El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com
Mostrando entradas con la etiqueta Söber. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Söber. Mostrar todas las entradas

lunes, 3 de abril de 2017

Un Toc de Rock 11-53


Avui començarem amb un clàssic, el "American Pie", però la versió en castellà que ens portarà el cantant i compositor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga, si bé a Un Toc de Rock, aquest recorregut musical pel nostre ahir, també comptarem amb Héroes del Silencio, Los Gatos Negros, Lone Star, Greta y Los Garbo, Sopa de Cabra, Menaix a Truà, Söber, Ia i Batiste, Burning i acabarem amb una miqueta de bon blues que ens portaran Los Solitarios. Amb tots ells emprenem aquest viatge al passat, als records que t'arriba dos cops per setmana des d’aquelles emissores per les que sortim a les ones o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta de nou i recordar-vos que sempre sereu

Benvinguts a Un Toc de Rock

Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984 / 2001

Escoltem per començar Un Toc de Rock a un home nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i compositor Hernaldo Zúñiga, una de les grans figures musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va vindre a viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us l’he extret del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema "American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat "Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat l'any 1984. Val a dir que la peça més important en la carrera de Hernaldo Zúñiga va ser "Procuro olvidarte", però aquesta cançó que compartim és avui en dia tot un clàsic i el gran hit en la carrera del cantautor nord americà Don McLean. En la seva versió original va mantenir-se dues setmanes en el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. El que pocs van saber és que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. En la versió de Hernaldo Zúñiga, la lletra està molt alterada. Per cert, us dire que hi han dues versions més en espanyol, una a carrec del actor mexicà Francisco Colmenero del 1984 i un altre del espanyol, també actor, Eduardo Fonseca que la va gravar l’any 2000 i no en conec cap més, si bé en angles hi han varies versions, fins i tot la va gravar Madonna.

Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990

En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock que el grup Greta y Los Garbo tenian una de les milloros veus femenines del pop espanyol modern, Beatriz González. El grup Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Aquest tema que escoltem avui al programa, es trobava en el seu primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any 1990, però no és seva, és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i també Miguel Moreno y Los Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los Garbo van reconvertir-lo en “Soy la que sufre por tu amor”. Grabavan per al segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per Diners i elles mai van arrivar a triunfa plenamente com la seva qualitat es mereixia. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.

Héroes del Silencio – Entre dos tierras 1993

L’àlbum “Senderos de traición”, publicat l'any 1993, està considerat com el millor disc en la carrera dels aragonesos Héroes del Silencio. I d'ell us he extret aquesta cançó que avui compartirme a Un Toc de Rock i en la qual la banda liderada per Enrique Bunbury, al costat de Juan Valdivia, Pedro Andreu i Joaquín Cardiel que per cert, és el compositor i intèrpret de la música de "La carta de l'Indi Salvatge" que ja hem escoltat en el programa en la veu del recordat Constantino Romero fa tres o quatre temporades, ens ofereixen una perspectiva molt negra del seu entorn. La veritat és que les lletres d'Héroes del Silencio sempre acostuma a patir d'excessiu pessimisme. Jo va conèixer a Héroes del Silencio quan els vaig entrevistar a Reus arran de la publicació del seu primer maxi single, "Héroes de leyenda", quan van venir de la mà de l'amic Alfredo de Jesús, cap de promoció d'EMI. La veritat és que Enrique Bunbury no em va caure bé, el vaig trobar excessivament petulant i cregut, tot i que en aquells moments eren uns complets desconeguts que debutaven en el món del disc. Es van crear l'any 1984 i es van desfer dotze anys després i haver superat els sis milions de discos venuts. Van tornar l'any 2007 per celebrar el seu aniversari en el món del disc i van realitzar una gira de tan sols 10 concerts a Espanya i América, encara que no van tenir continuïtat i posteriorment cada un d'ells va tornar als seus projectes personals.

Lone Star – La Oveja Negra 1974

Els Lone Star estan considerats en el món musical com "La Leyenda" i són un dels grups més importants, sorgits en els seixanta, dins de l'univers del rock espanyol. Aquest tema, escrit per ells i que us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock us el he extret de l'àlbum "Oveja Negra" que originalment es va gravar al 1974, encara que no va veure la llum fins l’any 1979 a causa de problemes amb la seva casa de discos i us ho explicaré. El responsable del segell Diresa, amb el qual ells treien els seus discos en aquell temps, va desaparèixer amb els diners de la caixa de l'empresa i els royaltis i beneficis que havien de cobrar els grups del segell, entre ells els beneficis de diversos discos de Lone Star, inclosos els del “¡Adelante! Rock en Vivo” que va ser el més venut del grup en els 70. El personatge es deia Ramón Rialta. Lone Star ja havien gravat aquest disc, però el màster es va quedar estancat sense poder publicar-se fins que es dirimissin els problemes legals. Finalment al 1979, cinc anys més tard, va ser el segell Círculo qui l’editaria. Aquell retard va ser molt negatiu per al grup ja que l'àlbum ofereix cançons plenes d'hard rock, no oblideu que Lone Star sempre van ser uns avançats al seu temps i quan es va publicar, l'heavy ja estava en el seu ple apogeu i havien molts grups interpretant-ho. En el disc també es van incloure temes plens de blues i bones balades, però no va aconseguir les vendes que es mereixia. En aquest enregistrament Lone Star eren Pere Gener (piano, guitarra i cantant), Sebastià Sospedra (baix), el tarragoní Joan Miró (guitarra) i Luis Masdeu (bateria), alguns d'ells en el moment de la seva publicació ja ni formaven part de Lone Star que en el 79 només eren Pere Gener i el guitarra Álex Sánchez, al costat d'altres músics que rotaven pel grup. Lone Star són l'únic grup de l’Estat espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de l’any 1970. La marineria i oficialitat del vaixell, més de sis mil persones, s’esperava un grup de folklore espanyol, copla, rumbeta, coses així i es van trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina ja que va estar vivint i estudiant piano clàsic amb una beca a Anglaterra abans de crear Lone Star a principis dels seixanta. Curiosament el seu últim disc es va titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i crec que Pere Gener ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de Caballería i va tornar al 2014 amb un nou disc, en  aquest cas el solitari que es va titular "Boomerang" i on colaboran Kitflus, David Palau i altre gent i que s'ha fet mitjançant el sistema del crowfunding.

Los Gatos Negros – All right now 2003

El gran èxit del grup britànic Free va ser tema “All right now” que va ser declarat Cançó del any 1970 a Anglaterra, en la seva versió original i va estar composada per Paul Rodgers i Andy Fraser. És la que ara ens porten el grup barceloní Los Gatos Negros, un altre de les bandes històriques del rock dels seixanta i que per cert, segueixen en actiu. Aquest tema es va incloure en un àlbum publicat l'any 2003 i titulat “En blanco y negro”, on van recollir alguns èxits gravats en els seixanta, al costat de cançons de l'època que mai havien estat incloses en els seus discos i els van gravar de nou per a l'àlbum. Aquesta és una de les cançons que no havien editat anteriorment ni en single ni EP. La formació era en aquest moment Ernesto Rodriguez (bateria i percussió), Quique Tudela (guitarra), Frank Andrada (baix), Alberto Diego (cantant), Marc Cuevas (guitarra ) i Valenti Adell (teclats), però també van comptar amb les col·laboracions de Carlos Santisteban (baix) i  Raul Bloc (cors), en alguns temes. Ara farem una mica d'història. Los Gatos Negros, es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto 1 amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer al 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó crec que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part,  no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i penso que Piero Carando també és mort, al igual que el bateria i fundador Ernesto Rodríguez. Avui dia sols queda Quique Tudela dels originals i també toca amb Los Salvajes.

Ia i Batiste – Chinchonera’s Cat 1975

Al Grup de Folk hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Setze Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que sembla ser que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, con Els Dracs, va ser el embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en català. A finals dels 60 i principis de la següent dècada, els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup Dos + Un, mentre que Jordi Batiste havia estat component dels 3 Tambors i Màquina!. El seu segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en català va ser el LP "Chinchonera's Cat" del qual us he extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que donava títol. Va ser publicat pel segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu mentor ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir mitjançant Edigsa. En la gravació tenen a Josep Más Kitflus als teclats i Max Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven en  Iceberg, un altre banda mítica, el bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans amb Los Gatos Negros, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos + Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo algun. Van gravar 2 LP 's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja l'any 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me aquest CD. Ia Clua va morir el dimarts 13 de setembre de 2011, d'un càncer i amb ell s'en va una part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves cançons per poguer recordar-lo.

Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992

És clar que a Catalunya sorgeix imparable un moviment anomenat "rock en català", hereu de la Ona Laietana que aglutina grups de diverses tendències musicals amb un sol nexe en comú la llengua. A mitjans dels vuitanta apareixen grups com Detectors, Duble Buble, N’Gai N’Gai, Bocanegra, Grec, Octubre, Dioni Oliver i Melodrama, TR i uns quans més, però la posada de llarg va arribar amb Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax'n'Busto, Pets, Umpah Pah, Tomeu Penya, Marc Durandeau, Rock Gaià, Gra Fort, D'Estranquis, Sui Generis, Ocults, Ja t 'Ho Diré, Whiskyn's, Tradivarius, Ossifar, B-30 i un grapat més, sent la revàlida el concert del Palau Sant Jordi que va batre rècords de convocatòria de públic en recinte tancat, a tot Europa, més de 22.000 persones. Aquesta que escoltem ara, és una de les millors cançons del grup gironí que lidera el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari i proyectes paral·lels que va començar quan el grup es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és tot un "peaso cansión". Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai. Van tornar de nou amb el disc “Cercles” que es va editar al 2016, havien passat 15 anys des de que van gravar cançóns noves en estudi, va ser al disc “Plou i fa sol” que va publicar Música Global l’any 2001. Ara trobem al cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el baixista Cuco Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des de 1996, el bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament a Sopa de Cabra. Joan "Ninyín" Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. 

Söber – Estrella Polar 2016

Els madrilenys Sôber van treure un nou treball discogràfic, titulat genèricament "Vulcano" i que va publicar el segell Warner Music el 21 d'octubre del passat 2016 i que va estar produït per Alberto Seara i Carlos Escobedo, aquest últim, component del grup, també ha estat el compositor de totes les cançons del disc. Curiosament us diré que a mi en aquest tema que compartim avui a Un Toc de Rock em recorden i molt a Héroes del Silencio, no en la resta de cançons. Després d'haver realitzat signatures de discos en els FNAC de Leganés, Saragossa, Barcelona i València, Sôber van iniciar el 28 d'octubre a Múrcia una gira que tancaran, en principi, el 19 d’agost del 2017 a Bejar. El grup Söber va ser creat a Madrid, l'any 1994, per Carlos Escobedo i Antonio Bernardini, als quals se'ls unirien Jorge Escobedo i Elías Romero, però aquest va ser substituït per Luis Miguel Planelló al 1998, encara que després de treure l'àlbum "Morfologia" al 1999, al seu torn va ser substituït per Alberto Madrid i actualment és Manu Reyes. Sôber es van separar al 2005 després de publicar un disc recopilatori. Alberto Madrid va morir l'any 2006 a causa d'un accident de trànsit. Sôber van anunciar l'1 de gener de 2010 que tornaven a posar-se en marxa comptant amb Manu Reyes com a nou bateria en substitució del company mort. Des de llavors han publicat tres àlbums nous dels quals "Vulcano", és l'últim. En total han tret sis discos d'estudi, tot i que "Paradÿsso", del 2002, ha estat el que ha obtingut millors vendes, sent Disc d'Or, però en total porten editats 12 àlbums.

Menaix a Truà – Pols en el vent 2002

Ara i des de l’àlbum “Petits moments d'estricta simpatia” us he portat aquest tema que mereixia sonar a Un Toc de Rock. Es tracta de la versió en català del gran èxit del grup nord-americà Kansas, el "Dust in the wind" que per cert, fa poques setmanes vam escoltar en la versió que va realitzar Bertín Osborne i que també es francament bona, encara que ell la va titular “Lluvia en el mar”. També els propis Kansas van realitzar una versió en castellà que ja hem escoltat en el programa, però aquesta és l'única que conec interpretada en català. Es tracta de Menaix a Truà que la van incloure en el seu segon disc “Petits moments d'estricta simpatia” que es va publicar l'any 2002 a través del segell Música Global. L'any 2000 i amb la fi del nou segle, tres bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt que van anomenar Menaix a Truà. Ells són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz dels Gossos i Chris Juanico de Ja t'ho diré. Menaix a Truà van debutar discogràficament amb un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és va titular com el nom del grup "Menaix a Truà" i que sortiria a la venda ja al any 2000. La cursa amb el grup la compaginan tots tres amb els seus projectes personals o amb els seus respectius grups, mentre que Toni Xuclà té una molt bona carrera en solitari i al programa ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat cinc CD’s, l’últim “Guia de petits senyals” l’any 2012. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar" la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l’any 2000.

Burning – Balada para una viuda 1978

En masses ocasions les conveniències socials marquen l'existència i la conducta de la gent. És la por al "que diran" el llibre d'estil pel qual es regeixen molts membres de la nostra societat. A poc a poc i amb els temps moderns, això va quedant relegat enrere per la realitat, però encara avui les "normes" marquen en masses ocasions el que hem de fer. En aquesta cançó que es troba a l'àlbum "El final de la dècada", publicat l'any 1978, els Burning ens expliquen la història d'un noi que coneix una vídua al metro. Ella sent necessitats en la seva solitud, té un buit que "omplir" i està convençuda que ell s'ho farà "Molt millor", però finalment acaben fent l'amor sense control en un portal, prop de la casa de la dona perquè “Qué dirían todos los vecinos si vieran entrar un hombre en su casa a las diez", com si ella no tingués el dret de refer la seva vida i tornar a estimar i sentir-se estimada. La veritat és que és tracte una lletra molt Burning. Jo sempre dic i ara torno a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, a Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiem, amb deu anys entre un i l'altre.

Los Solitarios – Sal de mi vida 1994

Com us he dir en començar, acabarem el programa d’avui amb una miqueta de bon blues a carrec del grup Los Solitarios. L'any 1994 el segell Barsa Promocions va publicar aquest CD de Los Solitarios titulat "De Nuevo Rock'n'Roll - vol.3 Sin reservas", encara que la veritat és que no tinc constància que existissin els volums 1 i 2. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock obria l'àlbum. El productor va ser Tony Reynoso, líder del grup i guitarra, es va gravar en els Estudios y Producciones El Dorado que crec recordar era propietat del mateix Tony Reynoso. Los Solitarios en aquest enregistrament eren Kike Jambalaya (piano, teclats i veu), Álvaro Marialay (baix i veu) i que va ser el compositor d'aquesta cançó, Alfonso Morales (bateria i veu), Diego Araoz (guitarres) i Tony Reynoso (guitarres). Entre les dedicatòries de l'àlbum trobàvem a Medes, una bona amiga. Mario Tenia i Toni Reynoso van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Tony Reynoso va tornar a posar en marxa a Los Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins. En aquest primer disc de la nova etapa van col•laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a la guitarra. Tony Reynoso molt abans de Mario Tenia y Los Solitarios va ser component de Los 4 Jets, Los Flaps, Los Sonor, Los Continentales i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Tony Reynoso són els autèntics. Quan van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitario els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena. Tony Reinoso i des de fa anys, viu a Santo Domingo.

Acabaré amb una frase que va dir el polític espanyol Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 10 de enero de 1880 - Montauban, Francia, 3 de noviembre de 1940)


“Si no sabem governar, la culpa serà només nostra,
no hem de culpar a ningú”

Per avui conclou Un Toc de Rock i ara us deixo en la bona companyía de totes les emissores per les que m’escolteu dues vegades cada setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i baixo la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

lunes, 28 de noviembre de 2016

Un Toc de Rock 11-23


La música sempre acostuma a ser bona companyia, per escoltar a casa, a la feina o mentre viatgem, tant en cotxe, amb tren, bicicleta o qualsevol mitjà de transport, encara que sigui mentre practiquem esport. Per això a Un Toc de Rock, procuro que tinguem música de tendències molt variades, per a tots els gustos, i en aquest recorregut de 55 minuts que fem dos cops per setmana per la història del rock dels últims cent anys, avui comptarem amb Triana, Söber, La J. Teixi Band, La Trampa, Tam Tam Go!, TR, Tino del Pozo, Txarango, El Grup de 3, Trigo Limpio i la Vargas Blues Band que formaran la banda sonora que t’arribarà des de totes les emissores per les que sortim a l’aire o via internet, cas de que et descarreguis el programa del blog, el facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta un altre vegada. Ja ho sabeu...

Benvinguts a Un Toc de Rock

J. Teixi Band – Desde el tren 2016

Aquest tema amb el que avui obro Un Toc de Rock dóna títol al nou treball discogràfic de la J. Teixi Band. El nou treball, titulat genèricament “Desde el tren”, s’ha publicat el passat 23 de setembre, es troba més enfocat cap al soul i el R & B que al rock and roll a què ens tenien acostumats. El nou àlbum s'ha gravat en els estudis Red Led de Madrid, si bé dos dels temes s'han enregistrat en directe en dos populars sales de la capital del Regne. Han inclòs una bona secció de metall dirigida per Juan Muro i també han comptat amb la col·laboració de Juanma del Olmo que va ser guitarra de Los Elegantes. La veritat és que aquest àlbum s'ha fet esperar ja que el seu últim treball fins al moment havie estat "Grandes huesos negros", editat a finals del 2013. La J. Teixi Band segueix integrat per la formació estable desde fa anys,  Javier Teixidor (guitarra i veu), junt a Daniel Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i órgan) i Carlos Hens (bateria i cors). La J. Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us estem parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al programa en diverses ocasions. Es va crear l'any 1997 i des de llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta manera ells poden fer la música que els agrada. La J. Teixi Band van debutar amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva cançó "Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un anunci de televisió, crec que era de la Coca-Cola.

La Trampa – Volver a casa 1990

Escoltarem ara a La Trampa, un bon tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó amb una lletra que ens parla de solitut, anyorança de la persona estimada quan per motius profesionals tens que sortir a treballar lluny de la teva llar, però el nostre protagonista finalment i amb tren, torna a casa amb la seva familia. La Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest disc va estar a càrrec de Steve Taylor que col•labora en els teclats, es va gravar als estudis STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixer l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. L'any 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un treso quatre anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa privada, per tant no ho censuro, si escau critico als artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. La Trampa van tornar als escenarios i van gravar un disc que tenia que titular-se “Laberinto”, però finalmemt, quan es va editar al 2012, es deia “Las botas gastadas”.

Tam Tam Go! – Manuel Raquel 1989

El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, a carrec dels Tam Tam Go!, té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general, quan ja era adult. El protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo junt a Javier Ortiz i Rafa F. Callejo i que es va editar l’any 1988. Curiosament aquesta cançó va ser el gran èxit d'aquest disc, amb tots els temes cantats en angles, però aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com us deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de Lucifer". L’últim disc fins el momento ha estat “Bolero Incendiado” de l’any 2009. Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie militat als grups Clavel i Jazmín amb Paco Clavel i RH+ que era un bon grup liderat per Javier Vargas, amb el que avui acabarem el programa, però serà amb la Vargas Blues Band.

Triana – Una noche de amor desesperada 1981

Ara al programa d’avui anem a escoltar a Triana que van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol del 2002) i Jesús de la Rosa Luque (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo que abans havía tocat amb Los Payos i amb el que jo tenia una bona amistat, em va explicar en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de ràdio-fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i sopossem que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Vui deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver-hi continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana, aixó si, comptan amb el soport de la vidua de Tele que sembla ser te els drets del nom. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. "Una noche de amor desesperada" es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat l’any 1981 i estava composada per Jesús de la Rosa, comptant en l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).

Söber – Estrella Polar 2016

Els madrilenys Sôber tenen un nou treball discogràfic, titulat genèricament "Vulcano" i que va publicar el segell Warner Music el passat 21 d'octubre, ha estat produït per Alberto Seara i Carlos Escobedo, aquest últim, component del grup, també ha estat el compositor de totes les cançons del disc. Curiosament us diré que a mi en aquest tema que compartim avui a Un Toc de Rock em recorden i molt a Héroes del Silencio, no en la resta de cançons. Després d'haver realitzat signatures de discos en els FNAC de Leganés, Saragossa, Barcelona i València, Sôber van iniciar el passat 28 d'octubre a Múrcia una gira que tancaran, en principi, el 1 d’abril del 2017 a Barcelona. El grup Söber va ser creat a Madrid, l'any 1994, per Carlos Escobedo i Antonio Bernardini, als quals se'ls unirien Jorge Escobedo i Elías Romero, però aquest va ser substituït per Luis Miguel Planelló al 1998, encara que després de treure l'àlbum "Morfologia" al 1999, al seu torn va ser substituït per Alberto Madrid. Sôber es van separar al 2005 després de publicar un disc recopilatori. Alberto Madrid va morir l'any 2006 a causa d'un accident de trànsit. Sôber van anunciar l'1 de gener de 2010 que tornaven a posar-se en marxa comptant amb Manu Reyes com a nou bateria en substitució del company mort. Des de llavors han publicat tres àlbums nous dels quals "Vulcano", és l'últim. En total han tret sis discos d'estudi, tot i que "Paradÿsso", del 2002, ha estat el que ha obtingut millors vendes, sent Disc d'Or, però en total porten editats 12 àlbums.

T.R. – Carn de canó 1986

Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix), Toni Muñoz (guitarra), Pep Cucurella (baix), Josep A. Medina (batería) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló em comentava que va conèixer a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català, Jordi Pegenaute. Si be fa un any o pot ser un parell, va tornar a possar en marxa TR, però sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent que sona ara a Un Toc de Rock es va incloure al LP "T.R", el seu segon disc, editat l'any 1986 a través de Justine Records. Encara en treurien un tercer àlbum “Fills de la llum” al 89 i “Bona nit” al 91 i es van desfer. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual jo era delegat de promoció i vendes per a Catalunya, a casa meva, a Reus, li vaig punxar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia llançar-los al mercat del estat i per tant, volia que gravessin en castellà i Ton Rulló (a la foto feta per Mario Prades) es va negar.

Tino del Pozo – Yuppies, pero en spray (usted no sabe quien soy yo) 1995

El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb cançons que mereixen sonar a Un Toc de Rock i en un dels programes de la passada temporada ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de més. Tino del Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret  d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla de com canvia la gent i es tornan yuppies prepotents i el que millor saben fer es dir alló de “Usted no sabe quien soy yo”. En la gravació van col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan Vinyals, Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era propietat de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim àlbum fins ara “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres.

Txarango – 500 millas 1996

En diverses ocasions us he parlat del grup Txarango i d'aquest àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home. D'ell us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, la versió que ells fan del clàssic que a Espanya vam conèixer gràcies al cantant francès Richard Anthony, però que en realitat era una versió del folk americà que havia portat a l'èxit Bobby Bare i també van gravar Peter, Paul & Mary, The Kingston Trio, Curly Williams, Peter and Gordon i John Philips, entre molts altres. A Catalunya la gent del Grup de Folk la van gravar en diverses ocasions. El títol original era "500 Milers Away from Home" i també es va dir "Railroaders' Lament", va ser escrita per David Neale, encara que en els títols de crèdit consta H. West. Txarango eren Ana Bejarano (a la fot amb Mario Prades), José Ipiña i Roberto Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio, als que escoltarem després i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides, José Morato i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que va sorgir a Barcelona fa uns anys i que realitzen bon rock en català.

El Grup de 3 – Puff, el Drac Màgic 1967

Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el Grup de Folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats i portaven un contrabaixista que no era membre oficial del grup (tots a la foto). Miquel va morir un 6 de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, va escriure l’any 1959 quan tenia sols 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser publicada per primer cop l'any 1963. Per cert que Jordi, el meu fill més jove, quan estaba escoltan-la fent la selecció musical del programa d’avui, em va tornar a dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac. En aquest EP, publicat per el segell Edigsa, es van incloure també “La presó de Tijuana” versió del “Tijuana Jail” de Denny Thompson, “Señor quin mati!” que és l'adaptació al català del "My Lord, What A Morning", un espiritual negre i “Dalt del tren”, un un altre espiritual titulat originalmente “Get On Board”, adaptat per Joan Soler Amigó va ser editat per Edigsa l’any 1967.

Trigo Limpio – Muñeca 1975

Ara i tal com us he dir abans, tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Trigo Limpio i ho farem amb la seva cançó de debut i de la que us vaig la passada temporada. Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la transició es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó que us porto ara, una composició d’ells inclosa com a cara A del seu primer single, es un dels temes més importants que van treure Trigo Limpio i molts la consideren la seva millor cançó o al menys la més auténtica. Es va gravar al novembre de 1975 i es va incloure en el seu primer LP “Trigo Limpio”, editat l’any 1978. Més tard van conéixer a Juan Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves millors cançons, però molt més enfocades cap el mon musical més comercial. Trigo Limpio van representar a Espanya en el Festival de l'OTI de 1977 que es  celebra a Xile, amb "Rómpeme, mátame", conseguin un tercer lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim festival la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarango, ja en els noranta, als que hem escoltat abans, al costat de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i Francisco Javier Saizar. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es una peça tendra i romàntica que ens parla dels amors de la juventut i com la distancia pot arrivar a estaballar-ho tot, si bé un dels dos segueix aferrat al seu amor de joventut. Es una bona lletra.

Vargas Blues Band – Blues latino 1994

Javier Vargas, amb el que avui conclou Un Toc de Rock i del que també us he parlat abans, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a Espanya i va militar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells la Orquesta Mondragón. Ha creat diversos grups, Comando Rock, Banana, Pasarela i jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat més de quintze àlbums d'estudi i tres en directe, de fet crec que en porta editats vintiquatre o vinticinc en total. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una composició instrumental de Javier Vargas i el cantant Jeff Espinoza que inclus van gravar-la els germans Carlos i Jorge Santana en el seu àlbum "Santana Brothers" i "Blues Latino" donava títol a un CD de la Vargas Blues Band que es va publicar l’any 1994. Un àlbum en què va comptar amb las col·laboracions de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant), Miguel Ángel Collado (teclats) que va ser músic de Santa, Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

La frase per acabar el programa d'avui és d'Abraham Lincoln que va dir:


“Curar el cor aliè, implica oblidar-se del propi”

Acaba per avui Un Toc de Rock i us deixo en bona companyía, la de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta, però ens retrobarem de nou en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades