Benvinguts a Un Toc de Rock
El Son de la Chama – Contra el viento 2016
El Son de la Chama, un bon grup surgit a Reus, la capital del Baix Camp
Bongo Botrako – Todos los días sale el sol
Aquesta cançó que avui escoltarem a Un Toc de
Rock i que si no estic errat va ser escollida com a sintonia sonora per una
Volta Ciclista, us l'he extret del primer treball discogràfic de Bongo Botrako,
editat l’any 2010 i titulat genèricament "Cada dia sale el sol" i al
que la peça d'alguna manera donava títol, si bé i amb anterioritat havien publicat ja una
maqueta. En aquesta peça conten amb la col·laboració de La Pegatina. Des de la
seva pàgina webb els nois de Bongo Botrako han anunciat que de moment faran una
parada que esperan no sigui un Adeu, més be un Fins a la vista! La veritat és
que aquesta bona banda nascuda a Tarragona és digne d'atenció, en els 8 anys
que porten treballant és que no paraven i s'han inflat de realitzar concerts,
tant en territori espanyol 
com a França, Holanda i altres païssos. El grup
l'integraven Uri Giné (cantant) que va ser el fundador, al costat de Nacho
Pascual (guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria), Xavi
Barrero (trompeta), Óscar Gómez (saxo) i David García (baix). La seva música es
una fusió de cultures molr del carrer i pot ser aixó es el que els ha donat
tanta popularitat, de fet a la seva música molts la denominen “punk parranda”.
Darrera sur deixen publicats, fins el moment, dos álbums d’estudi, un en
directe i una maqueta. Esperem que hi hagi continuitat i Bongo Botrako tornen
ben aviat. 
La Soul Machine – Flor de Passión 2015
L'amic Quimet Curull, amb el qual realitzo el
programa El Temps Passa i que és també un bon músic, em va descobrir a aquest
nombrós grup de Falset, a Tarragona, als quals jo he de confessar que no
coneixia tot i que porten més de 15 anys desgranant bon soul amb tocs de rhythm
and blues des del Priorat. Ell els va veure en directe en un concert i va
quedar al·lucinat per l'extrema qualitat de La Soul Machine. Aquest
tema que compartirem ara en Un Toc de Rock, ple de connotacions salseras, us el
he extret del seu àlbum “Terra Negra” en el qual tots els temes, a excepció
d'un cantat en anglès, estan interpretats en català. Aquest és el segon disc de
La Soul Machine
que van debutar l'any 2010 amb "Soul.cat" en el qual les deu cançons
eren versions, però en aquest segon disc que s'ha fet esperar, la veritat, tots
els temes estan composats per ells a excepció de dues versions. El títol del
nou disc “Terra Negra” que es 
va posar a la venda el 4 de setembre del 2015, no
ha estat escollit a l'atzar, com ens expliquen ella mateixos. “Terra negra”
integra tres conceptes importants per a la banda: la música negra, la terra
negra del Priorat (a causa de la llicorella) i els vins negres. L'objectiu es
traslladar aquest caràcter al nou disc de música negra feta per gent del
Priorat. Per cert, la
Soul Machine també van gravar a finals d'any una nadala i
aquest estiu han estat, si no estic equivocat, els protagonistes de la cançó de
l'estiu de TV3, encara que no estic segur del tot perquè he de confessar que jo
reconec que contemplo poc la televisió i mai veig la televisió autonòmica catalana,
la considero massa manipulada.
Radio Futura – Veneno en la piel 1990
Des del cinquè disc d'estudi de Radio Futura, una
de les bandes icòniques de la movida madrilenya, compartirem ara a Un Toc de
Rock aquest tema que és el que donava títol a l'àlbum. Quan es va gravar Radio
Futura eren els germans Santiago (veu i guitarra) i Luis (baix) Auserón, al
costat d'Enrique Sierra i Ollie Halsall (guitarres elèctriques) i Antonio
Moreno, anomenat Tacita, a la percussió que a la gira va ser substituït per Antonio
Vázquez. Aquest va ser l'últim disc que podem dir va incloure material nou ja
que després de la gira de presentació el grup es va separar al 1992, encara que
abans publicarien l'àlbum “Tierra para bailar”, compost gairebé exclusivament
per remescles d'antics temes, es tractava de complir els seus compromisos amb
la discogràfica BMG-Ariola. La veritat és que en l'enregistrament de “Veneno en
la piel”, un disc amb connotacions molt caribenyes, la funció del guitarrista
Enrique Sierra va ser mínima ja que al 1989, durant la gira de presentació de
“Escuela de calor El directo de Radio Futura”, havia patit un vessament
cerebral que el va deixar temporalment semiparalitzat d'un braç i va ser
substituït per 
Ollie Halsall que era un músic habitual de Kevin Ayers i que va
morir el 1992, encara que en alguns concerts, el guitarra va ser Álex Sánchez
de Lone Star. El tema es publicar així mateix en format single sent número 1 en
vendes, cosa que també va aconseguir l'àlbum. De fet del LP es van extreure en
total tres singles, inclòs aquest: “Corazón de tiza” i “El amigo desconocido”.
Quan Radio Futura es va separar, després d'haver celebrat un concert a Las
Rozas, Madrid, havien realitzat un total de 439 concerts en onze anys.
Curiosament en els seus inicis, l'alma mater de Ràdio Futura era Hemilio
Molero, però quan van fitxar per Ariola després del "Enamorado de la moda
juvenil" que va treure Hispavox, es va parlar que la discogràfica va
exigir al grup que Hemilio els deixés ja que no donava la imatge de banda juvenil.
Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago Auseron sobre aquest tema en una
roda de premsa i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a la meva
pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda. Us explicaré una curiositat, quan jo
era director artístic de La
Fàbrica de Reus, em va trucar Paz Tejedor, manager de 
Ràdio
Futura per demanar-nos un favor. La banda tenia disposada una gira per
Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut una data, això representava
despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar a La Fàbrica. Li vaig
exposar clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones ben
atapeïdes i que per tant no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en
compte que la data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam
salvar la papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a
1.500 pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat
les mil en una entrada. Vem omplir a rebentar. Com a suport a Enrique Sierra (Madrid,
29 de juliol de 1957 - 17 de febrer del 2012), el seu guitarra que no estave bé
de salut, Radio Futura havien contractat a Álex Sánchez (a la foto 2 amb Santiago
d'esquena)), el guitarrista de Lone Star i en aquell temps director de la
revista Popular 1. Ells pretenien que Álex fos cap a Madrid per assajar, però
ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les partitures i l'ordre de
les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre concert, van assajar un
parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura van lucinar
de com tocava Álex Sánchez i és que fins allavors sembla que no s'adonaven que
la veterania és un grau.
Pablo Bicho – Las cosas llegan 1998
Encara recordo al gallec Pablo Bicho, de
veritable nom Pablo Constenla Lera, nascut a A Estrada l’any 1965, quan, al
costat del cap de promoció d'Arcade, la seva companyia discogràfica, van vindre
a casa meva perquè li fes una entrevista per Diari de Tarragona i portar-me el
seu segon disc en solitari. Quan vam acabar i abans de marxar-se, Pablo Bicho
va agafar el CD i me'l va dedicar. No em va donar temps ni a dir-li que
escrivís dins, ho va fer a la portada i al blog teniu la mostra. Aquest tema
donava títol al CD de Pablo Bicho "Las cosas llegan" que va ser produït
pel recordat Miguel Gallardo i es va gravar en els estudis Kirios de Madrid.
Als teclats trobem a Francis Amat que també va fer els arranjaments i va portar
la direcció musical. Va comptar amb Javier Pedreira (guitarra), Mario Carrión
(bateria), Justo Lera (baix) i Nico Roca a la percussió, al costat d'una bona
secció de metalls dirigits per Lulo Pérez que també
toca la trompeta. Els cors
van ser d'Héctor Lera i Gustavo di Nobile. No m'ho va confessar, però em vaig
adonar que hi havia una pregunta que li molestave i se la feien gairebé tots
els que el entrevistaven, no vaig caure en l'error i crec que això va ser el
que va fer que la comversa fora distesa i amena. I és que tots lligaven que
abans havia format part d'un grup amb el seu cognom artístic i li preguntaven
perquè havia abandonat a Surfin' Bichos, ignorant que ell mai havia militat en
aquesta bona banda de rock, Pablo va ser component de Los Bichos, un grup
gallec de curta vida professional i un sol disc. Encara que va començar amb
només 14 anys al grup Bajo Presupuesto i després a Radio Oceano. Fins ara Pablo
Bicho ha gravat quatre o cinc CD's. Ha format duet amb el violinista Manu
Clavijo i junts actúen a espais reduïts. Pablo Bicho va néixer a A Estrada,
Pontevedra. Aquest tema està a cavall entre el pop-rock i la salsa i mereixia
sonar en el programa d’avui d’Un Toc de Rock.
Girasoules – Flaco consuelo 1996
Sorgits al País Valencià, trobàvem aquesta bona
banda que responia al nom de Girasoules i des del seu segon àlbum “Rompe tu
silencio”, produït per KC Porter que va tocar la trompeta en un dels temes, que
es va editar al 1996 i es va gravar a Los Angeles, sent el seu primer treball
per el segell EMI, us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest
tema. En la gravació van comptar amb bones col·laboracions, entre elles
trobàvem a Kurt Bisquera a la bateria, el guitarrista Michael Thompson, Lee
Sklar que era baixista de Phil Collins i Luis Conte, un bon percussionista que
havia tocat amb Madonna i també Phil Collins. Girasoules es van crear a principis
de la dècada dels 90 i van estar en actiu fins al nou segle. Els seus
components eren Quique Tarrasó (cantant i guitarra acústica), Fernando Martínez
(guitarra), 
Javier Vela (baix) i Ramón Vela (bateria), sense oblidar a Javier
Ros que també va ser membre del grup durant un temps. Van debutar
discogràficament l'any 1995 amb "Cuestión de suerte” que va ser produït
per Juan Luis Giménez de Presuntos Implicados, encara que anteriorment ja
havien publicat un disc autofinançat del qual només es van editar 1000 còpies,
titulat “A tu lado". En total van treure a la venda quatre discos, l'últim
"Cuenta conmigo" l’any 2001 i finalment es van separar. La veritat és
que Girasoules van ser un grup de gran qualitat musical que van saber trobar el
contrapunt just entre la música amb tocs llatins, el rock americà i el pop
britànic, però tot i això, mai han estat reconeguts com la seva vàlua es
mereixia.
Ciudad Jardín – Beber y bailar 1993 / 2003
Ciudad Jardín eran una banda de Madrid englobada
dins de l'anomenada "Movida madrileña". Els líders eren el cantant
Rodrigo de Lorenzo que abans havia estat guitarrista del grup Ella y Los
Neumáticos, al costat de Eugenio Haro Ibars que va ser també guitarra amb
Glutamato Ye Ye, el grup liderat per Iñaki Fernández i que es va mantenir en
Ciudad Jardín fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios
diuen que va morir l’any 1994. El 1987 se'ls uneixen Paco R. Musulen i Luis
Elices que tocaven en Objectivo Birmania. La mort d'Eugenio deixa a Rodrigo de
Lorenzo com a únic líder de la banda que va continuar traient discos fins a
1996. Poc després, Ciudad Jardín després d'un concert a la sala Suristán de
Madrid, es van separar. El tema l’extrec del recopilatori “Veinte Éxitos
Pasados Por Agua” que és va publicar el dos de gener de 2003, si bé
originalment es trobava al’álbum “Primero así, y luego más” de l’any 1990. Van
ser els pioners, o un 
dels grups pioners, en fer rock amb tocs salseros. Una
cosa que molts diuen que va crear Jarabe de Palo i altres que Radio Futura,
Juan Perro, La Marabunta
o Pedro Bicho, però no, els primers del moder pop-rock amb tocs de salsa van
ser Ciudad Jardín. Es clar que de fet ja en els 60 ho havien fet molts altres,
entre ells Los Llopis i Los Mustang. El seu primer disc el van gravar l’any
1984, peró al fer fallida la casa de discos Golstein, propietat de Ramón Recio,
no va arrivar a editarse fins l’any 1999, paradoxalment va ser el seu últim disc,
despres van treure aquest recopilatori. Ciudad Jardín van aconseguir l’èxit amb
la cançó "Emmanuel Negra en el Valle de los Zombis" que es va
incloure en el seu primer disc editat "Falso" de 1985 i en el single
amb el tema van utilitzar per la portada la coneguda fotografia del soldat
republicà caient abatut, de Robert Capa, això si, ells la van fer retocar.
Los Especialistas con Lucrecia – Vanidad
masculina 1998
Una altra peça a cavall entre el pop-rock i la
salsa caribenya ens la porta a Un Toc de Rock el grup aragonès Los
Especialistas, un tercet en el que algun dels seus components havian militat
paral·lelament al grup de Cambrils Los Gatos Locos i també a Enfermos Mentales
i Acto Fallido. En aquest tema amb una lletra divertida en la qual ens parlen del
mascle llatí que se les menja a totes, col·labora la cantant cubana establerta
a Catalunya, Lucrecia i la peça està plena de marxa salsera. Los Especialistas
eren Fernando de la Figuera
(guitarra), Santiago del Campo (veu, saxo i flauta) i J. Ramon Marcen
(guitarra) i en aquest enregistrament també col·labora Laurent Castagnet a les
bateries i programacions de caixes de ritme, encara que no recordo ara si ho va
fer en aquest tema o no, al costat de Lucrecia (a la foto) i 
Chonchi Heredia.
Los Especialistas van comptar per a les gravacions amb Frederic Gallardet
(piano), Antonio Ramos (baix), Quino Béjar (percussió), Rudy Visetel
(trompeta), José Luis Calvo (saxo) i Francisco Garcia Vega (trombó de vares).
L’àlbum es va gravar en els estudis Eurosonic entre els mesos de juny i juliol
de l’any 1998 i va ser produït per ells tres. Durant un temps eren quatre i va
formar part del grup César Navarro (baix). En total Los Especialistas van
gravar 6 discos i sembla ser que tenien preparat un de nou que no acaba de
veure la llum. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el
seu tercer treball discogràfic i es va titular "Un pez en la maleta",
l’àlbum va ser editat per BMG Ariola l’any 1998.
José Luis Iglesias Pibe – El Mar de Cádiz 2014
A Un Toc de Rock hem escoltat ja en algunes
ocasions temes a càrrec d'Arriaga, un pseudònim sota el qual es trobava aquest
genial guitarrista bilbaí que ara està gravant cançons plenes de qualitat
instrumental amb el seu propi nom José Luis Iglesias i al que també es coneix
com "Pibe". Aquest tema m'ho va passar ell mateix i forma part d'un
munt d'enregistraments que ha realitzat sota el títol genèric “Temas nuevos
instrumentales”, encara té un altre amb cançons on ha inclòs veu i una
instrumentació més completa que escoltarem un altre dia. José Luis Iglesias
Pibe durant els anys 70 i 80 va formar part de diversos grups a Bilbao entre
els quals he de destacar Mezcla o La Quinta Reserva, d'aquest últim es va publicar
recentment un recull, però ell és un 
experimentat músic de sessió i he
treballat en diferents produccions amb artistes de la talla de Juan Pardo,
Rocío Jurado, Amaya Saizar o Chiquetete entre molts altres. També ha treballat
com a músic en gires i ha format part de les bandes d'acompanyament de
Mocedades, Massiel, Juan Pardo, Sergio Dalma o Azúcar Moreno, entre d'altres.
Fa uns anys es va incorporar al retorn d'una banda mítica, el primer grup de
rock progressiu i simfònic de la música espanyola i els primers que van
utilitzar un moog i un melotrom, estic referint-me a Los Módulos, substituint a
Pepe Robles, el seu fundador. Amb Los Módulos i l'any 2000 va publicar l'àlbum
"Pensado y hecho en la intimidad". Treballa en el seu estudi
preparant sense parar cançons noves, com aquesta que compartim avui a Un Toc de
Rock i us recomano entreu a la seva pàgina web on trobareu més informació i
sobretot bona música. Encara que no acabaré sense dir-vos que José Luis
Iglesias “Pibe” també ha composat 2 Òperes Rock.
Orquesta Platería – Pedro Navaja 1979
L'Orquestra Platería es va formar al 1974. El
tema "Pedro Navaja" que compartim ara a Un Toc de Rock, publicat
l’any 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot
l’Estat, fins al punt que molts no recorden ara que la cançó és una versió, es
tractava d’una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i
portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Platería. Estava
liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i
es van crear per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Platería, la
nit del 31 de desembre de l’any 1974, d'aquí va prendre el nom. En total han
gravat 16 àlbums, destacan un, editat al 2002, que era un homenatge a 
Gato
Pérez. L’últim que ha tret fins el momento es de l’any 2011 i es va titular “35
Tacos”. Per cert, de la formació original només quedava Manel Joseph. La Orquesta Platería
van ser una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una
tècnica excessivament depurada que et feia gaudir molt contemplant un dels seus
concerts, però si es tracta de ballar, jo confeso que em quedo amb La Salseta del Poble Sec.
L’any 2014 La
Orquesta Platería van fer una gira d’acomiat i van dir Adeu
al seu públic. A la foto La Orquesta Platería al Festival Canet Rock.
Celia Cruz – Bolero, bolero 1996
Quan parlem dels soneros cubans no ens referim
als cantants del són cubà, els soneros són aquells autèntics trobadors que
improvisen la lletra d'una cançó sobre la marxa. Celia Cruz que en aquesta
cançó ens demostra que va ser una auténtica sonera, va ser la Dama de la Salsa, la Reina dels ritmes calents i
va encunyar el terme "Azucar" pel seu gran èxit “Azucar negra”.
Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock té una lletra que es un compilat
de troços de cançons i títuls de diversos boleros populars, forman tots ells
una cançó i es trobava en la banda sonora del film "Como un
relámpago" de Miguel Hermoso, una pel·lícula protagonitzada per Santiago
Ramos i Assumpta Serna. De veritable nom Ursula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso,
la cubana va nèixer a La Habana
el 21 d’octubre de 1925, si bé l’any del seu naixement es ductos. Abans de
llançar-se en solitari va formar part de les 
orquestras Gloria Matancera,
Sonora Caracas i La
Sonora Matancera, també va formà part de l’espectacle “Las
mulatas de fuego”. El 15 de juliol de 1960, ja instaurada la revolució cubana
dirigida per Fidel Castro, sorgeix un contracte per a la Sonora Matancera
a Mèxic. Celia Cruz mai tornaria a trepitjar la seva estimada terra cubaba, tot
i la mort dels seus pares i va manifestar que mentre estiguessin vius els germans
Castro i el seu règim dictatorial, mai tornaria a Cuba, ni viva ni morta. Va
treballar i molt amb Tito Puente i la Fania All Stars. La tarda del 16 de juliol de
2003, Celia Cruz va morir a casa seva, a Fort Lee (Nova Jersey). Després de la
seva mort, el seu cos embalsamat, va ser portat a Miami i Nova York, de manera
que tots poguessin retre-li homenatge. El seu enterrament va reunir més de 150
mil persones a Miami i similar quantitat a Nova York. El enterrament de Nova
York va constituir un dels més grans que es recorda a la ciutat dels gratacels,
superant fins i tot al de Judy Garland a l'any 1969. 
Esmeralda – “Pa” los pesares 1996
De nom complet Esmeralda Cayuelas Grao, va néixer a Orihuela, el 7 de febrer de 1968. És una compositora, cantant
i productora que va guanyar l’any 1994 al Festival de Benidorm amb la cançó
"Fuego y miel", composada per Rosana Arbelo. Aquest tema que escoltem
ara a Un Toc de Rock, es trobava també en la banda sonora del film "Como
un relámpago" de Miguel Hermoso, de la que is he parlat abans escoltant a
Celia Cruz, protagonitzada per Santiago Ramos i Assumpta Serna. En la banda
sonora es recollien temes a carrec de Celia Cruz, Caco Senante, Garibaldi i per sopossat
Esmeralda Grao, tot i que aquesta signa sols com Esmeralda, val a dir que els
títols de crèdit d’aquest CD que va publicar Home Discos, una subdivisió de
Manzana, l’any 1996, estan tan malament explicats que no saps quina cançó
interpreta cada un d'ells i has d'anar deduint-lo. Aquest tema és el que obre
l'àlbum, per cert, no us negaré que tot i aixó, es un disc molt interessant.
Jarabe de Palo – Como quieres ser mi amiga 1998
Acabarem aquest programa d’Un Toc de Rock que
avui ha estat ple de mestizatge musical amb aquesta cançó que es trobava a
l’àlbum “Depende”, segon treball de Jarabe de Palo i que es va editar l’any
1996 sota producció de Joe Dworniak i es va gravar als estudis Moody de
Londres. Jarabe de Palo es Pau Donés, nascut a Montanuy, Hosca, el 11 d'octubre
de 1966, va militar en diversos grups abans de posar en marxa Jarabe de Palo
que per cert ara es diuen Jarabedepalo, així tot junt. Va començar juntament
amb el seu germà Marc, amb el qual va formar el J. & Co Band i
posteriorment Dentaduras Postizas. Després de viatjar a Cuba va escriure "La Flaca" que va donar
títol al seu primer disc, però que en principi i al costat del CD al complet,
va passar amb més pena que glòria fins que un any més tard, el seu manager i la
discogràfica van pactar amb la marca Ducados de cigarrets i va ser utilitzada
per l'espot de televisió del CD "Caracter Latino" i llavors el disc
va començar a vendre's, superant el milió de còpies a Espanya i Amèrica
Llatina.
Allò va fer que molts reconeguessin en Jarabe de Palo al grup que va
iniciar el rock llatí, oblidant que ja ho havien fet altres anteriorment. Avui
os ho he demostrat i segur que els que hem escoltat avui tampoc va ser els
primers perquè dins de la
Ona Laietana havien grups que van fusionar rock, pop i sons
llatins com L'Orquestra Mirasol, fins i tot Los Mustang van gravar a principis
dels 70 “La batea”, en aquesta línea, sense oblidar a Los Llopis a principis
dels anys seixanta. Si és que tot està inventat a la vinya del Senyor. Per
cert, el dia 1 de septiembre del passsat 2015, Pau Donés, va anunciar a través
de les xarxes socials que es veia obligat a cancel•lar la gira del grup a causa
d'un càncer de còlon que li va ser detectat feia 20 dies i del qual va ser
operat a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Jarabe de Palo va anul·lar els
més de 30 concerts que tenia previst oferir a Espanya i Amèrica. L'inici de
gira havia de ser el 15 de setembre. Per sort sembla ser que s'ha recuperat.
La frase per tancar el prograna d'avui és del
gran cantautor argentí Atahualpa Yupanqui, un payador de vella escola molt
proper al poble ras i que va manifestar
“He vist tanta pobresa que vaig pensar amb
tristesa: Déu per aquí no ha passat”
Conclou per avui Un Toc de Rock i ara tocaré el
dos, però us deixaré en companyía de totes les emissores per les que ens
escoltes dues vegades per setmana o internet si t’el descarregues del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc
Mario Prades i toca baixar la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario