Us he seleccionat per al programa d'avui d'Un Toc
de Rock a gent jove i artistes consolidats. Compartirem en aquest viatge als
records temes a càrrec de Jake Bugg, Mads Lange, Reo Speedwagon, Amy Winehouse,
Leonard Cohen, Huey Lewis & The News, Them, Nuno Mindelis, Stevie Ray
Vaughan, The Hollies, Hot Tuna, Family Dogg i Anthony Hamilton que configuraran
la banda sonora d'aquest recorregut pels últims cent anys de la Història del Rock que
t’arriba dos cops per setmana des de totes les emissores per les que surto a
l’aire o via internet si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o
les webs de totes les emissores que ho permeten. Ara obriré la barraqueta de
nou i com faig sempre us diré que sóc Mario Prades i que vosaltres sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Huey Lewis & The News – The Power of love
1985
Es va celebrar l’any passat el 30è aniversari de
la pel·lícula "Retorn al futur" dirigida per Robert Zemeckis i jo ara
i per començar el programa d’avui d’Un Toc de Rock, us he seleccionat el tema
estrella de la banda sonora que per cert, va aconseguir el Disc d'Or, la cançó
és "The Power of Love" i està a càrrec del grup Huey Lewis & The
News, una banda creada a San Francisco i liderada per Huey Lewis, de veritable
nom Hugh Anthony Gregg III, un músic nascut el 5 de juliol de l’any 1950 a la ciutat dels
gratacels, a Nova York. De 1972 fins al 1979 Huey Lewis va tocar amb el grup
Clover. Huey Lewis & The News que es va crear l'any 1979 i encara està en
actiu, la banda estava integrat originalment per Huey Lewis com a cantant i
harmònica, al costat de Sean Hopper (teclats i 
cors), Bill Gibson (bateria i
percussió), Johnny Colla (guitarra, saxo i cors), Mario Cipollina (baix) i
Chris Hayes (guitarra i cors), els dos últims ja no estan en el grup i per Huey
Lewis han passat uns quants músics, entre ells John Pierce, Stef Burns, Marvin
McFadden, Ron Stallings, Rob Sudduth, Johnnie Bamont, Jeanie Tracy i Linda
Tillery. S'ha de reconèixer que el film "Back to the Future" encara
avui segueix sent fresc i divertit, estant catalogat com una de les millors
pel·lícules de ciència-ficció de tots els temps, havent recaptat més de 380
milions de dòlars en taquilla, l'èxit va propiciar una trilogia, si bé la
segona part era molt dolenta, però la tercera es podia veure, i també es va fer
una sèrie de dibuixos animats. 
Them – Baby, please don’t go 1964
Ara us porto una cançó que és un tema tradicional
del blues, “Nena. No hi vaigis” va ser composada per Big Joe Williams l’any
1935 i ha estat versionada en moltíssimes ocasions, destacant les que va
realitzar Sonny Boy Williams, The Yardbirds o la de Willy and The Poor Boys que
era la banda paral·lela de Bill Wyman dels Stones i que vam escoltar fa uns
mesos, sense oblidar les d'AC / DC, Muddy Waters, Aerosmith, Bob Dylan, Georgie
Fame and the Blue Flames, Tom Petty, The Doors, The Animals, Tony Joe White, i
moltes més, entre elles aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, a càrrec
dels irlandesos Them, la banda liderada per Van Morrison que la van incloure en
el seu primer single, editat al novembre del 1964, amb “Gloria” a l’altre cara.
Curiosament va ser “Gloria” la cançó que es va convertir en el major èxit en la
carrera de Them. Però i a suggeriment del seu manager Phil Solomon i Dick Rowe
de la DECCA,
van contractar com a músics de sessió per recolzar a Van 
Morrison en
l'enregistrament del tema “Baby, please don’t go” a Jimmy Page, Peter Bardens i
Bobby Graham. Them es va crear a Belfast a l'abril de l'any 1964 i estava
integrada inicialment per Van Morrison a la veu i l'harmònica, Billy Harrison a
la guitarra, Eric Wrixon al piano, Alan Henderson en el baix i Ronnie Millings
a la bateria, però pel grup van passar altres músics com el baixista Raymond
Sweetman, el guitarra Eric Bell i molts més, en total per Them van rotar més de
25 músics. Van Morrison i després de realitzar una gira 1966 per Estats Units
en la que van actuar conjuntament amb The Doors interpretant el tema “Gloria”
tots dos grups alhora, va abandonar Them que van seguir amb Kenny McDowell
(ex-Mad Lads) com a cantant i canvis en la formació. Es van desfer en el 72,
encara que van tornar a posar-se en marxa l'any 1979 gravant l'àlbum "Shut
Your Mouth", tot i que no va tenir continuïtat. Per cert, la versió dels
Them es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula “Good Morning Vietnam”,
del 1987. 
Nuno Mindelis & The Double Trouble – The
grass is greener 1999
La banda texana Double Trouble que estava
integrada per Tommy Shannon (baix i guitarra), Chris Layton (bateria i
percussions), Reese Wynans (teclat), Joe Sublett (saxo) i Darrell Leonard
(trompeta), van ser el grup d'acompanyament del recordat guitarrista Stevie Ray
Vaughan, al que escoltaren després, encara que abans de la seva mort, produïda
en accident d'helicòpter ja havien trencat les seves relacions professionals i
l'últim disc de l'insigne guitarrista el va gravar amb el seu germà Jimmy
Vaughan. En aquesta ocasió el grup acompanya el guitarrista africà Nuno
Mindelis, nascut el 7 d'agost de 1957
a Cabinda, Angola, encara que ell és blanc i d'origen 
portuguès, no heu d'oblidar que Angola va ser una colònia portuguesa fins a la
seva independència. És clar que en algunes fonts el citen com brasileiro,
possiblement pel fet d'haver gravat un àlbum amb temes clàssics de Brasil. Val
a dir quan parlem de Nuno Mindelis que és un guitarrista genial al qual molts
experts han comparat amb Jimmy Page, però autodidacta i que fins i tot les
seves primeres guitarres se les va construir ell. Va estar molt influenciat per
la música d'Otis Redding i els Booker T & The MG's, Nuno Mindelis va
debutar discogràficament l'any 1991 amb l'àlbum “Blues & Derivados”. Aquest
tema que us he seleccionat avui per compartir a Un Toc de Rock, “L'herba és més
verda”, l'he extret del seu àlbum
"Blues On The Outside" que es va publicar l’any 1999 i va ser el seu
cinquè disc, amb ell Nuno Mindelis es va presentar al 25è Montreal
International Jazz Festival que es va celebrar ja al 2001.
Stevie Ray Vaughan & Double Trouble – Let me
love you baby 1989
De l'àlbum "In step" que el guitarrista
i cantant nord-americà Stevie Ray Vaughan va publicar el 6 de juny de 1989 i
que va obtenir un Grammy per Millor gravació de blues contemporani, us he
seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest tema “Deixa’m estimar-te
nena” que és una composició del contrabaixista de color Willie Dixon. El títol
del CD que va ser reeditat l'any 1999 incloent cinc temes més, fa referència al
procés de rehabilitació pel qual havia passat el músic, deixant finalment
enrere els seus problemes amb les drogues i l'alcohol. Aquest àlbum va ser
l'últim treball en el qual va comptar amb el grup Double Trouble que estava
integrat en aquest enregistrament per Tommy Shannon (baix i guitarra), Chris
Layton (bateria i percussions), Reese Wynans (teclat), Joe Sublett(saxo) i
Darrell Leonard (trompeta). Va aconseguir el lloc 33 en la llista d'àlbums del
Billboard i va superar les dos milions de còpies venudes als Estats Units,
també va ser Disc d'Or a Canadà. L'any 
1990 Stevie Ray Vaughan va gravar un
àlbum en col·laboració amb el seu germà, el també guitarrista Jimmie Vaughan,
firmant com The Vaughan Brothers, tots dos havien tocat junts també a The
Fabulous Thunderbirds, el disc es va titular "Family Style", però
aquest mateix any Stevie Ray Vaughan, nascut el 3 d'octubre de 1954 a Dallas, Texas, va
morir en un accident d'helicòpter, quan participava en una gira amb Eric
Clapton i estava tornant a Chicago, el 27 d'agost de 1990, van morir els cinc
ocupants de l'aparell, segons l'informe policial l'accident es va deure a un
error del pilot. Abans de començar en solitari va formar part de grups com
Blackbirds, Paul Ray & The Cobras i The Nightcrawlers. Està catalogat per
la revista Rolling Stone en el lloc 7, entre els millors guitarristes de tots
els temps i en el 8 per Guitar World. Ell sempre va utilitzar guitarres i
amplificadors Fender, bàsicament la Stratocaster del 59. Us donaré una dada curiosa,
si en vida va gravar cinc àlbums en solitari, un d'ells en directe, i un amb el
seu germà, després de la seva mort s'han publicat 11 discos més, entre
recopilatoris, directes i rareses inèdites.
Hot Tuna – Angel of Darkness 2011
Dos músics molt inquiets Jack Casady (baixista) i
Jorma Kaukonen (guitarra) (tots dos a la foto) que a finals dels seixanta, concretament l'any 1969,
militaven en els Jefferson Airplane, van decidir posar en marxa un projecte
paral•lel que van anomenar Hot Tuna. Se'ls van unir Will Scarlet (harmònica) i
ocasionalment Marty Balin i Spencer Dryden que també tocaven amb els Airplane i
van gravar un disc en directe ple de blues. Des de llavors la seva carrera s'ha
enfocat més cap al rock i encara que mai han estat un grup massa conegut a
Espanya, porten publicats més de vint àlbums als Estats Units. L'any 1974 Jorma
Kaukonem (23 de desembre de 1940) i Jack Cassidy (30 d'abril de 1944) van
abandonar definitivament a Jefferson Airplane per dedicar-se ja plenament a Hot
Tuna, i pel grup han passat molts 
músics al llarg dels anys, entre ells Papa
John Creach, Sammy Piazza, Bob Steeler, Michael Falzarano, etc. Encara que amb
altibaixos i discos en solitari dels seus membres, Hot Tuna crec que encara
segueixen en actiu. Aquest tema “Àngel de la Foscor”, escrit per Larry Campbell i Jorma
Kaukonen, obria el seu disc "Steady As She Goes", publicat el 5
d'abril del 2011 i que és el seu últim treball d’estudi fins al moment. En
aquest disc Hot Tuna són Jorma Kaukonen (cantant i guitarres), Jack Casady
(baix), Barry Mitterhoff (mandolines) i Skoota Warner
(bateria), comptant amb les col•laboracions de Larry Campbell (guitarres,
steel, fiddle, violó, òrgan i cors) i Teresa Williams (cors).
The Hollies – Down on the run 1974
L'any 1974 els britànics The Hollies editarien
l'àlbum "Hollies", conegut com "Hollies 1974" i del que us
he extret aquest tema, escrit per Allan Clark que compartirem ara a Un Toc de
Rock, encara que en 1965 ja havien publicat un altre disc que també es va
titular "Hollies". En aquest disc del 74 també es va incloure la
versió que van realitzar del "The Air That I Breathe" d'Albert Hammond
i que ja hem escoltat en el programa en passades temporades. L'àlbum seria
reeditat l'any 1991 en versió CD i remasteritzat, incloent cinc cançons més com
bonus track, tot i que em sembla que va tornar a reeditar-se l'any 2006 i
encara li van incloure un altre tema addicional. The Hollies eren un grup de
Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria dels nois d'eren de
Lancashire. Avui es 
troban en actiu, amb molts cambis a la formació, és clar,
per The Hollies han passat més de vint músics al llarg dels anys. La primera
formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i
veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la
història Crosby, Still & Nash, tots dos venien de The Deltas, al costat de
Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick
Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone
deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser
reemplaçat per Bobby Elliot, provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us
explicaré una curiositat, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a rutllar
comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident
al The Cavern Club de Liverpool.
Mads Langer – You’re not alone 2011
Ara i des de l'àlbum "Behold" que el
cantant, guitarra i compositor danès Mads Langer va publicar el 9 de maig de
l'any 2011, aconseguint la segona posició al seu país, encara que va ser
reeditat en versió “De luxe” ja en el 2012, sent llavors Disc d'Or, us he
seleccionat el tema "No estàs sol" que compartirem a Un Toc de Rock.
Però aquesta cançó, un dels grans hits en la carrera de Mads Langer, és una
versió, va ser escrita per Tim Kellett i Robin Taylor-Firth i la van portar a
l'èxit els britànics Olive en 1996 quan la van incloure a l'àlbum "Extra
Virgin" , tot i que hi ha altres versions interessants de la cançó. Mads
Langer va néixer a la població de Aabenraa, a Dinamarca, l'any 1984. És
multiinstrumentista i més de la guitarra i cantar, també toca el piano, el
melotrom i els sintetitzadors. Aquest jove artista és pràcticament un
desconegut a Espanya, malgrat que porta publicats al seu país 6 àlbums
d'estudi, 3 EP's i 21 singles. 
Jake Bugg – Two fingers 2012
cinquè single que es va extreure de
l'àlbum i va ser llançat com a descàrrega digital al Regne Unit el 7 de
setembre de 2012, aconseguint la posició 28 en el Regne Unit. Va ser escrita
conjuntament per Jake Bugg i Iain Archer. Jake Buggs va començar a actuar als
15 anys en bars i clubs de Nottingham i es va presentar a concursos i
festivals, sent rebutjat en alguns per la seva curta carrera musical. De fet no
va ser fins al 2011 que signaria contracte discogràfic i començaria a gravar
les seves primeres cançons. En total porta publicats tres àlbums, l'últim
"On My One" es va editar el passat 2016. 
Steve Rowland & The Family Dogg – Sympathy
1972
Els Family Dogg que ara escoltarem a Un Toc de
Rock, van ser una banda, amb una gran qualitat vocal i curta carrera
discogràfica. Estava integrada per un munt de components i tots ells cantaven.
Liderats per Steve Rowland i l'anglès-espanyol Albert Hammond abans de
llançar-se en solitari i que ja havia tocat amb les bandes espanyoles Los
Flaps, Diamond Boys i el duet Albert & Richard. Altres components de Family
Dogg van ser Mike Hazlewood, Christine Holmes, Doreen De Veuve, Pam
"Zooey" Quinn, Ireen Sheer, Sue Lynn, Sherri Lynn i Pat Arnold. El
seu primer disc va ser "A way of life" del que a Un Toc de Rock ja hem
escoltat alguna cançó. Aquest tema que escoltem estava en el seu segon i últim
disc "The view 
from Rowland's head" i crec que l'Albert Hammond ja els havia deixat i els liderava solsament
Steve Rowland. Existeix una altra versió d'aquesta cançó interpretada pel grup
Rare Bird que també va funcionar molt bé a nivell vendes. De fet a Espanya em
sembla que només es va publicar en single la d'aquest últim grup, la dels
Family Dogg crec que sols es va publicar a Anglaterra. Per cert, el grup
espanyol Los Bravos tenen una cançó amb el mateix títol, però no té res a veure
amb aquesta.
Anthony Hamilton – Ain’t no shame 2016
pop. Anthony Hamilton, com molts cantants de soul, va començar
cantant amb sols 10 anys en el cor de la seva església. Va ser conegut
popularment fent els cors del tema "Po' Folks" del raper Nappy Roots
i per això va rebre una nominació al Grammy com "Millor Col·laboració de
Rap" al 2003, encara que ell havia debutat l'any 1996 amb l'àlbum
"XTC". Per cert, a la banda sonora de la pel·lícula "American
Gangster" sona el seu tema "Do you feel me".
Amy Winehouse – Me & Mr. Jones 2006
Va ser anomenada la Reina del Soul Blanc
britànic, una dona que és el clar exemple que la fama consumeix fins a límits
extrems i que el triomf, lligat a la joventut, costa molt d'assimilar. Per això
i recordant que la mesura és la clau sempre per poder sobreviure a l'efímer
triomf en el món de la música i altres similars i també que el reconeixement
del públic és volàtil, poc de fiar i tal com te impulsen, et fan caure del
pedestal o et consumeixes, com va ser aquest cas, escoltem ara a Amy Winehouse
a Un Toc de Rock. Al meu modest parer, l'àlbum "Back to back", editat
l’any 2006, va ser el millor disc en la carrera d'Amy Winehouse i d'ell us
extrec aquest gran tema. Tot i que els informes que va facilitar la família de
lacantant britànica sembla que confirmen les declaracions del seu pare i que
Amy Winehouse (Londres, 14 de setembre del 1983 - 23 de juliol de 2011) estava
"neta" quan va morir al seu apartament de Londres, és una cosa de la
que jo dubto, la veritat. Les drogues i l'alcohol van consumir a aquesta
estrella del soul blanc anglès, per mostra contenplau les fotografies que us he
penjat del blog i us donareu immediatament compte del que dic. 
Jo sempre m'he
negat a acceptar allò que després de la mort, el que s’en va sempre és bo, les
coses negatives ho són, hagi mort el protagonista o estigui viu. Per descomptat
és fàcil lloar el que s'ha anat, sobretot tenint en compte que des d'aquell
moment ha deixat de fer la competència i ombra als que queden vius. És clar que
cadascú és lliure de fer, referint-me al seu cos i la seva salut, el que vol i
com em va dir en una ocasió Serrat
"Fer del seu cul un garatge", allà ells. Amy Winehouse va
debutar l’any 2003 amb el disc "Frank". Amb la seva mort Amy
Winehouse se suma a l'anomenat Club dels 27, en el què es troben artistes com
Jim Morrison, Janis Joplin, Pete Ham de Badfinger, així com Robert Johnson,
Brian Jones, Alexandre Levy, Jesse Belvin del grup The Shields, Louis Chauvin,
Alan Wilson de Canned Heat, Jimi Hendrix, Pete de Freitas de Echo and the
Bunnymen, Valentin Elizalde, Kristin Pfaff del grup Hole on militava l'esposa
de Kurt Cobain de Nirvana, cantant i compositor que també va morir com tots
ells, traumàticament als 27 anys, però la llista és molt més llarga, no s'acaba
aquí. L'imatge a sota es una il·lustració vectorial que ens ha fet per Un
Toc de Rock Jordi, el meu fill petit.
REO Speedwagon – Can’t fight this feeling 1984
Aquest tema, una de les grans cançons del grup
nord-americà Reo Speedwagon, es va incloure a l'album "Wheels Are
Turnin'" onzè disc d'estudi de la banda de hard rock i que es va publicar
el 5 de novembre del 1984 a
través d'Epic, un subsegell de CBS, de fet "No es pot lluitar contra
aquest sentiment", escrita pel cantant i guitarra del grup, Kevin Cronin,
va ser el gran hit del disc, es va editar en format single el 31 de desembre de
84 a
Anglaterra i el 23 de gener del 85 en els Estats Units, aconseguint la primera
posició del Billboard. En aquest enregistrament la banda estava integrada per
Kevin Cronin (cantant i guitarra), Gary Richrath (guitarra), Neal Doughty
(piano, òrgan i teclats), Alan Gratzer (bateria) i Bruce Hall (baix). Els Reo
Speedwagon es van crear a Illinois, l'any 1967 i van prendre el seu nom del
camió REO Speed-wagon, fabricat per la companyia nord-americana REO Motor Car
Company. Van ser un dels 
grups de rock dur més populars als Estats Units durant
els anys vuitanta gràcies a les seves moltes balades, encara que a Espanya mai
van arribar a tenir un veritable ganxo comercial, malgrat que els seus discos
també es van publicar aquí. Segueixen en actiu, tot i que portaven onze anys
sense publicar res de nou fins que l'any 2007 van editar “Find your own way
home”. Actualment Reo Speedwagon són
Kevin Cronin (cantant i guitarra), Neal Doughty (teclats), Dave Amato (guitarra
solista i cors), Bruce Hall (baix) i Brian Hitt (bateria i percussió), tot i
que pel grup han anat rotant un munt de músics al llarg de les dècades. Reo
Speedwagon porten publicats 17 àlbums d'estudi, 7 en directe i 10
recopilatoris, a més un bon munt de singles. 
Leonard Cohen – Hallelujah 1984
Acabaré Un Toc de Rock per avui amb una cançó
icona dins de les cançons-himne i possiblement la més popular en la carrera del
genial Leonard Cohen, amb permís de "Suzanne" i "El
partisà". Cohen és un veterà que ens ha demostrat en el seus dos últims
discos "Old Idees", publicat el passat 31 de gener de 2012 i “You
Want It Darker” que es va editar l’any passat que la seva veu, bastant
atrotinada de per si, estava cada vegada més trencada i que els anys no perdonen
ni als genis . El canadenc Leonard Cohen la va incloure en el seu disc
"Various Positions", que es va gravar al juny i va ser publicat
l'octubre de 1984. Existeix per cert una versió genial d'aquest tema a càrrec
del recordat Jeff Buckley. Leonard Norman Cohen, poeta, novel·lista i cantant
canadenc, va néixer el 21 de setembre de 1934 a Mont-real i el 7 de novembre del passat
any 2016, Leonard Norman Cohen, conegut artísticament com Leonard Cohen va
morir a Los Angeles. Curiosament la seva carrera musical va començar quan es va
traslladar als Estats Units l'any 1967 i va publicar l'àlbum “Songs of Leonard
Cohen” Va començar com a poeta i escriptor i finalment es va decidir a posar
música als seus poemes i cantar-los, 
encara que alguns van ser èxit en les veus
d'altres intèrprets com Judy Collins o Jeff Buckley. Era membre de l'Ordre del
Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 de juny de 2011 va ser guardonat
amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21
d'octubre del any 2015. Al 2005 Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a
la seva antiga representant Kelley Lynch, per desviament de fons, en total van
ser 5 milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al
març de 2006, la justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley
Lynch va tocar el dos i crec que encara l'estan buscant, a ella i als 5 milions
de dòlars que es va andur, és clar. Tot això va provocat en el cantant canadenc
una crisi econòmica que el va obligar a realitzar una gira internacional que va
ser suspesa per problemes de salut, sorgits precisament en un concert que va
celebrar a València. 
La dita per avui es del escriptor barceloní Noel
Clarasó i Serrat (3 de desembre de 1899 - 18 de gener del 1985) que va dir:
“Quelcom haurà de dolent en la riquesa quan
a tothom li fa vergonya confessar que la té”
a tothom li fa vergonya confessar que la té”
Tencaré per avui Un Toc de Rock, però us deixaré
en companyía de totes les emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada
setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades
i ara baixaré la barraqueta. Fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario