El rock i el pop a tot el món, ha anat
evolucionant al ritme marcat pel temps. Les modes influeixen i molt, però la
música segueix el seu imparable camí, aquí també. En Un Toc de Rock farem un
recorregut per la música al pais que començarà a Granada escoltant als 091,
però també tindrem a Menaix a Truà, La 5ª Reserva, Nina, Ana Belén a duet amb
Miguel Ríos, Ogara, Los Nikis, Aerolíneas Federales, Elefantes, Alberto
Bourbon, Funambulista, Amaral, M-Clan, Nina i Noel Soto. Tots ells formaran
avui part de la nostra banda sonora en aquest programa que t'arriba dos cops
per setmana des d'aquelles emissores per les que sortim a les ones o per
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo soc Mario Prades i ara toca obrir
la barraqueta un altre vegada i ho fare dient, com sempre que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
091 – Blues de medianoche 1986
El grup 091 que ens arriven des de Granada, als
que avui escoltarem a Un Toc de Rock per començar el programa, van ser una de
les millors bandes del rock espanyol dels anys 80 i part dels 90, en sana
rivalitat amb La Guardia
que eren de la mateixa ciutat. Integraven 091 José Ignacio Lapido (guitarra),
José Antonio García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido
(guitarra) i Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de 1981 a 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada) per aquest comiat van triar la ciutat on van realitzar la
seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el van
titular “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el
títol., la veritat. El disc es va publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a 
partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta, carrera en
solitari. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu
segon disc "Más de 100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al
meu parer el millor traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no
negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja
havien fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo
Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco
rojo" en clara al·lusió als 40 Principals. El 26 d’octubre de l’any 2015
José Ignacio Lapido va anunciar que tornava a posar en marxa 091 que van
començar a actuar aquest 2016, fent el seu primer concert al gener d’aquest
any, a Logroño.
M-Clan – Llamando a la tierra 1999 / 2001
Hi ha cançons que s'identifiquen amb un artista
fins al punt de fer-nos oblidar, en moltes ocasions que es tracta d'una versió
i arribem a relegar a l'oblit al seu intèrpret original. És el cas, entre
altres, de "La Puerta
de Alcalá" que no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, és de Suburbano, una
altra d'Ana Belén és "L'home del piano" i l'autor va ser Billy Joel o
"Pedro Navaja" que no és de la Orquestra Plateria,
és de Rubén Blades. Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock és dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una
versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà Steve
Miller Band, això si, els murcians M-Clan fan una versió genial i per això
sonen ara al programa d’avui. Es va incloure en el segon disc dels M-Clan “Usar
y tirar”, publicat l'any 1999, si be jo us la he extret del següent, un acústic
en directe titulat “Sin enchufe” que van publicar el 25 de gener de l’any 2001.
Després de la grabación d’aquest álbum, un dels fundadors de la banda, el
guitarra Santiago Campillo va fotre el camp i van haver-hi problemas legals per
els drets del nom. En aquesta grabación M-Clan eren 
Carlos Tarque (cantant),
Ricardo Ruipérez (guitarra i cors), Santiago Campillo (guitarres), Juan Antonio
Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), però van tindre un grapat de
col·laboracions. Es va gravar en els Estudis El Álamo de Madrid. Del grup
original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a
l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que
s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago
Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a
l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero
(batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos
Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, us ho he dit en diverses ocasions,
però ara ho repetiré, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir
als M-Clan perque a la portada d’un dels seus discos “Para no ver el final”,
Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estan fumant... Pecat mortal! Poca feina es el
que tenen alguns i també molta intolerancia.
Los Nikis – El imperio contraataca 1985
Aquesta cançó de Los Nikis, carregada de bon
humor i dobles sentits, incideix en aquella època en la qual Espanya era un
Imperi en el que “No se ponía el sol”, parla del ressorgiment d'aquest imperi i
de com lo espanyol es va ensenyorint dels usos i costums en el món sencer, elogiant
sobretot la truita de patates que val a dir està molt bona, però a la catalana,
es di amb seba. “El imperio contraataca”, carregat de bon humor, va ser un dels
temes més populars d'aquest grup que es va englobar dins de la movida
madrileña, però la cançó va ser adoptada per gent d'extrema dreta, encara que
Los Nikis van assegurar en diverses ocasions que ells mai van pretendre que fos
una cançó política. Es va editar en single l'any 1985 amb “Navidades en
Siberia” a l'altra cara, produït per Guillermo Peral, a través del segell
Dro-Tres Cipreses i va aconseguir el primer lloc en les llistes de
ràdio-fórmula el 15 de febrer del 1986, encara que això i ja us ho he dit en
moltes ocasions no és indicatiu de res ja que les posicions en aquestes llistes
es compren per norma habitual. La cançó es va incloure al 1986 en el seu primer
LP titulat genèricament “Marines a pleno sol”. Los Nikis es 
van crear a Algete,
Madrid, dins de la “movida”, a principis dels 80 i eren Emilio Sancho
(cantant), Arturo Pérez (guitarres), Joaquín Rodríguez (baix) i Rafa Cabello
(bateria), encara que per la bateria van passar altres músics com Johnny Canut
que havia militat a Parálisis Permanente i Dinarama, Daniel Parra i Santo de la Quintana. Van
començar gravant per al segell Tic Tac i després Lollipop amb els que van
editar una sèrie d'EP's i singles. Tots els components de Los Nikis van deixar
la música a principis dels noranta, si bé van tornar a gravar un disc a final
de la dècada titulat "Más de lo mismo". L'únic membre de Los Nikis
que va tornar a dedicar-se a la música va ser Joaquín Rodríguez, que
posteriorment va crear el grup Los Acusicas, amb Mauro Canut que havia estat
component de Los Vegetales. El 30 de setembre de 2011, Los Nikis van tornar a
reunir-se per un concert, però no hi va haver continuïtat. Per cert, aquesta
cançó s'ha inclos a la banda sonora de la pel·lícula "Anacleto, agente
secreto" que s'ha estrenat fa un any o dos.
van crear a Algete,
Madrid, dins de la “movida”, a principis dels 80 i eren Emilio Sancho
(cantant), Arturo Pérez (guitarres), Joaquín Rodríguez (baix) i Rafa Cabello
(bateria), encara que per la bateria van passar altres músics com Johnny Canut
que havia militat a Parálisis Permanente i Dinarama, Daniel Parra i Santo de la Quintana. Van
començar gravant per al segell Tic Tac i després Lollipop amb els que van
editar una sèrie d'EP's i singles. Tots els components de Los Nikis van deixar
la música a principis dels noranta, si bé van tornar a gravar un disc a final
de la dècada titulat "Más de lo mismo". L'únic membre de Los Nikis
que va tornar a dedicar-se a la música va ser Joaquín Rodríguez, que
posteriorment va crear el grup Los Acusicas, amb Mauro Canut que havia estat
component de Los Vegetales. El 30 de setembre de 2011, Los Nikis van tornar a
reunir-se per un concert, però no hi va haver continuïtat. Per cert, aquesta
cançó s'ha inclos a la banda sonora de la pel·lícula "Anacleto, agente
secreto" que s'ha estrenat fa un any o dos.
Aerolíneas Federales – No me beses en los labios
1986
Un altre grup destacable dins de la moguda
madrilenya, encara que ells es van crear a Vigo, van ser Aerolínias Federales,
amb tocs punks i reminiscències de new wave. Aquest tema, un dels més
representatius de la seva carrera discogràfica, es va publicar en single, però
es va extreure del seu primer àlbum, un LP titulat genèricament
"Aerolínias Federales", produït per Enrique Martínez i que es va
editar al 1986 a
través del segell DRO, venent 25.000 còpies, tot i que la discogràfica gairebé
no va promocionar el disc. Aerolíneas Federales sorgeixen al desembre de 1981,
com us deia a la ciutat de Vigo, a Galícia i van ser una idea de Miquel Costa,
nascut l'1 de març de 1961 que militava paral·lelament a Siniestro Total, al
costat de Federico Flechini àlies Frenchy i Silvino D. Carreras, conegut com
Bollito Singerman. Inicialment treballen només amb guitarra, baix i caixa de
ritme. L'any 1983 s'incorpora al grup el bateria Luis Santamarina que tocava
amb Batallón Disciplinario i Flenchy passa a ser ja només el cantant. Aquell
any guanyen el II Concurs de Rock de La Corunya i després se sumen al grup Coral Alonso i
Rosa Costas com a coristes i deixen el punk original per encarar la seva música
al pop. Frenchy abandona Aerolíneas Federales al no trobar-se a gust amb el nou
estil i forma el grup as Termitas, va 
morir d'un infart, a Londres, el 2002.
El grup es reestructura i Aerolíneas Federales són ja Miguel Costas, Silvino,
Luis, Coral Alonso i Rosa Costas, començant la seva etapa més coneguda i
popular. L’any 1989 Coral deixa la banda i és substituïda per Silvia García. La
veritat és que en el grup havia sofert canvis en els seus components, Miguel
els va deixar per seguir amb Siniestro Total i per Aerolíneas Federales van
passar uns quants músics, entre ells Pablo Novoa, Pedro Díaz, Miguel Rodríguez,
Raúl Quintillán, Paco Dicenta i altres. En total Aerolíneas Federales gravarien
sis àlbums i es van separar a mitjans dels anys 90, encara que en el 2012 el
segell Elefant Records editaria “Hasta el final... i más allá Demos
1983-1993" i el van presentar a Madrid, Vigo i Santiago, a més de
participar en diversos festivals, de fet el grup va tornar a reunir-se al 2011,
però encara que van anunciar un nou treball discogràfic amb temes nous que
s'havia de publicar a l'any 2014, no va ser fins el 2015 que van treure
"@AAFF#715", amb vuit cançons i que es va editar en format vinil i
CD.
Elefantes – Lo más pequeño 2016
Publicat el 21 de gener d'aquest any 2016, us he
extret d'aquest nou treball del grup barceloní Elefantes, titulat genèricament
“Nueve Canciones De Amor y Una De Esperanza”, produït per Santos & Fluren,
el tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i que és el segon tall d'aquest
CD. Per cert, en una de les cançons del disc “Te quiero”, versió de l'èxit de
José Luis Perales, Elefantes han comptat amb les col·laboracions de Love of
Lesbian i Sidonie i en una altra amb Bunbury. Elefantes es van crear a
Barcelona el 1994, liderats per Shuarma (cantant i compositor) de veritable nom
Juan Manuel Álvarez Puig, nascut a Barcelona el 13 d'octubre de 1972, al costat
de Jordi Ramiro (bateria), Julio Cascán (baix) i Hugo Toscano (guitarra). Van
debutar amb un EP al 1996, encara que van gravar una maqueta anteriorment,
realitzant el seu primer concert el 13 d'octubre de 1995, a la sala Aspid de
Barcelona. Al 
setembre de 1998 el pianista Jaime de Burgos s'incorpora a
Elefantes com a músic per directes i gravacions. Van estar en actiu fins al
2006, publicant set discos, després Shuarma es va llançar en solitari, cosa que
també va fer Hugo Toscano, encara que aquest al costat de l'actriu Sofia
Monreal, formant el grup Naranja Toscano. El dimarts 28 d’octubre del 2013
Elefantes tornen a posar-se en marxa i des de llavors ja han publicat dos
àlbums, el primer va ser "El rinoceronte" al 2014, i aquest últim que
com us he dit es va publicar el gener d'aquest any, ambdós amb el segell
Warner, anteriorment havien treballat amb EMI. Per cert, no hem de confondre’ls
amb un grup colombià anomenat Los Elefantes, res a veure amb ells,
Ogara – El último beso 1996
Aquesta cançó està composada per el mateix José
Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant
i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de
Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha enganxat. Ogara
ha composat per gent com Sergio Dalma, Dyango, Luara, Raúl, Roser i Silvia
Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu
CD “Historias cotidianas” que signat sols com Ogara, va publicar el segell JLP
Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent
Vernerey al baix, Ángel Celada a la 
batería, Iñaki Arakistain als saxos i que
en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes i Nando de la Casa als teclats i que també
va ser el productor del disc. L’àlbum es va gravar al estudis Digital-Biko de
Victoria. Pot ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva
discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar,
jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internet vaig trobar una
página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners
a la gent, no he pogut esbrinar res més. La veritat la deuen saber ell i el que
ha escrit aquella pàgina. Teniu en compte que Internet en masses ocasiones no
és per a res fiable.
José
Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic
de Ogara, un bon cantant
i compositor.
Alberto Bourbon – Antes de tí no hubo antes 1974
Escoltarem ara a Alberto Bourbon, un dels bons
cantautors sorgits en els 70 molt propers al pop-rock i que van treure discos
molt interessants, però que no va tenir la repercussió que la seva qualitat es
mereixia. Aquest tema es posiblement el més popular i el que millor es va
vendre de la seva carrera, es va publicar en single l’any 1974. Alberto Bourbon
que ja es mort, li va donar a aquesta peça una lletra molt bona i que ens parla
d'amor, del seu Gran Amor, perque després de coneixer-la ja no va quedar en el
seu record cap dels amors d’abans, es al meu parer i junt a “Uniforme de
franela” i “Antonio” las millors cançons de la seva carrera. Alberto Bourbon
era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya, nascut el 19 de març del
1944 i quan el seu pare va tornar a França, ell es va quedar al nostre país.
L'any 1971 va patir un 
gravíssim accident de trànsit que gairebé li costa la
vida i que el va mantenir tres anys allunyat d'estudis i escenaris. Va aprofitar la seva convalescència per dedicar-se sobretot a compondre. Quan
Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va abandonar la música i és va
dedicar a composar bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia
Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon
també va escriure per a altres cantants, entre ells Massiel, Mocedades,
Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més, pero cal destacar la seva
tasca composan per Rocío Jurado, ell li va fer les cançons que van marcà el
camvi de la copla al pop. Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer el
1968 i l'últim l’any 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves
grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos
viejos" que escoltarem un altre dia, aixó si. Alberto Bourbon va morir
l’any 2001 a
causa d’un atac de cor. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama.
Per cert, aquesta cançó va ser versionada per un cantant italià que es deia
Orlando.
Amaral – Camins 2002
Jo sempre he dit que el grup gironí Sopa de
Cabra, junt a Sau, son les millors bandes de rock en català que ha donat
l’historia musical d’aquesta terra nostra. El duet saragossà Amaral, integrat
per Eva Amaral i Juan Aguirre van interpretar en català un dels millors temes
de Sopa de Cabra "Camins", la cançó que sona ara a Un Toc de Rock i
es trobava a l’álbum "", jo i no se ara bé perqué, creia que es trobava al "Bona nit
malparits", publicat per Música Global i que surt a la llum l’any 2002,
amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala
Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i en
els concert i al CD Sopa de Cabra van comptar amb bones col·laboracions. Per
cert que aquest tema en la versió original dels Sopa de Cabra, era utilitzat
com a sintonia per l'amic Ricard Escarré al seu programa sobre viatges titulat
així "Camins" i que s'emet o s'emetia en una emissora municipal del
Camp de Tarragona. Per cert Amaral van treure disc nou titulat 
“Hacia lo
salvaje” l’any 2011 que va representar un cambi de línea musical i cambi de
casa de discos, aquí a Un Toc de Rock ja hem escoltat un parell de cançons del
disc, i també un recopilatori d’èxits un anys més tard, al 2012, en arrivar
l’any 2015 van treure “Nocturnal”, del que també hem escoltat algunes peças al
programa. El duet el integren la cantant Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost de
1972) i el guitarrista Juan Aguirre (Sant Sebastià, 11 de febrer de 1971). El
18 de maig de 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat com
el duet, amb producció de Pancho Varona
i un so gairebé heavy. Però les discogràfiques van reconvertint a Amaral fins
arribar a un punt en que són una banda de pop molt comercial. Val a dir que en
els seus últims discos semblen haver tornat una mica cap els seus orígens, més
rockers. Juan Aguirre havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els
que va gravar un disc l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un
bar de Saragossa. Eva Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat
Bandera Blanca i també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va
ser instantani, amor a primera vista i es van unir professional i
sentimentalment. En la seva brillant carrera porten venuts més de 4 milions de
discos.
“Hacia lo
salvaje” l’any 2011 que va representar un cambi de línea musical i cambi de
casa de discos, aquí a Un Toc de Rock ja hem escoltat un parell de cançons del
disc, i també un recopilatori d’èxits un anys més tard, al 2012, en arrivar
l’any 2015 van treure “Nocturnal”, del que també hem escoltat algunes peças al
programa. El duet el integren la cantant Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost de
1972) i el guitarrista Juan Aguirre (Sant Sebastià, 11 de febrer de 1971). El
18 de maig de 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat com
el duet, amb producció de Pancho Varona
i un so gairebé heavy. Però les discogràfiques van reconvertint a Amaral fins
arribar a un punt en que són una banda de pop molt comercial. Val a dir que en
els seus últims discos semblen haver tornat una mica cap els seus orígens, més
rockers. Juan Aguirre havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els
que va gravar un disc l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un
bar de Saragossa. Eva Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat
Bandera Blanca i també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va
ser instantani, amor a primera vista i es van unir professional i
sentimentalment. En la seva brillant carrera porten venuts més de 4 milions de
discos.
Funambulista – Demasiado buena 2014
El 21 d’octubre del 2014 es va publicar
“Quédate”, nou treball discogràfic de Funambulista, un disc en el qual
col·labora el grup Maldita Nerea en el tema que dóna títol i també va comptar
en una altra de les cançons amb el gallec Andrés Suárez i així mateix amb Vicky
Gastelo en un altre, però per escoltar al programa d'avui, us he seleccionat
aquesta cançó que em va agradar des que l'àlbum va arribar a les meves mans i
que és el dotzè tall del CD que ha estat produït per Tato Latorre. Per cert, un
altre dels temes d'aquest àlbum "Hecho con tus sueños" va ser
composat per a la campanya de nadal dels torrons Suchard. Funambulista és la
banda liderada pel murcià Diego Cantero, nascut a Molina de Segura el 6 d'abril
de 1982, de fet ell és 
el grup i aquest és el seu segon treball discogràfic, el
primer es va editar el 2010, amb producció de Ludovico Vagnone, tot i que
també ha publicat un EP gravat en format acústic i 3 discos en solitari abans
de posar en marxa Funambulista. Per cert que a Funambulista, a més de Diego
Cantero (cantant, compositor i guitarrista), trobem a Sergio Berneal (bateria),
Roberto Lavella (guitarra elèctrica), Francesco Severino (baix) i Alejandro
Martínez (teclats i cors). 
Noel Soto – Canciones tristes 2010
L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per
representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones
tristes" que escoltarem ara a Un Toc de Rock, però ell finalment no va ser
seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors entre els que van
participar, si no el millor dels que es van presentar. En el vídeo clip
promocional de la cançó va participar Cristina Pedroche. El tema us el he
extret del CD “Lo mejor de Noel Soto 1990-2010” que es va publicar el 29 de març del
2010, un recopilatori que va incloure algunes cançons noves com aquesta. Va
començar l'any 1971 anomenant-se Manuel Eduardo Soto i va publicar, un parell
de singles amb el segell Novola per, a partir de 1974, passar ja a dir-se
artísticament Noel Soto, canviant a Polydor, i amb aquest nom ha passat a la
història de la música pop en Espanya. Es Noel Soto, un cantautor molt rocker
amb tocs country que va començar en els anys seixanta sent el cantant del grup
Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els 
valencians Suco y Los
Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino que és el seu
veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, quan era protectorat espànyol, el
1 de maig de 1957, de pare gallec i mare andalusa, però Noel Soto ha viscut
gairebé sempre a Madrid. En total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums
d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes del
primer "3, 3, 5, 7", publicat l'any 1974, on es trobava la cançó
"Noche de samba en Puerto España", el seu gran èxit. El seu últim
projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de
clàssics del rock anglosaxó dels 60. Noel Soto també ha treballat com a
compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.
La 5ª Reserva – Estrella de medianoche 1977
En un single de La 5ª Reserva editat l'any 1977,
trobàvem aquest tema a la cara A, una cançó que sense perdre l'esperit vocal
d'aquesta bona banda sorgida en els anys 70, s'albiren tocs de rock progressiu.
Aquest bon grup bilbaí, amb bons jocs vocals i connotacions de pop i rock
progressiu, sense deixar de banda un toc comercial, va estar en actiu de 1972
fins a l'any 1977 i van publicar bàsicament singles, vuit o nou, i un álbum,
aquest crec que va ser l’últim sencill i després es van desfer. Tots ells per
el segell Polydor. Durant bastant de temps van estar actuant a Mallorca on van
treballar temporades senceres. Per cert, en els seus principis van comptar amb
Pepe Grano de Oro de Los 
Puntos com a productor. La seva obra va ser recuperada
per el segell Ramalama en un doble CD, on també trobaven la cançó que escoltem
ara. El grup va tornar l’any 2012 i en
el seu retorn eren el cantant Larri Castro, Richy Bravo, Jorge Sánchez, David
Díez i Poncho Lavaca, durant un temps van comptar amb l'amic José Luis Iglesias
Pibe com a guitarrista i amb ell van gravar un àlbum, encara que el cantant en
aquest tema que us he seleccionat per compartir ara és Carlos i el pianista
Agustí Ferrero que va ser component de Los Módulos. Per cert amb el seu retorn
van crear un projecte paral·lel amb Mike Kennedy, el que va ser líder de Los
Bravos, anomenat Mike Kennedy y La 5ª Reserva, però només realitzarien una gira
conjunta l'any 2013 i eren Juan C. Gutiérrez, Poncho Lavaca i David Diez, a més
del cantant alemany
Menaix a Truà – Mira d’on ve es vent 2008
Nina – Quan sommiis fes ho en mi 1995
l'Orquestra
Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es
llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió
l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" que val a dir va ser tot
un fracas. Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de
tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat
"Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar
per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre
d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i una versió del "New kid
in Town" dels Eagles. La producció d’aquest CD va estar a carrec del
recordat Marc Grau i Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en
aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel
Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra
espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina
va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu
paper a la serie "Nissaga de poder" i la de directora del nefast
Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de
ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels
artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta
gansa per a La Trinca
i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma
mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar,
l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic plenamente convençut que Nina, Laura
Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que
actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Ana Belén y Miguel Ríos – Balada de Mackie el
Navaja 1999
Amb música de Kurt Weil i la lletra escrita per
Bertolt Brecht, us porto ara per acabar el programa d’avui, la història
d'aquest ferotge delinqüent que té aterrida a la ciutat "La balada de
Mackie El Navaja". La cançó va ser escrita al 1928 i un any després la van
incloure en una obra de teatre "La ópera de los tres centavos" que va
ser escrita per Bertolt Brecht. Al llarg de la història s'han fet grans
versions del tema, destacant les de Louis Armstrong, Bobby Darin i Frank
Sinatra, a Espanya la va gravar José Guardiola que li va donar un caire
country, entre d'altres, encara que la lletra ha estat canviada en moltes
d'aquestes versions i no dic res pel que fa a les traduccions. Miguel Ríos ens
porta ara aquesta versió en la qual el text mante l’espirt original i ha estat
molt poc alterat. Miguel Ríos la va incloure en un doble àlbum gravat amb Ana
Belén i titulat "Cantan a Kurt Weil" i en el què a duet o per
separat, versionen peces del compositor alemany, acompanyats por la orquestra
Ciudad de Granada, diriga per Josep
Pons. L’àlbum 
es va publicar l'any 1999. Miguel Ríos Campaña va néixer a
Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei
del Twist, però aixó va ser per obra i gracia de la seva discogràfica. La
primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de 1962 i li van pagar
3000 pessetes com a avançament. Miguel Ríos va anunciar la seva retirada fa un
parell o tres d’anys, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que
cada dos per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per
tornar. De fet aquest estiu ha fet una gira amb Ana Belén, Víctor Manuel i
Serrat que es una mena de seguna part de “El gusto es nuestro”, vint anys més
tarde. La veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es
retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos crec que
ancara li queda molt a dins seu per a dir. A la foto Mario Prades amb Miguel
Ríos.
La frase d’avui es del escriptor de la Roma antiga Publio Siro que
va dir.
“M'he penedit moltes vegades d'haver parlat,
però
mai d'haver guardat silenci”
Conclou Un Toc de Rock per avui, ara us quedareu
en companyía de les emissores per les que el programa surt a les ones dues
vegades per setmana o bé per internet, si es que t’el descarregues desde el
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho
permeten. Sóc Mario Prades i ara tocar baixar la barraqueta, ens retrobarem en
el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario