Benvinguts a Un Toc de Rock
María Ostiz – Un pueblo es 1977
A mitjans dels seixanta sorgeix una cantant de
pop anomenada Lorella, una noia que per imperatiu de la seva casa de discos es
va veure obligada a cantar cançons de moda, versions molt poppis en la línia
que ens arribava d'Itàlia. Va gravar un parell d'EP's per RCA i es va afartar,
ja que ella era compositora i tocava a la guitarra les seves cançons. La
discogràfica la va obligar a retirar-se i tornar un any més tard, quan havia expirat
el contracte lleoní que es va veure obligada a signar. És clar que va tornar
amb el seu propi nom i les seves pròpies cançons, es tracta de Maria Ostiz amb
la que avui començarem Un Toc de Rock i aquest programa dedicat als cantautors.
María Ostiz va casar-se més tard amb Zoco, futbolista del Reial Madrid. Per
cert, les males llenguas diuen que la nit de noces es van sentir crits sortin
de la seva habitació i 
cridan d'una manera que es diu va sonar a:
"GOOOoooooooooool". Aixó és broma, però era un dels acudits d'aquells
dies. Zoco va morir el 28 de setembre del 2015. Ella es diu de nom complert
María Dolores Ostiz Espila i va néixer a Avilés, Asturias, un 8 de juny de 1944. L'any 1976 Maria
Ostiz va guanyar el Festival de l'OTI
amb la cançó "Canta cigarra", va ser la primera vegada que Espanya va
guanyar aquest festival. Va tindre com a cantautora una bona carrera amb
cançóns com “No sabes como sufrí”, “Don José”, “Na veiriña do mar”, “Aleluya
del silencio” o “Un pueblo es” que escoltem ara i que es va editar en single
l’any 1977 amb “Todo tiene un fin” a l’altre cara, però també es va incloure a
un LP titulat “Un pueblo es…Levantaré”. La veritat és que aquesta cançó va
coincidir amb les primeres elecions generals de la incipient democràcia i es va
convertir en tot un himne. L’any 1978, quan els cantautors reivindicatius van
perdent el seu lloc ella decideix deixar la música, encara que realitzaria un
tímid intent per tornar al 1987, publicant un àlbum amb el segell Horus que es
va titular "Mujer", però no va tenir continuïtat i se li va perdre la
pista
Quico Pi de la Serra – L’Home del Carrer 1964
A Catalunya els cantautors van jugar un paper
molt important enfront de la dictadura franquista i en les seves lletres,
jugant amb els dobles sentits per poder burlar la censura, van oferir temes
perquè la gent del carrer pogués pensar en moltes de les coses que estaven
succeint al nostre voltant. Sorgeix la Nova Cançó i els Setze Jutges i posteriorment el
Grup de Folk. En aquesta cançó el cantautor Quico Pi de la Serra ens parla d’un home
del carrer que no te rés, tot ho ha perdut, dona, feina, cotxe, amics... no te
rés de rés. Francesc Pi de la
Serra i Valero va néixer a Barcelona el 6 d’agost del 1942 i
és conegut popularment com Quico Pi de la Serra. Guitarra,
compositor, cantant i col·leccioniste de guitarres, va ser un dels membres més
representatius de l'anomenada Nova Cançó i avui segueix en actiu. Quico Pi de la Serra va començar a Els
Setze Jutges com a guitarra, acompanyant els seus membres en les seves
actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi protagonisme com
a cantautor, tot i que en els seus 
inicis va formar part del grup Els 4 Gats
que interpretaven una mena de R & B a la catalana. El 22 de mars de l’any
1962 Quico Pi de la Serra
fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el
23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona,
cantàn "Les portes". “L’home del carrer” junt a "Els
Fariseus" que també es trova en aquest EP publicat l’any 1964 per el
segell Edigsa, son les seves cançons avui en dia més representatives dels seus
principis com a cantautor. Quico Pi de la Serra vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona
i és un gran col·leccionista de guitarres i d'això dóno fe ja que he estat a
casa seva i les parets estaven plenes de guitarres de tot tipus, si bé i des de
fa uns quants anys va haver de deixar aquell pis de situació privilegiada i per
el que pagaba quatre rals de lloguer, però això és una altra història.
Maria del Mar Bonet – L’Aguila Negra 1971
També a les Illes Balears ven surgir bons
cantautors i molt reivindicatius. Escoltarem ara a Un Toc de Rock a la
cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet que es va donar a coneixer masivament
amb aquesta cançó que va publicar el segell Barclay i curiosamenet i tot i ser
una bona cantautora, aquesta es una versió i la va portar al èxit la cantant
francesa Barbara, però la de Maria del Mar Bonet va arrivar a ser Disc d’Or, ja
al 1971. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 27
d'abril de 1947 i era germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, membre
d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar l'any 1967 perquè ella
també formés part d'aquesta agrupació pionera de la Nova Cançó si bé ella
es va englobar dins d’una nova tendensia que es va dir la Novissima Cançó
que era el mateix, però fet per gent mes
jove, entre els que es trovaben Rafael Subirachs, Maria Amèlia 
Pedrerol i Lluis
Llach. La primera vegada que va actuar en públic va ser al pati del mallorquí
Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de
Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà Joan Ramon Bonet i uns
quants jutges més. Per cert, us explicarem una curiositat, quan va arrivar
l’hora de actuar Maria del Mar Bonet va tenir un atac de pànic i no volia
sortir a l'escenari, finalment el seu germà la va convèncer i ella va convèncer
al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava
manat (la foto es d'aquella nit). Aixo de veure un concert dret es cosa molt més moderna. L'acte crec que
va ser organitzat per Joventuts Musicals de Palma, però no estic segur del tot
Luis Eduardo Aute – Más allá del amor 1985
A l'àlbum "Nudo" que Luis Eduardo Aute
va publicar l'any 1985, es trobava aquesta bella cançó que escoltem ara a Un
Toc de Rock i en la qual el protagonista es troba amb un problema d'aquells que
els homes sempre acostumen a dir "A mi no m'ha passat mai, però ...".
Es tracta del "gatillazo", com diu Aute en la cançó “Aquí estas
desnuda, abierta, esperando y desespero”. Cantautor, músic, director de cinema,
poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute
Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir
a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el
català. Ens vam conèixa mesos abans del seu concert a la plaça de toros
Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" 
que
Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala
acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als
escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell
no actuaría ni faria promoció dels seus discos. Encara recordo com es
descollonava Eduardo quan un dia li vaig preguntar si en les seves cançons, a
més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 va
formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins
que va començar a gravar les seves cançons, és diu que a instancias de Massiel.
Per cert. el passat vuit d’agost d’aquest 2016, hores després d'oferir un
concert a Huelva i de tornada a Madrid, Luis Eduardo Aute és ingressat a
l'Hospital Gregorio Marañón, de la capital, després de patir un infart. Es
suspenen tots els concerts programats en la seva gira per Espanya i Amèrica.
Després se sap que es troba en coma, encara que poc més d'un mes més tard
comença a obrir els ulls, esperem que quan aquest programa que estic gravant a mitjans
de setembre, surti a l'aire, aquest bon amic s'hagi recuperat.
Joaquín Sabina – Eva tomando el sol 1988
En aquesta gran cançó que ens porta Joaquín
Sabina al programa d'avui de Un Toc de Rock, ens parla d'una parella de
squatters que viuen en un pis abandonat de Moratalaz, són feliços amb el poc
que tenen, sobretot amb l'amor compartit per tots dos, fins que les
convivències socials, amb una petita col•laboració per la seva part destrueix
aquella felicitat i ara “Eva vende en un supermercado manzanas del pecado
original, él canta en la calle Preciados, todos lo llaman Adán”. Aquesta cançó
es trobava en el LP "El hombre del traje gris" publicat per Joaquín
Sabina l’any 1988 amb cançons com “Una de romanos”, “Quien me ha robado el mes
de abril” o “Eva tomando el sol” que escoltem ara i aquest àlbum, al costat de
"Hotel, dulce Hotel" (1987), són els millors treballs en la llarga
carrera de Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de
nom complert Joaquín Ramón Martínez Sabina. Inicialment Joaquín Sabina va
formar part de La
Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els 
que va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser descobert al costat
dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo
fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor
carrera, plena d'èxits. El 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart
cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida,
la seva veu ja no ha estat la mateixa. Jo crec que va haver de retirar-se
llavors i dedicar-se a compondre. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran sort de
comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser
component de Viceversa i que es un gran profesional que ja a finals dels
vuitanta era el que probava veu quan es feien les probes de só dels concerts de
Sabina i si no miraves l’escenari no t’he adonaves de que aquell no era Sabina.
A la foto Mario Prades amb Joaquín Sabina.
Benito Moreno – España huele a pueblo 1975
Escoltarem ara a un altre cantant i compositor
avui prácticamente oblidat. El cantautor i pintor sevillà Benito Moreno, nascut
l’any 1940, és recordat per alguns per haver realitzat la sintonia del programa
de ràdio "El Larguero", però aquest tema que us he seleccionat per
escoltar a Un Toc de Rock és possiblement la millor cançó que gravaria Benito
Moreno al llarg de la seva carrera. Els arranjaments d'aquesta peça “España
huele a pueblo” van estar a càrrec dels nois de Triana i es va gravar en els
Estudis Kirios de Madrid l'any 1975. El disc el va publicar Movieplay que
l’editaria en format single amb "Sevillano" a l'altra cara, al mateix
any. La cançó es va incloure posteriorment a l'àlbum "Romances del Lute i
otras canciones" del 2004. Entre mig Benito Morena a tret alguns discos
més, entre ells un de sevillanes on va tindre la col•laboració de Gualberto de
Smash, però com ell mateix deia en una entrevista “No creo que haya sonado
nunca de Despeñaperros hacia arriba”.
Ismael Serrano – Papá cuéntame otra vez 1997
editar el
segell Polygram i els productors van ser Juan Ignacio Cuadrado i Julio
Palacios. Amb motiu del seu desè aniversari professional va publicar “El viaje
de Rosetta”, l'any 2006, que engloba els 22 singles que ha editat al llarg de
la seva carrera, un munt de rareses, temes inèdits i un DVD amb els seus
vídeos. El març de 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un
concert a Barcelona a causa dels atemptats de Madrid, que li van tocar molt de
prop en ocórrer a Vallecas, el seu barri. En alguns diaris es va publicar una
carta en la qual Ismael Serrano expressava el seu dolor davant tal atrocitat.
Sobre aquest fet va compondre un nou tema "Fragilidad" que es va
incloure en “Naves ardiendo más allá de Orión” i en el que va tornar a l'arrel
de cantautor ja que la seva carrera es va decantar a partir del segon disc cap
al poppi, amb bones lletres, això si. En total Ismael Serrano ha publicat 13
àlbums, l'últim d'ells “La llamada” l’any 2014. Per cert. També ha intervingut
a dos o tres pel·lículas.
Xil Ríos – A os meus amigos 1972
El nostre recorregut pel món de la cançó d’autor
ens portarà cap a Galícia. Encara que "Xirarei" possiblement sigui el
tema més conegut en l'amplia carrera del cantant, guitarra i compositor Xil
Ríos, jo us porto a Un Toc de Rock aquesta cançó que crec és de 1972. A causa d'aquesta
peça, el cantautor gallec Xil Ríos, un dels més prolífics sorgits en terres
gallegues, va topar de front amb la censura de la dictadura franquista. La
cançó i el cantautor van ser vetats en la televisió espanyola i és que Xil Ríos
en les lletres de les seves cançons i en aquesta també, acostumava a tractar
els problemes dels pescadors de la seva terra i les dures i miserables
condicions de treball d'aquests en contra dels grans beneficis obtinguts pels
armadors i intermediaris. Xil Ríos reivindicava els drets de la gent de la mar
i allò no va agradar a les autoritats pertinents, però també tracta en la seva
obra l'emigració gallega. L'any 1973 va guanyar el Primer Premi i el Premi de la Crítica al Festival
Internacional da Canción do Miño (Ourense).
En 
diverses ocasions en els textos de les seves cançons va col·laborar
l'escriptor gallec Xosé María Castroviejo, com a "O rapsode de
Moaña". En total Xil Ríos ha publicat 35 o 36 àlbums, tots en la llengua
de Rosalia de Castro, a més d'haver col·laborat en un munt de discos benèfics i
solidaris, és un dels més prolífics sorgits en terres gallegues. Ha treballat
amb Xosé Manuel Budiño, Susana Seivane, Uxía Senlle, Mercedes Peó i el cubà
Willy Mondeja. Xosé Antón Xil Ríos, conegut artísticamet com Xil Ríos, va
nèixer a Moaña, Galícia i va començar la seva carrera l’any 1971 al Festival
Bahía de Vigo on va quedar en segona posició, darrera de Joan Baptista Humet.
Va cantar el tema "Un Anaco de pan". Crec que Xil Ríos encara està en
actiu. Es un gran amant del esport i ha sigut boxejador, remer i futbolista. De
fet va ser el president del Moaña CF, el equip de la seva ciutat.
Joaquín Carbonell – Doña Peseta 1976
A mi sempre m’ha agradat la cançó d'autor, pop,
rock o l'estil que sigui, però amb missatge, totes aquelles peces que diguin
coses, però si a més a més utilitzen la ironia i el bon humor, sembla com si
m’agradés una mica més . És el cas d'aquest tema en el qual el cantautor
aragonès Joaquín Carbonell ens explica coses que passen al voltant de la Pesseta, aquella moneda
que avui dia amb això de l'euro ha quedat no només obsoleta, és que la majoria
de gent jove no sap ni el que era, si més no els més joves que quedi clar. És
un record del nostre recòndit passat. La conclusió de la cançó és simple, amb
"Pessetes" el lerdo es converteix en intel·ligent, el lleig passa a
ser molt maco i fins el vell pot arribar a resultar molt atractiu per la bella joveneta o al'inrevés, la vella per al jovenet que aquí no discrimino a ningú 
per qüestió de sexe, raça o religió, tothom té dret a rebre la seva part de
garrotades. La veritat és que el tema, crec és una versió encara que no estic segur
i repeteix la temàtica del “Poderoso caballero es Don Dinero” de Paco Ibáñez.
Es va incloure a l’àlbum "Con la ayuda de todos", editat l'any 1976,
però també va sortir en single. Joaquín Carbonell Martí nascut a Alloza, Terol,
el 12 d'agost de 1947, és cantautor, narrador, poeta, trobador i periodista. Va
ser alumne de José Antonio Labordeta a l'Institut Nacional de Batxillerat
Ibáñez Martín de Terol i en l'institut va guanyar un premi musical. A Terol va
sorgir de la mà de Labordeta un moviment de cantautors anomenat la Nueva Canción
Aragonesa, que va aglutinar gent com La Bullonera, Tomàs Bosque, així com a Joaquín
Carbonell que ja començava a compondre, i uns quans més, era una mena de nova
cançó a lo maño. La veritat és que la carrera musical de Joaquín Carbonell és
important, amb més de mitja dotzena de discos, encara que la literària la
supera. Ha actuat a França i Argentina i Uruguai en múltiples ocasions.
per qüestió de sexe, raça o religió, tothom té dret a rebre la seva part de
garrotades. La veritat és que el tema, crec és una versió encara que no estic segur
i repeteix la temàtica del “Poderoso caballero es Don Dinero” de Paco Ibáñez.
Es va incloure a l’àlbum "Con la ayuda de todos", editat l'any 1976,
però també va sortir en single. Joaquín Carbonell Martí nascut a Alloza, Terol,
el 12 d'agost de 1947, és cantautor, narrador, poeta, trobador i periodista. Va
ser alumne de José Antonio Labordeta a l'Institut Nacional de Batxillerat
Ibáñez Martín de Terol i en l'institut va guanyar un premi musical. A Terol va
sorgir de la mà de Labordeta un moviment de cantautors anomenat la Nueva Canción
Aragonesa, que va aglutinar gent com La Bullonera, Tomàs Bosque, així com a Joaquín
Carbonell que ja començava a compondre, i uns quans més, era una mena de nova
cançó a lo maño. La veritat és que la carrera musical de Joaquín Carbonell és
important, amb més de mitja dotzena de discos, encara que la literària la
supera. Ha actuat a França i Argentina i Uruguai en múltiples ocasions.
Paco Revuelta – La primera vez 1976
Quan es van posar de moda, en els 70, els
cantants que entremesclaren cançó d'autor amb pop i rock, un dels més
rellevants va ser Paco Revuelta. Les seves cançons anaven carregades de sexe i
la veu esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li donava un toc molt
personal a les seves composicions. Paco Revuelta va ser un cantant, de fet
podriem dir que cantautor, sorgit en els 70 que va tenir el seus quince minuts
de glòria. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen "Hueles a noche
de amor”, “Esa mujer” i “Antes de ti no hubo antes", al costat de "La primera vez" aquesta
cançó que avui sona a Un Toc de Rock i que es va editar en format single l'any
1976. Només recordo 
un LP seu que es va titular "Algunas de mis
canciones". Crec que el greu problema amb el que és va trovar Paco
Revuelta i altres com Alberto Bourbon, és que ell musicalment estaven entre
dues aigües. La veu i les cançons de Paco Revuelta no s’englobaven dins de
l'estil pop estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de
rock i a més a més Paco Revuelta no anava de cantautor al us. Possiblement això
va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que
veritablement era.
Alberto Bourbón – Antonio 1975
Ara i ja que hem parlat d’ell, tornarem a
escoltar un gran cantant també a cavall del cantautor i el pop, es tracta de
Alberto Bourbon que ja són paraules majors. Un altre dels cantautors sorgits a
finals del 60 i que van treure discos molt interessants, però que no va tenir
la repercussió que mereixia. Aquest tema, es un dels singles de la primera
etapa de Alberto Bourbon i va ser gravat a finals del 60 amb una versió mes
acústica, si be ya al 1972 va tornar-la a gravar tal i com la escoltem, amb un
bon acompañament orquestal. A mi aquesta cançó sempre m’ha recordat un noi del
meu carrer, a Sants, que vivia al principi del maiteix i que un diumenge quan va anar al
Rompeolas de Barcelona amb la seva familia va caure a un forat entre dos inmenses pedres 
quan tornava de comprar un gelat i el cos, aofegat, va ser
trovat a San Carles de la
Ràpita varias setmanes despres, crec recordar que aquell nen es
deia David i aurie de tindre en aquells moments uns 12 o 13 anys. Alberto
Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al
nostre país. Quan va deixar els escenaris no va abandonar la música i es va
dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia
Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84 i també va compondre
per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol,
Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. Va publicar 7 singles, el primer el
1968 i l'últim “Uniforme de franela” al 1975 i també dos LP's. Per cert, una
altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és
"Cuando seamos viejos" que ja os vaig dir que escoltariem un altre
día i ho recordo i ho farem, paraula de Mario Prades. Alberto Bourbon va morir
l’any 2001 a
causa d’un atac de cor. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama. A la foto Alberto Bourbon amb Rocío Jurado.
Joan Manuel Serrat – La Montonera 1978
En la meva modesta opinió, el més important
cantautor que hem tingut al país és Joan Manuel Serrat, a qui escoltarem ara
amb un tema que és tota una curiositat. Serrat va compondre aquesta cançó i va
ser prohibida a l'Argentina, de fet està considerada com una cançó
"maleïda" ja que a Espanya va ser el mateix Joan Manuel Serrat qui la
va prohibir. Us avanço que la qualitat musical no és tot el desitjable, però es
tracta d'un document històric que es va editar en versió flexi-disc pel Consejo
Superior del Movimiento Peronista Montonero, resident a Mèxic, per a ser difós
de forma clandestina a l'Argentina. Es diu que "La Montonera" era
Marie Anne Erize Tisseau (a la foto), una noia argentina de pares francesos, va
ser model i va protagonitzar portades de revistes. Es va convertir en militant
de base dels Montoneros, després de l'assassinat, a mans de la Triple A, del pare Carlos
Mugica, fent treballs socials entre els més desfavorits. L'any 1969, Marie Anne
va viatjar a Europa i va conèixer a Serrat i George Moustaki; es 
diu que també
va tenir una relació, encara que breu, amb Paco de Lucía. Marie Anne va ser
"desapareguda" el 15 d'octubre de 1976, a San Juan, al mig
del carrer i a la llum del dia. El militar a càrrec del seu segrest, Jorge
Olivera, sembla que fins i tot va presumir d'haver-la violat abans de ser
assassinada. En saber-se la notícia Joan Manuel Serrat va escriure aquesta
cançó que es va incloure al documental "Caçadors de la utopia" amb
arranjaments de Litto Nebia, anys més tard. Es diu que Serrat sempre va estar
relacionat amb l'esquerra revolucionària argentina i va contribuir
econòmicament en diverses ocasions. És clar que algunes fonts diuen que
posteriorment Marie Anne Erize Tisseau va aparèixer a Uruguai, estava viva,
encara que jo tinc els meus dubtes. La veritat és que Serrat no vol parlar del
tema i va vetar la seva publicació en qualsevol disc de la seva discografia
oficial, si bé en algunes ocasions, molt poques, ha dit que "La Montonera" estava
inspirada en una noia que es deia Alice a la qual creia que havien assassinat,
però que Serrat va descobrir, anys més tard que seguia viva.
Víctor Manuel – María Coraje 1970
En un dels programes de la passada temporada,
vaig parlar de les mares i el molt que és sacrifican per els fills sense que
veritablement els hi reconeixem com es mereixen i en massas ocasions, ens
adonem de tot el que ens fan falta i el que les estimem, sols quan ja no les
tenim amb nosaltres. Crec que mai dues paraulas com a nom “María Coraje” van
definir millor a una dona com a la protagonista d'aquest tema que ens porta
avui a per concloire Un Toc de Rock l'asturià Víctor Manuel i que és una de les
més representatives i carismàtiques d'aquest cantautor. Es va incloure a
l'àlbum “Quiero abrazarte tanto” que va publicar l'any 1970. Víctor Manuel San
José Sánchez (Mieres del Camino, 7 de juliol de 1947) és un cantautor,
productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com uns
dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon
o tercer single, editat l’any 1966 per 
el segell Belter, Víctor Manuel va
incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco
Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de
España por la gracia de Dios". Toma Ya! És clar que durant uns quants anys
Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de
reconèixer que era ell. La seva carrera donaria un gir polític de 180 graus i
va començar a tenir problemes amb el règim arran de la seva participació al
Festival del Atlántico de 1968, 
quan es va presentar amb les cançons “El tren
de madera” i sobre tot “El cobarde” que va ser considerada per les autoritats
canaries com una cançó antimilitarista i Víctor Manuel va estar a punt de ser
ficat a la presó. A mi aquesta “María Coraje” sempre em recorda a la meva avia,
una dona que en el meu record sempre serà menuda, arrugada i vestida de negre.
Era molt dura i va morir amb més de vuitanta anys, va emigrà a l'Argentina amb
el marit i tres fills, va tindre que tornar per l'enfermetat del seu marit i ho
va fer amb quatre fills i la casa a sobre. Va morir després de haver enterrat dos marits,
tres fills i un parell o tres de nets, sense oblidar que va ser traïda per dos
dels tres fills que seguien vius. Ramón, el meu fill gran sempre diu que era “La Yaya de les sardines”, pero
aixó es un altre história.
La frase per acabar Un Toc de Rock avui es de
l’actriu Drew Barrymore que va dir
“Al final, algunes de les coses que més ens
fereixen
es converteixen en les nostres majors fortaleses”
Per avui conclou, us deixaré en companyía de les
emissores per les que escoltes Un Toc de Rock dues vegades per setmana o
internet si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i toca baixar la
barraqueta. Ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario