Benvinguts a Un Toc de Rock
Leonard Cohen – You Want It Darker 2016
El 7 de novembre d'aquest any, va morir a Los
Angeles el poeta, novel•lista i cantautor canadenc Leonard Norman Cohen,
conegut artísticament com Leonard Cohen. En la seva dilatada carrera va
compondre i va gravar multitud de cançons i les seves temàtiques sempre van
versar sobre religió, política, aïllament, relacions personals i la sexualitat.
Va rebre l'Ordre de Canadà, l'Ordre Nacional del Quebec i en el 2011 va ser
guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres, també té el seu lloc
en el Saló de la Fama
Musical de Canadà. Leonard Cohen va néixer el 21 de setembre
del 1934 a
Westmount, Mont-real, en el si d'una família jueva d'ascendència polonesa. Va
començar com a poeta i escriptor i finalment es va decidir a posar música als
seus poemes i cantar-los, encara que alguns van ser èxit en les veus d'altres
intèrprets com Judy Collins o Jeff Buckley, al qual escoltarem per acabar el
programa d'avui interpretant una de les grans composicions de Leonard Cohen. Curiosament la seva carrera musical va començar quan es va traslladar als
Estats Units l'any 1967 i va publicar l'àlbum “Songs of Leonard Cohen”. Aquest
tema amb el que avui comencem Un Toc de Rock 
dóna títol al seu últim treball
que es va publicar el 21 d'octubre d'aquest 2016, coincidint amb l'aniversari
de Leonard Cohen i ha estat produït pel seu fill, Adam Cohen, encara que
aquesta cançó va ser estrenada amb anterioritat a la sèrie britànica
"Peaky Blinders". De fet molts han interpretat que aquest tema és el
testament sonor de Leonard Cohen i en ell parla sobre la seva pròpia mort, a la
qual està esperant.Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a la seva
antiga representant Kelley Lynch, per desviament de fons, en total van ser 5
milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al març de
2006, la justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley Lynch va
tocar el dos i crec que encara l'estan buscant, a ella i als 5 milions de
dòlars que es va andur, és clar. Tot això va provocar en el cantautor canadenc
una crisi econòmica que el va obligar a realitzar una gira internacional que va
ser suspesa per problemes de salut, sorgits precisament en un concert que va
celebrar a València. La veritat és que a l'igual que Joaquín Sabina i parlant
de veus, Leonard Cohen és l'ombra del que va ser, en els seus actuals concerts,
és clar que ho compensa amb bons arranjaments musicals i tenia a favor i com a
justificació, una cosa que no té Sabina, l'edat.
George Harrison – Marwa blues 2002
Ara us porto al programa d'avui d'Un Toc de Rock
un "peaso cansión", es tracta d’una peça instrumental plena de
càrrega blusera que us he extrec de l'àlbum "Brainwashed", el disc
pòstum de George Harrison editat el 16 de novembre de l’any 2002. El tema es va
incloure com a cara B d'un single publicat el 12 de maig de 2003, amb "Any
road" a l’altre costat. La cançó "Marwa blues" va ser nominada
als Grammy l’any 2004 en la categoria Millor tema instrumental. L'àlbum es va
classificar en el lloc 18 del Billboard i va arribar al 29 al Regne Unit i va
superar el milió de còpies venudes. Acompanyan a George Harrison en
l'enregistrament trobem a Jeff Lynne (baix, piano, teclats, percussió i cors),
Dhani Harrison (guitarra, piano i wurlitzer) i Jim Keltner (bateria). Encara 
que en els diferents temes de l'àlbum van haver bones col·laboracions, entre
elles Mike Moran, Ray Cooper, Jon Lord, Jools Holland, Jane Lister, Sam Brown,
Mark Flannagan i uns quants més. El ex-bestle George Harrison va néixer a
Liverpool el 25 de febrer de 1943 i va morir el 29 de novembre de 2001 a Los Angeles. Per
cert, el llegat musical i la vida de George Harrison van ser el tema principal
de la revista Time en la seva publicació del 10 de desembre de 2001, sent
George Harrison el protagonista de la primera portada de la revista dedicada a
una persona, després dels atemptats de l' 11-S.
Eric Clapton – Alabama woman blues 2016
Escoltarem un altre tema que s'ha publicat aquest
any, es tracta d'una cançó extreta de l'últim treball discogràfic de "Mà
Lenta", el genial Eric Clapton, un dels músics claus de les últimes
dècades. El disc s'ha titulat "I Still Do", vintè tercer àlbum
d'estudi d'Eric Clapton i es va posar a la venda el 25 de maig d’aquest any,
comptant amb Glyn Johns a la producció. La portada que veureu al blog ha estat
obra de Peter Blake que va ser l'autor de la del "Sgt. Pepper's lonely
hearts club band" dels Beatles i discos de Paul Weller, The Who i alguns
més. Entre els músics que han participat i a més d'Eric Clapton (guitarres,
pandereta i cantant), trobem a Henry Spinetti (bateria i percussió), Dave
Bronze (doble baix i baix elèctric), Andy Fairweather Low (guitarres elèctrica
i acústica i cors), Paul Carrack (orgue Hammond i cors), Chris Stainton
(teclats), Simon Climie (teclats i guitarres elèctrica i acústica), Dirk Powell
(acordió, mandolina i cors), Walt Richmond (teclats), Ethan Johns (percussió) i
Michelle John i Sharon White als cors, comptant amb la col·laboració de Angelo
Mysterioso (guitarra acústica i veu) en un dels temes. 
Per cert que Eric
Clapton aquest mateix any també ha publicat un altre disc “Live In San Diego”,
editat el 30 de setembre i gravat en directe al costat de J.J. Cale, el 15 de
març del 2007 al iPayOne Center de San Diego, a Califòrnia. Eric Clapton va
formar part i també va crear uns quants grups històrics, Els Bluesbreakers de
John Mayal, The Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats
Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de
1970 i després d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va formar
Derek & The Dominos. Quan Clapton va començar a tenir problemes molt
seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser
l’amic George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a
desenganxar-se i Clapton "home agraït", per dir alguna cosa, li va
pagar al seu amic Harrison demostrant-li l’agraïment d'una forma curiosa, es va
enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va
marxar-se a viure amb ell. Per cert, us explicaré una curiositat. La mare de
Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia sols 16 anys quan aquest va néixer, fill
d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixer amb la seva àvia,
Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva
mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una
comèdia o un drama de pel·lícula o culebrón, pot passar molt 
més a prop del que
us imagineu. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys. El 20 de
març de 1991, el seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir en caure des
del pis 53 d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor
per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en el
tema "Tears in Heaven". El passat mes de juny Clapton va anunciar
oficialmente que es retirava, va manifestar estar patint de neuropatia
perifèrica, una malaltia que li provocava descàrregues elèctriques i molèsties
musculars continues, a més de les xacres pròpies de la seva edat. El
guitarrista admetia també que aquesta degeneració podria estar causada per la
seva addicció a les drogues i l'alcohol, addicció que ha mantingut fins fa pocs
anys. De tota manera, malgrat comentar que el seu estat no anava a millorar, no
tancava les portes a seguir en el món de la música, ja fos en estudi o
realitzant col·laboracions, de fet sembla ser que ha participat en
l'enregistrament del nou disc dels Rolling Stones.
Neil Young – Alabama 1972
Una de les cançons importants en la discografia
del guitarra i cantant canadenc Neil Young és "Alabama" que avui
escoltarem a Un Toc de Rock i va estar inclosa al disc "Harvest".
