i que no va guanyar, era molt bona i ja l’hem escoltat al programa fa tres o quatre temporades. La veritat, no se que pintava aquesta cantant d'extraordinària i personal veu en un festival desacreditat i cremat com aquest. Aquella cançó es va incloure en el seu àlbum "Rocks and Honey", publicat el 6 de maig del 2013.

Reba McEntire – Ring on her finger, time on her hands 1995 / 2008

Obrint el tercer CD recopilatori del pack “50 Greatest Hits” que la cantant de country i actriu Reba McEntire va publicar el 28 d'octubre de l'any 2008, un pack de tres CD, es trobava aquest tema que ara us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock. És clar que com es tractava d'un disc de grans èxits, la cançó "Anell en el seu dit, temps a les mans" s'havia recollit originalment a l'àlbum "Starting Over" que es va editar el 3 d’octubre del 1995 i va ser el segon single que es va extreure del disc que contenia 10 cançons, totes elles versions. El tema va ser composat per Don Goodman, Pam Rose i Mary Ann Kennedy, però el primer a gravar-la va ser el també cantant de country Lee Greenwood que la va publicar el febrer del 1982 i el single va aconseguir la cinquena posició del Billboard. Ara bé, Reba McEntire que també la va treure en format single, la va pujar fins al lloc 9 en la llistes de senzills country del Billboard i va aconseguir el 14 a Canadà. Entre els músics que participen en l'enregistrament original, trobem al guitarrista Larry Byrom, al costat de Chris Hicks (saxo), Steve Nathan (teclats), Michael Omartian (piano), Leland Sklar (baix), Carlos Vega (bateria) i a la secció de corda la Nashville String Machine, a més d'un bon munt de músics entre els quals trobem a la cantant Trisha Yearwood als cors. Va ser produït per la pròpia Reba McEntire. Per cert el disc recopilatori del que jo us l'he extret "50 Greatest Hits", va aconseguir el lloc 18 a Anglaterra i el 41 als Estats Units. En total Reba McEntire porta publicats 93 singles dels quals 25 han aconseguit la  primera posició en les llistes del Billboard, a més de 27 àlbums d'estudi, 3 discos en directe i 15 recopilatoris. Reba McEntire va néixer a Kiowa, Oklahoma, el 28 de març de 1955. En una gira que estava fent i a causa d'un accident d'aviació produït a prop de San Diego, van morir vuit dels músics de la seva banda, a més del pilot i el copilot, allò va marcar a la cantant ja que molts d'ells portaven anys amb ella. El seu següent disc, editat l'octubre de 1991, es va titular "For My Broken Heart" i totes les cançons tractaven sobre el tema i estava dedicat a la memòria dels seus amics morts en aquell accident d'avió que es va produir el 16 de març del 1991.

Little Big Town – Shut up train 2010
Dins el country més comercial, encara que sense detriment de la qualitat, trobem al grup vocal Little Big Town dels quals compartirem ara aquest tema "Calla tren" que us he extret de l'àlbum "The Reason Why", el seu quart disc d'estudi i que es va publicar el 24 d'agost del 2010, aconseguint la primera posició en les llistes de country del Billboard, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició i la cinquena en les de pop. De l'àlbum es van extreure tres singles, encara que aquest tema no va ser un d'ells. La cançó va ser escrita per Chris Lindsey i Luke Laird Tompkins, sent el cantant principal en el tema Karen Fairchild. Little Big Town està integrat per Karen Fairchild (cantant i pandereta), Kimberly Schlapman (cantant i pandereta), Phillip Sweet (cantant i piano) i Jimi Westbrook (cantant i guitarra acústica). En la gravació d'aquest àlbum van comptar amb un munt de músics, entre ells Dan Dugmore (pedal steel), Shannon Forrest (bateria), Jay Joyce (guitarra), Wayne Kirkpatrick (guitarra de 12 cordes, piano i altres instruments), Phil Madeira (orgue Hammond), Jimmie Lee Sloas (baix) i altres, en total van intervenir 16 músics. Little Big Town es van crear l'any 1998 a Homewood, Alabama i des de la seva fundació sempre han estat els mateixos cantants, alternant la veu solista depenent de les cançons ja que els quatre posseeixen bones harmonies vocals. Van debutar l'any 2002 amb l'àlbum "Little Big Town" i segueixen en actiu, recollint èxits. Porten publicats 8 àlbums d'estudi, l'últim "The Breaker" es va editar el passat 24 de febrer i ja ha estat número 1 de la llista d'àlbums de country del Billboard..

Alison Krauss – Make the world go away 2017

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant aquesta meravellosa cançó "Fer que el món s’en vagi", escrita per Hank Cochran que ens portarà la nord-americana Alison Krauss des del seu últim treball discogràfic "Windy City", cinquè àlbum d'estudi en solitari de la cantant de country i bluegrass, produït per Buddy Cannon i que es va posar a la venda el 17 de febrer passat i del qual també s'ha publicat una edició limitada en vinil. Va debutar en el número 1 en les llistes dels Estats Units i també al Regne Unit, aconseguint el lloc nou a les d'àlbums de pop del Billboard. Per cert, aquesta cançó només s'ha inclòs en la versió "de Luxe" com bonus track i ja l'havia gravat Ray Price al 1963, encara que existeixen moltes altres versions, entre elles les de Timi Yuro, Elvis Presley, els Osmond, Dean Martin, Charly McClain, Roger Whittaker, Mickey Gilley, Martina McBride, Engelbert Humperdinck, Jimmie Rogers i Tom Jones, entre moltes altres. Alison Kraus compta en aquest tema amb la col·laboració del cantant Jamey Johnson. Tornant a Alison Kraus, a la qual no escoltàvem a Un Toc de Rock des de fa un parell de temporades, la cantant i violinista va neíxer el 23 de juliol de 1971 a Decatur, Illinois i va ser la líder del grup Alison Kraus and The Union Station i també ha gravat amb els The Cox Family. Per cert que molts l'han descobert quan va gravar l'àlbum "Raising Sand", editat el 23 d'octubre de 2007, a duet amb Robert Plant, el que va ser cantant de Led Zeppellin i que els va valer un Grammy i aixó, tenint en compta la carrera de la noia i la seva amplia discografía, es penos.

Avui ens acomiadarem amb una frase que s'atribueix a Confuci (28 de setembre de 551 a. C. - 479 a. C.), clar que a Confuci se li atribueixen tantes dites que la veritat, no puc creure’m tingues temps de dir-les totes:


“Tria una feina que t'apassioni i no hauràs de treballar
en la teva vida”

Acaba Un Toc de Rock i us deixaré en companyía d’aquelles emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades cada setmana o be per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que us ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

jueves, 13 de octubre de 2016

Un Toc de Rock -11-10


S’acostuma a afirmar que l'èxit desfà grups, però en moltes ocasions és el fracàs el que provoca la desunió en el si de molts conjunts, com va succeir amb The Kingsmen amb els que avui començarem Un Toc de Rock. També tindrem a Band of Horses, Chris Isaak, Gun n’Roses, Grace Potter & The Nocturnals, Fleetwood Mac, The Honeydrippers, Aaron Neville acompanyat per el trompetista Chris Botti, The McCoys, Ringo Starr, Dexys Midnight Runners i Etta James. Per tant anem a començar el programa des de aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obriré la barraqueta un altre vegada dient que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Kingsmen – Louie, Louie 1963

Aquest tema, tot un clàssic del rock, va ser el gran èxit del grup nord-americà Richard Berry and The Pharaohs's i Richard la va escriure l’any 1965. La veritat és que d'aquesta cançó s'han realitzat multitud de versions, destacant, entre altres, les de The Beach Boys, The Ventures, Otis Reading, The Kinks, The Troggs, MC5, The Sonics, Iggy Pop, Pattie Smith, David Bowie, The Clash, Toots & The Maytals o Motörhead, tot i que el cas més curiós és el del grup The Kingsmen que escoltem avui per començar Un Toc de Rock i a causa de la cançó van tenir problemes i va ser prohibida per el gobernador de Indiana Matthew E. Welshel i també amb el FBI ja que en directe canviaven la lletra de la cançó donant-li un toc carregat de connotacions sexuals i durant dos anys van estar vigilats i finalment enxampats tocant aquella versió en un concert. A Espanya, en els seixanta, van gravar-la els catalans Los Corbs en castellà, també la van gravar Los Elegantes, encara ells ho van fer l'any 1985 i titulant-la “Luisa se va”. Parlarem ara de The Kingsmen, el seu líder, el guitarrista Jack Ely que és el cantant en aquest tema, va morir a Terrebonne, Oregon, el 28 d'abril del 2015, encara que havia deixat la banda al 1963, després de publicar-se aquest single, per desavinences amb el bateria Easton que tenia registrat el nom del grup i volia ser el líder i que Jack passés a tocar la bateria, cosa que no va voler fer. També va marxar Nordby. La veritat és que el disc "Louie, Louie" no acabava de funcionar i només havia venut 600 còpies, allò havia creat malestar en el grup, però poc després les vendes van començar a disparar-se i Ely va intentar tornar, davant l'oposició d'Easton, per el que va crear un grup paral·lel al que va anomenar Jack Ely & The Kingsmen. Finalment van arribar a un acord i va cobrar 6.000 dolars de l'època, una xifra gens menyspreable i va abandonar el projecte fundant Jack E. Lee and the Squires i la seva tasca en l'enregistrament del "Louie, Louie" va ser acreditada a tot arreu, encara que no va poder tornar a tocar-la en directe. The Kingsmen es van crear a Portland, Oregon, l'any 1959 i encara segueixen en actiu, tot i que pel grup han passat un munt de músics. Quan es va gravar el single amb aquest tema que finalment va superar el milió de còpies venudes i va aconseguir el segon lloc en les llistes del Billboard, mantenint-se sis setmanes, pujant al 26 al Regne Unit, la banda estava integrada per Jack Ely (cantant i guitarra rítmica), Lynn Easton (bateria), Mike Mitchell (guitarra), Don Gallucci (piano) i Bob Nordby (baix). La veritat és que el grup sense Jack Ely no va funcionar com s'esperava i mai van tornar a obtenir un altre èxit igual.

The McCoys – Hang on Sloopy 1965

Saltarem fins al 1965 i escoltarem el gran èxit comercial del grup nord-americà The McCoys, un tema que així mateix va ser molt versionat en l'Espanya dels anys seixanta, destacant la del grup barceloní Los Jóvenes que la van titular "Vuelve Sloopy". El tema va ser escrit al 1964 per Wes Farrell i Bert Berns, tot i que originalment la van titular "My Girl Sloopy" i els primers a gravar-la van ser The Vibrations. The McCoys, liderats pel guitarrista i cantant Rick Derringer, la van registrar al juliol de 1965, en format single i posteriorment va donar títol al seu primer LP. A més de Rick Dillinger, pel grup van passar Randy Zehringer, Ronnie Brandon, Randy Jo Hobbs i Bobby Peterson. Van estar en actiu fins al 1969 gravant quatre àlbums d'estudi i un de grans èxits, a més de quatre singles, encara que cap va arribar al nivell de vendes del "Hang on Sloopy" que va aconseguir el primer lloc del Billboard. Posteriorment Rick Derringer, de nom real Ricky Dean Zehringer; nascut el 5 d'agost de 1947 a Ohio, va passar al món del blues i va treballar amb els germans Johnny i Edgar Winter, a més de haver estat component de Steely Dan, gravat en solitari i guanyat un Grammy.  

Dexys Midnight Runners – Show me 1981

Publicat en format single al juny de 1981, amb producció de Tony Visconti, aquest tema dels britànics Dexys Midnight Runners crec que es va incloure en el seu àlbum "Too-Rye-Ai", editat ja el juliol del 82 i que va ser número 2 al Regne Unit i va aconseguir el lloc 14 en els Estats Units, però no estic segur del tot de que s'hagués inclòs a l'album. Kevin Rowland i Kevin "Al" Archer van ser els creadors del grup al 1978, als quals s'uneixen "Big" Jim Paterson, Jeff "JB" Blythe, Steve "Babyface" Spooner, Pete Saunders, Pete Williams i Bobby Wardsurgen, es funden a Birmingham, amb el nom de Dexedrine, enfoncant la seva música cap al soul i el pop. La part del nom The Midnight Runners es refereix a l'energia que la Dexedrine donava i que possibilitava ballar tota la nit. A la fi del 1980 sorgeixen problemes en el grup a causa del mal criteri de Kevin Rowland per seleccionar els senzills i la banda es reestructura amb Rowland i Jim Paterson dels antics components, sumant-se Billy Adams, Seb Shelton, Micky Billingham, Brian Maurice, Paul Speare i Steve Wynne, amb ells es va gravar aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock. Posteriorment s'uneixen al grup els violinistes Helen O'Hara, Steve Brennan i Roger MacDuff. Es van tornar a produir canvis poc després de publicar-se el seu següent àlbum. La veritat és que el grup ha estat un formiguer continu de músics i per Dexys Midnight Runners han passat més de cinquanta des de 1978 a 1986. Actualment segueixen en actiu, però es fan dir tan sols Dexys, al programa ja els hem escoltat en diverses ocasions.

Grace Potter & The Nocturnals – Parachute Heart 2012

Des del seu cinquè àlbum d'estudi i l'últim que han publicat fins al moment, “The Lion The Beast The Beat” que el grup nord-americà Grace & The Nocturnals van editar el 12 de juny del 2012, us he extret aquest tema, escrit per Grace Potter i Scott Tournet.que compartirem a Un Toc de Rock, de fet totes les cançons del CD van ser escrites per Grace Porter, encara que en algunes, com aquesta, van col·laborar altres músics. En l'enregistrament de l'àlbum van comptar amb la col·laboració dels cantants de country  Kenny Chesney en “Stars” i Willie Nelson a “Ragged Company”. Aquest CD va debutar directament en la posició 17 en les llistes del Billboard. Grace Potter and the Nocturnals es van crear a Vermont, l'any 2002. Els fundadors van ser el bateria Matt Burr, el guitarrista Scott Tournet i la cantant, guitarra i compositora Grace Potter (20 de juny de 1983; Waitsfield) que per cert, està casada amb el bateria Matthew Burr, complementant-se posteriorment la banda amb la incorporació de Benny Yurco (baix i cors) i Bryan Dondero (baix, contrabaix i mandolina), encara que aquest els va deixar l'any 2009. També han passat per Grace Potter and The Nocturnals: Catherine Popper (baix i cors) i Michael Libramento (baix, teclat, percussió i cors) que es va incorporar l'any 2011. Van començar la seva carrera com una banda independent, auta-promocionant els seus àlbums i actuant en locals petits i festivals de música, realitzant més de 200 concerts en el seu primer any. Al 2005 van signar un contracte discogràfic amb Hollywood Records. En total Grace Potter & The Nocturnals porten publicats 5 àlbums d'estudi, 3 en directe, 9 singles i han col·locat cançons seves en 3 bandes sonores.

Ringo Starr – Can’t do it wrong 2010

Ringo Starr va ser el Beatle més discret, aquell que sempre semblava estar a l'ombra dels seus companys, però al mateix temps Ringo Starr va ser l'autèntic aglutinador i pacificador del grup despres de la mort de Brian Epstein. La veritat és que la seva importància com a instrumentista mai ha estat reconeguda com es mereix. Ringo era esquerrà i això crea veritables problemes en els bateries, sobretot si tenim en compte que ell es posava la bateria com un dretà, això li va conferir un estil que encara avui és admirat pels professionals de l'instrument. També Ringo Starr va ser el primer a posar la bateria a sobre d'una tarima en les actuacions, cosa que avui és habitual en gairebé tots els grups, però que Richard Henry Parkin Starkey Jr, nascut a Liverpool el 7 de juliol de 1940 i conegut per tots com Ringo Starr, va ser el primer a fer-ho. Aquest tema us ho extrec de l'àlbum "Y not", el seu quinzè disc d'estudi i que Ringo va publicar a Espanya el 2 de febrer del 2010 i a l'estranger el 12 de gener. Va està produït pel propi Ringo Starr i en aquest disc col·labora el que va ser el seu company als Beatles, Paul McCartney. Ambdós realitzen un duet en el primer single que va ser "Walk with me", una cançó sobre la força de l'amistat, composada per Ringo Starr i Van Dyke Parks. A més a més Paul McCartney toca el baix en "Peace dream". Col·laboren també posant veus Joss Stone, Ben Harper i Richard Marx. A més a més han participat músics i compositors com Joe Walsh (Eagles), Benmont Tench (Tom Petty and the Heartbreakers), Dave Stewart, Glen Ballard i Van Dyke Parks, entre d'altres. La veritat és que mentre va ser membre de The Beatles, Ringo casi mai va cantar com a solista, jo ara recordo solsament "El submarí groc", però després va demostrar que sempre va estar mal aprofitat.

Band of Horses – Lying Under Oak

Ara i des del nou treball d'estudi del grup nord-americà Band of Horses titulat genèricament "Why Are You OK" que s'ha publicat el 10 de juny d'aquest any, us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock aquest bon tema. Ha estat produït per Jason Lytle i editat pel segell Interscope Records. La majoria dels temes han estat escrits pel cantant del grup Ben Bridwell que per cert, ha gravat fa uns mesos un disc conjunt amb Sam Beam d'Iron & Wine que s'ha titulat "Sing Into My Mouth". Ben va comentar que pràcticament totes les cançons les ha escrit de nit ja que de dia vol poder estar amb els seus quatre fills. Els Band Of Horses es van crear l'any 2004 a la ciutat de Seattle i està integrat actualment pel cantant Ben Bridwell que havia militat anteriorment a Carissa's Wierd i és el compositor d'aquesta cançó que escoltem a Un Toc de Rock, al costat de Creighton Barrett, Ryan Monroe, Tyler Ramsey i Bill Reynolds. Alguns dels nois es coneixien des de l'escola i havien jugat a beisbol en l'equip del col·legi. Per cert Tyler Ramsey que es va incorporae al grup per a l'enregistrament del àlbum “Mirage Rock” que es de l’any 2012, té una interessant carrera paral·lela en solitari. Band of Horses varen publicar l'any 2006 el seu primer àlbum que es va titular "Everything All The Time" i va ser una bona carta de presentació. El grup el va fundar en realitat Mat Brooke que els va deixar el 25 de juliol de 2006 per a seguir amb els seus projectes paral·lels, però també hi han passat per Band of Horses Joe Arnone, Ludwig Böss, Sera Cahoone, Chris Early, Matt Gentling, Rob Hampton, Tim Meinig, Blake Mills i Robin Peringer.

Chris Isaak – First comes the night 2015

El cantant, guitarrista, compositor, actor i preserntador Chris Isaak va publicar el passat any 2015 el que és el seu últim treball discogràfic fins al moment, el seu dotzè disc, al qual aquesta cançó que us he portat ara dóna títol "First comes the night" que es va posar a la venda el 23 d'octubre a Austràlia i el 13 de novembre a la resta del món. Aquest tema ha estat escrit per Chris Isaak, Scott Plunkett i Rowland Salley. En l'enregistrament de l'àlbum i al costat de Chris Isaak (cantant i guitarra), trobem a Kenny Dale Johnson (bateria i cors), Rowland Salley (baix i cors), Hershel Yatovitz (guitarra), Scott Plunkett (sintetitzador, piano i orgue) i Rafael Padilla (percussions). L’àlbum va aconseguir el segon lloc en les llistes australianes i el 66 als Estats Units. De nom complert Christopher Joseph Isaak, però conegut artísticament com Chris Isaak, va néixer a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984 Chris Isaak va editar el seu primer àlbum "Silverton". L’any 1989 treu el seu tercer LP "Heart Shaped World" que recollia la cançó més coneguda en la seva carrera "Wicked Game" que també es va fer servir a la banda sonora del film "Corazón salvaje" de David Lynch, però va tornar a utilitzar-se a la pel·lícula "Hombre de familia" de Lee Chesnut. La veritat es que unes quantes cançons de Chris Isaak s’han fet servir al cinema, l’any 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta de Chris Isaak, la de presentador, Chris va tenir el seu propi show de televisió i també ha intervingut en diversos films com a actor.

Gun n’Roses – November rain 1991

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volum un i volum dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats, com us deia dobles cadascun d’ells i en versió vinil. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. En el segon disc es va incloure una bona versió del “Trucan a les portes del cel” de Bob Dylan, però “November rain” que escoltem ara es trobava en el primer d’ells que era de color groc i que es calcula ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses i la portada de tots dos es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano en aquest tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu), però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors ) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

Fleetwood Mac – Albatros 1969 / 1977

A la carrera del grup britànic Fleetwood Mac hi ha un abans i un després de Peter Green, el genial guitarrista angles. Aquest tema que us vaig prometre la passada temporada que escoltariem, es trobava a l'àlbum "Albatros and Christine Perfect", publicat l'any 1977 i que es troba a cavall entre les dues etapes ja que la primera cara són temes amb Peter Green i la segona cançons de la cantant Christine McVie, encara que curiosament i aixó que va ser número 1 a Anglaterra, no consta en la seva discografia oficial tot i ser un dels seus millors discos. Aquest tema “Albatros” compta amb el genial guitarrista Peter Green que va ser el compositor i inicialment s’havia inclos en el seu disc “Shrine '69” publicat el 25 de gener del 1969. La veritat és que per als puristes la millor etapa va ser la primera, en la que tenien a Peter Green, molt més blusera, encara que he de reconeixer que la segona va ser la més brillant, comercialment parlant. Fleetwood Mac es van crear a Londres l’any 1967 i inicialment eren Peter Green (guitarra), Jeremy Spencer (guitarra), John McVie  (baix) i Mick Fleetwood (bateria). L’any 1969 Jeremy Spencer deixa al grup i el seu lloc l'ocupa Daniel Kirwan que es qui toca en aquesta cançó i va deixar la música a principis dels 70 per problemes mentals. El disc "Then Play On" que es va publicar a continuació va ser l’últim amb Peter Green. Després, també l'any 1970, es van incorporar Christine McVie (veu i teclats), esposa de John que treballava com Christine Perfect, i el guitarrista nord-americà Bob Welch. La formació més estable i brillant de Fleetwood Mac ha estat la integrada per Lindsey Buckingham (cantant, guitarra, banjo i dobro), Stevie Nicks (cantant), Christine McVie (cantant, teclista i òrgan), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria, percussió i arpa). Indiscutiblement seu millor treball discogràfic ha estat "Rumors", publicat el 4 de febrer de l’any 1977.

The Honeydrippers – Sea of love 1985

Aquest tema, un clàssic escrit per John Phillip Baptiste, conegut artísticament com Phil Phillips i George Khoury, l'any 1959 i que va ser el gran èxit d'aquest solista de color que el va portar al primer lloc en les llistes del Billboard, us la porto en l'extraordinària versió que van realitzar The Honeydrippers que la van pujar al tercer lloc del Billboard, una de les superbandas britàniques que també vam escoltar fa algunes setmanes en aquell programa que vaig realitzar dedicat als supergrups. La veritat és que del "Mar d'amor" s'han fet multitud de versions, destacant les de Marty Wilde, Cat Power, The Guess Who, Tom Waits, Emily West i unes quantes més. The Honeydrippers van treure un únic disc, un EP de cinc cançons titulat “The Honeydrippers volume one”, publicat per Warner Music el 12 de novembre del 1984 que va arribar a la quarta posició en els Estats Units i a la 56 en el Regne Unit i va estar produït per Nugetre & The Fabulous Brill Brothers en el qual es va incloure aquest tema que compartim ara a  Un Toc de Rock. The Honeydrippers es van crear l'any 1981 i va ser una idea de Robert Plant, cantant de Led Zeppelin i va comptar amb el seu company el guitarrista Jimmy Page, amb un altre extraordinari guitarrista Jeff Beck, tots dos havien estat membres de The Yardbirds, però també trobàvem en aquest disc a Brian Setzer (guitarra) de The Stray Cats, Keith Bev Smith (bateria), Dave Weckl (bateria), Paul Shaffer (teclat), Wayne Pedziwiatr (baix) i Nile Rodgers (guitarra) que va ser un dels fundadors de Chic, tot i que pel grup també van passar Andy Silvester, Wayne Terry, Jim Hickman, Kevin O'Neill, Ricky Cool, Keith Evans. The Honeydrippers van aparèixer al programa Saturday Night Live el 15 de desembre del 1984, interpretant "Rockin'at Midnight" i "Santa Claus is Back in Town" que és una nadala.

Aaron Neville & Chris Botti – Rainy night in Georgia 2006

El cantant nord americà de color Aaron Neville ha realitzat uns quants duets amb Linda Ronstadt, fins i tot crec que van gravar un àlbum, però en aquesta ocasió us porto a Aaron Neville també en bona companyia. Aquesta cançó és una de les millors composicions de Tony Joe White, al que vam escoltar fa poques setmanes i va arribar al primer lloc de les llistes americanes en la versió que va realitzar Brook Benton, però Aaron Neville, amb la col·laboració del trompetista Chris Botti realitza una gran versió que escoltem ara, ja en la recta final d'Un Toc de Rock. El tema s'ha inclòs en diverses recopilacions de grans èxits de Aaron Neville que va néixer a Nova Orleans el 24 de gener de 1941, jo us la he extret del disc “Bring It On Home...The Soul Classics” que Aaron Neville va publicar el 19 de setembre de 2006. Curiosament i malgrat la seva llarga carrera en solitari, Aaron Neville és més conegut per haver format part del grup The Neville Brothers, amb els quals va treballar paral•lelament des de 1977 i que tenen gravats 13 àlbums. L'any 1967 Aaron Neville va aconseguir el seu primer número 1 en les llistes de R & B, això si, amb el tema "Tell It Like It Is". Per la seva part, el trompetista i compositor de jazz i smooth jazz Chris Botti (a la foto) que va començar com a músic d'acompanyament en les bandes de Frank Sinatra i Buddy Rich, té una important carrera per la seva compta, havent estat nominat en diverses ocasions als Grammy. Va néixer a Portland, Oregon, el 12 d’octubre de 1962. Aquesta cançó. Com us he dir, va estar una composición de Tony Joe White i ja havia estat èxit en al veu de Brook Benton.

Etta James – One night 1989

L’any 1989 la cantant de color Etta James, una de les dones pioneres del R & B de Chicago, va editar l'àlbum "Seven Year Itch". D'ell us extrec aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock per concloure el programa d’avui i que es tot un "peaso cansión" d'aquesta dona que va marcar un punt d’inflexio en el blues romàntic. Amb ella Leonard Chess va innovar aquest món del R & B afegint instruments sinfónics, sobre tot violins i chelos, enriquint els enregistraments i portant la seva música a nivells insospitats quan va començar. De la etapa d'Etta James amb el segell Chess es parla al film "Cadillac Records" i el paper de la cantant el fa Beyonce que també va estar la productora de la pel·lícula. Tornant a  Etta James, el seu nom real era Jamesetta Hawkins i va néixer a Los Angeles, el 25 de gener de 1938. La mare era una prostituta de color i es diu que el pare un campió de billar, blanc, pero mai va voler sapiguer rés de la seva filla ni la va reconèixer i alló va traumatitzar i molt a la cantant. Etta James va tenir molts problemas amb les drogues i l’alcohol al llarg de la seva vida, de fet fins i tot va set empresonada, però finalment es va recuperar. Etta James va morir el 20 de gener de l’any 2011. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres Grammy, va gravar 27 discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilatoris, si bé després de la seva mort han anat sortint més discos.

La frase per tancar el programa d'avui és de l'aviadora Amelia Earthart (Atchison, Kansas, 24 de juliol de 1897 - desapareguda a l'oceà Pacífic 2 de juliol de 1937), cèlebre pels seus rècords de vol i per intentar el primer viatge aeri al voltant del món sobre la línia equatorial que va dir


"El més difícil és prendre la decisió d'actuar,
la resta no és més que tenacitat”

Acaba Un Toc de Rock, però no us deixo sols, us quedareu en companyía de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i baixo la barraqueta fins el proper programa. Adeu siau.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades