Jo que soc un gran aficionat al cinema i sobre
tot al de ficció, com si el programa d’avui fos part de la banda sonora d’una
vella pel·lícula de terror, començaré amb un Home Llop com el que sortie a “La Maldición de la Bestia”, primer film de
Paul Naschy i que va dirigir el meu “sogre” el director de cinema, català,
Miquel Iglesias Bonns (a la foto). Es clar que aquest Home Llop que la veritat, no fa molta
po, ens arrivarà ballugan el “body” i ens el portaran un duet que van ser els
reis del techno-pop a Espanya, es tracta de Azul y Negro. També comptarem a Un
Toc de Rock amb Vídeo, Olé Olé, Puma Rai Tape Diana, RH+, La Puta i la Ramoneta, Ramóncín,
Pasión Vega, la Mondragón,
Sopa de Cabra i un tema de la gira “El gusto es nuestro 20 años” que han
realitzat aquest estiu Ana Belén, Miguel Ríos, Serrat i Víctor Manuel i que
s'ha plasmat en un doble CD. Per tant em poso en marxa des de totes les
emissores per les que ens escoltes o internet, si t’el descarregues del blog,
el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i obro la barraqueta un altre vegada.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Azul y Negro – El hombre lobo 1984
Començaré Un Toc de Rock escoltant al duet Azul y
Negro que van ser uns innovadors per al seu temps, precursor de la música
electrònica espanyola, el techno-pop i pioners en la implantació de novetats
tecnològiques i musicals. La seva música es basa en la barreja de
sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders, seqüenciadors i instruments
acústics, sobre una base preferentment ballable. La veu era tractada com un
instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant el vocoder. Inicialment
van ser Carlos Garcia Vaso i Joaquín Montoya i eren de Cartagena. Azul y Negro
va ser el primer grup espanyol que va editar un àlbum en format CD, era el
titulat "Suspense", del 1984, amb producció de Julián Ruiz i en el
què es trobava aquest tema que escoltem ara i que es va publicar en single i
maxi-single que és la versió que escoltem ara. És clar que d’aquell CD només es
van editar 200 còpies, la resta van ser vinils i és que a Espanya gairebé ningú
comptava amb un reproductor de CD, ni tan sols els components del duet
disposaven d'un. El primer que jo vaig tindre va ser l'any 1987 i va
portar-m'el un 
cunyat meu de San Francisco. Una altra innovació de Azul y Negro
és que són els primers artistas espanyols que han gravat un CD amb el sistema
surround DTS 5.1. Es va titular "ISS" i es va editar l’any 2003.
Aquest mateix sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per altres artistes,
entre ells Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació d'aquest treball es va
editar l'1 de març de 2007 el primer segell de correu de curs legal fabricat
per la Fàbrica
Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un
artista espanyol. Van començar a funcionar l’any 1981 i van aconseguir,
bàsicament en la dècada dels 80, dos Discos d'Or. Van gravar tres
sintonies de la Volta
Ciclista a Espanya. Destacant la de 1982 amb el tema "Me
estoy volviendo loco". L’any 1993 Joaquín Montoya va deixar el grup i
Carlos Vaso va seguir amb altres companys i en l'actualitat ell sol.
Vídeo – La noche no es para mí 1982
Dins dels grups que es van englobar en la
"movida valenciana", amb un estil molt new romantic i tecno-pop, cal
destacar a Vídeo que semblaven disposats a menjar-se el món i conquerir el
mercat espanyol, sobretot gràcies a l'èxit que van obtenir amb aquest tema que
escoltarem ara i que va ser el seu gran èxit comercial. Es va publicar en
single l'any 1982, editat pel segell Zafiro i amb producció de Tino Casal,
arribant a vendre cent mil còpies i s'havia extret del seu àlbum
“Videoterapia”. L'any 1983 la cançó, escrita per Carlos Solis, component del
grup, es va reeditar en versió maxi.single, però finalment tot va quedar en res,
encara que van arribar a publicar quatre àlbums, l'últim al 1989 i es van
dissoldre. Inicialment Vídeo l'integraven Carlos Solís (baix), Vicente Chust
(guitarra), José 
Manuel Moles (guitarra), Pochi Balanzá (bateria), Pepa
Villalba (cantant) i Sissi Álvarez-Osorio (teclista i cors) que era d'origen
austríac i va arribar a considerar-s’els una alternativa a Mecano i Olé, Olé.
Van tornar l’any 2011 i van publicar un nou disc titulat “Dosmilonce”, però
només quedaven José Manuel Moles i Vicente Chust de la primitiva formació i la
nova cantant era una noia anomenada Nita Songs. Per cert, el bateria Pochi
Balanzá va ser un dels primers músics espanyols que va unir en el seu
instrument elements acústics i electrònics, sumant a la batería acústica caixes
de ritme i altres aparells electrònics.
Olé, Olé – No controles 1983
Ara anem a escoltar als Olé Olé dels seus
principis amb aquest tema que va ser el més reeixit d’aquella època amb Vicky
Larraz com a cantant. Vicky, de nom complert Victoria López Muñoz de Arce
Larraz i nascuda a Madrid el 26 d’agost del 1962, posaria la veu en els dos
primers discos del grup. Aquest tema va ser una composició de Nacho Cano que en
aquella època militava a Mecano i es va incloure en l'àlbum de debut d'Olé Olé
que es va titular precisament "Olé Olé", el LP va superar les 100.000
còpies venudes a Espanya. La cançó es va editar l'any 1983 com a cara A d'un
single i de fet abans de treure l'àlbum ja s'havien publicat dos singles,
l'altre va ser el tema “Dame”. El disc va ser reeditat en versió CD l'any 2000
incloent quatre o cinc cançons extres. Olé Olé es van crear l'any 1980 i va ser
una idea del productor Javier Álvarez que pretenia treure un grup èmul de
Mecano i va unir a Luis Carlos Esteban, que procedia del grup Trastos, Emilio Estecha
del grup Plàstic, el bateria Juan Tarodo, la cantant Vicky Larraz i el teclista
argentí 
Gustavo Montesano que realment es convertiria en el líder i que al seu
país havia format part del grup de rock Crucis. S'han realitzat diverses
versions interessants de la cançó, entre elles una a càrrec de la banda
mexicana Flans i una altra de Cafè Tacvba, sense oblidar els alemanys Stereo
Total, crec que fins Marta Sánchez l'ha gravat en pla disc, i hi ha una altra
que va fer Edurne, què una vegada ens va representar a Eurovisió. Us explicaré
una curiositat, un dia en una entrevista li van preguntar a Nacho Cano quina
era la cançó que en la seva carrera li havia reportat més beneficis i va
confessar que va ser "No controles", més que cap de les que va
compondre i va gravar amb Mecano. Per cert, Olé, Olé han tornat fa poc, amb la Vicky Larraz com a cantant i sense el bateria Juan Tarodo que va morir a Madrid el 3 de maig del 2013 a causa d'una leucemia.
Puma Rai Tape Diana – Establiment de trucada 2016
Durant el passat mes d'octubre els alemanys
Kraftwerk van realitzar 8 concerts al Museu Guggenheim de Bilbao. Com a
homenatge a una de les més importants bandes de la música electrònica mundial,
es van realitzar un seguit d'actuacions en un programa de ràdio de grups
nacionals que interpretaven cançons de Kraftwerk. Un dels grups que van
participar van ser els barcelonins Puma Rai Tape Diana que van versionar el
tema “The Telephone Call”, una cançó que els alemanys havien inclòs en l'àlbum
"Electric Café" de 1986, encara que crec que quan es va reeditar
l'any 2009 el van titular "Techno Pop". Aquest és el tema que
compartirem ara a Un Toc de Rock ja que ells van tenir el detall de enviar-me
un correu electrònic informant de tot i fent-me arribar el vídeo de la cançó.
Puma Rai Tape Diana són un duet format per la cantautora Carola Llonch i el
realitzador audiovisual i activista cultural Vicenç Ferreres de Plans Films i
aquest ha estat el seu primer vídeo-clip. El duet es van crear especialmente
per participar en el event dedicat als Kraftwerk, esperem que ara hi hagi
continuitat. 
La
Puta i la Ramoneta – El trineu
(pendent avall) 2016
El grup català La Puta i la Ramoneta han tret aquest tema en el qual
col·labora Daniel Higiénico, extret del seu nou treball discogràfic “Procés
Prostituent”, el seu tercer disc i que ha editat el segell Temps Record el 27
de juny d'aquest 2016 i del que anteriorment s'havia tret en single “Ara
mateix”. El grup La Puta
i la Ramoneta
va crear-se l'any 2009 al Vallès i està liderat pel cantant Oriol Ambròs que
havia estat membre de Cucs de Cementiri, al costat d'Enric Costa (bateria), Jep
Duran (baix i cors) i alguns músics més, encara que es van produir canvis i al
2010 van incorporar-se el guitarrista Isaac Bosch i el teclista Jonathan 
Sánchez, tot i que aquest últim els va deixar l'any següent i entra Eduard
Corbera, per el nou disc el baixista ha estat Daniel Bolsa. Entre març i maig
del 2012, els nois de La Puta
i la Ramoneta
van realitzar el seu primer enregistrament d'estudi que es va titular
genèricament "Rock de degeneració espontània" al que va seguir l’any
2014 “Prunografia", del que ja hem compartit alguna peça a Un Toc de Rock.
RH+ - Junto al mar 1984
Tornarem ara als anys vuitanta i tal com us vaig
prometre fa algunes setmanes, escoltarem en Un Toc de Rock a RH +, una bona
banda de curta carrera professional. El segon i últim disc de RH+ es va titular
"Multivisión", va ser editat per el segell Polygram i d’aquest àlbum
us he extret el gran tema que escoltem ara al programa i que a mi em porta
sempre bons records, entre altres coses per que era la sintonia d’entrada d'un
programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio
Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia
"Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixer
al no poder el seu líder, el guitarrista Javier Vargas, atendre els seus
treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat
també amb Banana, Pasarela, Comando 
Rock i La Orquesta Mondragón.
Així mateix trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir
en aquella època Nacho Reyno i després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment
ja havia militat amb Clavel i Jazmín, amb Paco Clavel. A RH+ també hi eren
Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart
membre que era Tito Herrero front de la bateria i que abans havia tocat amb els
Conexión, un dels millors grups de soul español de tots els temps, liderats per
Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band,
una banda histórica del R & B al pais.
Ramoncín – 10 segundos 2011
Aquest tema estava inclòs en el que fins ara és
l'últim àlbum de Ramoncín, publicat el 6 de setembre del 2011 i titulat “Cuando
el diablo canta”. Són temes nous composats pel mateix Ramón i es va gravar en
els Estudis Cata de Madrid entre març i maig de 2010. Els músics que intervenen
en la gravació són Ramón a la veu, harmònica, guitarra, percussió i cors, al
costat de Óscar Castelló (guitarra, slide, cors), Paco Avilés (guitarra, baix i
cors), Manuel Silva (guitarra, dobro i cors), David Castelló (bateria i
percussió), Juan Carlos Álvarez (baix), José Miguel Sastrón (piano i teclats),
Charley Gonzalbo (violí), Lucía Caramés, Cuqui Lucas, Ainhoa Martínez, Lucrecia
Llamas, Manolo Galones i Paco Calvo (cors) i les col·laboracions de Nacho de
Lucas (piano elèctric), Paco Ibáñez (trompeta) i Gabriel Abril (guitarra i
mandolina). Ramón va ser membre de la junta directiva de la Societat General
d'Autors i Editors, el SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria,
però després 
va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort.
Finalment i després de haver passat per els jutjats per tot el merder del SGAE,
va ser declarat inocente de tots els carrecs contra ell. Ramoncín també va ser
un opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el fet que el programa es
dedicava a crear cantants d'orquestres, com jo també he dit sempre, però
posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a
Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt, crec que està molt lluny de la
imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit" dels seus inicis i que és
un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una
entrevista vam parlar dels seus començaments i em va explicar que havia
treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li a
una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra història. Per cert,
deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no pasin els
anys. José Ramón Julio Márquez Martínez compositor, músic, tertulià i escriptor,
va néixer a Madrid el 24 de novembre de 1955.
Ana Belén, Miguel Ríos, Serrat y Víctor Manuel – La Puerta de Alcalá 2016
Després de 20 anys de la memorable gira “El gusto
es nuestro” que van realitzar Ana Belén, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat i Víctor
Manuel, amb més de 500.000 espectadors en 33 concerts, entre ells Tarragona,
aquest any els ha tornat a picar el cuquet i han realitzat una mena de segona
part, encara que amb molts menys concerts que també s'ha registrat en disc. Han
comptat amb una banda de luxe integrada per Ricard Miralles i David San José
als pianos, l'amic Josep Más 'Kitflus' als teclats, Javi Sainz al baix, José
Nortes, Osvi Grecco i David Palau s'han encarregat de les guitarres, Vicente
Climent darrere de la bateria mentre que de les percussions s'ha encarregat
Amado Zulueta, Santi Ibarretxe al saxo i flauta, 
Patxi Urchegui a la trompeta,
Roberto Bazán al trombó i fent cors es troben Marcela Ferrari i Ondina
Maldonado. El doble àlbum, del que us he extret aquesta versió de “La Puerta de Alcalá”,
interpretada pels quatre junts i que és una composició de Luis Mendo i Bernardo
Fuster, components de Suburbano que Ana Belén va gravar originalment l'any
1985, s'ha titulat genèricament “El gusto es nuestro 20 años” i s'ha publicat
el 21 d'octubre passat. Aquesta gira i el disc, també ha representat la tornada
als escenaris de Miguel Ríos d'ençà que es va retirar, encara que ignoro si hi
haurà continuïtat i el rocker granadí seguirà fent concerts i gravant nous
discos a partir d'ara.
Han passat vint anys entre un fotografia i l'altre
Sopa de Cabra – El boig de la ciutat 1989
Aquest tema, amb una interessant lletra que
compartirem ara a Un Toc de Rock, escrita per Gerard Quintana i amb música de
Josep Thió, us les he extret de l'àlbum "Sopa de Cabra" que la banda
gironina va editar al 1989 a
través del segell Salseta discos i que després va ser recuperat en el seu àlbum
en directe “Ben Endins”, del 1991. Pe cert, en el disc “Podré Tornar Enrere. El
Tribut a Sopa de Cabra”, aquesta cançó està interpretada per Pedro Javier
Hermosilla. El grup Sopa de Cabra van
tornar als estudis de gravació i el 6 de novembre del 2015 es va publicar un
nou àlbum al que la cançó "Cercles" li donava títul i que també va
estar el single de presentació. Totes les cançons de l’àlbum van ser composades
per Josep Thió, amb lletres de Gerard Quintana. Han passat 15 anys des de que
van gravar cançóns noves en estudi, va ser al 
disc “Plou i fa sol” que va
publicar Música Global l’any 2001. La nova etapa que va iniciar Sopa de Cabra
al maig passat amb una sèrie de concerts, compta amb la formació original del
grup que es va crear a Girona l'any 1986, amb l’absència del guitarrista Joan
"Ninyín" Cardona que va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de
fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959.
Ara trobem al cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el
baixista Cuco Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des de
1996, el bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que s'uneix definitivament
a Sopa de Cabra.
La Orquesta Mondragón
– Blowin’ n the Wind 2006
L'any 2006 es va editar un disc recopilatori de
l'Orquestra Mondragón titulat "¡Viva Mondragón!", amb algunes cançons
inédites, del que us he extret aquesta versió, molt a l'estil Gurruchaga,
d'aquest clàssic de Bob Dylan que ens segueix explicant tot i els anys
transcorreguts que "la resposta encara està en el vent". En l’àlbum i
a més de temes ja clàssics del repertori de l'Orquestra Mondragón, també es van
incloure altres versions, entre elles cal destacar "Johnny cogió su
fusil", "Stand By Me" i "Just A Gigolo". L'Orquestra
Mondragón es va formar a Sant Sebastià, l'any 1976 i està liderada per Javier
Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que
valent-se únicament de la mímica
convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Per cert, els 
germa de Popotxo
era batería d’un grup mític dels anys seixanta, Los Ágaros. La Orquesta Mondragón
són una de les primeres bandes espanyoles o possiblement la primera, a realitzar
autèntiques performans a l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam
The Sham & The Pharaohs o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón que escoltem
avui a Un Toc de Rock, han passat moltíssims músics al llarg dels anys,
destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Ángel
Celada, Ray Gómez i molts més, en total per l'Orquestra Mondragón han pasat 24
músics.
Pasión Vega – María se bebe las calles 2003
La cantant madrilenya Pasión Vega, amb la que
avui conclourem Un Toc de Rock, nascuda el 23 d'abril del 1976 a Madrid, encara que
criada a Màlaga i de veritable nom Ana María Álias Vega, va gravar aquesta bona
cançó que es un crit en contra de la violencia de génere i els maltractaments
vers la dona. Es va incloure en el disc compilatori “Carácter Latino” de l’any
2003, si bé ja l’havia gravat abans i també hi era a la banda sonora de la
serie “Obsesión” i altres àlbums compilatoris com “New Woman”, “Damas &
Reinas”, etc. Una cosa cal destacar quan
parlem profesionalment de Pasión Vega i és que sempre ha sabut envoltar-se de
bons músics col·laboradors, entre ells cal destacar el recordat Josep Maria
Bardagí, Josep Más "Kitflus", Ricard Miralles, Miguel Ángel Collado
que va ser 
teclista amb Santa, Víctor Merlo, Pere Bardagí, així com els
productors Pancho Varona, José A. Romero i Antonio García de Diego. Els seus
inicis van ser molt en la línia de la vella escola ja que la xicota es va
dedicar a partir de l’any 1992,
a presentar-se a tots els concursos que s'organitzavan i
va guanyar uns quants abans de començar a gravar, cosa que va fer amb l'àlbum
"Un toque de distinción" de l’any 1996. El 16 de novembre de 2007
Pasión Vega va realitzar un concert conjunt amb Mònica Molina al Palau dels
Esports de Santander, titulat "Pasión con Mónica", en el què les dues
cantants interpretaven temes dels seus últims treballs fins aquell moment,
cantant a duet "La gata bajo la lluvia", l'èxit de Rocío Durcal que
hem escoltat al programa va unes quantes temporades, un dia d’aquest us la
recupero.
La frase per avui és d'Ellen Lee DeGeneres,
comediant, actriu i presentadora de televisió nord-americana, guanyadora de
diversos premis Emmy que va manifestar
"Descobreix la veritat, viu aquesta veritat
i tota la resta arribarà”
i tota la resta arribarà”
Ara conclou Un Toc de Rock, però us deixo en
companyía de les emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada
setmana o bé per internet, si us descarregeu el programa del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades
i baixo la barraqueta, ens retrobarem de nou en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario