Hem deixat enrere les festes nadalenques i els
excessos comesos, pel que fa a “tiberi” i ens posem de nou en marxa des d'Un
Toc de Rock. Avui, en el recorregut que realitzem dos cops per setmana per la Història Musical
dels últims cent anys, comptarem amb Asfalto, Los Secretos, Rock Gaià, Armando
y el Expreso de Bohemia amb Pau Dones, Cómplices, Marc Durandeau, Lone Star,
Coz, Sau, Loquillo y Trogloditas, la J. Teixi Band, Anglada Cerezuela i una cançó que
ens portarà la primera superbanda del pop espanyol CRAG. Ara i des de totes les
emissores per les que escoltes el programa o vía internet si és que te'l
descàrregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores
que ho permeten, obriré la barraqueta amb un heroi del comic que portava les
quatre barres al escut del pit, el “Capitán Trueno”. Sóc Mario Prades i toca
dir-vos com cada programa alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Asfalto – Capitán Trueno 1978
A principis dels setanta a les llistes d'èxits
espanyoles triomfaven els temes anglosaxons, al costat de duets, trios i
solistes, però els grups no per això van desistir en la lluita per promocionar
el rock fet en castellà i a Madrid sorgeixen una sèrie de bones bandes que van
desembocar en l'anomenada "movida madrilenya". Una d’elles va surt a
finals dels seixanta, van ser Los Tickets que cantaven en anglès. Quan canvien
de casa de discos es van trobar amb problemes de registre amb el nom i van
decidir canviar-s’el a Asfalto i sorgeix la què considero, al costat de
Burning, les millors bandes espanyoles de rock dels setanta. Van haver-hi molt
camvis, però la millor formació d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina,
José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide, ara bé, pel grup van passar
bons músics, com el recordat bateria Terry Barrios, nascut l’any 1953 i que va
morir el 14 de setembre del 92, Jorge García Banegas, Ado 
de Castro, Miguel
Oñate i tants altres. Per cert, van tindre un cantant mallorquí anomenat Ricky
que sols va gravar un disc amb Asfalto i va deixar el grup, no podie viure a
Madrid, ell enyorava veure el mar, segons em van explicar els amics Julio
Castejón i Enrique Cajide. L'any 1978 Asfalto van debutar amb un nou segell que
ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el
seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema amb el que comencem
Un Toc de Rock, a l'àlbum es trobaven cançons avui clàssiques com
"Rocinante", "Días de escuela" i “Capitán Trueno” que es la
que escoltan ara i que va ser el seu primer single i també el primer disc que
va editar Chapa Records. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels
antics membres, va gravar el primer directe de la història d’Asfalto, el doble
“Al fin vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell
Snif Records, propietat dels Asfalto a finals del anys vuitanta, quan en el
segell teniem grups com Asfalto, Topo, Vade Retro, Piñón Fijo, Jerusalem,
Casablanca, Tela Marinera i altres. 
Coz – Las chicas son guerreras 1981
A finals dels setenta va començar a surgir,
paral·lelament a la movida madrilenya, tot un moviment al voltant del rock dur,
el heavy metal, que va ser liderat per Barón Rojo i en el qual hem de destacar
també grups com Santa que comptava amb l'extraordinària veu de Azuzena Martín
Dorado, una bona amiga que ja va morir, Goliath, Obús, Panzer, Los Tigres,
Manzano, Ángeles del Infierno, Bruque, Niágara, Sangtraït, Salvador Domínguez,
Zenith, Banzai, Amaro i tants altres.
Ara escoltarem a Coz que era el grup dels germans De Castro, amb Tony Urbano al
baix, un bon amic que va morir al agost del 2014 i Ramiro a la bateria, aquest
dos eren de Tarragona. Feien un rock dur, amb canya, van fitxar per la
multinacional CBS i aquí van començar els problemes. Abans el grup es va
reestructurar ja que Ramiro s’en va anar a Leño i van quedar els germans De
Castro al costat de Tony Urbano al baix i Paco García, ex Eva Rock, a la
bateria. Després de diversos canvis més va arribar el moment d'entrar en
l'estudi per gravar un LP i quina és la sorpresa d'Armando i Carlos De Castro
quan la companyia els presenta temes per a ells molt més lleugers i edulcorats
que els que interpreten habitualment, aixó si cançons molt més comercials. Els
germans De Castro sols van participà en la grabación del single “Más sexi!!” i
s’en van anar per crear Barón Rojo, Tony va fotre el camp cap a Leño al costat
de Ramiro i Rosendo, i així, amb el grup ja controlat per la casa de discos,
amb nous membres i sense rebels en la formació, obedients i acatant ordres, es
va publicar "Las chicas son 
guerreras" que és un bon tema, però
excessivament comercial i allunyat del heavy rock que Coz interpretaven. Aquell
àlbum portava el nom de la cançó per títol i es va publicar l’any 1981. L'any 1982, produïts
per Vicente "Mariscal" Romero, graven a Londres "Duro",
també per CBS. No té èxit i poc després, obtenen la carta de llibertat. L’any
1984, Coz va muntar el seu propi segell discogràfic, Cable Records, i publiquen
"Romper la red" una clara alegoria al seu anterior segell i que tot i
rebre bones crítiques, no els va tornar la popularitat. Avui es recorda
perfectament a Barón Rojo i Leño, però pocs recorden a Coz, excepte per aquest
tema. La formación que va gravar aquest disc eren Cutu de la Puente, Juan Márquez, Tony
de Juan i Eduardo Pinilla i aquesta cançó va estar composada per Juan Márquez.
Amb els germans De Castro, com us deia, sols es va gravar “Más sexi!” que era
de l’any 1979. Al 2006 i quan Juan Márquez va tornar dels Estats Unit on
trevallaba a la Sony,
va reestructura el grupo i Coz van tornar a la carretera. L’any 2008 van gravar
el disc “Revuelta” i la banda eren Juan Márquez (baix i cantant), Enrique
Ballesteros (bateria), Miguel Ángel López Escámez (guitarra solista) que havie
tocata amb Panzer i Harakiri i finalment Antonio G. Tejada (guitarra) i van
comptar amb les col·laboracions de Juan Olmos (teclat i veu) i Javier Mira
(guitarra). Al 2014 es van publicar dos àlbums “With a little help from my
friends” i “Chronos”. Abans, l’any 2008 es va publicar un disc de grans èxits
titulat “Recozpilatorio”.
Sau – Tren de mitjanit 1991/1992
Des de el seu disc doble "Concert de
mitjanit", gravat en directe al juliol de 1992, us porto aquesta bona
cançó de Sau, els que van ser el millor grup de pop-rock en català de la
història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la
música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar
amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on
també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el
resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al
disc gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de
Barcelona, també ple de gom a gom i sota el títol "Concert de mitjanit"
en el què a més de la col·laboració de Luz Casal, trovem el guitarra canadenc
Robbie Robertson que va ser membre de The Band, Phil Manzanera que havie tocat
amb Explorers i Roxy Music, junt a Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los
Rebeldes. La banda que els va acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep
Sánchez, Quim "Benítez" Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. Aquesta
es una de les 
primeres cançons de Sau on la veu solista es compartida per
Carles Sabater i Pep Sala. La cançó es trobava originalment en el primer Disc
d'Or que van aconseguir els nois de Sau, el doble álbum gravat en estudi
"El més gran dels pecadors", de l’any 1991. Sau eren Pep Sala i
Carles Sabater Hernández que va néixer el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir
el 13 de febrer del 1999 a
Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un
concert. Sempre resulta dolorós asabentar-se que una persona a qui admires per
la seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més
dur. Tant ell com Pep eren bons amics meus i amb Pep encara matenim l'amistat,
per aixó avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó. La
veritat és que no se que podries dir-vos de Sau i que no us ho hagi dit ja, per
tant.
Armando y el Expreso de Bohemia, con Pau Donés –
Pringao 2000
Amb la col·laboració del cantant i guitarra
català Pau Donés, el líder de Jarabe de Palo, us porto a Un Toc de Rock aquest
"Pringao" que es trobava en el disc "¿Un dia perfecto?", un
àlbum d’Armando y el Expreso de Bohemia que es va començar a gravar el febrer
del 2000, és el seu tercer disc i compta amb els productors Jordi Mena i Micky
Forteza i les col.laboracions, a part de Pau Dones, d'Inma Serrano i de Dani
Nel-lo i la Banda
del Zoco. La veritat es que aquesta peça te una lletra força interesant,
carregada de bon humor. Armando Soria és l'ànima d'aquesta formació Armando y
el Expreso de Bohemia, líder, cantant i compositor, nascut a Pamplona i
establert des de fa un grapat d’anys a Barcelona, prácticamente una trentena.
Un dels seus millors temes és "Aluminosis en el corazón" que es va
incloure en el seu primer disc “Fórmula magistal”, publicat l’any 1993, i després va ser regravada de nou. Per cert,
van començar sent només Expreso de Bohemia i amb aquets nom van gravar el seu
primer disc.
J. Teixi Band – Stand back 2016
El nou treball de la J. Teixi Band titulat
genèricament “Desde el tren”, publicat el 23 de setembre del passat any 2016,
es troba molt més enfocat cap al soul i el R & B que al rock and roll a què
ens tenien acostumats i d'ell us he extret aquest tema, amb el títol en anglès
encara que està cantat en castellà que avui compartirem a Un Toc de Rock. S'ha
gravat en els estudis Red Led de Madrid, si bé dos dels temes s'han enregistrat
en directe en dos populars sales de la capital del Regne. Han inclòs una bona
secció de metall dirigida per Juan Muro i també han comptat amb la
col·laboració de Juanma del Olmo que va ser guitarra de Los Elegantes. La
veritat és que aquest àlbum s'ha fet esperar ja que el seu últim treball fins
al moment va ser "Grandes huesos negros", editat a finals del 2013.
El grup segueix integrat per la formació estable desde fa anys, Javier
Teixidor (guitarra i veu), junt a Daniel
Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i órgan) i Carlos 
Hens (bateria i cors). La J.
Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock
and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us
estem parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al
programa en diverses ocasions. Es va crear l'any 1997 i des de llavors han
tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara que
una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara
que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta
manera ells poden fer la música que els agrada. La J. Teixi Band van debutar
amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva cançó
"Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un anunci de
televisió, crec que era de la
Coca-Cola.
Loquillo y Trogloditas – Rock and Roll Star 1981
/ 1983
José María Sanz va néixer el 21 de desembre de
1960 al barceloní barri del Clot. Anava per jugador de bàsquet, però va guanyar
la música. El primer grup que va formar es va anomenar Teddy Loquillo y sus
Amigos, al costat de Carlos Segarra, però passaren amb més pena que glòria.
L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a
gravar un disc i alguns singles, però Loquillo va tindre que anar-s’en a fer el
soldat i la mili trastornar els seus plans i en tornar de complir amb els seus
“deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb
un grup preparat i van sorgir Loquillo y Trogloditas. Curiosament no van
debutar a 
Catalunya, ho van fer en Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983.
El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser gravat l’any 1981, en la seva
època amb Los Intocables, però va ser recuperat de nou en el seu primer LP amb
Los Trogloditas "El ritme del garage" publicat per Tres Cipreses
l’any 1983 i que avui és peça de col·leccionistes i Sabeu una cosa? Jo el tinc
i en perfectes condicions.
Anglada Cerezuela – Manzana de caramelo 2016
Sota la signatura Anglada Cerezuela trobem el
projecte d'un gran músic mallorquí, Jaime Anglada, compositor, cantant, actor i
guitarrista amb una important trajectòria musical a l'esquena, més de 20 anys
dedicant-se a això de la música i al que ja hem escoltat a Un Toc de Rock en
diverses ocasions. En aquest projecte i al seu costat trobem a l'actriu
Carolina Cerezuela que en aquest disc ens demostra que això de cantar, també se
li dóna bé. El tema que compartirem ara i que així mateix va estar el single promocional,
dóna títol al primer àlbum de la parella i que s'ha publicat el 11 de març del
passat 2016 a
través del segell Sony Music. L'àlbum ha estat produït per José María Rosillo i
entre els músics trobem a Toni Jurado, Maqui Hernández, Santi Comet, entre
d'altres, tot i que ha de reconèixer que es tracta d'una instrumentació molt
bàsica i senzilla, possiblement aquí radiqui una part del seu encant. Pel que
sembla i segons expliquen ells mateixos, la cosa va començar per pura
casualitat. A Jaume Anglada li havien demanat que escrivís una cançó per a un
disc benèfic en el qual havia d'intervenir Carolina Cerezuela i quan ell va
arribar amb la seva cançó ella es va posar a cantar a duet i va néixer aquest
projecte que esperem tingui continuïtat. 
L'actriu, presentadora, model i ara
cantant Carolina Cerezuela Gil, va néixer a Elx el 14 de gener del 1980 i
malgrat els seus molts treballs, bàsicament teatre i televisió, va ser el seu
paper com Mónica Salazar en la sèrie “Camera Café” el que la va fer popular. El
cantant, guitarra, saxo, compositor i actor Jaime Anglada Avilés, per la seva
part, va néixer a Palma de Mallorca el 13 de setembre de 1972 i dins de la seva
carrera musical vull destacar l’àlbum “Dentro de la noche” que va ser el seu
primer treball i es va publicar a través del segell Virgin el 14 de maig de 1997. Anteriorment, el 5
desembre de 1996, Jaime Anglada va actuar en el "Concert per la Pau" que es va celebrar a
París, commemorant el 50 aniversari de la fundació de la UNESCO. En aquella
ocasió Jaime Anglada va compartir escenari amb Nacho Cano, Yanid Noah i Roger
Eno, va ser presentat per Inés Sastre. També va fer televisió i va participar
en la sèrie de TVE "A las once en casa". Jaime Anglada va treure un
segon disc el 22 de febrer de 1999 titulat "Empezar de nuevo" i a mi
em sembla recordar un disc en català signat com Jaume Anglada, però segurament
estic confós. Va treure “Nunca Tendremos Graceland” al 2003, “Otra canción de
carretera” l’any 2006, “Stereo” al 2010, “Jaime Anglada en concierto, gira
Stereo” al 2011 o “Temposinfónico” ja al 2013.
Mónica Salazar i Jaume Anglada formen el projecte Anglada Cerezuela
Los Secretos – Ojos de gata 1991
La història d'aquesta cançó que escoltarem ara a
Un Toc de Rock d’avui és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa
peça amb dos títuls i rítmes diferents, tot i que la lletra comença igual, però
arriba un moment en què no tenen res a veure l’una amb l'altra. La primera que
es va publicar la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de
diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans
Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de
composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa,
no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però
Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella
lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li
afegissin el ritme que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra
comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les 
regnes de la
seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera, la de Sabina ens
va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las
diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb
Miguel Ríos (a la foto), ja sense Enrique Urquijo Prieto que va néixer a Madrid el 15 de
febrer de 1960 i va ser trobat mort al portal del número 23 del carrer del
Espíritu Santo, al barri de Malasaña de Madrid, al voltant de les 9 del vespre
del dimecres 17 de novembre de 1999.
L'Ajuntament de la ciutat ha posat el nom d'Enrique
Urquijo a un carrer al barri de Vicálvaro a Madrid. Despres de la seva mort
Alvaro es va convertir en líder del grup i ha seguit treballan amb Los Secretos
i bé. “Ojos de gata” es va incloure originalment en el LP "Adiós
tristeza", editat l’any 1991.
Cómplices – Los Tejados 1990
Us porto ara al programa d’avui un bon grup
d’origen gallec i una bona cançó. L’any 1990 Cómplices, convertits ja en duet,
treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó més populat va estar
"Es por ti", però jo ara us he seleccionat a Un Toc de Rock aquesta
que al meu parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens parlan de les
coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Es una lletra força
interesant. Parlem ara dels orígens del grup. Quan es va desfer els Golpes
Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any
1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María
Monsonis, la seva parella. Inicialment Cómplices eren, a més a més de Teo i
María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va
ser "Manzanas" 
que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis
decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills
que té amb Teo, semble ser que es van pendre a pit alló de “Quereos y
multiplicaos” que deia la
Bíblia, i Teo Cardalda, ja sol a Cómplices, edita el novè
disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En
total Cómplices han editat 14 àlbums, l'any 2010, "Cómplices 20
años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre
ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo i l’ any 2015 van
treure “Volver a empezar” que es el seu últim treball fins el moment.
Rock Gaià – Dona de nit 1992
Aquest gran cançó que avui compartirem a Un Toc
de Rock, podria considerar-se tota una balada per la història que ens relatan
Rock Gaià que ens parlen a la lletra de "Dona de nit" d'una jove
prostituta que treballa en el Casc Antic de Tarragona per poder mantenir al seu
fill. La noia acaba enamorant-se d'un jove client i quan fa l'amor amb ell ja
no és només sexe per diners, però un nefast dia el xicot s'equivoca de nom
mentre es troben al llit i ella sent que alguna cosa es trenca dins del seu
cor. Ja ho diu el texte “al equivocar-se de nom la va fer plorar”. La veritat
es que la lletra es molt bona i musicalment la cançó també es molt complerta.
Eren de l'Alt Gaià i responien al nom de
Rock Gaià, per no oblidar les seves
arrels. Van publicà aquest CD l’any 1992 a través del segell Salseta Discos, crec
que es l’únic que van gravar, i en aquest enregistrament integraven Rock Gaià,
aquest bon grup, encara que desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres),
Josep Sánchez (guitarres), Ramón Cruz (teclats), Ton Salvat "El
Titus" (bateria) i Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu.
Els Rock Gaià van dedicar el disc a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira
"Micolín". A sota us poso un parell de fotografies del seu últim
concert que va tindre lloc a Vilabella del Camp, el 15 de juliol del 2006.
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG – Como una
noria 1985
Ara tindrem un grup dels que ja hem escoltat
cançons al llarg dels programes d’Un Toc de Rock, es tracta de Cánovas,
Rodrigo, Adolfo y Guzmán, la primera superbanda del pop espanyol, coneguts
popularment com CRAG i així signaven molts dels seus discos. El grup
l’integraven quatre grans músics amb experiencia a l’esquena: Juan Robles Cánovas,
Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José Marí Guzmán, en total van publicar
només tres LP's i dos recopilatoris, la veritat és que no van tenir l'èxit que
ells es mereixien. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la seva música,
les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still,
Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el seu primer disc,
és considerat un dels millors de la història del pop espanyol. La veritat es
que penso que la cançó "Señora azul", ara està sobrevalorada. Aquest
tema que escoltem avui “Como una noria” us l’he extrec del seu tercer llarga
durada "CRAG 1985" de l’any 1985. Val a dir que CRAG ja eren veterans
amb molta experiència quan van crear el grup, Cánovas havia estat bateria de Los
Modulos i de Franklin, Rodrigo 
provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat
cantant i guitarra de Los Iberos i Guzmán, juntament amb Rodrigo pertanyien
abans al grup Solera. Per cert, quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán va
crear Cadillac, un altre de les bones bandas de pop espanyoles. En els noranta
van tornar, pero ja sols eren tres. Us explicaré una anècdota. Quan vaig
organitzar la gira espanyola d'Al Stewart, el primer concert es va celebrar a
Sevilla, però l'endemà havíem d'actuar a Puigreig, a Barcelona i mentre els
equips i tècnics viatjaven en camió i autobús d'una plaça a l'altra, els
músics, el meu soci i jo vam viatjar amb avió de Sevilla a Barcelona i allà ens
esperaven els cotxes amb què ens desplacem a Puigreig. Viatjàvem en el meu
vehicle Al Stewart, la seva companya, el meu soci Mikel i una amiga. En el
cassette que portava posat va sonar aquesta cançó i quan s'escoltava la
guitarra li vaig preguntar a Al Stewart que li semblava, va contestar
immediatament "Mark Knopfler ja n'hi ha un".
Marc Durandeau – La Reina Boixa 1996
Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i
autors sorgits al panorama musical català als noranta i aquesta cançó és, al
meu parer, la millor de tota la seva carrera. La producció i arrengaments son
de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres
músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la
batería, Tato la Torre
s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, a més de cantar
toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç" es va publicar a
través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va
gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del
mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar 
algunes de les
noves cançons de Marc Durandeau en català i anglès i també al seu Facebook.
Marc es va marxar cap els Estats Units on ha treballat com a productor i
compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És
d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs
"Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" de l’any
1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan
Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La
nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Crec que l’últim treball que ha
tret es l’àlbum “Pirineus 13”,
editat l’any 2013. Es un dels Amics d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga
des de el seu Facebook.
Lone Star – Las campanas de la Catedral 1971
Ara i por concloure el programa d’avui d’Un Toc
de Rock, us porto a la banda liderada pel cantant, guitarra i pianista Pere
Gené. Aquesta cançó era la cara B d’un single amb “Soñar” al altre costat. “Las campanas de la catedral" que
escoltarem ara, es una llarga i magnífica balada a càrrec dels barcelonins Lone
Star, un dels millors grups espanyols dels seixanta i part dels setanta i que
es va publicar mitjançan el segell EMI l’any 1971. Crec que ja us ho he dit en
altres ocasions, però Lone Star són l'únic grup de l’Estat espanyol que ha
actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de l’any 1970. La
veritat és que si, ja us ho he dit moltes vegades. La marineria i oficialitat
del vaixell de guerra americà, més de sis mil persones, s’esperava un grup de
folklore espanyol, copla, rumbeta, coses així i es van trobar amb una tota una
lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina ja que va estar vivint i
estudiant piano clàsic amb una beca a Anglaterra abans de crear Lone Star. Aquí
a Tarragona va haver-hi una forta polémica per l’arrivada del portaavions nord
americà Eisenhower que tenia que vindre fa un parell d’anys i jo no entec el 
per que de tot aquest enrenou. Porten pasta gansa i molta, es calcula que la
tripulació d'un vaixell d'aquest tipus deixa més d'un milió d'euros a la ciutat
que visita i tenint en compte que no van en missió guerrera, doncs tindriem que
cantar-lis la cançó de la pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall",
aquella de "Americanos....". La veritat es que finalmente va anar a
Mallorca, els mariners i la "pasta gansa". Per cert, us explicaré una
anécdota, feia poc temps que Lone Star havia tret el single on es trobava
aquesta cançó que escoltem ara i van ser contractats per actuar en una
discoteca d'El Ferrol, de fet era l'única discoteca de la ciutat i mai s'havia
ofert un grup actuant en directe. Va ser un fracàs total de públic i en una
declaracions a un diari local afirmaven els nois del grup "No se'ns ha
volgut escoltar" i la veritat aquest succés no diu molt a favor dels gustos
musicals del públic gallec. Tenint l'oportunitat d'escoltar i gaudir amb un
concert de Pedro Gené, Joan Miró, Luis Masdeu i Rafa de la Vega coneguts en el mon
musical com "La Leyenda”
i perdre-se'l... que voleu que us digui. Curiosament el seu últim disc es va
titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i crec
que Pere Gené ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de
Caballería i va tornar al 2014 amb un nou disc, en aquest cas el solitari que es va titular
"Boomerang" i on colaboran Kitflus, David Palau i altre gent i que
s'ha fet mitjançant el sistema del crowfunding.
La dita per acabar avui es del Papa Francisco
“No s'ha de atemptar contra la vida dels altres,
però tampoc vessar sobre ells el verí de la ira
i copejar-los amb la calúmnia”
però tampoc vessar sobre ells el verí de la ira
i copejar-los amb la calúmnia”
Conclou per avui Un Toc de Rock, però ara us
deixaré en la bona companyía d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues
vegades per setmana o bé per internet, si t’el descarreges del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc
Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta un altre vegada fins el proper
programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario