Aquest recorregut que fem dues vegades per
setmana per la Història
musical dels últims cent anys, a través d'Un Toc de Rock, comptarà avui amb
Leadbelly, un home que es va fer popular amb les seves cançons quan era a la
presó complint 20 anys de condemna, però també tindrem a la Creedence Clearwater
Revival, The Sorrows, Kingfish, Stray Cats, The Brian Setzer Orchestra, The
Tractors, Allen Tousaint, The Peddlers, Peter White, Billie Holiday amb Louis
Armstrong, Billy Paul, Otis Redding i acabarem amb Billy Joel i el seu “Piano
man”. Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge a l'ahir que està amb tu des
de totes les emissores per les que ens escoltes o via internet, cas de que t’el
descarreguis del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores
que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara obro de nou la barraqueta dient alló
de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Leadbelly – Cotton fields
Començarem el programa d'avui amb un tema que
forma part de la història de la música del passat segle, es tracta del
"Cottonfields", “Camps de cotó” que va ser un dels grans èxits
comercials de la
Creedence Clearwater Revival que la van gravar en el seu
àlbum "Willy and the Poor Boys” que era del 1969 i als que també
escoltarem després, però va ser escrita per Huddie Ledbetter, cantant,
acordionista i guitarra d'un incipient blues amb reminiscències de country i
folk, al qual es coneixia artísticament com Leadbelly i que va ser el primer a
gravar-la a principi dels anys 40 del passat segle. Leadbelly va néixer en una
plantació propera a Mooringsport, una població de l'estat de Louisiana, el 21
de gener de 1888, però als cinc anys es va traslladar a Leigh, Texas. Allà el
seu oncle li va regalar el seu primer instrument, un acordió, i li va ensenyar
a tocar la guitarra de 12 cordes i l'harmònica. Podem dir que des que va
iniciar la seva carrera artística es va veure immers en conflictes, bàsicament
de caràcter passional, penseu que als vint anys ja havia tingut almenys dos
fills i ell mateix va declarar que en la seva joventut s'havia arribat a ficar
al llit amb vuit o deu dones per nit, així que mentre guanyava reputació com a
músic, es va començar a convertir en un conegut delinqüent al sud dels Estats
Units, fins al punt que passaria diverses etapes tancat en presons de Texas i
Louisiana. Leadbelly es trobava en una presó de Texas complint 20 anys de
condemna per assassinat quan el van descobrir els folkloristes John i Alan
Lomax que foren allà amb la intenció de 
gravar música folk negra per la Llibreria del Congrés i
amb un rudimentari equip de gravació portàtil es va registrar una de les seves
millors cançons "Goodnight, Irene". Quan va ser indultat pel
governador, va començar la seva veritable carrera professional. Es calcula que
Leadbelly va gravar més de dues-centes peces fins al 1942. Va realitzar moltes
actuacions al costat d'artistes folk com Pete Seeger, Sony Terry, Woody Guthrie
i Josh White. L'any 1949 va fer una gira per França, i va ser el primer artista
del seu estil que va donar un concert a Europa. No obstant això, abans d'acabar
la gira, va caure malalt i se li va diagnosticar ELA (esclerosi lateral
amiotròfica). Va haver de suspendre la gira i va tornar als Estats Units,
morint a Nova York el 6 de desembre de 1949, als 61 anys. Existeixen versions
folk de la cançó que escoltem ara i entre elles destaca la de Odetta &
Larry, del 1954. Vull fer constar que un any abans que la gravés la CCR ho van fer The Beach Boys
en una versió molt més poppi i he de reconèixer que les vendes van ser molt
superiors a les de la
Creedence, però la veritat és que jo em quedo amb la versió
del grup de John Fogerty, tot i que també la van enregistrar els Highwaymen al
1961, Elton John, The Pogues, Johnny Cash, Esther Ofarim i un munt més de gent,
també hi ha una bona versió en espanyol a carrec del grup mexicà Los Apson.
Creedence Clearwater Revival – Who’ll stop the
rain 1970
La Creedence Clearwater
Revival, de la que he parlat abans, va ser una de les millors bandes de country
rock de la història, tot i que als Estats Units els van englobar dins d'un
estil anomenat swamp rock. Estaven liderats per el guitarra, pianista, saxo i
compositor John Fogerty, el seu germà el guitarra Tom Fogerty que va morir el 6
de setembre del 1990, el baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford. La Creedence Clearwater
Revival, coneguts com CCR es va crear l’any 1967 i van funcionar fins el 1972,
escrivint pàgines d'or dins de la història de la música, tot i que ja portaven
anys treballant, inicialment es va anomenar The Blue Velvets, però quan l'any
1965 van signar contracte amb el segell Fantasy Records van canviar a The
Golliwogs i posteriormenet al seu nom definitiu. La CCR es va crear a El Cerrito,
a Califòrnia. Finalment la
Creedence va ser inclosa en el Rock'n'roll Hall of Fame l’any
1993, però no va ser perquè tardaran a reconèixer la seva tasca, es que has de
portar 25 anys dins del mon de la música per poder ser inclòs en el Saló de la
fama del Rock. "Suzie Q" va ser el primer single de la CCR i també el primer a 
classificar-se en llistes arribant al lloc 11 i convertint-se en l'únic èxit
del grup no composat per John Fogerty, tot i que han gravat unes quantes
versions al llag de la seva carrera, entre elles “Midnight express” o
“Cottonfields”. El tema que escoltem avui avui a Un Toc de Rock “Qué pot parar
la plutga?”, si va ser escrit per John Fogerty i es va gravar en els Wally
Heider's Studios de Sant Francisco, a finals de l’any 1969, la cançó es va
incloure en el seu LP "Cosmo's Factory" editat el 25 de juliol de
1970, aconseguint el primer lloc en les llistes del Billboard. Per cert que una
vegada deixada la banda i al començar en solitari, John Fogerty es va trobar
que durant molts anys no va poder regravar cançons de la CCR, ni tan sols tocar-les en
directe, tot i ser ell el compositor. Va haver de recórra als tribunals i no fa
masses anys que van fallar a favor seu. Per cert, hi ha una bona versió
d’aquesta cançó gravada per el grup espanyol The Privados que van incluiré en
el seu disc en directe “12 canciones desnudas más una”, publicat l’any 1994.
The Sorrows – Take a heart 1965
El segell Hispavox va publicar l'any 1965 a Espanya un EP del
grup britànic The Sorrows en el qual es va incloure aquest tema i com solia ser
habitual, a la portada, els títols de les cançons es van traduir i aquest tema
va passar a ser “Toma un corazón”. Originalment el disc havia estat editat pel
segell Pye Piccadilly Records. The Sorrows es van crear al 1963 a Coventry,
Warwickshire, dins de l'estètica mod i van marxar-se a Alemanya per realitzar
una gira, pràctica habitual en els grups britànics de l'època, de fet ho van
fer fins els Beatles. Quan van tornar els va agafar per banda el productor John
Schroeder i amb ell van començar a gravar. El seu primer disc va ser una versió
del “Smoke Gets in Your Eyes” de The Platters. Inicialmene eren Don Fardon
(cantant), Pip Whitcher (guitarra solista i cors), Terry Juckes (guitarra i
cors), Phil Packham (baix) i Bruce Finley (bateria), aquesta és la formació que
va intervenir en l'enregistrament 
d'aquest tema, encara que posteriorment es
van produir canvis i per The Sorrows van passar també Roger Lomas (guitarra
solista), Chuck Fryers (guitarra i cantant), Chris Smith (cantant i organista),
Nigel Lomas ( bateria i cors), Marcus Webb (guitarra), Brian Wilkins (guitarra,
harmònica i cors) i Mark Mortimer (baix). Don Fardon, de veritable nom Donald
Arthur Maughn, posteriorment va tenir una interessant carrera en solitari
aconseguint l'èxit gràcies a la seva versió del tema "Indian
Reservation". El grup es va separar l'any 1969, encara que van tornar a
reunir-se al 2011 i crec que segueixen en actiu, liderats per Don Fardon. 
Kingfish – School days 1985 / 1991
Escoltarem ara al programa d’avui d’Un Toc de
Rock a Kingfish, una bona banda de rock nord-americana liderada pel cantant i
guitarrista Matthew Kelly, pràcticament desconeguda a Espanya, tot i que l’any
1994 el segell Arcade, penso que va ser, va editar al país un dels seus àlbums
"Kingfish", el quart que treient, un disc que va estar produït per
Matt Kelly i originalment va publicar el segell nord-americà Relix Records
l'any 1985 i es va reeditar en versió CD ja al 1991. Es tractava de grabacions
realitzades entre 1973 i 1980, d’ell us he extret aquest tema, una versió del
clàssic de Chuck Berry, el cantant i baix és Dave Tobert (a la foto) i els
guitarres Matt Kelly, Bob Weir que havia estat component dels mítics Grateful
Dead i més tard tocaria amb la
Steve Miller Band i Robbie Hoddinott, juntament el bateria
Chris Herold. Kingfish es van crear
l'any 1973 a
la zona de la badia de Sant Francisco, a la costa oest, però no van gravar el
seu primer àlbum fins al 1981. Mick Ward, un dels membres fundadors del grup,
va morir en un accident i va ser substituït pel teclista Barry Flast. El
cantant i baixista Dave Torbert també va morir, el 7 de decembre de 1982. La
veritat és que per una raó o una altra, la banda ha sofert molts canvis en la
formació, tot i que encara segueixen en actiu, pel grup Kingfish han passat més
de trenta músics, entre ells el guitarrista Danny DeGennaro que va morir el 28
de decembre del 2011. En les cançons d’aquest àlbum van comptar amb bones
col·laboracions, entre elles un dels fundadors Mick Ward, al costat de John Lee
Hooker, Michael Bloomfield, Michael O'Neill, Patti Cathcart, Dave Perper, Fred
Campbell, Garth Webber, Barry Frost i em sembla que em deixo algun. En total
Kingfish ha publicat 13 àlbums, l'últim “I Hear You Knockin'”, l’any 2004.
Stray Cats – Rock this town 1981
La banda de rockabilly The Stray Cats es van
formar l’any 1979 i inicialment es van fer dir The Tomcats i amb aquest nom van
treure un àlbum sense rellevancia i en el que originalment es va incloue
aquesta cançó que després van regravar de nou. Integraven el tercet el guitarra
i cantant Brian Setzer (Nova York, 10 d'abril de 1959) que era el líder del
grup, al contrabaix Lee Rocker (3 d'agost de 1961) de veritable nom Leon
Drucker i Slim Jim Phantom (20 de març de 1960) que es deia en realitat James
McDonnell, a la bateria. Tot i ser nord americans i fer rockabilly, van haver
de marxar-se cap a Anglaterra i allí van funcionar molt bé, desfent-se l’any 
1993. Stray Cats van ser un dels pilars en el que es va recolzar el resurgiment
del moviment a Europa. El seu disc de debut es va publicar l’any 1981 i portava
el nom del grup per títol genèric "The Stray Cats", un dels hits
extret d’aquest disc va ser el tema que escoltem avui a Un Toc de Rock i que
com us deia, ja havien inclos en el seu disc com The Tomcats. Després de
desfer-se, Brian Setzer va crear The Brian Setzer Orchestra, una Big Band amb
la que es dedicava a fer R & B amb molta canya i als que escoltatem aquí al
programa ara mateix. A mitjans de la primera dècada del nou segle els Stray
Cats van tornar a reunir-se per realitzar una gira, però alló no va tindre continuitat.
The Brian Setzer Orchestra – Summertime blues
2010
Ara al programa d’avui i com us deia, porto un
tema extret del doble CD gravat en directe "Don't Mess With A Big
Band Live!" que The Brian Setzer Orchestra van publicar l'any 2010 i que és una
versió del clàssic d'Eddie Cochran. Brian Setzer va ser el guitarra i cantant
del grup The Stray Cats, líders del ressorgir del rockabilly a Europa, tot i
ser nord-americans i és que per poder funcionar els Stray Cats van haver
d'anar-s'en cap a Anglaterra. Quan el grup es va desfer l'any 1984 i tot i que
esporàdicament es van reunir en diverses ocasions per fer gires, Brian Setzer
(Nova York, 10 d'abril de 1959) va gravar en solitari i posteriorment va crear la The Brian Setzer Orchestra, tota una Big Band que era un retorn al swing i al R & B. Es
tractava d'un projecte molt 
ambiciós amb una orquestra de 17 músics que van
treure 4 o 5 àlbums d'estudi, un parell o tres de discos de nadales i diversos
en directe. Aquest àlbum és un d'ells, crec que l'últim que han tret. En total
Brian Setzer ha publicat un disc com Bloodless Pharaohs, el seu primer grup, 11
com Stray Cats, un grapat com The Brian Setzer Orchestra i 7 en solitari, a més
d'haver estat component de The Honeydripers, la superbanda paral·lela creada
per Robert Plant dels Led Zepellin. L'any 1987, Brian Setzer va participar fent
el paper d'Eddie Cochran, a "La
Bamba", la pel·lícula que narrava la biografia de
Ritchie Valens. També ha aconseguit tres Grammy i el vam veure en un episodi
dels Simpson, aquell del “Campamento rock”, amb Keith Richards, Mick Jagger,
Tom Petty i Elvis Costello, en dibuixos animats, es clar.
The Tractors – The Tulsa Shuffle 1995
Amb aquest CD jo vaig descobrir al grup
nord-americà The Tractors, una de les bones bandes que en els noranta, es van
englobar dins del gènere anomenat per la discogràfica Universal com New
American Music, una etiqueta que no era res més que una barreja de gent fen
country, rock i R & B, amb tocs de pop. The Tractors estava integrat, en
aquesta gravació que es va realitzar en els The Churca Studio de Tulsa, per
Steve Ripley (cantant, guitarra i bateria), Walt Richmond (piano, acordió,
clavicornio, bateria, metalls, baix i cors), Ron Getman (guitarres, slide,
steel, dobro, mandolina, harmònica i cors), Casey Van Beek (baix i cors) i
Jamie Oldaker (bateria, pandereta i percussió), com podeu comprovar, tots ells
multiinstrumentistes. En el disc de The Tractors col·laboren així mateix Ray
Cooder, Bonnie Raitt, 
el recordat guitarrista JJ Cale, Leon Russell que va morir fa poc, Jim
Ketner, Joe Davis, Glenn Mitchel, Eddie Richmon, Curley Lewis, James Burton,
Eldon Shamblin i crec que uns quants més. Aquest tema, una composició de Steve
Ripley, era el que obria el seu primer CD "The Tractors" que es va
publicar als Estats Units a l'agost de 1994, encara que a Espanya es va editar
a l'abril de 1995, pràcticament un anys després i va passar desapercebut.
L'àlbum va arribar a la posició 11 del Billboard i va ser Doble Disc de Platí.
El grup era d'Oklahoma i es va crear l'any 1988. Curiosament el seu segon disc
era un àlbum de nadales i es va titular “Have Yourself a Tractors Christmas”.
Allen Toussaint – St James Infirmary 2009
El 10 de novembre de l’any 2015 va morir en un
hotel de Madrid, després d'haver efectuat un concert al Teatre Lara, a causa
d'un atac de cor, el cantant, pianista, compositor i productor de color Allen
Toussaint que va ser una de les figures més influents en el rhythm and blues
que ens va arribar des dels Estats Units. Nascut a Gert Town, Louisiana, el 14
de gener del 1938, pràcticament tota la seva carrera que es va iniciar l'any
1955, la va passar a la ciutat de Nova Orleans. Com a productor cal destacar
treballs realitzats amb Dr. John i Labelle amb les que va va fer el disc
"Lady Marmalade". Aquest tema us el he extret de l'àlbum "The
Bright Mississippi", el seu dissetè disc i que es va publicar el 21
d'abril de l'any 2009, ha
estat el seu últim treball discogràfic abans de la seva mort, tot i que fa pocs
mesos s’ha tret un nou disc seu “American Tunes”. La producció va estar a
càrrec de Joe Henry i van col·laborar Brad Mehldau. Joshua Redman i Nicholas
Payton. Els músics que van participar van ser Don Byron (clarinet), Nicholas
Payton (trompeta), Marc Ribot (guitarra acústica), David Piltch (baix), Jay
Belleros (bateria i percussió), Brad Mehldau (piano) i Joshua Redman (saxo
tenor), un bon grapat de bons músics, tot i que en la majoria dels seus discos 
la instrumentació és escassa i en molts d'ells només compta amb el seu piano i
la veu. Aquesta cançó és el tercer tall del CD i es tracta d'un tema considerat
tradicional del folk anglès del segle XVIII que en els anys 30 del passat segle
XX el cantant nord-americà Cab Calloway va gravar en una versió entre blues i
swing i que es va titular originalment "The Rake Unfortunate" sense
autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que va ser escrita per Joe
Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També Louis Armstrong la va
gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions, jo vull destacar la que van
realitzar Trombone Shorty & Booker T. Jones. Originalment la cancó portava
lletra, tot i que la versió que escoltem a carrec d’Allen Toussaint es
instrumental, tractava sobre un soldat que es gasta els diners de la soldada en
prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar que quan va ser
versionada als Estats Units la causa de la mort va passar a ser l'alcohol i el
joc. El títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment era
una leproseria. A Espanya es va fer una bona versió en els anys seixanta a
carrec de Tony Ronald y sus Kroner’s.
The Peddlers – Where have all the flowers gone
1969
tracta d’una adaptació completament al seu caire,
d’aquest clàsic del folk americà que fins i tot va arivar a gravar Dolly Parton a ritme molt country i per
supossat els Kingston Trio i Peter, Paul & Mary. En total The Peddlers van
arrivar a gravà 7 àlbums, l'últim va ser "Live In London" que es va
publicar l'any 1974. Si bé despres van tornar i avui en dia segueixen en actiu
i gravan.
Peter White – Time never sleeps 2012
A principis del’any 2012 l'extraordinari
guitarrista Peter White va editar el seu tretzè àlbum "Here We Go",
un disc ple de bones cançons de les que us he seleccionat “El temps mai dorm”
per escoltar ara al programa d'avui d'Un Toc de Rock. Jo vaig conèixer a Peter
White quan va venir a Espanya com a director de la banda d'Al Stewart. Vaig
organitzar, conjuntament amb l’amic Mikel Barsa, la gira espanyola de retorn de
Al Stewart que va començar a Sevilla i el grup teloner va ser Alan Cook &
The Cookies. La foto lateral en què veureu a Peter White al meu costat, tots
dos ajupits, correspon a la nit en què vam actuar al teatre Arriaga de Bilbao
tancant el tour, es va fer 
després de sopar. Durant tota la gira la tònica
imposada per Al Stewart, escocès
establert a Califòrnia, era que en una mena de mitja part, Al Stewart
desapareixia entre bastidors i deixava el protagonisme al grup i sobretot a
Peter White que interpretava quatre o cinc cançons del que va ser el seu primer
disc "Reveillez-Vous" i que es va publicar pocs mesos més tard. La
veritat és que Peter White és un gran professional, va néixer a Lutor, al nord
de Londres, el 20 de setembre de 1954. Amb el seu germà Danny White va tocar al
grup Matt Bianco, però va començar a treballar amb Al Stewart i junts van
gravar el seu millor disc "Year of the cat" i va estar dirigint la
banda fins l’any 1989. Per cert que Peter White deu haver acabat fa uns mesos
una llarga gira que va fer per Nevada i Califòrnia.
Billie Holiday & Louis Armstrong – Summertime
1936
Us porto ara jazz amb tocs de blues. La de Billie
Holiday i Louis Armstrong va ser la millor versió que al llarg de la història
s'ha fet d'aquest tema, tot un clàssic de George Gershwin amb lletra de DuBose
Heyward que van compondre per a l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any
1935. Eleanora Fagan Gough, veritable nom de Billie Holliday, va néixer a
Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una
cirrosis hepàtica. Era coneguda com Lady Day. La cantant de color Billie Holiday
es va unir a un grup de músics dirigits per Benny Goodman, debutant el 27 de
novembre de 1933 amb la cançó "Your Mother's Son-In-Law". Billie
Holiday va ser una de les cantants negres de jazz que tenia millor reputació
professional, tot i que la seva veu era molt baixa, apenes una octava, cosa que
compensava amb una gran expressió emocional. Fumava marihuana des dels dotze o
tretze anys d'edat. No obstant això, van ser l'heroïna i l'acohol els que van
destruir a Billie Holiday. Al costat d'ella trobem en 
aquesta gravació de l’any
1936 al gran trompetista Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 -
Nova York, 6 de juliol de 1971), també conegut com Satchmo i Pops i en aquest
tema, a més d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta amb la seva
veu característica. Així mateix va col·laborar el pianista Charlie Beal (tots
tres a la foto). D’aquesta cançó es calcula que s’han fet més de 33.000
versions al llarg dels anys. Ara us explicaré una anècdota de Billie Holiday.
Una vegada, quan imperava als Estats Units la segregació racial, ella actuava
en un club "selecte" i la cantant de color va sentir necesitat d'anar
al lavabo a orinar. Quan es va dirigir al bany es va trobar amb un cartell
col·locat a la porta que indicava clarament "Només per a blancs".
Sabeu que va fer? Doncs sense tallar ni un pèl, Billie Holiday es va arremangar
la faldilla, va baixar-se les calces i es es va pixar a la porta.
Otis Redding - (Sittin' On) The Dock Of The Bay
1968
Escoltarem ara al Rei del Soul i aquesta cançó
dedicada a la badia de San Francisco, l'obra pòstuma d'aquest cantant de color.
La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de
desembre de 1967, quan només tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en
el món de la música. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr
Pitiful i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm
& Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb
entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de
Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis
Redding i amb tots els membres, excepte James Alexander i Ben Cauley, del seu
grup d'acompanyament The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals
van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat 
adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el
single "Sittin 'on the dock of the bay" que escoltem ara a Un Toc de
Rock i que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la
venda un mes després de l'accident, amb “Sweet Lorene” a la cara B. Ocupa el
lloc 28 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps segons la
revista Rolling Stone i ha sigut molt versionada, inclus per Pearl Jam. Va ser
el seu disc pòstum. Els seus començaments també són molt interessants ja que va
començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores
lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va
decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés
dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit.
La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li
va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei
Billy Paul – Me and Mrs. Jones 1972
El cantant de color Billy Paul al que avui
escoltarem a Un Toc de Rock, ja havia gravat en solitari, però quan va tornar
del servei militar va passar a ser cantant del grup Harold Melvin & The
Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia” i als que
escoltarem en propers programes, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar
en solitari deixan el grup. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees
Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit
internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número 1 durant tres
setmanes, també a l'any 1972,
a les llistes del Billboard. El single va vendre dos
milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un 
Grammy en la
categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van
encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixer en
aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul
i rhythm and blues. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de
color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums
molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en
dia una de les figuras més importants de la música soul americana, sobre tot
gracias a alló de “Hi ha calcom d’important entre la senyora Jones i jo”.
Billy Joel – Piano man 1973
Aquesta cançó.amb la que avui conclourem Un Toc
de Rock, ens parla de fracàs, de frustració, de com l'amor que sentia per una
mala dona que el va enganyar, pot arribar a enfonsar la vida d'un gran
concertista de piano que després de la desfeta es veu obligat a tocar en petits
garitos plens de fum i misèries, en els quals la gent passa del pianista que
toca a l'escenari i ell, mentre va desgranant les seves cançons "Fa l'amor
amb tònica i gin", pretenent oblidar tots els seus desenganys al fons d'un
got de licor. Amb tota seguretat "L'home del piano" és, al costat de
"Honesty" les millors cançons en la carrera de Billy Joel. Tot i que
molts diuen aquí a Espanya que el tema és d'Ana Belén i Víctor Manuel, és un
gran error, és del cantant, pianista, compositor i productor nord-americà Billy
Joel. De veritable nom William Martín Joel, l’artiste va 
néixer el 9 de maig de
1949 en el Bronx de Nova York. Va estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups Billy Joel es va llançar en solitari l’any 1971,
però no va ser fins el seu segon disc "Piano man" al que aquest tema
donava títol i que era, com la resta de l'àlbum, composició del propi Billy
Joel que va triomfar plenament. El disc es va publicar l’any 1973. El productor
de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va classificar
de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes del disc,
"Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst", també van
col·locar-se en llistes. Billy Joel es va retirar l’any 1993 si bé i molt
esporàdicament, ha anat realitzant algunes col·laboracions i aparicions en
públic. Val a dir que va ser un dels molts que van col·laborara en el disc
benéfic “USA from Africa”.
La dita per acabar el programa d'avui és una
frase que va dir el que va ser primer ministre anglès Winston Churchill:
“L'èxit és anar de fracàs en fracàs sense
perdre
l'entusiasme”
Acaba per avui Un Toc de Rock i us deixo en bona
companyía, la de totes les emissores per les que ens escolteu dues vegades per
setmana o via internet, cas de que us el descarregeu del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i ara baixaré la barraqueta, però ens retrobarem de nou en el proper
programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario