Benvinguts a Un Toc de Rock
Sidonie – El peor grupo del mundo 2016
per signar el seu primer contracte
discogràfic, amb Bip Bip Records. Després de publicar l'àlbum
"Sidonie" van ser fitxats per la multinacional Sony Records i va
començar el seu ascens. Van començar gravant els seus textos en anglès, però
des del fracàs comercial del seu segon disc "Shell Kids" i amb el
tercer disc “Fascinado”, es van passar al castellà. Porten publicats fins al
moment 8 àlbums d'estudi, 3 EP's, 3 recopilatoris i un DVD. Però també han
realitzat col·laboracions amb Pereza, Sopa de Cabra, Marc Parrot i Love of
Lesbian, a més d'incloure un tema en el disc tribut a Antonio Vega.
Nacha Pop – La chica de ayer 1980
Ara recordarem a Un Toc de Rock al cantant, guitarra
i compositor Antonio Vega al front de Nacha Pop i escoltarem la seva millor
creació musical. Una cançó que forma part de la història del rock espanyol per
mèrits propis i va ser composada per Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava
fent la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa del
pop español dels 80 i la més important. Va ser el gran hit en la carrera de
Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en
aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a
les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la
bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums
d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any
2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i
que veient el 
deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica.
Antonio Vega va néixer a Madrid i va morir
a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una
cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any
1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la
producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president
del SGAE i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a
vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la
auditoria i les acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del
tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i
“correr el estupido velo”, inclus des de el govern del país. Tornem a la cançó,
ara dues curiositats, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar aquest tema,
adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday” i
l’altre es que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan d’un garito
de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny
Cifuentes, actual líder dels Burning, va ser puntxadiscos en aquell mític local
de madrileny.
Manolo Tena – Fuego en la piel 1992
Recordarem en Un Toc de Rock a Manolo Tena que va
morir el quatre d'abril del 2016, la seva veu ronca i personal ha quedat
apagada, encara que nosaltres la recordarem ara. Aquesta cançó es trobava
inclosa a l’àlbum "Sangre española", segon i possiblement el millor
disc del cantant, compositor i músic madrileny Manolo Tena, aquest veterà que
va aconseguir superar els seus problemes amb les drogues i també l'alcohol,
estabilitzant la seva carrera. La cançó te tocs de metall molt llatins que
quadren perfectament. Manolo Tena va formar part del grup Cucharada amb el qual
gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero"
l’any 1979, un títul que a mi sempre m’ha fet molta gracia. Quan Cucharada es
van desfer, Manolo Tena va crear una altra bona banda de rock, el tercet
Alarma!!!, amb José Manuel Díez a la bateria i Jaime Asúa a la guitarra. Van
treure dos àlbums i se'ls va comparar amb Police, tot i que al meu entendre no
tenia res a veure llevat que eren tres. Dos de les millors cançons d’Alarma!!!
van ser “Frío” i “Marylin”, per a començar ja Manolo Tena a l’any 1988 en
solitari i amb una interessant 
trajectòria. L’àlbum "Sangre española"
va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes
com "Tocar madera", aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock,
"Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va
tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies. Manolo Tena va ser un
dels personatges més importants de la moguda madrilenya, tot i haver nascut a
Extremadura, concretament a Benquerencia de la Serena, Badajoz, el 21 de
desembre de 1951. Va viure la major part de la seva vida al madrileny barri de
Lavapiés i va començar als 14 anys tocant el baix en orquestres de ball. Quan
es va llançar pel seu compte va adoptar el nom artístic de Lolilla Cardo,
cantant temes socials amb ironia i sarcasme. L'any 1975 va col·laborar amb Luis
Eduardo Aute en el disc "Babel" i en el 77 va posar en marxa el grup
Cucharada. El seu últim àlbum va ser "Casualidades", produït pel seu
germà Rafa i que Manolo Tena va publicar el 25 de setembre del 2015, sent el
seu últim treball discogràfic editat en vida. Feia set anys que no treia res de
nou, des que l'any 2008 va editar "Canciones nuevas". Val a dir que
Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos
a la venda sols 
mitjançant Internet, es tractave de “Insólito” que va treure
l’any 2000 i aixó va fer que les emisores de ràdio-fórmula el posesin a la
“Llista Negra” i es que aquesta emissores treballan sols per Diners, si pagas
sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent i aquesta es una de las
grans malalties que patéix la música nacional, als Estats Units aixó de pagar
per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el “Cas Payola”,
aquí la Payola
es una pràctica habitual. Des de molt jove va tenir problemes amb les drogues i
es va veure abocat a la ruïna en diverse ocasions, sempre va confessar que
només la seva família el va ajudar a no ser un sense sostre llançat al carrer.
Finalment i quan semblava que Manolo Tena s'havia recuperat de les seves
addiccions, la mort se'l va endur per oferir les seves cançons a algú molt més
alt.
Lorenzo Santamaría – Plaça Gomila 1995
Sempre m'han agradat les cançons que parlan o
realitzen la crònica d'una època determinada a través de la seva lletra,
recordant els noms d'artistes rellevants o bé llocs mítics que en molts casos
van marcar una etapa musical al país. Avui us he seleccionat un d'aquests temes
que ens farà recordar les nits de Palma de Mallorca i la zona del Terreno,
sobretot la mítica Plaça Gomilla. Pàgines d'or de la nostra història musical.
L'amic Lorenzo Santamaría recorda en aquesta peça el seu passat, Va gravar-la en
un dels seus millors discos "Corazón de Rock & Roll", editat per
Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va incloure aquest
tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i en el qual ens fa un recorregut per la
zona lúdica de Palma, el Terreno i la plaça Gomila. Ens parla de la seva
joventut, dels locals on podies veure concerts i recorda algun d'ells amb
fragments barrejats de temes originals. Ens recorda els grups i cantants
estrangers que actuaven a Tito's, Barbarella, Sgt Peppers, 
Haima, Toltec, Rodeo
i tants altres "caus de mala vida" on la joventut de l'illa va poder
enriquir-se musicalment. Lorenzo Santamaría ens recorda alguns empresaris de la
nit com José María Forteza i també els grups espanyols de moda en aquella època
que actuaven per la plaça Gomila. Sense que es deix-hi al calaix dels records
als grups autòctons balears, ens rememora
Los Beta Quartet, Mauri's Set que eren catalans establerts a les illes
per la mili, Leo dels Four Winds & Dito, Grupo 15, Talayots, Javaloyas i
molts més. La veritat és que Palma sempre ha tingut records entranyables per a
mi. Vaig passar els estius de la meva infanteça i part de l'adolescència a casa
de la meva padrineta Amelia Jordi, al carrer Rei Sancho, just darrera de la
plaça Espanya i la Terminal
d'Iberia. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixer a
Santa Maria del Camí, a Mallorca, per això quan va deixar els Z-66 per
llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del seu poble. Fa
molts anys que ens coneixem i sento un gran respecte per ell i el seu treball,
encara que em quedo amb la seva faceta més rockera, abans que les balades
romàntiquetes que li va imposar la seva discogràfica, però que el van portar al
cim de la popularitat.
Saratoga – No pidas perdón 2016
Ara escoltarem una mica de heavy metal i
començarem amb Saratoga, una banda històrica. Aquest tema es troba en el seu
últim treball discogràfic, un àlbum titulat genèricament "Morir en el
bien, vivir en el mal" que es va publicar el 13 de maig del passat 2016 i
que ha estat produït pel mateix grup. En el disc han comptat amb la
col·laboració de Felipe Guevara (bateria i guitarres) i Pepe Herrero de
Stravaganzza (cors i baix) i que també va realitzar la barreja i masteritzar el
treball en els estudis Màgica. Saratoga és un grup creat al madrileny barri de
Fuenlabrada, al 1992, pel cantant Fortu Sánchez que militava en Obus, junt al
baixista Niko del Hierro i el guitarrista Jero Ramiro que havia estat
component, entre d'altres bandes, de Santa, als que escoltarem després. El 6
d'agost de 2013 la banda va publicar un comunicat de Niko del Hierro a la seva
pàgina web oficial en què anunciaven un cessament indefinit de
la seva
activitat musical, pel que sembla a causa del cansament del grup, tot i que van
complir amb els contractes que tenien pendents per a l'estiu i tardor. Van
tornar al 2014, però no havien publicat res de nou des “Némesis” que es va
editar l'any 2012. En Saratoga hi ha hagut molts canvis de components al llarg
dels anys, a més de músics que van marxar per tornar més tard, i actualment
Saratoga són Tete Novoa, Jero Ramiro, Niko Del Hierro i Dani Pérez, de fet el
grup ha tingut vuit formacions diferents. Precisament han anunciat que a la
gira de presentació d'aquest disc volien reunir els components de les vuit
formacions per donar una gira de comiat per Espanya, Europa i Amèrica, l'any
2017 i posteriorment dissoldre el grup per un temps indefinit o per sempre.
Sembla ser que si estaran tots, però no se sap si estaran junts en un mateix
concert.
Santa – Huerfanos de la tormenta 1985
Aquesta cançó està extreta del segon disc de
Santa "No hay piedad para los condenados" que es va publicar al maig
del 1985. En els seus dos primers discos el grup Santa va comptar amb la millor
veu femenina del heavy espanyol, Azuzena Martín Dorado que anteriorment
militava amb Huracán, al costat del guitarrista Jero Ramiro que venia de Ñu,
Fernando Sánchez (bateria) i Juan Luis Serrano (baix), ambdós ex-Obús. Després
i abans de gravar el seu primer disc van haber canvis, al baix Julio Díaz
(ex-Mazo i ex-Sangre Azul) i per la bateria a Bernardo Ballester. El cinquè
membre va ser el teclista Miquel Àngel Collado. Poc després d'haver-se gravat
el segon disc 
Azuzena (a la foto) s'enfrontà a Jesús Caja, mànager del grup i també de Barón
Rojo, Goliath i altres bandes de heavy i es va llançar en solitari, no hem
d'oblidar que en aquelles èpoques Jesús Caja era un capo del rock dur a Espanya
i Azuzena es va trobar amb molts problemes. El seu lloc va ser ocupat per
l'argentina Leonor Marchessi, però rés va ser igual. Azuzena va néixer a
Madrid, el 12 de desembre de 1955 i va gravar dos discos en solitari, el primer
"La estrella del rock" que hem de reconèixer no era tan heavy com
molts s'esperaven, però estava molt bé. Després del segon disc
"Liberación", l’any 1989, amb el qual tornaria a les seves arrels més
hard-rock, es va retirar del món musical i va obrir un pub a Madrid. Va morir
al seu pis del carrer Princesa de Madrid, el 31 de gener de 2005, a causa d'un edema
pulmonar agut. Erem bons amics i mes d'una vegada quan anaba a Madrid per
feina, em quedaba a casa seva, un pis que compartia amb l'ex de Tony Martínez
de Los Bravos.
Barón Rojo – Hijos de Caín 1985
Seguirem amb la millor banda de heavy rock
espanyola de tots els temps. En la lletra d'aquesta cançó Barón Rojo ens
ofereixen una perspectiva i una manera de veure el Gènesi diferent al que ens
ofereix la Bíblia.
Escoltant "Hijos de Caín" podem apreciar que el
"dolent" era precisament el seu germà Abel, que és servent del seu
Senyor, però sense cap criteri propi i com diuen ells “mezquino y cobarde”.
Barón Rojo van ser la millor banda de heavy metal de l'estat, la més sòlida i
que va escriure pàgines d'or en la història musical espanyola. Els germans de
Castro, Carlos i Armando, al costat del baixista José Luis Campuzano
"Sherpa" i el bateria uruguaià Hermes Calabria. Són els mateixos que
van gravar el LP "En un lugar de la Marcha" l’any 1985, on es trobava aquest
extraordinari tema "Hijos de Caín" amb lletra de Carolina Cortés, la
millor lletrista del rock espanyol i dona, si més no ho era, de Sherpa que va
escriure la música. Precisament es van conèixer quan tots dos treballaven en
l'obra musical "Hair". 
Barón Rojo es creà després del desmembrament
de Coz on estaven els germans De Castro, José Luis Campuzano havia estat
baixista de Los Módulos. Barón Rojo van debutar l’any 1981 amb "Larga vida
al Rock'n Roll" i van gravar "Volumen Brutal" en els estudis
d'Ian Gillan, dels Deep Purple que després de veure'ls tocar, al.lucinà i els
va convidar a realitzar una gira conjunta amb els Purple per Anglaterra, això
si, els van anomenar Red Baron. També van versionà a l'anglès aquest LP i avui
és pesa de col·lecció, per cert, jo el tinc. L'àlbum "En un lugar de la
marcha" és l'últim disc que van gravar junts els quatre músics que fa un
parell d’anys van tornar a fer una gira junts, però sembla que la cosa no va
tindre continuidad i ara junt als germans de Castro trobem a Rafa Díaz i Ángel
Arias. La veritat és que les coses estaven 
molt malament entre ells, alló era
la crónica d'una mort anunciada. Jo recordo un concert en el qual vaig
col·laborar, al Palau d'Esports de Barcelona, el cartell eren Barón Rojo,
Goliath i Santa. Arribaren Hermes i Sherpa d'una banda i els De Castro per un
altra. Hotels diferents, camerins diferents, vols diferents, no estaben mai
junts, Sherpa (a la foto amb Mario Prades) i Hermes a un lloc i els de Castro
en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però jo diria que
ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons per aquest disc,
va ser a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells. La cosa no
podia seguir i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir, però no era
el mateix. Aquesta va ser la millor formació de Barón Rojo i com deien a una de
les seves millors cançons “Larga vida al rock and roll”.
Los Rebeldes – Con su blanca palidez 1987
La banda de rock and roll més popular de l'estat
són Los Rebeldes, un grup sorgit a Barcelona i liderat des dels seus inicis per
Carlos Segarra que és del meu barri de Sants. L'any 1987 van publicar el seu
primer disc en directe, un doble àlbum titulat "Preferiblemente vivos" que es va gravar el 24 d'agost de 1986 a Alcalá De Guadaira
(Sevilla) i on a més de les cançons més populars dels seus quatre primers
discos, van incloure unes quantes versions, entre elles aquest gran balada, un
clàssic dels seixanta que van gravar originalment els britànics Procol Harum i
que a Espanya havien versionat amb encert els Pop Tops, a l'any 1967, encara
que la dels barcelonins és molt més canyera. També versionen “Caldonia” de
Louis Jordan, “Green Onions” de Booker T. & The MG’s, “Come On Everybody”
d’Eddie Cochran, “No Particular” que es el “Place To Come” de Chuck Berry, una
de Henry Mancini i alguna més. En aquest enregistrament Los Rebeldes són Carlos
Segarra (cantant i guitarra), Tony Nervio Roto (guitarra), Dani Nel·lo (saxo),
Moisés Sorolla (bateria) i crec que Emilio Díaz (piano), encara que d'aquest
últim no estic segur. Del que si ho estic és que en la gravació va col·laborar
el guitarrista Javi Volumen. Per cert, d'aquesttema van realitzar una altra
gran versió Los Savajes 
en el seu àlbum de retorn titulat "1988". Val
a dir que en els seus inicis, quan es van crear l’any 1979, Los Rebeldes tan
sols eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moisés Sorolla. Aurelio Morata els
va deixar després del primer disc per crear Aurelio y Los Vagabundos, un altre
bona banda de rock and roll, si be després ha tornat a treballar amb ells i
crec que en el disc en directe "Noches de luz, días de gas" que es va
gravar el dia 28 de març de l’any 2009 a la sala Luz de Gas de Barcelona que
dirigeix el meu amic Fede Sardà i el seu fill, donç en aquest disc en directe,
a part de tocar, també va ser el productor. Jo recordo que quan vaig organitzar
la segona edició de la
Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionista de
Tortosa, els lliuravem una placa homenatge pel seu treball a favor del rock and
roll a Espanya. Ells havien actuat el dia anterior a València de tornada farien
una parada a Tortosa per recollir la placa, però van tenir problemes a la
carretera i no van poder passar a recollir-la i l'Ajuntament se la va remetre, crec
que per correu.
Santi Arisa – A Billie Holliday 1997
El manresà Santi Arisa al que ara escoltarem a Un
Toc de Rock, és conegut per el seu rol com a bateria de Pegasus, però la seva
trajectòria artística va molt més enya. En aquest tema que escoltarem ara, amb
lletra de Ferran Anell i música de Santi Arisa, ens recorda a la gran cantant
de color Billie Holiday (7 d’abril de 1915 – 17 de juny de 1959) a la que es
coneixia com Lady Day i es trobava a l’àlbum "Taverna de poetes" on
Santi Arisa canta i aixó por resultar rar, però és per que ja no recordem que
va formar part de grups mítics del rock català dels 70 com Fusioon, on també
militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que va
recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i on
ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup de
jazz Lakatans que així mateix va recuperar en els 90. Per cert en aquest tema
Santi Arisa també toca la batería i
l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Kitflus, a 
part d’altres bons músics (tots a
la foto). En aquest CD editat per Columna Música, Santi Arisa musica també
poemas de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés
Estellés, Josep Carner i altres. Santi Arisa va néixer a Manresa el 7 de març
de l’any 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su
Ritmo on sols cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja
com a bateria va ser component de diverses orquestres de ball i la seva
trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a l'estranger va
inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha
treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud"
amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el meu "sogre", on
feie de soldat a la conquesta d’América i el “picaron” és volia passar per la
pedra a la bella actriu.
Bars – Com roba mullada 1996
A l’àlbum “Dolces mentides” que el grup Bars va
publicar l'any 1996 i que va ser el seu tercer disc d'estudi, us he extret
aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Una cançó plena d'amor i dolor,
l'etern joc de la tercera en discòrdia, l'amant que només obté les sobres que
deixa la dona. La veritat és que aquest tipus de relació a tres bandes solen
acabar molt malament i rara és la vegada que el marit deixa a la dona o s'en va
amb la seva amant i la cosa funciona i us ho dic a través de la veu de
l'experiència. Amb 7 discos a l'esquena i pràcticament 20 anys de trajectòria,
Bars son un dels millors grups de rock-blues dins de les nostre terres
catalanes. Bars eren la cantant Montse 
Llaràs que va formar part dels grups
Xarxa i Crack Blues dels que van surgir els Bars, junt a Xavier Tomàs
(bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya
(baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a
Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep
Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. Bars van començar
a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el
seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves
generacions pot se no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes
catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els
embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en masses ocasions.
Love of Lesbian – Contraespionaje 2016
Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock des
del últim treball discogràfic dels catalans Love of Lesbian, del que he extret
aquesta canço. Ës l'àlbum “El Poeta Halley” que es va publicar el 4 de març del
2016 a
través de Warner Music i en el qual compten amb la col·laboració de Joan Manuel
Serrat que posa la veu, en un dels temes, tot i que no canta, només recita.
L'àlbum s'ha gestat entre La
Casamurada a Tarragona i Blind Records, a Barcelona. El grup
Love of Lesbian sorgeixen a Sant Vicenç dels Horts a Barcelona a la tardor del
1997 i està integrat per Santi Balmes (cantant, guitarra i teclats), Jordi Roig
(guitarra i teclats), Joan Ramon Planell (baix i sintetitzador) i 
Oriol Bonet
(bateria i programació), tot i que escompleten en els seus directes amb Julián
Saldarriaga (guitarra i veu) i Dani Ferrer (teclats). Aquest és el seu vuitè
disc des que van debutar l'any 1999 amb “Microscopic Movies”, encara que també
han publicat un directe i alguns EP’s. Per cert, a Un Toc de Rock vam escoltar
no fa massa a Santi Balmes, col·laborant amb el grup Dorian a la cançó “Los
amigos que perdí”.
La frase per tancar el programa d'avui és del
Dalai Lama, que realment es diu Tenzin Gyatso.
“De vegades el silenci és la millor resposta”
Conclou Un Toc de Rock i us deixaré en companyía
d’aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana
o bé per internet, si t’el descarreges del blog, el facebook de Montse Aliaga o
les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i toca baixar la
barraqueta un altre vegada. A reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario