Avui començarem amb un clàssic, el "American
Pie", però la versió en castellà que ens portarà el cantant i compositor
nicaragüenc Hernaldo Zúñiga, si bé a Un Toc de Rock, aquest recorregut musical
pel nostre ahir, també comptarem amb Héroes del Silencio, Los Gatos Negros,
Lone Star, Greta y Los Garbo, Sopa de Cabra, Menaix a Truà, Söber, Ia i
Batiste, Burning i acabarem amb una miqueta de bon blues que ens portaran Los
Solitarios. Amb tots ells emprenem aquest viatge al passat, als records que
t'arriba dos cops per setmana des d’aquelles emissores per les que sortim a les
ones o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara
toca obrir la barraqueta de nou i recordar-vos que sempre sereu
Benvinguts a Un Toc de Rock
Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984 / 2001
Escoltem per començar Un Toc de Rock a un home
nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i
compositor Hernaldo Zúñiga, una de les grans figures musicals de l'Amèrica
Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família
després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer
va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va vindre a
viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us l’he extret
del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta
d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema
"American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat
"Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat
l'any 1984. Val a dir que la peça més important en la carrera de Hernaldo
Zúñiga va ser "Procuro olvidarte", però aquesta cançó que compartim
és avui en dia tot un clàsic i el gran hit en la carrera del cantautor nord
americà Don McLean. En la seva versió original va mantenir-se dues setmanes en
el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explica que la música va morir
el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en
accident de aviació, però no diu noms 
en cap moment. El que pocs van saber és
que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original
de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent
superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy
Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched
in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes
censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de
a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur
que si, a ells no se'ls escapava res. En la versió de Hernaldo Zúñiga, la
lletra està molt alterada. Per cert, us dire que hi han dues versions més en
espanyol, una a carrec del actor mexicà Francisco Colmenero del 1984 i un altre
del espanyol, també actor, Eduardo Fonseca que la va gravar l’any 2000 i no en
conec cap més, si bé en angles hi han varies versions, fins i tot la va gravar
Madonna.
Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor
1990
En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock
que el grup Greta y Los Garbo tenian una de les milloros veus femenines del pop
espanyol modern, Beatriz González. El grup Greta y Los Garbo es van crear a
Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes
Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del
grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Aquest tema que escoltem avui al programa,
es trobava en el seu primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any
1990, però no és seva, és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels
nord-americans The Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i
també Miguel Moreno y Los 
Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los
Garbo van reconvertir-lo en “Soy la que sufre por tu amor”. Grabavan per al
segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja
sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou
per Diners i elles mai van arrivar a triunfa plenamente com la seva qualitat es
mereixia. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en
una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt
simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de
connotacions negres que em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha
confessat una fan de Greta y los Garbo.
Héroes del Silencio – Entre dos tierras 1993
L’àlbum “Senderos de traición”, publicat l'any 1993,
està considerat com el millor disc en la carrera dels aragonesos Héroes del
Silencio. I d'ell us he extret aquesta cançó que avui compartirme a Un Toc de
Rock i en la qual la banda liderada per Enrique Bunbury, al costat de Juan
Valdivia, Pedro Andreu i Joaquín Cardiel que per cert, és el compositor i
intèrpret de la música de "La carta de l'Indi Salvatge" que ja hem
escoltat en el programa en la veu del recordat Constantino Romero fa tres o
quatre temporades, ens ofereixen una perspectiva molt negra del seu entorn. La
veritat és que les lletres d'Héroes del Silencio sempre acostuma a patir
d'excessiu pessimisme. Jo va conèixer a Héroes del Silencio quan els vaig
entrevistar a Reus arran de la publicació del seu primer maxi single,
"Héroes de leyenda", quan van 
venir de la mà de l'amic Alfredo de
Jesús, cap de promoció d'EMI. La veritat és que Enrique Bunbury no em va caure
bé, el vaig trobar excessivament petulant i cregut, tot i que en aquells
moments eren uns complets desconeguts que debutaven en el món del disc. Es van
crear l'any 1984 i es van desfer dotze anys després i haver superat els sis
milions de discos venuts. Van tornar l'any 2007 per celebrar el seu aniversari
en el món del disc i van realitzar una gira de tan sols 10 concerts a Espanya i
América, encara que no van tenir continuïtat i posteriorment cada un d'ells va
tornar als seus projectes personals.
Lone Star – La Oveja Negra 1974
Els Lone Star estan considerats en el món musical
com "La Leyenda"
i són un dels grups més importants, sorgits en els seixanta, dins de l'univers
del rock espanyol. Aquest tema, escrit per ells i que us he seleccionat per
escoltar avui a Un Toc de Rock us el he extret de l'àlbum "Oveja
Negra" que originalment es va gravar al 1974, encara que no va veure la
llum fins l’any 1979 a
causa de problemes amb la seva casa de discos i us ho explicaré. El responsable
del segell Diresa, amb el qual ells treien els seus discos en aquell temps, va
desaparèixer amb els diners de la caixa de l'empresa i els royaltis i beneficis
que havien de cobrar els grups del segell, entre ells els beneficis de diversos
discos de Lone Star, inclosos els del “¡Adelante! Rock en Vivo” que va ser el
més venut del grup en els 70. El personatge es deia Ramón Rialta. Lone Star ja
havien gravat aquest disc, però el màster es va quedar estancat sense poder
publicar-se fins que es dirimissin els problemes legals. Finalment al 1979,
cinc anys més tard, va ser el segell Círculo qui l’editaria. Aquell retard va
ser molt negatiu per al grup ja que l'àlbum ofereix cançons plenes d'hard rock, 
no oblideu que Lone Star sempre van ser uns avançats al seu temps i quan es va
publicar, l'heavy ja estava en el seu ple apogeu i havien molts grups
interpretant-ho. En el disc també es van incloure temes plens de blues i bones
balades, però no va aconseguir les vendes que es mereixia. En aquest
enregistrament Lone Star eren Pere Gener (piano, guitarra i cantant), Sebastià
Sospedra (baix), el tarragoní Joan Miró (guitarra) i Luis Masdeu (bateria),
alguns d'ells en el moment de la seva publicació ja ni formaven part de Lone
Star que en el 79 només eren Pere Gener i el guitarra Álex Sánchez, al costat
d'altres músics que rotaven pel grup. Lone Star són l'únic grup de l’Estat
espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de
l’any 1970. La marineria i oficialitat del vaixell, més de sis mil persones,
s’esperava un grup de folklore espanyol, copla, rumbeta, coses així i es van
trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina
ja que va estar vivint i estudiant piano clàsic amb una beca a Anglaterra abans
de crear Lone Star a principis dels seixanta. Curiosament el seu últim disc es
va titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i
crec que Pere Gener ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de
Caballería i va tornar al 2014 amb un nou disc, en aquest cas el solitari que es va titular
"Boomerang" i on colaboran Kitflus, David Palau i altre gent i que
s'ha fet mitjançant el sistema del crowfunding.
no oblideu que Lone Star sempre van ser uns avançats al seu temps i quan es va
publicar, l'heavy ja estava en el seu ple apogeu i havien molts grups
interpretant-ho. En el disc també es van incloure temes plens de blues i bones
balades, però no va aconseguir les vendes que es mereixia. En aquest
enregistrament Lone Star eren Pere Gener (piano, guitarra i cantant), Sebastià
Sospedra (baix), el tarragoní Joan Miró (guitarra) i Luis Masdeu (bateria),
alguns d'ells en el moment de la seva publicació ja ni formaven part de Lone
Star que en el 79 només eren Pere Gener i el guitarra Álex Sánchez, al costat
d'altres músics que rotaven pel grup. Lone Star són l'únic grup de l’Estat
espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de
l’any 1970. La marineria i oficialitat del vaixell, més de sis mil persones,
s’esperava un grup de folklore espanyol, copla, rumbeta, coses així i es van
trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina
ja que va estar vivint i estudiant piano clàsic amb una beca a Anglaterra abans
de crear Lone Star a principis dels seixanta. Curiosament el seu últim disc es
va titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i
crec que Pere Gener ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de
Caballería i va tornar al 2014 amb un nou disc, en aquest cas el solitari que es va titular
"Boomerang" i on colaboran Kitflus, David Palau i altre gent i que
s'ha fet mitjançant el sistema del crowfunding.
Los Gatos Negros – All right now 2003
El gran èxit del grup britànic Free va ser tema
“All right now” que va ser declarat Cançó del any 1970 a Anglaterra, en la
seva versió original i va estar composada per Paul Rodgers i Andy Fraser. És la
que ara ens porten el grup barceloní Los Gatos Negros, un altre de les bandes
històriques del rock dels seixanta i que per cert, segueixen en actiu. Aquest
tema es va incloure en un àlbum publicat l'any 2003 i titulat “En blanco y
negro”, on van recollir alguns èxits gravats en els seixanta, al costat de
cançons de l'època que mai havien estat incloses en els seus discos i els van
gravar de nou per a l'àlbum. Aquesta és una de les cançons que no havien editat
anteriorment ni en single ni EP. La formació era en aquest moment Ernesto
Rodriguez (bateria i percussió), Quique Tudela (guitarra), Frank Andrada
(baix), Alberto Diego (cantant), Marc Cuevas (guitarra ) i Valenti Adell
(teclats), però també van comptar amb les col·laboracions de Carlos Santisteban
(baix) i 
Raul Bloc (cors), en alguns temes. Ara farem una mica d'història. Los
Gatos Negros, es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el
1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965.
Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix
Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan
Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Frank Andrada, Francis Rabassa,
Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto 1 amb Mario
Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer
al 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. La veritat es que Los
Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, 
avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per
multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan
finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que
Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no
va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar
als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a
cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó crec que no
van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i
Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud
per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu
que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i penso
que Piero Carando també és mort, al igual que el bateria i fundador Ernesto
Rodríguez. Avui dia sols queda Quique Tudela dels originals i també toca amb
Los Salvajes.
Ia i Batiste – Chinchonera’s Cat 1975
Al Grup de Folk hi havia gent que es trobava
entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues
agrupacions, als Setze Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume
Arnella, Xesco Boix que sembla ser que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan
Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i
Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon
Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí,
entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts
altres, con Els Dracs, va ser el embrió del que fa surgir la Ona Leietana i
l’actual rock en català. A finals dels 60 i principis de la següent dècada,
els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir
la "Ona Laietana". Ia 
Clua provenia del grup Dos + Un, mentre que
Jordi Batiste havia estat component dels 3 Tambors i Màquina!. El seu segon
disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en
català va ser el LP "Chinchonera's Cat" del qual us he extrec aquest
tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que donava títol. Va ser publicat pel
segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu
mentor ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir
mitjançant Edigsa. En la gravació tenen a Josep Más Kitflus als teclats i Max
Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven en Iceberg, un 
altre banda mítica, el bateria
Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans amb Los
Gatos Negros, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos + Un i que
tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo algun. Van
gravar 2 LP 's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en
directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja l'any 1995. Precisament la
foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa meva, a Cambrils,
per portar-me aquest CD. Ia Clua va morir el dimarts 13 de setembre de 2011,
d'un càncer i amb ell s'en va una part molt important del rock fet en català,
però sempre tindrem les seves cançons per poguer recordar-lo. 
Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992
És clar que a Catalunya sorgeix imparable un
moviment anomenat "rock en català", hereu de la Ona Laietana que
aglutina grups de diverses tendències musicals amb un sol nexe en comú la
llengua. A mitjans dels vuitanta apareixen grups com Detectors, Duble Buble,
N’Gai N’Gai, Bocanegra, Grec, Octubre, Dioni Oliver i Melodrama, TR i uns quans
més, però la posada de llarg va arribar amb Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït,
Lax'n'Busto, Pets, Umpah Pah, Tomeu Penya, Marc Durandeau, Rock Gaià, Gra Fort,
D'Estranquis, Sui Generis, Ocults, Ja t 'Ho Diré, Whiskyn's, Tradivarius,
Ossifar, B-30 i un grapat més, sent la revàlida el concert del Palau Sant Jordi
que va batre rècords de convocatòria de públic en recinte tancat, a tot Europa,
més de 22.000 persones. Aquesta que escoltem ara, és una de les millors cançons
del grup gironí que lidera el cantant Gerard Quintana, al costat del
guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari i
proyectes paral·lels que va 
començar quan el grup es va desfer l’any 2001.
Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer"
que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que va representar el seu últim
treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola.
Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia
aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és tot un "peaso
cansión". Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i
en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i
castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van
gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai. Van
tornar de nou amb el disc “Cercles” que es va editar al 2016, havien passat 15
anys des de que van gravar cançóns noves en estudi, va ser al disc “Plou i fa
sol” que va publicar Música Global l’any 2001. Ara trobem al cantant Gerard
Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el baixista Cuco Lisicic, Jaume
Soler "Peck" guitarra de la banda des de 1996, el bateria Pep Bosch i
la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament a Sopa de Cabra.
Joan "Ninyín" Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de
fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de
1959. 
Söber – Estrella Polar 2016
Els madrilenys Sôber van treure un nou treball
discogràfic, titulat genèricament "Vulcano" i que va publicar el
segell Warner Music el 21 d'octubre del passat 2016 i que va estar produït per
Alberto Seara i Carlos Escobedo, aquest últim, component del grup, també ha
estat el compositor de totes les cançons del disc. Curiosament us diré que a mi
en aquest tema que compartim avui a Un Toc de Rock em recorden i molt a Héroes
del Silencio, no en la resta de cançons. Després d'haver realitzat signatures
de discos en els FNAC de Leganés, Saragossa, Barcelona i València, Sôber van
iniciar el 28 d'octubre a Múrcia una gira que tancaran, en principi, el 19
d’agost del 2017 a
Bejar. El grup Söber va ser creat a Madrid, l'any 1994, per
Carlos Escobedo i
Antonio Bernardini, als quals se'ls unirien Jorge Escobedo i Elías Romero, però
aquest va ser substituït per Luis Miguel Planelló al 1998, encara que després
de treure l'àlbum "Morfologia" al 1999, al seu torn va ser substituït
per Alberto Madrid i actualment és Manu Reyes. Sôber es van separar al 2005
després de publicar un disc recopilatori. Alberto Madrid va morir l'any 2006 a causa d'un accident
de trànsit. Sôber van anunciar l'1 de gener de 2010 que tornaven a posar-se en
marxa comptant amb Manu Reyes com a nou bateria en substitució del company
mort. Des de llavors han publicat tres àlbums nous dels quals
"Vulcano", és l'últim. En total han tret sis discos d'estudi, tot i
que "Paradÿsso", del 2002,
ha estat el que ha obtingut millors vendes, sent Disc
d'Or, però en total porten editats 12 àlbums.
Menaix a Truà – Pols en el vent 2002
Ara i des de l’àlbum “Petits moments d'estricta
simpatia” us he portat aquest tema que mereixia sonar a Un Toc de Rock. Es
tracta de la versió en català del gran èxit del grup nord-americà Kansas, el
"Dust in the wind" que per cert, fa poques setmanes vam escoltar en
la versió que va realitzar Bertín Osborne i que també es francament bona,
encara que ell la va titular “Lluvia en el mar”. També els propis Kansas van
realitzar una versió en castellà que ja hem escoltat en el programa, però
aquesta és l'única que conec interpretada en català. Es tracta de Menaix a Truà
que la van incloure en el seu segon disc “Petits moments d'estricta simpatia”
que es va publicar l'any 2002
a través del segell Música Global. L'any 2000 i amb la
fi del nou segle, tres bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt
que van anomenar Menaix a Truà. Ells són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz dels Gossos i
Chris Juanico de Ja t'ho diré. Menaix a Truà 
van debutar discogràficament amb
un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és
va titular com el nom del grup "Menaix a Truà" i que sortiria a la
venda ja al any 2000. La cursa amb el grup la compaginan tots tres amb els seus
projectes personals o amb els seus respectius grups, mentre que Toni Xuclà té
una molt bona carrera en solitari i al programa ja hem escoltat temes seus. En
total i com Menaix a Truà han publicat cinc CD’s, l’últim “Guia de petits
senyals” l’any 2012. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig
de la mar" la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica
catalana, a l’any 2000. 
Burning – Balada para una viuda 1978
En masses ocasions les conveniències socials marquen
l'existència i la conducta de la gent. És la por al "que diran" el
llibre d'estil pel qual es regeixen molts membres de la nostra societat. A poc
a poc i amb els temps moderns, això va quedant relegat enrere per la realitat,
però encara avui les "normes" marquen en masses ocasions el que hem
de fer. En aquesta cançó que es troba a l'àlbum "El final de la
dècada", publicat l'any 1978, els Burning ens expliquen la història d'un
noi que coneix una vídua al metro. Ella sent necessitats en la seva solitud, té
un buit que "omplir" i està convençuda que ell s'ho farà "Molt
millor", però finalment acaben fent l'amor sense control en un portal,
prop de la casa de la dona perquè “Qué dirían todos los vecinos si vieran entrar un
hombre en su casa a las diez", com si ella no tingués el dret de refer la
seva vida i tornar a estimar i sentir-se estimada. La veritat és que és tracte
una lletra molt Burning. Jo sempre dic i ara torno a 
repetir-ho que Burning i
Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen
en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions
només queda un dels seus membres originals, a Asfalto, Julio Castejón i a
Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974
a1983), Pepe Risi (de 1974 a
1997), Quique Pérez (de 1974
a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la
banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, els altres es van
anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes (veu, teclats i
piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho Casal (bateria).
Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència,
van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del
mateix mes, com us deiem, amb deu anys entre un i l'altre.
Los Solitarios – Sal de mi vida 1994
Com us he dir en començar, acabarem el programa
d’avui amb una miqueta de bon blues a carrec del grup Los Solitarios. L'any
1994 el segell Barsa Promocions va publicar aquest CD de Los Solitarios titulat
"De Nuevo Rock'n'Roll - vol.3 Sin reservas", encara que la veritat és
que no tinc constància que existissin els volums 1 i 2. Aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock obria l'àlbum. El productor va ser Tony Reynoso,
líder del grup i guitarra, es va gravar en els Estudios y Producciones El
Dorado que crec recordar era propietat del mateix Tony Reynoso. Los Solitarios
en aquest enregistrament eren Kike Jambalaya (piano, teclats i veu), Álvaro
Marialay (baix i veu) i que va ser el compositor d'aquesta cançó, Alfonso
Morales (bateria i veu), Diego Araoz (guitarres) i Tony Reynoso (guitarres).
Entre les dedicatòries de l'àlbum trobàvem a Medes, una bona amiga. Mario Tenia
i Toni Reynoso van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les bones bandes
setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler
posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va 
declinar l'oferta. Tony Reynoso va tornar a posar en marxa a Los Solitarios que
van gravar un primer disc a través de Produccions Twins. En aquest primer disc
de la nova etapa van col•laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a
la guitarra. Tony Reynoso molt abans de Mario Tenia y Los Solitarios va ser component
de Los 4 Jets, Los Flaps, Los Sonor, Los Continentales i Pekenikes, entre
d'altres grups dels 60. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a
Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb
altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de
Tony Reynoso són els autèntics. Quan van començar a finals dels 70 sent Mario
Tenia y Los Solitario els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena.
Tony Reinoso i des de fa anys, viu a Santo Domingo.
Acabaré amb una frase que va dir el polític
espanyol Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 10 de enero de 1880 - Montauban,
Francia, 3 de noviembre de 1940)
“Si no sabem governar, la culpa serà només
nostra,
no hem de culpar a ningú”
Per avui conclou Un Toc de Rock i ara us deixo en
la bona companyía de totes les emissores per les que m’escolteu dues vegades
cada setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario
Prades i baixo la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
