De vegades el temps sembla escombrar amb el seu
mantell l'ahir, els records, les vivències que hem deixat enrere amb els anys,
però en realitat sempre són aquí i a Un Toc de Rock pretenc que gràcies a la
música, les cendres d'aquell foc que crèiem apagat, revifin en nosaltres. Avui
compartirem en el nostre viatge cançons que ens portaran Leño, La Guardia, 091, La Unión, Lax’n’Busto, Los
Limones, Hamartigenia, Antonio Flores i Joan Manuel Serrat, al costat de
cançons dels últims treballs de Leiva, Miguel Costas i Rosario. Per tant poso
de nou en marxa la màquina del temps que dos cops per setmana ens ajuda a
reviure el passat, des de les emissores per les que ens escoltes o internet, si
et descarregues el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara em toca de nou
obrir la barraqueta. Ja sabeu que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Costas – De Palisandro 2016
Costas, el que va ser component de Siniestro
Total i als quals va abandonar fa més de 20 anys, Aerolíneas Federales i Los
Feliz i que va ser compositor de moltes de les cançons d'aquests grups, va
publicar el 2 de febrer d'aquest 2016 el seu quart àlbum en solitari titulat
genèricament “No me cuentes tu vida” que és el disc que fa 20 que Miguel Costes
grava en total al llarg dels seus més de 30 anys de carrera musical i d'ell us
he seleccionat per obrir avui Un Toc de Rock la cançó “De Palisandro” que va
ser escollida com el seu primer single. El guitarrista, cantant i compositor gallec Miguel 
Costas va néixer a Vigo el 1 de març de 1961. A principis de 1980
va crear, al costat de Germán Coppini i Julián Hernández, Coco y Los del 1.500
i posteriorment Mari Cruz Soriano y Los que Afinan su Piano que es van
convertir després en Siniestro Total, als que va deixar al 1994 per
desavinences amb la resta de components de la banda. Després arribarien altres
projectes musicals i finalment l'any 2008 es llança en solitari amb l'àlbum
“Condenados a Costas”. El nou disc “No me cuentes tu vida” és el quart àlbum d'aquesta nova etapa i el
primer amb una multinacional, Warner Music.
Leño – Maneras de vivir 1981
El dia 12 de febrer de l’any 1978, el grup Leño,
integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal
(baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com
teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà
substituït pel tarragoní Tony Urbano, un bon amic que va morir el 27 d’agost
del any 2014. Per cert, Ramiro també era
de Tarragona i tots dos havien tocat en el grup Coz, dels que sortiria Barón
Rojo. Aquesta que us porto ara, és una de les seves millors cançons i us la he
extret de l'àlbum "En directo" que es va gravar el dies 25, 26 i 27
de març de 1981 a
la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. En el concert i la grabación
col·laboran Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda, en aquells moments,
Luz Casal fen cors. De fet un parell d’anys després es va fer una memorable
gira anomenada “Rock de una noche de verano” amb Miguel Ríos, Leño i Luz Casal.
Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo (a la foto amb Mario Prades) va seguir en solitari, 
Ramiro
es va integrar a Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony, amb el seu germà Àngel que era
batería i crec que ara està per América, van crear el grup Ausentes i també es
va dedicar a la producción, destaca la seva tasca com a productor amb el grup
Números Rojos i altres. Rosendo va estar en diverses ocasions a casa meva, a
Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al
sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va
comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22, i
em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar… de antenas, pero
éste es un Mar de Verdad". L’any 2013, crec que va ser, es va publicat una
caixa amb totes les gravacions de Leño, un llibre i també van rebre un Disc
d’Or.
Tony Urbano i Mario Prades fen-li una entrevista per Diari de Tarragona
Leiva – Sincericidio 2016
El que va ser el 50% de Pereza, José Miguel
Conejo Torres, conegut com Leiva, acaba de publicar el passat 26 d'agost del
2016 el seu tercer disc en solitari titulat “Monstruos”, amb producció de
Carlos Raya. L'enregistrament ha estat curiós ja que Leiva es va presentar a
l'estudi de gravació amb els temes composats en format acústic i allà, sota les
directrius del productor es van anar configurant els arranjaments sobre la
marxa incorporan els instruments. Ha comptat per a això amb la seva banda
habitual integrada per José Bruno a la bateria, Iván González al baix, Carlos
Raya a les guitarres i el mateix Leiva a la guitarra i com a cantant.
Posteriorment li van afegir una secció de vent, els teclats, violins i cors,
comptant en aquests amb la col·laboració del seu germà Juancho, membre del grup
Sidecars i de Ovidi de 
Los Zigarros. El tema “Sincericidio” que compartim ara a
Un Toc de Rock, ha estat el primer single que s'ha extret i el títul es una
paraula inventada per Leiva. El 28 d'octubre passat Leiva va iniciar una gira
de concerts al Palau de Congressos de Granada que es tancarà el 30 de desembre
al Barclaycard Center de Madrid. Leiva, cantant, músic i compositor, va néixer
a Madrid el 30 d'abril de 1980 i al costat del seu company Rubén Pozo van crear
l'any 2001 Pereza, una bona banda que va estar en actiu fins al 2011, havent
gravat sis discos, encara que també s'han publicat tres àlbums recopilatoris.
091 – Escenas de Guerra 1986
El grup de Granada 091 van ser una de les millors
bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la
mateixa ciutat. Integraven 091: José Ignacio García Lapido (guitarra), José
Antonio García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido (guitarra)
i Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de 1981 fins 1996, any en què 091 es
van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada), curiosament la ciutat on van realitzar la seva primera
actuació. Aquest concert és va gravar en un doble disc i va ser titulat “Último
concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol. El disc es va
publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a partir d'aquest moment va
començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. Aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu segon disc "Más de
100 lobos", publicat per Zafiro 
l’any 1986 i al meu parer el millor
traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no negre com sol ser
l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja havien fet molts artistes
en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo Carletti. És clar que
això va permetre moltes conyes amb alló de "disco rojo" en clara
al·lusió als 40 Principals. El 26 d'octubre del 2015, i després de gairebé vint
anys des de la seva separació, 091 fan pública la seva decisió de tornar als
escenaris, iniciant al gener del 2016 a Logrono, una gira. El
23 de setembre d’aquest any 2016, es va posar a la venda el que és el seu últim
treball discogràfic fins al moment, un àlbum en directe, gravat el 14 de maig
de 2016, a
la plaça de toros de Granada.
La Guardia – Mil calles llevan
hacia tí 1988
Aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock
es va incloure a l'àlbum "Vámonos", el primer disc de La Guardia amb el segell
Zafiro i es tracta d'una cançó que Manuel Espanya va compondre mentre caminava
pels carrers del Albayzín, a Granada. Jo recordo que un dia em va trucar Tibu,
el seu mànager, per parlar-me de La
Guàrdia, era 1988. Volia contemplar la possibilitat de fer un
primer concert de presentació del grup a Tarragona. Em vaig posar les piles i
els vaig col·locar a la festa aniversari de Ràdio El Morell, incloent com a
grup teloner a Seis Disparos, una bona banda de Cambrils que jo portava. Va ser
tot un èxit i el pavelló es va omplir a rebentar. Amb aquest concert que va
transcórrer sense cap incidència van tornar les actuacions a El Morell ja que
des que uns desaprensius van organitzar un concert amb un grup basc venent més
del doble de l'aforament amb els consegüents problemes que es van produir i
destrosses en el mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no permetia fer
concerts a la població. Es van adonar que tots 
no érem iguals i que encara
quedàvem professionals. Arran de La
Guàrdia les coses van canviar i altres es van aprofitar més
tard. L'única dada anecdòtica va ser que Tibu va intentar cancel·lar-nos el
concert ja que els vaig contractar a preu molt econòmic, era 1988, acabaven de
publicar aquest disc i posteriorment van començar a funcionar molt bé a nivell
vendes de discos i el seu catxe es va quadruplicar i a un mes vista els havien
contractat per a la discoteca Arqus de Roda de Berà, amb el que ell pretenia
suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com a professional
que Tibu era, les coses van quedar com s'havien pactat i tot va ser una bassa
d'oli. Avui en dia a La
Guardia que van començar dien-se La Guardia del Cardenal
Richolier i segueixen en actiu, de la formació onicial tan sols queda el
cantant i guitarra Manuel España (a la foto).
La Unión – El San Francisco 1986
La cançó ens parla de miseries i ganes de surtir
del “forat”, fins el punt de oblidar les lleis i cometre actes penats.
L’historia es centra en una parella amb final tràgic inclós. Us la he estret
del que en la meva opinió, és el millor disc de La Unión, "4 x 4"
publicat l’any 1986. Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la
publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb cançons del
"4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la
portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no
és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la
imatge. Aquest Mini-LP de La
Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a
promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A mi m’el van
enviar i encara el tinc en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa
Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va
déixar per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser
"Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra
de Boris Vian. La Unión
han 
venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de
diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser disc de platí. Us
explicaré una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va
celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser
entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar curts
play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i
Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més
havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un
disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de
Tony Peret i José María Castells, tots 
quatre amb allò dels "Max
Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del
concert a l'escenari estàven parlant Pablo i jo a la zona de back-stage,
darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les
antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el
cap per sort no, però amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo fins a l'Hospital
de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-li la
cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vem tenir l'oportunitat, macabra
això si, de parlar en tranquilitat. Pel que sembla el culpable va ser un
gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan
mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo
Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir
qui havia estat. De fet no sé ni tan sols si es va investigar o es va presentar
denúncia.
Los Limones – Horizontes 1993
L'any 1983, a la ciutat de El Ferrol, quatre
estudiants de l'escola Montefaro anomenats Santos Fernández López, conegut com
Santi Santos a la guitarra i veu, José Ignacio Garrote al baix i després
guitarra, Tom Garrote amb la guitarra solista i Marcial Rodriguez Badia a la
bateria, als quals se'ls uneixen Carlos Vélez al baix i Begoña Álvarez als
teclats, creen una grup al qual anomenaran Los Limones del Caribe. L'any 1986
comencen les desil·lusions i del grup original només queda Santi Santos que
aconsegueix un contracte discogràfic i s'edita "Sun". Després de
guanyar el Premi de "grup revelació" en Radiocadena Espanyola, són
fitxats per Grabaciones Accidentales (GASA) i passen a ser Los Limones. El grup
el integraven Santi Santos (cantant), Abel López (bateria), Andrés Pita
(guitarra), Pepe Ramos (guitarra i cors), Antonio Porto (baix) i Álvaro Lamas
(steel guitar), encara que van seguir produint-se canvis en la formació, de fet
van passar una desena de músics més. Los Limones van tenir una 
carrera interessant,
sobretot quan van contactar amb un mànager valencià amb seu a Madrid, Rochi
Management, un bon amic. En el 89 recordo que els va col·locar a Múrcia, en un
concert que vaig realitzar amb Al Stewart, al costat de Alan Cool & The
Cookies i Los Hurones. Los Limones van tenir una carrera interessant, encara
que no la que la seva qualitat es mereixia i finalment Los Limones desapareixen
al 1995, Santi Santos és llança en solitari i posteriorment tornaria a posar en
marxa Los Limones que van gravar un disc en directe i han seguit gravant, de
fet crec que estan en actiu. Recordo que l'any 2004 van publicar un single
interpretat en gallec. Aquest tema que estem escoltant ara, escrit per Santi
Santos, es trobava en el seu quart àlbum titulat "Para las estrellas"
que es va publicar l'any 1993, si bé jo us el he extret d'un recopilatori amb
els tots els seus singles.
carrera interessant,
sobretot quan van contactar amb un mànager valencià amb seu a Madrid, Rochi
Management, un bon amic. En el 89 recordo que els va col·locar a Múrcia, en un
concert que vaig realitzar amb Al Stewart, al costat de Alan Cool & The
Cookies i Los Hurones. Los Limones van tenir una carrera interessant, encara
que no la que la seva qualitat es mereixia i finalment Los Limones desapareixen
al 1995, Santi Santos és llança en solitari i posteriorment tornaria a posar en
marxa Los Limones que van gravar un disc en directe i han seguit gravant, de
fet crec que estan en actiu. Recordo que l'any 2004 van publicar un single
interpretat en gallec. Aquest tema que estem escoltant ara, escrit per Santi
Santos, es trobava en el seu quart àlbum titulat "Para las estrellas"
que es va publicar l'any 1993, si bé jo us el he extret d'un recopilatori amb
els tots els seus singles.
Lax’n’Busto – Nen, surt al carrer 1995
El grup del Vendrell Lax'n'Busto va publicar
l’any 1995 el seu quart àlbum, editat pel segell DiscMedi-Blau, es tracta de
“La caixa que puja i baixa”, un dels seus millors discos i del que us he extret
per compartir a Un Toc de Rock aquest tema, amb música i lletra de Pemi
Rovirosa i una lletra molt reivindicativa, malgrat el seu to festiu i que
escoltarem ara. Lax'n'Busto es creen al 1986 al Vendrell, a Tarragona i van
debutar discogràficament amb el disc “Vas de punt?... o què!!!” que es va
editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. L’àlbum va
ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi, però tot i que es van
incloure dues cançons noves, faltava una de les originals "Carmen
Flavià" que havien dedicat a una professora, crec que era de Valls i que
els va amargar l'escola i després de suspendre'ls, els va obligar a estudiar un
estiu. És clar que a la professora la cançoneta no li va fer cap gràcia, els va
plantar una demanda als jutjats i la va guanyar, pel que ells van haver de
indemnitzar-la econòmicament i no poden interpretar el tema en cap dels seus
concerts. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven
fent, el cantant Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de Lax'n'Busto, que
deixava el grup. Entre 
les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a
aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n
va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives
solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto eren Jaume Piñol
Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista
Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el
guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15
d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el
11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i
finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8
d'agost de 1976. El grup Lax'n'Busto es va acomiadar del seu públic amb un
concert que va tenir lloc a la sala Razzmatazz de Barcelona el 4 de novembre
passat, amb les entrades esgotades des de feia dues setmanes. A l'escenari van
pujar també Gossos, Glaucs i l'ex cantant del grup Pemi Fortuny. Al llarg de la
seva dilatada carrera Lax'n'Busto han realitzat més de 1.200 concerts.
Rosario – Y que le importa a nadie 2016
El 4 de novembre d'aquest 2016 i coincidint amb
el seu aniversari, es va posar a la venda l'últim treball discogràfic de
Rosario i Montse m'ho va recordar, per tant ara anem a compartir a Un Toc de
Rock aquest tema que us he extret d'aquest àlbum “Gloria a tí”. En aquest nou
disc, a cavall del pop i el flamenc, s'han inclòs sis cançons composades per la
mateixa Rosario, al costat de dos temes de Leiva i altres de Manolo Tena,
Antomio Carmona i Descemer Bueno. També trobem un tema que gràcies a la
tècnica, interpreta a duo amb el seu recordat germà Antonio Flores, al qual
escoltarem després i la cançó “Ay mamasota” que està dedicat a la seva mare, la
genial Lola Flores i en el qual compta amb la col·laboració de Tomasito. Aquest
és el dotzè àlbum en la carrera discogràfica de Rosario, feia tres anys que no 
publicava cap disc d'estudi, des que l'any 2013 va treure "Rosario".
Rosario González Flores, cantant, compositora i actriu, va néixer a Madrid el 4
de novembre del 1963, té 53 anys d'edat i és la benjamina de Lola Flores i
Antonio González el Pescailla. Ha estat guanyadora, entre altres premis, del
Grammy Llatí al millor àlbum vocal pop femení, a les edicions dels anys 2002 i
2004 pels seus treballs “Muchas flores” i “De mil colores”, ha obtingut en
total 12 discos de platí i tres discos d'or. En la seva faceta com a actriu cal
destacar el seu paper en la pel·lícula “Hable con ella” del 2001.
publicava cap disc d'estudi, des que l'any 2013 va treure "Rosario".
Rosario González Flores, cantant, compositora i actriu, va néixer a Madrid el 4
de novembre del 1963, té 53 anys d'edat i és la benjamina de Lola Flores i
Antonio González el Pescailla. Ha estat guanyadora, entre altres premis, del
Grammy Llatí al millor àlbum vocal pop femení, a les edicions dels anys 2002 i
2004 pels seus treballs “Muchas flores” i “De mil colores”, ha obtingut en
total 12 discos de platí i tres discos d'or. En la seva faceta com a actriu cal
destacar el seu paper en la pel·lícula “Hable con ella” del 2001.
Antonio Flores – Siete vidas 1994 / 2015
A la tardor de l'any passat i per commemorar el
vintè aniversari de la seva mort, es va remasteritzar i reeditar el disc més
venedor en la carrera del recordat Antonio Flores, us estic parlant de “Cosas
mías”, un àlbum publicat originalment l'any 1994, encara que jo no m'atreviria
a dir que és el millor disc del rocker, crec que en te altres de més qualitat,
com "Al caer el sol" publicat l’any 1982, encara que menys comercial.
D'aquest CD us he seleccionat ara per compartir a Un Toc de Rock aquest tema en
el qual Antonio Flores ens parla de viure i no aturar-se mai, però això sí,
pensant sempre en ella que li dona forces, és un cant reflectint la seva lluita
contra el món de les drogues, del qual en va aconseguir sortir, per sucumbir
finalment a ell, costant-li la setena vida que li quedava. És un bell cant
d'amor que escoltarem en el programa d'avui d'Un Toc de Rock. Antonio Flores va
ser un home amb la vida 
marcada per la fama de la seva mare i les drogues, mai
es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Con us deia va tenir també
problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i
sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-ho. Quan
semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la
seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio
González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per
sobredosis el 31 de maig de 1995. No feie rumbes, ell cantava rock, va
treballar en diverses pel•lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va
convertir en un mite de la música aquí al país i va entrar en les pàgines d'or
de la història del rock espanyol.
Hamartigenia – Blues for Parking 1996
Se'ls va comparar a Triana, però Hamartigenia,
als que avui escoltarem al programa, eren un grup amb etiqueta pròpia i a més
amb àmplia experiència en això de pujar als escenaris ja que diversos dels seus
components tocaven paral·lelament en orquestres de ball i això enriqueix i molt
el bagatge musical. Jo recordo nois de grups que començaven, venint al meu
despatx buscant mànager. Alguns, titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien
que havien tocat o tocaven en orquestres i grups de ball, jo sempre els deia el
mateix, és el millor començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns perquè
demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien.
Hamartigenia estaven liderats pel compositor Raúl 
Bule que va escriure totes
les cançons d’aquest disc i era el cantant i guitarra, però a la gravación de l'àlbum van intervindre també Pau Alemany (piano i violí), Toni Cubedo (baix),
Juan Pablo Ruíz (baix), Gabriel Gómez (batería), Vins Martínez (guitarra), Pep
Pascual (saxo), Matthew Simons (trompeta) i Chandra Naraine (percusions).
Aquest tema us el he extret del seu primer CD, titulat "La consagración de
lo inutil" que es va publicar l’any 1996 i al qual va seguir "El
consejo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc "El hombre
que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos més i els he
perdut la pista, però Hamartigenia sonaven així de bé. 
Joan Manuel Serrat con Paco de Lucía – Salam
Rashid 1998
La veritat es que jo sento una especial debilitat
per Joan Manuel Serrat, amb el que avui conclouré el programa, i ara el porto
de nou a Un Toc de Rock, i escoltarem un bon tema que és tota una crida contra
la descriminación de l'home només pel color de la seva pell i el seu pais
d’origen. Els somnis dels extrangers del sud que arriven al pais pensant que
aquí “lliguem els gossos amb llonganisses” i és troban amb la crua realitat.
Encara que i tal com el Noi reflecteix en la lletra d'aquesta extraordinària
cançó que compta amb la col·laboració d'un altre gran entre grans, el
guitarrista Paco de Lucía (tots dos a la foto) que ens va deixar el 25 de
febrer de l’any 2014 quan es trovaba a Méxic. Ens parla que no tot és tan bonic
ni tan lleig, ni tan dolent ni tan bo com es pretén quan l'altruisme cega la
raó i només volem veure una part de la veritat. Aquest tema es va incloure en
un dels millors discos de Serrat "Material sensible", un 
bon àlbum
tot i que no és un dels més recordats del Noi del Poble Sec. Es va publicar
l'any 1989 i està cantat en català, no hem d'oblidar que Serrat alterna les
seves produccions en les dues llengües, català i castellà. En aquest disc també
van col·laborar Ana Belén i el saxofonista Pedro Iturralde (Falces, Navarra, 13
de juliol del 1929), considerat com un dels millors del món. La producció,
arranjaments i direcció musical de l'àlbum va estar a càrrec de Josep Maria
Bardagí (Barcelona, 11 d'octubre de 1950 - 24 de febrer del 2001). Totes les
cançons del disc estan escrites lletra i música per Serrat, excepte "La Lluna" que la lletra la
van escriure Serrat i el polític i poeta mexicà Jaime Sabines que per cert, va
morir l'any 1999. En aquest àlbum s'incloïen també dues cançons históriques en
la carrera de Joan Manuel Serrat com “Kubala” i “Barcelona i jo”.
La frase per acomiadar avui Un Toc de Rock és de
Sant Francesc de Sales que va dir amb saviesa
“Tot allò que es fa amb precipitación, mai no es fa
bé”
Conclou Un Toc de Rock per avui i tocaré el dos,
però us deixo en companyía de totes les emissores per les que sortim a l’aire
dues vegades cada setmana o be per internet, si us el descarregeu del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo
sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins que ens retrobem de nou en el
proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario