Un Toc de Rock 11-30

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Aquest serà l'últim programa d’Un Toc de Rock abans de les Festes Nadalenques, després descansaré com ja és habitual, per tornar passada la festivitat de Reis. Avui us he seleccionat una bona càrrega de música, amb molt de soul i R & B, però acabaré amb una nadala. Tindrem en aquest viatge al passat, als records de l'ahir, en aquest recorregut per la Història Musical dels últims cent anys que realitzem dues vegades per setmana a Otis Reeding, The Bar-Kays, Wilson Pickett, Patti Labelle, Sam & Dave, The Blues Brothers, Melissa Etheridge, Peaches & Herb, Eric Burdon, James Brown, Roberta Flack i acabarem amb Wham! i el seu “Last Christmas”. Per tant connecto els motors i ens posem en marxa des d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire o internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta dient-vos que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Bar-Kays – Soul finger 1967

The Bar-Keys, amb els que avui començarem Un Toc de Rock, van ser un dels millor grups instrumentals de soul, un dels més importants dels anys seixanta i acompanyaven en directe a Otis Redding, però també van tenir la seva pròpia carrera sense el cantant de color, encara que la part més rellevant i ja dins del funky va ser a partir dels 70, quan James Alexander que era trompeta i Ben Cauley al baix, els dos membres supervivents, després del accident, van tornar a posar en marxa The Bar-Keys, amb músics nous. Tot i aixó, també van ser banda d’acompanyament d’altres artistes, entre ells Isaac Hayes. Però abans d'aquell fatídic accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, al nostre país es va editar aquest single del grup en solitari, completament soul, tot i que instrumental. Als Estats Units es va editar el 14 d'abril del 1967 i va arribar al lloc 17 en les llistes de pop del Billboard i a la tercera en les de música negra, amb "Knucklehead" a la cara B que aquí es va titular "Cabezota". El tema va ser escrit pels components del grup i es va recuperar i incloure a la banda sonora del film "Spies Like Us" de 1985. "Soul finger" donava també títol al seu únic LP amb la primera formació de The Bar-Keys, editat així mateix l’any 1967. Es van crear al 1966 a Memphis, Tennessee. Els components de The Bar-Keys (tots a la foto amb Otis Redding) que van morir en el tràgic accident aeri van ser Ronnie Caldwell (òrgan), Phalon Jones (saxo) i Carl Cunningham (bateria).

Wilson Pickett – In the midnight hour 1965

Seguirem amb soul, però en aquesta ocasió cantat. La veritat és que Wilson Pickett que va començar a ser conegut quan era cantant del grup The Falcons, és un altre de les grans veus del soul americà, tot i que Wilson Pickett no no va arribar a l'altura del Rei, Otis Redding, li va anar a la saga gràcies sobretot a "La terra de les Mil Danses", "Mustang Sally" i aquest tema de Wilson Pickett que us he portat avui a Un Toc de Rock i del qual a l'Espanya dels seixanta es va realitzar una magnífica versió a càrrec del grup gallec Los Tamara. La cançó va ser composada per Wilson Pickett i Steve Cropper que després va ser component dels Blues Brothers que escoltarem més tard, en una habitació del Lorraine Motel, a Memphis, el mateix on seria assassinat Martin Luther King a l'abril de 1968. Aquest va ser el primer gran èxit de Wilson Pickett per el segell Atlantic i la cançó va aconseguir el lloc 21 en les llistes de pop i el primer a les de R & B del Billboard. És un tema que ha estat molt versionat, destacant les que van realitzar Martha Reeves & The Vandellas, The Doors, Jackie Wilson, Echo & The Bunnymen, The Jam, Roxy Music, Johnny Thunders, Johnny Rivers i un munt més de gent. El cantant ded color Wilson Pickett va néixer el 18 de març de 1941 a Prattville, Alabama i va morir el 19 de gener de 2006 a Reston, Virgínia, a causa d'un atac de cor.

Arthur Conley – Funky Street 1968

Un altre de les bones veus del soul que ens van arribar des dels Estats Units va ser Arthur Conley i aquest va ser el seu tema més popular a Espanya, on es va publicar l’any 1968 en format single, arribant al lloc 5 de les llistes de Rhythm & Blues del Billboard i al 14 en les de pop, tot i que al seu país el gran hit d'Arthur Conley va ser "Sweet Soul Music". De fet, aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser l'única cançó que va funcionar.al nostre pais de aquest cantant nascut a McIntosh County, Geòrgia, el 4 de gener de 1946 i que va morir a causa d'un càncer intestinal a Ruurlo, Holanda, el 17 de novembre del 2003, on residia des de feia molts anys. En total Arthur Conley va publicar 38 singles i un munt d'àlbums, destacant una bona versió que va realitzar al 1968 del "Obladi, oblada" de The Beatles, en clau de soul, per descomptat i que també es va publicar i va sonar a Espanya. La causa que el cantant abandones el seu país per traslladar-se a Holanda va ser una fugida cap endavant. Malgrat haver ocultat el fet i no haver sortit mai oficialment de l'armari, es va saber que Arthur Conley era homosexual i la societat puritana nord-americana, sobretot dins de la comunitat negra, no l'hi va perdonar mai. Per això i fart de les crítiques i els atacs, fins i tot físics, va deixar els Estats Units i es va traslladar a Amsterdam canviant el seu nom a Lee Roberts. Finalment Arthur Conley va ser capaç de viure en pau amb el secret que havia amagat durant la major part de la seva carrera i és que a ningú a Holanda li importaven les seves tendències sexuals.

The Blues Brothers – Sweet home Chicago 1980

Ara cambiarem de década i us porto una mica de R & B de qualitat. Escrita per Robert Johnson que la va treure en disc a l’agost de l’any 1937, aquesta és possiblement la cançó més significativa en la carrera dels Blues Brothers, aquest duet humorístic i cinematogràfic recolzat amb una de les millors bandes de R & B de la història. La peça va ser composada per Robert Johnson i és una variació del "Kokomo Blues" de Scrapper Blackwell. La veritat es que la llista d'artistes que l'han gravat podria omplir aquesta pàgina. Els Blues Brothers que la van incloure a la banda sonora de la seva primera pel·lícula, l’any 1980, eren Dan Aykroyd i John Belushi (tot dos a la foto) i van crear el grup per acompanyar-los en una actuació en un xou humorístic de televisió, però la cosa va acabar de debò, entre els músics es trobaven membres de Booker T. & The MG's. Utilitzaven un truc en els seus enregistraments per tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Els The Blues Brothers gravaven dobles pistes de la secció de metall i percussió, inspirat-se en el "mur de so" del productor Phil Spector i que també van fer servir els ABBA per les veus. Després de la mort de Belushi, la banda va passar a ser dirigida per Steve Cropper (a la foto 2 amb l'amic Mikel Barsa), amb cantants com  Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de 1982, John Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a Los Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de speedball", una injecció amb un coctel mortal fet de cocaïna i heroïna, tot i que després es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort, va ser visitat pels actors Robin Williams i Robert De Niro, cadascun va abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard Cathy Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al diari National Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit de la seva mort i ella li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de l'aparició de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy  Smith va ser extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en primer grau. Un pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a homicidi involuntari i Cathy Smith va complir una condemna de 18 mesos a la presó. Aixó val la vida d’un esser humà. Es clar que estem parlan dels Estats Units, però a Espanya li poden preguntar que pensen d'aixó als pares de Marta del Castillo o als familiars de les víctimes d'ETA  Per possar un exemple. Ara us explicaré una curiositat, el 22 de febrer de 2012 Barack Obama i la seva dona Michelle, a una festa a la Casa Blanca on actuaban BB King i Buddy Guy els van demanar aquesta cançó i el president dels Estats Unit va fer cors, acompanyant als dos músics i el seu grup

Eric Burdon – Feeling blue 2006

Molt més propera en el temps, la cançó “Feeling blue” és trobava a l’àlbum “Soul of a man”, un disc dedicat a Ray Charles i John Lee Hooker que el britànic Eric Burdon va publicar l'any 2006 i és un tros de cançó carregat de R & B que ara compartirem a Un Toc de Rock. Aquest tema va ser escrit pel cantant, compositor i guitarrista de color Eric Bibb. En aquest àlbum Eric Burdon (cantant) ha comptat amb un munt de músics: Carl Carlton (guitarra i guitarra slide), Johnny Lee Schell (guitarra, guitarra slide i cors), Jon Cleary (piano), James Hutchinson (baix), Reggie McBride (baix), Les Lovett (trompeta i fiscorn), Nick Love (trombó), John Sublett (saxo), Rod Piazza (harmònica), Lenny Castro (percussió) i  Tony Braunagel (bateria). De nom complet Eric Victor Burdon, va néixer l'11 de maig de 1941 a Walker, Anglaterra. Es va donar a conèixer quan es va convertir en el cantant de The Animals, el grup liderat per Alan Price que quan aquest els va deixar van passar a ser Eric Burdon & The Animals i després Eric Burdon & The New Animals. Posteriorment es va traslladar als Estats Units i a Los Angeles va crear War, exclusivament amb músics americans. L'any 1971 Eric Burdon va començar la seva carrera en solitari, encara que allunyada de les llistes d'èxits. De 1976 a 1983 va tornar a unir-se a The Animals, però no hi va haver-hi continuïtat, tot i que jo recordo un memorable concert fet a la recta de l'estadi, a Barcelona, amb Lone Star com a teloners i davant de 120.000 persones. En total Eric Burdon porta gravats 20 àlbums amb els seus diferents grups i en solitari, l'últim “'Til your River Runs Dry” l’any 2013.

Melissa Etheridge – Born under a bad sing 2016

Ara i des de l'últim treball discogràfic de la cantant, compositora i guitarrista nord-americana Melissa Etheridge titulat genèricament “Memphis Rock And Soul” que es va publicar el passat 7 d'octubre del 2016 i en el qual versiona temes del segell Stax Records, us he seleccionat aquesta cançó que va ser un èxit d'Albert King i que compartirem a Un Toc de Rock. Aquest prosiblemente sigui l'àlbum més "negre" de Melissa Etheridge i ha comptat amb un munt de músics rellevants, el Reverend Charles Hodges a l'òrgan, Leroy Hodges al baix i Archie "Hubbie" Turner al teclat que eren part del famós Hi Rhythm Section, que va ser la banda d'acompanyament d'Al Green, Ann Peebles, Rufus Thomas, OV Wright i molts més, també trobem al guitarrista Michael Toles que va tocar al costat de la gran banda del segell Stax The Bar-Kays, ell va ser el creador del riff a "Shaft" d'Isaac Hayes, així mateix trobem al bateria James "JRob" Robertson que ha acompanyat a Bobby "Blue" Bland, Johnnie Taylor, Little Milton, ZZ Hill i molts altres grans, tot això sense oblidar al guitarrista i harmònica John Mayer que afegeix un toc de bluesen alguns temes. La qualitat dels músics es comprova tenint en compte que l'àlbum es va gravar en tan sols deu dies. La veterana es diu Melissa Lou Etheridge i va néixer a Leavenworth, Kansas, el 29 de maig del 1961. Ha guanyat diversos premis Grammy i un Oscar gràcies a les seves cançons. Va estar casada amb l'actriu Tammy Lynn Michaels de la qual es va separar l'any 2010. Va debutar discogràficament amb l'àlbum homònim "Melissa Etheridge" al 1988 que va ser multiplatí, de fet dos dels seus discos "Yes I Am" de 1993 i "Your Little Secret" del 1995, també ho van ser. A l'octubre del 2004, a Melissa Etheridge li va ser diagnosticat un càncer de mama. En la cerimònia de lliurament dels Grammy del 2005, va sortir a l'escenari amb el cap afaitat, a causa de la quimioteràpia, i va cantar "Piece of My Heart" de Janis Joplin, sent molt aclamada. Sembla ser que s'ha recuperat de la seva malaltia. De fet el 15 de novembre del 2005 Melissa Etheridge va aparèixer en el "Tonight Show" per cantar "I Run for Life", un tema que es refereix a la seva lluita contra el càncer de mama i la determinació per recuperar-se per complet, dient-li a les persones que van aconseguir recuperar-se i a les seves famílies que segueixin lluitant. Per cert, té una filla que va néixer per inseminació artificial, gràcies a l'esperma donat pel cantant i compositor David Crosby. Us explicaré que l'any 2014 Melissa Etheridge es va casar amb l'actriu Linda Wallem.

James Brown – It’s a man’s, man’s, man’s, world 1966

Tornarem ara als seixanta amb aquesta balada carregada de soul i us porto a Un Toc de Rock un cantant  amb títol. Va ser anomenat "El Padrí del Soul" i també “El Germà Soul”, es tracta de James Brown que va néixer a Barnwell, Carolina del Sud el 3 de maig de 1933 i va morir a Atlanta, Georgia, el dia de Nadal del 2006 a causa d'un infart. Al llarg de la seva vida James Brown va tenir molts problemes amb la llei i va ser empresonat i va complir condemna en diverses ocasions. Una vegada va dir: "El que em convé és desaparèixer, cridant l'atenció el menys possible" i fins i tot la seva mort va estar rodejada d'interes mediatic. Possiblement aquest tema hagi estat el gran èxit en la seva carrera, plena d'ells i va arribar a la primeraposició en les llistes de Rhythm and Blues i a la vuitena en les de pop. Va ser editat en single a l'abril de 1966. Estava composada per James Brown i Betty Jean Newsome i produïda pel mateix James Brown. La cançó va donar títol a un àlbum publicat per James Brown l’any 1966. El tema va ser inclos en la llista les 500 millors cançons de tots els temps, segons la revista Rolling Stone, en el lloc 125. Us explicaré que James Brown la va cantar amb Luciano Pavarotti i es va incloure en el disc "Pavarotti & Fiends", el concert es va celebrar a la ciutat italiana de Mòdena l’any 2002. A Espanya i durant els anys seixanta es van fer algunes versions de la cançó, però jo vull destacar la dels Lone Star.

Sam & Dave – When something wrong with my baby 1967

L’any 1967, apareix en els Estats Units un altra de les grans balades del soul americà dels seixanta, aquesta cançó que escoltarem ara i que brilla amb llum pròpia. Va ser un dels grans èxits del duet de color Sam & Dave, integrat per Samuel David Moore (12 d'octubre de 1935) i Dave Prater (9 de maig de 1937 - 9 d’abril de 1988), tots dos cantants de gospel i que havien estat components de The Melionaires i The Sensational Hummingbirds, abans de llançar-se com duet. Possiblement la cançó més recordada de la seva trajectòria musical va ser "Soul man", però aquest que us porto avui és tot un "peaso cansión" i sona ara a Un Toc de Rock. Aquest tema va ser escrit per Isaac Hayes i David Porter per els Sam & Dave que la van publicar l'any 1967 en un single acompanyats per el grup Booker T. & The MG 's i pels The Mar Keys Horns com a secció de metalls, va aconseguir el segon lloc en les llistes de R & B del Billboard. La cançó ha estat versionada en diverses ocasions, però gairebé sempre ho ha estat en format duet, destacant les versions de Linda Ronstadt i Aaron Neville de l’any 1989, John Farnham i Jimmy Barnes al 1991, Patti LaBelle i Travis Tritt l'any 1994 i unes quantes més. A finals dels 70 Sam & Dave es van desfer. Ara us explicaré una curiositat, Sam & Dave van gravar només 5 LP 's, però tenen en el marcat 8 discos de "Grans èxits". Es el mon de les discogràfiques i les seves ànsies de fer cales.

Roberta Flack – The First Time Ever Time I Saw Your Face 1969

Ara al  programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem un altre “peaso cansión” que ens portarà aquesta gran veu nord americana de color. Nascuda a Black Mountain, Carolina del Nord, el 10 de febrer de l’any 1939, es tracta de Roberta Flack, filla d’un músic d’església i que és una de les grans veus del soul dels 70. Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face" que escoltem ara i "Killing em softly with his song" que va ser declarada com la "Millor cançó de l'Any 1973" i va rebre dos Grammys, a part de ser n º 1 durant 6 setmanes. Curiosament aquesta cançó que ara sona interpretada per Roberta Flack es va incloure en el seu primer àlbum titulat "First take" i que va publicar l’any 1969, però el tema va passar prácticamente desapercebut en el seu momento, fins que es va incloure a la banda sonora  de la pel·lícula "Play Misty for Em", llavors el single que es va reeditar, es va convertir en número 1 i va romandre en el primer lloc de les llistes americanas sis setmanes, convertint-se en un dels majors hits del 1972 i s’en declarada “Cançó de l’any”. La cantant de color Roberta Flack va ser descoberta per Less McCann quan cantava en un club de jazz. Molt poc després i gràcies a ell, va signar contracte amb la discogràfica Atlantic i va començar la seva brillant carrera que segueix fins els nostres dies. D’ella cal destacar la seva veu, avellutada i sensual que confereix a les seves cançons un encant especial.

Patti Labelle – Not right but real 2004

Des del disc "Timeless Journey" de la cantante de color Patti Labelle amb el que va arribar a la posició 18 en les llistes dels Estats Units, us porto al programa d’avui d’Un Toc de Rock un extraordinari tema, una balada d’aquestes per ballar sense moure els peus de la rajola, després sofà i apaga la llum. Patti Labelle va ser la líder del grup Labelle i el seu "Lady Marmalade" publicada l’any 1974, es va convertir en part de la història musical dels 70. La veritat es que es decantaven més cap a la música disco, però la cantant de color és molt més que aquest tema i ho demostra aquí. Está considerada una de les millors veus del soul i del R & B des de fa anys, la cantant va néixer a Filadèlfia, el 24 de maig del 1944. Va començar a gravar al 1962 amb el grup The Bluebell, però el èxit li va arrivar a l’any 1971 quan va sorgir Labelle i a partir del 1977 es va llançar ja en solitari. També ha fet d’actriu en diverses series de televisió, entre elles “FX American Horror Story: Freak Show”.  El seu darrer traball discográfic ha estat l’àlbum en directe “Live in Washington, D.C.” que va treure l'any 2008.

Peaches & Herb – I pledge my love 1979

Escoltarem al duet mixt Peaches & Herb que avui dia es pot dir que pràcticament només se'ls recorda a Espanya per "Reunited" de l’any 1978 que va arribar al número 1 i per aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va classificar en la posició 80 en les llistes del any 1979 i el single va arribar al lloc 19 del Billboard quan es va publicar. Creats l'any 1966, Peaches & Herb van ser inicialment Herb Fame i Francine Hurd Barker, però encara que Herb que veritablement es diu  Herbert Feemster i va néixer ell 1 d’octubre del 1942 a Anacostia, Washington, segueix en l'actualitat, les cantants femenines han anat canviant al llarg dels anys, en total han  passat per Peaches & Herb sis noies. En aquesta gravació la cantant femenina que va posar la veu va ser Linda Green que va estar en Peaches & Herb des de l’any 1977 fins al 1983. A partir del 2008 la sisena xicota en interpretar el rol de Peaches és la cantant catalana Meritxell Negre (tots dos a la foto del costat) que curiosament i tot i el seu cognom, val a dir que la noia és blanca, sent la primera cantant del duet Peaches & Herb que no és afroamericana. Herb Fame i Martixell van gravar junts l'últim àlbum, fins ara, de Peaches & Herb, titulat "Colors of Love" que es va publicar l'any 2009.

Otis Redding – I’ve Been Loving You Too Long (To Stop Now) 1965

Vaig redescobrir aquest tema a la banda sonora del film "Stormy Monday", una pel·lícula de cinema negre protagonitzada per Tommy Lee Jones, Sting i Melanie Griffith l'any 1988, dirigida per Mike Figgis i vaig decidir que havíem de compartir-la en el programa, per tant aquí està. Va ser escrita per Otis Redding i Jerry Butler i el single en versió mono es va publicar el 19 d'abril de 1965, al juliol es va editar ja en estèreo. Va aconseguir la posició 5 en les llistes de R & B del Billboatd i el 21 en les de pop. La cançó es va incloure a l'àlbum "Otis Blue: Otis Redding Sings Soul". Existeixen altres bones versions a càrrec de Marvin Gay, Booker T & The MG’s, Percy Sledge, Ike & Tina Turner, els Rolling Stones i Etta James, encara que s'han realitzat moltes més. La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, quan sols tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en el món de la música i va truncar una carrera brillant. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding, el seu manager i membres de la seva banda d’acompanyament els The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el single "Sittin'on the dock of the bay" que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident. Els seus començaments també són molt interessants ja que va començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei.

Wham! – Last Christmas 1984

I ara acomiadaré el programa d'avui d'Un Toc de Rock i vaig a agafar-me un descans, com ja és habitual, en aquestes Festes de Nadal, tornaré després de Reis amb més música, historas, anècdotes, vivències i records. Per finalitzar el programa us he seleccionat aquest tema, una de les nadales més populars del pop modern i que va ser el gran èxit del duo Wham!, al costat de "Careless Whisper". La cançó va ser escrita per George Michael i es va publicar com single el 15 desembre del 1984, aconseguint la segona posició al Regne Unit, on va ser Disc de Platí superant el milió de còpies venudes i la 22 en els Estats Units El duet britànic Wham!, amb els que avui acabaré Un Toc de Rock, creat l’any 1981, estava integrat per George Michael i Andrew Ridgeley, es van separar l'any 1986, quan George Michael va començar definitivament la seva carrera en solitari. Per cert, als Estats Units van treballar com Wham UK ja que existia un grup amb el mateix nom i ells no van voler canviar-s’el. Precisament la gran acollida massiva d'aquestes dues cançons van motivar que George Michael es llancés pel seu compte. George Michael es diu en realitat Georgios Kyriacos Panayiotou i va néixer a Londres, el 25 de juny de 1963, mentre que  Andrew Ridgeley va néixer a Surrey, el 26 de gener de 1963. Les fans i la premsa tenien els seus dubtes sobre l'orientació sexual de George Michael, fins el 7 d'abril de 1998, quan va ser arrestat per “actes lascius” en un urinari públic, a un parc de Beverly Hills, per un policia encobert anomenat Marcelo Rodríguez i va ser acusat i condemnat. Multat amb 810 dòlars i sentenciat a complir 80 hores de serveis a la comunitat. Poc temps després, Michael va fer un vídeo musical per el single "Outside" que estava basat en l'incident en el bany públic i en el qual es podia veure, entre altres coses, a un grapat d’homes vestits de policia besant-se. A partir d'aquest moment va fer pública la seva condició homosexual i que sostenia una relació amb Kenny Goss, la seva parella. El 23 de juliol de 2006 George va ser novament acusat de mantenir relacions sexuals en públic. I és que hi ha gent que no escarmenta.

Avui i per tancar el programa no us porto cap frase, només bons desitjos que brollen del fons del meu cor

Bones Festes. Felicitat i Pau per a tots i totes

Acaba Un Toc de Rock per avui, però us quedeu en companyía de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada setmana o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara em toca baixar de nou la barraqueta, ens retrobem de nou en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)