També ha estat una cançó polèmica en la seva carrera i us ho explico. El 19
de setembre de 1970 Neil Young va
publicar un disc que va obrir una guerra a causa del tema "Southern
Man", inclòs a l'àlbum "After the Gold Rush". La cançó tracta
sobre l'esclavitud al sud dels Estats Units. En ella Neil Young explica la
història d'un home del sud, "southern man" en anglès que maltracta
als seus esclaus i reclama que el Sud compensi el dany causat per les fortunes
aconseguides gràcies a l'esclavitud. Bé, es pot dir que posa el Sud a parir. Va
sorgir l'enemistat i la guerra quan el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd va
escriure la cançó "Sweet Home Alabama" com a resposta al "Southern Man" de Neil Young i el
tracten de mentider. Per suposat, després Neil Young es va declarar admirador
de la cançó i del cantant Ronnie Van Zant, líder de Lynyrd 
Skynyrd, reconeixent
estar "orgullós de tenir el seu nom en una cançó com la d'ells". La
veritat és que tot va ser engreixat en excés per la premsa de l'època i per
calmar completament els ànims i demostrar que no tenia res contra els Lynyrd
Skynyrd, Neil Young va compondre "Alabama", on el sud ja és més bonic
i bo. Es va incloure en el que jo considero el seu millor àlbum "Harvest",
editat l'any 1972. Per demostrar la seva camaraderia i allò de "pelillos a
la mar, aquí no ha passat res, oh que bons companys som", Ronnie Van Zant
va dur una samarreta publicitant l'àlbum "Tonight’s the Night" de
Neil Young en algun dels seus concerts. Però val a dir que Neil Young ha tocat
“Alabama” només en concerts ocasionals i mai ha format realment part del seu
repertori de directe, tot i que és un dels seus millors temes.
Willie & The Poor Bloys – Baby, please don’t
go 1985
Aquest és un tema tradicional del blues, composat
per Big Joe Williams l’any 1935 i que ha estat versionat en moltíssimes
ocasions, destacant les que va realitzar el grup Them de Van Morrison o la de
The Yarbirds, sense oblidar a AC / DC, Muddy Waters, Aerosmith, Bob Dylan,
Georgie Fame and the Blue Flames, Tom Petty, The Doors, The Animals, Tony Joe
White i moltes més, entre elles aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, a
càrrec de Willy and The Poor Boys que era la banda paral·lela de Bill Wyman, en
aquella época encara baixista dels Rolling Stones. El tema us el he extret de
l'àlbum "Willie & The Poor Boys" editat a Espanya pel segell
Mercury l'any 1985 i que es va reeditar en format CD i remasteritzat l'1 de
novembre del 2000. La banda que prenia el seu nom del títol d'un disc de
Creedence Clearwater Revival, estava integrada, a més de Bill Wyman que va ser
el productor, toca el baix i canta, pel seu company en els 
Stones, el bateria
Charlie Watts, junt a Geraint Watkins (teclats i cors), Micley Gee(guitarra i cors
) i Andy Fairweather Low (guitarra i cors), però també van comptar amb les
col·laboracions de Ray Cooder, Jimmy Page, Chris Rea, Willie Garnett, Paul
Rodgers, Steve Gregory, Terry Williams, Kenney Jones i Henry Spinetti. Bill
Wyman es diu en realitat William George Perk i va néixer a Londres el 24
d’octubre del 1936. Músic autodidacta, va ser component de The Rolling Stones
des de 1962 fins a l'any 1993, quan els va deixar per diferències amb Mick
Jagger i Keith Richards. Des de 1997, ha gravat i realitzat gires amb la seva
pròpia banda, Bill Wyman’s Rhythm Kings. Els dies 25 i 29 de novembre del 2012
va tornar a tocar, encara que com convidat, en dos concerts que The Rolling
Stones van realitzar al 02 Arena de Londres, 20 anys després d'haver-los deixat.
The Lords – Boom, Boom 1965
Tornarem ara al programa fins els anys seixanta.
Els alemanys The Lords van funcionar de l’any 1959 fins al 1971 i si bé es van
desfer, van tornar a posar-se en marxa l’any 1976 i encara estan en actiu, clar
que no els hem de confondre amb una banda britànica de recent creació anomenats
així mateix The Lords. Aquests primers The Lords que escoltem avui, alemanys,
eren de Düsseldorf i van començar fent skife, un estil de moda a finals dels
cinquanta a Anglaterra, però es van passar al beat i al pop, si bé en els
setanta es van unir a la moda glam. Aquest tema es va publicar en un single de
The Lords amb "Que sera" a l'altra cara, editat l’any 1965. Amb un
munt de canvis en la seva 
formació, The Lords segueixen avui en dia en actiu i
actualment el grup està integrat per Leo Lietz, Bernd Zamulo, Philippe Seminara
i Jupp Bauer. El single amb aquesta cançó, escrita per el genial bluesman John
Lee Hooker, es va editar l’any 1965 i en aquell moment The Lords estava
integrat per Ulli Günther (veu), Bernd Zamulo (baix), Leo Lietz (guitarra),
Rainer Petry (guitarra) i Max Donath (bateria). The Lords porten publicats fins
el moment 17 àlbums, l'últim d’ells “Lords 50” l’any 2009.
Jim Croce – Bad bad Leroy Brown 1973
Aquesta és una de les grans cançons en la carrera
del nord-americà Jim Croce que va morir el 20 de setembre del 1973 i havia
nascut el 10 de gener del 43 a
Filadèlfia, Pennsilvània. La va incloure en el seu àlbum "Life and
Times" que va publicar l'1 de juny del 1973, i que fou el seu disc pòstum.
La cançó es va editar en single aconseguint el primer lloc en les llistes del
Billboard i va rebre una nominació als Grammy. La cançó es va incloure en la
banda sonora de la pel•lícula "L'últim heroi americà" que va
protagonitzar Jeff Bridges. En la gravació i a més de Jim Croce (cantant i
guitarra), trobem a Kenny Ascher (òrgan), Terry Cashman (cors), Gary Chester
(bateria), Ellie Greenwich (cors), Michael Kamen (sintetitzadors), Joe Mascle
(baix), Maury Muehleisen (guitarra i cors), Alan Rotnick (guitarra i cors),
Tasha Thomas (cors), Eric Weissberg (violí) i Tommy West (baix , teclats i
veus). L'àlbum va ser produït per Terry Cashman i Tommy West i va aconseguir la
setena posició als Estats Units, sent Disc d'Or i la primera a Canadà. Jim
Croce va formar en la seva joventut unes quantes bandes i amb la seva dona
Ingrid Jacobson va formar també un duo enfocat cap a la música folk. Va gravar
el seu primer àlbum en solitari al 1966, 
"Facets", del qual tan sols
es van publicar 500 còpies i que va ser finançat per la seva família. La seva
carrera no acabava de despuntar i com no aconseguia l'èxit es va convertir en
conductor de camió i va aprofitar la solitud d'aquest treball, amb hores i
hores a la carretera, per dedicar-se a compondre cançons. A principis dels 70
va tornar a la música i en el 73 va treure el seu quart disc, aquest àlbum. Va
morir en un accident d'aviació a Louisiana el 20 de setembre de 1973, quan el
pilot va patir una aturada cardíaca i va estavellar l'avió. Frank Sinatra va
realitzar una de les millors versions d'aquest tema, però la veritat és que hi
ha una de bona aquí en el país, cantada en anglès i que manté el títol original
"Bad, bad, Leroy Brown" que va gravar el grup català de jazz Pianogrosso
que estava integrat per J. García de Diego i Laura Simó, a l'any 1987. També hi
ha una altra bona versió a càrrec de la cantant xilena Ximena Abarca i sobre
tot vull destacar la que va fer l’any 1988 Amaya Uranga. La lletra de
“Malasombra” ens parla d'un delinqüent que s'escapa de la presó i torna a la
ciutat buscant a aquella noia que va jurar ser-li fidel, però que no ho va ser.
Quan la troba ella té parella, un altre pinxo i la cosa acaba a trets. Es
tracta d'una temàtica similar, encara que no igual que la del tema "Pedro
Navaja" de Rubén Blades que al seu torn es va inspirar en "Mackie
Messer" de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Si és que tot està inventat en la Vinya del Senyor.
The Lovin’ Spoonful – You’re a Big Boy Now 1967
El grup nord americà The Lovin' Spooful, als que
escoltarem ara, es van crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada
pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New
York el 17 de març de 1944. “Summer in the City” és el tema més popular en la carrera
d'aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60 i va convertir-se en
himne per la generació hippy de la costa est, però The Lovin' Spoonful tenen
altres bons cançons, entre ells destaca "You're a big boy now" que
compartirem avui a Un Toc de Rock i es va incloure a la banda sonora del film
del mateix títol, estrenat l’any 1967 i dirigit per Francis Ford Coppola, on
tota la música va ser composada per John B. Sebastian, destacant també el tema
"Lonely (Amy's Theme)" que es una gran balada que escoltaren un altre
dia. La cançó “Ja ets un 
gran noi” es va publicar en single al maig del mateix
any, editat per el segell Kama Sutra. El grup The Lovin' Spoonful es completava
amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que
era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixer en una
trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cash, la que va ser component dels The
Mamas & The Papas i allà després de muntar-se una jam-session i veien el
“feeling” que tenien, van decidir treballar junts i va sorgir The Lovin'
Spoonful. El seu primer disc va ser “Do you believe in magic?” que es va
publicar l’any 1965.
Deep Purple – Hush 1968
La passada temporada vam escoltar a Un Toc de
Rock la versió d'aquesta cançó a càrrec del seu autor, el nord-americà Joe
South i us vaig comentar que els que la van portar a l'èxit van ser el grup
britànic Deep Purple, una de les formacions històriques del rock dur
internacional i aquí està, sonant per a tots vosaltres en el programa d'avui.
Deep Purple la van incloure en el seu primer LP titulat genèricament “Shades of
Deep Purple” que es va publicar el setembre del 1968, sent el primer àlbum
d'estudi d'aquest grup mític del hard rock, encara que en els seus inicis no es
mostraven tan durs. Aquest disc es va gravar entre els dies 11 i 13 de maig de
1968 en els estudis Pye, a Londres i en aquest enregistrament el grup estava
integrat per l'organista Jon Lord, a la guitarra Ritchie Blackmore que venia
del grup The Outlaws, al costat de Rod Evans membre de The Maze que va ser el
cantant en els tres primers discos de Deep Purple, el baixista Nick Simper i
Ian Paice a la bateria, aquests dos últims militaven a The Flower Pot Men. 
Inicialment es van anomenar Roundabout i la idea va ser del bateria Chris
Curtis que venia del grup The Seachers, encara que ho va deixar poc després i
la formació que van gravar aquest disc es va originar al març del 68, val a dir
que a l'album es van incloure quatre cançons originals i quatre versions,
aquest tema és una d'elles. Curiosament el LP no va tenir una bona acollida a
Anglaterra, on les vendes van ser mínimes, però si va tenir una bona rebuda als
Estats Units, sobretot per l'èxit obtingut per aquest tema que es va publicar
en single i va aconseguir el quart lloc del Billboard. La veritat és que per
Deep Purple que segueixen en actiu, han passat molts músics al llarg dels anys,
entre ells els cantants David Coverdale i Ian Gillan, sense oblidar a Glenn
Hughes, Tommy Bolin, Joe Lynn Turner, Joe Satriani, Roger Glover, Steve Morse,
Don Airey i alguns altres. John Lord que patia un càncer, va morir a Londres el
16 de juny de l'any 2012 a
causa d'una embòlia pulmonar provocada per la seva malaltia. El guitarrista
nord-americà Tommy Bolin va morir el 4 de desembre del 1976 als 26 anys d'edat
a causa d'una sobredosi, pel que sembla havia pres heroïna, cocaïna i alcohol.
Nigel Olsson – Dancing’ shoes 1979
Aquesta cançó va ser el gran èxit del grup
nord-americà Faith Band que la van publicar l’any 1978 i ja hem escoltat en Un
Toc de Rock, però al 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes
britàniques pel bateria, productor i cantant angles Nigel Olsson, un valorat
músic de sessió que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John,
de fet va ser un dels primers músics d’Elton John junt amb el baixista Dee
Murray quan anava en formación de tercet. Per cert Nigel Olsson ha tret set
discos en solitari, encara que aquest tema va ser el seu gran éxit a al Regne
Unit. El músic britànic va néixer el 10 de febrer del 1949 a Wallasey. Va tocar
amb Uriah Heep en el seu àlbum de debut “Very 'eavy... Very 'umble” i també ha
acompanyat a Caleb Quaye, John's Band i Roger Hodgson, així mateix va ser
membre de 
The Spencer Davis Group. L'any 1971 va gravar el seu primer àlbum en
solitari "Nigel Olsson s Drum Orchestra and Chorus" que va ser
produït per ell mateix. Al 1991 es va incorporar als Warpipes amb els que va
gravar l'àlbum "Holes in the Heavens". Per cert, el 9 de novembre del
2014, Olsson va tocar de nou amb Elton John en un concert celebrat al The Ice
Hall Palace de Sant Petersburg, a Rússia. Aquest tema que es va publicar en
single, es va incloure en el LP "Nigel", el seu cinquè àlbum i que va
editar el segell Columbia l'any 1979. Nigel Olsson també va liderar un grup
anomenat The Big Three que van editar un disc en el 1973.
Freddie Mercury – The Great Pretender 1992
Aquest tema que compartim ara, va ser un dels
grans èxits dels norteamericans The Platters que la van gravar al 1955 i la
versió que va realitzar Freddie Mercury que és la que escoltem ara a Un Toc de
Rock, es trobava a la banda sonora del film "The night and the city" que es va estrenar al 1992 i el single va ser número 4 en les llistes
britàniques, però el líder de The Queen va incloure "El gran simulador"
així mateix en el seu LP en solitari “The Freddie Mercury Album”, un disc
recopilatori de grans èxits que es va publicar el 16 de novembre del 1992 a Anglaterra i el 24
als Estats Units. En la gravació d'aquest tema van intervenir, a més de Freddie
Mercury a la veu, Mike Moran (piano i teclats), Harold Fisher (bateria), Alan
Jones (baix), Roger Taylor el seu company a Queen als cors, al costat de Peter
Straker que 
també va fer cors. Per cert, al vídeo promocional d'aquesta cançó
apareixen les imatges de tres dones coristes, que realment són el propi Freddie
juntament a Roger Taylor i Peter Straker. Freddie Mercury, de veritable
nom Farrokh Bulsara, va néixer a
Zanzíbar, Tanzània, 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una
broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de
premsa que patia la
SIDA. Freddie va treure el seu primer disc en solitari al
1987, però realment no havia estat aquell el primer disc com a solista de
Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single
amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i que eren
dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i
és que, malgrat el seu alt to vocal, més de vuit octaves, utilitzava sempre un
aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava
molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la
qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en el grup i
finalment va ser Paul Rogers (Free, Bad Company, etc.) el nou cantant de Queen,
però els va deixar després d'haver gravat quatre discos i haver fet unes
quantes gires, crec que tots els CD's son en directe.
John Denver – Annie’s song 1974
Un dels intèrprets més rellevants dins de la
música country va ser John Denver i aquesta cançó possiblement sigui la més
recordada a Espanya, de fet cal esmentar que fins i tot va arribar a gravar-la
a duet amb Plácido Domingo. John Denver la va incloure originalment a l'album
"Back Home Again" que va publicar el 15 de juny de l'any 1974 i va
ser multiplatí. La cançó, el títol real era "Annie's Song (You Fill Up My
Senses)", va ser escrita pel propi John Denver, sent un dels singles que
es van extreure i va aconseguir la primera posició, tant a les llistes de pop
com a les de country, també va aconseguir el primer lloc a Anglaterra, Irlanda
i Canadà. En l'enregistrament de l'àlbum, John Denver que a més de cantar va
tocar la guitarra, va comptar amb Buddy Collette (clarinet), Eric Weissberg
(banjo i guitarra steel), Jim Gordon (bateria), Hal Blaine (bateria), Jim
Connor (banjo, harmònica i cors), Julie Connor (cors), Glen D. Hardin (piano),
Lee Holdridge (arranjaments orquestrals), David Jackson (baix), Richard Kniss
(baix), John Sommers (banjo, guitarra, mandolina i cors) i Steve Weisberg
(guitarra i dulcimer). L'àlbum també va ocupar el primer lloc del Billboard. De veritable nom Henry John
Deutschendorf 
el cantant, guitarra, actor i compositor va néixer a Roswell, Nou Mèxic, allà on es diu que hi ha els cossos d'aquells extraterrestres que el
govern nord-americà afirma que no existeixen, el 31 de desembre de 1943. A més de la música i
la seva família, una de les grans passions de John Denver era volar, era un
experimentat pilot i va morir als 53 anys d'edat en un accident, quan pilotava
en solitari un Rutan Long-EZ, un avió experimental de fibra de vidre, el 12
d’octubre del 1997. L'accident
de John Denver va fer que foren canviats els sistemes de seguretat en avions
petits. La seva afició per la música es diu que li va arribar als dotze anys,
quan la seva àvia li va regalar la primera guitarra acústica. L'any 1964 deixa
la universitat i es va a Los Angeles, unint-se al grup de folk Chad Mitchell
Trio que després van passar a ser Denver, Boise & Johnson als que va deixar
l'any 1969 per començar ja en solitari. Al llarg de la seva vida es va dedicar
a moltes tasques humanitàries i ecologistes, creant la Windstar Foundation.
Recordo que va gravar diversos especials de televisió de Los Teleñecos que als
Estats Units es diuen The Muppet Show. A Colorado, estat on vivia des de feia
molts anys, va ser reconegut pel governador com El Poeta de Colorado. L'última
cançó que va escriure va ser "Yellowstone, Coming Home", composada
mentre navegava pel riu Colorado amb els seus dos fills.
Jeff Buckley – Hallelujah 1994
Acabaré, com us he dit al començar Un Toc de
Rock, amb un tema icónic dins de les cançons-himne i possiblement la més
popular en la carrera del genial Leonard Cohen, amb permís de "Suzanne"
i "El partisà". Es tracta de “Hallelujah” que ens portarà el
cantautor nord-americà Jeff Buckley des del seu àlbum “Grace”, publicat el 23
d’agost del 1994 i que realment va ser l'únic disc que va publicar. Curiosament
quan aquest disc es va editar i malgrat les bones crítiques obtingudes, les
xifres de venda van ser mínimes i només va aconseguir el lloc 149 en els Estats
Units, però després de la mort de Jeff Buckley que es va produir tres anys
després, al 1997, les vendes van començar a disparar-se i a atreure nous
seguidors del cantautor, superant els dos milions de còpies venudes en tot el
món. Al 2004 i per commemorar el desè aniversari de la publicació, es va
reeditar en format CD i amb el subtítol “Legacy Edition”, en aquella ocasió va
pujar al lloc 44 a
la Gran Bretanya. A Austràlia va aconseguir ser séxtuple Disc de Platí. En la gravació original
van participar, a més de Jeff Buckley (cantant, guitarra, 
orgue, dulcimer,
harmònium i taula), amb Mick Grondahl (baix), Michael Tighe (guitarra), Matt Johnson
(percussió, bateria i vibràfon), Gary Lucas ( guitarra), Karl Berger
(arranjaments de cordes), Loris Holland (òrgan) i Misha Masud (taula), encara
que no tots van participar en totes les cançons, s'anaven alternant. Va ser
produït per Jeff Buckley i Andy Wallace. Jeffrey Scott Buckley va néixer a
Anaheim, Califòrnia, el 17 de novembre del 1966, fill del també cantautor Tim
Buckley (1947–1975). Va morir a Memphis,
Tennessee, el 29 de maig del 1997, amb trenta anys d'edat, ofegat al riu Wolff
i la seva mort va estar envoltada de misteri, a causa dels dubtes sobre si es
va tractar d'un accident per imprudència o si es va suïcidar a causa del
desordre bipolar que patia. Es trobava gravant el seu segon disc. El cos de
Jeff Buckley va ser trobat nu cinc dies després, al final de Beale Street, i
només va poder ser identificat pel característic pírcing del seu melic.
L'autòpsia realitzada posteriorment no va revelar la presència d'alcohol ni
drogues en el seu cos. 
La frase per tancar el programa és del recordat
Bob Marley que va dir:
"Si tots ens donéssim les mans, ningú podria
disparar”
Acaba Un Toc de Rock, però no us quedareu sols,
us deixaré en la bona companyía de totes aquelles emissores per les que ens
escoltes dues vegades per setmana o via internet, si us el descarregeu del
blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc
Mario Prades i per avui baixaré la barraqueta, ens tornarem a trobar en el
proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario