Obriré Un Toc de Rock amb un tema que ens parla
d'un malfactor que acaba tràgicament, es tracta de “Malasombra” que ens portarà
Amaya Uranga, però avui també tindrem una peça molt entranyable, és una cançó
de bressol tradicional catalana “La
Mare” que ens interpretarà Dyango i amb la que vull
homenatjar a totes les mares (a la foto els meus pares). També tindrem a la nostra banda sonora a Gabinete
Caligari, Sting, Diego Torres, Drupi, Duble Buble, Coses, Teresa Parodi, el Dúo
Dinámico i Ana Belén. Ara començarem aquest recorregut pel nostre passat que us
arriba dues vegades per setmana des de les emissores per les que ens escoltes o
via internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara
em toca obrir la barraqueta de nou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Amaya Uranga – Malasombra 1988
Aquesta cançó és un clàssic que fins i tot va
gravar Frank Sinatra, però es tracta d'una composició del cantant nord-americà
Jim Croce (10 de gener de 1943 - 20 de setembre del 1973), fa poques setmanes
vem escoltar la versió original a carrec del seu autor, però ara us porto la
que va realitzar l'extraordinària cantant basca Amaya Uranga, la que va ser
primera veu de Mocedades, encara que quan va gravar aquest tema ja havia deixat
el grup i anava en solitari. La va incloure en el seu tercer àlbum “Sobre el
latido de la ciudad” que va publicar l'any 1988. La veritat és que hi ha una
gran versió, cantada en anglès i que manté el títol original "Bad, bad,
Leroy Brown" que va gravar el grup català de jazz Pianogrosso que estava
integrat per 
J. García de Diego i Laura Simó, a l'any 1987. També hi ha una
altra bona versió a càrrec de la cantant xilena Ximena Abarca. La lletra de
“Malasombra” ens parla d'un delinqüent que s'escapa de la presó i torna a la
ciutat buscant a aquella noia que va jurar ser-li fidel, però que no ho va ser.
Quan la troba ella té parella, un altre pinxo i la cosa acaba malament, clar
que com diu "El contrario no era manco en asuntos de matar" i tots
moren. Ara bé, la reflexió és que "Malasombra" en el moment de la
seva mort, pensa que feia sis anys i un dia que no besava a una dona, llàstima.
La conclusió és simple, no portis flors al teu funeral i allunya't de gent
així. Es tracta d'una temàtica similar, encara que no igual que la del tema
"Pedro Navaja" de Rubén Blades que al seu torn es va inspirar en
"Mackie Messer" de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Si és que tot està
inventat en la Vinya
del Senyor.
Diego Torres – Color esperanza 2001
Chenoa, India Martínez, Lamari de Chambao, Leire
de La Oreja de
Van Gogh, Mai Meneses
de Nena Daconte, Paula Rojo, Susana de Efecto Mariposa, Luz Casal i Rozalén van
participa en l'enregistrament de "Color esperança", un tema que es va
presentar el 17 d'octubre del 2013 i és un projecte benèfic de l'Associació
Espanyola Contra el Càncer per donar suport a la lluita contra el càncer de
mama. Ha comptat amb la col·laboració de la Societat General
d'Autors d' Espanya i Cadena 100. Ara a Un Toc de Rock us he portat la versió
original d'aquest tema que va ser gravat per Diego Torres, aquest la va
incloure en el seu àlbum “Un mundo diferente", publicat l'any 2001, és
clar que el tema és una composició del també argentí Coti Sorokin que per 
cert,
després també la van gravar comptan amb la colaboración de Dani Martín. Aquest
àlbum de Diego Torres va vendre més de cinc milions de còpies, va obtenir un
Grammy i en la gira de presentació va omplir 13 dies consecutius el Luna Park,
el popular recinte situat a Buenos Aires. Diego Antonio Torres va néixer a
Buenos Aires el 9 de març de 1971 i és fill de l'actriu i cantant argentina
Lolita Torres. Va començar com a actor i paral·lelament formava part del grup La Marca, de 1989 a 1991. Va debutar
l’any 1993 amb l'àlbum "Diego Torres". Per cert, el 3 de maig de 2003
va cantar "Color esperança" a Madrid en la trobada de la joventut
mundial amb el Papa Joan Pau II.
Gabinete Caligari – Camino Soria 1987
Aquest tema es el que donaba títol al seu LP
"Camino Soria", el primer treball per EMI editat l’any 1987 i que és
un dels que millor es van vendre del grup madrileny Gabinete Caligari que van
comptar amb la col·laboració als teclats d'Esteban Hirschfeld. Gabinete
Caligari era un tercet integrat per Jaime de Urrutia (Madrid, 21 de juny de
1958) que estudiava filologia semítica, a la veu i guitarra, Fernando
"Ferni" Presas (Madrid, 4 de novembre de 1957) (baix) i Eduardo
"Edi" Clavo (Madrid el 25 d'octubre de 1958) a la bateria i que
paral·lelament va crear el grup de tangos Malevaje. Jaime anteriorment havia
militat a Ejecutivos Agresivos i els seus companys, estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense de Madrid
a Ella i Los Neumáticos. Sorgeixen a Madrid l'any 1981 i es diu que van
començar influenciats per Eduardo Benavente de Paràlisis Permanente, un nom
mític del Madrid de la movida. Gravaven inicialment per al segell Tres Cipreses
que distribuïa i estava vinculat fins que va ser absorbit per DRO, en aquelles
èpoques el més important segell independent espanyol, propietat 
de Servando
Carvallar que anys més tard sería també obsorvit per una multinacional, deixant
de ser independent. En el paquet es va incloure Produccions Twins. Després de
desfer-se, els components de Gabinete Caligari van emprendre projectes
separats, encara que la millor carrera va ser la de Jaime Urrutia en solitari i
tampoc ha estat res de l'altre món, la veritat. En total van gravar 8 àlbums
d'estudi i diverses recopilacions. Sembla que la ruptura no va ser massa
amistosa i l'únic acte públic en el qual han participat els tres junts va ser
en la presentació, al març de 2004, del llibre "Gabinete Caligari. El lado
más chulo de la movida" que va escriure Jesús Rodríguez Lenin. Dins de la
movida madrilenya el rock més castís i cheli ens el van portar els tres nois de
Gabinete Caligari que en les seves cançons introduïen connotacions molt
folklòriques i un clar regust nacional, de fet al seu so se li denominava Rock
Torero. Per cert, fa pocs mesos he escoltat declaracions de Jaime Urrutia queixant-se
de les emissores de ràdio fórmula i de que no posaven els seus discos. Pel que
sembla no recorda com funcionen aquestes emissores i que si no es paga, les
cançons no sonen, cosa que quan eren Gabinete Caligari, era pràctica habitual de
la seva discogràfica i pel que ell no es queixava llavors, però que ara ha
d'haver-ho relegat a algun racó de la seva memòria.
Drupi – Sambario 1977
Drupi al que escoltarem al programa d’avui, és un
cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut aquí al país, malgrat
haver gravat un parell o tres de singles en castellà. Donç bé, us diré que
Drupi es una de les veus més “negres” del panorama musical italià. Estudiant la
seva carrera, possiblement les cançons més populars a Espanya siguin
"Bella bellíssima" i "Sambario", aquesta que sona ara a Un
Toc de Rock i que es va publicar en single l’any 1977 sent versionat també al
castellà, era la cara B del senzill. Aquí al pais el single va ser publicat per
Hispavox. El veritable nom de Drupi és Giampiero Anelli, però musicalment és
conegut sols com Drupi. Crec recordar, si bé no ho tinc massa clar 
que va
començar com a cantant del grup Le Calamite. Va néixer el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar
l’any 1970 i Drupi ha participat un grapat de vegades en el popular Festival de
San Remo, encara que quan millor es va classificar va ser l’any 1982 amb el
tema "Soli" que va quedar en tercera posición i l’any 1975 que va
guanyar amb “Due”. Drupi és una de les veus "negres" més importants
al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i l’any 2007 va
publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.
Duble Buble – Clava’t 1987
Deu anys més tard es va gravar aquesta cançó que
donava títol al segon disc del grup català Duble Buble, es va publicar l’any
1987. La lletra d'aquest tema és de l'escriptora Maria Jaén, però en el disc
trobem també textos de Quim Monzó i Ramon Barnils. A mi aquesta escriptora,
Maria Jaén, sempre m’ha fet gracia, sobre tot quan la vaig descubrir gracies a La Trinca que va fer servir el
títul del seu llibre més popular per un skets a la televisió, es tracta del
“Amorrada al piló” que crec va guanyar un premi de literatura erótica. Duble
Buble, aquesta banda mixta era d'Osona i "Clava't" va ser el millor LP
de la seva curta carrera discogràfica. Tan sols van gravar tres discos i un
recopilatori. Formaven Duble Buble: Mari
Martínez (veu), Ramón Ferrer (guitarra), Jaume Coromina "Met" (veu),
Lluïsa Latorre (teclats), Francesc Latorre (baix), Leonci Coromina
"Fonso" (bateria) i un jove Pep Poblet (saxòfon i clarinet) que te
una interesant carrera en solitari i a acompanyat a molts dels gran cantants i
músics 
catalans els darrers anys. Duble Buble es van crear a principis dels 80
i es van desfer l’any 1989, si bé en el 2007 van regrabar les seves cançons i
van tornar a la carretera, encara que no us podria dir si eren els mateixos
components. Duble Buble van ser un dels grups que a finals dels 80 van
participar en una gira anomenada "Música Viva" per petites sales
de Catalunya, patrocinada i
subvencionada per la
Generalitat, en un primerenc intent per promocionar el rock
fet en català, posiblemente un sistema millor que el actual que consisteix en
comprar les primeres trescentes copies de cada CD. A part dels Duble Buble també
hi eren Detectors, N’Gai N’Gai, Bocanegra, TR, Dioni Oliver, Grec, Octubre i
crec que em deixo algú.
Coses – Els nuvols 1978
Coses van ser una de les primeres bandes de rock
en català de la nostra història musical, van surgir amb la incipient democràcia
a sobre i paral·lament a la
Ona Laietana. Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló (a
la foto feta per Mario Prades) que posteriorment crearia un altre grup pioner
del rock en català TR i actualment forma part de Ton Rulló i la Pegebanda, si bé abans
havie militat a La
Rural. Recordo que al seu costat a Coses hi havia un bon
actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de
caràcter", però no aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt
habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3. En aquesta cançó ens parlen dels núvols,
formes etèries i volàtils que creen imatges en el cel contínuament i Coses es
pregunten “Com els déus poden ser tan cruels i fer que una cosa tan bella
desaparegui de seguida”. Aquesta gran cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock
a carrec del grup català Coses us la he tret de l'àlbum "Perquè no
s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 
1978. Coses ens parlen de
començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves formes volatils crean imatges plenes d’esperances que despareixen de seguida.
M'agrada el riff de guitarra, aquest punteix que marca el toc central de la
peça. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió)
a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós
(guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas
(guitarres i veu) i em sembla deixar-m'en algú. El productor d'aquest LP crec
recordar que era Joan Sirvent, però no estic segurs. La veritat és que conec a
Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb las
sevas creences. Vui recordar-vos també que Joan Reig en un dels seus projectes
paral·lels a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics
del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una
versió de Coses.
Teresa Parodi – Canción para Carito 2008
Una gran cantautora argentina, poc coneguda aquí
al pais, és Teresa Parodi a la qual escoltarem ara versionant un dels millors
temes de León Gieco que la va compondre al costat d'Antonio Tarragó Ros, el
pare del qual va ser denominat "El Rei del Chamamé", un estil musical
típic del folklore argentí. Aquest tema es trobava en un disc compartit amb
altres artistes en el què versionaven cançons del gran cantautor també argentí
León Gieco i que es va titular "Gieco querido! Cantando al León 2"
que es va publicar l'any 2008 i en el qual es van incloure també versions de
Luis Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia, Iván Noble, Andrés 
Calamaro, Fabiana Cantilo i uns quants
més. Teresa Parodi va néixer el 30 de desembre de 1947 a Corrientes i té en el
seu haver el Premi Konex de Platí al millor autor i compositor de la dècada que
va obtenir l'any 1999, el Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la
seva trajectòria professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses
ocasions Europa, havent actuat a Madrid, París i Brussel·les, també ha fet
gires per Estats Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a
Israel i Cuba. Ha compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragó Ros,
Mercedes Sosa, Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco, Julia
Zenko i Alejandro Lerner, entre molts altres.
Dúo Dinámico – Regálame una noche 1987
Aquí tenim ara a Un Toc de Rock una de les noves
cançons que es van incloure en el que va ser el disc de retorn del Dúo
Dinámico, va ser l’any 1987. Clar que la discogràfica no acabava de créure amb
ells i els va forçà a incloure remixes i antics èxits, es tractava de
asegurarse el “Tirón” i l'àlbum es va titular "Guateque". Aquesta és una gran peça, la veritat es que es tracte de
tot un “Peaso canción”. Els catalans Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo, com s’els
coneix popularmente dins del món de la música, son dos artistes que van canviar
els conceptes musicals de la joventut dels seixanta i van crear escola musical.
Avui el Dúo Dinámico son una referencia, una pàgina d’or dins del pop espanyol.
Per cert que el 21 de setembre de 2007 
es va estrenà al Teatro Nuevo Apolo de
Madrid el musical "Quisiera ser" amb una banda sonora basada en 24
èxits del Dúo Dinámico. La primera actuació davant del públic la van realitzar
al programa "La comarca nos visita" de Ràdio Barcelona. Però això no
és realment cert ja que ells havien actuat en les festes que és celebraven a
l'empresa on treballaven com a enginyers tècnics, la fàbrica de motors Elizalde
i abans tanbé havien actuat al Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona,
fent jams amb músics rellevants del món del jazz com Ricard Roda o Tete
Montoliu. Tornem a la ràdio, en aquest moment es deien The Dinamic Boys, però
el presentador Enrique Fernández, va dir no saber anglès i els va presentar com
Dúo Dinámico. Aixó consta inclus a la pàgina web del Dúo Dinámico, si bé el net
d’Enrique Fernández em deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i
tot una mica de francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van
acceptar el nom, des de aquell día el Dúo Dinámico van entrar a formar part de
la història de la nostra música.
Sting – Fragilidad 1988
Avui escoltarem a Un Toc de Rock a Sting cantant
en castellà aquest gran tema que és va titular "Fragilidad". Gordon
Matthew Thomas Sumner es conegut com Sting i va néixer el 2 d'octubre de 1951.
Va formar part del mític grup Police com a baixista, cantant i compositor i
posseeix una important carrera en solitari, encara que periòdicament el cantant
reversiona els vells èxits de Police. A Sting el vem descobrir realment en la
seva faceta d'actor quan va participà en la pel·lícula
"Quadrophenia", una història de rockers i mods amb música de The Who.
La veritat és que com a actor ha treballat en molts films, encara que jo em
quedo amb "Stormy Monday" de 1988 i "Dune" que es de
ciencia ficció, al costat us he possat una foto d'ella i per cert, Sting feia de dolent. Aquest tema que
compartim ara es trobava en el Mini-LP "Nada como el Sol" de l’any
1988 i que era la versió castellà / portuguesa força reduïda del LP "... 
Nothing like the Sun" editat per Sting l'any abans. L'acompanyen als cors
Dolette McDonald, Janice Pendarvis, Renee Geyer i Vesta Williams, a la bateria
es troben Andy Newmark, Manu Katcha i Kenwood Dennard, comptant amb Kenny
Kirkland als pianos, Mino Cinelu a la percussió i sintetitzadors, Eric Clapton,
Fareed Haque, Mark Knopfler, Hiram Bullock i el propi Sting a les guitarres,
Mark Egan al baix i la Gil
Evans And His Orchestra. Per cert, Sting ha estat l’artista
que ha obert la nova etapa del Bataclan, a París, un anys després dels
atemptats.
Dyango – La Mare 1977
L'any 1977 el segell EMI-Odeon va publicar un
single de Dyango en el qual trobàvem aquesta cançó, un tema tradicional de la
música catalana, una cançó de bressol que a mi em cantava quan era un infant la
meva tieta Rosita, una dona soltera que vivia amb els meus pares, la meva
germana, un germà també solter, el tiet Joan i jo. El meu fill Ramon el més
gran dels dos, em va dir que a ell se la cantava la meva mare i crec que és un
bon moment per compartir-la a Un Toc de Rock ja que crec forma part de la
infància de molts dels nostres oïdors i oidoras, d'ells i del seus pares i
avis... també estic convençut que molts, jo el primer, escoltant-la sentirem
que alguna cosa es mou en el fons del nostre pit, allà on es troba el cor.
Dyango va tornar a incloure-la en el seu àlbum “Quan l'amor és tan gran” que va
editar al 1997, 20 anys més tard. Dyango i jo fa molts anys que ens coneixem,
el seu veritable nom és José Gómez Romero, 
nascut a Barcelona el 5 de març de
1940 i després de cursar estudi en el Conservatori es va fer trompetista,
encara que per pura casualitat, igual que li va succeir al Moncho, va acabar
cantant i demostrant la seva extraordinària veu, plena de dolçor, però també
potents tessitures vocals. La foto del blog ens la vam fer una nit, despres
d'un concert que Dyango va realitzar a Las Pèrgoles de Riudoms i tots dos ens
descollonavem amb el presentador del espectacle que era un cosí llunyà seu que
va sortir a l'escenari amb un pet impressionant i el mateix Dyango va haver de
treure’l d'allà i manar que marxés al seu propi camerí per dormir la mona.
L’altre està feta al Divertipark, a Cambrils.
Dyango al Duvertipark de Cambrils, va ser un concert produït per mi (foto Mario Prades)
Ana Belén – Lia 1989
Una matinada José María Cano es va presentar al
xalet a la serra d'Ana Belén i Víctor Manuel, al soterrani tenen un estudi de
gravació i Víctor estava treballant amb dues cançons escrites pel ex component
de Mecano i que Ana Belén anava a incloure en el seu nou treball discogràfic. José
María portava unes copes de més. Sense donar-lis cap explicació els va reclamar
les seves cançons i a canvi els va lliurar una altra que acabava de compondre,
pel que sembla havia patit un desenganyar amorós. Quan Víctor Manuel va veure
la cançó va acceptar el canvi encantat i l'endemà es va posar a treballar-hi.
Es tractava de "Lia", el tema que escoltarem ara a per concloure Un
Toc de Rock, és una de les cançons més precioses en la carrera d'Ana Belén i
que es va incloure a l'àlbum “Rosa de 
amor y fuego”, publicat l’any 1989. El
disc es va presentar oficialment al Teatro Español de Madrid, amb un espectacle
que va estar deu dies en cartell, va ser
dirigit per Miguel Narros i el vestuari va ser dissenyat per Jesús del Pozo. En
total Ana Belén ha gravat 21 o 22 àlbums d'estudi, 6 recopilatoris i alguns en
directe, a més d'uns quants discos conjuntament amb altres artistes com “El
gusto es nuestro” o “Mucho más que dos”, així com quatre o cinc bandes sonores. El seu veritable nom és María del
Pilar Cuesta Acosta i la cantant, actriu i directora va néixer a Madrid el 27
de maig de 1951. Curiosament crec que es va donar a conèixer al presentar-se en un
concurs de joves talents de televisió espanyola “Salto a la Fama”, on va actuar amb el
seu veritable nom quedant en segona posició la guanyadora va ser una noia que
es deie Mimo i que va grabar quatre discos petits. El debut d’Ana Belén va ser
al cinema amb la pel·lícula “Zampo y yo”.
La frase d'avui la va dir Carlos Paya germà de
l'opositor cubà Osvaldo Payá
"Si un jerarca de l'actual règim cubà és fes
càrrec de la gestió del desert, en sis mesos
es quedarien sense sorra”
càrrec de la gestió del desert, en sis mesos
es quedarien sense sorra”
Acaba Un Toc de Rock per avui, però us quedeu en
companyía de totes aquelles emissores per les que sorto a les ones dues
vegades cada setmana o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc
Mario Prades i ara em toca baixar de nou la barraqueta, ens retrobem de nou en
el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario