A Un Toc de Rock us porto avui una selecció de
clàssics de diferentes èpoques i obriré el programa escoltant a Toto i el seu
"Africa", però també comptarem a la nostra banda sonora amb Roxy
Music, Bob Dylan, The Eagles, Don McLean, Tommy James & The Shondells, Eva
Cassidy, Tony Joe White, Family of The Year i Marmalade. Amb tots ells farem
aquest viatge als records musicals dels últims cent anys de la història del
rock que us arriba, com sempre, dues vegades cada setmana des de totes les
emissores per les que sortim a l’aire o per internet, cas de que t’el
descarreguis des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles
emissores que ho permeten. Segueixo sent Mario Prades i torno a obrir la
barraqueta dient-vos que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Toto – Africa 1982
Començarem avui Un Toc de Rock amb els Toto, un
grup que va saber combinar diferents estils musicals fins a obtenir un so
peculiar. En la discografia de Toto destaca el tema "Africa" que
escoltarem avui. Es va publicar en single i es va incloure a l'àlbum "Toto
IV", editat a l'octubre de 1982 i del qual es van treure 7 singles. La
cançó va ser escrita per David Paich i Jeff Porcaro, components del grup i va
arribar a número 1 als Estats Units i a la tercera posició a Anglaterra, on va
ser Disc de Platí. Toto és van crear a Los Angeles, l’any 1976. La veritat és
que tots els components de Toto eren experts i valorats músics de sessió i això
els donava una qualitat musical que es transmetia en els seus àlbums. Han venut
més de 35 milions de discos i en més de 10 ocasions han estat nominats als
Grammy. En total Toto han 
gravat 13 àlbums d'estudi, 4 en directe, la banda
sonora del film "Dune", 46 singles i 19 discos recopilatoris en els
què també han inclòs cançons inèdites. En aquest enregistrament Toto eren Bobby
Kimball (cantant), Mike Porcaro (baix), Steve Porcaro i David Paich (teclats),
Jeff Porcaro (bateria) i Steve Lukather que era guitarra solista i líder de
Toto. Steve Lukather es un famós músic de sessió i ha intervingut en
l'enregistrament de més de 1500 discos, està classificat en la cinquena posició
dins dels Millors Guitarristes d'Estudi. També té gravats set o vuit discos en
solitari.
Eagles – Hotel California 1976
Els Eagles son la millor, però també la més
comercial banda, de country rock de la història i val a dir que van ser una
autèntica màquina de fer diners. Els Eagles es van formar a Los Angeles, l’any
1971. “Hotel California”, cinquè disc de Eagles, és el millor àlbum i també la
millor cançó, almenys més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de
Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer àlbum del
grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va
substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més
de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors
vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes,
no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. Va incloure dos singles
que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser "New
Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "Hotel
Califòrnia", el 7 de maig de 1977 que es el que escoltem ara. La lletra
d'aquesta cançó ens transporta a un 
món en decadència i dominat per les drogues
i les temptacions i aquest hotel en el qual si entres ja no pots sortir, és una
metàfora sobre la
Califòrnia dels 70 i el declivi del somni americà. Tracta el
mon de les drogues en las que resulta molt fàcil entrar, però sortir-s’en ja es
un altre cosa. De fet les cançons de l'àlbum s'entrellacen entre elles convertint-lo en una mena d'òpera-rock. la
imatge de la caràtula de l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és
l'Hotel Beverly Hills. la cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey
i Don Henley que és el cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són
de Joe Walsh i Don Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a
més del baix, tocava la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a
Eagles va ser substituït per Timothy B. Smith. Hi ha també una bona versió en
directe, inclosa en el seu disc de retorn "Hell freezes over" que 
ve
a ser "Quan l'infern es geli" i aquesta es la frase que va dir, no
recordo si va ser Don Henley o Glenn Frey, però un dels dos, quan li van
preguntar en una entrevista si hi havie posibilitats de que el grup que s'havie
desfet, tornesin a gravar i actuar juntets. Per aixo quan van tornar, per
diners, aixó si, el primer disc de Eagles, editat l'any 1994 i amb tan sols
tres cançons noves i la resta en directe, el van titular així. Van realitzar
una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. Els Eagles
havian tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que cap
promotor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor
d'aquells pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els Eagles en
directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de
concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses".
Glenn Frey va morir el passat 18 de gener d’aquest 2016, a Nova York.
Don McLean – American Pie 1971
A l'últim programa vam escoltar una bona versió
d'aquest tema a càrrec del cantant nicaragüenc Hernaldo Zúñiga, però ara
compartirem la versió original a càrrec del seu autor. “American Pie” va ser el
gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantenir dues
setmanes en el primer lloc del Billboard i on Don McLean ens explica que la
música va morir el dia en què ho van fer Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big
Booper, en aquell malaurat accident de aviació, però no diu noms en cap moment.
Don McLean va néixer el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a
Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat
portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El tema
"Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel i portat
a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat 
"Killing me
Softly With His Blues", encara que qui primer la va gravar va ser Lori
Lieberman l’any 1971. En el LP "American pie", publicat l'any 1971 i
amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada
"Vincent" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock i que va passar la
censura franquista a Espanya. En opinar els castos i rigorosos censors que era
una simple cançoneta d'amor i de fet ho era, però es tractava d’un amor entre
dos homes, avui en dia cosa aceptada per quasi tothom, però impensable a
l’época franquista. El que pocs van saber és que la cançó "American
Pie" si que va estar censurada. En la versió original editada aquí a
Espanya es van 
suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van
eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i
l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia
els punys amb ràbia)", dues frases en les que aquells dignes censors,
protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de a peu,
van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que
si, a ells no se'ls escapava res. Ara em ve al cap una cosa, els anys seixanta
quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia
"Formación del Espíritu Nacional", deixa-ho corre. Jo en Els Maristes
de Sants on estudiava, tenia un professor, seglar, antic militar o falangista
amb molt mala llet i una aguda coixesa que a la mínima et feia sentir el regust
del seu garrot a les costellas, el llom o allà on us enxampés i que tampoc s'ho
pensava massa a l'hora de arriar. Es deia Rimbau i ell ens impartía “Formación
del Espíritu Nacional”. Però oblidem desagradables records i tornem a la música
que és molt millor. Entre les moltes versions que s'han realitzat del
"American Pie", destaquen les de Madonna, Garth Brooks, Tori Amos i
la que vam escoltar la passada sermana en espanyol a carrec de Hernaldo Zúñiga.
Roxy Music – Avalon 1982
Ara parlarem i escoltarem al programa als
britànics Roxy Music. Jo us porto el tema que donava títol al seu últim treball
d'estudi abans de desfer-se com a grup “Avalon”, un dels seus millors discos.
La banda liderada pel cantant i teclista Bryan Ferry (Washington, Sunderland,
26 de setembre de 1945) i que va comptar en els seus inicis amb un dels
personatges més importants i carismàtics de la música britànica, el teclista
Brian Eno (Suffolk, 15 de maig de 1948). Els Roxy van començar l’any 1971 (la
foto es dels seus comenzaments) i es van desfer al 1983, un any després de
publicar-se "Avalon", considerat per molts com el millor disc del grup
anglès. Roxy Music es complementava amb Graham Simpson al baix, un bon
estilista d’origen colombià Phil Manzanera a la guitarra, 
encarreganse del
saxo, l'oboe i el clarinet el genial Andy McKay, Andy Newmark a la bateria i
que s'havia incorporat l’any 1980 substituint a Paul Thompson, Rick Wills al
baix, però tinc dubtes si en aquest disc estava ell o Sal Maida i l'últim era
Guy Fletcher als teclats. L'any 2001 van tornar a la carretera com Bryan Ferry
& Roxy Music. Per cert, tenia una amiga, directora d'un hotel de Salou que
des de ben jove va estar enamorada platònicament de Bryan Ferry, quan li vaig
dir que una nit havia estat sopant amb ell i amb Mark Knopfler, pagan la casa
de discos, una mica més i em pega per no haver-la convidat.
Tommy James & The Shondells – Crystal blue
persuasion 1969
Anirem ara fins a l’any 1969. Primer van ser Tom
and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat
anomenat Tommy James. Al 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells
i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió de la cançó
de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Llavors els Shondells
es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó
l'any 1966 i va començar a punxar-la. En veure la gent que no podian trobar-la
en les botigues de Pennsylvania, com que la picaresca no es sols espanyola,
algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en format disc pirata i es van
vendre molt bé i ràpid. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va
descubrir-ho tot i que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup.
Com que de les 
vendes pirates del disc ja no en podia treure rés, se'n va anar
a una sala molt a prop i després de escoltar al grup que tocava allà, els va
proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant
carrera amb singles com "Crimson and Clover", “Mony, mony” o
"Crystal blue persuasion" que escoltem avui a Un Toc de Rock i va
està composada per Eddie Gray, Tommy James i Mike Vale. Va ser publicada en
single al juny de 1969 i va arrivar al segon lloc al Estats Units i el primer
al Canadà. La cançó es va incloure al LP “Cellophane Symphony”, si bé la
versión de l’àlbum i la del single son llugerament diferents una de l’altre.
L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la
seva carrera va ser més aviat discreta. De veritable nom Thomas Gregory
Jackson, Tommy James va néixer el 29 d’abril de 1947 a Dayton, Ohio.
Bob Dylan – Hurricane 1976
El jueu errant va gravar aquest tema per al seu
LP "Desire" que es va editar el 16 gener 1976 arribant a ser dues
vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d'Or a Anglaterra. La cançó està
inspirada en la vida del boxejador de color Rubin Hurricane Carter (6 de maig
de 1937) que va ser empresonat l’any 1966 acusat de triple homicidi, i era
innocent. Sobre la seva vida es va fer una pel·lícula protagonitzada per Denzel
Washington. Quan finalment va ser excarcerat, Huracà Carter es va convertir en el director del Defense of the Wrongly Convictes (Associació
de Condemnats per Error). Bob Dylan es deia Robert Zimmerman, encara que va
canviar oficialment el seu nom a Bob Dylan quan es va convertir al catolicisme.
Va començar sent un cantant folk, però quan The Byrds van gravar la versió del
"Mr Tambourine man" i Bob Dylan va veure les xifres de vendes, va
decidir que si algú havia de beneficiar-se del seu treball era ell i també es
va electrificar. Això li va representar crítiques i perdre a molts dels seus seguidors, però va aconseguir un èxit massiu que per ell, ho 
compensava tot. De
fet fins i tot quan es van publicar unes cintes pirates dels famosos
"Enregistraments del soterrani" que va realitzar amb The Band al
sopterrani de la seva casa i com assaigs, després del greu accident que el va
mantenir allunyat dels escenaris durant un temps, Bob Dylan va ordenar a la
discogràfica que edités en disc les copies que ell tenia, malgrat la seva nula
qualitat i la negativa de la casa de discos i és que quan hi ha diners pel mig,
ell ha de treure el major profit. La veritat, és un garrepa de molta cura. Jo
recordo un concert que vem organitzar a Bilbao l’any 1995, quan era soci de
Lacre Produccions i en el qual Bob Dylan ens va exigir en el contracte tindre
telèfon al camerin. El telèfon de l'habitació de l'hotel el pagava Bob Dylan,
el del camerin l'empresari que ens l'havia contractat, crec recordar es deie
Roland. Les factures van resultar curioses: Telèfon Hotel: Zero pessetes,
Telèfon camerino: 125.000 pessetes. Finalment i per salvar el client vam haver
d'assumir el 50% de la factura telefònica. De fet ell i el seu fill Jakob
Dylan, també cantant, no es parlen des de fa anys. Es va comentar que una de
les principals raons va ser el fet que Bob Dylan li va piratejar una cançó al
seu fill i la va gravar ell constant com a autor, la veritat dubtem que se
sàpiga mai, però... Per cert, Bob Dylan ha sigut guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, però ell no s'ha dignat ni contestar-lis al teléfon, deu se un home molt agraït.
Family of The Year – Hero 2012
Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Loma
Vista", el seu segon i últim disc gran fins el moment que el grup
nord-americà Family of The Year va publicar el 10 de juliol de l'any 2012.
Possiblement sigui el seu millor treball fins el moment i en les llistes dels
Estats Units es va classificar en el lloc 35. De fet a l'àlbum es trobava el
tema "Hero", aquest que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va
editar també en format single i ha estat el seu millor hit fins ara, arribant
al lloc 7 en els Estats Units, és la cançó que us vaig prometre que escoltariem
i també s'ha inclòs a la banda sonora de la pel•lícula "Boyhood". Ara
bé, el 7 d’agost del àssat 2015 van treure un nou disc titulat “Family of The
Year”, però em sembla que es un recopilatori. Els californians Family of The
Year són una banda d'indie rock 
que es van crear a Los Angeles l'any 2009, amb
components de Unbusted i The Billionaires i estava integrada en aquest
enregistrament per Joseph Keefe (cantant i guitarra), el seu germà Sebastian
Keefe (bateria i cors), James Buckey (guitarra i cors) i Christina Schroeter
(teclats i cors), encara que pel grup tot i el poc temps que porten en actiu,
han passat altres músics, entre ells Vanessa Jeanne Long, Brent Freaney i
Meredith Sheldon. Family of The Year van debutar discogràficament amb el CD
"Songbook" que es va posar a la venda el 17 de novembre de 2009 i
fins al moment ha tret 4 singles, 4 EP's i 3 discos grans.
Eva Cassidy – Time after time 2004
Eva Cassidy ha estat considerada una de les
millors veus del panorama musical nord-americà dins del mon del jazz, soul i
pop, malgrat la seva curta carrera discogràfica i al fet que mai va voler
gravar les seves pròpies composicions. Eva Cassidy va néixer a Oxon Hill,
Washington DC, el 2 de febrer de 1963 i va morir en Bowie, Maryland, un 2 de
novembre del 1996, amb tan sols 33 anys d'edat a causa d'un càncer de pell. La
cantant i també compositora Eva Cassidy només va gravar tres discos en vida,
però després de la seva mort s'han anat editant àlbums seus per un tub, de fet
té editats horas d’ara 13 discos grans. L'àlbum "Songbird" que es va
publicar l’any 1993 i va ser el seu disc póstum, va superar el milió de discos
venuts, només a Anglaterra i va ser Disc d'Or als 
Estats Units. Aquest tema que
compartim avui a Un Toc de Rock va donar títol a una d'aquestes recopilacions
pòstumes de Eva Cassidy que es va publicar l’any 2004. "Time After
Time" és una balada escrita per la menudeta cantant Cyndi Lauper i Rob
Hyman, guitarrista de The Hooters, per a l'àlbum debut com a solista de Cyndi
Lauper, titulat "She's So Unusual" i va ser el seu segon senzill. La
cançó ha estat utilitzada fins i tot en un capítol dels Simpson on sortia la Cyndi Lauper. 
Tony Joe White – Down by the border 1983
Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt
millor compositor, les cançons de Tony Joe White, curiosament, han estat èxit
sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet molt curios. Han gravat
temes de Tony Joe White fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Aaron Neville,
Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha asolit un numero 1
interpretan-los ell mateix i això que té discos per un tub, penseu que va
començar a gravar l’any 1968 i segueix publicant. Aquest tema que escoltem ara
a Un Toc de Rock és un exemple del que us dic, es trobava inclos en el LP
"Dangerous", un àlbum que us recomano encaridament degut a la seva
extrema qualitat i que 
el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983.
Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les
cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" que
precisamente vem escoltar fa poques setmanes també al programa amb la versió de Aaron Neville i Chris Botti i "Steamy
Windows", entre moltes altres. Tony Joe White va néixer el 23 de juliol de
1943... és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya sols
el recordem quatre nostàlgics com vosaltres i jo.
The Marmalade – Good luck to you 1977
Aquest tema del grup escoces The Marmalade amb el
que avui acabaré Un Toc de Rock, us el he extret d'un recopilatori de grans
èxits publicat l'any 1977 i titulat sols “Greatest Hits”. The Marmalade van
estar liderats per el cantant i compositor Junior Campbell, si bé crec que en
aquesta época ja havie deixat el grup i anava en solitari. Els Marmalade es van
permetre versionar el "Obladi, Oblada" de The Beatles i vendre més
que els de Liverpool, aixó va commoure i va fer truntollar el mon de la música
britànica, la versió de Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es
va vendre molt millor. Però no era casualitat, després treurien “Reflection of
my life”, “Rainbow” i moltes més cançons, algunes ja les hem escoltat a Un Toc
de Rock i que demostrarien 
sense cap mena de dupte la seva qualitat musical. El
grup estava liderat per William Campbell que quan va començar en solitari
signava com Junior Campbell i també hi trobavem a Dean Ford, Pat Fairlie,
Graham Knight i Alan Whitehead. The Marmalade van ser una gran banda creada a
Glasgow, Escòcia, l’any 1961 i que inicialment es van fer dir The Gaylords,
passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que al 65 es van
convertir ja en Marmalade. Per cert, encara es troben en actiu.
Per tancar el programa d'avui faré servir una
frase de l'actor Jack Nicholson amb la qual estic molt d'acord.
"Crec que quan deixes d'aprendre, estàs
mort”
Acabaré Un Toc de Rock per avui, però us deixo en
bona companyía, la de les emissores per les que sortim a les ones dues vegades
cada setmana o internet si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara
tanco la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario