Després de deu anys compartint música, records i
vivències, a Un Toc de Rock poso en marxa l'onzena temporada d'aquest
recorregut per la història musical dels últims cent anys, amb les mateixes
ganes i la il·lusió amb què vaig realitzar el primer programa. Avui escoltarem
a grups que formen part del nostre llegat musical i tindrem a La Unión, Lone Star, Sopa de
Cabra, Nyandú, Sau, Loquillo, Luz Casal, Coque Maya, Lejos de Allí, la Orquesta Mondragón
i Los Secretos, amb ells iniciarem aquest viatge al passat, més o menys recent
i que et seguirà arribant dos cops per setmana des de aquelles emissores per
les que surto a les ones o vía internet, cas de que t’el descarreguis del blog,
el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo
soc Mario Prades i ara obriré la barraqueta dient-vos que vivim en “Un món
rar”, però que sempre sereu
Benvinguts a Un Toc de Rock
Los Secretos – En este mundo raro 2011
“Si preguntas, las cosas sencillas aprendí a
responder. Y para aquellas preguntas prohibidas, ningún maestro encontré. En
este mundo raro que a veces se complica”. D'aquesta manera comença aquest tema
a càrrec del grup madrileny Los Secretos que ens parla que aquest món resulta
sempre estrany i tot és millor i ell ho prefereix, estant amb ella. La veritat
és que la cançó sembla un recorregut per un estret camí en què només es busca
la veritat, allò que la vida representa, però aquest món és rar i les coses que
abans ens parlaven per elles mateixes, ara res signifiquen. La cançó es trobava
a un álbum publicat el 28 de setembre del 2011, després de cinc anys sense
haver editat material nou i d'ell us he extrec el tema que dóna títol al disc.
Es va gravar en els estudis El Cortijo, a San Pedro de Alcántara, amb producció
de Carlos Narea, tot un veterà. La veritat és que jo confeso que amb Los
Secretos no poc ser equànime ja que es tracta d'una banda que sempre m'ha
agradat. Aquesta és una bona cançó molt en la línia de Los 
Secretos, una de les
millors bandes espanyoles de rock surgides de la movida madrileña. Es van crear
l’any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo,
Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al
costat d'un amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la
bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest
últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que
pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més
tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren
Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A
l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup
en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint
al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP
titulat "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor
el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier
Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda integrat per
Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo 
a la veu i guitarra, Steve
Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho Lles al baix.
Enrique Urquijo Prieto va crear un projecte paral·lel anomenat Enrique Urquijo
y Los Problemas. La veritat és que a Los Secretos s'han produït molts canvis de
músics, però el esdeveniment més important va ser la desaparició d'Enrique
Urquijo (a la foto 1) que va ser trobat mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal
del número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña,
al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament
el dia anterior al llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II",
després del decés el lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro (a la foto 2) i
l'ha mantingut en actiu fins al moment i bé.
La Unión – Sildavia 1984
Escoltarem ara “Sildavia”, una cançó que va
referencia a un pais imaginari de “Les Aventures de Tintín” i el single que va
arribar a la tercera posición a les llistes de vendes aquí al pais, es trobava
en el primer LP del grup La
Unión titulat "Mil siluetas", editat l’any 1984 i
on també es recollia "Lobo hombre en París" que va ser el seu debut i
el seu gran èxit. En aquestes primeres gravacions el grup l'integraven Rafa
Sánchez, Mario Martínez i Luis Bolín, però hi havia un quart component, el
teclista Íñigo Zabala que els deixaria per incorporar-se com executiu al segell
discogràfic WEA. Tots ells eren els compositors de les cançons inclusas en
aquest disc. Van comptar amb Nacho Cano al piano i que també va fer la
producción i els arrengaments musicals i Arturo Terriza com a bateria, amb les
col·laboracions en algunes cançons de Ono al saxo, Carlos de Yebra a la batería
i als cors Maisa Hens i María Orellar. Sorgits al Madrid de "La
movida", La Unión
va ser un dels grups importants dins del
pop espanyol. Van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per
Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de
Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit
"Lobo-hombre en París", 
sobre una obra de Boris Vian. La
Unión han estat una de les millors bandes sorgides de la
moguda madrilenya i les seves cançons han estat reversionades per ells mateixos
en diverses ocasions. Aquest tema ho va ser en el "Love sessions" que
es va publicar l’any 2006 i on tots els grans èxits del grup es van gravar de
nou utilitzant les noves tecnologies per adaptar-los a les pistes de ball. Va tornar
a incloures a l’álbum “Hip.Gnosis” del 2013.
La Unión
en aquell disc van comptar amb grans productors de l'escena electrònica com
Jonathan Badichi, Julian Poker, Prompt, Dr Kucho! o Marc Legazpi. La Unión han venut més de 2
milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva
carrera discogràfica. Van ser un dels grups de l’escuderia de Rosa Lagarrigue,
una de les grans managers del pop-rock espanyol i a ella es deu la seva longeva
vida profesional, tot i que crec que van trencar les seves relacions
profesionals, però no estic segur per tant us dire com faig sempre en aquests
casos “No hem feu gaire cas”.
sobre una obra de Boris Vian. La
Unión han estat una de les millors bandes sorgides de la
moguda madrilenya i les seves cançons han estat reversionades per ells mateixos
en diverses ocasions. Aquest tema ho va ser en el "Love sessions" que
es va publicar l’any 2006 i on tots els grans èxits del grup es van gravar de
nou utilitzant les noves tecnologies per adaptar-los a les pistes de ball. Va tornar
a incloures a l’álbum “Hip.Gnosis” del 2013.
La Unión
en aquell disc van comptar amb grans productors de l'escena electrònica com
Jonathan Badichi, Julian Poker, Prompt, Dr Kucho! o Marc Legazpi. La Unión han venut més de 2
milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva
carrera discogràfica. Van ser un dels grups de l’escuderia de Rosa Lagarrigue,
una de les grans managers del pop-rock espanyol i a ella es deu la seva longeva
vida profesional, tot i que crec que van trencar les seves relacions
profesionals, però no estic segur per tant us dire com faig sempre en aquests
casos “No hem feu gaire cas”.
Nyandu – Ens tornarem a veure 2015
Des que vaig escoltar per primera vegada aquest
tema del tercet Nyandú em va agradar i per això avui la tornarem a compartir a
Un Toc de Rock, ja que he rebut un correo demanant-me que la tornes a posar.
Nyandú són de la Torre
d'Oristà, a la comarca d'Osona, es van crear l'any 2010 i estan liderats per
Ferran Orriols (cantant, guitarra i compositor), juntament amb Roger Orriols
(bateria, percussió i cors) i Rubèn Pujol (baix i cors). Es van donar a
conèixer arran d'aconseguir el primer lloc en el Sona9 en la seva edició del
2011 i van debutar discogràficament amb l'àlbum 
“L'origen de les absències” que
es va publicar l'any 2012 a
través del segell Música Global, encara que aquest tema que estem escoltant ara
es troba recollit en el seu segon treball, obrint el disc "BUM!" que
també ha publicat Música Global al gener de l’any 2015. La portada sorgeix
d'una idea del grup, el col·lectiu de dissenyadors Partee i el fotògraf Xevi
Abril. En aquesta cançó trobo molt destacable i atractiu el so de la bateria,
omplint el tema, al costat dels cors.
Loquillo y Trogloditas – El rompeolas 1987
La cançó “El Rompeolas” va ser una composició de
Sergio Fecé que és va incloure per primera vegada al disc “Morir en primavera”
de 1987, si bé després la trobem en un seguit de recopilacions i directes. José
María Sanz va néixer el 21 de desembre de 1960 al barceloní barri del Clot.
Anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El seu primer grup es
va dir Teddy y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però passaren
amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb
els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar a
fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans i en tornar de complir amb
els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava
esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas.
Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a
l'estiu de 1983. De 1987 a
2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que per cert
va produïr un dels mes grups, els 
lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig
organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de
l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre els meus problemes amb Loquillo que
va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre
que excusar-lo, però la veritat es que estaba en unes condicions que no podía
sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar
a Sabino Méndez, amb el que ara torna a tindre una bona relació. Aixó em va ser
explicat per gent del mateix grup. Ara us explicaré una cosa que va succeir en
una roda de premsa després d'un concert de Loquillo i sobre aquest disc i
comprobareu el seu taranna. Una de les periodistes, d'una emissora comercial
important, admiradora de Loquillo i a la qual se li queia la bava mirant al noi
del Clot, li va preguntar sobre això del títol de l'àlbum i en què estació de
l'any li agradaria morir... ell cantant despòtic i prepotent, en aquells
moments, no ara, la humiliar públicament devant de tots els companys de premsa,
dient-li que possiblement ella no sabia que el títol es referia a la Primavera de Paris del
68 i que no tenia ni idea de res. Sobren totes les paraules. Sobretot les que
Loquillo va dir.
lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig
organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de
l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre els meus problemes amb Loquillo que
va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre
que excusar-lo, però la veritat es que estaba en unes condicions que no podía
sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar
a Sabino Méndez, amb el que ara torna a tindre una bona relació. Aixó em va ser
explicat per gent del mateix grup. Ara us explicaré una cosa que va succeir en
una roda de premsa després d'un concert de Loquillo i sobre aquest disc i
comprobareu el seu taranna. Una de les periodistes, d'una emissora comercial
important, admiradora de Loquillo i a la qual se li queia la bava mirant al noi
del Clot, li va preguntar sobre això del títol de l'àlbum i en què estació de
l'any li agradaria morir... ell cantant despòtic i prepotent, en aquells
moments, no ara, la humiliar públicament devant de tots els companys de premsa,
dient-li que possiblement ella no sabia que el títol es referia a la Primavera de Paris del
68 i que no tenia ni idea de res. Sobren totes les paraules. Sobretot les que
Loquillo va dir.
Sopa de Cabra – Cercles 2015
El grup Sopa de Cabra va tornar als estudis de
gravació i el 6 de novembre del passat 2015 es va publicar un nou àlbum al que
aquesta cançó que us he seleccionat per escoltar avui Un Toc de Rock li dóna
títol "Cercles" i que també ha estat el single de presentació. Ha sigut
produït per Josep Thió i Valen Nieto i les deu cançons han estat enregistrades
als estudis Musiclan d'Avinyonet de Puigventós per José Luis Molero, i als
estudis Blind Records de Barcelona, on finalment han estat mesclades per Santos
Berrocal. Han comptat amb la col·laboració de Joana Serrat, Xarím Aresté, Valen
Nieto, Santos Berrocal, Florenci “Fluren” Ferrer, Dani Ferrer i el Brossa
Quartet. Totes les cançons de l’àlbum han estat composades per Josep Thió, amb
lletres de Gerard Quintana. Han passat 15 anys des de que van gravar cançóns
noves 
en estudi, va ser al disc “Plou i fa sol” que va publicar Música Global
l’any 2001. La nova etapa que va iniciar Sopa de Cabra al maig del 2015 amb una
sèrie de concerts, compta amb la formació original del grup que es va crear a
Girona l'any 1986, amb l’absència del guitarrista Joan "Ninyín"
Cardona que va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43
anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Ara trobem al
cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el baixista Cuco
Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des de 1996, el
bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament
a Sopa de Cabra. El nou àlbum es va presentar en directe al Gran Teatre del
Liceu el 17 de gener del 2016, dins del Suite Festival, on Sopa de Cabra van
compartir cartell amb Paul Anka i Johnny Hallyday, entre d'altres.
Coque Malla – Cachorro de león 2016
Ara i des de l'últim treball discogràfic de Coque
Malla, us he seleccionat aquest tema que compartirem a Un Toc de Rock. El disc
s'ha titulat “El Último Hombre En La
Tierra” i es va posar a la venda el 19 de febrer passat. Ha
estat produït per ell al costat de José Nortes i es va gravar en els estudis
madrilenys Black Betty, comptant amb la seva banda habitual, integrada per
Gabriel Marijuán a la bateria, Mac Hernández s'encarrega del baix, Toni Brunet
de les guitarres i David Lads enfront dels teclats. Tots els temes, aquest
també han estat escrits pel seu germà Miquel Malla que també s'ha encarregat
dels arranjaments de corda i metalls. S'ha editat en format digital, CD i també
en vinil. Per cert que la gira de presentació d'aquest últim disc l'ha portat a
l'Argentina i Mèxic, a més d'Espanya, es va tancar el 12 d'agost a Vejer de la Frontera (Cadis), dins el
marc del Boelo Sun Festival. Coque Malla va començar a ser conegut al capdavant
de Los Ronaldos, però la veritat és que 
si bé va gravar uns quants discos amb
el grup, tots sonen gairebé igual i és que el seu to de veu estrident i
escardat, segueix més o menys sent el mateix i les seves cançons semblen des
del principi, tallades per un mateix patró. Es diu en realitat Jorge Malla
Valle i va néixer a Madrid el 22 d'octubre de 1969, fills dels actors Gerardo Malla i Amparo Valle. Los Ronaldos es
van dissoldre l’any 1998, si be van tornar a reunirse l’any 2007, però la cosa
no va tindre continuitat, tot i que crec recordar que van treure un EP amb
cançons inédites. Amb Los Ronaldos va gravar cinc discos, però només destaca el
tema "Adiós papa" que ens va cridar l'atenció precisament per la seva
veu desagradable, la resta és com si aquesta cançó no s'hagués acabat mai.
L’any 2015 va treure un disc ple de tocs llatins, versionant cançons de Rubén
Blades. En total Coque Malla ha tret nou discos en solitari fins el moment.
Lone Star – Punta d’Alba1977
El grup català Lone Star, als que en el mundillo
musical es coneix com “La
Leyenda”, també han gravat en català, si bé sols ho van fer
en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues
cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest disc, si be en el seixanta
van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz,
però no tenia massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i
despres d'escoltarla, he confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda
liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock
espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de
1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i
estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o
rumbeta i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere
Gené domina ja que va estar vivint i estudiant piano a Anglaterra gracies a una
beca, abans de crear Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest
maxi-single amb “L’amor 
s’en va” a l’altre cara, es va editar a través del
segell Phonic al 1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona ara a Un Toc de
Rock. El batería en aquesta gravació va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” que va
néixer el 17 de setembre de 1952 i va morir d’una cirrosis el 28 de maig de
1996, el guitarra era Àlex Sánchez, la direcció musical va ser a càrrec de
Jordi Doncos que crec també va ser el baixista. Per cert, quan van començar a
gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els primers EP’s, els
van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 va ser el
tarragoní Joan Miró que en els 70 s’en va anar amb el grup de Francesc
Heredero, o pot ser seria amb Eliseo del Toro, ara no ho tinc clar. Per cert,
Pere Gené (a la foto) va treure a la primavera del 2014 el seu primer disc en
solitari, titulat “Boomerag” del que ja hem escoltat algunes cançons al
programa.
Luz Casal – Sin tí 1984
Aquest tema que ens portarà Luz Casal, us el he
extret del seu segon àlbum. titulat genèricament “Los ojos del gato”, produït
per Carlos Narea i que es va publicar l'any 1984 a través de Serdisco,
una divisió de Hispavox, va ser el seu primer treball per a aquest segell,
anteriorment treballava amb Zafiro. Va ser el disc que va llançar comercialment
a la cantant i compositora i va superar les 150.000 còpies venudes a tot el
món. La segona part de la carrera musical de Luz Casal es caracteritza per
temes abolerats, en una línia més suau, però ella va començar sent tota una
rockera, tot i com comprobareu amb aquesta cançó, sempre va deixar lloc per les
balades. Curiosament val a dir que la cantant sempre ha funcionat molt bé, a
nivell vendes de discos i concerts a França. Luz va patir un càncer del que
semblava haver-se recuperat, però l'any 2010 va saber-se que el càncer s'havia
reproduït una altra vegada i Luz Casal tornava a lluitar amb la seva greu
malaltia, si be sembla ser que finalmente l’ha superat. La veritat es que Luz
es tota una lluitadora.
María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, A Corunya, el
11 novembre, 1958, però es va criar a Asturies i malgrat el que es va estar
parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb el recordat Tino Casal. Va començar militant en el grup Los Fannys i l’any 1977 s’en va a Madrid amb una
maqueta sota el braç. Va participar en discos de Juan Pardo fent cors i també
en els seus concerts, per aquella època comença a escriure cançons. L'any 1980
publica el seu primer single amb el tema “El ascensor” que té un cert aire
reggae i era un homenatge a Bob Marley. Quan fitxa pel segell Zafiro fa també
cors en el disc “Directo” del grup Leño, amb els quals després va realitzar una
gira conjunta anomenada “Rock de una noche de verano” en la què van compartir
escenari Miguel Ríos, Leño i Luz Casal i va passar per 35 ciutats espanyoles,
entre elles Tarragona i comença una gran carrera que dura fins als nostres
dies. Vull recordar que va gravar en castellà una versió del "Boig per
tu" de Sau i també va col•laborar amb ells en el “Concert de mitjanit”.
Per cert, Luz Casal va actuat el passat any 2015 a Xina, dins dels actes
per celebrar l'Any Nou xines. Luz porta venuts fins el moment, pràcticament 5
millions de discos en els més de treinta anys de carrera musical que porta.
Sau – Laia 1996
Ara i en aquest primer programa de l’onzena
temporada de Un Toc de Rock, tornarem a escoltar als Sau, com us he dit en
moltes ocasions, la millor banda de pop en català de la història i per això us
he seleccionat aquest tema "Laia" que he extret del seu àlbum
“Bàsic”, editat l'any 1996 i que es va gravar durant la seva gira per teatres
realitzada l'any 1995, el tema també s'ha inclòs en el doble CD “Un grapat de
cançons per si mai et fan falta 1986-1990”, editat l’any 2003. Sau es van crear al
1986 i després de treure una maqueta publicarien el seu primer disc “No puc
deixar de fumar” al 1988, iniciant una brillant carrera amb dues parades
sabàtiques d'un any, una al 93 i una altra al 97, durant les quals Carles
Sabater es va dedicar als seus treballs com a actor i Pep Sala a projectes en
solitari al costat de La Banda
del Bar. L'any 1998 Sau tornen a posar-se en marxa i després de publicar “Amb
la lluna a l'esquena”, realitza una gira de presentació per Catalunya que va
durar un any. Al 1999 Sau decideixen emprendre una nova 
gira per celebrar els
seus 12 anys treballant junts i en perfecta harmonia, Pep es dedicava a
compondre la música i les lletres acostumaven a ser de Carles, encara que en
alguna ocasió també van col·laborar els
dos músics, de fet Pep a més de tocar la guitarra així mateix cantava en
algunes cançons. La gira començava a Vilafranca del Penedès el 12 de febrer del
1999, però acabat el concert i quan es trobaven en els camerins, Carles va
patir un desmai i moriria poc després a causa d'una parada cardiorespiratòria.
Aquell luctuós fet significa la fi de Sau ja que Pep Sala, honrat amb si
mateix, va decidir que faltant el 50 per cent del grup no tenia cap sentit
prosseguir amb el projecte i va reprendre la seva carrera en solitari. Tots dos
eren bons amics meus, Pep encara ho és, i la veritat és que sempre els vaig
apreciar molt, des que ens vam conèixer quan tot just començaven el seu camí
musical i he de dir que ells mai es van sentir divinitzats per l'èxit
aconseguit. El seu primer Disc d'Or el van aconseguir per les vendes d'un disc
doble "El més gran dels pecadors", editat per EMI l'any 1991 i
m'estic referint a Disc d'Or a nivell nacional, no només a Catalunya i recalco
això ja que les vendes per a Espanya són molt superiors que només per a casa
nostra.
Orquesta Mondragón – Lolita 1989
Un dels temes que millor tracta el tema de les
relacions amb menors home-noia, és aquest de l'Orquesta Mondragón on ens
explican l’ambolic d'un professor amb una jove alumna que el provoca i s’el
andú al llit a fi de treure millors notes. Avui en dia la cançó estaria molt
mal vista, tot i la seva qualitat musical, ja que la seva temàtica es
politicament molt incorrecte. Aquesta cançó es trobava inclosa dins del LP
"Una sonrisa por favor" que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000
copies a Espanya i que Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958)
i la Mondragón
van publicar l’any 1989. Va ser una de les cançons seleccionades com a single.
Aquest va estar l’últim disc i Gurruchaga ja va començá en solitari, si bé anys
després van tornar a 
gravar junts un altre álbum “Viva Mondragón”. Per cert que
és, al meu parer, la millor cançó del grup, si bé val a dir que en tenen altres
molt més históriques, i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i
el mateix Javier Gurruchaga. Un dels millors discos en la carrera de l’Orquesta
Mondragón i avui en dia dels més recordats, va ser el doble en directe “Rock
and roll Circus”, considerat junt amb el “Rock and Ríos” de Miguel Ríos com els
millors discos espanyols en directe dels anys vuitanta En aquest doble disc i a la gira pertinent de
la Orquesta
Mondragón, el teclista va ser el català Josep Más
"Kitflus", membre de Pegasus i un bon amic.
Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989
Lejos de Allí, amb els que acabaré el programa
d’avui, van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i
lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i
situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al
públic jove immediatament. És clar que des de la casa de discos els van forçar
a mantenir aquella línia per tal de seguir sonant a les emissores de
ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí
es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993,
però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a
Un Toc de Rock i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de
Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar en format single i 
maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de dues amigues des de la
infantesa que creixen i evolucionen al
mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt
diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí es centrava al
voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un
temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es
va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i
finalment Lejos de Allí van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments
musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista del grip Distrito 14.
maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de dues amigues des de la
infantesa que creixen i evolucionen al
mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt
diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí es centrava al
voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un
temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es
va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i
finalment Lejos de Allí van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments
musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista del grip Distrito 14.
La frase per tancar aquest programa és del
novel·lista francès, representant de l'anomenada novel·la realista del segle
XIX, (Tours 20 de maig de 1799 - París, 18 d’agost del 1850)
que va manifestar
"La igualtat potser és un dret, però no hi
ha poder
humà que aconsegueixi mai convertir-la en fet”
Conclou aquest primer programa de l’onzena
temporada d’Un Toc de Rock, us deixo en la bona companyía de aquelles emissores
per les que escolteu el programa dues vegades per setmana o mitjançant
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i toca baixar la barraqueta.
Porteu-se bé, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario