S’acostuma a afirmar que l'èxit desfà grups, però
en moltes ocasions és el fracàs el que provoca la desunió en el si de molts
conjunts, com va succeir amb The Kingsmen amb els que avui començarem Un Toc de
Rock. També tindrem a Band of Horses, Chris Isaak, Gun n’Roses, Grace Potter
& The Nocturnals, Fleetwood Mac, The Honeydrippers, Aaron Neville
acompanyat per el trompetista Chris Botti, The McCoys, Ringo Starr, Dexys
Midnight Runners i Etta James. Per tant anem a començar el programa des de
aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obriré la
barraqueta un altre vegada dient que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Kingsmen – Louie, Louie 1963
Aquest tema, tot un clàssic del rock, va ser el
gran èxit del grup nord-americà Richard Berry and The Pharaohs's i Richard la
va escriure l’any 1965. La veritat és que d'aquesta cançó s'han realitzat
multitud de versions, destacant, entre altres, les de The Beach Boys, The
Ventures, Otis Reading, The Kinks, The Troggs, MC5, The Sonics, Iggy Pop,
Pattie Smith, David Bowie, The Clash, Toots & The Maytals o Motörhead, tot
i que el cas més curiós és el del grup The Kingsmen que escoltem avui per
començar Un Toc de Rock i a causa de la cançó van tenir problemes i va ser
prohibida per el gobernador de Indiana Matthew E. Welshel i també amb el FBI ja
que en directe canviaven la lletra de la cançó donant-li un toc carregat de
connotacions sexuals i durant dos anys van estar vigilats i finalment enxampats
tocant aquella versió en un concert. A Espanya, en els seixanta, van gravar-la
els catalans Los Corbs en castellà, també la van gravar Los Elegantes, encara
ells ho van fer l'any 1985 i titulant-la “Luisa se va”. Parlarem ara de The
Kingsmen, el seu líder, el guitarrista Jack Ely que és el cantant en aquest
tema, va morir a Terrebonne, Oregon, el 28 d'abril del 2015, encara que havia
deixat la banda al 1963, després de publicar-se aquest single, per desavinences
amb el bateria Easton que tenia registrat el nom del grup i volia ser el líder
i que Jack passés a tocar la bateria, cosa que no va voler fer. També va marxar
Nordby. La 
veritat és que el disc "Louie, Louie" no acabava de
funcionar i només havia venut 600 còpies, allò havia creat malestar en el grup,
però poc després les vendes van començar a disparar-se i Ely va intentar
tornar, davant l'oposició d'Easton, per el que va crear un grup paral·lel al
que va anomenar Jack Ely & The Kingsmen. Finalment van arribar a un acord i
va cobrar 6.000 dolars de l'època, una xifra gens menyspreable i va abandonar
el projecte fundant Jack E. Lee and the Squires i la seva tasca en
l'enregistrament del "Louie, Louie" va ser acreditada a tot arreu,
encara que no va poder tornar a tocar-la en directe. The Kingsmen es van crear
a Portland, Oregon, l'any 1959 i encara segueixen en actiu, tot i que pel grup
han passat un munt de músics. Quan es va gravar el single amb aquest tema que
finalment va superar el milió de còpies venudes i va aconseguir el segon lloc
en les llistes del Billboard, mantenint-se sis setmanes, pujant al 26 al Regne
Unit, la banda estava integrada per Jack Ely (cantant i guitarra rítmica), Lynn
Easton (bateria), Mike Mitchell (guitarra), Don Gallucci (piano) i Bob Nordby
(baix). La veritat és que el grup sense Jack Ely no va funcionar com s'esperava
i mai van tornar a obtenir un altre èxit igual.
The McCoys – Hang on Sloopy 1965
Saltarem fins al 1965 i escoltarem el gran èxit
comercial del grup nord-americà The McCoys, un tema que així mateix va ser molt
versionat en l'Espanya dels anys seixanta, destacant la del grup barceloní Los
Jóvenes que la van titular "Vuelve Sloopy". El tema va ser escrit al
1964 per Wes Farrell i Bert Berns, tot i que originalment la van titular
"My Girl Sloopy" i els primers a gravar-la van ser The Vibrations.
The McCoys, liderats pel guitarrista i cantant Rick Derringer, la van registrar
al juliol de 1965, en format single i posteriorment va donar títol al seu
primer LP. A més de Rick 
Dillinger, pel grup van passar Randy Zehringer, Ronnie
Brandon, Randy Jo Hobbs i Bobby Peterson. Van estar en actiu fins al 1969
gravant quatre àlbums d'estudi i un de grans èxits, a més de quatre singles,
encara que cap va arribar al nivell de vendes del "Hang on Sloopy"
que va aconseguir el primer lloc del Billboard. Posteriorment Rick Derringer,
de nom real Ricky Dean Zehringer; nascut el 5 d'agost de 1947 a Ohio, va passar al
món del blues i va treballar amb els germans Johnny i Edgar Winter, a més de
haver estat component de Steely Dan, gravat en solitari i guanyat un
Grammy. 
Dexys Midnight Runners – Show me 1981
Publicat en format single al juny de 1981, amb
producció de Tony Visconti, aquest tema dels britànics Dexys Midnight Runners
crec que es va incloure en el seu àlbum "Too-Rye-Ai", editat ja el
juliol del 82 i que va ser número 2 al Regne Unit i va aconseguir el lloc 14 en
els Estats Units, però no estic segur del tot de que s'hagués inclòs a l'album.
Kevin Rowland i Kevin "Al" Archer van ser els creadors del grup al
1978, als quals s'uneixen "Big" Jim Paterson, Jeff "JB"
Blythe, Steve "Babyface" Spooner, Pete Saunders, Pete Williams i
Bobby Wardsurgen, es funden a Birmingham, amb el nom de Dexedrine, enfoncant
la seva música cap al soul i el pop. La part del nom The Midnight Runners es
refereix a l'energia que la
Dexedrine donava i que possibilitava ballar tota la nit. A la
fi del 1980 sorgeixen problemes en el 
grup a causa del mal criteri de Kevin
Rowland per seleccionar els senzills i la banda es reestructura amb Rowland i
Jim Paterson dels antics components, sumant-se Billy Adams, Seb Shelton, Micky
Billingham, Brian Maurice, Paul Speare i Steve Wynne, amb ells es va gravar
aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock. Posteriorment s'uneixen al grup
els violinistes Helen O'Hara, Steve Brennan i Roger MacDuff. Es van tornar a
produir canvis poc després de publicar-se el seu següent àlbum. La veritat és
que el grup ha estat un formiguer continu de músics i per Dexys Midnight
Runners han passat més de cinquanta des de 1978 a 1986. Actualment
segueixen en actiu, però es fan dir tan sols Dexys, al programa ja els hem
escoltat en diverses ocasions. 
Grace Potter & The Nocturnals – Parachute
Heart 2012
Des del seu cinquè àlbum d'estudi i l'últim que
han publicat fins al moment, “The Lion The Beast The Beat” que el grup
nord-americà Grace & The Nocturnals van editar el 12 de juny del 2012, us
he extret aquest tema, escrit per Grace Potter i Scott Tournet.que compartirem
a Un Toc de Rock, de fet totes les cançons del CD van ser escrites per Grace
Porter, encara que en algunes, com aquesta, van col·laborar altres músics. En
l'enregistrament de l'àlbum van comptar amb la col·laboració dels cantants de
country Kenny Chesney en “Stars” i
Willie Nelson a “Ragged Company”. Aquest CD va debutar directament en la
posició 17 en les llistes del Billboard. Grace Potter and the Nocturnals es van
crear a Vermont, l'any 2002. Els fundadors van ser el bateria Matt Burr, el
guitarrista Scott Tournet i la cantant, guitarra i compositora Grace Potter (20
de juny de 1983; Waitsfield) que per cert, està casada amb el bateria Matthew
Burr, 
complementant-se posteriorment la banda amb la incorporació de Benny Yurco
(baix i cors) i Bryan Dondero (baix, contrabaix i mandolina), encara que aquest
els va deixar l'any 2009. També han passat per Grace Potter and The Nocturnals:
Catherine Popper (baix i cors) i Michael Libramento (baix, teclat, percussió i
cors) que es va incorporar l'any 2011. Van començar la seva carrera com una
banda independent, auta-promocionant els seus àlbums i actuant en locals petits
i festivals de música, realitzant més de 200 concerts en el seu primer any. Al
2005 van signar un contracte discogràfic amb Hollywood Records. En total Grace
Potter & The Nocturnals porten publicats 5 àlbums d'estudi, 3 en directe, 9
singles i han col·locat cançons seves en 3 bandes sonores. 
Ringo Starr – Can’t do it wrong 2010
Ringo Starr va ser el Beatle més discret, aquell
que sempre semblava estar a l'ombra dels seus companys, però al mateix temps
Ringo Starr va ser l'autèntic aglutinador i pacificador del grup despres de la
mort de Brian Epstein. La veritat és que la seva importància com a
instrumentista mai ha estat reconeguda com es mereix. Ringo era esquerrà i això
crea veritables problemes en els bateries, sobretot si tenim en compte que ell
es posava la bateria com un dretà, això li va conferir un estil que encara avui
és admirat pels professionals de l'instrument. També Ringo Starr va ser el
primer a posar la bateria a sobre d'una tarima en les actuacions, cosa que avui
és habitual en gairebé tots els grups, però que Richard Henry Parkin 
Starkey
Jr, nascut a Liverpool el 7 de juliol de 1940 i conegut per tots com Ringo
Starr, va ser el primer a fer-ho. Aquest tema us ho extrec de l'àlbum "Y
not", el seu quinzè disc d'estudi i que Ringo va publicar a Espanya el 2
de febrer del 2010 i a l'estranger el 12 de gener. Va està produït pel propi
Ringo Starr i en aquest disc col·labora el que va ser el seu company als
Beatles, Paul McCartney. Ambdós realitzen un duet en el primer single que va
ser "Walk with me", una cançó sobre la força de l'amistat, composada
per Ringo Starr i Van Dyke Parks. A més a més Paul McCartney toca el baix en
"Peace dream". Col·laboren també posant veus Joss Stone, Ben Harper i
Richard Marx. A més a més han participat músics i compositors com Joe Walsh
(Eagles), Benmont Tench (Tom Petty and the Heartbreakers), Dave Stewart, Glen
Ballard i Van Dyke Parks, entre d'altres. La veritat és que mentre va ser
membre de The Beatles, Ringo casi mai va cantar com a solista, jo ara recordo
solsament "El submarí groc", però després va demostrar que sempre va
estar mal aprofitat.
Band of Horses – Lying Under Oak
Ara i des del nou treball d'estudi del grup
nord-americà Band of Horses titulat genèricament "Why Are You OK" que
s'ha publicat el 10 de juny d'aquest any, us he seleccionat per compartir a Un
Toc de Rock aquest bon tema. Ha estat produït per Jason Lytle i editat pel
segell Interscope Records. La majoria dels temes han estat escrits pel cantant
del grup Ben Bridwell que per cert, ha gravat fa uns mesos un disc conjunt amb
Sam Beam d'Iron & Wine que s'ha titulat "Sing Into My Mouth". Ben
va comentar que pràcticament totes les cançons les ha escrit de nit ja que de
dia vol poder estar amb els seus quatre fills. Els Band Of Horses es van crear
l'any 2004 a
la ciutat de Seattle i està integrat actualment pel cantant Ben Bridwell que
havia militat anteriorment a Carissa's Wierd i és el compositor d'aquesta cançó
que escoltem a Un Toc de Rock, al costat de Creighton Barrett, Ryan Monroe,
Tyler Ramsey i Bill Reynolds. Alguns 
dels nois es coneixien des de l'escola i
havien jugat a beisbol en l'equip del col·legi. Per cert Tyler Ramsey que es va
incorporae al grup per a l'enregistrament del àlbum “Mirage Rock” que es de
l’any 2012, té una interessant carrera paral·lela en solitari. Band of Horses
varen publicar l'any 2006 el seu primer àlbum que es va titular "Everything
All The Time" i va ser una bona carta de presentació. El grup el va fundar
en realitat Mat Brooke que els va deixar el 25 de juliol de 2006 per a seguir
amb els seus projectes paral·lels, però també hi han passat per Band of Horses
Joe Arnone, Ludwig Böss, Sera Cahoone, Chris Early, Matt Gentling, Rob Hampton,
Tim Meinig, Blake Mills i Robin Peringer.
Chris Isaak – First comes the night 2015
El cantant, guitarrista, compositor, actor i
preserntador Chris Isaak va publicar el passat any 2015 el que és el seu últim
treball discogràfic fins al moment, el seu dotzè disc, al qual aquesta cançó
que us he portat ara dóna títol "First comes the night" que es va
posar a la venda el 23 d'octubre a Austràlia i el 13 de novembre a la resta del
món. Aquest tema ha estat escrit per Chris Isaak, Scott Plunkett i Rowland
Salley. En l'enregistrament de l'àlbum i al costat de Chris Isaak (cantant i
guitarra), trobem a Kenny Dale Johnson (bateria i cors), Rowland Salley (baix i
cors), Hershel Yatovitz (guitarra), Scott Plunkett (sintetitzador, piano i
orgue) i Rafael Padilla (percussions). L’àlbum va aconseguir el segon lloc en
les llistes australianes i el 66 als Estats Units. De nom complert Christopher
Joseph Isaak, però conegut artísticament com Chris Isaak, va néixer a Stockton,
Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984 Chris 
Isaak va editar el seu
primer àlbum "Silverton". L’any 1989 treu el seu tercer LP
"Heart Shaped World" que recollia la cançó més coneguda en la seva
carrera "Wicked Game" que també es va fer servir a la banda sonora
del film "Corazón salvaje" de David Lynch, però va tornar a
utilitzar-se a la pel·lícula "Hombre de familia" de Lee Chesnut. La
veritat es que unes quantes cançons de Chris Isaak s’han fet servir al cinema,
l’any 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el
disc "Forever Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a "Eyes
Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta de Chris Isaak, la de
presentador, Chris va tenir el seu propi show de televisió i també ha
intervingut en diversos films com a actor.
Gun n’Roses – November rain 1991
El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar
un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia
17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volum un
i volum dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats, com us
deia dobles cadascun d’ells i en versió vinil. Amb tot el que això representava
d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos
productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors
àlbums de Guns n'Roses. En el segon disc es va incloure una bona versió del “Trucan
a les portes del cel” de Bob Dylan, però “November rain” que escoltem ara es
trobava en el primer d’ells que era de color groc i que es calcula ha venut més
de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum
més trist" de Guns n'Roses i la portada de tots dos es diu que està
inspirada en un fresc pintat 
per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes".
En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra)
que també toca el piano en aquest tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com
Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan
(baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i
Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu), però també van col·laborar Steven
Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors ) i el grup The
Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985,
però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va
abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al
llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose
segueixen en actiu.
Fleetwood Mac – Albatros 1969 / 1977
A la carrera del grup britànic Fleetwood Mac hi
ha un abans i un després de Peter Green, el genial guitarrista angles. Aquest
tema que us vaig prometre la passada temporada que escoltariem, es trobava a
l'àlbum "Albatros and Christine Perfect", publicat l'any 1977 i que
es troba a cavall entre les dues etapes ja que la primera cara són temes amb
Peter Green i la segona cançons de la cantant Christine McVie, encara que
curiosament i aixó que va ser número 1 a Anglaterra, no consta en la seva
discografia oficial tot i ser un dels seus millors discos. Aquest tema
“Albatros” compta amb el genial guitarrista Peter Green que va ser el
compositor i inicialment s’havia inclos en el seu disc “Shrine '69” publicat el 25 de gener del
1969. La veritat és que per als puristes la millor etapa va ser la primera, en
la que tenien a Peter Green, molt més blusera, encara que he de reconeixer que
la segona va ser la més brillant, comercialment parlant. Fleetwood Mac es van
crear a Londres l’any 1967 i inicialment eren Peter Green (guitarra), Jeremy 
Spencer (guitarra), John McVie (baix) i
Mick Fleetwood (bateria). L’any 1969 Jeremy Spencer deixa al grup i el seu lloc
l'ocupa Daniel Kirwan que es qui toca en aquesta cançó i va deixar la música a
principis dels 70 per problemes mentals. El disc "Then Play On" que
es va publicar a continuació va ser l’últim amb Peter Green. Després, també
l'any 1970, es van incorporar Christine McVie (veu i teclats), esposa de John
que treballava com Christine Perfect, i el guitarrista nord-americà Bob Welch.
La formació més estable i brillant de Fleetwood Mac ha estat la integrada per
Lindsey Buckingham (cantant, guitarra, banjo i dobro), Stevie Nicks (cantant),
Christine McVie (cantant, teclista i òrgan), John McVie (baix) i Mick Fleetwood
(bateria, percussió i arpa). Indiscutiblement seu millor treball discogràfic ha
estat "Rumors", publicat el 4 de febrer de l’any 1977.
The Honeydrippers – Sea of love 1985
Aquest tema, un clàssic escrit per John Phillip
Baptiste, conegut artísticament com Phil Phillips i George Khoury, l'any 1959 i
que va ser el gran èxit d'aquest solista de color que el va portar al primer
lloc en les llistes del Billboard, us la porto en l'extraordinària versió que
van realitzar The Honeydrippers que la van pujar al tercer lloc del Billboard,
una de les superbandas britàniques que també vam escoltar fa algunes setmanes
en aquell programa que vaig realitzar dedicat als supergrups. La veritat és que
del "Mar d'amor" s'han fet multitud de versions, destacant les de
Marty Wilde, Cat Power, The Guess Who, Tom Waits, Emily West i unes quantes més.
The Honeydrippers van treure un únic disc, un EP de cinc cançons titulat “The
Honeydrippers volume one”, publicat per Warner Music el 12 de novembre del 1984
que va arribar a la quarta posició en els Estats Units i a la 56 en el Regne
Unit i va estar produït 
per Nugetre & The Fabulous Brill Brothers en el
qual es va incloure aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock. The
Honeydrippers es van crear l'any 1981 i va ser una idea de Robert Plant,
cantant de Led Zeppelin i va comptar amb el seu company el guitarrista Jimmy
Page, amb un altre extraordinari guitarrista Jeff Beck, tots dos havien estat
membres de The Yardbirds, però també trobàvem en aquest disc a Brian Setzer
(guitarra) de The Stray Cats, Keith Bev Smith (bateria), Dave Weckl (bateria),
Paul Shaffer (teclat), Wayne Pedziwiatr (baix) i Nile Rodgers (guitarra) que va
ser un dels fundadors de Chic, tot i que pel grup també van passar Andy
Silvester, Wayne Terry, Jim Hickman, Kevin O'Neill, Ricky Cool, Keith Evans.
The Honeydrippers van aparèixer al programa Saturday Night Live el 15 de
desembre del 1984, interpretant "Rockin'at Midnight" i "Santa
Claus is Back in Town" que és una nadala.
Aaron Neville & Chris Botti – Rainy night in
Georgia 2006
El cantant nord americà de color Aaron Neville ha
realitzat uns quants duets amb Linda Ronstadt, fins i tot crec que van gravar
un àlbum, però en aquesta ocasió us porto a Aaron Neville també en bona
companyia. Aquesta cançó és una de les millors composicions de Tony Joe White,
al que vam escoltar fa poques setmanes i va arribar al primer lloc de les
llistes americanes en la versió que va realitzar Brook Benton, però Aaron
Neville, amb la col·laboració del trompetista Chris Botti realitza una gran
versió que escoltem ara, ja en la recta final d'Un Toc de Rock. El tema s'ha
inclòs en diverses recopilacions de grans èxits de Aaron Neville que va néixer
a Nova Orleans el 24 de gener de 1941, jo us la he extret del disc “Bring It On
Home...The Soul Classics” que Aaron Neville va publicar el 19 de setembre de
2006. Curiosament i malgrat la seva llarga carrera en solitari, Aaron Neville
és més conegut per haver format part del 
grup The Neville Brothers, amb els
quals va treballar paral•lelament des de 1977 i que tenen gravats 13 àlbums.
L'any 1967 Aaron Neville va aconseguir el seu primer número 1 en les llistes de
R & B, això si, amb el tema "Tell It Like It Is". Per la seva
part, el trompetista i compositor de jazz i smooth jazz Chris Botti (a la foto)
que va començar com a músic d'acompanyament en les bandes de Frank Sinatra i
Buddy Rich, té una important carrera per la seva compta, havent estat nominat
en diverses ocasions als Grammy. Va néixer a Portland, Oregon, el 12 d’octubre
de 1962. Aquesta cançó. Com us he dir, va estar una composición de Tony Joe
White i ja havia estat èxit en al veu de Brook Benton.
Etta James – One night 1989
L’any 1989 la cantant de color Etta James, una de
les dones pioneres del R & B de Chicago, va editar l'àlbum "Seven Year
Itch". D'ell us extrec aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock per
concloure el programa d’avui i que es tot un "peaso cansión"
d'aquesta dona que va marcar un punt d’inflexio en el blues romàntic. Amb ella
Leonard Chess va innovar aquest món del R & B afegint instruments
sinfónics, sobre tot violins i chelos, enriquint els enregistraments i portant
la seva música a nivells insospitats quan va començar. De la etapa d'Etta James
amb el segell Chess es parla al film "Cadillac Records" i el paper de
la cantant el fa Beyonce que també va estar la productora de la pel·lícula.
Tornant a Etta James, el seu nom real 
era Jamesetta Hawkins i va néixer a Los Angeles, el 25 de gener de 1938. La
mare era una prostituta de color i es diu que el pare un campió de billar,
blanc, pero mai va voler sapiguer rés de la seva filla ni la va reconèixer i
alló va traumatitzar i molt a la cantant. Etta James va tenir molts problemas
amb les drogues i l’alcohol al llarg de la seva vida, de fet fins i tot va set
empresonada, però finalment es va recuperar. Etta James va morir el 20 de gener
de l’any 2011. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres Grammy, va gravar 27
discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilatoris, si bé després de la seva mort
han anat sortint més discos.
La frase per tancar el programa d'avui és de
l'aviadora Amelia Earthart (Atchison, Kansas, 24 de juliol de 1897 -
desapareguda a l'oceà Pacífic 2 de juliol de 1937), cèlebre pels seus rècords
de vol i per intentar el primer viatge aeri al voltant del món sobre la línia
equatorial que va dir
"El més difícil és prendre la decisió
d'actuar,
la resta no és més que tenacitat”
la resta no és més que tenacitat”
Acaba Un Toc de Rock, però no us deixo sols, us
quedareu en companyía de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues
vegades per setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc
Mario Prades i baixo la barraqueta fins el proper programa. Adeu siau.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario