Vull dedicar aquest programa al meu net Ramon que va estar a mi quan el vaig gravar (Mario Prades)
Benvinguts a Un Toc de Rock
Los Rebeldes – Harley del 66 1986
Avui començarem Un Toc de Rock amb “Harley del 66” un tema dels carismàtics
del grup i extret del segon treball discogràfic de Los Rebeldes “Esto es
rockanrol”, un mini-LP editat per Producciones Twins, el segell propietat de
Paco Martín i que es va publicar l'any 1986, encara que anteriorment i després
del seu primer LP "Cerveza, chicas y... rockabilly!" del 81, ja havia
tret un single amb el tema "Carolina" que per cert, va ser una de les
cinc cançons que es van incloure en el mini-LP. En aquest disc la formació
presentava canvis, Carlos Segarra s'encarregava del baix i la guitarra, a més
de cantar ja que el baixista Aurelio Morata havia abandonat el grup per crear
Aurelio y Los Vagabundos i també s'havia incorporat Dani Nel·lo al saxo,
seguint Moisès Sorolla enfront de la bateria. Aquest àlbum va ser la
consolidació definitiva de Los Rebeldes i va fer que fossin considerats ja la
principal banda espanyola de rock and roll. La revàlida musical va arribar a
finals del mateix any quan van publicar “Rebeldes con causa” que va ser el disc
que els va pujar a la part alta de les llistes, sobretot gràcies al tema
"Mescalina". Us diré que abans d'editar aquest mini-LP, Carlos
Segarra (a la foto) havia participat com a músic d'acompanyament en les gires espanyoles
del gran 
rocker nord-americà Sleepy LaBeef, tocant el baix i fent cors en dues
d'elles. Per cert, Carlos Segarra va néixer el 6 d’agost del 1961 al meu barri
de Sants. Quan Los Rebeldes es van crear l’any 1979 eren només tres components:
Carlos Segarra (guitarra i veu), Aurelio Morata (baix i veu) i Moisès Sorolla
(semi bateria), però per Los Rebeldes han passat molts anys, discos, músics i carretera,
si bé Carlos Segarra segueix mantenint viu l'esprit dels Rebeldes, tot i tindre
un grup paral·lel anomenat Carlos Segarra Rock’n’roll Club. Actualment Los
Rebeldes està integrat per Carlos Segarra (cantant i guitarra), Juan Francisco
García de Maya "Wichy" (bateria i cors), Alfonso Múgica (contrabaix),
Antonio Garrido (baix), Dani Pérez (saxo i cors) i Aurelio Morata (guitarra,
cantant i cors), però per Los Rebeldes han passat Santi Campillo que va ser
membre de M-Clan, Dani Nel·lo i uns quans més. L’any 2013 van treure el seu
últim treball fins el moment “123 Acción”.
J Teixi Band – En el sur de la ciudad 2013
Ara us porto a Un Toc de Rock una bona banda de
rock and roll i R & B. Des de l’ultim treball discogràfic de la J. Teixi Band que es va
publicar a finals de l’any 2013 i es titula "Grandes huesos negros",
us he seleccionat aquesta cançó que espero us agradi. En aquest tema ens parlen
de les coses que succeeixen "Al Sud de la ciutat". Quan la
diferenciació entre Nord i Sud es converteix en una cosa molt rellevant. Aquest
àlbum va representar la volta als estudis de gravació de la J. Teixi Band, després de
quatre anys. El grup l'integren en aquest disc Javier Teixidor (guitarra i
veu), junt a Daniel Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i
órgan) i Carlos Hens (bateria i cors), però van col·laborar Manuel Càceres,
César Guerrero i Juan Muro a la secció de metall, sense oblidar Rafa Hernández,
Ñako Goñi, Ramón Arroyo i Mario Torres. La J. Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans
bandes de rock and roll 
dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu
llegat musical, us estem parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups
han sonat al programa en diverses ocasions. Es va crear l'any 1997 i des de
llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants,
encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom
d'agrair encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió
massiva, però d'aquesta manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R
& B. La J. Teixi
Band van debutar amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva
cançó "Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un
anunci de televisió, crec que era de la Coca-Cola.
dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu
llegat musical, us estem parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups
han sonat al programa en diverses ocasions. Es va crear l'any 1997 i des de
llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants,
encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom
d'agrair encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió
massiva, però d'aquesta manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R
& B. La J. Teixi
Band van debutar amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva
cançó "Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un
anunci de televisió, crec que era de la Coca-Cola.
Más Birras – Cass, la chica más guapa de la
ciudad 1988
El grup aragones Más Birras es van donar a
conèixer gràcies a la cançó "Apuesta por el rock and roll" que es va
convertir en tot un himne sobretot per el suport que els hi va donar Jesús
Ordovás i van arribar a gravar cinc discos. L'història de Cass, una de les
seves millors cançons, és molt interessant i ens parla de la mort en un
accident de tràfic de "La noia més maca de la ciutat", la peça estava
composada per Gabriel Sopeña en col·laboració amb el poeta José Luis Rodríguez,
adaptant un text de Bukowsky. El tema obria el seu mini-LP "Otra
ronda", editat pel segell Interferències l'any 1988. Els Más Birras eren
un grup de rock de 
Saragossa creat l’any 1985 que va funcionar fins 1993. Más
Birras es va crear després de disoldres Golden Zippers i estaba integrat per
Mauricio Aznar (guitarra i veu) que era el seu líder, Miguel Mata
(baix), Víctor Jiménez (bateria) i Mariano Ballesteros (saxo) i va comptar amb
la constant col·laboració del músic i compositor aragonès Gabriel Sopeña que
després va passar a ser col·laborador habitual de Loquillo. Durant un temps van
tindre un segon guitarra, el músic Quino Díaz que després del tercer disc va
ser substituit per Josu García. Más Birras es van desfer l’any 1993. El seu
líder, Mauricio Aznar, va crear després Almagato, grup que feie una
mena de fussió de folklore argenti i pop i en el que seguia treballant quan va
morir l’any 2000 i Gabriel Sopeña es va unir a Loquillo encarregan-se així
mateix dels arrengaments i de la composición de moltes de les seves cançons.
Gabriel Sopeña també va gravar en solitari.
Los Gatos Locos – Cruce de caminos 1991 / 1994
Dins d'aquell rock and roll que sorgia al país,
en pugna amb la movida madrilenya, el punk o el pop edulcorat de duos, trios i
solistes, un moviment que a Catalunya lideraven Los Rebeldes, van anar veient
la llum altres grups més joves que volien prendre el testimoni, entre ells
destaquen Los Gatos Locos. L'any 1994 el grup cambrilenc Los Gatos Locos varen
publicar el disc “O te quedas o te vas” i aquest tema que escoltarem ara obria
l'àlbum. La cançó va donar títol originalment a un disc editat en 1991 sota
producció de Paco Trinidad que va ser el seu quart àlbum i es va reeditar en
versió CD l'any 2006. En aquest enregistrament Los Gatos Locos eren Fernando
Lavado (cantant i bateria) al costat de Juan Carlos Baena i Julio César Cano,
tots dos crec que van crear després el grup Los Especialistas. Los Gatos Locos
van començar a Cambrils i van debutar discogràficament l'any 1986 amb un àlbum
homònim que va ser la seva carta de presentació, però immediatament van sorgir
canvis en la formació. Aquell primer LP és possiblement el més ingenu de tots
els discos que van gravar, però també és el més sincer i 
purista de tots ells,
tenint en compte a més a més que en aquest disc és l’únic en què van participar
tots els membres originals de Los Gatos Locos i al costat del bateria i cantant
Fernando Lavado (a la foto) es trobava Bernardo de Haro (guitarra i veus) que
els va deixar quan es trobaven gravant el segon LP i que era el compositor de
molts temes del grup, els altres dos "gats" eren Jordi Llobet i
Germán, tot ells de Cambrils. Aquell primer àlbum va ser produït per ells i
gravat a Tarragona comptant amb Jordi Valls. Aquella primera gravació els va
costar només 6.000 de les antigues pessetes i es va editar a través del segell
Grabaciones Accidentales (GASA) que els va pagar per el màster 20.000 amb el
que ja van sortir beneficiats i les xifres de vendes van ser importants tenint
en compte que era una companyia petita i la seva distribució i promoció no era
l'adequada. Finalment del grup original només va quedar Fernando que va seguir
endavant en format de trio fins que es van desfer definitivament i ell va
emprendre carrera en solitari, després crearia un parell de grups, tot i que fa
uns anys va tornar a posar en marxa el projecte Gatos Locos. Per cert, Bernardo
que aleshores treballava a Correus i estudiava, actualment és un prestigiós
advocat, crec que amb despatx a Cambrils.
purista de tots ells,
tenint en compte a més a més que en aquest disc és l’únic en què van participar
tots els membres originals de Los Gatos Locos i al costat del bateria i cantant
Fernando Lavado (a la foto) es trobava Bernardo de Haro (guitarra i veus) que
els va deixar quan es trobaven gravant el segon LP i que era el compositor de
molts temes del grup, els altres dos "gats" eren Jordi Llobet i
Germán, tot ells de Cambrils. Aquell primer àlbum va ser produït per ells i
gravat a Tarragona comptant amb Jordi Valls. Aquella primera gravació els va
costar només 6.000 de les antigues pessetes i es va editar a través del segell
Grabaciones Accidentales (GASA) que els va pagar per el màster 20.000 amb el
que ja van sortir beneficiats i les xifres de vendes van ser importants tenint
en compte que era una companyia petita i la seva distribució i promoció no era
l'adequada. Finalment del grup original només va quedar Fernando que va seguir
endavant en format de trio fins que es van desfer definitivament i ell va
emprendre carrera en solitari, després crearia un parell de grups, tot i que fa
uns anys va tornar a posar en marxa el projecte Gatos Locos. Per cert, Bernardo
que aleshores treballava a Correus i estudiava, actualment és un prestigiós
advocat, crec que amb despatx a Cambrils.
La Blues Band de Granada – Mama’s Boy
1996
Ara us porto bon blues des d'Andalusia que ens
interpretarà La Blues Band
de Granada, una de les millors bandes de rhythm and blues que ens han arribat
des del Sud de la
Península Ibèrica. El tema us les he extret del seu tercer
àlbum “La Vida No
Es Facil” que es va publicar l'any 1996 a través del segell Big Band Records. Tot
i que es va dir que el seu nivell era inferior artística i tècnicament a
"Negro en tierra de blancos”, el seu segon àlbum, va aconseguir l'aprovació
massiva de la crítica, sent escollit com a Millor disc de Blues Nacional de
l'any. Cal reconèixer que Andalusia i Catalunya són els focus més importants
del R & B a Espanya, tot i que tambè es desenvolupa en altres punts de
l'estat. En aquest disc el grup s'havia reestructurat i es van incorporar la
cantant suïssa Connie Resch, Joaquín Caballero al baix i Javier Avilés davant
de la guitarra solista i els teclats. Van tornar a produir-se canvis en el si
de la Blues Band
de Granada i l'any 1998 Connie Resch i Joaquín Caballero deixen la banda per
desavinences 
amb la resta, entrant com a cantant Celia Mur que venia del món
del jazz i el baixista passa a ser Pepe Castro, tornant novament al grup
Estanis Peinado, un dels fundadors. La Blues Band de Granada van realitzar una gira
l’any 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels
seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar van fer
al·lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant rhythm and
blues, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any
2006 la Blues Band
de Granada celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va
participar com a guitarra convidat el britànic Otis Grant, de fet han actuat
junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand
Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009 i es l’últim àlbum
que la Blues Band de Granada
ha tret fins el moment que jo recordi.
Fuego – Bluesy friendship 1994
Un dels grans guitarristas que tenim a Catalunya
es Joan Vinyals. El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida
en aquells temps pel amic Fede Sardà, avui a la sala Luz de Gas que dirigeix
amb el seu fill, es va instal.lar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va
gravar un CD titulat "Let's play the blues" del que us extrec aquest
tema i del que a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna que altre peça d’ell.
L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius
i es va editar a finals de 1994
a través del segell AZ Records propietat de Braulio Paz.
Va ser un treball de Fuego! ple de qualitat i R & B amb versions i cançons
pròpies que també va comptar amb les col·laboracions de Carme Canela, Big 
Mama
Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i
uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals
(Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi
"Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren
un trio. Uns anys més tard Joan Vinyals forma part del grup Arsenik, amb els
qui toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va
acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics
de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i
Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a
la vegada que toca i col·labora amb molt diversos músics com Ramoncín, Luz
Casal, Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex
Warner, Big Mamma, Dani Nel.lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. De fet, quan
Joan Vinyals em va regalar aquest CD havia vingut a Reus amb la Dharma, encara que tinc
dubtes si va ser amb Los Rebeldes.
La Soul Machine – Tu es meva, jo sóc
teu 2015
L'amic Quimet Curull, amb el qual realitzo el
programa El Temps Passa i que és també un bon músic, em va descobrir a aquest
nombrós grup de Falset, a Tarragona, als quals jo he de confessar que no
coneixia tot i que porten més de 15 anys desgranant bon soul amb tocs de rhythm
and blues des del Priorat. Ell els va veure en directe en un concert i va
quedar al·lucinat per l'extrema qualitat de La Soul Machine. Aquest
tema que compartirem ara en Un Toc de Rock us el he extret del seu àlbum “Terra
Negra” en el qual tots els temes, a excepció d'un cantat en anglès, estan
interpretats en català. Aquest és el segon disc de La Soul Machine que van
debutar l'any 2010 amb "Soul.cat" en el qual les deu cançons eren
versions, però en aquest segon disc que s'ha fet esperar, la veritat, tots els
temes estan composats per ells a excepció de dues versions. El títol del nou
disc “Terra Negra” que es va posar a la venda el 4 de setembre 
del 2015, no ha
estat escollit a l'atzar, com ens expliquen ella mateixos. “Terra negra” integra tres conceptes importants per a la banda: la música negra, la terra negra del
Priorat (a causa de la llicorella) i els vins negres. L'objectiu es traslladar
aquest caràcter al nou disc de música negra feta per gent del Priorat. Per
cert, la Soul Machine
també van gravar a finals d'any una nadala i aquest estiu han estat, si no
estic equivocat, els protagonistes de la cançó de l'estiu de TV3, encara que no
estic segur del tot perquè he de confessar que jo que reconec contemplo poc la
televisió, mai veig la televisió autonòmica catalana, la considero massa
manipulada.
La Soul Machine, bona música soul des de el Priorat
Bars – La nit més cega 1991
Amb un grapat de discos a l'esquena i
prácticamente vint anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock-
blues dins de les nostre terres catalanes. En aquesta cançó, extreta del LP
“Mala idea” publicat per DiscMedi l’any 1991, Bars son la cantant Montse
Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi
Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants
a la formació, crec que junto a Montse i Tony, els únics que queden dels antics
components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i
Charlie Oliver. En aquesta gravació van col·laborar Toni Saigi “Chupi” (piano,
órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió) que per
cert, van ser els productors del disc que es va gravar al estudis Aurha,
propietat de Maurizio Tonelli que 
va ser el técnic de só, entre els mesos
d’abril i maig del mateix any. “La nit més cega” va ser composada per Montse
Llaràs, Jordi Garròs i Jordi Coma. Bars van començar a treballar l'any 1987,
però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui
Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no
volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història,
amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva
cantant els va apartar dels escenaris en massas ocasions.
Lorenzo Santamaría – La Ruleta del Amor 1995
Tot i les seves moltes balades, un dels grans
rockandrrolers del país és l’amic Llorenç de Santamaría que ens arriba avui a
Un Toc de Rock amb un altre tema extret del que al meu parer és el seu millor
disc, l'àlbum "Corazón de Rock and Roll", produït per Carlos Segarra
i la veritat és que a aquest disc li estem traient suc ja que l'estic
exprimint. "La Ruleta
de l'Amor" és una gran balada i escoltant-la us donareu de seguida compte
del perquè mereixia sonar al programa. Lorenzo Santamaría és un bon amic i a
més està afegit als "Amics de Un Toc de Rock" que ens coordina des de
el seu facebook Montse Aliaga. El veritable nom de Lorenzo Santamaría és
Llorens Roselló Horrach i va néixer a la població mallorquina de Santa Maria
del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar
quan es va 
separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70.
L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va
anomenar Los Chelines, però
van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara
que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva
carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui
no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no
me olvides”, “Por ese amor” o “El último beso", entre moltes altres, però
no hem d'oblidar cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com "Quise
ser una estrella de rock and roll", “Rosy”, "Blue jeans" i un
dels seus millors discos, aquest CD "Corazón de rock and roll” que va
publicar l’any 1995 mitjançant el segell Divucsa. Dins d’aquest disc també hi
ha una bona cançó, dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla
que llavors feia poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”,
títul molt explicatiu i un dia d’aquest us la puntxo, paraula de Mario Prades.
Lejos de Allí – En la parada 1989
Aquesta cançó del grup sevillà Lejos de Allí us
la vaig prometre també la passada temporada i ha arribat el moment de complir
lo promès i posar-la. La lletra em va agradar des de la primera vegada que la
vaig escoltar i tot i que pot ser titllada de cançó per adolescents, tracta
dels problemes d'aquesta parelleta de la que ens parlan, per poder gaudir
d'intimitat i estimar-se no són solament quelcom anherente a la joventut. Jo
recordo una vegada, a Barcelona, buscant desesperadament un hotel i no trobar
cap habitació disponible, era un dissabte a la nit i havia futbol, jugava el
Barça i l'Atlètic de Madrid, els hotels estaven plens i aquells que disposaven
d'habitacions lliures demanaven documentació i la noia que estava amb mi tenia
poc més de 18 anys, en aquelles èpoques l'edat en què deixaves de ser menor era
als 21. Finalment vam haver de aparcar el cotxe en un pàrquing a l'aire lliure,
a un patí interior, del carrer Tuset i quedar-nos allà, arriscant-nos a ser
sorpresos, és clar. Els protagonistes d'aquesta cançó, com no disposen ni tan
sols de cotxe i al cinema l'acomodador vigila amb la seva llanterna, finalment
busquen la 
intimitat en una parada d'autobús, la qual cosa encara és més
bèstia. Aquesta peça es trovaba al seu primer disc amb el nom del grup per
títol, editat l’any 1989. Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons
instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants i joves, composades per
ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la
joventut, el que va fer que arribessin al públic immediatament. És clar que els
van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de
ràdio-fórmula i això a la llarga passa factura, va significar canvis i
finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres
discos, l'últim l'any 1993. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo
i Mané Larregla, si bé durant un temps van ser tres. "Te siento
ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara
traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané
Larregla (a la foto) es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor
del "Homenaje a Jesús de la
Rosa" de Triana i és guitarrista del grup Distrito 14.
Linda Ronstadt – El lago azul 1977
Ara en el nostre viatje per els records saltarem
fins els Estats Units. Quan fa un parell o tres de de temporades vam escoltar a
Linda Ronstadt us vaig dir que la cançó ”Blue Bayou” també la havia gravat en
castellá, dons bé, he rebut un correu demananme-la, per tant aquí la teniu,
però que consti que ja l’haviem escoltat a Un Toc de Rock. Linda Ronstadt es
coneguda també pel sobrenom de la
Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, el seu nom complet és
Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està
englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils
molt diversos com el rock i el mariachi i també ha cantat en castellà en
diverses ocasions. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8
discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben
pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18
de juliol de 2004 en el curs d'una 
actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va
lloar públicament a Michael Moore i la seva pel·lícula documental
"Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada
i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino
que va anunciar que mai més tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt
apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un
anunci de llevaneus amb Barney Gumble. La cançó que escoltem ara i que com us
deia en anglés es va titular “Blue bayou", es una composició de Roy
Orbison i Joe Melson. Aquest “peaso cansión” va ser un dels gran èxits de Linda
Ronstadt que la va gravar l’any 1977 i va vendre més de dos milions de singles
i va ser disc de platí i arriban al segon lloc a les llistes de country del
Billboard i al tercer a les de pop, en la versió original en anglès, és clar.
Manolo Galván – Hijo de ramera
Aquesta és posiblement la millor cançó en la
carrera del cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant, concretamente
a Crevillente, el 13 de març de 1946 i que en els seixanta va ser líder de Los
Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidorn l’any 1968 amb “La vida
sigue igual” i que després es van reconvertir en La Zarzamora fins que ell
va llantar-se en solitari. Quan Manolo Galván va compondre i gravar aquesta
peça que escoltem avui per concloure el programa, la discogràfica no va tenir
els pebrots de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i
van haver de canviar-li el títol “Hijo de ramera” perquè fos acceptada. La van
anomenar "Hoy no me levanto" i així es va publicar. Finalment Manolo
Galván, desenganyat de la música a Espanya, de les emisores de radio-fórmula i
els censors, s’en va anar cap a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en
actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva 
retirada. Va morir a Bella
Vista, Argentina, el 15 de maig de l’any 2013. A l’Argentina Manolo
Galván va tornar a gravar la cançó, amb arranjaments musicals més agressius i aquesta vegada amb el títol original "Hijo de
ramera" i que és la versió que escoltem avui a Un Toc de Rock. La veritat
és que es tracta d’una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant-li
a la seva mare perquè Pedro "el del alcalde" a l'escola li va dir
"Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li al seu fill que es va
tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i dient-li al seu
fill que “…de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi
buen niño para aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel i salvatge no
va ser per la seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”. El que ens
resulta curios es que a Espanya la lletra passes la censura i el títol, pero una
sola paraula, no.
La frase per acabar el programa d'avui és del
filòsof francès Jean Jacques Rousseau (1712-1778) que va manifestar
"La igualtat de la riquesa ha de consistir
en que
cap ciutadà sigui tan opulent que pugui comprar
a un altre i cap tan
pobre que es vegi necessitat
a vendre’s”
Conclou Un Toc de Rock, ara us quedareu en
companyía de les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana
o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o
les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara
baixaré la barraqueta un altre vegada, ens retrobarem en el proper programa. A
reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario