Avui a Un Toc de Rock ens centrarem en música de
la dècada dels vuitanta i escoltarem a Tullio de Piscopo, A-Ha, Yazoo, Spandau
Ballet, Jon and Vangelis, Stevie Wonder i Leo Sayer, tot i que també
compartirem cançons de Al Green, The Sugarhill Gang, Elvis Costello, Rascal
Flatts i Tanita Tikaram. Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge als
records, a l'ahir més o menys llunyà, depenent de l'edat de cadascun i que
t'arriba dos cops per setmana des de totes les emissores per les que el
programa surt a l’aire o via internet, si es que t’el descarregues del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc
Mario Prades i obriré la barraqueta de nou dient-vos alló de sempre, per variar
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Sugarhill Gang – Rapper’s delight 1979
El primer tema a ritme de hip hop o rap, digueu
com volgueu, que va arribar a Espanya va ser aquesta cançó del tercet
nord-americà The Sugarhill Gang amb la qual avui començarem Un Toc de Rock i
que es va publicar en versió maxi single a l'any 1979, la veritat és que durava
més de catorze minuts, però jo us he seleccionat la versió que es va editar en
single, molt més curta com comprovareu. De fet va ser el primer hit de hip hop
que es va classificar en les llistes americanes, arribant al lloc 36 en les
llistes de pop, venent-se del tema més de set milions de singles en les
diferents versions que s'han realitzat. Tot i que moltes fonts el citen com el
primer single de hip hop publicat als Estats Units, això no és cert, “King Tim
III (Personality Jock)” de Fatback Band s'havia editat uns mesos abans, però no
va tenir l'èxit que van aconseguir The Sugarhill Gang i avui dia pocs es
recorden d'ell. Per cert, si us sona la tornada és perquè molts anys més tard,
al 2002, es va realitzar una versió en castellà a càrrec de Las Ketchup que la 
van titular “Aserejé”. The Sugarhill Gang eren Wonder Mike, Big Bank Hank i
Master Gee, tot i que es tracta de pseudònims i el grup va ser una creació de
la productora Sylvia Robinson i el seu marit Joe Robinson. En l'enregistrament
de la música de "El goig del rollista" van participar diversos músics
d'estudi, entre ells Doug Wimbish que més tard seria baixista de Living Colour,
però resulta que les bases musicals estan copiades del "Good Times",
una cançó del grup Chic. Això va convertir a “Rapper's Delight” en un disc que
destaca per una altra cosa: Va ser la primera cançó de hip hop denunciada per
vulnerar els drets d'autor. La veritat és que en el seu moment es va considerar
que el hip hop seria una moda passatgera, però ja veieu com està el pati avui
dia. Ara us explicaré una curiositat, quan l'any 1980 es va publicar a
Veneçuela, la van titular familiarment “La cotorra”. Encara que The Sugarhill
Gang segueixen en actiu, mai van tornar a aconseguir un èxit igual i en total
només han gravat quatre àlbums d'estudi i 9 singles.
Tullio de Piscopo – Stop Bajon (Primavera) 1983
En moltes ocasions us he parlat de que els AR de
les discogràfiques fiquen la pota molt més del que ells volguessin i cometen
errors garrafals. Tullio de Piscopo és un percussionista italià de jazz i al
principi dels anys vuitanta, quan començava el spagueti dance a imposar-se a
Europa va realitzar un parell o tres d'enregistraments incursionant en aquest
gènere. El tema amb el qual va començar es va titular "Stop Bajon
(Primavera)" i des d'Itàlia van enviar el màster a la discogràfica
BMG-Ariola per tal que el publiquessin a Espanya. Els AR després d'estudiar la
cançó van decidir que no era un tema que pogués funcionar al país i ho van
rebutjar, finalment va ser Félix, propietari del petit segell barceloní Blanco
y Negro qui se'l va quedar per quatre duros. Va ser el maxi-single més venut
durant molts anys pel segell Blanco y Negro "Vaja Lumbreras". Tullio
De Piscopo, nascut el 24 de febrer del 1946 a Naples, és un prestigiós bateria i
percussionista de jazz que ha tocat en gravacions i gires amb Gerry Mulligan,
Chet Baker, Stéphane Grappelli, Massimo Urbani, 
Gil Evans, Slide Hampton, Don
Costa, Tony Scott, Ástor Piazzolla, Aldemaro Romero, Gato Barbieri, Eumir
Deodato, Mina, Lucio Dalla, Fabrizio De André, Pino Daniele, Manu Chao i molts
altres. De 1974 a
1975, va ser component del grup New Trolls que fins i tot van arribar a
interpretar i compondre la banda sonora de la pel·lícula “Nunca en horas de
clase”. Malgrat la seva discogràfica "Stop Bajon. (Primavera)" va ser
el seu major èxit, publicat l'any 1983 i va aconseguir el lloc 58 en la llista
de singles del Regne Unit. Un altre dels seus èxits va ser "Ràdio
Àfrica" en el qual va col·laborar el cantant Mory Kanté. Us explicaré una
curiositat, a Tullio de Piscopo li van detectar un càncer de pròstata l'any
2012, ell explica que va ser a conseqüència de la seva mala vida i afirma que
era un home que blasfemava molt, doncs bé, ara i curat, després de ser operat,
és un fervent catòlic i diu que "Demano perdó a Déu i a la Verge pels errors que he
comès". 
A-Ha – Take of me 1984
El pop amb connotacions disco, al costat dels new
romantics i la new wawe, també va funcionar comercialment des dels països
escandinaus, i sorgeix A-Ha, calificada com la més important banda noruega de
la història. Aquest tema que escoltarem ara i que es va publicar en single
l'any 1984, està considerat com la seva millor cançó. De fet d'aquest tema es van
realitzar tres versions una mica diferenciades, l'última es va publicar al
setembre de 1985 i es va acompanyar d'un vídeo, encara que a nivell vendes la
que millor va funcionar va ser la segona, editada l'abril del 85, la tercera es
va classificar en el primer lloc en les llistes d'Estats Units, Noruega i dotze
països i en el número dos al Regne Unit, Irlanda i Japó. Els orígens d'A-Ha hem
de buscar-los l'any 1976, quan Paul Pål Waaktaar-Savoy i Magne Furuholmen, van
formar la seva pròpia banda, anomenada Bridges, amb la qual van gravar un LP
sense transcendència. Ja en aquella època li van proposar a Morten Harket,
cantant del grup Soldier Blue, unir-se a ells, però aquest va rebutjar l'oferta
i van continuar ells sols. L'any 1982 contacten de nou amb Morten i aquesta vegada, accepta unir-se a ells, en aquell moment neix el grup A-Ha, era el 14
de setembre de 1982. 
Com els va passar a The Beatles, A-Ha van ser rebutjats
per DECCA i van signar amb Lionheart, encara que per poc temps. A-Ha va
realitzar el seu últim concert el 19 de juny de 1994 al White Nights Festival,
de Sant Petersburg, a Rússia i després d'especulacions sobre un nou àlbum, cada
membre va començar la seva carrera en solitari. A l'estiu de 1998 es reuneixen
de nou, després de ser convidats a actuar en el Concert del Premi Nobel de la Pau. El grup llavors
s'uneixen de nou i graven al novembre "Summer Moved On". Van seguir
treballant i l'any 2010 anuncien la seva definitiva retirada, amb una gira
mundial que va començar al març a Buenos Aires. Van publicar per a això un
doble disco recopilatori que va incloure el tema "Butterfly, Butterfly
(The Last Hurrah)" que era nova i va ser la seva cançó de comiat. Van
tancar la gira mundial el 4 de desembre, aquell últim concert d'A-Ha es va celebrar
al Oslo Spektrum, a la seva ciutat natal.
Yazoo – Only you 1982
Aquest tema, un dels grans èxits del grup
britànic Yazoo, va ser interpretat posteriorment, a acapella, pel grup The
Flying Pickets i aquesta gran versió que va aconseguir el primer lloc en les
llistes, ja l'hem escoltat a Un Toc de Rock, però avui us porto l'original a
càrrec del duet Yazoo i que va ser el seu single de debut, amb
"Situation" a la cara B, editat el 15 de març de 1982, tot i que es
va reeditar el 7 d'octubre de 1996 en format digital. La cançó es va incloure
en el seu primer LP "Upstairs at Eric's", també del 82 que va ser
Disc de Platí d'Anglaterra. Yazoo estava integrat per la cantant Alison Moyet i
el teclista Vince Clarke que havia format part de Depeche Mode i es diu en algunes
fonts que la va escriure perquè fos gravada per ells, com a regal de comiat,
però la van rebutjar i llavors va ser quan va decidir gravar-la amb el seu
propi grup Yazoo. El single va arribar al segon lloc en les llistes britàniques
i va tornar a classificar-se quan es va reeditar l'any 1996 en format digital.
De fet ha estat el tema de Yazoo que millor s'ha classificat en llistes. Altres
artistes destacables que han versionat també el "Només tu" són Rita
Coolidge al 83, Eddy Marnay, Mireille Mathieu, Kylie Minogue, Richard
Clayderman, Judy Collins, Enrique 
Iglesias, Jason Donovan, Raphael que la va
gravar en directe a duet amb Greta y Los Garbo i molts altres. Yazoo es van
crear a Basildon, al comtat d'Essex, al 1981 i Vince Clark com us deia, venia
de Depeche Mode mentre que Alison Moyet havia cantat en diverses bandes de punk
i rock, com The Vandals; The Screamin' Ab Dabs; The Vicars i The Little
Roosters. Després del seu segon àlbum “You and Me Both", tot i que va
aconseguir major èxit que el primer, la parella decideix emprendre camins per
separat. Moyet es llança en solitari amb un relatiu èxit, de fet segueix en
actiu i Clark grava un single amb el cantant dels Undertones, Feargal Sharkey,
dient-se The Assembly. Posteriorment crea el duo Erasure amb el cantant Andy
Bell, aconseguint èxits molt notables. Al 2008 Yazoo va tornar a ajuntar-se per
realitzar la gira Reconnected Tour, que no van arribar a realitzar després de
la publicació del seu segon disc. Van actuar a Europa i els Estats Units i al
2010 van editar un àlbum "Reconnected Live" amb material gravat en
viu. Però el 15 de maig de 2011, toquen per última vegada tres temes en el marc
del Mute's Short Circuit Festival.
Leo Sayer – More than I can say 1980
Seguirem ara a la década dels vuitanta i
escoltarem una bona cançó. A mi la veritat es que sempre que penso en el
britànic Leo Sayer em ve al cap la seva imatge, més aviat baixet, poca coseta,
amb els pèls d'escarola i una mirada de nen trapella, de fet el nom de Leo li
va possar el seu manager per els seus pels. Leo Sayer va tindre el seu
esplendor musical a finals dels setenta i durant els vuitanta. Aquest single va
ser el que va llançar definitivament al britànic al nostre país, tot i que ja
havia publicat vuit discos d'estudi i un recopilatori abans. El seu nom complet
és Gerard Hugh Sayer i va néixer el 21 de maig de 1948, a Sussex. Va començar
l’any 1973 i Leo Sayer segueix en actiu, tot i que des de l’any 2009 Leo Sayer
és ciutadà australià. Aquest tema, una versió, es trobava en el seu LP
"Living in a Fantasy" editat a l'agost de 1980. La cançó havia 
estat
composada per Sonny Curtis i Jerry Allison que van ser membres de The Crickets,
el grup de Buddy Holly i el primer que la va gravar va ser el cantant Bobby Vee
l'any 1961, tot i que els Crickets també la van gravar després de la mort de
Buddy Holly, però va ser un fracàs comercial. La cançó en la versió de Leo
Sayer va arribar al número 1 de Billboard el desembre de 1980 i va aconseguir
la segona posició a Anglaterra. Per cert, el grup britànic The Shadows la van
gravar l’any 1981, en una bona versió instrumental inclosa en el seu àlbum
"Hits Right Up Your Street". La veritat es que tot i la seva
qualitat, Leo Sayer està avui prácticamente oblidat al nostre pais.
Spandau Ballet – True 1983
A cavall
entre el pop, el funky, la new wave i els new romantics, Spandau Ballet va ser
un dels grans grups anglesos dels 80 amb tot un seguit de hits que els van
elevar al més alt de les llistes, tot i que destaquen dues cançons
"Gold" i aquesta que us porto ara a Un Toc de Rock. Spandau Ballet
van estar en actiu de 1979 fins que es van separar després del fracàs de
l’àlbum "Heart Like a Sky", l'any 1989, encara que el 23 de març del
2009 Spandau Ballet va anunciar la seva tornada realitzant una gira aquell any
i editant disc amb noves versions de seus grans èxits sota el títol de
"Once more". Eren el guitarra i compositor Gary Kemp, el seu germà
Martin Kemp al baix, el bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i Steve
Norman que tocava la guitarra i després va passar a tocar el saxo. Inicialment
es van fer dir The Makers, 
adoptant el Spandau Ballet després de visitar
Berlín. "True" donava títol a un LP editat l’any 1983 i on també hi
havia el tema "Gold", totes dues eren composicions de Gary Kemp i van
comptar amb la col·laboració de Jess Bailey als teclats. L'àlbum va ser número
1 en els Estats Units, Anglaterra i mig món. Va ser remasteritzat i reeditat en
versió CD l’any 2003. Després de la dissolució de Spandau Ballet, els germans
Kemp es van dedicar al cinema i John Keeble va formar part d'una superbanda
d'efímera vida que es deia Pacific, on també van tocar, entre altres, Clive
Farrington i el guitarra John McGeoch. Tornan a estar en actiu i l’estiu del
2015 Spandau Ballet van fer una gira que els va portar a Catalunya.
Rascal Flatts – What hurts the most 2006
Saltarem ara cap els Estats Units amb el tercet
nord-americà Rascal Flatts que van aconseguir ser nominats als Grammy amb
aquest tema “El que més mal fa” que es va publicar dins del seu quart àlbum
"Me and My Gang", posat a la venda el 4 d'abril del 2006 i que va ser
5 vegades disc de Platí, mantenint-se 3 setmanes a la primera posició del
Billboard. La cançó que us he seleccionat per compartir avui Un Toc de Rock va
ser un dels cinc singles que es van extreure d'aquest àlbum i va aconseguir la
primera posició tant en les llistes de country com en les de pop. De fet tots
els singles van aconseguir posicions molt altes en les llistes americanes.
Aquesta cançó és una versió, ja l'havia gravat anteriorment en el disc
"And the Crowd Goes Wild", el cantant de country Mark Wills que
l'havia publicat el 21 d'octubre del 2003 i va ser escrita per Jeffrey Steele i
Steve Robson. En aquest enregistrament a càrrec de Rascal Flatts, 
intervenen
Tim Akers (teclats), Jay DeMarcus (baix), Paul Franklin (guitarra steel), Dann Huff
(guitarres), Charlie Judge (teclats), Gary LeVox (cantant), Chris McHugh
(bateria), Joe Don Rooney (guitarres) i Jonathan Yudkin (fiddle i banjo).
Rascal Flatts es van crear a Columbus, Ohio l'any 1999 i eren Gary LeVox, el
seu cosí Jay DeMarcus i Joe Don Rooney que és cunyat del cantant de country
James Otto. En total porten publicats fins al moment 9 àlbums d'estudi l’últim
piblicat l’any 2014, 2 en directe, 4 recopilatoris de grans èxits i 35 singles
dels quals han col·locat 12 a
la primera posició de les llistes, a més d'un número molt important de vídeos
musicals.
intervenen
Tim Akers (teclats), Jay DeMarcus (baix), Paul Franklin (guitarra steel), Dann Huff
(guitarres), Charlie Judge (teclats), Gary LeVox (cantant), Chris McHugh
(bateria), Joe Don Rooney (guitarres) i Jonathan Yudkin (fiddle i banjo).
Rascal Flatts es van crear a Columbus, Ohio l'any 1999 i eren Gary LeVox, el
seu cosí Jay DeMarcus i Joe Don Rooney que és cunyat del cantant de country
James Otto. En total porten publicats fins al moment 9 àlbums d'estudi l’últim
piblicat l’any 2014, 2 en directe, 4 recopilatoris de grans èxits i 35 singles
dels quals han col·locat 12 a
la primera posició de les llistes, a més d'un número molt important de vídeos
musicals.
Stevie Wonder – I just called to say I love you
1984
Ara tornarem a escoltar en Un Toc de Rock a
Stevie Wonder. Hi ha cançons que passen a la història de la música perquè es
van incloure o formaven part de la banda sonora d'una gran pel·lícula, pero en
moltes ocasions i hi ha pel·lícules que només es recorden a l’actualitat per
les seves cançons. Aquest és el cas de "The Woman in Red", un film
del qual avui sols recordem la cançó, aquest gran gran tema del cantant,
pianista, harmònica i compositor de color, invident, Stevie Wonder que va
començar com a nen prodigi, però va saber mantenir-se en la seva posición al
llarg dels anys. Aquesta es la cançó més sentimental en la llarga carrera del
cantant, tot i que quan es va publicar i degut al us d’instruments electrónics,
va ser molt criticada en aquell moment. Possiblement i parlan de la pel•lícula,
els més espavilats recordin a la exultant Kelly LeBrock i potser a Gene Wilde
que feia de Gene Wilde i que va morir fa poc, però I 
l'argument? A part de saber que el film anava
d'un tipus que volia beneficiar-se a una noia sensacional. Qui se'n recorda?
Dons el director va ser el mateix Gene Wilde que al meu parer, excepte "El
jovenet Frankestein" i potser "No hem parles que no et vec", no
em vénen ara al cap, cap altre film destacable en la seva trajectòria com a
actor. Aquest tema va ser número 1 als Estats Units i a mig mon, però en las
terres del Oncle Sam es va mantenir en aquesta posició durant tres setmanes i
va rebre un Oscar i un Globus d’Or. Durant molts anys Stevie Wonder va treballar en les tasques de
compositor amb Lee Garrett, el qual al·lega haver escrit la cançó abans de 1984
reclamant els drets d'autor, la cosa està en els tribunals. De veritable nom
Stevland Hardaway Judkins, Stevie Wonder va néixer a Saginaw, Michigan, el 13
de maig del 1950.
Tanita Tikaram – Only the ones we love 1991
Aquest tema "Només els que estimem", va
ser un dels més importats de l'àlbum “Everybody's Angel” que la cantant, guitarra
i compositora Tanita Tikaram va publicar el 4 de febrer del 1991 i que va ser
el seu tercer disc. En aquesta cançó que es va publicar en single el 21 de
gener, arribant al lloc 69 a
Anglaterra i al 58 a
Alemanya, encara que no es va classificar en els Estats Units, va comptar amb
la col·laboració de la cantant Jennifer Warnes que de fet va participar en dues
de les cançons del disc. Entre els músics que van intervenir en
l'enregistrament de l'àlbum trobàvem a Rod Argent (piano, órgan Hammond i
cors), Mark Isham (trompeta i flugelhorn), David Hayes (baix), Richie Buckley
(saxos), Mark Creswell (guitarra), Carol
Kenyon i Katie Kissoon (cors), a més
d'una àmplia secció de cordes on estaven Helen O'Hara, David Emanuel, James
Archer, Mark Berrow, Roy Gillard, Paul Kegg, Andrew McGee, Ben Kennard i uns
quants músics més. Curiosament la crítica especialitzada va trobar moltes
influències de Van Morrison a l'àlbum, encara que totes les cançons havien
estat escrites per Tanita Tikaram. La cantant, guitarrista i compositora Tanita
Tikaram va nàixer a Münster, Alemanya, el 12 d'agost de 1969, tot i que està
establerta a Anglaterra. La seva mare és de Malàisia i el seu pare de Fiji, on
treballava de funcionari per a l'exèrcit britànic. La família es trasllada a
Gran Bretanya quan Tanita tenia sols 12 anys. En total Tanita Tikaram ha
publicat un total de 9 àlbums i 18 singles, però cap va aconseguir les xifres
de venda obtingudes amb el primer. De fet els mals resultats obtinguts amb
"The Cappuccino Songs" que va editar al 98 van fer que es retirés de
la música, encara que va tornar l'any 2005 amb "Sentimental", editat
pel segell francès Naïve i que va comptar amb la col·laboració de Nick Lowe. 
Jon and Vangelis – Deborah 1983
com a teclista de Yes quan els va deixar Rick Wakeman, però es diu que el sindicat de
músics britànic va vetar el seu ingrés en el grup ja que era grec i no anglès,
és clar qie altres fonts asseguren que Vangelis va rebutjar l'oferta ja que
després de deixar Aphodite’s Child, on també es trobavan Demis Roussos (cantant
i baix) que era el seu cosí i va morir a Atenes el 25 de gener del passat 2015,
junt a Lucas Sidera a la bateria, volia treballar en solitari. Tots dos músics
van començar a treballar junts l'any 1980 fen-se dir Jon & Vangelis. Aquest
tema us l’extrec de l'àlbum "Private Collection", el seu tercer disc,
publicat l'any 1983. En aquest treball cal destacar un llarg tema
"Horizon", encara que aquesta balada que compartim ara a Un Toc de
Rock, és genial i està plena d'harmonies dolces i delicades, la veritat és que
val la pena compartirla
Al Green – How can you mend a broken heart 1972
Escoltarem ara a Al Green i la que possiblement
sigui la seva millor cançó i que va ser recuperada a la banda sonora de
"El llibre d'Eli", film protagonitzat per Denzel Washington i Gary
Oldman i que es va estrenar l'any 2010. També es va incloure a “Nothing
Hill”.Albert Greene va néixer el 13 d'abril de 1946 a Forrest City,
Arkansas. Va començar l’any 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al
Green and the Soul Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. L’any 1969
Al Green va iniciar la seva carrera com a solista. Aquest tema que sona ara a
Un Toc de Rock "Com pots reparar un cor trencat?", es trobava en el
LP "Let's Stay Together" que Al Green va editar l’any 1972 i es
tracta d’una composició dels germans Barry i Robin Gibb que també la van gravar
i la van incloure a l'àlbum dels The Bee Gees "Trafalgar", de l’any
1971. Tornant a Al Green us explicaré una anècdota completament real i
documentada. El 18 d'octubre de 1974, Mary Woodson, dona amb la que Al tenia un
ambolic, li va demanar que es casessin i ell va refusar la proposta, de fet
ella ja estava casada i ambdós es dedicaven a adornar-li el cap al marit. 
La
dona al sentirse rebutjada, es va acostar al cantant mentre ell es banyava i li
va llançar una olla amb sèmola bullin asobre. Al Green va ser hospitalitzat amb
cremades de tercer grau en el seu estómac, dors i braços. Ella es va tancar en
una habitació a la casa d'Al Green a Memphis, va escriure una nota i es va
suïcidar amb un revòlver pertanyent al cantant. Al sempre va creure que allò
havia estat un senyal de Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel
Tabernacle, l’any 1976, una de aquestes esglesias que surten als Estats Units
com a bulets, encara que va continuar gravant, però veient també com les vendes
dels seus discos baixaven, rebent crítiques negatives dels comentaristes
musicals. Després, Al Green va comprar-se una església a Memphis, per poder
exercir com a pastor a causa de la negativa de diversos membres de l'església
protestant a acceptar-lo. Conseqüentment, la religió va passar a ser el més
important per Al Green, encara que sense abandonar la música.
Elvis Costello – She 1999
En moltes ocasions el cinema ha pres cançons
clàssiques i les ha recuperat pujant-l’es als llocs més alts de les llistes, temes
com aquest que us porto ara per tancar Un Toc de Rock per avui i des de la
banda sonora del film "Notting Hill", de la que us he parlat abans,
una comèdia romàntica dirigida per Roger Michell l'any 1999 i que van
protagonitzar Julia Roberts i Hugh Grant, us porto aquesta bella cançó d'amor
on el britànic Elvis Costello, de veritable nom Declan Patrick MacManus (25
d'agost de 1954), radicat als Estats Units i casat des de maig del 2003 amb la
cantant de jazz nord-americà Diana Krall, ens parla de tot lo important que és
"Ella" per a ell i del que sent en el seu cor per "ella"
encara que mai l'hi digui. La veritat és que aquesta cançó he de dedicar-se-la
a "Ella", és inevitable per que Montse s’ho mereix 
tot i una miqueta més,
però també va per a totes les nenes que escolteu el programa. Val a dir que fa
un parell o tres de temporades vam escoltar aquesta cançó amb la versió que van
fer els Presuntos Implicados en castellà. És clar que el tema tinc que
reconeixer que no era d’Elvis Costello, és tracta d’una gran adaptació per a la
pel·lícula d'una composició de Charles Aznavour i Herbert Kretzmer que el
cantant francès d'origen armeni va gravar ja l’any 1974, tot i que en el seu
moment no va ser un gran èxit. La veritat és que "Ella" ha estat molt
versionada al llarg dels anys i és que el tema, com comprobareu, val la pena.
La dita per acabar el programa d’avui es de la Baronesa Carmen
Thyssen, coneguda familiarmente com “Tita Cervera” i que va dir amb molt poc
encert, foten la pota
“Ser ric sempre és difícil, però és pitjor ser
pobre"
La veritat, hauria estat millor calladeta.
Ara acaba Un Toc de Rock per avui, però et
deixaré en la companyía de totes les emissores per les que escoltes el programa
dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i baixo la barraqueta. Porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario