El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 29 de septiembre de 2016

Un Toc de Rock 11-06


Al llarg de la història musical han sorgit els que s'han denominat "supergrups", artistes de consolidada trajectòria que s'han unit per treballar junts. La majoria d'aquestes bandes han tingut una vida efímera gravant pocs discos, però d'altres s'han sabut mantenir durant anys i podem dir que tots han deixant pàgines d'or en la història del rock. Avui a Un Toc de Rock ens centrarem en superbandas i tindrem a Blind Faith, Cream, The Highwaymen, Crosby Still & Nash, Power Station, Traveling Wilburys, The Firm, Dirty Mac, Asia, Emerson Lake & Palmer, The Honeydrippers, Traffic i la primera de la història del rock The Million Dollars Quartet que estava integrada per Elvis Presley, Carl Perkins, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis i que van gravar un únic disc al 1956. Comencem ara el nostre viatge musical pels records des de totes les emissores que emeten el programa dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Soc Mario Prades i ara obriré la barraqueta

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Million Dollars Quartet – When The Saints Go Marchin´ In 1956

El que podríem considerar de la de l'època moderna, tot i que ja hagin passat més de cinquanta anys, sorgeix en a casa d'. Amb ells començarem avui. La història és curiosa i us la explicaré. A casa d' es van reunir , , primer supergrup Història de la Música una nit de gresca i molt d'alcoholElvis Presley Un Toc de RockElvis PresleyJohnny CashJerry Lee LewisCarl Perkins i el propi Elvis. Va començar a córrer l'alcohol i van agafar les guitarres i el piano i es van posar a cantar cançons que ells recordaven sobre la marxa. Algú, es diu que va ser Carl Perkins va connectar un magnetòfon de bobina i aquella mena de jam session, entre rialles i alcohol, va ser gravada. Es diu que Carl Perkins va manifestar: "Si sortíssim a l'escenari tots junts haurien de pagar-nos un milió de dòlars per actuar" i aquella gravació va quedar batejada com “The Million Dollard Quartet”. L'endemà es la van mostrar a Sam Phillips de Sun Records i aquest va veure el cel obert i va decidir ficar-los en un estudi i realitzar un enregistrament ben fet i publicar-la en disc. Va ser el 4 de desembre de 1956, al Sun Record Studios de Memphis, Tennessee. El problema va ser que estant tots ells serens i sense bourbon la cosa no acabava de funcionar i no van aconseguir realitzar un enregistrament decent. Finalment i després de polir tot el que els tècnics van poder la cinta original, el disc es va publicar utilitzant la gravació existent. Altres fonts afirmen que va ser una reunió casual en els estudis Sun Records on Carl Perkins, que per aquell llavors triomfava amb la seva cançó "Blue Suede Shoes" i acompanyat pels seus germans Clayton i Jay i pel bateria W. S. Hollan estava gravant el tema "Matchbox". També estava un jove Jerry Lee Lewis quan va arribar Elvis Presley que ja era artista de RCA, amb la seva amiga Marilyn Evans. En escoltar el que s'estava gravant Elvis va proposar realitzar una jam a la qual es va sumar Johnny Cash, un cantant que es decantava més pel country i allà va sorgir l'àlbum “The Million Dollars Quartet”. La veritat no sabem quina és, però jo sempre m'he decantat més per la primera opció ja que la qualitat de l'enregistrament, com comprovareu, deixa molt a desitjar. Aquest tema és una versió del clàssic del gospel "La marxa dels Sants", d'autoria anònima que s'ha convertit en un estàndard del jazz. Val a dir que sols van actuar una vegada junts en públic com The Million Dollars Quartet.

The Dirty Mac – Blues Jam 1968 / 1996

Escoltarem ara aquest tema a càrrec de Dirty Mac, un supergrup britànic en el qual van militar John Lennon de The Beatles, Eric Clapton que en aquella època militava a Cream, Keith Richards dels Stones i Mitch Mitchell que era bateria del The Jimi Hendrix Experience i que va morir el 12 de novembre del 2008 a Portland, Oregon. La idea va ser de John Lennon que havia de gravar la banda sonora del musical “The Rolling Stones Rock and Roll Circus”. L'enregistrament d'aquest únic disc va tenir lloc en directe l'11 de desembre del 1968. Val a dir que aquesta va ser la primera vegada que Lennon tocava en públic sense els altres Beatles des de la formació de la banda a principis dels anys 60. L'àlbum es va titular "The Dirty Mac Sessions Rock and Roll Circus", però no es va publicar fins a l'any 1996. Per cert, posteriorment es va incloure un enregistrament amb Yoko Ono i el violinista Ivry Gitlis, era el tema "Whole Lotta Yoko" que bàsicament era una improvisació en clau de blues amb els clàssics crits desagradables de Yoko de fons. A John Lennon se li va ocórrer el nom creant un joc de paraules pres del grup Fleetwood Mac, que en aquella època es deia Peter Green's Fleetwood Mac.
The Dirty Mac, una superbanda britànica de curta vida

Blind Faith – Well All Right 1969

Quan Cream, la considerada oficialmente primera superbanda del rock, es va desfer, les inquietuds musicals de Mà Lenta es van centrar en fer un altre supergrup, molt més complet musicalment i a mitjans de 1968 neix Blind Faith. Al costat de Eric Clapton (guitarra) que havia militat a The Yarbirds i després a la banda de John Mayal abans de crear Cream, trobàvem a Ginger Baker (bateria) que havia tocat amb Graham Bond Organisation i també a Cream, el cantant i organista Steve Winwood que va militar anteriorment a The Spencer Davis Group i Traffic que s'havien separat temporalment, i Ric Grech (baix) que havia tocat amb Family. Tan sols van gravar un àlbum, en els Olympic Studios entre abril i maig del 69, una peça de col·leccionista en la seva versió original en vinil, la publicada a l'agost de 1969 ja que anys més tard seria reeditat en vinil i en els noranta en CD i remasteritzat. L'àlbum, titulat simplement "Blind Faith" i del qual us he extret aquest tema que va ser composat per Norman Petty, Buddy Holly, Jerry Allison i Joe B. Mauldin, va aconseguir el primer lloc del Billboard. La portada original que veureu al blog, va ser censurada a Espanya. Mostrava la fotografia d'una noia de tot just catorze o quince anys, nua i amb un avió a les mans. Però esteu en un error. No va ser censurada pel fet que la nena estigués nua mostrant els seus menuts pits, no senyor, la causa va ser que el cast i digne censor va entendre ràpidament que aquell avió era un "símbol fàl·lic" i allò no podia tolerar-se. La va fer el fotògraf Bob Seidemann, amic personal d'Eric Clapton i popular per les seves fotos de Janis Joplin i del grup Grateful Dead i la model era la filla de Ginger Baker. És clar que no només els censors espanyols la van prohibir, als Estats Units també va ser prohibida i la van canviar per una foto del grup, encara que a Espanya crec recordar que la portada va ser tota de color vermell amb el nom del grup escrit, però no estic segur. L'any 2001 el disc de Blind Faith es va editar de nou incloent temes inèdits i jam sessions, a més de dos temes gravats en un concert al Hyde Park.

Cream – Sunshine of your love 1967

I ja que hem parlat de Cream, anem a escoltar-los a Un Tock de Rock. Aquest tema, un dels més populars de la seva carrera, es va incloure a l'àlbum "Disraeli Gears", segon disc de Cream i editat al novembre del 1967 que es va col·locar entre els cinc àlbums més venuts tant a Estats Units com al Regne Unit. Va ser el primer treball del grup que només va incloure cançons pròpies. El disc es va gravar entre el 11 i el 15 de maig del 67, en els estudis Atlantic i el productor va ser Felix Pappalardi. La cançó que es va publicar en single sent Disc d'Or, va tenir un gran impacte en la gent que va començar a escoltar un altre estil de rock, una forma més dura amb molt ús de les guitarres distorsionades. En aquest tema destaca precisament el riff de guitarra a càrrec d'Eric Clapton. La cançó va ser escrita pel baixista Jack Bruce, Pete Brown i Eric Clapton. Per cert, la portada de l'àlbum, amb tall molt psicodèlic, és obra de l'artista australià Martin Sharp. Cream eren Eric Clapton (guitarra i veus), Jack Bruce (baix, piano, harmònica i veus) i Ginger Baker (bateria, percussió i veus). Es van crear a Londres al 1966 i va ser una idea del baixista i cantant Jack Bruce i en el seu so barrejaven blues amb rock progressiu, tocs depsicodèlia i pop, destacant en la seva música l'ús, per part d'Eric Clapton, del pedal per a guitarrawah-wah. Tot i que només van estar en actiu quatre anys, Cream han arribat a vendre més de 15 milions de discos a tot el món. Després de gravar quatre àlbums “Fresh Cream”, “Disraeli Gears”, “Wheels of Fire” que era doble i "Goodbye", Cream es va separar, a finals del 1968, a causa de la mala relació existent entre Ginger Baker i Jack Bruce, tot i que aquestes diferències ja venien de quan tots dos tocaven a The Graham Bond Organisation. Cream van tornar a reunir-se l'any 1993 amb motiu del seu ingrés en el Rock and Roll Hall of Fame i també al 2005, per a unes actuacions al Royal Albert Hall i el Madison Square Garden, però no hi va haver continuïtat. El 2006 van rebre un Grammy honorífic en reconeixement a la seva curta, però brillant carrera. Eric Clapton havia militat anteriorment a The Yardbirds i John Mayall & the Bluesbreakers, mentre que Ginger Baker havia estat el bateria de The Graham Bond Organisation, el mateix que Jack Bruce que també havia militat al Powerhouse al costat de Clapton.

Traffic – Walking in the Wind 1974

Una altra gran superbanda britànica que tot i donar inicialment la impressió que anava a ser un grup de curta vida, va tenir una longeva trajectòria professional va ser Traffic, el grup de Steve Winwood i aquest tema que us he seleccionat perquè compartim ara a Un Toc de Rock, us el he extret del seu àlbum “When The Eagle Flies” que va publicar el segell Island Records al 1974, sent Disc d'Or als Estats Units i que és, en la meva modesta opinió, un dels millors treballs de Traffic. Aquesta cançó es va publicar en single l'octubre del mateix any, incloent una versió instrumental del mateix tema a la cara B. En aquest enregistrament Traffic són Steve Winwood (cantant, òrgan i guitarra), el jamaicà Rosko Gee (baix), Jim Capaldi (bateria, teclats i veus) i Chris Wood (flauta i saxos). La veritat és que també van comptar amb Rebop Kwaku Baah a la percussió, però no consta en els títols de crèdit de disc. L'àlbum va aconseguir el lloc 9 en els Estats Units, però només va arribar al 31 a Anglaterra. Traffic es crea l'any 1966 a Birmingham, quan Steve Winwood deixa Spencer Davis Group i s'uneix a Jim Capaldi, Chris Wood i Dave Mason, els quatre es reunien en un local anomenat The Elbow Room en el que realitzaven jam sessions, d'aquestes sorgeix Traffic que van gravar el seu primer sinble "Paper Sun" al 1967 i van debutar després amb el LP “Mr. Fantasy”. Al 1968 i durant una gira per Estats Units, Dave Mason anuncia que es queda al país i deixa el grup el que en principi va representar al dissolució de Traffic i de tornada a Anglaterra Steve Winwood forma una altra superbanda Blind Faith als que hem escootat abans, però només va durar un any i un àlbum. Després de la dissolució de Blind Faith Winwood decideix llançar-se en solitari i grava el seu primer àlbum en el qual van col·laborar Chris Wood i Jim Capaldi i que finalment es converteix en un àlbum de Traffic, va ser el disc "John Barleycorn Must Die". Allò representava la tornada de Traffic i l'any 1971 se li uneix Rick Grech com baixista, Jim Gordon del grup Derek and the Dominos al capdavant de la bateria i Rebop Kwaku Baah a les percussions, fins i tot i durant una gira se'ls incorpora de nou Dave Mason i treuen l'àlbum en directe "Welcome to the Canteen". De nou sense Dave Mason graven "The Low Spark of High Heeled Boys", però Jim Capaldi es llança en solitari i Grech i Gordon deixen la banda. Winwood pateix una peritonitis amb llarga recuperació després de la qual se li uneixen el bateria Roger Hawkins i el baixista David Hood. Traffic segueix patint canvis, encara que sempre entorn de Steve Winwood com a personatge aglutinador i líder i torna Jim Capaldi, amb el qual graven al 1974 “When the Eagle Flies”. Entra el jamaicà Rosko Gee i finalment el grup es dissol. Steve Winwood comença llavors la seva carrera en solitari, encara que l'any 1994 ell i Jim Capaldi tornen a posar en marxa Traffic, publicant "Far From Home" i realitzen una gira sense continuïtat. Chris Wood havia mort l'any 1983.

Asia – Heat of  the Moment 1982

Escoltarem ara al programa d'avui aquest tema, la cançó més representativa i comercial d'Asia, el gran supergrup de l'AOR britànic. Es trobava recollida en el seu àlbum de debut titulat simplement "Àsia" que es va publicar el 18 de març de 1982. El disc es va gravar entre els mesos de juliol i desembre de 1981 en els estudis Townstone de Londres. El single amb aquest tema que s'havia publicat a l'abril, com a avançament del LP, va aconseguir el primer lloc en les llistes de rock i el quart en les de pop del Billboard. Curiosament al Regne Unit només va pujar el 48. La cançó va ser composada per John Wetton i Geoff Downes. A Anglaterra el single va incloure “Time Again” como cara B, però en la resta del món la cançó va ser “Ride Easy”. Asia és un dels grups britànics mítics de l'anomenat AOR, va ser fundat per John Wetton, Geoff Downes, Carl Palmer i Steve Howe (els que tocan en aquesta gravació) al gener de 1981 i inicialment sorgeixen com un supergrup ja que els seus membres havien estat components de bandes històriques com Yes; King Crimson, Emerson, Lake and Palmer i The Buggles. La veritat és que al llarg dels anys per Asia han passat músics de la talla de Greg Lake (baix i cantant), Guthrie Govan (guitarra), Mandy Meyer (guitarra), Pat Thrall (guitarra), Al Pitrelli (guitarra), Michael Sturgis (bateria), John Payne (cantant i baixista), Aziz Ibrahim (guitarra), Tomoyasu Hotei (guitarra), Elliot Randall (guitarra), Simon Phillips (bateria), Luis Jardim (percussió), Chris Slade (bateria), Jay Schellen (bateria) i un grapat més, tot i que la majoria d'ells sempre han constat com "músics convidats". Asia que van editar un nou disc fa pocs mesos titulat "Gravitas" i a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cancó d’ell, està integrat actualment per Geoff Downes (teclats), Carl Palmer (bateria), John Wetton (baixista i cantant) i Sam Coulson (guitarra) que va substituir a Steve Howe el gener del 2013 (tots quatre a la foto) La carrera discogràfica d'Asia és una cosa digne d'atenció, han publicat tan sols 13 àlbums d'estudi, però s'han editat 24 recopilatoris i han tret 28 discos en directe, 3 EP's i 31 singles.

Power Station – Harvest for the world 1985

Aquest tema que ens portaran The Power Station, va ser un èxit del grup nord-americà The Isley Brothers que el van gravar en 1976 i que també van plasmar en un dels seus discos The Christians. Es va incloure a l'únic LP que van gravar i que es va titular com ells "The Power Station", editat al març de l’any 1985 i que va pujar al número 12 en el Regne Unit i al 6 en la llista d'àlbums dels Estats Units. Es van crear a Nova York l'any 1974 i va ser una idea de John Taylor (baix) i Andy Taylor (guitarra), tots dos membres de Duran Duran que es trobava en una etapa sabàtica, al costat del cantant Robert Palmer i el bateria Tony Thompson que havia estat component del grup Chic. Van comptar amb Bernard Edwards que també havia estat component de Chic com a productor i manager. L'origen el trobem el 23 de juliol de 1983, quan Duran Duran va realitzar un concert benèfic a Villa Park i al qual van convidar a Robert Palmer. Van decidir unir-se amb la idea de crear un so més  proper al hard rock americà i acorden gravar una versió del  "Get It On (Bang A Gong)" de T. Rex, però finalment decideixen gravar un àlbum sencer amb un cantant diferent en cada pista, tot i que finalment van decidir que fos Robert Palmer qui intervingués en totes elles. Del disc es van extreure tres singles que es van classificar en les llistes de gairebé tot el món. El 16 de febrer del 1985, The Power Station toquen en directe els temes "Some Like It Hot" i "Get It On (Bang A Gong)" en el Saturday Night Live, però cal dir que aquesta va ser l'única ocasió en què Robert Palmer va tocar en viu amb la formació original. L'èxit obtingut va fer que Robert Palmer gravés un altre disc en solitari "Riptide" i abandonés el projecte pel que va ser acusat d'aprofitar-se dels seus companys. Per realitzar la gira que estava programada va entrar en el seu lloc el cantant i actor Michael Des Barres. Per cert, amb ell The Power Station van escriure i van gravar la cançó "We Fight for Love" que es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula “Commando”, protagonitzada per Arnold Schwarzenegger. A la fi de l’any 85 The Power Station es separen, John Taylor va tornar a Duran Duran, Andy Taylor va decidir deixar Duran Duran per començar com a solista, Tony Thompson va ocupar el lloc de John Bonham a Led Zeppelin, però es va retardar ja que va patir un accident de trànsit. Robert Palmer va continuar la seva carrera en solitari, mentre que Des Barres va llançar el seu segon àlbum en solitari al 1986. Així i tot The Power Station tornen deu anys més tard amb els seus membres originals, incloent Palmer. No obstant això, problemes personals amb John Taylor el van forçar a retirar-se abans que l'àlbum que anaven a gravar s'acabés. Bernard Edwards (ex baixista de Chic) entra en el seu lloc i acaben "Living In Fear" al 1996. Quan Bernard estava preparant-se per una gira amb el grup, mor per una pneumònia durant un viatge al Japó. El grup va decidir seguir endavant i entra el baixista Guy Pratt i després Yanes Manny, amb Lucas Morley com a segon guitarra, però The Power Station es dissol definitivament poc després.

The Hightwaymen – The Devil’s Right Hand 1995

The Highwaymen van ser la superbanda del country, una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson (30 de abril de 1933), Johnny Cash (26 de febrer de 1932 -12 de setembre de 2003), Kriss Kristofferson (22 de Juny de 1936) i Waylon Jennings (15 de juny de1937 – 13 de febrer de 2002). The Haighwaymen van gravar sols tres LP's i per soposat, van realitzar les seves corresponents gires i a més a més és van publicar dos recopilatoris, això és rendibilitzar la feina ben feta. Una reunió d'aquest tipus, de grans estrelles, és una cosa que a Espanya i molts anys més tard realitzarien Miguel Ríos, Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Serrat, Ana Belén, Pablo Milanés, Fito Paez, Silvio Rodríguez, Loquillo, Ariel RotMenaix a Truà i uns quants més, però que com podeu veure, no era un invent nostre. Ho he dit en diverses ocasions “Tot està inventat a la viña del Senyor”. Aquesta peça que compartim ara a Un Toc de Rock, es trovaba al LP “The Road Goes On Forever”, tercer disc de The Highwaymen editat el 4 d’abril de 1995 i que va ser reeditat en versió CD incluin-li al títol “10th Anniversary Edition”, el 8 de novembre del 2005. Va ser el últim disc que van poguer gravar ja que Waylon Jenning va morir l’any 2002 i Johnny Cash al 2003.

Crosby, Still & Nash – Just a song before I go 1977

Quan Neil Young va deixar la primera superbanda del rock americà, els seus tres companys van tornar a la formació inicial del primer disc i van seguir treballant. La veritat és que la línia guitarrera del canadenc sempre va xocar amb els objectius dels seus companys, era molt més dura i seca que les suaus i harmòniques melodies country-rock de Crosby, Still & Nash. Neil Young va intentar convertir als tres supermúsics en la seva banda d'acompanyament, volent imposar les seves idees i criteris musicals i va haver de retirar-se amb la cua entre les cames. Aquest tema de Crosby, Still & Nash es va publicar el 1977 en format single amb "Dark Star" a la cara B. Aquesta cançó va ser escrita per Graham Nash per a l'àlbum “CSN”, tercer disc del grup i el primer de la nova etapa sense Young que de fet només va gravar amb ells l'álbum "Deja Vu". "CSN" va arribar a la terceraposició del Billboard i aquesta cançó al 7. En la gravació del llarga durada i a més de David Crosby, Graham Nash i Stephen Stills que cantaven i tocaven un munt d’instruments cadescun d’ells, van comptar amb Ray Barretto (percussió i congues), Mike Finnigan (òrgan i teclats), Joe Vitale (sintetitzador, flauta, bateria, teclats i vibràfon), Jimmy Haslip (baix), Craig Doerge (piano, teclats i cors), Tim Drummond (baix), Gerald Johnson (baix), George Perry (baix) i Russ Kunkel (percussió, congues i bateria). L'àlbum va ser llançat en CD el 25 d’octubre del 1990 i després de ser remesclat a Ocean View en format digital, va ser reeditat novament el 20 de setembre de 1994.

Traveling Wilburys – Congratulations 1988

Ara escoltarem un tema que ens portaran un altre de les grans superbandas del rock, The Traveling Wilburys, un grup integrat per la unió de George Harrison, Jeff Lynne de la ELO, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty, acompanyats a la bateria per Jim Keltner que era un prestigiós músic d'estudi que havia intervingut en gravacions i gires amb George Harrison, John Lennon, Yoko Ono, la Plastic Ono Band i Ringo Starr, sent un dels bateries en el famós "Concert per Bangla Desh". The Traveling Wilburys va ser una idea de George Harrison després d'haver publicat el seu àlbum "Cloud Nine", crec que va ser al 1988 i curiosament el nom del grup deriva d'una frase que en la gravació d'aquest disc empraven Harrison i Jeff Lyne per referir-se a els errors "We'll bury' em in the mix" que podríem traduir com "els enterrarem a la barreja" i que es va convertir finalment en The Traveling Wilburys. Tot comença en un dinar entre Harrison, Lynne i Roy Orbison, després es van reunir a l'estudi de Bob Dylan a Malibú, Califòrnia per gravar la cara B del single "This Is Love", de l'àlbum "Cloud Nine" de Harrison. Tom Petty en l'enregistrament, va intervenir de forma casual, ja que Harrison s'havia deixat la seva guitarra a casa de Petty i tots dos van tornar junts a l'estudi de Dylan. Tots ells van gaudir tant treballant junts que van decidir gravar un àlbum complet i es van posar les piles sorgint "Traveling Wilburys Vol. 1", dels que us he extret la peça que escoltem ara. Les cançons de l’àlbum van ser composades entre els cinc i es va gravar en tan sols deu dies al maig de 1988 al jardí de Dave Stewart, component d'Eurythmics. Aquell àlbum va ser triple disc de Platí als Estats Units. És clar que al principi ells van sortir en els títols de crèdit amb pseudònims i fingint ser germans, fills d'un tal Charles Truscott Wilbury. Pocs mesos després de l'enregistrament moriria Roy Orbison, el 6 de desembre de 1988. En el seu honor, en el videoclip del tema "End of the Line" van incloure la guitarra elèctrica d'Orbison gronxant en un balancí mentre la resta del grup tocava la cançó. La resta dels músics van gravar un segon i últim àlbum, intencionadament amb el títol de "Traveling Wilburys Vol. 3", editat a l'octubre de 1990 que va obtenir un èxit inferior al seu predecessor en aconseguir "només" el lloc onzé a la llista del Billboard i el catorzé a Anglaterra. No van tornar a gravar i allà va acabar The Traveling Wilbury, encara que l'any 2007 es va publicar "The Traveling Wilburys Collection", una mena de recopilatori i pel mercat també corren un volum 2 i un 4, així com un “Greatest hits”.

The Firm – Togheter 1985

Una altra gran superbanda britànica que ara escoltarem a Un Toc de Rock va ser The Firm, liderada pel guitarrista Jimmy Page de Led Zeppelin, al costat del cantant Paul Rogers que havia estat component de Free i Bad Company, el baixista Tony Franklin que havia militat en Manfred Mann's Earth Band i el bateria Chris Slade que havia tocat amb AC / DC i que per cert, ara crec que és de nou bateria de la banda australiana després de la sortida de Phil Rudd. El projecte es posa en marxa al 1984 i es diu que Jimmy Page originalment va voler comptar amb el bateria de Yes, Bill Bruford, i al baixista Pi Palladino però aquests no van acceptar. Van decidir no gravar cap cançó de les seves anteriors bandes i només incloure en els seus discos material nou, però la vida de The Firm va ser efímera, només dos anys i dos àlbums. Aquest tema us el he extret del primer "The Firm" que es va publicar el 1985, tot i que encara traurien un altre LP al 1985 "Mean Business", tots dos amb el segell Atlantic i es van dissoldre. i van continuar amb les seves carreres en solitari i s'uneix a Page Rodgers Tony Franklin Blue Murder, grup del guitarrista John Sykes.

The Honeydrippers – Young boy blues 1984

Aquest tema va ser un èxit d'Elton John, però ara ens el porta una altra memorable formació britànica The Honeydrippers. Van treure un únic disc, un EP de cinc cançons titulat “The Honeydrippers volume one”, publicat per Warner Music el 12 de novembre del 1984 que va arribar a la quarta posició en els Estats Units i a la 56 en el Regne Unit i va estar produït per Nugetre & The Fabulous Brill Brothers en el qual es va incloure aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock. The Honeydrippers es van crear l'any 1981 i va ser una idea de Robert Plant, cantant de Led Zeppelin i va comptar amb el seu company el guitarrista  Jimmy Page, amb un altre extraordinari guitarrista Jeff Beck, tots dos havien estat membres de The Yardbirds, però també trobàvem en aquest disc a Brian Setzer (guitarra) de The Stray Cats, Keith Bev Smith (bateria), Dave Weckl (bateria), Paul Shaffer (teclat), Wayne Pedziwiatr (baix) i Nile Rodgers (guitarra) que va ser un dels fundadors de Chic, tot i que pel grup també van passar Andy Silvester, Wayne Terry, Jim Hickman, Kevin O'Neill, Ricky Cool, Keith Evans. The Honeydrippers van aparèixer al programa Saturday Night Live el 15 de desembre del 1984, interpretant "Rockin'at Midnight" i "Santa Claus is Back in Town" que és una nadala.

Emerson, Lake & Palmer – Lucky Man 1971

El 10 de març d’aquest 2016, va morir a la seva casa de Santa Monica, Califòrnia, el teclista britànic Keith Emerson (a la foto 1), un dels pioners en utilitzar els sintetitzadors, el moog i el melotrom en enregistraments i directes. Va néixer el 2 de novembre de 1944 a Todmorden, Lancashire. Va ser el líder d'una de les més importants superbandes del rock progressiu a Anglaterra, Emerson, Lake & Palmer i gairebé amb tota seguretat, aquest tema que escoltare, ara a Un Toc de Rock per concloure el programa, és el més conegut en la seva llarga carrera, en la qual van vendre més de 35 milions de discos. Emerson, Lake & Palmer es van formar l’any 1970 i estava integrat per tres grans músics de l'escena britànica: el teclista Keith Emerson (provinent de The Nice), el baixista, guitarra i cantant Greg Lake (que tocava als King Crimson), i el bateria Carl Palmer (que venía d'Atomic Rooster). "Lucky man" es va publicar al març de 1971 i va arribar al lloc 48 en les llistes de pop, és una balada escrita per Greg Lake quan tenia 12 anys i va ser gravada, com sol succeir en moltes ocasions, per pura casualitat i només per omplir espai en l'àlbum, però és una de les millors cançons del rock progressiu i compta amb el primer sol gravat de sintetitzador Moog en l'àmbit del rock. El tema es va extreure del seu primer LP titulat "Emerson, Lake & Palmer" que va publicar el segell Island al novembre de 1970 i que va arribar al quart lloc a Anglaterra i al 18 als Estats Units. Parlant del moog, va aparèixer el 1970 i el Minimoog va ser el primer sintetitzador portàtil. En aquesta època moltes companyies van començar a fabricar aparells de característiques similars que van començar a ser habituals en gravacions i actuacions en directe. Parlant una mica del moog, aquest aparell que samplejaba sons pregravats, va ser un invent de Robert Moog en els anys seixanta i cal dir que el món del rock es va revolucionar amb les influències d'aquests aparells i sobretot l'ús que li van donar Emerson, Lake & Palmer, però la ràpida evolució de la indústria va fer que a poc a poc aquests primers instruments es fossin oblidant, sent substituïts per aparells cada vegada més sofisticats que en els anys vuitanta ja comptaven amb tecnologia digital. Els teclats analògics es van deixar abandonats a les golfes o eren venuts a preus irrisoris com artefactes obsolets. Avui en dia estan buscadisims per els col·leccionistes i els músics nostàlgics.

La frase per tancar el programa d'avui és del exritor francès Alexandre Dumas que va manifestar


"L'amor és Física, però el matrimoni és Química”

Acabaré per avui Un Toc de Rock, us deixo en companyía d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o via internet, si es que t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara toca baixar un altre vegada la barraqueta fins el proper programa. Porteu-se bé

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario