Un Toc de Rock 11-53

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Avui començarem amb un clàssic, el "American Pie", però la versió en castellà que ens portarà el cantant i compositor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga, si bé a Un Toc de Rock, aquest recorregut musical pel nostre ahir, també comptarem amb Héroes del Silencio, Los Gatos Negros, Lone Star, Greta y Los Garbo, Sopa de Cabra, Menaix a Truà, Söber, Ia i Batiste, Burning i acabarem amb una miqueta de bon blues que ens portaran Los Solitarios. Amb tots ells emprenem aquest viatge al passat, als records que t'arriba dos cops per setmana des d’aquelles emissores per les que sortim a les ones o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta de nou i recordar-vos que sempre sereu

Benvinguts a Un Toc de Rock

Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984 / 2001

Escoltem per començar Un Toc de Rock a un home nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i compositor Hernaldo Zúñiga, una de les grans figures musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va vindre a viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us l’he extret del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema "American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat "Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat l'any 1984. Val a dir que la peça més important en la carrera de Hernaldo Zúñiga va ser "Procuro olvidarte", però aquesta cançó que compartim és avui en dia tot un clàsic i el gran hit en la carrera del cantautor nord americà Don McLean. En la seva versió original va mantenir-se dues setmanes en el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. El que pocs van saber és que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. En la versió de Hernaldo Zúñiga, la lletra està molt alterada. Per cert, us dire que hi han dues versions més en espanyol, una a carrec del actor mexicà Francisco Colmenero del 1984 i un altre del espanyol, també actor, Eduardo Fonseca que la va gravar l’any 2000 i no en conec cap més, si bé en angles hi han varies versions, fins i tot la va gravar Madonna.

Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990

En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock que el grup Greta y Los Garbo tenian una de les milloros veus femenines del pop espanyol modern, Beatriz González. El grup Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Aquest tema que escoltem avui al programa, es trobava en el seu primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any 1990, però no és seva, és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i també Miguel Moreno y Los Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los Garbo van reconvertir-lo en “Soy la que sufre por tu amor”. Grabavan per al segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per Diners i elles mai van arrivar a triunfa plenamente com la seva qualitat es mereixia. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.

Héroes del Silencio – Entre dos tierras 1993

L’àlbum “Senderos de traición”, publicat l'any 1993, està considerat com el millor disc en la carrera dels aragonesos Héroes del Silencio. I d'ell us he extret aquesta cançó que avui compartirme a Un Toc de Rock i en la qual la banda liderada per Enrique Bunbury, al costat de Juan Valdivia, Pedro Andreu i Joaquín Cardiel que per cert, és el compositor i intèrpret de la música de "La carta de l'Indi Salvatge" que ja hem escoltat en el programa en la veu del recordat Constantino Romero fa tres o quatre temporades, ens ofereixen una perspectiva molt negra del seu entorn. La veritat és que les lletres d'Héroes del Silencio sempre acostuma a patir d'excessiu pessimisme. Jo va conèixer a Héroes del Silencio quan els vaig entrevistar a Reus arran de la publicació del seu primer maxi single, "Héroes de leyenda", quan van venir de la mà de l'amic Alfredo de Jesús, cap de promoció d'EMI. La veritat és que Enrique Bunbury no em va caure bé, el vaig trobar excessivament petulant i cregut, tot i que en aquells moments eren uns complets desconeguts que debutaven en el món del disc. Es van crear l'any 1984 i es van desfer dotze anys després i haver superat els sis milions de discos venuts. Van tornar l'any 2007 per celebrar el seu aniversari en el món del disc i van realitzar una gira de tan sols 10 concerts a Espanya i América, encara que no van tenir continuïtat i posteriorment cada un d'ells va tornar als seus projectes personals.

Lone Star – La Oveja Negra 1974

Els Lone Star estan considerats en el món musical com "La Leyenda" i són un dels grups més importants, sorgits en els seixanta, dins de l'univers del rock espanyol. Aquest tema, escrit per ells i que us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock us el he extret de l'àlbum "Oveja Negra" que originalment es va gravar al 1974, encara que no va veure la llum fins l’any 1979 a causa de problemes amb la seva casa de discos i us ho explicaré. El responsable del segell Diresa, amb el qual ells treien els seus discos en aquell temps, va desaparèixer amb els diners de la caixa de l'empresa i els royaltis i beneficis que havien de cobrar els grups del segell, entre ells els beneficis de diversos discos de Lone Star, inclosos els del “¡Adelante! Rock en Vivo” que va ser el més venut del grup en els 70. El personatge es deia Ramón Rialta. Lone Star ja havien gravat aquest disc, però el màster es va quedar estancat sense poder publicar-se fins que es dirimissin els problemes legals. Finalment al 1979, cinc anys més tard, va ser el segell Círculo qui l’editaria. Aquell retard va ser molt negatiu per al grup ja que l'àlbum ofereix cançons plenes d'hard rock, no oblideu que Lone Star sempre van ser uns avançats al seu temps i quan es va publicar, l'heavy ja estava en el seu ple apogeu i havien molts grups interpretant-ho. En el disc també es van incloure temes plens de blues i bones balades, però no va aconseguir les vendes que es mereixia. En aquest enregistrament Lone Star eren Pere Gener (piano, guitarra i cantant), Sebastià Sospedra (baix), el tarragoní Joan Miró (guitarra) i Luis Masdeu (bateria), alguns d'ells en el moment de la seva publicació ja ni formaven part de Lone Star que en el 79 només eren Pere Gener i el guitarra Álex Sánchez, al costat d'altres músics que rotaven pel grup. Lone Star són l'únic grup de l’Estat espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de l’any 1970. La marineria i oficialitat del vaixell, més de sis mil persones, s’esperava un grup de folklore espanyol, copla, rumbeta, coses així i es van trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina ja que va estar vivint i estudiant piano clàsic amb una beca a Anglaterra abans de crear Lone Star a principis dels seixanta. Curiosament el seu últim disc es va titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i crec que Pere Gener ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de Caballería i va tornar al 2014 amb un nou disc, en  aquest cas el solitari que es va titular "Boomerang" i on colaboran Kitflus, David Palau i altre gent i que s'ha fet mitjançant el sistema del crowfunding.

Los Gatos Negros – All right now 2003

El gran èxit del grup britànic Free va ser tema “All right now” que va ser declarat Cançó del any 1970 a Anglaterra, en la seva versió original i va estar composada per Paul Rodgers i Andy Fraser. És la que ara ens porten el grup barceloní Los Gatos Negros, un altre de les bandes històriques del rock dels seixanta i que per cert, segueixen en actiu. Aquest tema es va incloure en un àlbum publicat l'any 2003 i titulat “En blanco y negro”, on van recollir alguns èxits gravats en els seixanta, al costat de cançons de l'època que mai havien estat incloses en els seus discos i els van gravar de nou per a l'àlbum. Aquesta és una de les cançons que no havien editat anteriorment ni en single ni EP. La formació era en aquest moment Ernesto Rodriguez (bateria i percussió), Quique Tudela (guitarra), Frank Andrada (baix), Alberto Diego (cantant), Marc Cuevas (guitarra ) i Valenti Adell (teclats), però també van comptar amb les col·laboracions de Carlos Santisteban (baix) i  Raul Bloc (cors), en alguns temes. Ara farem una mica d'història. Los Gatos Negros, es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto 1 amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer al 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó crec que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part,  no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i penso que Piero Carando també és mort, al igual que el bateria i fundador Ernesto Rodríguez. Avui dia sols queda Quique Tudela dels originals i també toca amb Los Salvajes.

Ia i Batiste – Chinchonera’s Cat 1975

Al Grup de Folk hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Setze Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que sembla ser que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, con Els Dracs, va ser el embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en català. A finals dels 60 i principis de la següent dècada, els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup Dos + Un, mentre que Jordi Batiste havia estat component dels 3 Tambors i Màquina!. El seu segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en català va ser el LP "Chinchonera's Cat" del qual us he extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que donava títol. Va ser publicat pel segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu mentor ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir mitjançant Edigsa. En la gravació tenen a Josep Más Kitflus als teclats i Max Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven en  Iceberg, un altre banda mítica, el bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans amb Los Gatos Negros, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos + Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo algun. Van gravar 2 LP 's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja l'any 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me aquest CD. Ia Clua va morir el dimarts 13 de setembre de 2011, d'un càncer i amb ell s'en va una part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves cançons per poguer recordar-lo.

Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992

És clar que a Catalunya sorgeix imparable un moviment anomenat "rock en català", hereu de la Ona Laietana que aglutina grups de diverses tendències musicals amb un sol nexe en comú la llengua. A mitjans dels vuitanta apareixen grups com Detectors, Duble Buble, N’Gai N’Gai, Bocanegra, Grec, Octubre, Dioni Oliver i Melodrama, TR i uns quans més, però la posada de llarg va arribar amb Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax'n'Busto, Pets, Umpah Pah, Tomeu Penya, Marc Durandeau, Rock Gaià, Gra Fort, D'Estranquis, Sui Generis, Ocults, Ja t 'Ho Diré, Whiskyn's, Tradivarius, Ossifar, B-30 i un grapat més, sent la revàlida el concert del Palau Sant Jordi que va batre rècords de convocatòria de públic en recinte tancat, a tot Europa, més de 22.000 persones. Aquesta que escoltem ara, és una de les millors cançons del grup gironí que lidera el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari i proyectes paral·lels que va començar quan el grup es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és tot un "peaso cansión". Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai. Van tornar de nou amb el disc “Cercles” que es va editar al 2016, havien passat 15 anys des de que van gravar cançóns noves en estudi, va ser al disc “Plou i fa sol” que va publicar Música Global l’any 2001. Ara trobem al cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el baixista Cuco Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des de 1996, el bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament a Sopa de Cabra. Joan "Ninyín" Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. 

Söber – Estrella Polar 2016

Els madrilenys Sôber van treure un nou treball discogràfic, titulat genèricament "Vulcano" i que va publicar el segell Warner Music el 21 d'octubre del passat 2016 i que va estar produït per Alberto Seara i Carlos Escobedo, aquest últim, component del grup, també ha estat el compositor de totes les cançons del disc. Curiosament us diré que a mi en aquest tema que compartim avui a Un Toc de Rock em recorden i molt a Héroes del Silencio, no en la resta de cançons. Després d'haver realitzat signatures de discos en els FNAC de Leganés, Saragossa, Barcelona i València, Sôber van iniciar el 28 d'octubre a Múrcia una gira que tancaran, en principi, el 19 d’agost del 2017 a Bejar. El grup Söber va ser creat a Madrid, l'any 1994, per Carlos Escobedo i Antonio Bernardini, als quals se'ls unirien Jorge Escobedo i Elías Romero, però aquest va ser substituït per Luis Miguel Planelló al 1998, encara que després de treure l'àlbum "Morfologia" al 1999, al seu torn va ser substituït per Alberto Madrid i actualment és Manu Reyes. Sôber es van separar al 2005 després de publicar un disc recopilatori. Alberto Madrid va morir l'any 2006 a causa d'un accident de trànsit. Sôber van anunciar l'1 de gener de 2010 que tornaven a posar-se en marxa comptant amb Manu Reyes com a nou bateria en substitució del company mort. Des de llavors han publicat tres àlbums nous dels quals "Vulcano", és l'últim. En total han tret sis discos d'estudi, tot i que "Paradÿsso", del 2002, ha estat el que ha obtingut millors vendes, sent Disc d'Or, però en total porten editats 12 àlbums.

Menaix a Truà – Pols en el vent 2002

Ara i des de l’àlbum “Petits moments d'estricta simpatia” us he portat aquest tema que mereixia sonar a Un Toc de Rock. Es tracta de la versió en català del gran èxit del grup nord-americà Kansas, el "Dust in the wind" que per cert, fa poques setmanes vam escoltar en la versió que va realitzar Bertín Osborne i que també es francament bona, encara que ell la va titular “Lluvia en el mar”. També els propis Kansas van realitzar una versió en castellà que ja hem escoltat en el programa, però aquesta és l'única que conec interpretada en català. Es tracta de Menaix a Truà que la van incloure en el seu segon disc “Petits moments d'estricta simpatia” que es va publicar l'any 2002 a través del segell Música Global. L'any 2000 i amb la fi del nou segle, tres bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt que van anomenar Menaix a Truà. Ells són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz dels Gossos i Chris Juanico de Ja t'ho diré. Menaix a Truà van debutar discogràficament amb un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és va titular com el nom del grup "Menaix a Truà" i que sortiria a la venda ja al any 2000. La cursa amb el grup la compaginan tots tres amb els seus projectes personals o amb els seus respectius grups, mentre que Toni Xuclà té una molt bona carrera en solitari i al programa ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat cinc CD’s, l’últim “Guia de petits senyals” l’any 2012. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar" la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l’any 2000.

Burning – Balada para una viuda 1978

En masses ocasions les conveniències socials marquen l'existència i la conducta de la gent. És la por al "que diran" el llibre d'estil pel qual es regeixen molts membres de la nostra societat. A poc a poc i amb els temps moderns, això va quedant relegat enrere per la realitat, però encara avui les "normes" marquen en masses ocasions el que hem de fer. En aquesta cançó que es troba a l'àlbum "El final de la dècada", publicat l'any 1978, els Burning ens expliquen la història d'un noi que coneix una vídua al metro. Ella sent necessitats en la seva solitud, té un buit que "omplir" i està convençuda que ell s'ho farà "Molt millor", però finalment acaben fent l'amor sense control en un portal, prop de la casa de la dona perquè “Qué dirían todos los vecinos si vieran entrar un hombre en su casa a las diez", com si ella no tingués el dret de refer la seva vida i tornar a estimar i sentir-se estimada. La veritat és que és tracte una lletra molt Burning. Jo sempre dic i ara torno a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, a Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiem, amb deu anys entre un i l'altre.

Los Solitarios – Sal de mi vida 1994

Com us he dir en començar, acabarem el programa d’avui amb una miqueta de bon blues a carrec del grup Los Solitarios. L'any 1994 el segell Barsa Promocions va publicar aquest CD de Los Solitarios titulat "De Nuevo Rock'n'Roll - vol.3 Sin reservas", encara que la veritat és que no tinc constància que existissin els volums 1 i 2. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock obria l'àlbum. El productor va ser Tony Reynoso, líder del grup i guitarra, es va gravar en els Estudios y Producciones El Dorado que crec recordar era propietat del mateix Tony Reynoso. Los Solitarios en aquest enregistrament eren Kike Jambalaya (piano, teclats i veu), Álvaro Marialay (baix i veu) i que va ser el compositor d'aquesta cançó, Alfonso Morales (bateria i veu), Diego Araoz (guitarres) i Tony Reynoso (guitarres). Entre les dedicatòries de l'àlbum trobàvem a Medes, una bona amiga. Mario Tenia i Toni Reynoso van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Tony Reynoso va tornar a posar en marxa a Los Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins. En aquest primer disc de la nova etapa van col•laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a la guitarra. Tony Reynoso molt abans de Mario Tenia y Los Solitarios va ser component de Los 4 Jets, Los Flaps, Los Sonor, Los Continentales i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Tony Reynoso són els autèntics. Quan van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitario els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena. Tony Reinoso i des de fa anys, viu a Santo Domingo.

Acabaré amb una frase que va dir el polític espanyol Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 10 de enero de 1880 - Montauban, Francia, 3 de noviembre de 1940)

“Si no sabem governar, la culpa serà només nostra,

no hem de culpar a ningú”

Per avui conclou Un Toc de Rock i ara us deixo en la bona companyía de totes les emissores per les que m’escolteu dues vegades cada setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i baixo la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)

Un Toc de Rock 11-09

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

El nostre viatge d'avui als records musicals dels últims cent anys començarà a Nicaragua escoltant la versió que Hernaldo Zúñiga va realitzar del "American Pie" de Don McLean, però també visitarem Estats Units amb Chingón, Grècia amb Demis Roussos, tindrem a Hombres G, Dani Flaco i l'amic Tomeu Penya, des de França compartirem cançons d'Hervé Vilard, Alain Barriere, Charles Aznavour, Gilbert Becaud, Adamo que la veritat no era francès, ni belga, era italià, Dalida que malgrat ser qualificada com a francesa era nascuda a Egipte i finalitzarem a Itàlia escoltant als Collage. Ara connectem els motors de la nostra màquina del temps i ens posem en marxa des de totes les emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara tornaré a obrir la barraqueta de nou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984 / 2001

Escoltarem per començar Un Toc de Rock a un home nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i compositor Hernaldo Zúñiga, una de les grans figures musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va vindre a viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us l’he extret del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema "American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat "Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat l'any 1984. Val a dir que la peça més important en la carrera de Hernaldo Zúñiga va ser "Procuro olvidarte", però aquesta cançó que compartim és avui en dia tot un clàsic i el gran hit en la carrera del cantautor nord americà Don McLean. En la seva versió original va mantenir-se dues setmanes en el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. El que pocs van saber és que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. En la versió de Hernaldo Zúñiga, la lletra està molt alterada. Per cert, us dire que hi han dues versions més en espanyol, una a carrec del actor mexicà Francisco Colmenero del 1984 i un altre del espanyol, també actor, Eduardo Fonseca que la va gravar l’any 2000 i no en conec cap més, si bé en angles hi han varies versions, fins i tot la va gravar Madonna.

Chingon – Cielito lindo 2003

“Cielito Lindo” és una de les cançons més representatives de la música folklòrica de Mèxic, una peça tradicional d'aquest país, escrita l'any 1882 pel compositor mexicà Quirino Mendoza y Cortés. Es diu que part d'aquesta cançó està basada en una seguidilla de Lope de Vega. En els mundials de futbol i altres esdeveniments esportius internacionals és cantada per donar suport al equip de Mèxic i també la fan servir, en alemany, és clar, per animar al Bayern de Munich. Aquesta és una curiosa versió a ritme de tex-mex que ens porten el grup Chingon, una banda molt cinematogràfica, liderada pel director de cinema Robert Rodriguez que ens porten aquest clàssic del folklore sud-americà, a la seva manera, es clar. Aquest tema crec que es va incloure al film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert Rodriguez, protagonitzat per Johnny Deep, Antonio Banderas i Salma Hayek, però ara no ho tinc massa clar, la veritat, posiblemente es trobes també en el seu únic àlbum. Robert Rodriguez es un home que te el seu propi grup, anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. Per aquesta raó gairebé sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules. De fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert Rodriguez i Quentin Tarantino els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Els Chingon, només han gravat un àlbum, però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Són un grup al que podríem enquadrar dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i angles.

Dani Flaco – Una sortida d’emergencia 2006

Ara anem a escoltar a Un Toc de Rock, ja que feia temps que no us el portava, a Dani Flaco que es diu en realitat Daniel Sánchez García, un noi de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, nascut l’any 1977 i que anava per operari de la SEAT, com els Estopa, però que va asdevenir en cantautor. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, apel·latiu que li van posar quan era jove degut a la seva extrema primesa. Dani Flaco ens versiona al català aquesta cançó seva que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és el tema que donava títol al seu primer disc que va sortir a la venda el 16 de gener de 2006 i cantat en castellà, aixó si. Es tracta d’una cançó amb lletra molt dura però propera, com gairebé sol passar en tots els temes de Dani Flaco. La versió, en català va ser inclosa a l’álbum "Xarnego" on tothes les cançons van ser cantades en la llengua de Mossen Cinto. Per cert, al febrer del 2014 va treura un nou disc titulat “Versos y madera” i que va veure la llum amb el modern sistema de finançament externt, el crowdfunding, cal a dir que Dani Flaco no publicaba res des de l’any 2010.

Demis Roussos – Un mundo de hombres niños 1979

El vam conèixer al país quan formava part del tercet grec de rock progressiu Aphrodite's Child, on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat del seu cosi Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la batería. La seva veu de falset ben modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va llançar en solitari va tenir una carrera brillant i tota plena de supervendes. El seu nom complet era Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte, encara que es va criar a Grècia per llançar-se musicalment amb el grup des de França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i posteriorment a We Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan l'extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight" explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho dic jo que fins m'he sotmès a una gastroplàstia fa anys i amb la qual vaig perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de donar-me un tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. Els miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicaré una anècdota de Demis Roussos. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el seu aniversari amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a ostatge a un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i Europa. Aquest tema que us he seleccionat es va publicar en single el 1979 i com comprovareu el versiona en castellà, es trobava en el seu LP "Universum" i incloïa "Maria" a la cara B.

Hombres G – Si no te tengo a tí 1988

Amb producció de Carlos Narea i escrita per David Summers, l'any 1988 es va publicar aquest tema com a cara A d'un single, sent una de les cançons més populars en la carrera dels Hombres G que van ser el grup, agradés o no, que va aixecar el pop nacional i que va fer que totes les multinacionals posessin la vista en els grups espanyols de pop cantat en castellà. A cadascun lo seu. Són David Sumers Rodríguez, Rafael Gutiérrez Muñoz, Daniel Mesquita Hardy i Javier Molina Burgos. Van començar dient-se La Burguesía Revolucionaria i Los Residuos i feien punk. El 1983 i cridant-se Los Bonitos Redford, van debutar en el madrileny Rock Ola. El 25 de febrer del 1983 fitxaven per Discos Lollipop ja com Hombres G i van treure un single amb els temes "Venezia" i "Milagro en el Congo". Encara van treure un single més, però vista la poca acollida es van plantejar deixar-ho tot. L'any 1984 Paco Martin els convenç i signen amb Produccions Twins, un modest segell que es va bolcar en ells. El gener de 1985 van gravar "Hombres G" que es va publicar el 11 de març i el single "Devuélveme a mi chica" va fer que la joventut es fixés en ells. Es van recuperar les quatre cançons dels seus primers singles i va començar l'ascens d'Hombres G. El 24 d'octubre de 1985 va ser certificat disc d'or a Espanya en superar les 50.000 còpies venudes. Hi ha una cosa que jo sempre he admirat d'aquests quatre joves madrilenys i us ho explicaré. La distribució dels discos es feia mitjançant la multinacional CBS i quan els executius d'aquesta van veure les xifres de vendes i sabent que acabava el seu contracte amb Producciones Twins, els van fer una oferta milionària. Els nois van parlar amb Paco Martín i li van preguntar si podia simplement igualar l'oferta. Era impossible per les possibilitats econòmiques de Produccions Twins i així l'hi va dir. Ells li van preguntar fins on podia arribar, ell l'ho va dir, era una xifra molt i molt inferior a la de la multinacional, però ells van acceptar i van arribar a un acord, manifestant que si quan ningú donava rés per ells ell havia cregut en Hombres G, ara Hombres G  creien en ell i es van quedar. Si Senyor, una cosa calcom d’admirable i poc usual en el món de la música. Però els Hombres G va arribar un momento que en els seus contractes estipulaven que no farien concerts d’entrada gratuïta ja que llavors hi anava públic contrari a ells i hi havien sempre problemes molt seriosos. Ara us explicaré que va succeir en un concert d'Hombres G a Tarragona, a la plaça de toros, avui Tarraco Arena Plaza. El que va passat allí és senzill: Hombres G van ser contractats per un empresari privat que posseïa una sala de festes a Salou i una cafeteria a Tarragona, prop de l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja, però la plaça de toros es va omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes el grup va sortir a l'escenari tot corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense interrupcions ni per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir plovent cada vegada més, encara que al poc temps va parar, però l'escenari no estava cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal connectar els equips de nou, de manera que el concert es va donar per suspès. El grup va cobrar el caché pactat ja que segons diuen els contractes tipus si es toquen tres cançons i s'ha de suspendre, el concert es dóna per realitzat. L'empresari no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona, al contrari, se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i seguidores que havien acudit per veure els Hombres G es van quedar sense concert i amb les entrades pagades i sense que ningú tingués l'obligació de retornar-lis els diners. Es va embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les fotografies que us adjunto al blog d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar satisfet al seu públic i van oferir a l'empresari una interessant possibilitat "Ells actuarien un altra data pactada per ambdues parts i només cobrarien les despeses que els ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció, però l'empresari amb la pasta a les butxaques va decidir que d'això res. Ell ja havia guanyat diners i no anava a arriscar-se ara a perdren, tot i que en roda de premsa es va anunciar que és faria i "En cas que aquest concert arribés a realitzar-se valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després Hombres G van tornar a la mateija plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la productora del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions que no tenien res a veure amb l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes amb què es van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les antigues entrades a la mà i pretenent entrar amb elles. A la ùltima foto veureu als Hombres G amb Jian Barranco quan era alcalde de Madrid,

Tomeu Penya – Solitari 1989

L'amic Tomeu Penya, al llarg dels seus més de 35 anys de carrera musical en solitari, ha gravat infinitat de balades memorables. Avui us porto aquesta "Solitari" que no havia sonat mai a Un Toc de Rock, perquè la compartim ja que és una de les cançons que a mi sempre m'han agradat d'aquest mallorquí de particular veu i amb el qual m'uneix una amistat de més de trenta anys. Us l'he extret del seu àlbum “Arrels” que es va publicar l'any 1989 i va ser reeditat i remasteritzat, en format CD, el febrer del 2014 per Producciones Blau. Tomeu Penya va començar en el grup Els Mallorquins que van treure un EP a finals dels anys seixanta,  pasan després a Harlem, una banda on també militava un altre amic, el guitarrista Joan Bibiloni. També va tocar amb altres grups de la seva illa, com Grupo 15. Després d’uns anys dedicarn-sa a fer versions és va llaçar en solitari i cantant les seves cançons, en la seva llengua “autóctona”, com ell diu. Aquí a Catalunya el vem descubrir gracies a la cançó “Mallorquins i catalans”, pero te una discografía molt interesant i plena de grans cançons i bones lletres, com aquesta. Ancara recordo una de les moltes vegades que Tomeu va menjar a casa meva, ens vem cruspir uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant tots dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies, son perilloses" em deia rien. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949.

Hervé Vilard – Capri se acabó 1966

Anirem ara cap a França. Aquesta va ser la millor cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès, el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixer públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, era nascut a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Ell va néixer a un taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en directe, Hervé Vilard va dir "Encantat  d'haver-la conegut” i que li diguessin a quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor, que es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa molt més i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre cap relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.

Alain Barriere – Siempre mirando al mar 1971

Tot i que la gran cançó en la carrera del gran cantant francès Alain Barriere va ser "Ma vie" del 1964, no recordo que la gravés en espanyol, però encara que a Espanya la seva carrera podem dir que es limita, quan el recordem avui en dia, a aquest tema va treure diversos en castellà, un d’ells es aquest que avui escoltarem a Un Toc de Rock, interpretat també en castella per Alain Barrière i que es una dolça balada d’amor que originalmente es va titular “À regarder la mer!", publicant-se ja a l’any 1971 i que va escriure ell. Alain Barrièrre va néixer a La Trinité-sur-Mer, la Bretanya francesa, el 18 de novembre de 1935. L’any 1963 va representar al seu país en la Vuitena Edició del Festival d'Eurovisió a Londres el 23 de març d'aquell any, el mateix en el què José Guardiola ho va fer en nom d'Espanya, cap dels dos va guanyar. La cançó més important de la seva carrera va ser, com us deiem el “Ma vie” i de fet Alain Barrièrre ha viscut sempre de rendes d'aquest tema, tot i tindre una interesant carrera discogràfica, fins que al setembre de 2003 es va retirar dels escenaris amb 71 anys d'edat. La cançó va ser molt versionada aquí al país i la van interpretar i van gravar des Micky y Los Tonys a Los Catinos, passant per Luis Gardey, Els Dracs i José Guardiola, però destaca la versió que van realitzar Los Mustang. Actualment està retirat, el 5 de setembre de l'any 2011, Alain Barriere va anunciar que havia de suspendre el concert de comiat que estava previst s'havia de realitzar al Palau de Congressos de París, va adduir que la suspensió es devia als seus problemes de salut.

Charles Aznavour – Morir de amor 1970

Dins del programa d'avui d’Un Toc de Rock i ja que estem a França, arriva el moment d’escoltar al cantant, compositor i també actor Charles Aznavour, aquest gran de la cançó francesa, nascut a París, encara que d'origen armeni, el 22 de maig de 1924, i de veritable nom Shahnourh Varinag. Aquest tema que en la versió en italià va aconseguir el Lleó d’Or en el Festival de Venecia l’any 1971, però cantada originalmente en frances, es va inspirà en el film del mateix títol que va protagonitzçar l’actriu Ann Girardot i és una de les millors cançons, carregades de romanticisme de Charles Aznavour. La pel·lícula creiem recordar que anava sobre els amors d'una profesora i el seu alumne, mol mes jove que ella, una questió que vist així por arrivar, en un principi a fer gracia, però quan es al revés, és a dir noia joveneta / home més gran, pot ser molt desagradable i és censurat. De fet creiem recordar que es basava en un cas real que va succeir a França. Charles Aznavour va gravar i molt en castellà, de fet prácticamente tot els seus èxits dels anys seixanta van ser versionats a la llengua de Cervantes. Per cert, Charles Aznavour va començar com a compositor i va fer cançóns per Mistinguett, Patachou, Edith Piaff i també per Juliette Gréco. Us explicaré una curiositat. El dia que Joan Manuel Serrat va debutar amb Els Setze Jutges en un concert que es va celebrar a Esplugues de Llobregat, el maig de 1965, finalitzat el recital Serrat i uns quants amics van anar ràpidament al Palau de la Música Catalana i és que allà actuava Charles Aznavour i no podien perdre-se'l .

Gilbert Becaud – Nathalie 1964

Des de un disc de grans èxits en espanyol que Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us porto aquesta cançó que ens parla d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre el noi i la seva jove guia moscovita, després de prendre una copa al Cafè Putskin i parlar sobre la Revolució d'Octubre. Finalment el noi ha de tornar a París i ella li promet que el visitarà i llavors ell serà el seu guia. Una cosa que no era precisament fàcil a la Rússia Comunista. La veritat és que el meu pare sempre em deia que "Als Estats Units tenien fronteres perquè no entrés la gent i a Rússia les fronteres eran perquè no s'escapessin". El francés Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument inclinat i Gilbert Becaud podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us explicarem el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et maintenant”. Gilbert Becaud va néixer a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien El Senyor dels 100.000 volts.

Salvatore Adamo – Marie La Mer 1973

Avui a Un Toc de Rock i ja que estem escoltant cançons de grans de la música francesa en els anys seixanta, en el programa tindrem al Rei dels Guateques per autonomasia, el romàntic entre romàntics, Salvatore Adamo amb una cançó cantada en castellà que ens ofereix una lletra preciosa i plena de sentiment, encara que no és de les més conegudes d’ell. Es va publicar l’any 1973 en format single, mitjançant el segell EMI. Molts deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, crec que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Us diré que encara segueixen junts, si bé Adamo ha dit moltes vegades en entrevistes que es degut a la paciència que ella ha demostrat sempre al aguantar-lo.

Dalida – 18 años 1973

Aquesta cançó la vam escoltar fa ja algun temps en la versió que va realitzar Luz Casal i us vaig comentar que originalment la va gravar la cantant Dalida, doncs bé, ha arribat el moment d'escoltar la versió original. La veritat és que la lletra de la cançó tracta un tema espinós del que hem parlat abans, les relacions entre persones d'edats molt dispars, un noi jove i una dona madura, una cosa que quan és al contrari es critica o es parla de que la noia està amb l'home pels seus diners, però quan es tracta d'un noi jove llavors sembla estar bé, fins i tot ens fa gràcia, però la veritat és que... si realment està malament, és igual es tracti del sexe que es tracti O no? Almenys hauria de ser així. És clar que les relacions d'aquest tipus molt poques vegades acaben bé. La cançó es titulava originalment "Il Venait D'avoir 18 Ans" i Dalida la va gravar l'any 1973, quan va avortar després d'haver-se quedat embarassada d'un estudiant italià molt més jove que ella, va ser escrita per Pascal Sevran. Aquesta operació sembla ser que la va deixar estèril. La veritat és que Dalida mai va tenir sort en les coses de l'amor i se l'anomenava "La noia del cor trencat". La cantant italo-francesa Dalida, veritablement era egípcia, es deia en realitat Iolanda Cristina Gigliotti i va néixer al Caire, el 17 de gener de 1933. Els seus pares eren calabresos i el pare era primer violí de l'Òpera del Caire. L’any 1954 va ser triada Miss Egipte i es va traslladar a França. La cantant i actriu, considerada italiana, va residir a França durant la major part de la seva vida professional. L'any 1956 va gravar la seva primera cançó "Madona" que era una versió en francès d'un èxit de la portuguesa Amalia Rodrigues. Al 1981 va ser la primera dona en rebre un disc de diamant pel volum de discos venuts, es calcula que al llarg dels anys va obtenir un total de 55 discos d'or i va superar els 170 milions de discos venuts. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 a causa d'una sobredosi de somnífers, va ser un suïcidi, encara que val a dir que ja ho havia intentat en diverses ocasions. Comptava 54 anys. La veritat és que els tres grans amors què es diu van haver en la seva vida també es van suïcidar, es tractava de Luigi Tenco (1967), Lucien Morisse (1970) i Richard Chanfray (1983). Al costat del cadàver de Dalida es va trobar una nota de comiat que deia tan sols “Pardonnez-moi, la vie m'est insupportable (Perdoneu-me, la vida m'és insuportable)”. Està enterrada al cementiri de Montmartre (la seva tomba a la foto), el barri de París on vivia i els seus amics recorden que després de la seva mort, tots els matins hi havia una rosa vermella a la tomba. Mai es va saber qui la deixava, però va continuar així durant molts anys.

Collage – Sol caliente 1979

Acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock a Italia. Vam descobrir al grup italià Collage aquí a Espanya gràcies a la cançó "Como dos niños", un single editat l'any 1977 que com gairebé tots els seus èxits, va ser versionat al castellà. També "Sol caliente" que escoltarem ara, ens la canten els Collage en la llengua de Cervantes, però es va editar dos anys més tard sent avui en dia una de les cançons de referència del pop italià. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer famosos per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. El grup Collage es van crear l’any 1975 a Sardagna i el grup l’integraven Tommaso Usai,  Piero Fazzi, Tore Fazzi, Piero Pischedda i  Pino Ambrosio. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981. La veritat es que els seus primers discos van passar força inadvertits fins que Collage van treure "Due ragazzi nel sole" amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro, no el de San Remo. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre els anys 1977 i 1981. Avui dia les cançons de Collage, interpretades tant en castellà com en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat, tant a Italia com a Espanya. Seguiexen en actiu i a partir de l’any 2012 Collage eren Salvatore "Tore" Fazzi (veu i baix), Piero Fazzi (veu i guitarra), Mario Chessa (teclats i cors) i el percusionista i bateria Francesco Astara.

La frase per tancar el programa d'avui és del Dalai Lama, que realment es diu Tenzin Gyatso.

"Comparteix el teu coneixement. Aquesta és
la forma d'aconseguir la immortalitat”

Per avui conclou Un Toc de Rock, ara us deixo en companyía de les emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i baixaré la barraqueta fins el proper programa. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)