El nostre viatge d'avui als records musicals dels
últims cent anys començarà a Nicaragua escoltant la versió que Hernaldo Zúñiga
va realitzar del "American Pie" de Don McLean, però també visitarem
Estats Units amb Chingón, Grècia amb Demis Roussos, tindrem a Hombres G, Dani
Flaco i l'amic Tomeu Penya, des de França compartirem cançons d'Hervé Vilard,
Alain Barriere, Charles Aznavour, Gilbert Becaud, Adamo que la veritat no era
francès, ni belga, era italià, Dalida que malgrat ser qualificada com a francesa
era nascuda a Egipte i finalitzarem a Itàlia escoltant als Collage. Ara
connectem els motors de la nostra màquina del temps i ens posem en marxa des de
totes les emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades per
setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
ara tornaré a obrir la barraqueta de nou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984 / 2001
Escoltarem per començar Un Toc de Rock a un home
nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i
compositor Hernaldo Zúñiga, una de les grans figures musicals de l'Amèrica
Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família
després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer
va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va vindre a
viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us l’he extret
del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta
d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema
"American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat
"Siglo XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat
l'any 1984. Val a dir que la peça més important en la carrera de Hernaldo
Zúñiga va ser "Procuro olvidarte", però aquesta cançó que compartim
és avui en dia tot un clàsic i el gran hit en la carrera del cantautor nord
americà Don McLean. En la seva versió original va mantenir-se dues setmanes en
el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explica que la música va morir
el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big 
Booper, en
accident de aviació, però no diu noms en cap moment. El que pocs van saber és
que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original
de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent
superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy
Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched
in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes
censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de
a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur
que si, a ells no se'ls escapava res. En la versió de Hernaldo Zúñiga, la
lletra està molt alterada. Per cert, us dire que hi han dues versions més en
espanyol, una a carrec del actor mexicà Francisco Colmenero del 1984 i un altre
del espanyol, també actor, Eduardo Fonseca que la va gravar l’any 2000 i no en
conec cap més, si bé en angles hi han varies versions, fins i tot la va gravar
Madonna.
Chingon – Cielito lindo 2003
“Cielito Lindo” és una de les cançons més
representatives de la música folklòrica de Mèxic, una peça tradicional d'aquest
país, escrita l'any 1882 pel compositor mexicà Quirino Mendoza y Cortés. Es diu
que part d'aquesta cançó està basada en una seguidilla de Lope de Vega. En els
mundials de futbol i altres esdeveniments esportius internacionals és cantada
per donar suport al equip de Mèxic i també la fan servir, en alemany, és clar,
per animar al Bayern de Munich. Aquesta és una curiosa versió a ritme de
tex-mex que ens porten el grup Chingon, una banda molt cinematogràfica,
liderada pel director de cinema Robert Rodriguez que ens porten aquest clàssic
del folklore sud-americà, a la seva manera, es clar. Aquest tema crec que es va
incloure al film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert
Rodriguez, protagonitzat per Johnny Deep, Antonio Banderas i Salma Hayek, però
ara no ho tinc massa clar, la veritat, posiblemente es trobes també en el seu únic
àlbum. Robert Rodriguez es un home 
que te el seu propi grup, anomenat Chingon,
on ell toca la guitarra. Per aquesta raó gairebé sempre Robert Rodriguez inclou
cançons de Chingon en les seves pel·lícules. De fet Chingon és la unió de
Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també, a
part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus),
Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro (baix), Carmelo Torres
(percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert Rodriguez i
Quentin Tarantino els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia
Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Els Chingon, només
han gravat un àlbum, però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Són un
grup al que podríem enquadrar dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan
castellà i angles.
Dani Flaco – Una sortida d’emergencia 2006
Ara anem a escoltar a Un Toc de Rock, ja que feia
temps que no us el portava, a Dani Flaco que es diu en realitat Daniel Sánchez
García, un noi de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, nascut l’any 1977 i
que anava per operari de la SEAT,
com els Estopa, però que va asdevenir en cantautor. Avui ja tots el coneixen
pel seu nom artístic de Dani Flaco, apel·latiu que li van posar quan era jove
degut a la seva extrema primesa. Dani Flaco ens versiona al català aquesta
cançó seva que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és el tema que donava títol
al seu primer disc que va sortir a la venda el 16 de gener de 2006 i cantat en
castellà, aixó si. Es tracta d’una cançó amb lletra molt dura però propera, com
gairebé sol passar en tots els temes de Dani Flaco. La versió, en català va ser
inclosa a l’álbum "Xarnego" on tothes les cançons van ser cantades en
la llengua de Mossen Cinto. Per cert, al febrer del 2014 va treura un nou disc
titulat “Versos y madera” i que va veure la llum amb el modern sistema de
finançament externt, el crowdfunding, cal a dir que Dani Flaco no publicaba res
des de l’any 2010.
Demis Roussos – Un mundo de hombres niños 1979
El vam conèixer al país quan formava part del
tercet grec de rock progressiu Aphrodite's Child, on s’encarregaba de cantar i
tocar el baix, al costat del seu cosi Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la
batería. La seva veu de falset ben modulada ens va impactar i quan es va desfer
el grup i Demis Roussos es va llançar en solitari va tenir una carrera brillant
i tota plena de supervendes. El seu nom complet era Artemius Ventouris Roussos
i va néixer el 15 de juny de 1946
a Alexandria, Egipte, encara que es va criar a Grècia
per llançar-se musicalment amb el grup des de França. Amb 17 anys es va
incorporar a la seva primera banda The Idols i posteriorment a We Fire per
unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan l'extrema gordura 
va arribar a ser
alarmant per a la seva salut va crear un mètode per aprimar-se i va treure el
llibre "A Question of Weight" explicant aquest mètode que realment li
va servir per perdre pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a
engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho
dic jo que fins m'he sotmès a una gastroplàstia fa anys i amb la qual vaig
perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-me fins a un extrem tal que van
haver de donar-me un tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. Els
miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicaré una anècdota de Demis
Roussos. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14
de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el seu
aniversari amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a
ostatge a un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i Europa. Aquest tema
que us he seleccionat es va publicar en single el 1979 i com comprovareu el
versiona en castellà, es trobava en el seu LP "Universum" i incloïa
"Maria" a la cara B.
Hombres G – Si no te tengo a tí 1988
Amb producció de Carlos Narea i escrita per David
Summers, l'any 1988 es va publicar aquest tema com a cara A d'un single, sent
una de les cançons més populars en la carrera dels Hombres G que van ser el
grup, agradés o no, que va aixecar el pop nacional i que va fer que totes les
multinacionals posessin la vista en els grups espanyols de pop cantat en
castellà. A cadascun lo seu. Són David Sumers Rodríguez, Rafael Gutiérrez
Muñoz, Daniel Mesquita Hardy i Javier Molina Burgos. Van començar dient-se La Burguesía Revolucionaria
i Los Residuos i feien punk. El 1983 i cridant-se Los Bonitos Redford, van
debutar en el madrileny Rock Ola. El 25 de febrer del 1983 fitxaven per Discos
Lollipop ja com Hombres G i van treure un single amb els temes
"Venezia" i "Milagro en el Congo". Encara van treure un
single més, però vista la poca acollida es van plantejar deixar-ho tot. L'any
1984 Paco Martin els convenç i signen amb Produccions Twins, un modest segell
que es va bolcar en ells. El gener de 1985 van gravar "Hombres G" que
es va publicar el 11 de març i el single "Devuélveme a mi chica" va
fer que la joventut es fixés en ells. Es van recuperar les quatre 
cançons dels
seus primers singles i va començar l'ascens d'Hombres G. El 24 d'octubre de
1985 va ser certificat disc d'or a Espanya en superar les 50.000 còpies
venudes. Hi ha una cosa que jo sempre he admirat d'aquests quatre joves
madrilenys i us ho explicaré. La distribució dels discos es feia mitjançant la
multinacional CBS i quan els executius d'aquesta van veure les xifres de vendes
i sabent que acabava el seu contracte amb Producciones Twins, els van fer una
oferta milionària. Els nois van parlar amb Paco Martín i li van preguntar si
podia simplement igualar l'oferta. Era impossible per les possibilitats
econòmiques de Produccions Twins i així l'hi va dir. Ells li van preguntar fins
on podia arribar, ell l'ho va dir, era una xifra molt i molt inferior a la de
la multinacional, però ells van acceptar i van arribar a un acord, manifestant
que si quan ningú donava rés per ells ell havia cregut en Hombres G, ara
Hombres G 
creien en ell i es van quedar. Si Senyor, una cosa calcom d’admirable
i poc usual en el món de la música. Però els
Hombres G va arribar un momento que en els seus contractes estipulaven que no
farien concerts d’entrada gratuïta ja que llavors hi anava públic contrari a
ells i hi havien sempre problemes molt seriosos. Ara us explicaré que va succeir
en un concert d'Hombres G a Tarragona, a la plaça de toros, avui Tarraco Arena Plaza. El que va
passat allí és senzill: Hombres G van ser contractats per un empresari privat
que posseïa una sala de festes a Salou i una cafeteria a Tarragona, prop de
l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja, però la plaça de toros es va
omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes el grup va sortir a
l'escenari tot corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense interrupcions ni
per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir plovent cada
vegada més, encara que al poc temps va parar, però l'escenari 
no estava
cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal connectar els
equips de nou, de manera que el concert es va donar per suspès. El grup va
cobrar el caché pactat ja que segons diuen els contractes tipus si es toquen
tres cançons i s'ha de suspendre, el concert es dóna per realitzat. L'empresari
no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona, al contrari,
se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i seguidores que havien
acudit per veure els Hombres G es van quedar sense concert i amb les entrades
pagades i sense que ningú tingués l'obligació de retornar-lis els diners. Es va
embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les fotografies que us adjunto
al blog d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar satisfet al seu públic i van
oferir a l'empresari una interessant possibilitat "Ells actuarien un altra
data pactada per ambdues parts i només cobrarien les despeses que els 
ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció, però l'empresari amb
la pasta a les butxaques va decidir que d'això res. Ell ja havia guanyat diners
i no anava a arriscar-se ara a perdren, tot i que en roda de premsa es va
anunciar que és faria i "En cas que aquest concert arribés a realitzar-se
valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després Hombres G van tornar
a la mateija plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la productora
del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions que no tenien res a veure amb
l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes amb què es
van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les antigues entrades
a la mà i pretenent entrar amb elles. A la ùltima foto veureu als Hombres G amb Jian Barranco quan era alcalde de Madrid,
Tomeu Penya – Solitari 1989
L'amic Tomeu Penya, al llarg dels seus més de 35
anys de carrera musical en solitari, ha gravat infinitat de balades memorables.
Avui us porto aquesta "Solitari" que no havia sonat mai a Un Toc de
Rock, perquè la compartim ja que és una de les cançons que a mi sempre m'han
agradat d'aquest mallorquí de particular veu i amb el qual m'uneix una amistat
de més de trenta anys. Us l'he extret del seu àlbum “Arrels” que es va publicar
l'any 1989 i va ser reeditat i remasteritzat, en format CD, el febrer del 2014
per Producciones Blau. Tomeu Penya va començar en el grup Els Mallorquins que
van treure un EP a finals dels anys seixanta,
pasan després a Harlem, una banda on també militava un altre amic, el
guitarrista Joan Bibiloni. També va tocar 
amb altres grups de la seva illa, com
Grupo 15. Després d’uns anys dedicarn-sa a fer versions és va llaçar en
solitari i cantant les seves cançons, en la seva llengua “autóctona”, com ell
diu. Aquí a Catalunya el vem descubrir gracies a la cançó “Mallorquins i
catalans”, pero te una discografía molt interesant i plena de grans cançons i
bones lletres, com aquesta. Ancara recordo una de les moltes vegades que Tomeu
va menjar a casa meva, ens vem cruspir uns "fideus rossos", a més de
la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps
parlant tots dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí
"Cap de Bestià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de
gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa
tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies, son perilloses"
em deia rien. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo.
El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany
l’any 1949.
Hervé Vilard – Capri se acabó 1966
Anirem ara cap a França. Aquesta va ser la millor
cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès,
el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixer
públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món
musical dels Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé
Vilard, era nascut a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una
venedora de carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Ell va néixer
a un taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava
donant a llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre
el fill a la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es
passava el dia en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat.
Va viure en un orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns
“periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan
ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de
televisió, en directe, 
Hervé Vilard va dir "Encantat d'haver-la conegut” i que li diguessin a
quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de
millor, que es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava
tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només
tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa
molt més i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i
fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre
cap relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per
Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un
hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de
publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé
Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.
Alain Barriere – Siempre mirando al mar 1971
Tot i que la gran cançó en la carrera del gran
cantant francès Alain Barriere va ser "Ma vie" del 1964, no recordo
que la gravés en espanyol, però encara que a Espanya la seva carrera podem dir
que es limita, quan el recordem avui en dia, a aquest tema va treure diversos
en castellà, un d’ells es aquest que avui escoltarem a Un Toc de Rock,
interpretat també en castella per Alain Barrière i que es una dolça balada
d’amor que originalmente es va titular “À regarder la mer!", publicant-se
ja a l’any 1971 i que va escriure ell. Alain Barrièrre va néixer a La Trinité-sur-Mer, la Bretanya francesa, el 18
de novembre de 1935. L’any 1963 va representar al seu país en la Vuitena Edició del
Festival d'Eurovisió a Londres el 23 de març d'aquell any, el mateix en el què
José Guardiola ho va fer en nom d'Espanya, cap dels dos va guanyar. La cançó 
més important de la seva carrera va ser, com us deiem el “Ma vie” i de fet
Alain Barrièrre ha viscut sempre de rendes d'aquest tema, tot i tindre una
interesant carrera discogràfica, fins que al setembre de 2003 es va retirar
dels escenaris amb 71 anys d'edat. La cançó va ser molt versionada aquí al país
i la van interpretar i van gravar des Micky y Los Tonys a Los Catinos, passant
per Luis Gardey, Els Dracs i José Guardiola, però destaca la versió que van
realitzar Los Mustang. Actualment està retirat, el 5 de setembre de l'any 2011,
Alain Barriere va anunciar que havia de suspendre el concert de comiat que
estava previst s'havia de realitzar al Palau de Congressos de París, va adduir
que la suspensió es devia als seus problemes de salut.
Charles Aznavour – Morir de amor 1970
Dins del programa d'avui d’Un Toc de Rock i ja
que estem a França, arriva el moment d’escoltar al cantant, compositor i també
actor Charles Aznavour, aquest gran de la cançó francesa, nascut a París,
encara que d'origen armeni, el 22 de maig de 1924, i de veritable nom Shahnourh
Varinag. Aquest tema que en la versió en italià va aconseguir el Lleó d’Or en
el Festival de Venecia l’any 1971, però cantada originalmente en frances, es va
inspirà en el film del mateix títol que va protagonitzçar l’actriu Ann Girardot
i és una de les millors cançons, carregades de romanticisme de Charles
Aznavour. La pel·lícula creiem recordar que anava sobre els amors d'una
profesora i el seu alumne, mol mes jove que ella, una questió que vist així por
arrivar, en un principi a fer gracia, però quan es al revés, és a dir noia
joveneta / home més gran, pot ser molt 
desagradable i és censurat. De fet
creiem recordar que es basava en un cas real que va succeir a França. Charles
Aznavour va gravar i molt en castellà, de fet prácticamente tot els seus èxits
dels anys seixanta van ser versionats a la llengua de Cervantes. Per cert,
Charles Aznavour va començar com a compositor i va fer cançóns per Mistinguett,
Patachou, Edith Piaff i també per Juliette Gréco. Us explicaré una curiositat.
El dia que Joan Manuel Serrat va debutar amb Els Setze Jutges en un concert que
es va celebrar a Esplugues de Llobregat, el maig de 1965, finalitzat el recital
Serrat i uns quants amics van anar ràpidament al Palau de la Música Catalana i
és que allà actuava Charles Aznavour i no podien perdre-se'l .
Gilbert Becaud – Nathalie 1964
Des de un disc de grans èxits en espanyol que
Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us porto aquesta cançó que ens parla
d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre el noi i la seva jove guia
moscovita, després de prendre una copa al Cafè Putskin i parlar sobre la Revolució d'Octubre.
Finalment el noi ha de tornar a París i ella li promet que el visitarà i
llavors ell serà el seu guia. Una cosa que no era precisament fàcil a la Rússia Comunista.
La veritat és que el meu pare sempre em deia que "Als Estats Units tenien
fronteres perquè no entrés la gent i a Rússia les fronteres eran perquè no
s'escapessin". El francés Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en
el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar
des de Elvis Presley a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil
Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava
sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això 
feia que estigués lleument inclinat i Gilbert Becaud podia, des de la palestra,
controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que
sempre va fer servir corbates estampades, us explicarem el per qué. Quan
Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va
presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li
va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge
d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no
en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un
vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu
vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de
manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo
tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert
Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser
amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et
maintenant”. Gilbert Becaud va néixer a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va
morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien El
Senyor dels 100.000 volts.
Salvatore Adamo – Marie La Mer 1973
Avui a Un Toc de Rock i ja que estem escoltant
cançons de grans de la música francesa en els anys seixanta, en el programa
tindrem al Rei dels Guateques per autonomasia, el romàntic entre romàntics,
Salvatore Adamo amb una cançó cantada en castellà que ens ofereix una lletra
preciosa i plena de sentiment, encara que no és de les més conegudes d’ell. Es
va publicar l’any 1973 en format single, mitjançant el segell EMI. Molts deien
que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres,
Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de
1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le
veritat es que las fans 
d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, crec que va ser,
és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més
aviat lletjeta, segons es deia. El que les fans no sabien o no havien volgut
assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va
començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja
que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una
Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i
després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar
en tantes ocasions. Us diré que encara segueixen junts, si bé Adamo ha dit
moltes vegades en entrevistes que es degut a la paciència que ella ha demostrat
sempre al aguantar-lo.
Dalida – 18 años 1973
Aquesta cançó la vam escoltar fa ja algun temps
en la versió que va realitzar Luz Casal i us vaig comentar que originalment la
va gravar la cantant Dalida, doncs bé, ha arribat el moment d'escoltar la versió
original. La veritat és que la lletra de la cançó tracta un tema espinós del
que hem parlat abans, les relacions entre persones d'edats molt dispars, un noi
jove i una dona madura, una cosa que quan és al contrari es critica o es parla
de que la noia està amb l'home pels seus diners, però quan es tracta d'un noi
jove llavors sembla estar bé, fins i tot ens fa gràcia, però la veritat és
que... si realment està malament, és igual es tracti del sexe que es tracti O
no? Almenys hauria de ser així. És clar que les relacions d'aquest tipus molt
poques vegades acaben bé. La cançó es titulava originalment "Il Venait
D'avoir 18 Ans" i Dalida la va gravar l'any 1973, quan va avortar després
d'haver-se quedat embarassada d'un estudiant italià molt més jove que ella, va
ser escrita 
per Pascal Sevran. Aquesta operació sembla ser que la va deixar
estèril. La veritat és que Dalida mai va tenir sort en les coses de l'amor i se
l'anomenava "La noia del cor trencat". La cantant italo-francesa
Dalida, veritablement era egípcia, es deia en realitat Iolanda Cristina
Gigliotti i va néixer al Caire, el 17 de gener de 1933. Els seus pares eren
calabresos i el pare era primer violí de l'Òpera del Caire. L’any 1954 va ser
triada Miss Egipte i es va traslladar a França. La cantant i actriu,
considerada italiana, va residir a França durant la major part de la seva vida
professional. L'any 1956 va gravar la seva primera cançó "Madona" que
era una versió en francès d'un èxit de la portuguesa Amalia Rodrigues. Al 1981
va ser la primera dona en rebre un disc de diamant pel volum de discos venuts,
es calcula que al llarg dels anys va obtenir un total 
de 55 discos d'or i va
superar els 170 milions de discos venuts. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 a causa d'una sobredosi
de somnífers, va ser un suïcidi, encara que val a dir que ja ho havia intentat
en diverses ocasions. Comptava 54 anys. La veritat és que els tres grans amors
què es diu van haver en la seva vida també es van suïcidar, es tractava de
Luigi Tenco (1967), Lucien Morisse (1970) i Richard Chanfray (1983). Al costat
del cadàver de Dalida es va trobar una nota de comiat que deia tan sols “Pardonnez-moi,
la vie m'est insupportable (Perdoneu-me, la vida m'és insuportable)”. Està
enterrada al cementiri de Montmartre (la seva tomba a la foto), el barri de
París on vivia i els seus amics recorden que després de la seva mort, tots els
matins hi havia una rosa vermella a la tomba. Mai es va saber qui la deixava,
però va continuar així durant molts anys.
Collage – Sol caliente 1979
Acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock a
Italia. Vam descobrir al grup italià Collage aquí a Espanya gràcies a la cançó
"Como dos niños", un single editat l'any 1977 que com gairebé tots
els seus èxits, va ser versionat al castellà. També "Sol caliente"
que escoltarem ara, ens la canten els Collage en la llengua de Cervantes, però
es va editar dos anys més tard sent avui en dia una de les cançons de
referència del pop italià. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a
finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer
famosos per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. El grup
Collage es van crear l’any 1975
a Sardagna i el grup l’integraven Tommaso Usai, Piero Fazzi, Tore Fazzi, Piero Pischedda
i Pino Ambrosio. A Espanya van editar
cinc singles en castellà entre 1977 i 1981. La veritat 
es que els seus primers
discos van passar força inadvertits fins que Collage van treure "Due
ragazzi nel sole" amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro, no el
de San Remo. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre els anys 1977
i 1981. Avui dia les cançons de Collage, interpretades tant en castellà com en
el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música
pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat, tant a
Italia com a Espanya. Seguiexen en actiu i a partir de l’any 2012 Collage eren
Salvatore "Tore" Fazzi (veu i baix), Piero Fazzi (veu i guitarra),
Mario Chessa (teclats i cors) i el percusionista i bateria Francesco Astara.
La frase per tancar el programa d'avui és del
Dalai Lama, que realment es diu Tenzin Gyatso.
"Comparteix el teu coneixement. Aquesta és
la forma d'aconseguir la immortalitat”
la forma d'aconseguir la immortalitat”
Per avui conclou Un Toc de Rock, ara us deixo en
companyía de les emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades
per setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario
Prades i baixaré la barraqueta fins el proper programa. A reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario