Us he dit en moltes ocasions que la música es
troba en contínua evolució i avui a Un Toc de Rock tindrem temes amb molta
electrònica que ens portaran Azul y Negro i Alan Cook, també comptarem amb el
que va ser el Rei del Glam espanyol Tino Casal, junt a Alaska y Dinarama, La Puerta de los Sueños, Josep
Thió, l’italià Domenico Modugno, el Max Sunyer Trío amb la nord-americana
Deborah Carter com a cantant, La
Granja, Supersubmarina, Burning i una cançó del nou treball
discográfic del gallec Amaro Ferreiro. Tots ells configuren la nostra banda
sonora per al programa d'avui i que t'arriba des de les emissores per les que
sortim a les ones dues vegades cada setmana o via internet, si t’el
descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores
que ho permeten. Us dire que jo soc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta
un altre vegada, dient-vos que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Alaska y Dinarama – Ni tú ni nadie 1984
El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara,
coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal", signat com Alaska y
Dinarama i d’ell os trec aquesta cançó que escoltarem per obrir Un Toc de Rock.
Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut
i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es van crear arran
de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides. Alaska va ser l'icona femenina de la
"movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe i
després Alaska y Los Pegamoides. Toti els va deixar en el 83 per anar a
Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de
trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i
es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va
arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixer a Madrid, 11
d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una
malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert
que vaig entrevistar 
en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la
primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo
esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van
ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es
desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, Alaska no s'aixecava i
jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va
cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi
vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has
dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el
fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu
lado?". Alaska es diu en realitat Olvido Gara i va nèixer a Ciutat de
Méxic el 13 de junio de 1963.
Tino Casal – Embrujada 1983
La cançó “Embrujada” que es va editar en versions
single i maxi single, es trobava en el segon àlbum de Tino Casal titulat
“Etiqueta Negra”, publicat l’any 1983 i va ser un dels seus gran hits, junt a
“Eloise”. Aquest àlbum on es recullia la peça, va ser reeditat en CD l’any
2003, junt a “Neocasal” i “Hielo Rojo”, la resta de la seva discografia ho va
ser l'any 2011. L’asturià Tino Casal, el Rei del Glam espanyol, va començar als
14 anys com a cantant amb el grup Los Zafiros Negros per incorporar més tard a
Los Archiduques, va ser l'any 1967 i amb ell com a cantant van gravar el seu
millor disc "Lamento de gaitas", una versió del duet angles Paul
& Barry Ryan, era el “I love how you love me”. Aquest single de Los Archiduques
es un incunable buscadíssim pels col·leccionistes. Després d'un parell d'anys
amb Los Archiduques, Tino Casal va marxar-se a Londres per dedicar-se a la
pintura i ja a finals dels setanta va començar en solitari. José Celestino
Casal Álvarez, conegut com Tino Casal, va néixer a Tudela Veguín, Oviedo, l'11
de 
febrer de 1950 i va morir a Madrid un 22 de setembre de 1991. Es va parlar
de que tenia la SIDA,
però era una malaltia degenerativa dels ossos, una necrosis, per aixó, els
darres anys Tino Casal sempre anaba amb un bastó i en els seus concerts actuaba
sentat a una trona. Semblava que s'estava recuperant i va morir a un accident
de tràfic, quan el conductor de l'Opel Corsa 1.3 SR color blanc matrícula
M-9642-FT va xocar contra un fanal de la M-500, a 400 metres del pont dels
Francesos, direcció sud a la M-30,
prop del barri madrileny d'Aravaca per excés de velocitat, sent Tino Casal que
anava al seient del copilot, l'única víctima mortal. Vaig tenir l'oportunitat
de conèixer a Tino Casal i puc dir-vos que era una persona senzilla i sense cap
ínfula de grandesa ni prepotència. Aquí al blog us he posat una foto meva amb
Tino Casal.
Azul y Negro – Me estoy volviendo loco 1982
Azul y Negro, el duet integrat per Joaquín
Montoya i Carlos Vaso, tots dos eren de Cartagena, van començar a funcionar
l’any 1981 i van aconseguir, en la dècada dels 80, dos Discos d'Or. Azul y
Negro van gravar tres sintonies de la Volta Ciclista a Espanya, destacant la de 1982
amb el tema "Me estoy volviendo loco" que escoltarem ara a Un Toc de
Rock i que es va incloure en el seu álbum “Digital”, editat al 1983 amb
producción de Julán Ruiz i que va ser Disc d’Or. Les altres tres cançons que van ser fetes servir per La Volta Ciclista van
ser “No tengo tiempo/Con los dedos de una mano” l’any 1983 i “Two pa'ka” al 93.
El duet Azul y Negro van ser uns innovadors per al seu temps, precursor de la
música electrònica espanyola, el techno-pop i pioners en la implantació de
novetats tecnològiques i musicals. La seva música es basa en la barreja de
sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders, seqüenciadors i instruments
acústics, sobre una base preferentment ballable. La veu era tractada com un
instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant el vocoder. Inicialment
van ser Carlos Garcia Vaso i Joaquín Montoya i eren de Cartagena. Azul y Negro
va ser el primer grup 
espanyol que va editar un àlbum en format CD, era el
titulat "Suspense", del 1984, amb producció de Julián Ruiz. És clar
que d’aquell CD només es van editar 200 còpies, la resta van ser vinils i és
que a Espanya gairebé ningú comptava amb un reproductor de CD, ni tan sols els
components del duet disposaven d'un. El primer que jo vaig tindre va ser l'any
1987 i va portar-m'el el meu cunyat de San Francisco. Una altra innovació de
Azul y Negro és que són els primers artistas espanyols que han gravat un CD amb
el sistema surround DTS 5.1. Es va titular "ISS" i es va editar l’any
2003. Aquest mateix sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per
altres artistes, entre ells Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació
d'aquest treball es va editar l'1 de març de 2007 el primer segell de correu de
curs legal fabricat per la
Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum
d'un artista espanyol. L’any 1993 Joaquín Montoya va deixar el grup i Carlos
Vaso va seguir amb altres companys i en l'actualitat ell sol.
Alan Cook – Bad dreams 1986
away". Curiosament
gent com Alan Cook o el sabadellenc David Lyne van ser considerats cantants italians, però eren més catalans que la senyera. Quan Alan Cook va aconseguir
recuperar el seu contracte amb Max Music vam negociar un àlbum amb cançons
seves molt més funkys amb altres discogràfiques, quan ja estava casi firmat el
contracte amb DRO, aquesta va ser absorbida per una multinacional. Mentrestant
Alan Cook & The Cookies van ser teloners en la gira espanyola d'Al Stewart
que jo vaig organitzar. Alan ha gravat molts anuncis per a televisió i va
treballar durant molt temps com a cantant d'orquestres, destacant el seu
treball en l'Orquestra Costa Brava i va participar en el musical "Germans
de sang" amb Àngels Gunyalons. Ara escoltem a un bon amic, Alan Cook que
des de fa anys resideix a Altafulla.
Amaro Ferreiro – Trueno y Relámpago 2016
La Granja – Los chicos quieren
diversión 1988
Granja eren inicialment Guillermo Porcel (veu), Carlos Garau
(baix), Miguel Gibert (bateria i lletrista) i Kiko Riera (guitarra). L'any 1986
La Granja es
van presentar al concurs Pop-Rock de Palma i el van guanyar, cosa que els va
permetre gravar el seu primer disc "La Granja" que es va publicar l’any 1987. L’any
1989 s'incorpora al grup Pablo Ochando a la guitarra i teclats. A finals dels
noranta es va desfer i Guillermo Porcel, líder del grup va marxar-se cap a les
Canàries... d'illa en illa i tiro perquè em toca, tot i que tres anys més tard
retorna a Mallorca i La Granja
torna a posar-se en marxa. Aquest tema es va publicar en single l’any 1988 amb
"Anita Reyes" a l'altra cara i es va extreure del seu àlbum “Soñando
en tres colores" que va publicar el segell Tres Cipreses mitjançant DRO,
va ser el seu segon disc. L’ultim treball discogràfic editat fins el momento va
ser “Tobogán”, editat l’any 2004.
Supersubmarina – Viento de cara 2014
Música. Són un grup de vella escola i han participat en un
munt de festivals, però sobretot destaquen per les seves múltiples actuacions
en sales petites i és que, com us he dit en moltes ocasions, un músic adquireix
experiència a força de trepitjar els escenaris. Per cert, els components del
grup Supersubmarina van patir un accident de trànsit a Úbeda, Jaén, el passat
14 d'agost, quan la furgoneta en què viatjaven va xocar contra un turisme. El cantant,
José Marín, va ser ingresat a l'UCI de l'Hospital Neurotraumatológic de Jaén,
després d'haver estat intervingut dues vegades per un traumatisme mentre que
Juanca, el bateria, ho és en a l'UVI de l'Hospital de San Juan de la Cruz d'Úbeda. Els altres tres
membres del grup van patir ferides lleus, igual que el conductor del turisme,
que ha estat el menys danyat pel sinistre. Supersubmarina tornava de fer un
concert a València. Esperem que tots s'hagin recuperat bé.
Burning – Dieron las diez 1985
Ara escoltarem un altre vegada a Burning al
programa. A l'àlbum "Hazme gritar" trobàvem aquesta bona cançó dels
madrilenys Burning, als que en els setanta dèiem "Burning", tal com
sona. El disc es va publicar l'any 1985, tot i que aquest tema posteriorment
s'ha inclos en molts recopilatoris del grup i en els seus directes, fins i tot
en el disc "Burning, Una noche sin tí - Homenaje a Pepe Risi", doble
CD editat l'any 1998, on la versionava Javier Andreu de La Frontera. Sempre
he dit i tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de
rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut
músics en el camí, totes dues van començár gravant en angles i en les dues
formacions només queda un dels seus membres originals, a Asfalto Julio Castejón
i a Burning Johnny Cifuentes, però la seva música segueix estant viva. Un de
les seves cançons de referència es "Què fa una noia com tu en un 
lloc com
aquest?" que va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix
títol de Fernando Colomo. Burning va compondre i va interpretar temes per a una
altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de
"Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor” i “Escríbelo con
sangre", junt a “No es extraño que tú estés loca por mí”. Els Burning
originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez
(de 1974 a
1979), Tito (de 1974 a
1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974,
Johnny Cifuentes. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys
de diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van
morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i
l'altre.
La Puerta de los Sueños –
Capvespre 2006
El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos
en català i altres en castellà, aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock
us l'he extret de l'àlbum "Entre nosaltres" que van publicar l'any
2006, un bon treball d'aquest grup que he de reconèixer, han sonat poc al
programa i la veritat és que no se el perquè ja que aquest trio a cavall del
pop i rock, són fracamente bons. La cançó ens parla de retrobamens, d’amors
allunyats per el temps, una mena d’historia de Penélope. La Puerta de los Sueños que es
van crear l’any 2000 a
Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en
diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per 
el marit
de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a
pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia” de Disney. Al seu
costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les
guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i
feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede
Sardà. La Puerta
de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. Per cert aquest
any han tret un CD recopilatori titulat “Essencial” que ha publicat DiscMedi,
el seu seté disc.
Max Sunter Trio amb Deborah Carter – Love is
conquering me 1995
Un dels millors treballs del Max Sunyer Trio, el
grup de jazz liderat per aquest extraordinari guitarrista, nascut a l'any 1947 a la Pobla de Massaluca,
Tarragona i a més un bon amic, és “Black coral”, editat al 1995 i en el qual
compta amb la col·laboració de la cantant de color nord-americana, establerta a
Catalunya, Deborah Carter. D'aquest bon disc us he extret el tema que
escoltarem ara a Un Toc de Rock. Per les seves actuacions presentant aquest
disc a més de Max Sunyer (guitarra) i Deborah Carter (veu) compta amb Josep
Cucurella (baix) i Nan Mercader (percussió). Max Sunyer és un dels millors
guitarristes de l'estat i un bon amic des de que ens van coneixer a mitxans
dels 80, quan tocava amb Pegasus. Tenia 14 anys, quan es va instal·lar a
Barcelona, i començar a donar-li a la guitarra 
elèctrica. Max Sunyer ha
participat en gravacions de molts artistas espanyols i catalans. Entre ells el
disc en directe de Ramoncín “Ramoncín al límite, vivo y salvaje”, també a un
directe de Los Canarios i a col·laborat amb Carles Benavent, Lucky Guri, Andreu
Jacob, Salvador Niebla i uns quans més. Cuan va començar i després de tocar en
diverses orquestes de ball, va militar en els Kroner's de Tony Ronald i al
costat de Josep Más "Kitflus" va formar part d’un dels grups mítics
del rock progresiu a Catalunya, us parlo d'Iceberg, si bé abans havia estat amb
Vértice i Tapiman. No m'oblido de
Pegasus, la millor banda de jazz fussio del país on també milita, junt a Santi
Arisa, Kitflus i Rafel Escoté, tots ells bons amics, a part de tindre el Max
Sunyer Trio que durant molt de temps eren Max junt a Salvador Niebla i Carles
Benavent. I no sé si encara ho és, però va ser el delegat del SGAE a Catalunya.
Domenico Modugno – La distancia es como el viento
1970
Domenico Modugno ha estat la millor veu del pop
italià de tots els temps, el gran entre els grans. De fet el cantant, músic i
compositor Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que
després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes
en els 60, 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va
néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència
de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en
dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven
am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar ara, el
cantant te que estar removense a la seva tomba. Domenico Modugno deíxa darrere
seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", “Vecchio Frak”,
"Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia
es como el viento", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà i 
que es va titular originalment “La lontananza”. Es clar que el seu gran èxit va
ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i
de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes,
Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques
a tot el món. Francesco Napoli es també un dels Amics d'Un Tock de Rock, al
facebook de Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al
Festival de San Remo, però ell no te el record. Parlarem un altre dia d’aixó.
L’any 1984 Doménico Modugno va patir un ictus i va deixar la música, però es va
dedicar a la política, va ser escullit parlamentari en les llistes del Partit
Radical Italià de 1987 fins l’any 1992.
Josep Thió – Entre el cor i el fons del mar 2006
L’àlbum “5000 Nits” és al meu parer un dels
millors treballs de Josep Thió en solitari, aquest gran músic català que va formar part de
Sopa de Cabra des de la seva creació l’any 1986, d’ell us he extret aquesta
cançó amb la que avui acabarem Un Toc de Rock. L’àlbum es va editar al 2006 a través del segell
discogràfic gironí Música Global, va ser el seu segon disc i en la meva opinió
es el millor disc en la carrera de Josep Thió, un guitarrista, cantant,
productor i compositor que va va néixer a Barcelona l’any 1965. La veritat es
que val a dir que Josep Thió no té una carrera discogràfica en solitari
excessivament 
abundant, sols tres àlbums,
però els seus discos són tots molt dignes d'escoltar-se amb atenció i
gaudir-los, per això us he seleccionat aquest tema per acabar el programa
d’avui d’Un Toc de Rock i que es trobava, com us deia en el álbum "5000
nits" i sona per a tot vosaltres, per a totes vosaltres. Des del 2004
dirigeix un espectacle amb Berta Peñalver Grau, Laia Vaqué i Carol Duran, fent
versions de temes que les han influït com Morcheeba, Tribalistas, Nada Surf o
Ovidi Montllor. També ha col•laborat en diverses ocasions amb el grup de
Mallorca Fora des Sembrat. Sopa de Cabra han tornat a posar-se en marxa,
treient un nou disc "Cercles" que es va publicar al novembre del 2015.
La frase d’avui es del gran Ludwig van Beethoven
(1770-1827), un dels millors compositors de l’historia de la música clàssica,
tot i que era sord i que va dir
“La música s'alça completament sola, separada
de
totes les altres arts”
Conclou Un Toc de Rock, però no us quedareu sols,
us deixaro en companyía de totes les emissores per les que el programa surt a
l’aire dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc
Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta. Adeu.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario