Un Toc de Rock 11-04 especial rock and roll

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En els anys cinquanta sorgeix un nou ritme que va canviar estructures, arrels, costums i maneres de pensar, va revolucionar a la juventut. Ara parlarem del rock’n’roll. De fet i musicalment parlan, val a dir que el canvi més important que es va produir al segle XX va ser l'aparició del rock and roll. És diu que el primer en tocar-ho va ser Chuck Berry, però el creador del terme va ser el locutor de ràdio Alan Freed a partir de la cançó amb que començaré Un Toc de Rock “El rock al voltant del rellotge”. El locutor Alan Freed (a la foto) va ser l'artífex de que el gènere prengués carta d'identitat i arrelés, tenin en compte que era un ritme de negres que van començar a tocar gent de color, però a poc a poc els blancs van prendre protagonisme i allò era perillós per el sistema perquè abolia la segregació racial gràcies a la música, unint als joves, blancs i negres, al voltant d'un ritme comú. Avui tindrem un programa especial ple de rock and roll pioner que os arrivarà des de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Soc Mario Prades i obro la barraqueta

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bill Haley & His Comets – (We’re gonna) Rock around the clock 1954

Curiosament, Bill Haley, amb el que avui comencem Un Toc de Rock, era un músic "gran" d’edat i no obstant això es va convertir en una estrella d'aquell rock and roll pioner fet i concebut per a la joventut. De veritable nom William John Clifton Haley, va néixer a Highland Park, Detroit, el 6 de juliol de 1925 i va morir a Texas, a causa d'atac al cor, un 9 de febrer de 1981. "El rock al voltant del rellotge" va ser el gran hit de la seva carrera i tot un referent del gènere. Va ser escrita l'any 1952 per Max C. Freedman i James I. Myers i ja l'havian gravat un parell d'anys abans Sonny Dae and His Knights, però la cançó va triomfar quan la va editar Bill  Haley & His Comets el 14 d'abril  de 1954. No és la primera cançó que podríem classificar de rock'n'roll, però va ser la primera en aconseguir un número 1 en la llistes de vendes dels Estats Units. Quan les coses van començar a posar-se lletges, degut a la caça de brixes contra el rock and roll, Bill Haley es va dedicar a realitzar gires per Sudamèrica i finalment va ubicar la seva residència a Mèxic, on va gravar diversos discos en castellà i fins i tot es va casar amb una mexicana. Tot i la pèrdua de popularitat que representava no estar als Estats Units, ell va preferir quedar-se a veure-les venir al sud del Río Grande i quan tot s'havia calmat va tornar, encara que ja no va tenir ni la popularitat ni les vendes d'abans. El beat britànic guanyava la batalla. Alan Freed el creador del terme Rock and roll, va organitzar moltíssims festivals pels Estats Units, els anomenats "Rock'n'roll shows", sempre amb la policia presta a suspendre l'acte en què els negres estaven en un costat de la sala i els blancs en l'altre i no podien ajuntar-se. Riu-te tu dels grisos a Catalunya, quan aquí actuaven els cantautors. Alan Freed (15 de desembre de 1921 - 20 de gener de 1965) va ser processat i acusat de suborn i tindre interessos en els discos que punxava en els seus programes de ràdio i televisió. Es va conèixer com "El cas Payola" i avui es dóna el nom de Payola als suborns entre discogràfiques, managers i emissores de ràdio, una pràctica completament legal a Espanya i de la qual viuen totes les emissores de ràdio fórmula, però penada per la llei als Estats Units. Va ser el final de la carrera d'Alan Freed, però val a dir que el R & R va camviar veritablement el mon i a la juventut.

Sleepy LaBeef – Hillbilly guitar boogie 1977

Un dels grans pioners del rock and roll, encara que en el seu moment no va tenir prácticament difusió a Espanya és el gran Sleepy LaBeef, i en dir gran em refereixo en tots els seus aspectes, com a músic, com a persona i per la seva envegadura, més de dos metres d'alçada i superant els 150 quilos de pes. De fet el seu àlbum més famós a Espanya, quan en els setanta va començar a distribuir-se la seva vasta discografia, va ser "Rock and roll de pes pesat". Aquest tema carregat de boogie que escoltem ara us el he extret del seu disc "Rockabilly 1977" que es va publicar l'any 1977 als Estats Units i a Espanya mitjançant el segell del meu amic Mikel, Barsa Promocions ja en els 90, però també va incloure la cançó a l'àlbum "I'll Never Lay My Guitar Down" que es va publicar en format CD l'any 1996. En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, tenim la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, en Smackover, Arkansas.

Lanier Smith – Verbena 1959

Lanier Smith va ser un dels intèrprets del rock and roll instrumental i aquest va ser el seu gran èxit, publicat en single pel segell Val-Hill a l'any 1959, escrita pel mateix Lanier Smith conjuntament amb Jesse Bossett, encara que algunes fonts donen l'any 1961 com el de la publicació, a la cara B trobàvem "Slipping". No us puc aclarir l'any exacte perquè l'exemplar que tinc és un single sense caràtula i no consta la data de publicació i com és l'edició americana no té dipòsit legal, encara que jo crec que és de 1959. Res us puc explicar d'aquest artista i de fet no sé ni tan sols si va arribar a publicar algun altre disc a part d'aquest, suposo que si ja que he trobat referències a un altre tema seu "Blues Mean Old Blues" i també en la revista Billboard. La cançó, amb el títol en castellà, s'ha inclòs en alguns recopilatoris de discos de rock and roll.

Jackie Lee Cochran – Rock on 195? / 1985

Aquest tema a càrrec de Jackie Lee Cochran, us el he extret d'un àlbum recopilatori "Jack The Cat - The Jackie Lee Cochran Story" editat l'any 1985 pel segell alemany Hydra, encaraque originalment crec que es va gravar a finals dels anys cinquanta. Jackie Lee Cochran va ser un artista de rockabilly que va publicar de 1956 a 1959 set singles, encara que no va treure un àlbum fins al 1973, va ser "Swamp Fox". Nascut el 5 de febrer del 1934, a Dalton, Geòrgia, el cantant, guitarrista i compositor va morir al seu apartament de Burbank, Califòrnia, un 15 de març de 1998. Va començar a tocar la guitarra als sis anys. El seu pare va ser condemnat a 30 anys de presó per assassinat, i per això Jeckie Lee Cochran va passar gran part de la seva joventut vivint amb parents a Louisiana, Meridian, Mississippi i amb la seva àvia a Gadsden, Alabama, on va començar a actuar en públic, encara que la seva àvia volia que s'ha allistara a l'exèrcit i deixés la música. Finalment es va allistar a les forces aèries, encara que va seguir cantant i tocant la guitarra, participant en programes de ràdio. Va acabar sent expulsat de la Força Aèria a l'any 1955 i va passar a ser membre de la Jimmy Swan's Band, fins que es va llançar pel seu compte interpretant rock'n'roll després d'escoltar Elvis Presley. A principis dels seixanta va deixar la música, però en la dècada posterior i amb el ressorgiment del rockabilly a Europa va tornar als escenaris. 

Chuck Berry – Sweet little sixteen 1958

Aquesta cançó es va publicar en single el gener de 1958 i va aconseguir la segona posició en les llistes sent el tema de Chuck Berry que més alt va pujar. La cançó tracta sobre una noia a la qual li encanta el rock and roll i quan compleix setze anys demana com a regal als seus pares que la deixin anar a un concert. Va tenir els seus problemes ja que el grup The Beach Boys van plagiar-la canviant-li la lletra i titulant-la "Surfin' USA", Chuck Berry en contra dels consells de Leonard Chess que li deia que ell era negre i cap jutge fallaria a favor seu contra un Brian Wilson que era blanc, va demandar a The Beach Boys, però i cosa molt curiosa, la sentència va ser favorable al cantant i guitarra de color, tot i que encara avui dia en molts discos el "Surfin' USA" segueix constant com composada per Brian Wilson. Willie Dixon va explicar un dia que Chuck Berry (Saint Louis, Missouri, 18 d'octubre de 1926) del qual podem dir que va ser el veritable creador del gènere, a la seva manera, era molt racista. En els anys cinquanta, en plena cresta de la seva popularitat, amb un cadillac i cent mil dòlars en el banc, Chuck Berry menjava entrepans i dormia al cotxe perquè no volia donar-hi a guanyar ni un cèntim als blancs, propietaris de restaurants i hotels. No obstant això a Chuck Berry li agradaven les noies blanques i molt joves. Precisament allà va estar la clau que va enfonsar la seva carrera. Al desembre de 1959, Berry va tenir problemes legals després que contractés a una menor d'edat, que va conèixer a Mèxic, per treballar al Club Bandstand que era de la seva propietat, a Saint Louis. Van arrestar a la noia acusada de prostitució i a Chuck Berry de tràfic de menors per a propòsits sexuals. Als Estats Units passar a una menor en el cotxe d'un Estat a un altre és delicte federal. Chuck Berry va ser condemnat a pagar una multa de 5.000 dòlars i cinc anys de presó. Va sortir l'any 1963, però el beat ja estava arribant als Estats Units. Chuck Berry interpretava inicialment country i va tenir molts problemes quan arribava a un local per actuar i els propietaris s'adonaven que havien contractat un cantant i guitarra... negre. Quan Chuck Berry va fitxar per al segell Chess Records va començar el seu ascens.

Carl Perkins – Matchbox 1957

Escrita per Carl Perkins, aquesta cançó es va gravar el 4 de desembre de 1956. Va ser publicada en single pel segell Sun Records l'11 de febrer de 1957. Entre els molts que l'han versionat cal destacar als Beatles. Aquest tema va ser pres com a nom pel grup britànic de rock and roll The Matchbox. Tot i estar signada per Carl Perkins, va prendre com a inspiració, a suggeriment del seu pare, un vell tema de 1927 titulat "Match Box Blues" que va gravar Blind Lemon Jefferson i posteriorment The Shelton Brothers. Carl Perkins va néixer el 9 d'abril de 1932 a Tiptonville, Tennessee. Va morir a causa d'un càncer de gola, a Jackson, Tennessee, el 19 de gener de 1998. La cançó més important de la carrera de Carl Perkins va ser "Blue Suede Shoes", de l’any 1956, però el seu problema va ser que també la va gravar Elvis Presley i aquest es va menjar el mercat amb el seu disc, tot i que Carl Perkins la va pujar al número 1 de les llistes i gràcies a aquest single, va ser el primer artista de la Sun Records que va aconseguir el milió de còpies venudes, però la massa sempre a associat el tema amb el Rei, sobretot perquè, quan Perkins es trobava al cim de la popularitat va patir un accident de trànsit, el 21 de març de 1956 quan viatjava amb el seu grup per participar en un programa del Ed Sullivan Show. En l'accident, ocorregut a Wilmington, van morir el seu germà Jay i el seu manager. Carl Perkins va patir fractura de crani, la convalescència i recuperació el va mantenir allunyat de la música més d'un any. Amb el ressorgiment del rockabilly en els anys 80, sobretot a Anglaterra,  l'estrella de Perkins va tornar a relluir de nou. L'any 1985, Carl Perkins va tornar a gravar el seu "Blue suede shoes" acompanyat de dos membres dels Stray Cats, com a part de la banda de música per la pel·lícula "Porky 's Revenge". Per cert, hi ha un disc gravat amb un magnetòfon i molt poca qualitat, en una sessió de farra i borratxera a casa d'Elvis Presley en el qual intervenen conjuntament Perkins, Presley, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, es va realitzar el 4 de desembre de 1956 i el disc es va titular “Million Dollar Quartet”, hem parlat d'ell en passats programes. El nom ve derivat d'un comentari de Carl Perkins que va dir "Si haguéssim de fer això junts en un escenari costaria almenys un milió de dòlars".

Danny & The Juniors – At the Hop 1957

Danny & The Juniors eren un quartet de doo-wop creat a Philadelphia i integrat per Danny Rapp, Dave White, Frank Maffei i Joe Terranova que eren blancs. Es van formar l'any 1955 i avui en dia se'ls recorda bàsicament per aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock "At the Hop", també titulat "Let 's go to the hop", publicats l'any 1957. La cançó “Anem a donar el salt” va ser escrita per Arthur Singer, John Medora i Dave White per Danny & The Juniors i el single amb el tema "Sometimes (When I'ma All Alone)" a la cara B, va aconseguir el primer lloc del Billboard el 6 de gener de 1958, a les llistes de R & B. El tema va ser versionat l'any 1969 pel grup Sha Na Na que la van tocar al Festival de Woostock i l'any 1973 i dins de la banda sonora del film "American Graffitti" per Flash Cadillac & The Continental Kids. Danny Rapp, el líder del grup, va ser trobat mort a l'habitació d'un hotel a Arizona, el 5 d'abril de 1983, aparentment s'havia suïcidat. Va néixer el 9 de maig de 1941 a Philadelphia. Amb la incorporació de Bobby Maffei, germà de Frank, el grup va seguir endavant.

The Chavis Brothers – So tired 1960

Aquesta peça plena de càrrega rockanrolera ens la porten el grup The Chavis Brothers, encara que ells eren una banda que s'acostaven i molt al doo wop. El tema es vapublicar en un single, el seu segon disc, a través del segell Clock, l'any 1960 i també es va incloure en un compilatori de rockabilly i rock and roll editat a Holanda al 1992 pel segell Chief Records, titulat "Ultra Rare rockabilly’s, Volume 1". Van debutar amb "Love me baby" al 1959 i en total publicarien sols sis singles, l'últim “Humpty Dumpty” al 1965. Curiosament cadascun dels discos va ser editat per un segell discogràfic diferent, cosa que no parla molt bé de les seves xifres de venda. A finals dels seixanta traurien un parell de LP's i un altre ja en els 90 en format CD, encara que es tractava de recopilatoris de les seves cançons, també amb companyies discogràfiques diferents. Es van crear a Pembroke, Carolina del Nord i estaven liderats per Danny Chavis, al costat dels seus germans Eark, Frank, James i Ernie Chavis.

El grup The Chavis Brothers

Johnny Preston – Running Bear 1959

Escoltarem ara una cançó que ofereix un caire molt festiu, però en realitat és gairebé una tragèdia grega, bé, millor seria dir "Una tragèdia italiana" ja que és la versió del Romeu i Julieta traslladada a les praderies americanes i ens parla dels amors impossibles de dos joves indis, la història de Running Bear (Ós Corredor) i Paloma Blanca i l'enfrontament ancestral entre dues tribus. La cosa acaba com el Rosari de l'Aurora ja que tots dos es suïciden. Finalment i desesperats, es llancen a l'embravit riu i moren juntets, com els de Verona, ofegats en la corrent del riu. La frase final de la cançó de Johnny Preston és molt romàntica i serà del gust de les nostres oïdores i espero que també dels oïdors ja que es diuen un a l'altre "Ara sempre estarem junts en el nostre propi vedat de caça". Johnny Preston, de nom complert John Preston Courville, va ser un cantant nascut el 18 d'agost de 1939 a Port Arthur, Texas. Va estar en actiu des de que va crear el grup The Shades i després va començà en solitari, fins a la seva mort, el 4 de març de 2011, encara que els seus discos no van arribar a publicar-se a Espanya en el seu moment. L’any 1960 aquest tema va aconseguir la primera posició en les llistes del Billboard, on va mantenir-se tres setmanes, és el millor hit de carrera de Johnny Preston i també va ser número 1 a Anglaterra. La cançó que escoltem ara de Johnny Preston a Un Toc de Rock té una ambientació en la què només falten pells rojes ballant al voltant de la foguera i que la fa molt original, tenint en compte que és de l’any 1959. Els arranjaments de la cançó, per aconseguir aquest caire indi, són de Big Booper i George Jones. Fem una mica d'història, el tema va ser escrit pel cantant i compositor Jilles Perry Richardson, conegut com The Big Bopper quan ere molt jove. Per cert Big Bopper va ser un dels que van morir al tràgic accident d'aviació que va costar la vida també a Ritchie Valens i Buddy Holly a Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. L’any 1969 va tornar a classificar-se en llistes amb la versió que va realitzar Sonny James i entre les que s'han gravat destaca la del grup Danny Davis and the Nashville Brass, l’any 1975 i val a dir que també va formar part del repertori de directe dels Led Zeppelin.

Sonny Fisher – Sneaky Pete 1975

Gravat l'any 1975, encara que mantenint i molt l'aire rock and roll dels cinquanta, us porto ara aquest tema a càrrec del guitarrista i cantant norteamericnao Sonny Fisher que es va publicar mitjançant el segell Starday Records amb “Hey Mama” a la cara A, ambdues cançons van ser composades per Sonny Fisher. La cançó va ser recuperada anys més tard, concretament al 1993, a l'àlbum “De Nuevo Rock'n Roll Vol. 2” que a Espanya va publicar en format CD el segell Barsa Promocions, propietat de l'amic Mikel Barsa, encara que els temes van ser regravats de nou i van comptar amb bones col·laboracions, entre elles les de Sleepy LaBeef, Kike Jambalaya, Álvaro Martialay i altres, tenint a Tony Reynoso com a productor i es va gravar aprofitant una gira, la primera, que l'artista texà realitzava per Espanya, en la qual el van acompanyar Los Solitarios, la banda liderada per Tony Reynoso. De nom complet Therman Fisher, va néixer el 13 de novembre de 1931 a Chandler, Texas, encara que en realitat va ser l’any 1930, però la seva mare no va registrar el seu naixement fins a un any després. Va tenir set fills. El cantant, guitarrista i compositor va morir el 8 d'octubre del 2005 a Houston. La veritat és que Mikel Barsa m'havia ofert un parell de gires de Sonny Fisher a Catalunya, però he de confessar que tot i el seu ampli currículum i la seva qualitat musical, mai vaig aconseguir vendre cap concert seu.

Eddie Cochran – Summertime Blues 1958

Aquest clàssic del rock'n'roll, va ser compost per Eddie Cochran i el seu manager Jerry Capehart i parla dels problemes quotidians en la vida d'un adolescent nord-americà. Inicialment es va incloure com a cara B d'un single, però la qualitat del tema el va convertir en cara A. Va arribar a al lloc 8 del Billboard el 29 de setembre de 1958. Les palmes que s'escolten van ser realitzades per Sharon Sheeley i la veu de baix profund al final de cada vers és el propi Eddie Cochran que va doblar la veu. De nom complet Edward Ray Cochrane, va néixer a Albert Lea, Minnesota, el 3 d'octubre de 1938 i va morir a causa d'un accident de trànsit a Chippenham, Anglaterra, un 17 de abril de 1960. Els moviments convulsius de Eddie Cochran imitant a Elvis, encara que molt més provocatius i exagerats el van fer molt criticat. Va ser acusat d'abusar de l'eco i utilitzar un so molt metàl·lic per la seva guitarra, així com de ser molt amic del mam. La mort de Buddy Holly en acccident el va sumir en una profunda depressió. Amb Gene Vincent, un altre pioner marginat del rock and roll, va marxar-se a Anglaterra abandonant el seu país. El 16 d'abril de 1960, va patir un accident de trànsit a Chippenham, a l'estavellar-se el cotxe en què viatjava, un taxi, contra un fanal, morint a l'hospital St Martin's a les 4:10 AM del diumenge 17 abril 1960. La seva nòvia, la cantant i lletrista Sharon Sheeley i el seu amic Gene Vincent que viatjaven amb ell, van sobreviure a l'accident, tot i Gene Vincent va patir lesions que van agreujar la seva semi-minusvalidesa. En l'informe de la policia, es deia que el taxista estava borratxo, però només va ser condemnat a una multa i uns pocs mesos de presó. Us explicaré una curiositat, un dels policies que van fer l'atestat va ser un dels grand del beat a Anglaterra, el cantant Dave Dee. Eddie Cochran està enterrat al cementiri Forest Lawn Cypress a Califòrnia. La veritat és que Eddie Cochram havia realitzat molts enregistraments que mai es van publicar i s'han anat recuperant al llarg dels anys, de fet s'han editat més coses "noves" des de la seva mort que mentre va viure. Brian Setzer dels Stray Cats, va interpretar el paper d'Eddie Cochram a la pel·lícula "La Bamba".

Johnny Burnette Rock and Roll Trio – The train kept A-rollin’ 1956

Aquí al país vem conèixer aquesta cançó amb el seu títol en castellà "El tren de la costa" i gràcies a una extraordinària versió que van realitzar Los Sírex a mitjans dels anys 60, mirant la versió que va fer del tema el Johnny Burnette Rock and Roll Trio, però la cançó era un clàsic del jazz i el rhythm and blues, escrita per Tiny Bradshaw l’any 1951. De veritable nom John Joseph Burnette, aquest cantant, guitarra i compositor va néixer a Memphis, Tennessee, el 25 de març de 1934. Va créixer amb els seus pares a Dorsey en uns habitatges de protecció oficial de l'àrea d'Lauderdale Courts a Memphis entre 1948 i 1954, lloc on també van viure Gladys, Vernon Presley i el seu fill, Elvis Aaron Presley. Johnny Burnette va ser un pioner del rock and roll, de fet es diu que el riff de guitarra distorsionada d’aquesta cançó, es la primera dins del mon del rock and roll i al costat del seu germà gran, Dorsey Burnette (contrabaix) i el seu amic Paul Burlison (guitarra solista), van fundar l’any 1952 The Rock and Roll Trio. Van tenir una carrera brillant i plena d'èxits, entre ells aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock junt a "Your baby blue eyes" i "You're Sixteen, You're Beautiful (And You're Mine)" que aquí al país vam abreugar el títol i es va quedar a "Tens 16 anys". El 14 d'agost de 1964, mentres Johnny pescava amb un bot al llac Clearlake, a Califòrnia, un iot va xocar amb ell deixant-lo inconscient en l'aigua, allò va provocar el seu ofegament. Johnny Burnette va ser enterrat al Forest Lawn Memorial Park Cemetery de Glendale, Califòrnia. Per cert, d’aquesta canço i ja en els anys seixanta, es va fer una bona versió a càrrec dels britànics The Yardbirds i també la tocaven en directe els Aerosmith.

Cliff Richard & The Shadows – Singing the blues 2009

Escoltarem una de les grans gravacions de Cliff Richard amb The Shadows, es va editar mitjançant el segell EMI en format EP, però després va ser regravada de nou l’any 2009.  La cançó va ser escrita per Melvin Endsley l’any 1956, es va basar en un tema que havia gravat Frank Trumbauer and Bix Beiderbecke l’any 1927 i el primer en enregistrar-la va ser Marty Robbins, també al 1956. Cliff Richard va ser el cantant més representatiu del rock and roll dels seixanta a Anglaterra i prácticamente sempre amb la seva clàssica banda d'acompanyament The Shadows. La veritat és que les seves carreres sempre han estat lligades i si bé és cert que de vegades Cliff va gravar sense el grup, sempre era perquè volia acompanyaments més orquestrals. De fet no es van separar fins a 1968. Ells van ser els que sempre van tenir una carrera paral·lela amb grans hits com “Apache”. Cliff va reaparèixer als escenaris amb The Shadows el 14 de juny de 2004, al London Palladium. Aquest és un bon tema i val a dir que també el va gravar B. B. King als anys seixanta. Cliff Richard es diu realment  Harry Webb i va néixer a Lucknow, a l'Índia, quan aquesta era colònia britànica, el 14 d'octubre de 1940. Ha col·laborat en enregistraments de Mark Knopfler, Stevie Wonder, Phil Everly, Freddie Mercury, Janet Jackson, Van Morrison, Olivia Newton-John o Elton John, entre molts altres. El 25 d'octubre de 1995 va ser nomenat Sir Cliff Richard per les seves contribucions a causes benèfiques en moltes parts del món. Va ser el primer representant del món musical angles en rebre aquesta distinció. Curisament Cliff Richard, tot i el seu èxit a Anglaterra, no ha conseguit el mateix als Estats Units, on no ha arrivat mai a ser un cap de llistes.

Jerry Lee Lewis – Whole lotta shakin' goin'on 1957

L'anomenaven "The Killer" per les seves actuacions agressives, provocadores i desenfrenades, era Jerry Lee Lewis. La seva manera de tocar el piano, de peu i passant de les mans als colzes i peus, van crear escola. Sam Phillips de la Sun Records que acabava de vendre el contracte d'Elvis Presley a RCA per 10.000 dòlars va veure en Jerry Lee Lewis un possible substitut del Rei i va apostar per ell i per llançar el seu segon senzill es pot dir que va hipotecar els estudis. La sorpresa per a ell va arribar després que Jerry anés a passar el Nadal de 1956 amb uns cosins seus, va escoltar aquest tema, una cançó "negra", composició de Dave "Curlee" Williams i James Faye "Roy" Hall que la van gravar l'any 1954, però Jerry Lee Lewis va escoltar la versió de l'any 1955 que va realitzar la cantant de color Big Maybelle. Va tornar a l'estudi al·lucinat i va voler gravar el tema afegint-li un agressiu piano. Finalment Sam Phillips va acceptar i es va col·locar com a cara B del segon single Us sona això? Van tornar a equivocar-se i va ser un dels èxits més importants en la carrera de Jerry Lee Lewis (Ferriday, Louisiana, 29 de setembre de 1935). Va arribar al número 3 del Billboard en les llistes de pop i al primer lloc en les llistes de R & B. La catàstrofe va començar per Jerry Lee Lewis quan a la cresta de l'onada i cremant pianos a l'escenari, va arribar a Londres per realitzar una gira. L'acompanyava la seva dona, s'acabava de casar. Quan Jerry Lee Lewis va viatjar a Memphis el 1956, va conèixer a Myra Gale Brown, la filla del seu cosí, el baixista JW Brown i d'alguna manera emparentada amb el cantant. Van tenir un romanç i el 12 de desembre de l'any següent es van casar a Mississippi, tot i que Lewis no s'havia divorciat encara de la seva segona esposa. Myra Brown només comptava 13 anys d'edat mentre que el seu marit tenia 22, raó per la qual van amagar el matrimoni (tot dos a la foto). Algú va filtrar la notícia a la premsa britànica i es van llançar contra Jerry Lee Lewis creant-se un gran escàndol que va acabar amb la carrera de The Killer. És clar que ningú va informar que aquelles noces a tan primerenca edat i entre familiars llunyans era una pràctica habitual a Louisiana, d'on ells eren. Als Estats Units va ser marginat i va arribar fins a gravar sota pseudònim. El diumenge 22 d'abril de 1962 el fill de Jerry i Myra, Steve Allen Lewis, mor ofegat a la piscina, tenia 3 anys. Jerry Lee Lewis ho va interpretar com un càstig pel seu turbulent passat. Cinc dies després de l'enterrament fa una gira per el Regne Unit on aquesta vegada és molt ben rebut, però, des de la mort del seu fill la relació amb Myra va empitjorà i va augmentà la seva dependència de les pastilles i l'alcohol. Jerry Lee Lewis mai va tornar a ser el mateix.

Buddy Holly & The Crickets – Peggy Sue 1957

La mort també va passar la seva dalla pel rock and roll segant somnis, il·lusions i vides, com deia Don McLean en la seva cançó "American Pie", la música va morir el 3 de febrer de 1959, el dia en què Buddy Holly ens va deixar. Es deia en realitat Charles Hardin Holley, va néixer a Lubbock, Texas, el 7 de setembre de 1936. Amb el seu aspecte de noi bo, sempre ben vestit i comportant-se "correctament" a l'escenari, possiblement Buddy Holly i els Crickets haguessin estat uns dels que s'haurien salvat de la caça de bruixes contra el R & R, però ell es va separar del grup i es va llançar en solitari. Tenia la butxaca foradada, era un malgastador, Buddy Holly tenia molts problemes econòmics pel que va decidir unir-se a la gira "Winter Dance Party" que consistia en una ronda de concerts a 24 ciutats, realitzats en tan sols tres setmanes, al costat de Ritchie Valens, Dion and the Belmonts i The Big Bopper, acompanyats per Waylon Jennings, el guitarrista Tommy Allsup i Carl Bunch a la bateria. Després d'actuar a Clear Lake, Iowa, Buddy Holly se sentia molt cansat, va decidir gastar-se els calerons, cosa que a ell l'hi agradava fer i llogar una avioneta ja que la calefacció de l'autobús en què viatjaven tots s'havia trencat i feia molt de fred, es trobaven a menys 30º, va pensar que així i en arribar abans també tindria temps per dormir. El pilot era un jove inexpert, es deia Roger Peterson. L'avió tenia capacitat per a tres passatgers més el pilot, va pagar 36 dólars. Finalitzat el concert, l'avioneta va enlairar-se de Clear Lake, a la una de la matinada del 3 de febrer de 1959, dues hores i mitja més tard, es va denunciar la desaparició de l'avió. Buddy Holly estava acompanyat per Ritchie Valens i The Big Bopper (tots tres a la foto). Aquell mateix matí, es va localitzar en un camp de blat de moro una avioneta totalment destrossada. Es van trobar els cossos dels tres músics, havien sortit disparats en la col·lisió de l'avió contra terra morint instantàniament, a la cabina es va trobar el cadàver del pilot. "Peggy Sue" és una cançó escrita per Buddy Holly, Jerry Allison i Norman Petty i gravada per Buddy Holly & The Crickets. Es va publicar en single l’any 1957 i posteriorment es va incloure en l'àlbum "Buddy Holly" de 1958, va ser el gran èxit en la carrera de Buddy Holly & The Crickets i va donar peu a una pel·lícula de ciencia ficció rockanrollera “Peggy Sue es va casar” que feien Kathleen Turner i Nicolas Cage.

Fats Domino – Blueberry Hill 1956

En uns temps de racisme i segregació, mai li van perdonar a Fats Domino que fos el primer cantant de color que va aconseguir un Disc d'Or als Estats Units, de fet no sols en va obtenir un, va aconseguir 21 Discos d'Or. El seu caràcter afable i simpaticón i el seu aspecte “bonachón” el van salvar de la caça de bruixes contra el R & R, però durant un temps es va mantenir allunyat dels grans circuits, encara que mai va deixar d'actuar. Al llarg de la seva carrera Fats Domino ha venut més de 110 milions de discos, excepte Elvis, cap cantant de rock and roll de la seva època ha venut tant. Fats Domino es deia en realitat Antoine Dominique Domino i va néixer a Nova Orleans, Louisiana, el 26 de febrer de 1928. Residia amb la seva dona en aquesta ciutat quan la va assolar l'Huracà Katrina, ella es trobava en precari estat de salut, el que feia difícil l'evacuació i Fats Domino va decidir quedar-se a casa amb la seva dona. Quan el seu manager Al Embry, l'1 de setembre va perdre el contacte amb ell, s’el va donar per mort. Aquest mateix dia, la CNN treia la notícia que havia estat rescatat en helicòpter pel servei de guardacostes. La seva filla, la cantant de gospel Karen Domino White, l'identificava per una imatge mostrada a la CNN. La família Domino havia estat traslladada a un refugi de Baton Rouge. El Washington Post va publicar que divendres, 2 de setembre, la família Domino estaven perfectament, van tornar al seu habitatge el 15 d'octubre. És clar que es van trobar que els xoriços havien passat per la seva llar, la casa de Fats Domino va ser saquejada durant la seva absència forçosa i dels seus 21 discos d'or, només quedaven tres. Bé, almenys van tenir un detall perquè podien haver-se'ls endut tots. Aquesta cançó que va gravar l'any 1956, va ser un dels seus grans èxits, encara que havia estat composada l'any 1940 per Larry Estoc i Al Lewis i els primers que la van gravar van ser Sammy Kaye Orchestra comptant amb el cantant Tommy Ryan.

Frankie Lymon & The Teenagers – Why do fools fall in love 1956

Amb només 25 anys, el cantant de color Frankie Lymon va ser trobat mort al bany de casa de la seva àvia, la mort va ser conseqüència d'una sobredosi d'heroïna. La vida d'aquest jove estrella del doo wop i aquell incipient rock and roll, va inspirar la pel·lícula "Why Do Fools Fall In Love?" que es va rodar l’any 1998 i va prendre el títol d'aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock "Per què els ximplets s'enamoren?". Frankie Lymon & The Teenagers estan considerats com els precursors del soul i el funky i els antecessors del so Phil Spector. Franklin Joseph Lymon va néixer el 30 de setembre de 1942 a Harlem (Nova York) i va morir el 27 de febrer de 1968. Va començar sent un nen i quan va gravar aquest tema, el primer disc que van publicar i el gran hit en la carrera de Frankie Lymon & The Teenagers, ell només tenia 14 anys. Als 12 anys, Frankie, va escoltar a un grup local de doo-wop, anomenat Couple DeVilles, en un xou escolar de talents. Es van fer amics i es va incorporar a la banda que van canviar de nom, passant a ser The Ermines and The Premiers i finalment Frankie Lymon & The Teenagers. Frankie (a la foto) va començar la seva carrera en solitari l’any 1957, després d'haver realitzat el grup una gira per Europa. És clar que després, tant ell com el grup que van seguir com The Teenagers, van passar amb escàs èxit. Frankie Lymon va ser addicte a l'heroïna des dels 15 anys, va quedar atrapat per les drogues i l'alcohol i la causa de tot va ser el canvi que es va produir en la seva veu, de nen a adult. És clar que una part del seu fracàs va estar ocasionat per una aparició en televisió. El 19 de Juliol de 1957, al programa en directe The Big Beat d'Alan Freed al ABC Chanel, Lymon, durant l'actuació va començar a ballar amb una noia blanca del públic agafant-la bé, amb el seu consentiment, és clar. Allò d’un negre i una blanca va suposar un veritable escàndol, sobretot entre els propietaris de la cadena que eran surenys. El programa The Big Beat d'Alan Freed ser cancel·lat. El major èxit de Frankie Lymon com a solista va ser una versió del tema "Little Bitty Pretty One", de Thurston Harris que va aconseguir el lloc número 58 a la llista pop del Billboard l’any 1960.

The Chordettes – Mister Sandman 1954

Las Chordettes era un grup integrat per quatre noies que cantaven habitualment a acapella. Es van crear l’any 1946 a Wisconsin i van romandre en actiu fins al 1961. Eren originalment Janet Ertel (21 de setembre de 1913 - 4 de novembre del 1988), Carol Buschmann, la seva germanastra Dorothy Schwartz i Jinny Osborn (25 d’abril de 1928 - 19 de maig del 2003). L’any 1952 Lynn Evans substituirà Schwartz i al 1953 va ser Margie Needham la que va entrar en el lloc de Osborn, quan anaven a ser mares, però aquesta última va tornar més tard al grup. Nancy Overton (6 de febrer de 1926 - 5 d’abril del 2009) també va pertànyer al grup si bé va ser posteriorment. Van ser descobertes pel locutor de ràdio Arthur Godfrey. "Mr Sadman" va ser el seu primer gran èxit, ja al 1954 i del single es van vendre més d'un milió de còpies. Era una composició de Pat Ballard. És una cançó que ha estat molt utilitzada en el cinema, on li han tret suc, la vam escoltar, entre altres, a "Retorn al futur 1" "Hallowen 2" i a "Philadelphia", fins i tot en un episodi de "Els Simpson". D'aquest tema val a dir que s'han realitzat multitud de versions.

Elvis Presley – Crying in the chapel 1965

El Rei va gravar moltes cançons suaus i va fer una magistral versió d'aquest tema amb el que acabarem el programa d’avui dedicat al rock and roll, escrit per Arti Glenn, tot un clàssic del country que fins i tot havia arribat a gravar Mahalia Jackson, encara que la versió més popular havia estat la que van realitzar The Platters l'any 1964 amb un regust molt més R & B. Elvis Presley la va convertir en un estàndard del pop quan la va publicar l'any 1965 a un EP, a través de RCA Victor, en el qual estava acompanyat per The Jordanaires i que en la seva edició espanyola també va incloure “In My Father's House (Are Many Mansions)”, “Joshua Fit The Battle” i “Swing Down Sweet Chariot”. Elvis Aaron Presley va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935 i va morir a Graceland, la seva casa de Memphis, avui museu, el 16 d'agost de 1977. Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les èpoques és que Elvis Presley va ser la major influència en tots els músics que es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. També Elvis va tindra problemas de censura, heu de tenir en compte que en algunes cadenes de televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els seus moviments al cantar i ballar arribaven a resultar obscens i  provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les mares de les adolescents. Per sort per al Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina d'embalar els bitllets. Elvis podia haver-se salvat de la mili tranquil·lament, però el Coronel el va obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un circ mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat perfectament i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tota Amèrica va saber com era de bo i admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu casament amb Priscila va passar de ser un noi dolent del rock and roll a un americà exemplar. Va tenir un germà bessó que va néixer mort 35 minuts abans de fer-ho ell. Us explicaré una altra curiositat sobre Elvis. El Rei va realitzar una audició per entrar a formar part d’un quartet vocal de Memphis anomenat The Songfellows, però va ser rebutjat, li va explicar al seu pare que li van argumentar que no podia cantar, més tard Jim Hamill, el líder del grup va afirmar que no el van acceptar pel fet que no va demostrar tenir una bona oïda per les harmonies, "en aquell moment", va afegir per justificar la seva "agudesa" musical. Tot i que els "crítics experts" havien dit que Elvis estava cremat l’any 1970 va tornar a puxar fins a dalt de tot de les llistes amb el seu disc “On stage: February 1970".De fet ja sabeu el que jo penso dels crítics "experts".

Acabaré amb una frase que va dir el filòsof xinès Confuci, referein-se a que les coses tenen que ser clares

“Si vols sortir, passa per una porta”

Acabaré per avui Un Toc de Rock, però us deizaré en companyía d’aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o bé internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta, Porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)