Un Toc de Rock 11-32

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Per el programa d'avui d'Un Toc de Rock us he seleccionat una mica de música electrònica i tecno pop, escoltarem a Art of Noise, Vangelis, Alphaville, Pet Shop Boys i The Cómateens, però en aquest viatge a l'ahir també comptarem amb Albert Hammond, The 5th Dimension, Tears for Fears, Art Garfunkel i la model Twiggy que va tindre una discreta carrera com a cantant. Per tant anem a començar el nostre recorregut musical al passat que emprenem dues vegades per setmana des de totes les emissores per les que surto a l’aire o per internet si és que et descàrregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Ara vaig a obrir la barraqueta, sóc Mario Prades i us diré que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Art of Noise and Duane Eddy – Peter Gunn Theme 1985

El grup The Art of Noise, amb els que avui començarem aquest viatje per la Història Musical dels últims cent anys, van sorgir com un projecte de música avantguardista l’any 1983. Va ser una idea de l'enginyer de só i productor Gary Langa, el programador J. J. Jeczalik, l’arranjadora Anne Dudley, el productor Trevor Horn i el periodista musical Paul Morley. Van ser un dels grups pioners en utilitzar el sampler i unir diferents estils i cançons, afegint bases i arranjaments nous samplejats, cosa que molts anys més tard es denominaria "bootleg" i en el que l'expert és el meu fill petit, la veritat és que a mi aquests estils tan Chunta Chunta, tal com es conceben actualment, no m'agraden massa. Doncs bé, Art of Noise ho van fer ja l’any 1985 i es va publicar en versió maxi i single. Era el "Peter Gun Theme" que va ser composat per Henry Mancini per una pel·lícula i que el cantant i guitarra Duane Eddy (Nova York 26 d’abril del 1938) va fer seva portant.la a l'èxit al 1959 o potser seria al 1960, ara no ho tinc clar. The Art of Noise van estar en actiu fins al 1990, encara que posteriorment van tornar a la palestra. L’any 2004 van publicar un pack recopilatori amb 4 CD’s titulat “And What Have You Done With My Body, God?” que es el seu últim treball editat fins el moment, si bé el seu últim álbum d’estudi va ser “The Seduction of Claude Debussy” del 1999.

Pet Shop Boys – It’s a sin 1987

Una de les millors bandes del techno pop britànic que els anglesos denominen synthpop, va ser The Pet Shop Boys, integrat per Neil Francis Tennant (cantant, teclista i ocasionalment guitarra) i Christopher Sean Lowe (teclista i de vegades cantant). Un dels seus millors àlbums va ser "Actually" que es va publicar el 7 de setembre de 1987 i del que us he extret aquesta cançó que compartirem ara, un dels més importants singles i maxi singles en la carrera d'aquest duet i que es va mantenir durant tres setmanes en la primera posició de les llistes al Regne Unit, aconseguint la novena posició en els Estats Units, de fet el single va aconseguir la primera posició en un munt de països. La cançó va ser escrita per Chris Lowe i Neil Tennant. Us explicaré una cosa curiosa, quan es va publicar el single el 15 de juny de 1987, un DJ britànic anomenat Jonathan King va acusar als Pet Shop Boys de plagiar la melodia de "És un pecat", barrejat-la amb el "Wild World" de Cat Stevens. Ho va denunciar al diari The Sun, per al qual escrivia una columna habitualment durant la dècada dels 80. Els Pet Shop Boys van demandar a Jonathan King, arribant a un acord econòmic per retirar la demanda abans d'arribar a judici, pel que sembla van percebre una bona quantitat de lliures esterlines. Els Pet Shop Boys han venut més de 100 milions de discos a tot el món. Es van conèixer a Chelsea, Londres, el 19 d'agost de 1981 en una botiga d'articles electrònics. A causa de la seva afinitat i passió per la música, va sorgir el grup que inicialment es van anomenar West End, però finalment van adoptar el de Pet Shop Boys, els Nois de la Botiga de Mascotes. Des de l'any 1986, 40 dels seus singles han arribat al Top 20 i 22 s'han clasificat en el Top 10 del Regne Unit, a més d'haver aconseguit quatre número 1: "West End Girls" que va ser el seu primer èxit, "It's a Sin" que és la que escoltem ara "Always on My Mind" i "Heart".

The Cómateens – The late mistake 1983

El tercet nord-americà mixt Cómateens, englobat dins de la new wave, estava integrat per Lyn Bird als teclats i veus, Nic North, de nom real Nicholas West, al baix i veus i Oliver North a la guitarra i veus (a qui no hem de confondre amb el condecorat marine del mateix nom). Van tenir una vida efímera i de fet aquest single no va arribar a publicar-se mai a Espanya, tot i que existeix també la versió maxi que al país podia comprar-se com disc d'importació i en la qual es van incloure tres versions del tema al costat de "Pictures On A String", la cançó que donava títol al segon LP on es va incloure aquesta peça, però en el single, en la versió britànica, la cara B va ser "Ice machine". El disc va ser produït per Norman Mighell i es va editar al Regne Unit a través de Virgin Records. Cómateens es van crear a Nova York l’any 1978 i inicialment comptaven amb la guitarrista Ramona Jan que va ser substituïda posteriorment per Lyn. Oliver North va morir al 1987 i després de la seva mort els altres dos components van seguir com a duet fen-se dir West & Bird encara que només van gravar un àlbum. En total Cómateens van publicar 4 LP's i Virgin va editar al 1991 un recopilatori titulat "One by One - The Best of the Comateens".

Twiggy – Feel emotion 1985

La model anglesa més famosa de la història moderna va ser Twiggy. El seu rostre angelical li va oferir portades de revistes i va fer que fos imitada per la joventut i es va convertir en una icona de la segona meitat dels seixanta, malgrat la seva primesa extrema que avui diríem que fregava l'anorèxia, encara que en aquelles èpoques ni sabíem que era això, nosaltres ens limitàvem a dir que estava més prima que un fideu i que com t’abracés fort podies clavar-te un os. Però Twiggy va ser la musa de la dissenyadora britànica Mary Quant per a la minifaldilla, un dels millors invents dels 60. En els 80 va gravar uns quants discos que la veritat van passar amb més pena que glòria, encara que aquest que us porto avui a Un Toc de Rock es pot escoltar. Va ser publicat pel segell anglès Arista, tot i que Ariola, el seu distribuïdor a Espanya, no va voler publicar-lo en dubtar de les seves possibilitats comercials. Aquesta és la còpia que van enviar a Ariola i que aquests van rebutjar i que per pura casualitat va arribar a les meves mans al costat de força material rebutjat. El single va ser produït per Tim Smith i Charlie Skarbek, els mateixos que van produir a Louise Tucker i el seu "Midnight blues" i es va editar l’any 1985. Twiggy es diu en realitat Lesley Lawson i va néixer a Londres el 19 de setembre de 1949. Es recordarà a aquesta petita model per la seva imatge característica, pèl curt, ros i engominat, la seva curta estatura ja que no arriba al metre setanta i els seus vestits curts, minifaldilles de Mary Quant, ulleres grans, pestanyes postisses, ulls molt maquillats i mitjes a l'alçada dels genolls, a ratlles i de colors cridaners. I si mireu les seves fotos veuren que era de Castelló de la "Plana".

Twiggy va ser la primera supermodel de la història 

Tears for Fears – Everybody wants to rule the world 1985

També de l’any 1985 es aquesta cançó que ens porten a Un Toc de Rock el duet britànic Tears for Fears que es va crear al 1981 i es van englobar dins de la new wave. Eren Curt Smith (cantant i baix) i Roland Orzabal (cantant i guitarra), si bé per el grup també van passar Ian Stanley i Manny Elias que crec participen en aquesta gravació. La cançó seva que millor va funcionar a Espanya va ser "Shout", però jo sempre he sentit certa debilitat per aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, per compartir-la amb tots vosaltres. Totes dues cançons es trobaven en el seu tercer disc "Songs from the Big Chair", editat el 27 de febrer del 1985. Dels tres primers discos de Tears for Fears es van vendre més de 20 milions de còpies de les quals la meitat corresponia a aquest disc, però avui i tot i seguir en actiu, ja gairebé ningú se'n recorda d'ells a Espanya. El duet es recolzava en dos bons músics: Ian Stanley als teclats i Jamie Wollam front de la bateria. Aquesta cançó "Tots volen córrer per ajudar el món" va ser reeditada en versió single i maxi quan es va incloure en el projecte benèfic "Sport Aid", ja l’any 1986, la portada que us he posat al blog es aquesta. L’any 1991 Curt Smith deixa el projecte per llanzar-se amb un nou grup junt a Charlton Pettus, va ser ja l’any 1997 i es va dir Mayfield. i Roland Orzabal seguiex sol, amb músics mercenaris. L’any 2004 tots dos músics tornen a reunirse i publiquen "Everybody Loves a Happy Ending", des de llavors seguiexen en actiu.

Albert Hammond – It never rains in Southern California 1972

El cantant, guitarra i també compositor angles Albert Hammond, al que ara escoltarem a Un Toc de Rock, va començar a l'Espanya dels anys seixanta formant part dels grups The Dimond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari amb temes com aquest en el què ens diu que mai plou en el Sud de Califòrnia i que va ser el seu primer gran èxit a tot el mon, però una faceta seva poc coneguda és la de compositor i és una de les més importants. Albert Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de Gibraltar. Tornant al Albert Hammond compositor, ha escrit cançons per a The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson, entre molts altres. Aquesta cançó va ser escrita per Albert Hammond i Mike Hazlewood, va arribar al lloc cinqué del Billboard i es va incloure a l'àlbum al qual donava títol "It Never Rains in Southern California", de 1972. La lletra tracta d’un jove cantant que vol triunfar amb les seves cançons a California. Jo dono fe que aixó que diu al títul és una afirmació falsa, si que plou al sud de Califòrnia i molt, almenys va ploure tota una de les setmanes que vaig passar allà. El 19 de juny de 2008 Albert Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i el fill es diu Albert Hammond Jr.

Art Garfunkel – Bright eyes 1979

Aquesta cançó que anem a compartir a Un Toc de Rock, és possiblement el millor tema en la carrera d'Art Garfunkel en solitari. Els "Ulls brillants" van aconseguir el primer lloc en les llistes de gairebé tot el món, exceptuant els Estats Units, curiós, i va ser composada per Mike Batt per al disc "Fate for Breakfast" que Art Garfunkel va publicar l’any 1979. Existeixen diverses versions interessants del tema, entre elles la de Justin Hayward ex component de The Moody Blues, Brotherhood of Man, James Dean Bradfield dels The Manic Street Preachers, Tommy Steele i la de James Blunt, entre altres. El cantant, compositor i actor Art Garfunkel va néixer el 5 de novembre de 1941 a Queens, Nova York. Va formar part del duet més important de la música americana, Simon & Garfunkel. Després de la dissolució del duet que va acabar com el Rosari de l’Aurora, la carrera musical més brillant ha estat la del cantant i compositor Paul Simon. Al llarg dels anys s'han realitzat intents per unir de nou al duo, però mai han fructificat, l'animositat entre ells dos és massa intensa, tot i que han realitzat alguna actuació conjunta. El 23 de maig de 2007 es va celebrar la cerimònia de lliurament del Grammy a Paul Simon per la seva gran contribució a la música. En aquest acte, va participar Art Garfunkel interpretant junts "Bridge Over Troubled Water" i "Cecilia ", dos clàssics del duet. Art Garfunkel es va centrar inicialment més en el seu rol d'actor que en el de cantant, però no per això va deixar de gravar.

Alphaville – Forever young 1984

Tot i que el grup alemàny Alphaville, als que no hem de confondre amb un grup de pop espanyol que va surgir a l'época de la "movida madrileña" i que van gravar un o dos discos, tenen una àmplia discográfia, a España s'els recuerda tan sols a per dues cançons “Big in Japan” i sobre tot per aquest extraordinari baladón “Forever Young”. El cantant Marian Gold i el teclista Bernhard Lloyd formaban part del grupo Nelson Community, però van decidir volar por la seva compte i va surgir Chinchilla Green, que la veritat es que van passar més bé desaperceguts, era 1982. Es van desfer ràpidament i comptàn amb el també teclista Frank Mertens van formar Aphaville que curiosament, en un principi no es van fer dir així, el seu primer nom va ser Forever Young, el mateix d'aquesta cançó, si bé ells van decidir que com a nom no era adecuat i el van cambiar i mira per on, com a nom no servia, però com a títul de cançó si i va portar a Alphaville a dalt de tot de les llistes d'èxits de mig mon. “Big in Japan” va ser el seu primer single i maxi single, editat ja l'any 1983 i va servir com aperitiu per el primer àlbum que es va titular precisament “Forever young” i va ser publicat l'any 1984, a España mitjançant el segell Sunny Records que a Barcelona tenían les oficines de promoció al carre Balmes, al costat del carrer Aragó. Tot i el èxit del grup, Frank Mertens els va deixar i va ser substituit per Ricky Echolette que també els va deixar l'any 1996. Marian Gold te una discreta carrera paral·lela en solitari. El grup Alphaville ha tingut diverses reestructuracionsi l'any 2003 Bernhard Lloyd els va abandonar i Alphaville l'integren a partir d'aquell moment Marian Gold com cantant, Martin Lister als teclats, Dave Goodes a la guitarra i Jakob Kiersch front a la batería. Curiosament aquest tema que como comprobareu es una cançó “lenta”, es va editar en un maxi-single on l'altre cara era una versió del mateix tema, però a ritme discotequer i enfocat a les pistas de discoteques.

The 5th Dimension – Aquarius/Let the sunshine in (The flesh failures) 1969

Dues de les principals cançons del musical "Hair", una de les primeres òperes rock de l'història, van ser entrellaçades i gravades en single pel grup vocal nord-americà The 5th Dimension i avui ho escoltarem a Un Toc de Rock. Aquesta mena de meddley de dues cançons “Acuario / Deja entrar el sol”, es va publicar en single, com a cara A, amb "No em sens trucarte" a l'altra costat, al març del 1969 i es va mantenir durant sis setmanes a la primera posició del Billboard, aconseguint un Grammy ja al 1970. A Anglaterra va arribar al lloc 11 i al Canadà al primer. De fet el tema està classificat en la posició 66 del Billboard en la llista de les Millors Cançons de Tots els Temps. La peça es va incloure a l'album “The age of Aquarius” de The 5th Dimension que també va aconseguir xifres de venda rellevants. The 5th Dimension és un grup nord-americà de pop, rhythm and blues i soul psicodèlic, creat l'any 1966 i que encara segueixen en actiu, però que inicialment es van denominar The Hi-Fi's. La formació original estava integrada per Marilyn McCoo, Billy Davis Jr, Florence LaRue, Lamonte McLemore i Ron Townson que es van mantenir fins a 1975, Marilyn McCoo i Billy Davis, que s'havien casat l'any 1969, van deixar el grup per continuar els seus respectius projectes personals i professionals. El cantant de R & B Lou Courtney, va estar a The 5th Dimension entre 1978 i 1979; Joyce Wright es va incorporar al 1979 i Phyllis Battle, al 1988, encara que van tornar a produir-se canvis i el quintet original va tornar a unir-se al 1991 realitzant una gira de dos anys. Ron Townson va morir al 2001. El grup segueix en actiu, encara que sota el nom de Florence LaRue & The 5th Dimension i està liderat actualment per LaRue amb Willie Williams, Leonard Tucker, Patrice Morris i Floyd Smith.

Vangelis – To the unknown man 1977

Amb aquesta cançó dedicada "Al desconegut" que ens portarà el genial teclista grec Vangelis, acabarem avui Un Toc de Rock. El tema es va incloure en el seu àlbum "Spiral" publicat l'any 1977, però jo us l'he extret d'un de grans èxits titulat genèricament "The best of Vangelis" que es va editar un any més tard, al 1978. Aquest tema el vaig utilitzar com a banda sonora d'un programa que realitzava fa un grapat d’anys a Antena 3 sobre temes esotèrics, titulat “El Sendero a lo Desconocido”, en un especial que vaig dedicar al Sant Sudari de Torí. El seu veritable nom és Evangelos Odysseas Papathanassiou, però és conegut en el món sencer com Vangelis, va néixer a Volos el 29 de març de 1943. Per al cinema també ha realitzat les bandes sonores de “Carros de fuego” per la que va gunyar un Oscar, "Blade Runner" i “1492: La conquista del paraíso”, tot i que ha escrit algunes més que no va voler s'editaran en disc, a fi de no ser encasellat com a compositor de música de cinema. La seva àmplia obra es caracteritza per discos molt complets, veritables obres mestres del simfonisme electrònic, concebuts en la seva gran majoria com una mena de òpera-rock. Va començar en el grup grec The Forminx, una banda de pop a l'ús en els seixanta i ja el 1966 Vangelis va compondre la banda sonora de "5000 Mentides" una comèdia. El reconeixement internacional li arriba a Vangelis quan s'uneix al grup de rock progressiu Aphrodite's Child que tot i ser grecs, es van llançar des de França, al costat del seu cosí Demis Roussos al baix i cantant que va morir el 25 de gener del 2015, i Lucas Sideras a la bateria. Van ser un dels pioners fent rock progressiu i simfònic i entre 1967 i 1970, quan es van desfer, havien venut cinc milions de discos i això que només gravarien tres àlbums. Paral·lelament al grup va gravar el seu primer treball en solitari i quan es van separar Vangelis va marxar-se a Anglaterra i va tocar amb músics britànics demostrant la seva qualitat, fins al punt que li van demanar que s'incorporés a Yes substituint a Rick Wakerman que havia deixat a la banda líder del simfonisme britànic. Existeixen dues versions sobre ell perquè Vangelis no va entrar a Yes, una assegura que la causa va ser el Sindicat de Músics que li van negar l'autorització al no ser anglès i que és la més pausible, però en altres fonts s'assegura que ell es va negar per voler tenir la seva pròpia carrera. El que si és cert és que ha gravat diversos discos d'èxit conjuntament amb Jon Anderson, el que va ser cantant de Yes. En el seu honor, la Unió Astronòmica Internacional va donar el seu nom a un asteroide, el 6354 al qual es va denominar Vangelis.

La frase per tancar el programa és del periodista que va manifestar:

"La veritat és que l'esquerra sempre ha sabut

millor que la gent el que li convé”

Acabaré Un Toc de Rock per avui, però us deixo en companyía de totes les emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada setmana o via internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)